El silenci que anuncia el geni

El rodatge avança amb el ritme frenètic de qualsevol gran producció, fins que un canvi en l'atmosfera ho atura tot. No és un crit, ni una ordre de producció. És una presència: "Recordo que em trobava d’esquena i no vaig adonar-me de la seva presència fins que es va produir un silenci absolut, gairebé impactant", explica l'actriu: "Ningú no va sentir arribar el cotxe, però de sobte es va generar una quietud total que va deixar tothom impressionat".

És el magnetisme de Pedro Almodóvar. El director manxec entra en escena i el set es transforma en un espai de "dinàmica horitzontal" on la jerarquia es dissol en favor de la creació. L'escena que es roda és una d'aquelles peces clau: intensa, irreverent, carregada de la tendresa marca de la casa.

El pes de la mirada: sostenir l'escena

A pocs metres, figures com Bárbara Lennie, Victoria Luengo i Patrick Criado habiten els seus personatges. Tot i que no hi ha paraules entre la figuració i els protagonistes, la comunicació flueix per vies més subtils. Durant una de les preses, en Patrick es reclina i els seus ulls es troben amb els d'ella: "Vaig sentir que la meva funció com a figurant anava més enllà de la simple presència escènica: es tractava d’acompanyar i sostenir emocionalment l’escena, transmetent una sensació de suport i confort, gairebé com si li indiqués que es trobava en un espai segur".

És en aquest instant on la ficció i la realitat es fusionen. Una connexió invisible que, mesos després, es tradueix amb una fidelitat aclaparadora a la pantalla gran. El que es va viure al set —aquella "màgia colpidora"— no s'ha perdut pel camí del muntatge.

Un encenedor i sis mesos de desitjos

Però tota gran experiència deixa un residu tangible, un tòtem. En un moment del rodatge, el guió exigeix fum. Ella, que no fuma, improvisa amb la naturalitat de qui ha entès que el cinema és, sobretot, veritat. En acabar, un encenedor de la productora es queda, per descuit o per destí, a la seva butxaca.

Aquest objecte, incapaç de ser retornat, es converteix en un objecte de culte personal durant mig any: "Durant aproximadament sis mesos, el vaig anar compartint amb altres persones, convidant-les a encendre’l i a demanar un desig. Ho plantejava com un petit ritual, amb un toc d’humor i complicitat".

Avui, l'experiència perdura com un regal inesperat. Una crònica de com la paciència i l'instint poden portar una aspirant a intèrpret a ser el testimoni silenciós, l'ombra protectora, d'una de les seqüències més belles de la cinematografia recent.

Des d’aquest nou context, l’alcalde de Mollerussa i president de Fira de Mollerussa, Marc Solsona, assegura que la Fira de Sant Josep ha reforçat el seu paper com a gran aparador de la maquinària agrícola. Aquest posicionament, afirma, situa el certamen com una referència no només a Catalunya, sinó també a escala del sud d’Europa. Solsona defensa que la clau del creixement passa per l’especialització i la cooperació entre fires, descartant qualsevol plantejament de competència amb Lleida.

Aquest impuls es reflecteix en les xifres prèvies de la 153a edició de la Fira de Sant Josep, prevista del 19 al 22 de març. A manca de setmanes per a la seva celebració, el certamen ja supera els 200 expositors confirmats i ha venut 20.500 metres quadrats d’espai expositiu, uns registres que consoliden la tendència ascendent dels darrers anys.

Pel que fa a l’organització de l’espai, la fira manté el model estrenat amb motiu del 150è aniversari, concentrant l’activitat al voltant dels pavellons firals, després de la bona valoració dels participants. Tanmateix, les obres de reforç de la xarxa elèctrica a l’avinguda del Canal obligaran a ajustar el perímetre del recinte. Això comportarà que l’edició de 2026 arrenqui a la zona de la rotonda del tractor, a la carretera de les Borges Blanques.

Un altre dels punts d’atenció és el 42è Saló de l’Automòbil, integrat dins la Fira de Sant Josep. L’alcalde ha reconegut la seva preocupació per l’estat del terreny del recinte de les piscines a causa de les pluges recents, una situació similar a la viscuda l’any passat. Malgrat tot, el saló continua creixent i ampliant espai per donar resposta a la forta demanda d’expositors.

Paral·lelament, Fira de Mollerussa ha fet públic el calendari firal de 2026, que inclou un total de deu esdeveniments. A banda de la Fira de Sant Josep i el Saló de l’Automòbil, s’hi programen la Borsa Interpirinenca de Cereals, l’Autotrac, la Trobada Empresarial sobre Transformació Digital, la Lan Party, la Fira d’Antiquaris i Brocanters, l’Expoclàssic, el Concurs de Pintura Ràpida i l’Autotardor. El pressupost global se situa entorn dels 750.000 euros, amb un increment proper al 3%, i compta amb el suport de Puleva i Vera com a principals patrocinadors.

"Negligència deliberada i passivitat culpable"

Segons els denunciants, les dues administracions han incumplit sistemàticament la Llei de Patrimoni Cultural Català, malgrat conèixer "amb escreix" l’avançada deteriorament de l’edifici. "Hem esgotat nou anys de paciència, diàlegs infructuosos i marges de confiança", lamenten, comparant-se amb "Sant Job davant la indiferència institucional".

La plataforma apunta una "connivència clara" entre l’Ajuntament i la propietat privada, amb l’objectiu implícit de facilitar la demolició, mentre la Generalitat haurà mirat cap un altre costat durant anys. "No es tracta d’oblit, sinó de desatenció intencionada", insisteixen.

Ultimàtum judicial: "O bé es protegeix o es persegueix"

"Posem tots els fets a disposició de la Fiscalia per establir si existeixen delictes contra el nostre llegat cultural", proclamen des de Salvem Cal Macià. La denúncia arriba en un moment límit: "La casa no admet més retards ni excuses. Seran els jutjats qui determinin si destruir patrimoni nacional és impune o genera responsabilitats penals".

Cal Macià representa un símbol nacional que la plataforma defensa des de fa gairebé una dècada. Ara, la resposta judicial marcarà si la seva protecció avança o es condueix a la seva definitiva desaparició.

Aquesta edició reunirà 54 espectacles, gairebé un terç d’ells estrenes absolutes, que abastaran des de propostes locals fins a creacions internacionals vingudes d’Andorra, Portugal, Irlanda, França, Bèlgica o el Regne Unit. Totes elles comparteixen una mateixa vocació: ocupar el carrer i transformar-lo en un lloc de trobada compartida, un escenari que convida al diàleg entre disciplines, cultures i maneres de viure l’art.

Una ciutat escènica

La fira aposta enguany per una configuració urbana més compacta i integrada. El centre històric acollirà la major part de les representacions, convertint-lo en un autèntic mapa escènic. Un altre punt clau serà l’antiga estació d’autobusos, reconvertida en espai gastronòmic i de socialització, que es preveu com a epicentre de trobades informals. La programació també s’estendrà al vespre amb concerts i sessions de DJ que allargaran l’energia festiva fins a la nit, mentre que els matins es reservaran per a activitats més tranquil·les, com els vermuts i els espais de debat.

Irlanda al focus

L’aposta internacional d’aquesta edició té un protagonista clar: Irlanda. Quatre companyies del país mostraran a Tàrrega la vitalitat i diversitat de les seves arts de carrer, aportant noves mirades i enriquint el diàleg amb altres creadors europeus. Amb això, la fira reforça el seu paper de mercat i d’espai de descoberta, on es trenca qualsevol frontera i on el llenguatge de l’escena esdevé universal.

Un repte d’escala i ambició

El gran format també tindrà la seva presència amb un espectacle inaugural que, fins i tot en el títol, respira poesia i complexitat: “INTERFERÈNCIA 03: Breu inici d’aproximació fugaç al prefaci del segon folre en l’esfondra. Trajecte a 85bpm”, creat per Marc Salicrú i Teatres de Campanya. Aquesta peça, que busca fer de la ciutat una partitura i dels seus habitants intèrprets involuntaris, vol situar el públic davant l’experiència d’un art que emergeix i es dissol en el mateix espai urbà.

Més que una fira

Amb més de quaranta anys d’història, FiraTàrrega és molt més que un festival d’arts escèniques. És un ritual col·lectiu que implica tota la ciutat. El voluntariat de l’Escamot, la col·laboració del teixit comercial i el suport de mecenes locals i institucionals construeixen una xarxa de complicitats que transcendeix l’àmbit cultural. Cada setembre, Tàrrega sembla reinventar-se, reafirmant-se com un espai de creació i convivència.

En aquesta edició, amb un pressupost d’1,2 milions d’euros i un 61% de companyies debutants, la fira manté el compromís amb el risc, l’experimentació i la descoberta de nous llenguatges. Les entrades sortiran a la venda el 18 de juliol, però la veritable experiència s’escriurà als carrers, quan la llum del capvespre transformi una cantonada en escenari i un desconegut en company de viatge.

FiraTàrrega 2025 es presenta, així, com una nova oportunitat per reivindicar l’art com a motor de comunitat i com a eina de connexió en un món cada vegada més fragmentat. Un recordatori que la cultura, quan surt al carrer, té la capacitat de transformar les ciutats i, alhora, les persones que les habiten.

Els actes començaran el dimecres 6 d’agost, a les 11.00h, amb el tradicional volteig de campanes, preludi de la celebració religiosa en honor a Sant Salvador, patró del municipi. L’ofici solemne, presidit per Francesc Conesa i Ferrer, bisbe de Solsona, estarà acompanyat per la música solemne de la Cobla Selvatana. Tot seguit, tindrà lloc la processó amb la imatge del sant, en un recorregut pels carrers del poble, que culminarà amb els tradicionals Goigs a l’interior del temple.

La jornada continuarà amb la encesa de la traca a les 13.05h i una ballada de sardanes amb la Selvatana al Pavelló Salvador Ezquerra. A la tarda, la mateixa formació oferirà un concert de Festa Major i, a partir de les 20.30h, una llarga sessió de ball, que donarà pas al concert nocturn amb el grup Sobretaula, a les 23.00h al Parc del Centenari.

El dijous 7 d’agost, els més petits podran gaudir d’un parc aquàtic gratuït al recinte de les piscines municipals. La jornada comptarà amb l’actuació de l’Orquestra Nova Saturno, que oferirà concert i ball al pavelló. A les 19.30h, el Parc del Centenari s’omplirà de color amb una animada Holi Party amb DJ. La nit continuarà amb un espectacle d’havaneres a càrrec del grup Son de l’Havana i un monòleg protagonitzat per Mireia, La Crazy. La música seguirà fins ben entrada la matinada amb Band the Rock i DJ Jorlin.

El divendres 8 començarà amb propostes esportives i familiars com la Xtrem Race infantil i juvenil al Camp de Futbol, i una cercavila infantil amb l’espectacle itinerant de Nassos. A la tarda, la Cobla Orquestra Costa Brava oferirà concert i ball, i a la nit, els joves podran gaudir del sopar del jovent i el tradicional correbars, animat per la Xaranga Bsumeta. La jornada es clourà amb una serenata i un triple concert jove amb Her Majesty, Lady Jarana i DJ Artatack.

