La premsa irlandesa d’aquells anys (i suposo que encara ara) anava plena d’imatges de models guapes i mig despullades, d’actors i actrius cèlebres o personatges televisius, que servien per donar la seva cara a històries supèrflues o fins i tot a promocions comercials que apareixien a color en primera plana. Aquelles fotografies eren la façana que ocultava les veritables escombraries del país. L’alcoholisme i l’elevat consum de drogues, sobretot entre els sectors joves marginals, els ajustaments de comptes entre bandes de gàngsters, la llosa del conservadorisme ultracatòlic sobre la població, les dificultats polítiques per entendre la separació d’Irlanda del Nord... poca cosa d’això se’n feien ressò els mitjans. El que buscaven, sobretot els anomenats ‘tabloides’, era distraure amb estupideses que obliguessin a pensar poc (o gens).

Sí. Durant els mesos que vaig ser a Dublín, jo també vaig haver d’acudir a moltes d’aquestes estúpides sessions fotogràfiques on la celebritat de torn havia de destacar per sobre del motiu real de l’esdeveniment. De vegades, havia de fer cua darrere altres fotògrafs que esperaven el seu torn per passar uns minuts exclusius amb la model. Alguns, gelosos de la seva creativitat, feien mans i mànigues per amagar de la competència la seva idea fotogràfica. I és que sovint molts es molestaven si els copiaves aquesta idea. No fos cas que el premi Pulitzer l’hagués de compartir amb algú que no s’ho mereixia.

Tot s’ha de dir que d’aquelles demostracions de gelosia en sortien imatges tècnicament gairebé perfectes. I és que allí vaig tenir una de les millors escoles de fotografia de la meva carrera, a part, tot s’ha de dir, d’aprendre anglès per primera vegada en la meva vida. Una llum impossible de millorar, uns enquadraments gairebé mil·limètrics, personatges arreglats fins al darrer detall i, sobretot, somrients fins a l’extenuació. Però moltes d’aquestes fotos meravelloses estaven ben buides per dins. I aquell ancià, que es mirava la model amb incredulitat, ben bé sabia que no s’assemblava en res l’estupidesa que es fotografiava amb la realitat que ell coneixia.

Amb una màscara d’oxigen que li anava massa gran, a la Nyanene no se la sentia rondinar. De fet, no tenia forces per fer-ho. Disposava de tot un equip mèdic per a ella sola, que li clavava injeccions, li practicava massatges cardíacs, li canviava el sèrum i fins i tot l’amanyagava amb tendresa quan calia. Però a les tres de la tarda, en aquell hospital atrotinat de la Creu Roja, el generador es va espatllar i tot es va quedar a les fosques. L’aparell que ajudava la Nyanene a respirar es va aturar també. El nadó, esgotat de tant esforç, va decidir, entre els plors desesperats de la seva mare, anar-se’n a dormir. Per no despertar-se més. No va servir de res que el generador estigués reparat una poca estona després. A la nena ja no li calia.

El maig de 2016, vaig ser testimoni de la mort més dura. La d’un infant que es rendeix després d’una lluita desenfrenada. Una nena que no tenia culpa d’haver nascut en un llogarret gairebé abandonat del Sudan del Sud. A la pobra Nyanene li havia tocat emmalaltir-se al lloc equivocat d’una geografia macabra. Qualsevol nadó en la seva mateixa situació en un hospital de Barcelona, París, Nova York o Tòquio hauria probablement sobreviscut. Al Sudan del Sud, no.

Segurament, la Nyanene, en cas d’haver-se sobreposat a l’avaria del generador, hauria mort igualment per algun altre motiu pocs dies després. Era massa dèbil i tenia unes necessitats que el seu entorn ja no li podia satisfer. La greu malnutrició que patia l’havia exposada a qualsevol mena de malaltia imbatible. De fet, les morts dels malnodrits no solen esdevenir gairebé mai per una inanició directa, sinó més aviat per les conseqüències paral·leles, com deshidratació, infeccions, insuficiències respiratòries... Un cos mal alimentat té molt poques defenses per afrontar els perills que l’envolten.

