Escoltem contínuament discursos de què ja hem arribat al sostre de la igualtat entre sexes, que liderem una lluita obsessa, innecessària i injustificada. Però a la mateixa vegada, fa falta que una llei dictamini que només sí significa sí, com si els infants fóssim nosaltres. Com si quan anem a la pastisseria i ens diuen que no queda pa, puguem entendre en algun moment que sortirem d'aquell establiment amb dues barres sota el braç.

És possible que la societat estigui en un punt de saturació respecte a la posició o opinió a adoptar respecte a molts dels temes polèmics que ens engloba l'actualitat. Aquests darrers anys, a l’Estat, Europa i el món, han sorgit partits polítics que no respecten mínimament els drets de les persones, i no se n'amaguen. Estem deixant que aquestes ombres sobrevolin la societat, i això no ajuda a poder créixer com a comunitat ni justament ni igualitàriament. I sincerament, no comprenc com es permet a aquests partits que només representen odi presentar-se per ocupar càrrecs polítics.

Possiblement, aquesta lluita que cada dia més dones prenen com seva fa una mica d'efecte contrari, i provoca que molts homes vegin perillar la seva butaca privilegiada de primera fila.

Potser seria bo que tiréssim enrere. I no, no hem de buscar el niu del problema en l'adolescència, no és suficient. Hem de tirar més enrere. Perquè quan una jove surt avergonyida de l'aula amb una jaqueta que no és la seva lligada a la cintura, ja és tard. Quan esperem que una amiga ens digui alguna cosa en arribar a casa perquè hi va sola, també és tard. Quan visualitzem i divulguem, entre totes i tots, vídeos sexuals de companyes, ja és molt tard.

Ens haurien d'educar des del respecte, des de la igualtat i des de la no discriminació en vers a sexe, ideologia política o raça. No estem educant sexualment als nostres fills, i això provoca que s'autoeduquin sexualment, i sabem que la mestra n'és la pornografia. Una pornografia que s'allunya de la realitat, de la igualtat, i que deixa a les dones fora del joc.

Ja fa temps que vaig decidir sumar, i vaig triar un bàndol, una lluita i una arma, i són el feminisme, la igualtat i l'educació. I tu, ens sumes?

Hem crescut amb contes i històries que ens feien creure que "calladetes" estem més “boniquetes”, i que volíem nosaltres més que "ser boniquetes"? Hem crescut amb l'home en majúscules, dient el què i el com. Perquè a casa, qui manava més que el padrí? Hi hem crescut, hi hem conviscut i ens hi hem sentit còmodes. Ens van arribar a fer creure que totes les madrastres són dolentes, i que entre nosaltres, entre bruixes, sempre hi ha competència. Sempre fomentant la lluita entre dones. Mentre se’ns impedia unir-nos i focalitzar la nostra força com a col·lectiu. I ja veiem quin premi hem heretat.

Bruixa era aquella que no seguia o no fomentava el que la resta feia, la que no quadrava amb la societat en aquell moment, la que no es volia casar, la que es volia divorciar, la que n’entenia d’herbes per fer-ne medicina, la que curava, la que intentava superar la funció i/o feina de l'home. No hem avançat tant quan veiem que les bruixes som les mateixes: som les que continuem la lluita de les nostres avantpassades, de les nostres padrines.

La lluita hi era, hi és i hi serà sempre, i malgrat el desig de totes a què acabi, en tot moment haurem de lluitar per aconseguir el nostre lloc. I arribats a aquest punt, esperant que sigui aviat, mantenir-lo perllongadament.

Les fictícies -que alhora són reals-, les bones i les dolentes, les que volem i o les que no, les normalitzades, les maltractades, les mares, les pares, les que ho són des que neixen i les que se'n tornen més endavant, les socialment correctes i incorrectes. Les bruixes del passat, del present i del futur.

Deixem d'ofegar-nos entre nosaltres, potenciem la lluita que totes busquem: ajuntem-nos, reunim-nos, parlem-ne, lluitem juntes, fem un aquelarre de bruixes, un aquelarre femení.