En un moment en què està aturada, o gairebé, la revisió del POUM iniciada l’any passat, no té sentit fer modificacions urbanístiques parcials. És més, considerem que aquest canvi en el planejament es fa en aquest moment precisament per modificar, per la porta del darrere i amb nocturnitat, el Pla Urbanístic. A més, amb la finalitat de facilitar la implantació d’una gran àrea comercial, tot i tenir les associacions del ram en contra i quan el debat del model comercial a Lleida ni tan sols s’ha endegat.

Així i tot, l’equip de govern i els grups de C’s i PP, els uns socis permanents  i els altres circumstancials, tenen un interès inusitat a desenvolupar urbanísticament aquest i altres sectors de la trama urbana allunyats del centre de la ciutat i a implantar-hi grans àrees comercials. Dos propòsits diferents alhora.

Interès inusitat a desenvolupar urbanísticament sectors de la ciutat on, segons s’ha reconegut des dels serveis d’urbanisme de la Paeria, hi ha persones físiques i empreses que hi han invertit, hi han comprat terrenys, i es veu que no se’ls pot deixar sense el benefici derivat de la inversió... Primant el model especulatiu per sobre del productiu.

També interès inusitat a implantar grans àrees comercials en sectors allunyats del centre de la ciutat. Volen implantar àrees comercials, amb cartes al director d’acompanyament. Quan resulta que l’EMU va invertir en el seu moment 22 milions d’euros, a compte del desenvolupament del Pla Especial de l’Estació (que havia de desenvolupar el projecte comercial de Viàlia). No volen àrees comercials? En podríem tenir una de ben cèntrica, al Pla de l’Estació. I no caldria aquesta operació tan estranya a Torre Salses, sinó que podria recuperar els 22 M d’€ enterrats a l’entorn de l’estació i, de pas, s’operaria un canvi diamentral al model comercial especulatiu que PSC, C’s i PP pretenen implantar.

Lligada a la modificació urbanística de què parlava al principi, l’equip de govern de la Paeria aprovava, també amb C’s i PP, un conveni amb EUROFUND, l’empresa promotora de la gran àrea comercial de Torre Salses. Això és la demostració més clara que l’alcalde i els grups favorables a les grans àrees comercials en parts exteriors de la ciutat volen tirar pel dret. Perquè el conveni conté acords sobre la participació d’aquesta empresa en el finançament del vial, però també el compromís de modificar urbanísticament la zona a desenvolupar comercialment i de facilitar la tramitació de tota la documentació necessària per a la implantació del negoci.

Per això es vol tirar pel dret, sense atendre a debats i a estudis més aprofundits i amplis sobre el model comercial de la ciutat, que és el mateix que dir sobre el model de ciutat. Sense voluntat ni previsió de fer més estudis, que analitzin allò que els ja presentats no analitzen: l’impacte socioeconòmic, ambiental, sobre la mobilitat i el territori. Estudis que reclama el sector comercial de la ciutat.

També és mala sort que el vial de què parlem hagi rebut el nom de Víctor Torres, ell, l’estimat i admirat Víctor, qui sovint deia que “els enemics que no hem de perdre de vista mai són les tres principals xacres de la democràcia: la demagògia, la incompetència i la immoralitat”. Flac favor a la seua memòria.

C’s-Ciudadanos, que durant la campanya electoral va defensar el canvi a l’Ajuntament de Lleida, està garantint que no hi hagi canvi. O sí, un: el canvi lingüístic. Perquè a l’hora de prendre les decisions, Ángeles Ribes i els seus regidors han donat carta blanca a Àngel Ros: votant-li la investidura, donant suport perquè conservés sis tinences d’alcaldia, propiciant un gabinet d’alcaldia sobredimensionat, mantenint l’IBI més alt, proposant retallades de subvencions culturals, sense fer el control de factures que va prometre en campanya... I criticant contínuament l’oposició! On s’és vist? Un partit suposadament d’oposició que apuntala el Govern i critica l’oposició!