Vaig acompanyar la Nyanene en les seves darreres 24 hores de vida. Al principi no m’esperava que presenciaria aquell final tan catastròfic, però a mesura que anava passant el temps i sentia els pronòstics dels metges, la fatalitat anava prenent cada cop una forma més clara. I no per això la tristesa va ser més lleugera de pair. La mare va ser la primera a esfondrar-se. Em va demostrar que una mort injusta a l’Àfrica, encara que passi més sovint, no és més passable que una altra a Europa.

Després dels plors, va venir el silenci. Vaig acompanyar la mare i l’àvia de la Nyanene fins al seu poble. Portaven el nadó en braços, embolicat en una manteta que li anava curta. Ensenyava els seus peuets i, per un moment, em va semblar que sols estava dormint. Que en qualsevol moment els bellugaria i m’agafarien ganes de fer-li pessigolles. Però no. Els peus no es van moure. El silenci seguia present mentre les dues dones, mare i àvia, s’emportaven aquell cadàver diminut sota la pluja, arrossegant el dol i maleint l’infortuni d’haver nascut en aquell racó perdut del món. 

De petons n'està plena la història de l'art. Des del famosíssim petó de Rodin, fins als d'Eduard Munch, Toulousse Lautrec, Gustav Klimt i, fins i tot, un de Picasso. I òbviament en fotoperiodisme n'hi ha també una bona mostra, com el del popular (i controvertit) petó a Times Square, d'un mariner que celebrava la fi de la Segona Guerra Mundial assaltant a una infermera. O el petó fraternal del 79 entre els líders socialistes Erich Honecker i Leonid Brezhnev durant la commemoració del 30è aniversari de la República Democràtica Alemanya.

I jo pensava que l'any 2002, innocent de mi, havia capturat un petó únic. Un instant fugaç que va durar una dècima de segon entre una reixa que representava la lluita contra el sistema econòmic i la precarietat laboral. En definitiva, un missatge d'amor contra la injustícia. Es tractava d'una treballadora de la Lear, una empresa que donava feina a més de mil treballadors a Cervera (la Segarra) i que havia anunciat el seu tancament innegociable. Havia decidit traslladar tota la seva producció a l'Europa de l'Est, on els sous són més barats.

La treballadora en qüestió, com la resta dels seus companys i companyes, s'havia tancat a les instal·lacions de la fàbrica per pressionar la directiva i evitar l'acomiadament massiu. O, si més no, esgarrapar una indemnització justa.

Mentre passaven lentes les hores dins aquella fàbrica, va aparèixer un jove mecànic a l'altre cantó de la tanca. Era la parella d'aquella noia i venia a saludar-la. En uns pocs segons es van mirar, es van atansar, van dir-se quatre paraules i es van acabar fent un petó als llavis. I jo, era amb la càmera preparada en el moment precís i al lloc adequat. Com a fotoperiodista, vaig gaudir plenament d'haver capturat aquell moment. Vaig caçar un petó fantàstic.

Però temps després d'aquest atac de satisfacció personal, vaig adonar-me que molts anys enrere algú altre havia fet una foto gairebé idèntica. Dues dones jueves es feien un petó de comiat abans de ser deportades d'un gueto nazi de Polònia als camps d'exterminació. Se'l van fer a través d'una reixa, molt semblant a la de Cervera, per cert. Era l'any 1940 i la foto la va fer un tal Mendel Grossman, un altre jueu, també entre els deportats, que va morir cinc anys després, exhaust i malalt en un altre camp nazi.

En adonar-me d'aquesta semblança no buscada, vaig arribar a la conclusió que en la fotografia d'avui en dia està gairebé tot fet. Sols hi ha espai per a variacions. Però gairebé gens per a les descobertes. Tot ja està més que inventat.

George Weah, conegut per ser una estrella del futbol a les principals lligues europees, és ara president del seu país. Va guanyar les eleccions el desembre de 2017 i, com a cop d'efecte popular, va decidir traslladar la cerimònia d'investidura, és clar, a un estadi de futbol. Al més gran que hi ha a Monròvia. L'esdeveniment va celebrar-se el gener de 2018 i va ser tot un gest perquè més de 30.000 persones poguessin presenciar in situ, i sobretot celebrar, l'inici d'una nova etapa política. Com si es tractés d'una final futbolística.

