Si no s’apugen els salaris, no hi ha activació interna del consum de les famílies, a l’inrevés, creixen les injustícies socials, les desigualtats, es destrueix ocupació i hi ha retracció del creixement econòmic.

Per tant, la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris és un problema per al país. Defensar pujades salarials i clàusules de revisió salarial en els convenis col·lectius serà el que el nostre sindicat portarà a la seva agenda els propers temps.

El bloqueig de les patronals en la negociació col·lectiva fa que els salaris solament s’hagin apujat una mitjana del 2,5 %. Som conscients que a totes les empreses no se’ls pot demanar increments del 10,4 %, però sí del 3,5 o del 4 % amb clàusules de revisió salarial per als propers anys. Apel·lem a la responsabilitat de les patronals i de les empreses, perquè la pèrdua de poder adquisitiu de milions de persones treballadores és un problema econòmic per a les mateixes empreses i per al creixement econòmic del país.

Calen altres polítiques d’urgència per reconduir la situació. És el moment de plantejar una política fiscal valenta. Està justificat que les grans empreses paguin un impost de societats del 15 %, o és que no és el moment que contribueixin a l’interès comú per protegir rendes i impulsar l’economia? La gestió dels fons europeus afavoreix aquestes grans empreses, s’han donat 40.000 milions d’euros en els ERTO i ara toca apel·lar a les patronals i a les empreses perquè tinguin visió de país, siguin solidàries i contribueixin a la millora de la vida de moltes persones.

Les organitzacions empresarials no han tingut voluntat d’asseure’s a negociar un pacte de rendes. Un pacte que implica, a banda del pacte salarial, polítiques fiscals i de contenció dels dividends de les empreses. I, és clar, a això no hi estan acostumades, perquè sempre s’ha utilitzat com a mesura per sortir de les crisis la devaluació interna i l’empobriment de la classe treballadora. Un pacte de rendes exigeix compromisos i esforços compartits i sembla que això, ara per ara, no és possible.

CCOO des de la seva organització en els centres de treball es mobilitza i es mobilitzarà per exigir el que és just per als treballadors i treballadores. Molts convenis col·lectius s’estan negociant des del conflicte, les vagues… Aquesta no és la via fàcil, no és la que el país necessita, però si no hi ha un canvi d’actitud, el conflicte als centres de treball hi serà, de la mateixa manera que hi seran les mobilitzacions generals amb confluència dels sindicats europeus.

En les darreres dècades hem viscut tres crisis. La crisi econòmica del 2008, la crisi de la COVID-19 i la crisi geopolítica. Tres crisis que han fet créixer, com mai, les desigualtats socials. El 23,6 % de la població està en situació de pobresa o exclusió social, aquesta xifra ha passat del 18 % el 2018 a prop del 24 % el 2022, i a més el 35,4 % de la població no té capacitat per afrontar despeses imprevistes.

A Lleida una dona cobra de mitjana anual 3.050 euros menys que un home, cosa que situa la bretxa salarial en un 14,6 %. La implantació dels plans d’igualtat a tots els centres de treball de més de cinquanta treballadors i treballadores ha d’ajudar a revalorar les feines majoritàriament feminitzades, a lluitar contra la bretxa laboral i a la corresponsabilitat efectiva, entre d’altres. De les més de quatre-centes empreses que el 31 de març del 2022 havien de tenir registrat el seu pla d’igualtat solament quinze ho han fet.

Des de mitjans del 2021 s’ha produït una acceleració de la inflació. L’encariment de l’energia, els productes alimentaris i les matèries primeres ha fet que dos de cada tres famílies visquin escanyades per l’augment de preus.