El dissabte 9 d’agost, els més petits tindran cita amb Mim la Pallassa, i a la tarda, l’Església de Sant Salvador acollirà el concert del Pop Piano Quartet. La Nit Jove, al Circuit de Cros, promet una vetllada trepidant amb Miquel Gonzalez de Flaix FM, Doctor Prats, La Prole Band i DJ Trapella. L’Ajuntament de Golmés ha anunciat la implementació d’un espai segur per a menors d’edat durant els concerts programats en el marc de la festa major. Aquest espai estarà actiu cada nit de 22.00 h a 00.30 h i té com a objectiu garantir la seguretat i el benestar dels joves de menys de 18 anys en un entorn d’oci nocturn.

A més, el consistori ha informat que es vetllarà estrictament pel compliment de la normativa que prohibeix la venda de begudes alcohòliques a menors. En aquest sentit, els joves menors d’edat no podran adquirir alcohol a cap de les barres gestionades per l’Ajuntament. Aquesta mesura s’emmarca en la voluntat del consistori de fomentar un ambient festiu segur, saludable i responsable per a tots els públics.

Finalment, el diumenge 10, la jornada s’iniciarà amb el tradicional passacarrers de la Xaranga Xarangarín, seguit d’una migdiada popular. A la tarda, continuarà la festa amb espectacles familiars, un concert i ball de l’Orquestra La Pasarela, i una batucada amb Band Tokades que culminarà al Circuit de Cros. La cloenda de la Festa Major arribarà a les 23.00h amb un espectacular piromusical dissenyat exclusivament per a Golmés, un final apoteòsic que omplirà el cel de llum, color i emoció.

Hereus i pubilles, una tradició que es manté

El municipi de Golmés continua fidel a una de les seves tradicions més arrelades: l’elecció de les pubilles i els hereus. Es tracta d’una pràctica amb dècades d’història que cada any mobilitza la joventut del poble i reforça el sentiment de comunitat. El procés comença cada 1 de maig, quan els veïns i veïnes del municipi escullen, mitjançant votació popular, una pubilla i dues dames d’honor, així com un hereu i dos cavalers, d’entre els joves d’edats compreses entre els 15 i els 17 anys.

L’acceptació del càrrec per part dels joves escollits es fa oficial a través d’un pregó públic, que serveix per anunciar-ne els noms i donar inici simbòlic al seu mandat. El traspàs formal dels càrrecs es duu a terme durant la festa major petita del municipi, que se celebra per Segona Pasqua, un esdeveniment de gran rellevància local.

Una de les accions més emblemàtiques que segueix a l’elecció és la decoració de la casa de la nova pubilla. Aquesta tasca recau en els joves del poble, que prèviament han tallat fulles i branques de xop als xoperals dels voltants. Amb aquest gest, a banda de donar la benvinguda als nous representants, es preserva una expressió viva del patrimoni immaterial de Golmés.

Al llarg de l’any, les pubilles i els hereus tenen la responsabilitat de representar el municipi en els actes institucionals i culturals, tant dins com fora del poble. A més, tenen un paper actiu en la dinamització juvenil: s’encarreguen d’implicar altres joves de la seva edat en les activitats organitzades al llarg del curs i lideren l’organització de propostes lúdiques adreçades a la mainada durant la festa major.

Amb aquesta iniciativa, Golmés no només preserva una tradició intergeneracional, sinó que afavoreix la participació cívica i fomenta el compromís dels més joves amb la vida comunitària.

Les dues persones finades son un ramader de 30 anys i un treballador seu. Segons ha explicat l'alcalde de Guissona, Jaume Ars, les dues víctimes serien veïnes de Renan, pertanyent al nucli d'Oliola. L'alcalde ha explicat que el propietari hauria intentat anar a rescatar el treballador, que estava a l'explotació agrària i que s'havia vist afectat pel fum. El batlle ha lamentat les dues morts i ha afirmat que Guissona s'ha posat disposició dels serveis d'emergència i dels veïns en tot allò que necessitin.

Al seu torn, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha suspès l'agenda fora de Catalunya i es desplaçarà a la zona aquest dimecres. Cap a les 9:30 hores arribarà al Centre de Comandament de Guissona i farà una atenció als mitjans abans de reunir-se amb els alcaldes de les poblacions afectades.

El flanc dret s'ha contingut poc després de l'inici de les flames, però el flanc esquerre ha continuat avançant durant hores empès pels forts vents generats per tempestes. Els Bombers han alertat que el foc tenia un gran potencial per obrir focs secundaris i ja ha calcinat més de 6.500 hectàrees. Oficialment, és el primer gran incendi forestal de l'estiu. Les flames han provocat un pirocúmul de 14.000 metres i el fum, impulsat per la ventada, s'ha notat en diversos indrets de les comarques de Ponent fins arribar a la ciutat de Lleida.

Els Bombers han estabilitzat el foc de Torrefeta i Florejacs durant la nit. A les 21:48 els han informat que s'han mobilitzat 126 efectius amb 42 dotacions terrestres. Els mitjans aeris retirats per l'ocàs La pluja del final de la tarda ha ajudat i el cos explica que "aviat estarà tot envoltat de línies d'aigua".

Davant la situació, Protecció Civil ha ordenat durant tres hores el confinament d'Agramunt, Artesa de Segre, Vilanova de l'Aguda, Guissona, Sanaüja, Torrrfeta, Oliola, Cabanabona i Ponts, unes 20000 persones. Abans de la mitjanit, aquesta ordre ha estat retirada davant l'estabilització de l'incendi.

Les flames també han obligat a tallar la carretera L-313 entre Ponts i Guissona, al tram dels quilòmetres 4 a 20. A més Protecció Civil ha recomanat als municipis confinats tancar portes i finestres i no utilitzar l'aire condicionat si els hi molesta el fum.

Pel que fa a l’origen del foc, els Agents Rurals treballen amb la hipòtesi que el foc podria haver-se originat per una segadora, segons han explicat fonts del cos a l’ACN. Els Agents Rurals, juntament amb els Mossos d’Esquadra, continuen investigant aquest succés i el tracten com un accident mentre confirmen aquesta teoria.

Segons dades provisionals del Cos d'Agents Rurals, l'incendi iniciat al municipi de Torrefeta i Florejacs afecta una superfície aproximada de 6.500 hectàrees, principalment de terreny agrícola. Els municipis amb superfície cremada són: Torrefeta i Florejacs (Segarra), Vilanova de l'Aguda (Noguera), Cabanabona (Noguera) i Oliola (Noguera).

Pràcticament tota la superfície afectada es troba dins dels límits de l'Espai Natural Protegit, Valls del Sió-Llobregós, una zona d'elevat valor natural i paisatgístic. El Cos d'Agents Rurals ha activat els protocols d'investigació per determinar l'origen del foc i coordina l'afectació sobre els valors naturals protegits de l'espai.

Un forat de 27 milions

Tot això va començar a trontollar a finals dels anys 2010. El club, ofegat per un deute superior als 27 milions d’euros, entrava en una espiral d’insolvència. L’arribada d’inversors de dubtosa solvència, la manca de transparència en la gestió i una política esportiva erràtica van precipitar la situació. Tot i alguns intents per reconduir el rumb —com el lideratge de l’empresari lleidatà Tatxo Benet al capdavant d’un projecte de salvació— les pressions judicials i la manca de suport institucional van convertir l’intent en una gesta impossible.
Benet, coneixedor del món esportiu i mediàtic, va intentar rellançar el club aportant estabilitat i estructura. La seva proposta implicava sanejar el deute i recuperar el projecte esportiu des de la base, però es va trobar amb un mur legal i administratiu infranquejable. L’embolic judicial i els desacords amb la propietat van fer que el pla se n’anés literalment en orris. El jutge encarregat del concurs de creditors va dictar la liquidació del club, i el 10 de maig de 2011 es decretava oficialment la desaparició de la UE Lleida.
Aquell estiu, un grup de fidels incondicionals va posar en marxa l’Atlètic Lleida, però seria el Lleida Esportiu, nascut també aquell 2011 i impulsat inicialment per l’empresa de Jordi Esteve, qui heretaria el llegat esportiu i sentimental del desaparegut club. Tot i això, el buit deixat per la UE Lleida no es pot omplir amb un simple canvi de nom o escut: la Unió Esportiva era un relat, una emoció, un tros d’història col·lectiva.

Lleida Esportiu, crònica d’un naufragi anunciat

Gairebé immediatament, un nou projecte sorgia de les cendres. El Lleida Esportiu, impulsat pels germans Esteve —Albert i Jordi—, assumia la difícil missió de recuperar l’esperit d’un club històric, fer-lo reviure i projectar-lo cap al futur. Els Esteve, empresaris amb arrels lleidatanes però residència a Barcelona, van adquirir la plaça esportiva de la UE Lleida a través de la compra dels drets federatius, i van començar la seva singladura a Segona B, amb la voluntat de construir una entitat sòlida. L’esperança es va fer lloc entre els aficionats. El nom canviava, però l’emoció de tornar al Camp d’Esports mantenia viva la flama.
Durant les primeres temporades, el club va aconseguir estabilitzar-se a la categoria, fins i tot flirtejant amb l’ascens a Segona Divisió en diverses ocasions. Sota la direcció d’entrenadors com Imanol Idiakez i Gerard Albadalejo, l’equip va oferir un futbol competitiu, arribant a jugar promocions d’ascens i despertant l’orgull. No obstant això, rere aquesta aparença de normalitat, el projecte presentava esquerdes de difícil reparació.

Opacitat i precarietat estructural

Amb el temps, van començar a aflorar problemes estructurals. El club operava sense un projecte clar de base, amb una gestió personalista i sovint hermètica. Jugadors i treballadors denunciaven retards en els pagaments, manca de recursos bàsics i condicions laborals inestables. El planter, històricament una font de talent a Lleida, era menystingut o infrafinançat. La relació amb l’afició s’anava degradant per la manca de transparència i el distanciament progressiu de la direcció.
A mesura que avançava la dècada, el desgast es feia evident. Les promeses d’un salt endavant es diluïen en la rutina d’una gestió cada cop més opaca i mancada de visió. La Covid-19 va ser un cop dur, però només va accentuar problemes ja existents. El Camp d’Esports, cada cop més buit, es convertia en una metàfora de l’aïllament institucional del club.

Causes judicials i abandonament

El declivi es va accelerar dramàticament a partir de 2021. Diverses denúncies per impagaments, incompliments fiscals i males pràctiques van situar el club al centre de l’escàndol. Els germans Esteve van ser assenyalats per una gestió nefasta que va acabar en múltiples fronts judicials oberts. L’Agència Tributària, la Seguretat Social i fins i tot exjugadors i exentrenadors exigien responsabilitats per contractes impagats i una gestió que fregava la temeritat.
Sense projecte esportiu, sense suport social ni institucional, i amb una estructura completament deteriorada, els germans Esteve van abandonar el club. Ho van fer sense donar explicacions públiques, deixant enrere una entitat arruïnada i condemnada a desaparèixer. El Lleida Esportiu, com la UE Lleida, s’esfumava entre silencis, decepció i una ciutat que un cop més veia com li arrabassaven el seu club.
En poc més d’una dècada, Lleida ha vist morir dos clubs, víctima d’una combinació letal de mala gestió, inestabilitat institucional i desconnexió amb la ciutadania.