L'acte oficial va durar hores, moltes hores, però la majoria del públic hi va ser present abans, durant i molt després que tot acabés. Va ser una marató de cants, crits i una exuberància de gestos frenètics per demostrar la seva alegria desbordant. I és que ben bé semblaven que haguessin guanyat la Champions. Fotogràficament, va ser molt més agradable seguir els assistents de la investidura, que els seus protagonistes polítics, que embafats de protocol van fer de la cerimònia el menys interessant de tot.

En acabar la investidura, quan els polítics ja havien marxat, centenars de persones es van quedar una bona estona al mig de l'estadi, cridant, saltant, ballant, cantant i suant sota una asfixiant humitat. Vaig fotografiar un d'aquells moments en què la multitud, encara més alenada per la presència de la meva càmera, s'apilava davant meu, uns sobre els altres, per sortir a una foto que mai van preguntar on aniria publicada.

L'exteriorització dels sentiments dels liberians és quelcom que em va copsar l'atenció des del primer dia que hi vaig aterrar. De fet, en vaig sofrir també algunes de les seves conseqüències negatives. Els liberians em van semblar de sang ben calenta. S'enfaden fins a arribar a les mans per nimietats, o xisclen d'alegria i plor davant allò que els commou, també molt sovint per una nimietat

Són ben bé una gent diferent de la que n'estic acostumat a l'Est d'Àfrica, a l'altra punta del continent: sudanesos, sud-sudanesos, etíops, kenyans... tots ells generalment me'ls trobo com unes personalitats tranquil·les, reposades, relativament impassibles. Una mica més difícils de fotografiar quant a emocions, però definitivament menys sorolloses que els liberians, que per qualsevol excusa criden i s'esveren. Els africans de l'est, que semblen d'una Àfrica totalment diferent, els tinc acostumats de veure'ls reaccionar d'una forma molt més pensada, com si decidissin posposar la seva acció definitiva per al millor moment. Quan la cosa s'hagi refredat del tot...

Francisco i Marco Antonio eren protagonistes del carrer. Sols i arrossegant un passat feixuc, s'embotien amb alcohol per tenir l'excusa de no sortir mai del seu forat. Els vaig conèixer el desembre de 2005, a trenc d'alba, prenent-se uns cigalons al bar de l'estació d'autobusos de Lleida, i vaig passar amb ells més de quinze hores, les més intenses que havia viscut fins aleshores com a fotoperiodista.

La meva intenció era escriure una radiografia personalitzada dels "sense sostre" de la capital del Segrià en unes dates molt assenyalades, i em va sortir una història ben rocambolesca que va publicar-se al diari Segre el mateix dia de Nadal. Algú em va criticar de portar a l'extrem tragicòmic una realitat dramàtica i d'obligar involuntàriament els meus protagonistes a sobreactuar amb unes màscares caricaturesques. Encara avui no estic segur si tenia raó.

Francisco Martínez tenia aleshores 26 anys. Va néixer a Jerez de la Frontera, però quan tenia deu anys es va traslladar a Lleida, amb els seus set germans (per part de mare gitana) i cinc (per part de pare paio). Va cometre el seu primer delicte als divuit i més tard va ser condemnat a set anys i mig de presó per un intent d'homicidi. Baralles, robatoris, malalties i addiccions eren el seu pa de cada dia. Els metges li van diagnosticar un quadre depressiu de tendència esquizofrènica.

Marco Antonio, de 41, era fill d'uns terratinents andalusos i el dia que el vaig conèixer deia que estava a punt de reclamar l'herència d'una finca amb 3.000 olivers. Alcohòlic, fumador compulsiu, seropositiu i malalt d'hepatitis i cirrosi, també va estar a la presó uns anys per un delicte que no va voler confessar-me.

