Opinió

2020 i coronavirus: quan el planeta va dir prou

Les nostres accions en els pròxims deu anys determinaran la vida dels nostres fills
naturalesa natura plantes arbres confinament
photo_camera Les modificacions de la Terra a escala colossal resulten en extincions massives.

Imagino que, si l'any 2020 passa a les lleixes de la història, ho farà com a annus horribilis.
Menjàvem el raïm mentre es propagava un virus -al qual més tard anomenaríem COVID-19- per un mercat a la ciutat xinesa de Wuhan i mentre Austràlia estava embolicada en el fum d'uns incendis sense precedents. Uns dies més tard, ens arribaria Glòria, una borrasca que esborraria molts dels passejos marítims de la nostra costa i la COVID-19 ens visitaria a penes unes setmanes després.
Tot això passava mentre vivíem un dels hiverns més càlids en la nostra història. Una cosa que celebràvem, per cert, i és que ens semblava fantàstic tenir 18 °C en ple mes de febrer en alguns llocs de la nostra geografia.

Els esdeveniments més impactants de l'últim any parteixen d'una mateixa causa: la manipulació, a escala colossal, del nostre planeta

Què poc ens imaginem que tots aquests factors no sols estan interrelacionats, sinó que parteixen d'una mateixa causa: la manipulació, a escala colossal, del nostre planeta. Tenim una manera de mirar la realitat limitada per l'espai i el temps en el qual ens ha tocat viure, per les nostres capacitats cognitives, així com per la nostra grandària (si anéssim com una formiga, o com un T. Rex, veuríem les coses d'una forma diferent). Tendim a pensar que vivim en equilibri, que les coses mai no canvien o que, si ho fan, és molt lentament. Els qui saben d'història solen dir que aquesta es repeteix i que vivim de forma gairebé cíclica. I que, encara que hi hagi canvis, aquests solen ser predictibles sobre la base del passat.
I és cert que això era així fins fa molt poc. Però ja no ens val. Hem entrat en un nou estat. El que fins ara era normal, ja no ho és. Hem canviat l'estructura interna del planeta fins a tal punt que el passat ja no ens serveix per a entendre el futur.

El que fins ara era normal, ja no ho és. Hem canviat l'estructura interna del planeta fins a tal punt que el passat ja no ens serveix per a entendre el futur

Qui s'anava a imaginar que aquest maleït coronavirus s'anava a convertir en una pandèmia? Fins ara
les pandèmies havien estat produïdes per grip, no per coronavirus. Qui s'anava a imaginar que cremaria el 21% dels boscos en un continent en tot just tres mesos? Fins ara, el normal era que cremés menys de l'1% anualment. Qui s'anava a imaginar que tindríem gotes fredes a l'hivern? L'habitual era que ocorreguessin a la tardor.

lucas-sandor--r2eq85GLds-unsplash (1)Viure entre formigó i asfalt ens ha fet oblidar el que realment som: un simi que es va originar de la sabana africana. Vivim dins d'un planeta i, encara que no ho entenguem, no som sinó una espècie més dels diversos milions que existeixen.

Adaptar-nos al nou estat en el qual vivim és ara més urgent que mai. Hem de desenvolupar una societat basada en la ciència i la raó: hem d'escoltar què ens diu el consens científic.

Viure entre formigó i asfalt ens ha fet oblidar el que realment som: un simi que es va originar de la sabana africana. Adaptar-nos al nou estat en el qual vivim és ara més urgent que mai

Era impossible predir que enguany, que precisament ara, anava a sorgir aquest virus anomenat COVID-19. No obstant això, sí que sabíem que una pandèmia d'aquestes característiques era més que probable.

L'última pandèmia que va assotar al nostre país va ser el 1918. Sabem que la pròxima pandèmia no trigarà 100 anys a arribar, sinó molt menys. Aquestes pandèmies són una conseqüència de la destrucció massiva de la biodiversitat i de la caça il·legal.
Hem de desenvolupar un sistema d'alertes primerenques enfront d'aquests esdeveniments catastròfics. És a dir, desenvolupar centres que estiguin atents i vigilants enfront dels senyals que ens indiquen que una catàstrofe està a punt de caure per a donar amb respostes ràpides. Però amb això no n'hi ha prou, ja que és només un pedaç.

Hem d'escoltar què ens diu el consens científic. Era impossible predir que sorgiria la COVID-19, però sí que sabíem que una pandèmia d'aquestes característiques era més que probable

El més urgent, i principal, és replantejar-nos la relació que tenim amb el nostre medi. Hem de viure com si hi hagués un demà. Perquè hi serà, i ens arribarà. Si no a nosaltres, als nostres fills i als nostres néts. I als seus néts i als seus fills.
Les modificacions de la Terra a escala colossal resulten en extincions massives. I no existeix cap evidència científica que ens indiqui que la Terra prefereix salvar a unes espècies enfront d'unes altres. Tendim a pensar que els científics són alarmistes o catastrofistes, que les coses no canviaran massa amb el pas del temps i que continuarem vivint en la nostra feliç inòpia que els hiverns càlids són meravellosos.

L'última pandèmia que va assotar al nostre país va ser el 1918. Sabem que la pròxima pandèmia no trigarà 100 anys a arribar, sinó molt menys.

Cada vegada hi haurà més pandèmies, més sequera i menys aigua, i arribarà un punt en què la producció agrària perillarà. Tot això mentre la població humana continua augmentant. Les prediccions ens indiquen com s'acreixerà la desigualtat, la qual cosa probablement desemboqui en més conflictes. Les nostres accions en els pròxims deu anys determinaran que els nostres fills i néts puguin tenir una vida amb oportunitats en aquest planeta, o una vida de merda. I és que està en joc tot: des del nostre estil de vida fins a la nostra supervivència com a espècie.
Què pots fer-hi, tu? Doncs, exigir als teus representants polítics que abracin al consens científic de manera decidida.

Comentaris