Lleida CF, un futur entre boires

L’arribada del Lleida Club de Futbol havia de simbolitzar un nou començament, una oportunitat per tornar a creure en el futbol a la capital del Segrià després del desastre institucional que va suposar la caiguda del Lleida Esportiu. Quan l’empresari gallec Luis Pereira va anunciar la creació del nou club, l’estiu del 2023, ho va fer amb un discurs carregat de promeses i voluntat de ruptura amb el passat immediat. Volia marcar distància amb la gestió opaca i erràtica dels germans Esteve i, sobretot, recuperar la confiança d’una afició cansada de ser humiliada.
Tanmateix, el somni ha durat poc. Menys d’un any després de la fundació del club, el projecte del Lleida CF es troba en una situació crítica, amb moltes més ombres que certeses i un futur incert que amenaça de repetir els errors del passat.

L’esperança de la reconstrucció

Quan el nom Lleida CF va començar a circular, molts hi van veure una oportunitat de renaixement. El club va assumir el repte de tornar a posar en valor el futbol lleidatà des de la base, amb una estructura nova i la voluntat de reconnectar amb el teixit social i esportiu de la ciutat. L’elecció del nom, sense l’adjectiu "Esportiu", ja era una declaració d’intencions: un trencament simbòlic amb un model que havia fracassat estrepitosament.
Luis Pereira, de perfil baix però amb ambicions visibles, va impulsar el projecte amb l’objectiu de consolidar un club amb projecció i sostenibilitat. Va negociar la utilització del Camp d’Esports i va començar la temporada amb el primer equip a Primera Catalana. Malgrat les dificultats logístiques inicials, el projecte semblava agafar forma.

Un projecte que s’erosiona

Però aviat les costures van començar a cedir. Els problemes econòmics van aparèixer amb una rapidesa desconcertant: impagaments, retards en les nòmines, deutes acumulats amb proveïdors i una estructura interna cada cop més precària. El club, malgrat els discursos de renovació i transparència, va començar a recordar massa el que volia enterrar.
Jugadors i membres del cos tècnic han denunciat condicions de treball deficients, manca de recursos materials i una gestió que, de nou, sembla governada des del desordre i la improvisació. L’ambient intern s’ha enrarit, i les expectatives inicials s’han anat diluint en una realitat marcada per la frustració i la sensació d’oportunitat perduda.

L’afició, entre l’escepticisme i la resignació

Els seguidors, ja escarmentats pels episodis recents, han respost amb una barreja d’escepticisme i resignació. El Camp d’Esports, malgrat el retorn del futbol, continua sent un espai més silenciós del que hauria de ser. El vincle emocional amb el nou projecte no ha arrelat, i molts aficionats es mantenen a l’expectativa, esperant veure si el club és capaç de revertir la situació o si esdevindrà un nou capítol trist dins la llarga història de decepcions futbolístiques a Lleida.

Un futur incert

Avui dia, la incògnita sobre el futur del Lleida CF és total. El club busca inversors per evitar la liquidació. El que havia de ser una nova etapa neta i esperançadora amenaça de convertir-se en un nou fracàs, amb conseqüències

Mathausen, el cementiri dels republicans

La gran majoria de víctimes van morir a Mathausen-Gusen, un dels camps més brutals del sistema concentracionari nazi, conegut pels republicans espanyols com “el camp de la mort lenta”. Mathausen es va convertir en una de les principals destinacions per a excombatents de la Guerra Civil, especialment catalans, que després de fugir a França en l’exili republicà, van ser capturats per tropes alemanyes o entregats pel règim de Vichy.

Segons va documentar Montserrat Roig al seu imprescindible Els catalans als camps nazis, prop de 2.000 catalans van morir en camps com aquest. Entre ells, desenes i desenes de lleidatans, que van ser empresonats, explotats fins a l’extenuació i exterminats en condicions inhumanes. L’estudi de la UdL, consultable en línia, aporta noms, dates i llocs d’origen d’aquests presoners, recuperant així la seva humanitat i retornant-los al relat col·lectiu que els va oblidar massa temps.

Dones deportades: resistència i oblit

Però si hi ha una memòria especialment silenciada, és la de les dones. Elles també van patir la barbàrie, i sovint en condicions específiques i encara més deshumanitzadores. En aquest context s’inscriu el treball de la historiadora Míriam Roma García, Les sis de Ravensbrück, que rescata les vides de sis lleidatanes deportades al principal camp femení del Tercer Reich: Lola Casadellà, Generosa Cortina, Felicitat Gasa, Conxita Grangé, Maria Maranges i Coloma Seró.

Aquestes dones, provinents de diversos indrets de la demarcació, van viure l’experiència tràgica de la Guerra Civil, l’exili republicà i finalment la captura per part de les autoritats alemanyes. Algunes, com Casadellà, tenien una militància activa —en el seu cas dins el PSUC—; d’altres, com Maranges, van ser perseguides pel vincle amb familiars compromesos amb la causa republicana. Totes elles van experimentar una repressió creuada: política i de gènere.

A Ravensbrück, van haver de suportar humiliacions específiques com la instrumentalització del cos, la negació de la seva identitat i l’explotació laboral extrema. L’autora del llibre remarca com la seva condició de dones les convertia en doblement vulnerables, però també les empentava a formes de resistència invisibles: solidaritat, cures, transmissió cultural. Una resistència que sovint ha quedat al marge dels relats heroics, però que és clau per entendre la supervivència.

El silenci i la reconstrucció de la història

Una de les dificultats principals amb què es va trobar Roma a l’hora de reconstruir aquestes biografies va ser la manca de documentació. Molts arxius van ser destruïts pel règim nazi o bé han estat inaccessibles durant dècades. A més, el silenci posterior a la Segona Guerra Mundial —tant a França com a Espanya— va fer que moltes supervivents no relatessin mai la seva experiència. Per això, el llibre de Roma és també una reivindicació del dret a la memòria i un exercici de reparació històrica imprescindible.

Aquest treball s’afegeix a altres iniciatives que, des de l’àmbit acadèmic i institucional, volen visibilitzar el llegat dels deportats catalans. Amb actes commemoratius, plaques de record, i ara també amb l’obertura digital d’arxius, es comença a revertir una llarga desmemòria. Però la tasca és llarga, i exigeix compromís col·lectiu.

A les terres de Ponent, la memòria de la deportació no és un assumpte del passat: és una eina per entendre el present i defensar el futur. Les històries de les víctimes lleidatanes ens interpel·len com a societat i ens obliguen a pensar com s'articulen avui els discursos de l'odi, la persecució política o la discriminació de gènere.

Recuperar els noms de les víctimes, fer memòria de les dones oblidades, posar en valor la resistència republicana en els camps nazis no és un exercici de nostàlgia, sinó una defensa activa de la dignitat i la llibertat.

La memòria a peu de carrer

Als carres empedrats d’Europa, entre voreres anònimes i façanes desmemoriades, hi ha petites llambordes que sobresurten del terra. No criden l’atenció per la seva mida —mesuren tot just 10 centímetres quadrats— sinó pel seu significat profund: són les Stolpersteine, les "pedres que fan ensopegar", un projecte d’art i memòria que interpel·la vianants amb noms propis i històries colpidores.

Aquestes llambordes, encastades a terra davant dels domicilis o llocs de detenció de les víctimes del nazisme, són obra de l’artista alemany Gunter Demnig. La primera es va col·locar el maig del 1996 al barri berlinès de Kreuzberg, en homenatge a una persona jueva assassinada durant la persecució nazi. Des d’aleshores, el projecte ha crescut fins a esdevenir el memorial descentralitzat més gran del món. Avui, n’hi ha més de 100.000 repartides per una vintena de països europeus.

A la demarcació de Lleida, el projecte ha estat impulsat per diverses entitats de memòria democràtica, amb la col·laboració d’institucions locals i familiars de les víctimes. Fins ara, s’han instal·lat 71 llambordes, que permeten recórrer un mapa de la repressió nazi a través de noms com el de Dolors Casadellà (Alcoletge), deportada a Ravensbrück, o el de Josep Maria Roca (Lleida), mort a Mathausen. Són només dues de les desenes d’històries que la memòria havia amagat i que ara tornen a emergir amb dignitat.

Les Stolpersteine no només recorden les persones que van morir als camps de concentració, sinó també aquelles que van sobreviure, van fugir o que van ser perseguides pel règim nazi per motius ètnics, polítics, religiosos o d’orientació sexual. Cada pedra, feta de formigó i coronada amb una placa de llautó, conté informació bàsica: el nom de la víctima, l’any de naixement, el lloc de deportació i la seva destinació final —la mort o la llibertat.

A diferència dels grans memorials concentrats en llocs concrets, aquestes pedres trenquen amb la lògica del record institucionalitzat. Ens obliguen a mirar a terra, literalment, i a ensopegar amb la memòria. Davant de casa, al costat d’un portal, al peu d’una escola... Els noms tornen a ocupar l’espai públic que els fou arrabassat.

Des de la dècada dels seixanta, aquest mur natural ha estat conquerit i reinterpretat per apassionats de l’escalada que, amb esforç i dedicació, han obert vies i batejat rutes que avui dia són autèntics símbols de la memòria vertical del territori. Noms com la “Isaac-Gabriel” o la “Carnaval Rock” evoquen històries de superació, amistat i amor per la muntanya, i han esdevingut part del patrimoni intangible del món de l’escalada a Catalunya.

Tanmateix, l’encant d’aquesta paret ha estat sacsejat per l’amenaça constant d’esllavissades. El pas del temps, l’erosió natural i la pressió humana han convertit la zona en un punt crític de risc geològic. Davant aquest perill, la Diputació de Lleida ha emprès actuacions de seguretat que pretenen garantir la protecció dels més de 60.000 visitants anuals i evitar danys materials o personals a les infraestructures del municipi.

Aquestes mesures, però, han provocat una forta polèmica dins la comunitat escaladora. Diversos col·lectius denuncien que les obres han estat precipitades i invasives, amb la desaparició de punts d’ancoratge, especialment en trams propers a la carretera. Temen que algunes rutes històriques quedin inutilitzades, la qual cosa suposaria una pèrdua irreparable per al patrimoni esportiu i cultural del lloc.

Els geòlegs responsables de les intervencions defensen la urgència i necessitat de les accions. Argumenten que les roques despreses tenien risc imminent de caiguda, i que no intervenir-hi hauria estat una temeritat. Les tasques s’han centrat en la consolidació de talussos i en garantir la seguretat global de l’entorn, amb la previsió d’habilitar un accés alternatiu.