Van ser uns testimonis no buscats que em van portar durant tot un dia per la seva Lleida de carrers, parcs, bars, estacions i sucursals bancàries on guarir-se de la boira i el fred de la plana. Deien que s'estimaven, em van ensenyar els seus anells de prometatge i no paraven de fer-se petons. Semblava un amor fantàstic que feia olor d'accidental. Eren dos éssers sols, abandonats per la família i la societat, que es van buscar refugi mutu. La seva relació no tenia més futur que el que dictava el seu present inestable.

El dia que els vaig acompanyar va ser caòtic, desenfrenat, confús, boig. El Francisco i el Marco Antonio es van emborratxar quatre o cinc vegades, amb les seves respectives dormides i ressaques. Van visitar el cementiri per plorar la mort recent d'un parent, sense èxit van voler parlar amb el director d'un banc on tenien un compte inaccessible i van planejar un viatge a Andalusia que mai va arrencar. Tot es va muntar sobre una inestabilitat fugissera que va acabar, com cada matinada, dins la primera sucursal on van poder entrar amb una llibreta bancària desgastada.

Aquella inestabilitat és la que marcava les seves vides per sempre i la que havia de marcar el retrat que els volia fer.

Vaig fer la foto quan eren els dos asseguts, a altes hores de la tarda, en un banc de l'estació d'autobusos. Feien temps abans que els fessin fora i el Marco Antonio, estabornit per l'alcohol, dormia recolzat sobre l'espatlla d'un Francisco que em mirava amb ulls perduts. Amb la velocitat lenta de l'obturador de la càmera vaig voler copsar aquell moviment frenètic que creia tenir la vida d'aquells dos fugitius del món. Un moviment que volia denotar mareig, vertigen i follia.

Poc després, vaig llegir el seu nom en un informe de la Guàrdia Urbana. Els havien detingut per un delicte de desordre públic.

Les guerres solen durar més o menys, però els seus efectes posteriors encara més. Afecten dècades. Dones i nens són els primers que, per la seva condició generalment més vulnerable, arrosseguen un càstig sever i injust. Atacs sexuals, explotació laboral, desplaçaments forçats, malnutrició... Després de cada embat militar, n’hi ha un de civil més amarg.

A Wukro, un llogarret del nord d’Etiòpia, molt a prop de la frontera amb Eritrea, hi vaig ser el 2008, vuit anys després que s’acabés una guerra fratricida entre els dos països que va deixar desenes de milers de morts. Eritrea havia aconseguit la seva independència als anys noranta, però els dos governs no es van posar d’acord on fixar exactament una frontera que per a molts era pràcticament inexistent. Finalment, el desembre de 2000, es va firmar la pau i es va declarar una àrea desmilitaritzada. Però l’allau de morts va deixar un munt d’infants orfes, ancians desemparats i mares soles, moltes malaltes i infectades de sida per culpa de les incursions sexuals dels soldats. A Wukro vaig veure molts exemples de tot plegat.

La canalla que hi vaig conèixer em va portar un dia a casa de la Mehalet Mefazu, una nena de cinc anys que va contagiar-se del VIH durant la gestació. Es va quedar òrfena de ben petita i a mercè d’amics i familiars. Precisament, una de les seves veïnes era l’Ameta Gebru, una octogenària que s’havia quedat també sola després de la guerra. Tots els seus familiars havien desaparegut i ella s’havia quedat cega, sorda i invàlida. Ironies de la postguerra, l’òrfena i seropositiva Mehalet es va convertir en una de les persones que es cuidava de l’anciana. L’anava a visitar cada dia per fer-li companyia, mentre els adults s’encarregaven de les feines més dures, com ajudar-la a vestir, a menjar i fins i tot a anar a les latrines.

Els retrats de la petita Mehalet i la senyora Ameta els vaig fer en un mateix clic. Volia copsar la viva representació de les vulnerabilitats de la postguerra en una sola imatge, que a més tingués poca llum. En la intimitat de la seva casa, en un blanc i negre ben contrastats i amb la nena en primer pla per donar, en certa manera, l’optimisme d’un futur desitjablement millor. Qui sap? Potser ara, onze anys més tard, encara és a l’escola preparant-se per accedir a la universitat i convertir-se en la metgessa que atendrà els més vulnerables de les properes guerres.