Li està sortint barata l’estabilitat a Ros. Però a Lleida li comença a sortir cara, perquè el que ja coneixem com “pacte de la vergonya” té com a resultat que es creï un problema allà on no n’hi havia cap: una administració que es comunica amb la ciutadania perfectament i amb normalitat emprant el català com a llengua vehicular ara hauria de canviar. El català com a llengua de l’administració fa nosa a Ciudadanos. De fet, el català els fa nosa.

En els darrers mesos, C’s-Ciudadanos ha donat mostres de bel·ligerància cap a les llengües peninsulars que no són el castellà. Ho han intentat a l’Ajuntament del Ferrol (que potser ells voldrien que es tornés a dir del Caudillo), on volien eliminar criteris de promoció d’ús del galleg. Ho han intentat a León, demanant que s’eliminés el lleonès dels usos oficials de l’administració regional. Ho han intentat a Aragó, demanant que no s’inclogués l’aragonès al currículum de primària o no fos reconegut el català com a llengua de la Franja. Ho han fet a València defensant la preeminència del castellà davant la que consideren “lengua de aldeanos” (valencià o català de València).

I a Catalunya, no només proposen a Lleida una “administració bilingüe”. També a Reus, per exemple. Com també proclamen que, tan aviat com poguessin, suprimirien la pràctica pedagògica de la immersió lingüística, que garanteix que tothom conegui i domini la llengua catalana, com a mesura educativa d’igualtat d’oportunitats. Allò que sempre han criticat del país basc ho farien a Catalunya: dos escoles diferenciades, una per a catalanoparlants i una altra per castellanoparlants... Adéu cohesió social, adéu convivència cultural. Hola conflicte lingüístic. Vet aquí que qui acusa els altres de crear divisió és el campió de la confrontació per raons culturals.

Queda clar, doncs, que no és un fet casual, sinó perfectament dissenyat. I queda clar que el bilingüisme d’aquests bilingüistes té més de campanya d’agitació política i d’atac contra les llengües no castellanes que de reconeixement als drets lingüístics de la gent. S’hi aferren perquè és el seu pretext infal·lible per no haver d’usar i menys promocionar el català. Defensar el bilingüisme no és defensar els dos idiomes, ni els drets lingüístics de tothom, sinó defensar, sense estridències i amb postureig però irreductiblement, la postergació del català. La defensa dels castellanoparlants enfront els catalanoparlants. No és un criteri tecnicista sinó etnicista. L’ús de la llengua com a arma política.

Hi ha un parell de coses interessants que diuen els lingüistes al respecte (i servidor en coneix uns quants de reputats): la primera, que cooficialitat no vol dir equiparació i que havent-hi més d’una llengua oficial, l’administració no té perquè ser bilingüe o multilingüe; la segona, que la pervivència d’una llengua no la marca la seua oficialitat sinó el seu ús social, i aquí la que no té problemes és el castellà. Per tant, el català continua sent una llengua a protegir des de les administracions.

En definitiva: la senyora Ribes i el partit de Ciudadanos, amb la col·laboració inestimable del PSC d’Àngel Ros, estan intentant enfangar la política lleidatana amb la polèmica totalment artificial i artificiosa del bilingüisme a l’Ajuntament de Lleida. Polèmica que me’n guardaré d’imputar a la poca preparació o la ignorància de qui l’ha provocat. Respon a interessos polítics del més pur estil populista. Pur arribisme. Així que només pot ser causada per la mala fe.

I val a dir que defensar el bilingüisme des del monolingüisme té el seu què. Perquè resulta que la màxima defensora del bilingüisme a la Paeria s’expressa únicament en castellà. Com diria un afamat mediàtic televisiu: “¡Eres una campeona!”