Més enllà del conflicte, la paret de l’Os representa molt més que una destinació per a l’escalada: és un motor de dinamització turística i un símbol d’identitat per a la comarca de la Noguera. Com afirma Pol Ortiz, escalador balaguerí: “L’escalada aquí no és només esport, és promoció del territori i connexió amb el món”. No és casualitat que Jason Momoa hagi escollit aquest enclavament per capturar moments d’inspiració i aventura.

El futur de la paret de l’Os passa ara per una gestió consensuada i sensible que sigui capaç de compatibilitzar la protecció del medi natural amb l’activitat esportiva. La clau està a escoltar totes les veus implicades i treballar conjuntament per preservar aquest santuari vertical per a les generacions futures.

El patrimoni en disputa

Al municipi de Camarasa, la Roca dels Bous s’erigeix com un espai de valor incalculable. No només per les seves parets de conglomerat, sinó també per ser un dels jaciments més importants del paleolític mitjà a Catalunya. Habitat per neandertals fa més de 50.000 anys, ha estat objecte d’estudi per part de la UAB i l’IPHES des de finals dels anys vuitanta.

Amb la museïtzació del jaciment i tecnologia interactiva com codis QR i tauletes digitals, la Roca dels Bous s’ha consolidat com un model de divulgació científica i patrimoni viu. No obstant això, la declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) ha marcat un punt d’inflexió. La normativa prohibeix l’escalada a la zona, fet que ha generat fort rebuig dins la comunitat escaladora.

“Entenem la importància arqueològica del lloc, però també forma part del nostre llegat esportiu i emocional”, explica Jordi Ros, escalador local. Per a molts, la Roca dels Bous no és només una paret, sinó un símbol de connexió amb la natura i la història personal.

Per contra, els arqueòlegs defensen la necessitat de protegir el jaciment. “Qualsevol impacte físic pot alterar irreversiblement els estrats arqueològics”, afirma Rafa Mora, investigador principal. Les restes trobades —llars, eines de sílex i evidències de caça— són clau per entendre el comportament dels primers homínids del nord-est peninsular.

El conflicte és un exemple paradigmàtic del difícil equilibri entre la conservació del patrimoni i l’ús lúdic del medi natural. Mentre els escaladors reclamen diàleg, els arqueòlegs demanen respecte absolut. Algunes veus proposen solucions intermèdies, com habilitar sectors fora del perímetre arqueològic o regulacions temporals.

La Roca dels Bous continua sent un punt de trobada entre passat i present, on caldrà, més que mai, escoltar totes les parts per assegurar-ne el futur com a patrimoni comú.

Aquesta aposta per la compacitat urbana inclou la rehabilitació de barris com el Centre Històric i la Mariola, on es contemplen 387 nous pisos i la reforma de 800 habitatges més. Alhora, es vol fer aflorar el parc de més de 400 pisos buits existents a la ciutat.

El creixement residencial es distribuirà per diverses zones estratègiques: Ciutat Jardí, entorn de l’església de Montserrat; la Bordeta, entre l’avinguda d’Artesa i la variant sud; una nova Àrea Residencial Estratègica entre Cappont i la Bordeta; i un eix entre Pinyana, Balàfia i Torre Vicens que articularà la connexió amb Pardinyes. També es preveu la transformació del barri dels Magraners, amb la construcció de la nova ciutat esportiva i la seva reconversió com a zona residencial, amb actuacions als carrers Almeria, Antoni Guix i Ribelles, Francesc Argilés i Bifet, així com a l’entorn de la N-240.

Cappont, per la seva banda, s’expandirà gràcies al desenvolupament dels Camps Elisis i avançarà cap a la zona de Víctor Torres amb nous espais d’habitatge. Tot i que encara no s’ha concretat la nova ubicació de la presó, el trasllat d’aquesta instal·lació també influirà en l’impuls urbanístic d’aquesta àrea.

A banda dels sectors delimitats, el POUM reserva 330 hectàrees de sòl urbanitzable no delimitat, amb potencial per acollir fins a 14.800 habitatges addicionals, repartits en nou àmbits, entre ells Raimat.

Eixos comercials i equipaments per vertebrar la nova Lleida

El futur de la ciutat també passa per l’impuls econòmic i comercial. El carrer Major guanyarà centralitat amb la prolongació de l’eix comercial fins al carrer Alcalde Costa i fins a Gardeny, que es convertirà en un nou pol d’activitat empresarial. El districte de l’Estació, amb 110.000 metres quadrats de sòl, serà una altra de les àrees que articularan el teixit comercial i enllaçaran barris com Pardinyes, Balàfia i el Secà.

En l’àmbit dels equipaments, el POUM preveu 218 hectàrees per a usos públics i 29 més de caràcter privat, una xifra que triplica les necessitats calculades. A nivell productiu, es reserven 621,6 hectàrees per a grans desenvolupaments econòmics, amb ampliacions a Gardeny i al polígon del Segre, i un fort impuls al sector de Torreblanca, que sumarà 333,8 hectàrees. També s’ampliarà el polígon de Torre Solé.

Lleida verda i sostenible: més arbres i protecció de l’Horta

La sostenibilitat és un dels pilars del nou model urbanístic. La Paeria vol fer de Lleida una ciutat més verda, amb la plantació de 80.000 arbres i la creació de 509 hectàrees de zones verdes, l’equivalent a 3,5 milions de metres quadrats de parcs i espais naturals. El POUM inclou també un pla especial de protecció del riu Segre i una aposta per salvaguardar l’activitat productiva de l’Horta, afavorint la reutilització de construccions existents i la integració paisatgística.

Amb aquest full de ruta, el govern municipal busca el màxim consens polític per tirar endavant un projecte transformador que redefinirà la Lleida del futur.

La seva història va començar amb un breu però simbòlic pas per La Lliga: 35 minuts amb el Saragossa contra l’Atlètic de Madrid el 1993, a les ordres de Víctor Fernández. Dos anys més tard, deixava el futbol estatal per aventurar-se al desconegut futbol anglès, fitxant pel Wigan Athletic, aleshores a la Third Division. Ho va fer sense parlar una paraula d’anglès i acompanyat dels també pioners Isidro Díaz i Jesús Seba. Els van batejar com The Three Amigos, i van obrir una porta que molts altres seguirien.

Martínez no només va adaptar-se, sinó que va brillar. Va marcar a la FA Cup, es va convertir en ídol del Wigan i fins i tot en el seu millor jugador de la història segons una enquesta de la BBC el 2005. Més enllà de l'estadística —181 partits i 23 gols—, va deixar una empremta inqüestionable: lideratge, visió i una filosofia clara inspirada per Johan Cruyff, amb qui compartia adoració pel joc de possessió.

El seu salt a les banquetes va arribar gairebé per accident. El Swansea va pagar 25.000 lliures per fitxar-lo com a jugador-entrenador, però ja no tornaria a calçar-se les botes. Va salvar l’equip del descens i el va tornar a la Segona Divisió després de 24 anys. Així començava una nova etapa. El Wigan el va reclamar el 2009 per dirigir-lo a la Premier League, on va fer història: el 2013, el club va conquerir per primera vegada l’FA Cup derrotant el poderós Manchester City a Wembley. Era la culminació d’un somni improbable.

El seu nom va començar a sonar a les altes esferes. Sir Alex Ferguson el volia com a ajudant al Manchester United, però va declinar l’oferta. El Liverpool també el va tenir a l’agenda abans de fitxar per l’Everton. Més endavant, va rebutjar una milionària oferta de la Xina i va començar una nova etapa amb la selecció de Bèlgica, amb qui arribaria a ser tercer al Mundial de 2018.

Amb Portugal, ha sabut combinar la seva idea de joc amb una generació de talents emergents. El títol de la Nations League suposa el tercer gran triomf per al combinat lusità i el segon de l’entrenador català com a seleccionador.

Robert Martínez, que ha narrat part d’aquesta aventura en la seva autobiografia "Roberto: Golpeando cada balón", continua afegint capítols a una carrera que desafia tòpics. Un entrenador que, com ell mateix diu, “va ser pioner de la possessió a Anglaterra” i que avui ja forma part de la llegenda del futbol europeu.

Així ho ha anunciat l’entitat a través d’un comunicat oficial difós a les seves xarxes socials, on reconeix que les negociacions per garantir la viabilitat econòmica del club han fracassat definitivament. L'entitat ha anunciat que convocarà una roda de premsa per explicar els detalls de les negociacions fallides.

La notícia arriba després de mesos d’incertesa i tensió entre l’afició, enmig d’una greu crisi econòmica que ha deixat el club amb un deute de prop de cinc milions d’euros i sense capacitat per fer front als compromisos més immediats. Amb aquest escenari, el Lleida CF es troba al límit i, si no es produeix un gir inesperat de guió, el club podria desaparèixer en els pròxims dies.

El comunicat no entra en detalls sobre els motius pels quals les negociacions han quedat trencades, però fonts pròximes al club apunten a discrepàncies econòmiques i jurídiques entre les parts. A més, es dona per fet que la situació de judicialització del club i la manca d’implicació institucional han fet molt difícil qualsevol acord.

La iniciativa, liderada per l’associació Amics del Lleida i amb el suport de diversos grups de seguidors com els Rudes Lleida, la Penya Ens, NB i Nord Lleida, neix de la voluntat de preservar el llegat esportiu i emocional que el futbol ha conreat durant dècades a la ciutat. Els promotors han fet públic un comunicat aquest dimarts a les xarxes socials on es comprometen a no permetre que aquest llegat quedi "silenciat ni oblidat".

“El Lleida som nosaltres. La seva afició, la seva gent”, asseguren en el missatge, on també deixen clar que la nova entitat serà gestionada sota criteris "democràtics i transparents": un club dels socis i per als socis, sota el principi d’un soci, un vot. La iniciativa pretén ser un projecte de base, arrelat al territori i construït des del compromís amb els valors del futbol popular.

Els impulsors afirmen que han estat discrets fins ara per respecte a les negociacions sobre el futur del Lleida CF, però que davant l’estancament de la situació, han decidit iniciar els tràmits legals per a la inscripció d’un nou club. No obstant això, deixen oberta la porta a aturar el projecte si finalment el Lleida CF reprèn l’activitat esportiva amb garanties de continuïtat.

Aquest nou moviment ciutadà reivindica la identitat col·lectiva construïda al voltant d’un escut, uns colors i una passió compartida per generacions d’aficionats. “Mai no permetrem que desaparegui aquest sentiment”, conclouen els impulsors.

Les primeres hipòtesis apunten, segons l'antropòloga Núria Armentano, que aquestes restes podrien correspondre als comtes Cecília de Foix, Àlvar I i els seus fills Àlvar II i Ermengol X, figures cabdals de la història del comtat d’Urgell. La coincidència entre les dades osteològiques i les fonts documentals, que inclouen referències a malalties i edats concretes, reforça l’autenticitat d’aquestes identificacions.

Manipulacions històriques i desordre funerari

L’anàlisi ha posat al descobert una manipulació significativa ocorreguda l’any 1967. Segons els investigadors, aquella actuació va alterar profundament la disposició original de les restes: el crani d’un dels individus es va trobar ple d’ossos de mans i peus, evidència d’una reorganització improvisada i poc respectuosa.