Quan neix un nen o una nena a Mollerussa, Lleida, Berlín, Nova York o Sidney, la majoria de famílies inicien un debat sobre quan és el millor moment per separar el nadó dels pares a la nit. Molts coincideixen que, al cap de sis mesos, l'infant s'hauria d'acostumar a dormir al seu llit i fins i tot a tenir la seva pròpia habitació, deixant els pares tranquils perquè puguin refer la seva relació nocturna de parella. D'altres més radicals ho fan abans, i d'altres encara més radicals ho executen amb mètodes dràstics, com el que va popularitzar el doctor Estevill, que aconsellava deixar plorar el nadó 'ad nauseam' fins que òbviament s'adormi de cansament. Altres mares i pares d'aquestes societats occidentals, que segons estudis no arriben al 15%, s'atreveixen a practicar el co-llit, que significa dormir amb els fills i filles fins a edats força avançades. Ho fan mentre encara estiguin alletant o fins i tot mentre tots plegats s'hi trobin ben a gust entre els llençols.

Però a la majoria del món, a tota Àfrica, a gran part de l'Àsia i a les zones aborígens de Sud-Amèrica, aquest debat pràcticament no existeix. Es dóna per fet que dormen tots junts. Per raons naturals i des de temps prehistòrics, les famílies sempre han compartit l'espai nocturn. Però a més, en molts altres casos, no hi ha ni tan sols la possibilitat de replantejar una alternativa. La manca d'espai i l'elevada natalitat els obliga sempre a dormir plegats. De vegades, la situació arriba a escenes extremes que qualsevol de nosaltres descriuria com angoixant.

Un matí fred d'hivern de l'any 2017 vaig visitar una família de Yambio, a l'oest del Sudan del Sud. Em van donar permís perquè hi anés a trenc d'alba, just quan es comencessin a desvetllar, per mostrar la situació en què convivien. Em van obrir la porta d'una de les cabanes que tenien a casa i em van mostrar la magnitud de la seva existència. Una dona adulta dormia sobre un somier, mentre que nou infants ho feien ben atapeïts a terra, coberts amb llençols gastats. Feia fred i el contacte dels seus cossos semblava que els feia calor mútua.

La situació a la ciutat de Yambio, per culpa de la guerra civil, era en aquell moment insostenible. Els enfrontaments a les vil·les veïnes havien empès més de 4.000 persones a refugiar-se a cases de familiars i amics de la ciutat. El desplaçament pel conflicte estava provocant l'abandonament dels pobles i la saturació de Yambio. I aquella habitació "ensardinada" era una mostra més d'allò que estava passant.

Quan em van obrir la porta, els primers raigs de llum van fer obrir els ulls mandrosos d'una bona part de la canalla mig adormida. No ho negaré. Ells m'esperaven des de la nit anterior i quan em van veure alçant la càmera, no es van sorprendre. De fet, van mostrar una cara ben plàcida. No semblava que tinguessin angoixa per haver de dormir tan atapeïts, ni tan sols semblaven molestos, ni una mica avergonyits de trobar-se en aquella situació davant d'un fotògraf estrany. Més aviat, els que es van despertar em van oferir la frescor d'aquells ulls que han dormit bé, vora l'escalfor humana dels seus.

Al Perú més rural, la justícia s’aplica de forma popular per una barreja de tradició ancestral i una resposta a la corrupció.

Juliaca és una ciutat a l'altiplà dels Andes peruans, molt a prop de la frontera amb Bolívia. Allí, la cultura inca i aimara perviuen malgrat el pas dels segles i les colonitzacions més salvatges. Moltes tradicions ancestrals dels indis que hi han viscut des de temps primitius segueixen en actiu, tant les bones com les més escabroses. Una d'elles és la justícia en massa, una pràctica que s'aplica majoritàriament als criminals comuns quan han estat enganxats in fraganti.

