Els qui ens mirem el món amb ulls de naturalista (no confondre amb naturista) catalogaríem l'àrea regada pels canals d'Urgell com la menys atractiva de Catalunya.
Hem acabat amb els boscos, amb la biodiversitat i amb tots els racons que, en ésser diferents, eren improductius. Hem homogeneïtzat completament el territori, transformant-lo en un immens cultiu de fruiters, alfals i panís, i poblat únicament per espècies pluriregionals, és a dir que tant les podem trobar aquí com a qualsevol altre lloc del planeta, i que no tenen cap memòria ni subministren cap informació sobre la història natural d’aquest país.
On podem anar a passejar, a respirar, a meditar... ara?
L'aigua, culpable de tanta productivitat, circula per unes artèries, salta uns desnivells i s'amuntega en unes basses que constitueixen racons diferents, interrupcions de la monotonia i refugis de la biodiversitat. Les banquetes arbrades de les sèquies principals tenen, ara mateix, una funció tan important com la de conduir l’aigua: acollir els passejants. A veure quan ens durarà el seu encant, encara que sigui per il·lustrar, amb una atractiva foto de portada, les publicacions relacionades amb els Canals. A conservar l’encant dels144 Km del Canal Principal ja no hi som a temps. I el Segarra Garrigues neix ja orfe i despullat. Hem canviat una mica d’aigua per molta vida, una part de la qual, és la nostra.
