Opinió

Viure és un art

A la terra existeix una multitud de gent esplèndida, experts en bondat i sensibilitat que els converteix en artistes.  No pinten grans quadres, ni esculpeixen estàtues memorables, ni tampoc escriuen poemes immortals. El seu talent i bondat és al mateix temps, més senzill i més preciós: posseeixen el do de saber viure. Les seves paraules i les seves accions eleven l'esperit.

A la terra existeix una multitud de gent esplèndida, experts en bondat i sensibilitat que els converteix en artistes.  No pinten grans quadres, ni esculpeixen estàtues memorables, ni tampoc escriuen poemes immortals. El seu talent i bondat és al mateix temps, més senzill i més preciós: posseeixen el do de saber viure. Les seves paraules i les seves accions eleven l'esperit. Saben obrir camins en la desesperació, en la malaltia, en la solitud, en el desencantament, i en la monotonia del treball quotidià. Exerceixen el seu art en silenci, sense afectació, gairebé sempre inconscientment, sense guanyar, ni esperar glòries ni dies dedicats en el seu honor. I no obstant això, la seva actitud davant la vida il·lumina el món. Ells ens ensenyen que gaudir és tan important com crear.

Hi havia una vegada un jardiner que havia de plantar un arbust. En veure’l, molts pensarien que seria un home taciturn, replet de compassió per si mateix per no haver pogut arribar més alt, segurament acostumat a treballar en silenci, malhumorat.  Potser tindria pressa per marxar a un altre lloc a guanyar més diners. Però no era pas així! Era jove, ple de vida, adobat pel sol i el vent.

En baixar de la camioneta va dir: 

-És aquí on volen plantar un til·ler? -

No va dir un “arbust”o un “matoll”, sinó “ til·ler”, apreciant tot el seu valor.

En cavar la pala en el terreny per primera vegada, va començar a fer un panegíric:

-       Quina terra més bona, fixin-se com es maneja, no m'importaria estar tot el dia aquí cavant forats- va dir somrient obertament i parant-se a veure el sol i els núvols.

Tot seguit es va sentir el cant d'una guatlla i ell la va respondre.  Els nens del veïnat van venir a veure’l treballar.  Ell va parlar amb ells, els va deixar que l’ajudessin a tirar la terra al forat, els va ensenyar a abrigar les arrels amb ella com si el fet de preparar una planta perquè creixés bé, tanqués tot l'art de viure.

-       Jo penso -  va dir- que els temps difícils són com portes que s'obren amb més o menys dificultat.  No es pot jutjar una porta fins que se l’hagi obert i traspassat.

Aquests i molts altres, són els artistes quotidians que es mouen com a llançadores per la nostra trama de la vida, ajudant-nos a teixir el nostre trajecte en comú. Són com a molls que ens protegeixen suaument dels cops del cinisme. Un pintor necessita del seu llenç,  un músic, del seu instrument. Però prendre la invisible matèria de la vida i modelar-la de manera que desperti la sensibilitat dels altres, enforteixi la seva fe, faci el seu amor més profund, o cimenti el seu valor, això també és un art de viure.

Comentaris