L'any 2009 em vaig trobar amb l'Olga Apaza, una dona de 48 anys que va perdre el seu marit Hugo executat per la multitud una matinada de juliol. No vaig treure l'aigua clara si l'Hugo era o no un delinqüent, però sí que vaig saber que era el conductor dels populars taxi-tricicles i que guanyava poc més de cinc euros al dia transportant gent amunt i avall pels carrers de Juliaca. Una nit va desaparèixer. L'endemà, el van trobar mort al carrer amb el rostre desfigurat i desenes de fractures per tot el cos. Segons testimonis, desenes de persones que l'acusaven d'intentar robar al mercat, el van despullar, el van lligar a un pal i el van atonyinar fins que va deixar de respirar. Va tenir sort que no el van cremar abans de morir, com ja havia passat en molts altres casos.

Segons diuen, la policia no va poder fer res davant la massa enfurismada. Eren pocs agents i desenes de comerciants violents "impossibles d'aturar", deien. I l'Olga es va quedar vídua amb un tricicle arraconat i una família a mantenir. "El meu marit era innocent, ho sé del cert," deia plorant mentre li feia una foto a casa seva, just al costat del tricicle i sostenint un retrat del seu marit. La seva llar era molt senzilla, tant com la roba que vestia i la manera d'expressar la seva pena. Una pena continguda, serena, sòbria... però que no podia evitar les llàgrimes.

Potser sí que el seu marit va robar alguna cosa del mercat, o fins i tot potser sí que va intentar endur-se els diners d'alguna parada. Potser ho va fer per la seva família o qui sap si per emborratxar-se o anar de putes. Però jo tenia clar, en fotografiar aquella dona desgraciada, que aquella mena de justícia andina era cruel i despietada.

L'antic dret inca predica en primer lloc Amu Sua (no siguis lladre), en segon, Ama Llulla (no siguis mentider), i finalment, Ama Quella (no siguis fluix). No sé si es predica per aquest ordre d'importància, però és un llegat cultural mil·lenari que encara es practica amb rotunditat. Els càstigs són sanguinaris. Tant, com el que va patir el 2007 un home a qui la gent va obligar-lo a agafar el seu propi fill i penjar-lo a la forca, acusat de formar part d'una banda de lladres. Sovint, dies després de l'execució, es descobreix que el condemnat era innocent, confós per algú altre.

Al Perú, el nivell de corrupció és altíssim i també abasta els òrgans judicials. La gent ha deixat de creure en jutges i presons i ha decidit assumir el rol justicier.

Precisament el mes passat, l'expresident peruà Alan Garcia es va suïcidar d'un tret al cap hores abans de ser arrestat a casa per un cas de corrupció. És tragicòmic pensar, òbviament fora de context, que l'exmandatari no volia acabar com aquell alcalde d'un poble perdut de l'altiplà que l'any 2006 va ser també apallissat fins a la mort pels seus veïns per presumptes corrupteles a l'ajuntament.

La cineasta francesa Agnès Varda va morir el passat 29 de març a la seva casa de París. Tenia 90 anys i, de la seva filmografia, el que em va captivar més va ser el documental Els espigoladors i l’espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse). Estrenada l’any 2000, la pel·lícula és un formidable homenatge a tots aquells recol·lectors d’escombraries, a aquells que es remenen dins la brutícia i busquen quelcom útil entre el que la gent llança, als que arrepleguen les engrunes de les explotacions més salvatges. És el darrer graó de la societat de consum. Etimològicament, un espigolador era abans qui, amb el permís del pagès, recollia, el gra que quedava després de la sega. Era un treball dur i tenaç que la tradició agrícola ens ha deixat. Ara, el significat s’ha eixamplat i veiem espigoladors i espigoladores arreu del món i de formes diferents.

Jo en vaig veure unes de molt especials a La Rinconada, un poblet de la serralada dels Andes del Perú a uns 6.000 metres d’altitud. Allà els diuen pallaqueras, de l’expressió peruana que fa referència a aquelles persones que feinegen a les boques de les mines, on les màquines extractores aboquen la runa. Són barrancs de centenars de metres de perillós desnivell on les pallaqueras s’abraonen per buscar pedres amb algunes engrunes d’or.

