Aquesta és la sensació que tenen la majoria d’associacions sense ànim de lucre que, com nosaltres, fem el que podem per ajudar als gats que, recordem, es consideren animals domèstics i estan protegits pel Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, que recull la llei de protecció animal de Catalunya. Però, en aquest sentit què fan els ajuntaments al respecte? Atents a l’article 16.1 d’aquest DL on hi resa que «és competència dels ajuntaments recollir i controlar els animals abandonats, perduts o ensalvatgits i controlar els animals salvatges urbans». També a l’article 16.2. diu que el «els ajuntaments poden delegar la responsabilitat als ens locals supramunicipals, sempre sota el principi de la millora en l’eficiència del servei i sota l’aplicació dels preceptes de la llei». Qui tingui curiositat, pot seguir indagant en la llei.

En el nostre cas, l’any passat vam reunir-nos amb l’Ajuntament de Cervera, capital comarcal. A la reunió es va reconèixer que no es feia res en absolut en relació als gats i, com sempre, va sortir la problemàtica de la gent que els alimenta... persones a les qui s’estigmatitza, però mai es pensa en el gat en sí, en el seu benestar, en el fet de què estan al carrer en situació de vulnerabilitat i, el més important, que estan totalment desemparats tot i estar protegits per llei. Vam comentar que podíem oferir solucions, vam demanar una petició formal per part de l’Ajuntament del que es necessitava per poder valorar la feina a fer. Ha passat més d’un any. Silenci.

Enguany, a Cervera, ens hi hem tornat a reunir, aquest cop després de fer-ho també a Guissona i altres municipis més petits; en tots, el denominador comú és que, en qüestió de protecció animal, no hi ha protocols ni convenis clars, amb un total i absolut desconeixement de les obligacions que tenen i el reconeixement per part dels membres del consistori, que no es fa res, que s’ha de fer alguna cosa, però no saben ni per on començar. Però el temps corre i els gats segueixen estant desprotegits, en situació de vulnerabilitat absoluta. La llei s’incompleix de manera sistemàtica. I què passa? No passa res. Seguim rebent trucades de la ciutadania que no sap què fer quan es troba amb un gat ferit, malalt, extraviat..., que ja no creuen en l’administració pública i als quals no podem ajudar perquè no tenim mitjans humans, no tenim instal·lacions, i la nostra economia es troba enfonsada per tot el deute que hem acumulat en despeses veterinàries.

De tant en tant trobem alguna iniciativa per part de particulars que, preocupats, ens consulten com a associació, s’organitzen per tal de fer campanyes d’esterilització de la colònia felina del seu poble i que pot arribar a ser recolzada (que no finançada) per algun Ajuntament. Però això és del tot insuficient. Pel que fa als gats, encara no hi ha cap voluntat de crear autèntics programes de gestió ètica de colònies felines, no existeix voluntat de crear un refugi felí gestionat de manera professional. No es vol veure la necessitat perquè, ai las, hi ha les associacions que ho fem gratis o a baix cost... «El problema amb els gats són les persones alimentadores, la culpa és que se’ls dona de menjar»... etziben! Vaja, deu ser que cada cop que jo menjo em dec quedar embarassada, serà que no m’hi fixo! Després hi ha la veu pomposa i fatxenda dels “especialistes” en etologia felina de la zona, que com que es veu que han tingut gats tota la vida, en saben molt. És com si jo, només pel fet d’haver tingut cotxes i ordinadors tota la vida em pogués considerar una enginyera tècnica en cada àrea. Com en tot, la ignorància i l’atreviment és espectacular. Sembla que al món, els d’aquesta corda, continuen sent majoria.

Com anava dient, tenim una llei que ni es compleix, ni es fa complir, i denunciar encara costa molt, especialment en zones rurals on vulnerar la llei és encara més fàcil que a segons quins nuclis conurbats. «Esterilitzar» encara és una paraula desconeguda per alguns, en canvi «matar» no. I ho dic per la quantitat de cadells de gat que s’assassinen cada any perquè són ventrades no desitjades, i si no, s’abandonen, i ja vindrà l’associació de torn o aquella persona amb sensibilitat que no podrà passar de llarg, la que es farà responsable dels cadells; i ja està, traspasso el problema i fins d’aquí uns mesos que, sant tornem-hi, no s’esterilitzarà a la gata i es repetirà la mateixa situació. I així fins a 4 vegades per any.

Doncs ja n’hi ha prou, per part nostra això s’ha acabat. Volem tenir vacances i moments de qualitat a la nostra vida (com diu una gran amiga) que passen anys i lustres que fa que no en tenim, perquè cada dia és un neguit, una trucada, una reacció encadenada, i això ens ha costat problemes de parella, familiars i inclús a la feina. Una bona gestió felina, un bon projecte, requereix d’una inversió inicial i anar de la mà de professionals i experts. Aquí, a moltes de les comarques de Ponent, vivim encara a l’Edat Mitjana en qüestió de protecció animal, on vulnerar la llei és el pa de cada dia.