Aquesta intervenció també va provocar la barreja de restes entre les dues arques, la qual cosa ha dificultat la tasca de classificació. Tot i això, gràcies al bon estat de conservació dels ossos, ha estat possible avançar en el procés d’individualització. A més dels esquelets principals, s’hi han identificat fragments ossis corresponents a infants i joves, fet que indica una presència familiar més àmplia del que es preveia inicialment.

Fragments materials de procedència incerta

Els antropòlegs han trobat també materials diversos com fragments de fusta, teixits i zinc, dels quals no s’ha pogut determinar l’origen exacte. Podrien ser restes de cofres funeraris antics o elements introduïts durant manipulacions posteriors. Aquest conjunt d’elements contribuirà, en fases posteriors, a entendre millor els rituals funeraris i la història material de les sepultures.

Una nova fase analítica i oportunitats de recerca

L’estudi no s’atura aquí. Les troballes actuals obren noves línies d’investigació a Catalunya, fins ara poc desenvolupades. “Hi ha dades que mai s’havien identificat al nostre territori. És una oportunitat única per fer avançar el coneixement sobre la noblesa medieval catalana”, assegura Carme Alòs, membre de l'equip investigador i directora del Museu de la Noguera. 

La segona fase de l’estudi se centrarà en les analítiques: proves de laboratori que inclouran estudis genètics, d’alimentació, de mobilitat i d’origen geogràfic, amb l’objectiu de completar la biografia biològica d’aquests personatges històrics.

Entre la ciència i el respecte a la història 

Robert Porta, responsable de la gestió del Monestir de les Avellanes, ha remarcat la doble dimensió del projecte: “Aquestes restes no són només fonts d’informació científica; són testimonis d’un llegat que cal dignificar.” En aquest sentit, un cop finalitzats els estudis, les restes seran reinhumades en una cerimònia que combinarà el respecte als difunts amb la voluntat de transmetre el coneixement a la societat.

Porta ha assegurat que el projecte al voltant dels sepulcres dels comtes d’Urgell no només ajuda a reconstruir el passat, sinó que estableix un precedent per a futures investigacions patrimonials a Catalunya. La seva vocació és clara: recuperar la memòria, preservar el patrimoni i generar coneixement rigorós a partir d’un llegat històric massa temps ignorat.

Aquest projecte s’emmarca dins la iniciativa de reproduir els antics sepulcres d’aquests nobles, venuts a un antiquari el 1906 i actualment exposats al museu The Cloisters de Nova York.

Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, ha subratllat que aquesta és una ocasió única per estudiar directament els ossos d’uns comtes d’Urgell coneguts i accessibles, fet que permet aprofundir en la història del comtat i de la nissaga Cabrera, a la qual pertanyien.

Les osseres actuals van ser instal·lades l’any 1967, després que les restes fossin traslladades provisionalment a l’església parroquial de Vilanova de la Sal, arran de la venda dels sepulcres originals.

Segons ha explicat Núria Armentano, antropòloga del Museu d’Arqueologia de Catalunya, el primer pas serà una revisió preliminar al mateix monestir per determinar el nombre d’individus representats i contrastar-ho amb la informació històrica. Posteriorment, es preveu dur a terme estudis genètics i proves de radiocarboni per confirmar el parentiu i datar les restes, tot i que els resultats d'aquestes anàlisis poden tardar mesos.

Robert Porta, director del monestir, ha assenyalat que l'obertura s'ha fet coincidint amb la retirada de les osseres per deixar pas a les reproduccions dels sepulcres, previstes per arribar al setembre. La voluntat és que, un cop autenticades, les restes tornin a ser dipositades dins els nous monuments funeraris. En paral·lel, l’historiador Stefano Maria Cingolani està desenvolupant una recerca documental complementària sobre els comtes d’Urgell. També es contempla una col·laboració amb el Museu Etnològic del Montseny, que lidera un projecte sobre la nissaga Cabrera, originària de la zona gironina.

En el text de salutació institucional, Pérez —que governa com a independent— fa una controvertida reflexió sobre el paper dels colons agraris a la història del municipi, distingint entre els que considera “bons” i “dolents”. Els primers, segons ell, són espanyols “naturals, nacionals, autòctons”, als quals qualifica de “bons” i creu que cal “reivindicar i honrar sempre”.

Tanmateix, el to esdevé obertament hostil quan es refereix al segon grup, a qui anomena “colons aliens, invasors, parasítics, alienígenes, fills d’una gossa sarnosa”. L’alcalde afirma que a aquests “només se’ls pot combatre i expulsar, sempre i de tot arreu, per pura supervivència”, i remarca que “la diferenciació entre uns i altres és fàcil, senzilla i per a tota la família”.

L’escrit ha desfermat una allau de crítiques per l’ús de terminologia deshumanitzadora i per promoure l’exclusió en un acte institucional destinat a unir la comunitat. Diversos partits i organitzacions socials han exigit explicacions i responsabilitats immediates.

Tot i la polèmica, l’alcalde no ha rectificat ni s’ha pronunciat per disculpar-se. La situació ha generat inquietud a la població i ha tornat a posar en el punt de mira el discurs de l’odi dins de les institucions públiques.

A la Llibreria Dalmases de Mollerussa, recomanen el nou llibre de la periodista lleidatana Anna Sáez, L’enverinadora, una història de misteri i mort al municipi de la Granja d’Escarp. Sense marxar de les terres de Lleida, la llibretera Núria Dalmases aposta també pel lleidatà Pep Coll, que ha publicat Els crims de la mel. Per acabar, dues obres a tenir en compte: Crideu la mort errant, digueu-me on va, d’Antònia Vicens, i La segona llista dels meus desitjos, de Grégoire Delacourt.

Per la seva banda, la Llibreria La Fatal de la ciutat de Lleida recomana Orquestra, de Miqui Otero i El loco de Dios en el fin del mundo, de Javier Cercas, una història vaticana sobre religió i conceptes de fe com la promesa de la vida eterna. De lleidatans, també se’n destaquen: La mort de l’altre, de Teresa Ibars, i Onatges, de Montse Torres.

La llibreria Argonauta de Balaguer recomana els llibres dels lleidatans Ramon M. Piqué i Ferran Grau. El Contracte de Ramon M. Piqué narra el fitxatge d’una figura emblemàtica que va marcar una època i un país, explorant les seves vivències i l'impacte que va tenir en el seu entorn. Per altra banda, Hiperrabia de Ferran Grau és un homenatge a La taronja mecànica d'Anthony Burgess, que teixeix uns dramàtics fets reals amb una ficció atrevida.

Entre roses tradicionals i propostes innovadores

Després dels llibres, l’altre gran protagonista del 23 d’abril és la rosa. A Lleida, les floristeries encaren Sant Jordi amb il·lusió i intensitat, en una jornada clau per al sector. La rosa vermella manté el seu protagonisme, però cada cop guanyen més pes les propostes que aporten un toc distintiu sense trencar amb la tradició.

María del Mar Cazorla Martínez, responsable de la floristeria L’Oceller de Lleida, explica com s’encara la campanya des del sector i quines són les opcions més sol·licitades enguany: "La rosa vermella, acompanyada de l’espiga i la senyera, continua sent la més popular entre els clients, tot i que cada cop es poden veure més roses blaves i bicolors". La florista indica que, malgrat aquestes novetats, la vermella continua sent la reina de la diada.

Pel que fa a les novetats d’enguany, apunta que els canvis solen centrar-se en l’envàs i l'embolcall, i que es van afegint elements nous com les roses eternes, que s’han anat consolidant com a alternatives originals any rere any. Amb tot, no s’han detectat grans canvis pel que fa a les tendències generals: els proveïdors mantenen la línia habitual. Cazorla també observa que els lleidatans cada cop busquen més opcions que vagin més enllà de la rosa tradicional.

Entre les preferències actuals, destaquen les composicions que inclouen peluixos, roses amb cúpula o altres detalls que aportin un toc distintiu i personalitzat. Encara que la rosa vermella continua sent imprescindible, també hi ha qui aposta per rams de dotze roses, per exemplars de colors com el blau o el groc, aquest últim amb alts i baixos de popularitat, però la vermella manté el lideratge.

La demanda comença a notar-se ja abans del 23 d’abril, i aquest any, a més, coincideix amb Setmana Santa, cosa que fa que l’activitat sigui encara més intensa. Des de L’Oceller, Maria del Mar Cazorla ha previst demanar entre 5.000 i 8.000 roses i preveu ser present a la Rambla Ferran, a la botiga habitual i també al seu establiment de la Bordeta. Per la seva banda, Isa Canales afirma que la floristeria Canales també es prepara per una gran jornada i que les previsions de demanda són molt altes, amb noves propostes que segueixen la línia tradicional però amb tocs innovadors. "Sant Jordi és un moment màgic, però també un repte logístic. La clau és tenir-ho tot preparat per garantir que cada rosa arribi al client amb la millor qualitat", afegeix.

Sobre la proposta, finalment descartada, de traslladar la celebració als Camps Elisis, Cazorla considera que és millor mantenir-la a la Rambla Ferran. Explica que, "l’experiència ha estat molt positiva i que la gent ja ha fet d’aquest espai un lloc tradicional per celebrar Sant Jordi". A més, destaca que la proximitat d’oficines i llocs de treball fa que sigui una ubicació molt còmoda per a molts ciutadans. Isa Canales comparteix aquesta opinió i afegeix que la Rambla Ferran és un lloc amb molta història per a la diada, amb un ambient únic que atrau tant els lleidatans com als visitants. "No té sentit moure-ho per les obres; la Rambla Ferran funciona molt bé i la gent ja la té com a referència", comenta.

Finalment, Cazorla recomana a aquelles persones que busquen una rosa especial que confiïn en una floristeria de confiança. Recorda que, tot i que molts intenten vendre roses el dia de Sant Jordi, no totes estan en bones condicions, i és per això que val la pena apostar per establiments professionals, que ofereixen flors fresques i de qualitat, a més de propostes originals i cuidades. Isa Canales coincideix que la confiança és fonamental per garantir una bona experiència i una rosa de qualitat, i afegeix:"Una bona rosa no només ha de ser bonica, sinó que ha de tenir una història de qualitat darrere".

Les figures més sol·licitades

Aquest any, les figures que més destaquen a les pastisseries lleidatanes són:

Son Goku: El personatge de Bola de Drac ha tornat amb força després de la mort del seu creador, Akira Toriyama, convertint-se en una de les figures més demanades pels padrins nostàlgics i els infants.

Aitana Bonmatí i Lamine Yamal: La futbolista del Barça, guanyadora de la Pilota d’Or, ha inspirat nombroses mones, consolidant-se com una icona esportiva entre els més joves. L'eclosió del jove talent blaugrana també es veurà reflectit als pastissos aquesta campanya de Setmana Santa. 

Barbie: Després de l'èxit cinematogràfic, la icònica nina ha tornat a ser una de les figures més sol·licitades, especialment entre les nenes.