La posició d’una pallaquera, com la d’un espigolador, és d’una humilitat extrema. De genolls o fins i tot ajaguda a terra, s’embruta de cap a peus i s’exposa al perill imminent de ser ensorrada per una allau de roques. Sota les inclemències del temps, amb les mans destrossades pel fred, la humitat i la duresa del mineral, es passen el dia “espigolant” el que els miners rebutgen. I de vegades en treuen alguna bonica sorpresa en forma d’or. Beuen força alcohol i fumen paquets diaris per entrar en calor i masteguen fulles de coca per suportar millor les baixes pressions i la manca d’oxigen.

Les pallaqueras són gairebé tot dones. Moltes, ancianes. I és que a la Rinconada encara hi ha un gran abisme de gènere. Mentre elles segueixen arriscant la vida per uns miserables grams d’or, ells són els únics contractats oficialment per les empreses i autoritzats a entrar a les mines per guanyar un bon pessic si l’extracció ha fet sort. Alguns miners han acumulat grans fortunes. I molts, sobretot els més joves, es gasten una bona part dels beneficis allà mateix en alcohol i prostitutes. La Rinconada, abans de la febre d’or, era un llogarret tranquil que ha esdevingut un caos urbanístic, social i mediambiental de greus proporcions.

Les pallaqueras, però, s’organitzen. La seva tasca s’ha professionalitzat tant que ja existeix una jerarquia entre elles: per sobre de totes, hi ha la cap responsable de seleccionar les que poden treballar a la seva zona, hi ha qui porta un xiulet encarregada d’alertar les companyes si hi ha un imminent abocament de mineral, hi ha qui cuina, i la que munta les latrines, i l’encarregada dels primers auxilis...Les pallaqueras són una demostració de resiliència d’un estrat social de la mineria que va començar d’una forma molt precària i que ara està no sols acceptada, sinó fins i tot respectada per les grans companyies mineres i per la societat peruana en general.

El Mahmud tenia 17 anys quan el vaig conèixer. Era un matí d’octubre quan me’l vaig trobar vaguejant pels afores de Shobra Sandy, un llogarret perdut al nord del Caire (Egipte). Ara el Mahmud, si tot li ha anat bé, en deu tenir 21. Potser encara sobreviu al poble amb feines mal pagades; potser deambula per alguna ciutat europea; i potser, amb molta sort, ha aconseguit reunir-se amb els seus familiars a França. Però també potser va tenir pitjor sort tornant a creuar el Mediterrani.

Aquell matí d’octubre, el Mahmud em va explicar la segona oportunitat que la vida li havia donat mesos enrere. La Creu Roja el va rescatar quan el bot amb què va sortir d’Alexandria va naufragar prop de les costes de Tessalònica (Grècia). Però també va confessar-me que volia intentar-ho un cop més, o potser tantes vegades com calgués, per sortir del que ell en creia un forat. Com que amics i parents li enviaven contínuament missatges des de França explicant les coses magnífiques que allí passen, ell tampoc se les volia perdre.

Per aquell primer viatge frustrat pel mar, la família del Mahmud va pagar gairebé 3.000 dòlars nord-americans. El Mahmud va jugar-se la vida en un vaixell atrotinat, carregat amb 500 passatgers, quan sols tenia capacitat per a cent. Els organitzadors del viatge, recorda, eren al port armats i sota els efectes de les drogues. No va veure’s capaç de negar-se a pujar-hi. Els havien promès un viatge a Itàlia, però en lloc d’això van canviar el rumb cap a Grècia. Pel camí, ja a alta mar, va morir un bon grapat de passatgers, que eren llençats a l’aigua a mesura que deixaven de respirar. Però ni així el vaixell va aguantar el sobrepès. Va fer aigües a pocs quilòmetres de la costa.

