No fa falta ser massa astut per adonar-se que les millors qualitats de l’ésser humà han estat sempre atribuïdes a l’home, mentre que les menys positives, a la dona. Això, per causes que arrossega la història de la humanitat des d’anys gairebé immemoriables i que encara són ben enigmàtiques per tothom quan s’ho pregunta, una pràctica que s’ha fet en moltes cultures.
Tenim indicis, dades, que podrien explicar els inicis de l’època misògina, la qual en els temps de l’Edat Mitjana era exagerada i que encara ens estem espolsant del damunt. Al Codi da Vinci de Dan Brown, per exemple, relacionen aquest inici amb l’Església, parlant de l’època en què aquesta, per motius de poder, va titllar la dona com un error de la creació per motius d’interès. No sabem ben bé el per què, però podria ser que, si no ho feia, la història i el missatge que transmet la Bíblia (aquell llibre que potser va escriure un home una nit que tenia febre i que s’havia emprenyat amb la seva dona perquè enlloc de preparar-li la sopa que ell li havia demanat, ella va fer arròs, perquè li venia més de gust) no tindria sentit, fet que no interessava pas, ja que això faria perdre fanatisme, el motor del món eclesiàstic. Altres expliquen aquest sentiment d’aversió contra la dona com un tret de misantropia, és a dir, d’odi cap a la humanitat en general. Sigui com sigui, al llarg dels anys van començar a sortir, de la boca dels fanàtics i/o creients (que ja havien adoptat una imatge molt negativa de la dona) o bé d’aquesta massa de misantròpics que es va exagerar per l’ambient que havia produït l’Església amb la difusió de les seves idees els “sintònims”, paraules que expressen el mateix que unes primeres de definició negativa, però amb un punt de vista força més optimista, transformant aquesta segona definició en quelcom més positiu (com una mena d’eufemisme). Quan algun creient o no creient masclista veia una dona parlant exageradament fort, li atribuïa amb el pensament la qualitat de veu cridanera, (“perforadora”, que diríem nosaltres), mentre que quan veia un home parlant de la mateixa manera, el que pensava era que tenia una veu potent. Així doncs, s’ha aprofitat per tapar tots els grans errors de la humanitat, moltes comeses per homes, amb eufemismes. Per exemple, si un general, protagonista d’una pel·lícula (o un de veritat) mata per vocació en una guerra, aquell home no és dolent ni inhumà; aquell home és valent. Quan un home, a l’Edat Mitjana demanava els serveis d’una dona, aquell home era un vividor, mentre que aquella dona era, simplement, una prostituta. Ara continua mirant-se molt més malament a la que dóna els serveis que a qui els rep. Tot i això, la única diferència entre ells dos és que l’un es prostitueix per abatre la soledat, mentre que l’altra ho fa per abatre la pobresa. I d’entre aquestes dues accions (la de matar en una guerra i la de prostituir-se), la segona sempre s’ha vist pitjor amb diferència. I així, podríem trobar quantitats de parelles de paraules. Com per exemple, el ser curiós i el ser xafardera. Es pot veure com aquelles qualitats que són pròpies dels homes sempre són més positives que les que són pròpies de les dones. Un clar exemple es troba en el físic de les persones. Podria ser que, seguint la teoria de Darwin, els físics dels homes i les dones es puguin explicar amb la lluita per la supervivència (sobreviu el més fort i hàbil, o bé més adaptat) i la reproducció diferencial (alguns individus, a causa de la seva bellesa o altres atributs, tenen més descendència que d’altres, ja que atreuen més a l’individu del sexe oposat), dos factors que fan que una espècie pugui sobreviure i evolucionar. La dona tindria, en general, més desenvolupada la qualitat de la bellesa (reproducció diferencial), mentre que l’home tindria la de la força (lluita per la supervivència). Doncs el que s’ha acostumat sempre a dir, és que l’home és fort, mentre que la dona, es dèbil. I això, encara ho trobem en el parlar d’avui en dia. Si ens hi fixem, les qualitats que són més positives són aquelles que estan més prop dels nostres temps inicials, les que conservem que són més semblants a les que ja tenien els homínids, les que ja eren pròpies dels australopitecs fa uns tres milions d’anys, mentre que les que s’allunyen més d’aquestes, acostumen a ser les més negatives.
Potser el nostre problema és que no hem evolucionat el suficient com per comprendre quins són vertaderament els atributs que fan ser-nos millors avui en dia, o que la distinció no té per què trobar-se en els sexes,
sinó en la persona en general, fet que fa que ens haguem quedat antiquats parlant a gran escala, estancar-nos d’aquesta manera tan primitiva a l’hora de jutjar les coses, quan avui en dia, la força ja no té pas la importància que tenia en aquells temps, sinó que la té l’habilitat, l’astúcia, la intel·ligència o el saber parlar.A part, està clar que el nostre gen cultural, com a humanitat, tampoc ha evolucionat, ja que titllem de positives aquestes qualitats que ens eren útils fa ja milions d’anys i que, avui en dia, pràcticament no tenen importància en la lluita per la supervivència i en funció d’això, permetem que la societat funcioni com ho fa, de forma no igualitària, incoherent, de manera que pensar-hi produeix un sentiment de vergonya per aquest endarreriment innegable.
Sembla que cada cop ens atansem més al canvi de pensament, i això fa pensar que el problema es troba més aviat en la societat que no pas en els gens, però tot i això, pensar que queda encara tanta gent per evolucionar socialment et fa posar malalt. S’observa des de l’ocupació general dels homes en els llocs més importants de feina, fins a la poca confiança i baixa autoestima de moltes dones. I no dic pas que sigui un problema més propi en els homes, sinó que aquest pensament masclista i endarrerit tampoc és propi de cap sexe; doncs, com gairebé tot, també depèn de les persones. Hi ha homes i dones que tenen aquest problemàtic punt de vista i homes i dones que no el tenen, de la mateixa manera que hi ha homes i dones blancs i negres. La meva opinió és, doncs, que la millor manera de solucionar-ho seria ignorant les diferències tan superficials i poc rellevants que tenim característiques en els nostres sexes, de manera que així podríem començar a parlar a un nivell igualitari i realista (en la mateixa mesura que hauríem d’ignorar que un negre és negre i un blanc és blanc a l’hora de tractar amb algú). Per aquest motiu, el meu primer pas per acabar amb tot aquest defecte que arrosseguem com a humanitat, seria deixar enrere tots els prejudicis i tòpics, començant per abolir els dies internacionals de la dona, ja que això significaria que la dona ja no necessitaria un dia internacional perquè els homes i les dones estarien, per fi, al mateix nivell com a persones.