Labubu: un personatge de l’univers dels art toys creat per l’artista Kasing Lung, s’ha fet popular entre els més joves per la seva estètica de monstre entranyable i triomfa com a figura de xocolata aquesta Setmana Santa.

Mia, la nena científica: Una iniciativa del Gremi de Pastisseria de Barcelona i la Universitat de Barcelona per fomentar les vocacions científiques entre els infants. Enguany, la figura representa una biòloga, amb elements com la doble hèlix d'ADN i papallones.

Personatges de sèries i videojocs: Figures com Bluey, Stitch, Super Mario, Patrulla Canina, Harry Potter i Spiderman continuen sent molt populars entre els infants.

La Boscana va guanyar el 2017 l'estrella Michelin, un reconeixement que ha anat mantenint des d'aleshores. Sortit del laboratori de Ferran Adrià,, Castañé diu que el projecte de la Boscana neix quan quan va posar els ulls en una finca propera al municipi Bellvís. Quan en va tenir l'ocasió la va comprar amb els seus germans, els seus socis de qui diu que sense ells no hagués estat possible aquest projecte exitós.

El restaurant de Bellvís comparteix llistat amb altres de populars com El Celler de Can Roca, Via Veneto, Estimar, Can Jubany, Dos Palillos,

1. La rescissió del conveni l'any 2022, l'origen de tot

Els orígens del cas es remunten al ple municipal del gener del 2022, on es va aprovar per unanimitat la rescissió del conveni amb el Lleida Esportiu, nom que tenia aleshores el club. Els motius d’aquesta decisió eren que que el l'entitat no estava al corrent de les seves obligacions davant l’Agència Tributària i la Seguretat Social, que havia incomplert l’obligació de justificar les subvencions rebudes i que es va efectuar un canvi de personalitat jurídica que requeria una autorització prèvia a l’Ajuntament que no es va sol·licitar. 

A més, la Paeria va assumir actuacions de manteniment i reparacions ordinàries de les instal·lacions, unes actuacions que, segons el conveni, correspondrien al club i existien raons d’imatge pública que legitimaven la revocació del conveni.

El club va presentar recurs contenciós administratiu, amb data d’11 de juliol de 2022 i, quasi tres anys després, el 4 de febrer de 2025, el Jutjat del Contenciós Administratiu va notificar la desestimació del recurs del Lleida CF contra la resolució de la Paeria per a la rescissió del conveni d’ús del Camp d’Esports

Davant d'aquest fet, el Lleida CF pot interposar ara recurs d’apel·lació i la Paeria hauria de demanar l’execució provisional de la sentència pel deure de protegir un bé públic. Si el club no presenta el recurs, la sentència esdevindrà ferma i el club haurà de sol·licitar un nou conveni.

2. Un nou conveni de quatre anys a cost zero pel club

El nou conveni que planteja la Paeria és de quatre anys de durada, a cost zero per al club, ja que no hauria de pagar cap cànon, i amb el manteniment a càrrec de l’Ajuntament. A més, el Lleida CF tindrà el dret d’explotació de serveis, com el bar, la publicitat o la taquilla, i podrà disposar del camp per a altres activitats vinculades amb la pràctica esportiva.

Un altre punt a tenir en compte, segons ha matisat l’alcalde, és que al nou document es preveu una clàusula que exigeix als clubs que responguin a les seves obligacions i compleixin amb la normativa (pagament dels contractes amb jugadors, proveïdors, Seguretat Social, etc.), però desapareix com a clàusula de rescissió del conveni l’estat en situació de deute davant de les administracions públiques.

L’alcalde Fèlix Larrosa assegura que és una proposta avantatjosa per als interessos del club i que ha de permetre avançar, reprendre les relacions que, per part de la Paeria sempre han estat obertes, i seguir treballant amb la ciutat, els aficionats, les empreses i les institucions implicades en el projecte esportiu.

3. El club s'hi nega i demana una concessió administrativa

El Lleida CF assegura que la mesura cautelar que avala el conveni anterior encara és vàlida i, per tant, no es pot executar perquè seria "una il·legalitat". Paral·lelament, l'entitat rebutja la proposta de la Paeria d'ús especial durant quatre anys perquè "no garanteix de cap manera la viabilitat econòmica del projecte liderat per Luis Pereira". En aquest sentit, apunta que limitar a quatre anys la durada del conveni suposa abocar-se "a la desaparició del club". Per aquests motius, el Lleida CF demana una concessió administrativa com a única via per a l'acord. 

4. El Lleida CF denuncia Fèlix Larrosa per prevaricació i tràfic d'influències

El club considera que, amb la nova proposta de conveni, la Paeria busca "l'extinció del Lleida CF" amb l'únic propòsit de beneficiar l'Atlètic Lleida on assegura que hi tenen interessos "els amics de l'actual alcalde de Lleida". Des d'aquest punt de vista, l'entitat lleidatana ha denunciat Fèlix Larrosa i altres membres del govern municipal com el cap de gabinet Xavier Batalla i els regidors Begoña Iglesias i Jackson Quiñonez per prevaricació i tràfic d'influències.

5. Sense diàleg

Les dues parts s'han reunit aquest dilluns 24 de febrer per intentar acostar posicions, però la reunió només ha servit per evidenciar l'enorme distància que hi ha entre el club i l'ajuntament. Larrosa s'ha aixecat de la taula al·legant que s'havia d'abstenir un cop confirmada la denúncia de l'entitat lleidatana contra ell. Davant d'aquest fet i de la voluntat de fer la reunió amb altres representants del consistori, els negociadors del Lleida CF han decidit suspendre la reunió.

Un gos que anava deslligat i sense morrió va obligar els agents dels Mossos d'Esquasra a identificar el propietari, una decisió que va desembocar en una picabaralla que va anar creixent fins al punt que els policies van haver de demanar reforços a causa de l’actitud hostil del grup que s'havia reunit per fer costat l'amo de l'animal. Finalment, dos homes i una dona van ser detinguts acusats d’agredir els agents i de cremar contenidors. Tres mossos van resultar amb lesions greus. No és la primera vegada que passa un fet com aquest, i els veïns n'estan més que farts. Tenen por fins i tot de sortir al carrer: "Han arribat a atacar els Mossos d'Esquadra. Es creuen impunes", explica Jaume Millas, president de l'Associació de Veïns del carrer Jaume I.

Millas parla d'un nodrit grup de persones que es van instal·lar al barri en habitatges socials entregats per la Generalitat i per la Paeria de Lleida, i que tenen un modus vivendi sostingut en molts casos a partir de la delinqüència i del tràfic de drogues. Són clans que viuen en dos edificis, que no es relacionen amb ningú, reclosos en ells mateixos, i que fan la vida impossible als veïns dels blocs on resideixen per fer possible que marxin i que els pisos estiguin a disposició per a amics o parents. Algunes vivendes també han estat ocupades en els darrers mesos.

En aquest sentit, des de l'Associació "Som Veïns" s'apunta que aquesta greu problemàtica fa anys que està passant, un fet que s'explica per la "inacció dels executius de Lleida contra la delinqüència i l'incivisme". La sensació generalitzada entre els veïns del Centre Històric és que s'ha fet molt tard a l'hora de limitar els excessos dels clans, i que ara la situació serà molt complicada de capgirar. Sembla com una zona sense llei on els membres del clan es creuen amb la llibertat de fer qualsevol cosa. Aquest dimecres van amenaçar i tirar ous contra una reportera de Televisió Espanyola que informava des de la plaça.

Més vigilància policial a la zona

Des de la Paeria, la regidora de Seguretat, Mobilitat i Civisme, Cristina Morón ha remarcat que tant Guàrdia Urbana com Mossos d’Esquadra són al Centre Històric per donar seguretat al barri, amb presència estàtica al Centre Operatiu inaugurat l’any passat i patrulles fixes, tant a la plaça del Dipòsit com a la resta de carrers. Tot i això, el cap de la Guàrdia Urbana, Josep Ramon Ibarz, ha assenyalat que arran dels fets de dimarts, s’ha incrementat amb un reforç policial pels propers dies al barri perquè no es repeteixin els incidents. En aquest sentit, ha recordat que aquesta zona de la ciutat ja és un dels punts més vigilats per la seva pròpia “idiosincràsia”. En 13 mesos a la plaça Josep Solans s’han obert unes 212 actes de “naturalesa incívica” i se situa així com un dels punts on hi ha més conductes molestes cap als veïns.

Morón ha volgut llençar un missatge de tranquil·litat als veïns que han manifestat la seva preocupació pels reiterats incidents al barri, sobretot entorn de la plaça Josep Solans. Ha assegurat que “la policia hi és” i coneix a les persones i famílies que “no saben conviure amb respecte amb la resta”. També ha remarcat que tenen identificat un “cas particular” i esperen que la justícia actuï amb rapidesa amb els encausats. 

Els esquiadors polonesos tenen previst a Andorra on esquiaran les pistes de la Massana i Pas de la Casa. Han carregat els equipaments que havien baixat de la bodega de l'avió i sense més dilacions han pujat als tres autobusos que els esperaven a les portes de l'aeroport. 

Arribar a Lleida per gastar-se els diners al país veí, és el contrasentit d'un aeroport que es va inagurar ara fa 15 anys amb l'objectiu de fer arribar prop de 400.000 viatgers i que la realitat li ha modificat les expectatives. El Lleida-Alguaire ja no és concebut com un aeroport de passatgers, i la prova d'aquest canvi és que la situació viscuda aquest divendres de gener ha estat insòlita en els darrers temps.

El darrer turista-esquiador ha posar els peus a Alguaire va ser l'hivern del 2022, quan la companyia seca Quality Travel cobria el trajecte fins a Lleida. D'aleshores ençà, ningú més a exepció feta dels passatgers que utilitzen la ruta regular d'Air Nostrum cap a Palma, tres cops per setmana. 

Un aeroport industrial "imprescindible"

En declaracions Nació, el director de l'aeroport, Antoni Serra, posa en valor l'adaptació de la terminal lleidatana en els darrers anys a una nova realitat allunyada de les grans xifres de passatgers. En aquest sentit, Serra assegura que actualment l'aeroport dóna un servei "imprescindible" per a les activitats com la formació de pilots, la construcció de peces aeronàutiques o les proves de vol;

"Tot això no es podria fer en aquest país si no existís aquest aeroport", explica. Serra destaca també que des de fa un any es treballa juntament amb l'Agència Espanyola de Seguretat Aèria perquè Lleida pugui acollir els avions més grans del mercat, que són l'Airbus A-380 i el Boeing 747-8. A més, a la terminal s'hi estan construint dos nous hangars, un de 1.200m2 i l'altre de 625m2. 

D'altra banda, durant el 2024 s'han registrat un total de 28.112 operacions, un 61% més que l'any anterior. D'igual manera, durant tot l'any passat es van moure a Lleida 39.664 viatgers, una xifra que suposa un 27% que el 2023. 