Acostuma a passar amb els governs del PP que tiren pel dret, sense tenir per res l’opinió de la majoria dels partits parlamentaris catalans i el del mateix Govern de la Generalitat, que fins i tot ha presentat al·legacions per millorar el cabal de l’Ebre i dels rius de la seua conca, cabal que es considera insuficient. Però el PP ha anat més enllà: aquest pla preveu 56 embassaments nous i l’augment de regadiu en milers d’hectàrees. Segons un estudi encarregat per la Generalitat de Catalunya, això no només no garanteix un cabal ecològic mínim que permeti la conservació del riu sinó que agreujarà la situació, ja que calcula que arribarà al Delta un terç de la mitjana d’aigua aportada en els darrers 25 anys.

Vet aquí la trampa. Crear conflicte. Seguint la màxima llatina del “divide et vinces”, amb aquest nou pla (per cert que desautoritzat per les 6 comunitats autònomes a què afecta la conca de l’Ebre), el govern espanyol ha “colat” els actors econòmics a qui pot beneficiar tant embassament i tant regadiu, per tal de propiciar un enfrontament artificial d’interessos entre empreses elèctriques i regants d’una banda, i la resta de la ciutadania i dels agents socials, partits polítics catalans i entitats conservacionistes incloses. Divisió social i territorial.

El govern en funcions del PP ha fet allò que Rajoy més sap fer, doncs: inhibir-se i fomentar un conflicte fent veure que els conflictius són altres (curiosament, catalans). Hem de ser prou intel·ligents per no caure en el parany, no incórrer en l’enfrontament. Ni fer parts en litigi i irreconciliables les persones que defensen lícitament els recursos hídrics que tenim a l’abast. Novament, remarco: que tenim a l’abast. Perquè l’aigua no és ni ha de ser propietat de ningú. I, precisament per això, ha d’importar a tothom: que n’hi hagi suficient per al consum humà i animal, per a l’explotació econòmica, per al gaudi en el lleure i per al manteniment dels ecosistemes i la sostenibilitat ambiental planetària. Al cap i a la fi, l’aigua és un recurs limitat i requereix l’acord i no la imposició. I els moments actuals de canvi climàtic reclamen el màxim rigor en la seua gestió.

Aquesta estratègia de foment de la confrontació a qui realment beneficia és, en primera instància, el PP i la seua política d’infraestructures de dubtosa rendibilitat social  o interès públic, alhora que de gran rendibilitat per als interessos privats i de partit. Però, sobretot, beneficia les empreses elèctriques, a les mans de les quals acaba deixant gran part de la capacitat de decisió en la regulació dels cabals.

En aquest punt, no ens deixa de sorprendre que l’Alcalde de la ciutat més gran per on passa el Segre i capital de tot un territori entri en el joc de prendre partit per un sector, quan li pertocaria fomentar el diàleg per a la defensa dels interessos col·lectius, que passen per la compatibilització i l’equilibri dels diversos usos de l’aigua. Fer una altra cosa és jugar a favor de les hidroelèctriques.

Pel que ha de prendre partit l’alcalde és pel riu, Lleida ho necessita: el seu volum mitjà d’aigua al pas per la ciutat és del tot insuficient. I encara, com han dit recentment entitats cíviques i esportives lleidatanes, el Pla Hidrològic de la conca de l’Ebre deixa “un cabal ecològic de misèria”, d'entre 3,5 i 5 metres cúbics per segon, que impossibilita mantenir els seus tradicionals valors socials, lúdics i ambientals. Per contra, l'Ajuntament de Lleida ha aprovat en els darrers anys diverses mocions reclamant a la Confederación Hidrográfica del Ebro i a Endesa l’augment del cabal, sovint en coincidència amb entitats ecologistes, esportives i veïnals. Reclamant entre 14 i 18 metres cúbics, volum que permetria convertir el Segre en un veritable espai públic ciutadà alhora que milloraria ostensiblement una tramada de 25 quilòmetres, entre la sortida i l’entrada del canal de Seròs.

En la construcció de la República catalana, haurem de dissenyar un model integral de gestió de totes les conques fluvials de Catalunya, en què es fixi una gestió dels aqüífers del territori consensuada, superant els desencontres, i més d’acord amb l’interès comú. Des de la Paeria estant, caldrà estar a l’alçada de les circumstàncies.