Un cop retingut a Tessalònica per les autoritats gregues, i per la seva condició de menor d’edat, l’ONU li va facilitar el retorn a Shobra Sandy, per tornar a les tasques a la granja del seu pare i estalviar per a un nou intent. “Aquí al poble la vida és avorrida, tots els dies s’assemblen", explicava ensenyant l’habitació que compartia amb els seus tres germans. Des d’aquella habitació mal endreçada, plena de mitjons i matalassos desfets, el Mahmud va fer una mirada cap a la finestra. Les vistes, però, no eren gaire atractives. La meitat inferior estava tapada per la paret del veí del costat, aixecada a pocs metres de la seva casa. Però a la meitat superior es descobria un cel blau i lluent. El mateix cel que contemplava mentre anava a la deriva pel Mediterrani i el mateix que el va acollir a Grècia. Segurament també és el mateix que hi ha a França.

Li vaig demanar que s’aturés, que seguís mirant el cel per aquella finestra, per fer-li una foto prou significativa per a un reportatge sobre els immigrants a Egipte. La claror a la cara li donava un aire d’esperança irracional, pròpia de la seva joventut. En aquell moment em va convèncer que es tornaria a llançar al mar. Que es tornaria a jugar la pell pel seu tros de cel.

El Suleiman tenia només quatre anys quan passejava amb el seu germà Musa pels afores de Dar al Salam, al nord del Darfur (Sudan). Era el novembre del 2006, una nit que el seu equip de futbol favorit havia guanyat un partit important del campionat nacional. Els dos germans van voler celebrar la victòria amb els amics. En secret, guardaven un estrany objecte que havien trobat no gaire lluny de casa. Era un explosiu perdut de la guerra del Darfur, que per qüestions de l’atzar encara no havia detonat. I ells, encara en secret, esperaven fer una gran traca amb aquell projectil. El Musa, que era el germà gran, va ser l’encarregat de posar-li foc i en dècimes de segon tot va canviar tràgicament. L’esclat no va ser el que ells esperaven. Un dels seus millors amics va morir a l’acte. I el Suleiman, com d’altres, va patir cremades per tot el cos.

Vaig visitar el Suleiman sis anys després d’aquell accident. S’havia traslladat amb la seva família a El Fasher, una població més gran i amb millor atenció mèdica. I quan vaig entrar a la seva casa, el noi va córrer a amagar-se darrere les cames del pare. Amb un somriure amarg, l’home explicava que el seu fill ja no era el mateix des d’aquella explosió. Tenia vergonya d’ensenyar la cara. I amb motius. Quan la va descobrir, semblava la d’un home molt vell i cansat. A més, el Suleiman caminava amb dificultats. Mantenia la mirada sempre a terra, perquè la vergonya el tenia dominat.

El Suleiman era un dels protagonistes d’un reportatge que estava preparant sobre les conseqüències de la guerra al Darfur. I una de les més greus és la gran quantitat d’armes (bombes, bales, granades i mines) abandonades pel territori encara per detonar. I és que milícies i tropes que lluitaven no en tenien prou amb saquejar i perseguir la població civil, sinó que també es deixaven la seva ‘merda’ escampada arreu. Així que les principals víctimes de les detonacions fortuïtes eren els nens i nenes, que pensant que havien trobat un tresor, acabaven sofrint uns efectes devastadors.

L’entrevista amb el Suleiman va ser dura i complicada. A penes responia les meves preguntes. Havia mirat de convèncer-lo de la importància d’aquell reportatge per advertir sobre els problemes de la postguerra al Darfur, però havia d’arrencar-li les paraules amb molta paciència. Vaig poder saber que encara tenia motivació per estudiar i seguir endavant, encara que sempre se sentiria penedit d’haver fet explotar aquell artefacte.

I quan al final vaig apropar-me a ell amb la càmera per fer-li una foto, a gairebé dos pams de la seva cara, ell va decidir alçar els ulls i mirar fixament l’objectiu. Era com si amb el seu rostre digués: “sí, mira’m, sóc així, i què?” Just després del retrat, el Suleiman va tornar a baixar els ulls i a repetir el seu posat avergonyit. Per uns pocs segons m’havia regalat una expressió convençuda, pròpia d’un home madur. Una mirada de valent.