A la resta de Catalunya la situació és absolutament preocupant, doncs parlem de la mateixa llei que les pròpies administracions desconeixen, servint-se del pensament màgic amb que la protecció animal pot gestionar-se des del voluntariat. La majoria d’associacions de proteccionistes ens passem la vida demanant ajuda a les xarxes socials, ja sigui per a pinso, per pagar deutes veterinaris, per tractaments, per buscar cases d’acollida... ens desvivim i acabem desgastats i amb passius que s’enquisten perquè mai s’acaba la despesa. On estan les solucions? Tot això s’ha de regular, s’ha de promoure la tinença responsable, s’han de fer projectes de gestió felina, s’han de fer més refugis i s’ha d’endurir i fer complir la llei. Això no ho pot assumir una associació que la conformen persones que actuen des del voluntariat; les associacions poden ajudar, però no desenvolupar una tasca que és una “feina”, i que com a tal hauria d’estar regularitzada i professionalitzada. En les nostres mans hi ha vides.

Necessito tornar-ho a repetir: els ajuntaments NO tenen polítiques públiques de protecció animal, i mentre hi hagi aquesta mancança i no es controli el compliment de la llei, la majoria d’associacions i els voluntaris estem abocats al fracàs, immersos en un bucle del qual no aconseguirem sortir mai. Ep! Que no ho he dit, el resultat de la situació que hem viscut en aquests últims tres anys ha significat la decisió de dissoldre la nostra associació, i val més que des dels ajuntaments de la Segarra se’n prengui bona nota, perquè això no vol pas dir que deixarem desemparats els gats de tots, sinó que passarem a la via penal per continuar protegint-los.

Però tenim una altra “pandèmia” que també ens afecta globalment, l’escalfament del nostre estimat planeta, de conseqüències terrorífiques i sobre el qual ja fem tard. Amb la crisi de la COVID-19, la natura ens va donar una lliçó de la manera com es podia regenerar, el planeta va tenir un respir i, torno a insistir, quant n’hem reflexionat sobre això? Quant n’han reflexionat els governs de l’anomenat “primer món”? És cert que alguns dels països que conformen aquest grup han desenvolupat unes agendes i una sèrie de compromisos al respecte (acord de París, el pacte verd Europeu, cimeres climàtiques...) perquè són ells, els que tenen més recursos, els que han de donar exemple de solidaritat amb la resta i han de fomentar models de producció sostenibles que ajudin a preservar els nostres ecosistemes i la biodiversitat, del contrari, al pas que anem, no hi haurà moltes més generacions humanes futures. El planeta està malalt i aquí no hi haurà vacuna que ho pugui aturar, de res servirà quedar-nos un mes o dos a casa. Entre tots hem de fer mans i mànigues per sanar-lo. A més a més, ara ja sabem que moltes de les malalties que patim provenen de la degradació ambiental i que, de seguir així, destruint la biodiversitat, el risc que apareguin noves malalties infecciones serà cada cop més probable. Per tant, el canvi climàtic també té efectes sobre la nostra salut. Repeteixo: ja en reflexionem suficientment sobre això?

En diverses ocasions he escoltat dir a experts/tes que la pandèmia ens havia de servir per aprendre a tenir formes alternatives de fer les coses, parlant d’iniciatives a favor del medi ambient, a una explotació sostenible del medi natural... i jo em pregunto: això ha estat així? Em preocupa que després d’haver viscut una crisi sanitària mundial i de veure com milers d’éssers humans han perdut (i perden) la vida a causa de la COVID-19, encara estem presenciant imatges on la inconsciència, l’egoisme i la manca de solidaritat de la nostra societat del “primer món” prevalen. Els interessos individuals són lo primer i la resta es veu des de la llunyania, sempre en tercera persona.

Aquest fet em provoca pessimisme. Si no aprenem a pensar en el bé col·lectiu, si no deixem de consumir innecessàriament, de tenir més empatia vers els altres (i no parlo només d’éssers humans), si no deixem de ser tan egocèntrics, si no tenim una visió global del que està passant i si no reflexionem, a banda d’esdevenir una societat titella i fàcilment manipulable per les elits econòmiques i polítiques, entrarem en una fase on el compte enrere serà irreversible. El progrés ha d’estar vinculat a una societat que valori com s’està explotant el medi natural i les seves conseqüències; el progrés ha d’anar de la mà d’una societat lletrada i valenta, activa, que no calli, que es manifesti, que reflexioni, perquè el planeta ens necessita i nosaltres a ell. És una relació de reciprocitat i està en les nostres mans salvar-lo.

Sé que amb l’Emilio aquest hagués estat tema per a una de les nostres llargues converses, i li dedico perquè va marxar massa aviat, molt ràpid, i perquè és d’aquelles persones que sempre estarà present a la meva vida. Ell ja ho sap.