En aquest context de mar en calma, Larrosa es permet el luxe de pensar de tant en tant en les properes eleccions municipals, on es presentarà amb tota probabilitat per optar a la reelecció. Ningú al PSC discuteix el seu lideratge. Quan s'aborda aquesta qüestió, l'alcalde no amaga el seu interès en les prospeccions electorals i els pronòstics de les enquestes. Explica que n'encarrega una cada any per tenir dades de com està el pati polític a la ciutat. I com està? No ho concreta (assegura que no dóna dades ni als regidors del seu govern), però tampoc no amaga l'optimisme.

En la recent trobada d'any nou del govern de Lleida amb els responsables dels mitjans de comunicació que cobreixen el dia a dia de la Paeria, Larrosa va mostrar-se satisfet amb els resultats que li mostra la demoscòpia alhora que va apuntar que potser algun partit "s'enduria un ensurt" si ara hi haguessin eleccions municipals a la ciutat. Tot i que no ho va explicitar, tothom va entendre que parlava d'ERC, partit amb qui manté una complicada relació.

A Larrosa se'l nota enutjat amb els republicans, a qui recrimina una manca de voluntat a Lleida i al Parlament de Catalunya a l'hora d'aprovar els pressupostos per aquest 2025. És de l'opinió que, en política, qui no lluita per ser influent cau en la irrellevància. Creu que ERC és intranscendent, i en cercles reduïts, opina que aquesta estratègia l'afavoreix a ell per revalidar l'alcaldia el 2027.

Fa dos anys deia que guanyaria les eleccions amb nou regidors perquè els seus sondatges així li apuntaven. Va aconseguir justament aquesta xifra. 

La taca

És un atracament sigil·lós i ràpid que, sovint, és perpetrat per més d’una persona. Un individu aborda la víctima pel carrer, i amb un to amable l’alerta que té una taca a la peça de roba propera a l’indret on hi ha la cartera. Una altra persona s’hi acosta i entre els dos intenten netejar la suposada llàntia. En aquest procés és quan se sostreu la cartera. 

El conegut despistat

És un mètode que implica un contacte estret amb la víctima. Una vegada seleccionada, s’hi acosta i l’abraça amb l’argument que és un vell amic que fa anys que no havia vist. El moviment de l’abraçada, juntament amb la perplexitat del damnificat, permet el robatori de la cartera. Aquesta modalitat de furt també es pot donar amb les mans agafades, sobretot en dones. El delinqüent li agafa les mans a la víctima amb l’amabilitat d’un amic. Quan les retira, els anells han desaparegut. 

La sembra

Sol fer-se en indrets amb aglomeracions. El lladre s’acosta a l’afectat i deixa anar monedes o bitllets a terra expressament. Tot seguit  alerta la víctima que aquells diners són seus i que li han caigut. El robatori es perpetra quan la persona damnificada s’ajup per recollir-los. La bossa de mà és el que més busquen els lladres. Cal vigilar en llocs com mercats o supermercats. 

En aquest sentit, els agents de la policia catalana alerten també de lladres que es posen al costat dels caixers automàtics i que sostreuen les targetes de crèdit amb el mateix mètode de la sembra, que serveix per despistar la víctima. En aquestes situacions, els diners de la targeta són retirats del caixer pel lladre pocs minuts després d’haver-se comès el robatori. 

El carterista

El clàssic dels clàssics. Es dona en situacions amb molta gent. El lladre clissa on té la cartera la seva víctima. S’hi acosta i li roba amb un hàbil gest. Mercats i bars són els indrets on més es donen aquest tipus de furt. 

Els Mossos d’Esquadra expliquen que els assaltants que es dediquen a aquest tipus de delicte “són experts” i, sovint, venen de les grans ciutats catalanes. Arriben a les comarques de Ponent per carretera i tornen a marxar quan han aconseguit el botí desitjat, per la qual cosa és complicat detenir-los sobre el territori. 

Els consells de la policia per evitar robatoris

La policia catalana fa algunes recomanacions per evitar ser víctima de robatoris. Algunes d’elles són no portar més diners al damunt dels que necessitem, controlar la zona on guardem la cartera i no tenir-la en un lloc visible com la butxaca davantera de la camisa o samarreta, no tenir el PIN de la targeta de crèdit guardat a la cartera, desconfiar de les persones molt amables que ens aturen pel carrer o no portar joies de molt valor econòmic o sentimental. En relació amb la qüestió de la joieria, els agents recomanen tenir fotografies de tots els elements i, en la mesura que sigui possible, guardar-los en una caixa forta a casa. 

En el cas d’assalt o furt, cal trucar ràpidament al 112 i interposar una denúncia. En aquest sentit, també es demana que s’aporti tota la informació possible sobre els delinqüents i els seus vehicles. Aquestes dades poden ser determinants per a futures detencions. 

L’exposició reuneix diverses fotografies històriques del tren i de molts dels seus usuaris, que també apareixen en enregistraments. Els viatgers donen les seves opinions sobre el present i el futur d’aquest transport i complementen els records que tenien anys enrere altres usuaris. En aquest sentit, diversos textos dels escriptors balaguerins Teresa Pàmies i Joan Sauret són els que donen el contrapunt historicoliterari sobre el ferrocarril. Els records que es mostren a l’exposició s’extreuen els llibres “Va ploure tot el dia” i “Bellviure”, dues obres que parlen a bastament de la ciutat de Balaguer. La mostra també repassa les experiències dels ferroviaris, que treballaven i vivien amb la família a la mateixa estació en un habitatge que ocupava el primer pis de la construcció. 

L’arxiu de Joan Solé és ple de records: “El pare havia estat cap d’estació a Samper de Calanda, Alcanyís, Amorebieta... i finalment va fer cap a Balaguer, on va formar una família [...] La vida a l’estació estava marcada pel pas dels trens, però tinc molts records de les festes que organitzàvem a casa. La vida social de la ciutat es traslladava llavors al nostre univers de barreres, vies, passos a nivell, vagons i mercaderies”. 

Els testimonis fan referència també a la quotidianitat de l’estació, uns records que evidencien les diferències entre l’adés i l’ara. “Un cop al mes arribava a l’estació de Lleida un tren economat per als treballadors de Renfe on podíem comprar a bon preu diversos productes, com ara xocolata, patates, conserves, oli... i els fills dels treballadors disposàvem de Quilomètric, que era com un abonament amb bitllets gratuïts per tot Espanya, però amb un topall de quilòmetres”. 

L’exposició compta també amb un espai en el qual es poden observar dibuixos dels escolars de la ciutat sobre el tren i amb una zona en la qual el visitant pot respondre diverses preguntes en relació amb les experiències personals amb el transport ferroviari, al seu impacte per a la ciutat de Balaguer i al futur de la infraestructura. Al bell mig de la sala s’ha escenificat també una mena de vagó de tren a dins del qual es pot veure en vídeo el paisatge del trajecte entre Balaguer i Lleida mentre s’escolten els dos relats guanyadors del premi literari Zyriab, circumscrits en la temàtica “Tren fantasma”. Àlvar Llobet i Joan Biscarri van ser els guanyadors de l’edició del 2024, premis que es van entregar a la nit de la cultura, celebrada el passat mes d’abril.

Una reivindicació històrica

El ferrocarril de la Noguera Pallaresa va arribar a Balaguer el 3 de febrer de 1924 i es va inaugurar així el tram de Lleida a Balaguer, acomplint una reivindicació històrica. Tot i que les obres de construcció de la infraestructura s’havien completat el 1913, les vies no s’hi van instal·lar immediatament.

L’any 1951, gairebé tres dècades després, el tren arribava fins a La Pobla de Segur, després de fer-ho a Cellers (1949) i a Tremp (1950). Durant les dècades posteriors, la manca d’inversions i manteniment van provocar el declivi de la línia i, a mitjan anys vuitanta, es va plantejar el seu tancament, només evitat gràcies a la forta mobilització ciutadana.

En aquest context, la Generalitat de Catalunya i el govern central de Madrid van iniciar una llarga negociació per al traspàs de la gestió de la línia a FGC, que es va materialitzar l’1 de gener de 2005, quan Ferrocarrils va assumir la gestió de la línia Lleida – La Pobla amb l’objectiu de revitalitzar-la definitivament.

El Museu de la Noguera ja va presentar fa deu anys, pel 90è aniversari, una mostra en la qual s’hi van poder veure fotografies d’època, maquetes i alguns documents. En el marc d’aquella exposició es va presentar un segell que Correos va editar per tal de commemorar l’efemèride.

El nou govern balaguerí ha decidit augmentar la dotació lumínica enguany després que l'any passat ja es notés un increment de la claror nadalenca que deixava enrere els anys de poca exhuberància. S'ha gastat més de 80.000 euros. Fonts de l'executiu expliquen a Nació que l'amplificació luminescent ha estat molt ben rebuda pels col·lectius de comerciants de la ciutat, que creuen que d'aquesta manera es poden animar les vendes. "Les decoracions de Nadal fan viure les festes amb més intensitat i conviden a sortir al carrer", assegura el regidor d'Urbanisme Guifé Ricart, que explica que l'augment de la llum als carrers compensa l'absència de la pista de gel sintètic que es va col·locar a la plaça Mercadal l'any passat.

L'edil assegura que la poca qualitat del material artificial i la despesa energètica que suposa la instal·lació d'una pista amb gel natural han obligat a prendre la decisió de no col·loar enguany l'esplanada gelada. A canvi, al centre de la plaça, s'hi ha aixecat un gran estel de Nadal i està prevista la circulació d'un trenet que passarà per diversos carrers de la localitat. 

De Nadal a "Reixos"

La ciutat viurà el dissabte dia 7 l'arribada de les patgesses Albaflor, Dolldargent i Ditsdeseda a la Casa de la Paeria, que es dirigiran a la plaça del Pou on les rebran la paera i en cap i la Polsim per lliurar la clau de la ciutat. Les patgesses hauran rebut els tres objectes màgics que hauran de protegir i custodiar fins a l’arribada de Ses Majestats el dia 5 de gener.

La següent activitat està prevista pel dia 21 de desembre, quan es farà el Caga-soca i l’arribada de les Llamineres al Teatre municipal, i el divendres dia 27 al vespre es farà l’arribada dels Carboners i la Foguera dels Innocents, a la plaça del Mercadal, amb el grup de percussió Bandelpal i els Diables Bèsties Feréstegues. Enguany també s’incorporaran a l’acte els Carbonerets, els quals seran els encarregats de repartir carbó entre els infants. Després de l’encesa de la foguera, es farà un sopar popular amb la col·laboració dels bars i restaurants propers. També tothom que ho desitgi podrà dur les seves pròpies graelles per coure carn aprofitant la mateixa brasa de la foguera. La voluntat és que sigui una jornada participativa i comunitària.

Les activitats "De Nadal a Reixos" seguiran el dilluns dia 30 amb la visita de la Pipa al Museu de la Noguera, on els més petits podran visitar els magatzems on es desen els objectes més importants de la ciutat. En aquesta activitat "On és la meua pipa? on són les meues dents?" descobriran les caixes destinades a desar i conservar els xumets i les dentetes que els nens i nenes deixen enrere quan es fan grans.