Els salaris, en canvi, no arriben a un increment del 2 % de mitjana. Els treballadors i treballadores més pobres, els que cobren l’SMI, ara encara seran més pobres, un 2,9 % aquest 2022. Els treballadors i treballadores públics també en perdran quatre punts, amb una pujada salarial del 2 %. Amb aquest panorama les patronals volen congelar o fer pujades ridícules entre un 1 i un 1,5 %. En els darrers anys s’han beneficiat de la fi de la ultraactivitat dels convenis per fer desaparèixer la clàusula de revisió salarial, gairebé el 80 % dels convenis no la tenen.

Per tant, recuperar aquesta mesura és imprescindible per evitar l’empobriment del conjunt dels treballadors i treballadores, per no perdre poder adquisitiu i per la recuperació econòmica, i és imprescindible per la justícia social.

No podem sortir d’aquesta crisi devaluant els salaris. Si augmenta la pobresa, augmenta la desigualtat social. I tornem a castigar els nostres joves, les dones i els que menys tenen.

La reforma laboral aprovada recentment és clau per millor el nostre mercat laboral. A Lleida, l’últim mes, s’han signat 5.220 contractes indefinits, en comparació el març del 2018 i del 2019 que se’n van signar 1.705 i 1.567, respectivament. Aquest canvi de paradigma, posar fi a la temporalitat i al treball precari en el nostre mercat laboral, és el repte que tenim al davant.

El nostre territori té un greu problema de despoblament rural i d’envelliment de la població. La reindustrialització del territori, l’equilibri territorial en serveis i infraestructures és clau per lluitar-hi.

Cal una aposta real de totes les institucions, administracions i entitats socials i econòmiques del nostre territori per treballar conjuntament i fer-ho per millorar la vida de la gent de les nostres comarques. No podem deixar que les empreses marxin de Lleida cap a l’Aragó, hem de donar sortida en formació permanent i reglada a les necessitats específiques del mercat laboral de les empreses i del teixit productiu de Lleida.

Així doncs, emplacem a tots i totes, a les institucions i les administracions de Lleida, a les entitats socials i econòmiques del nostre territori a participar d’aquest 1 de maig.

En les darreres setmanes s’han escoltat opinions de tota mena sobre l’acord de la reforma laboral fruit del diàleg social. Opinions i debats, alguns d’ells, simplistes en els quals, sobretot, preval la demagògia ideològica i en els quals no es té en compte el fons real, el que implica realment per al conjunt de la classe treballadora aquest acord de la reforma laboral.

Fa deu anys que patim els efectes de la reforma del PP. Deu anys en els quals la precarietat laboral, la temporalitat i la devaluació salarial han marcat el nostre mercat laboral.

Aquest debat simplista, a més, posa en qüestió la legitimitat representativa de la democràcia del nostre país. La Mesa de Diàleg Social la conforma qui representa els interessos generals i en formen part els representants del Congrés del Diputats, és el Congrés qui escull el Govern de l’Estat i és aquest qui representa els interessos en la mesa de diàleg, i després hi són les parts que representen els agents socials —sindicats— i els agents econòmics —patronals— més representatius.

Arribar a un acord en el marc del diàleg social, amb el que costa confrontar interessos totalment oposats, i després no respectar-ne la legitimitat, significa afeblir el que democràticament representa el diàleg  social. No respectar l’acord en el marc democràtic i constitucional és desprestigiar la participació del conjunt de la ciutadania o, senzillament, no saber del que s’està parlant.

Ara toca convalidar el decret i donar sortida a la reforma laboral. El reial decret acordat per remetre’l al BOE no permet modificacions. És un tot, ja que si obrim la possibilitat de modificacions anem cap a un format de projecte de llei on hi haurà un procés de presentació d’esmenes i en el qual ningú no pot aventurar quin serà el resultat final. Vox, PP, Ciutadans, ERC, PNB, Bildu… tothom hi voldrà posar cullerada.

Hi ha altres espais de negociació on es pot donar resposta a les demandes que alguns partits polítics han posat sobre la taula. Espais com la llei d’ocupació, la llei de la Seguretat Social, normes i reglaments que desenvolupen l’Estatut dels treballadors i treballadores, etc.

