Opinió

La Mare

  Una vegada van preguntar a una mare quin era el seu fill preferit, quin era el que més estimava. I deixant entreveure un somriure, ella respongué: Res hi ha més voluble que el cor d’una mare. El fill preferit és aquell al que em dedico amb cos i ànima fins que es cura quan està malalt. El que va marxar, fins que torna al meu costat. El que està cansat, fins que descansa. El que té gana, fins que s’alimenta.

Una vegada van preguntar a una mare quin era el seu fill preferit, quin era el que més estimava. I deixant entreveure un somriure, ella respongué: Res hi ha més voluble que el cor d’una mare. El fill preferit és aquell al que em dedico amb cos i ànima fins que es cura quan està malalt. El que va marxar, fins que torna al meu costat. El que està cansat, fins que descansa. El que té gana, fins que s’alimenta. El que té set, fins que beu. El que plora fins que no el veig somriure. El que està estudiant, fins que aprengui. El que no té treball, fins que no troba una feina. El que s’enamora, que trobi la parella que el faci feliç. El que és pare, fins que pugui criar bé els fills. I amb el semblant molt seriós, aquella mare va afegir: i el que ja em va deixar, fins que el pugui retrobar. No sé el per què però aquest preàmbul m’ha portar al cantant Dyango. Cada vegada que sento la cançó “La Mare” m’emociona. Aquesta cançó, em fa escapar alguna llagrimeta. Tota una vida resumida magistralment en una cançó. Estic segura que la seva lletra és el més important d’aquest article. Volia seleccionar una estrofa, però m’ha estat impossible decantar-me per una. Cap de les meves paraules poden reemplaçar la lletra d’aquesta cançó. Espero que gaudeixin de llegir-la tant com jo ho he fet. “El nen és petit/ i mig adormit/ la mare, se’l mira/ i junt al bressol/ no el deixa mai sol/ joiosa sospita. I vetllant el seu son amb amor/ ella pensa tranquil·la i ditxosa/ el meu fill val un món i un tresor,/ i l’adorm tot cantant-li amorosa. Fes nones reiet, fes nones fill meu que ets un angelet, que m’ha enviat Déu.

Li besa la cara el besa al front, petons d’una mare lo més gran del món. El nen és més gran, la mare plorant li diu cada dia no surtis de nit i fuig dels brogits treballa, estudia. I tapant-li els defectes que té l’aconsella amb carinyo i el guia pel camí del treball i del bé que és lo que ella desitja i ànsia. Perdona’m fill meu però jo t’haig de dir que el meu cor et veu per molt mal camí. Qui mal t’aconsella? deu ser algun ningú, fes cas d’una vella, que sols viu per tu.
Veient-te perdut, per tots despreciat per què no has vingut aquí al meu costat?
No abaixis la cara, aixeca el front, que et queda una mare, lo més gran del món!
L’article d’avui va dedicat a les dones que estan embarassades. I a una en especial, que ella ja sap. Elles són les Mares per excel·lència, perquè porten la maternitat latent, les vint-i-quatre hores del dia. Juro que d’elogis per ala Mare en podria omplir pàgines senceres, però acabaré només amb una foto com a cirereta del pastís. Quin goig voleu més sublim que el naixement que una criatura?

No em negareu que tots els naixements són esperats, i tots ells porten expectació i fruïció. Per tant, i com a paral·lelisme al tema d’avui, vull agrair al Josep Anton, l’Esther i el Robert la seva feina ben feta. Ja tenim un diari digital !, un gaudi per a tots els plaurgellencs.  

Comentaris