Finalment, el dia 5 de gener es farà la cavalcada, amb sortida des de l’Estació de trens, i amb un recorregut que transcorrerà pel passeig de l’Estació i que acabarà a la plaça del Mercadal amb la rebuda per part del govern municipal a Ses Majestats. Després els infants podran entregar-los la seva carta en persona i saludar els Reixos.

El matrimoni assegura que tenien ganes de descansar després d'una vida de tràfecs al taulell, a les taules i a la cuina: "Tocava jubilar-se, ja hem fet el nostre camí", apunta Colàs, que admet una certa recança pel fet que el negoci no tindrà continuïtat, almenys de moment: "És un local molt gran i hi ha molta feina. La gent no està disposada a assumir-la", lamenta.

Història de l'hostaleria balaguerina

Colàs i Camats formen part de la història hostelera de la capital de la Noguera gràcies a la seva tasca incansable al capdavant de "La Barretina", un indret proper a l'estació de tren i que ha estat parada obligada per a molts viatgers, a qui se'ls hi ha ofert esmorzars i dinars: "La nostra vida ha estat el bar", diu Camats. La parella acaba aquesta etapa amb la satisfacció de la feina ben feta i amb la consideració dels clients. Una bona mostra d'això es pot veure a la pàgina de valoracions de restaurants Trip Advisor. Les bones puntuacions i els comentaris positius pel tracte i la qualitat del menjar hi son recurrents. 

Es tracta d'una ofrena floral a l'escultura de l'"Escull", una creació de l'artista balaguerí Josep Mateu i que simbolitza la unitat de les terres de parla catalana. Aquest acte s'havia fet durant anys en època del batlle socialista Miquel Aguilà i en els darrers anys no s'havia celebrat.

En un comunicat, les formacions asseguren que plantaran el govern de la ciutat per l'enfocament que li dona a l'acte, basat només en la defensa de la llengua catalana i ometent, al seu parer, el caràcter nacional de la celebració del dia 11 de setembre. 

"No es tracta de rebutjar la llengua, sinó de posar en valor el veritable significat de la Diada”, han explicat en el seu comunicat. Per a ells, actes com l’ofrena floral, encara que benintencionats, "poden acabar desvirtuant l’essència d’una jornada que, històricament, ha estat de lluita i reivindicació". Davant aquesta situació, els partits i entitats han decidit convocar una concentració alternativa el mateix dia de la Diada, a les 11:30h, a la part central de la muralla de Balaguer. Amb aquesta acció, volen manifestar les reivindicacions que consideren pròpies de la Diada. 

El text l'han signat Junts per Catalunya, ERC, CUP, el Casal Pere III i la Colla Bastonera Casal Pere III.

En aquest acte es commemoraran el 50 aniversari del naixement de Guillem Agulló, el jove valencià militant de moviments d’esquerres i antifeixistes, que va ser assassinat per motius polítics l’any 1993, per part d’un grup de joves que formaven part d’un grup d’extrema dreta. 

D’altra banda, es commemorarà el 50 aniversari de la mort de Salvador Puig Antich, anarquista i antifeixista català, molt actiu en la lluita per l'alliberament de la classe obrera actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Puig Antich va ser condemnat per un tribunal militar com a responsable de la mort del subinspector Francisco Anguas, i va morir executat al garrot vil el març de 1974, a l’edat de 25 anys.  

Igualment, també es commemorarà el 125è aniversari del naixement del periodista i polític Joan Sauret, nascut a Balaguer l’any 1899. Sauret va emigrar de ben jove a Buenos Aires, on va iniciar la seva carrera periodística a través de la revista Ressorgiment, així com un sòlid compromís polític amb el catalanisme republicà. Quan tenia 20 anys va tornar a Balaguer, on va obrir una impremta i va crear la revista Pla i Muntanya, una de les publicacions lleidatanes més importants de la dècada dels 20 i els 30. Sauret va ser estret col·laborador de Josep Tarradellas, al que va succeir al capdavant d'ERC des de 1954 fins 1976. L’any 1983 va tornar a Balaguer, on va morir dos anys després.

Un cop finalitzat l’acte institucional, es farà una ballada de sardanes amb la Cobla 11 de Setembre a l’exterior de l’església.

L’endemà, dimecres dia 11 de setembre a partir de les dotze, es farà una ofrena floral al monument dedicat a la Unitat de la Llengua, conegut amb l’acrònim de l’Escull, i que és obra de l’artista balaguerí Josep Mateu Profitós.

En aquesta obra, Mateu va idear dues formes geomètriques abstractes que arrenquen de la base de l’escultura i que formen un tercer volum, el qual es correspon amb la part central d’un ventall. Aquest plantejament parteix de la multiplicitat de lectures que poden oferir les formes geomètriques abstractes a l’hora de representar un tema tant complex com la unitat de la llengua.

Les empreses de turisme actiu que operen al congost i voltants no veuen remuntar la demanda d'activitats aquàtiques malgrat les darreres precipitacions, de manera que s'han vist obligades a oferir rutes altres indrets amb més aigua. "Qui té demanda és Mont-rebei. L'activitat allà s'engresca sola", assegura el responsable de l'empresa Kayaking Mont-rebei, Xavi Bergua. Per la seva banda, Aitor Jurado d'Intrèpid Kayaks apunta que el context actual de sequera provoca que els turistes "no pensin en fer aquest tipus d'activitats". Enguany és la tercera temporada que no es pot navegar pel congost de Mont-rebei degut a la falta d'aigua. Segons Bergua, el nivell d'aigua a la zona hauria d'assolir entre el 60 i el 65% per reprendre l'activitat.

En el cas d'Intrèpid Kayaks el context de sequera actual ha provocat una davallada d'aproximadament el 90% de la demanda. De fet, Jurado ha explicat que s'ha vist obligat a fer front a una retallada de personal i recursos. En la mateixa línia s'ha expressat Bergua: "Si no podem tenir sis treballadors doncs en tindrem dos".

Les últimes pluges no han estat suficients per donar llum verda a la navegació per Mont-rebei, un espai "emblemàtic" per practicar aquest esport. "Però podem treballar a Finestres", ha puntualitzat Bergua, fent referència a una de les alternatives que ofereixen les empreses de turisme actiu als visitants que volen practicar kayak. "És un espai més ample i tranquil", ha destacat. Sigui com sigui, Jurado ha explicat que "la referència és el congost de Mont-rebei. Es ven sol".

La previsió de navegació depèn de l'acumulació de neu al Pirineu i una primavera plujosa, però no tot s'acaba aquí. En aquest sentit, Bergua explica que navegar pel congost de Mont-rebei no depèn només de les precipitacions. "Ens estem obligant a un consum d'aigua que no podem mantenir", ha conclòs.

A tot això cal afegir-hi la decisió de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) d'augmentar els cànons a les embarcacions que operen a les conques internes del país. L'organisme ha aprovat l'actualització dels cànons que paguen les empreses que naveguen en embassaments i en trams de rius de les conques internes. Segons assegura l'ens, feia vuit anys que els preus estaven congelats i s'ha fet amb voluntat de fomentar la navegació a rem o vela, per davant de la navegació a motor.

Aquesta mesura ha indignat les empreses del sector, que denuncien que l'Agència ha apujat un 900% la quota. El gerent de la Federació Intercomarcal d'Hostaleria, Restauració i Turisme (FIHRT), Daniel Brasé, assegura que els professionals viuen amb "neguit i por" a l'espera que l'Agència Catalana de l'Aigua resolgui els recursos que han presentat per aturar-ho. Algunes empreses no han pogut esperar i ja han tancat. És el cas d'Indomit, que operava des de feia 22 anys a la Baells. "No podem més", lamenta el seu responsable, Albert Palau.

En concret, els preus per a les empreses han passat d'una mitjana de 30 euros l'any per caiac a 183 euros l'any. Una pujada del 900% que, segons denuncia la FIHRT, ha portat al límit moltes empreses del sector: algunes s'han hagut d'endeutar encara més per continuar subsistint i d'altres han hagut de tancar. Per contra, el cànon per a navegació de particulars ha baixat i se situa als 5,6 euros per caiac i any, mentre que abans es movia en una forquilla de 7 a 30 euros per caiac i any.

"La pujada (per a empreses) no es correspon amb l'augment de l'IPC", denuncia Brasé. "Tenint en compte que des del 2022 venim de sequera, risc d'incendis i zones tancades on no es pot treballar, ara es disparen les taxes", remarca. La federació es queixa, a més, que l'ACA no els ha avisat i que s'ho han trobat publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Concretament, fa un parell de mesos l'ens públic va treure una instrucció amb els nous preus de matrícula d'embarcacions. Entre els afectats hi ha empreses que formen part de la seva federació, que ja hi ha presentat recurs per aturar-ho i intentar buscar una solució. "Estem pendents que es resolgui", assenyala, alhora que reclama diàleg. Algunes empreses també han presentat recurs per la seva banda.

El sector turístic de la demarcació de Lleida afronta la campanya d'estiu amb gran optimisme. De fet, s'espera repetir els bons resultats de l'any passat, quan es van rebre més de 600.000 visitants, una xifra rècord, i es van registrar 1,5 milions de pernoctacions entre juny i setembre. Un dels factors que poden ajudar a assolir aquestes xifres és la recuperació del volum d'aigua a bona part dels embassaments, rius i barrancs. Els cabals són molt millor que fa uns mesos i permetran garantir l'activitat de les empreses d'aventura, alhora que afavoriran l'ocupació turística a la zona, especialment al Pirineu. El Patronat de Turisme de la Diputació ha estrenat la campanya de promoció amb el lema "Lleida, tot el que busques és a l'interior".

Optimisme del sector turístic per la campanya d'estiu El vicepresident del Patronat de Turisme de la Diputació, Juan Antonio Serrano, confia que el sector pugui "revalidar" enguany els bons resultats de l'estiu passat (entre juny i setembre). Aleshores es va registrar un rècord de 604.314 turistes en establiments reglats, així com 1.547.304 pernoctacions, xifra que es va quedar a les portes de revalidar el rècord de 2022. Segons Serrano, aquestes bones previsions venen avalades pels resultats dels primers quatre mesos de l'any, que es van tancar amb més visitants i més pernoctacions que el mateix període de 2023, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

També es va registrar un increment del 25,3% de la xifra de turistes internacionals que va rebre la demarcació respecte a 2022, mentre que en comparació amb les dades del mateix període de l'any passat l'augment va ser del 12,7%. Així, el sector preveu l'arribada d'un públic majoritàriament català i de proximitat al llarg de la temporada d'estiu. Això no obstant, les dades del primer quadrimestre també apunten que es registrarà un augment del turisme internacional.

A més, el president de l'Associació d'Empreses d'Esports d'Aventura del Pallars Sobirà, Florido Dolcet, apunta que la situació hídrica ja era prou bona en la majoria de rius, barrancs i embassaments, però amb les pluges de la primavera és "molt millor", fet que permet "garantir totalment" la temporada d'esports i turisme actiu a la zona amb un servei "molt més potent".