També en els darrers dies he escoltat opinions contradictòries o totalment esbiaixades que em fan pensar si realment sabem del que estem parlant.

El contracte de treball serà indefinit, aquesta serà la norma i no l’excepció. S’han reforçat les causes per justificar el contracte temporal. Tenim una temporalitat del 26 %. A Lleida el 96 % dels contractes que es fan són temporals. Contractar temporalment és la fórmula que els empresaris del nostre país han fet seva. Això prové dels anys 80, i aquesta cultura de precarietat i temporalitat no està justificada. Són llocs de treball estructurals, però la falta de regulació i la falta de sancions exemplars han provocat que sigui molt barat contractar en frau de llei.

S’ha eliminat el contracte d’obra i servei principal causa del treball temporal en contractes i subcontractes. S’ha reforçat el contracte fix-discontinu. S’ha creat un nou contracte formatiu amb el qual es vol apostar clarament per la formació dual, el model alemany, amb l’objectiu de donar sortida formativa a les necessitats específiques del nostre mercat laboral. Els joves, les persones en general, es formaran  i faran les pràctiques a les empreses amb les condicions laborals que regulen el conveni de sector d’allà on facin les pràctiques. Drets laborals, drets reconeguts mentre s’estudia i es forma.

La reforma del 2012 va alterar radicalment l’equilibri en la negociació, atorgant a l’empresa tot el poder. Això va provocar la reducció salarial i l’abaratiment del cost del treball, va descentralitzar la negociació donant prioritat als convenis d’empresa en matèria salarial, i limitava la ultraactivitat dels convenis col·lectius fent que els treballadors i treballadores fóssim febles davant de l’empresariat.

Quan es prioritza en matèria salarial el conveni d’empresa per sobre del de sector, què passa? Que s’abusa de l’externalització de productes i serveis. Com? Abaixant els salaris dels contractes i subcontractes, deixant d’aplicar el conveni del sector. Això provoca   molts conflictes laborals i precarietat al món laboral, és una porta oberta a l’explotació i la competència deslleial entre empreses.

Ara es recupera la ultraactivitat dels convenis col·lectius i la prevalença del conveni sectorial. Això no només millorarà les condicions salarials dels treballadors i treballadores, sinó que a més pot canviar la cultura empresarial que competeix pels baixos costos i,   potser ara, la inversió, la innovació i la formació seran els eixos que facilitaran un canvi en el model productiu del nostre mercat laboral.

Els que negociem convenis sabem el valor d’aquestes mesures, i solament  els que no ho han fet mai poden no donar-li valor i importància a aquest acord. Recuperar el poder sindical és clau per poder lluitar contra la desigualtat, la precarietat i la recuperació de drets.

Quant al debat de donar prioritat als convenis col·lectius autonòmics per sobre dels estatals, la possibilitat de donar primacia a un conveni col·lectiu autonòmic existeix de sempre, la reforma del PP no la va derogar, sempre hi han hagut uns aspectes en els quals el conveni autonòmic no podia regular el que deia l’estatal. A Catalunya, en el marc de l’AIC —Acord interprofessional de Catalunya— ja ho estem fent, de fet a Catalunya hi ha uns setanta convenis autonòmics. A CCOO ens sembla important donar cobertura jurídica a aquest aspecte, però aquest no és un aspecte clau per determinar la vida dels treballadors i treballadores. Fa molts anys que tenim aquesta negociació col·lectiva i, en canvi, a Catalunya no hem estat capaços de recollir en convenis autonòmics tots el convenis provincials i tota la disparitat de drets laborals i retributius amb el que això implica per als treballadors i treballadores de les diferents províncies.

Era i és necessari acordar mecanismes de protecció de l’ocupació, flexibilitat interna,  modificacions severes de la normativa que regeix l’acomiadament objectiu, indemnitzacions, autorització administrativa, conseqüències de la improcedència, etc. En aquesta reforma no ha estat possible, seran punts per negociar i batallar en el futur immediat, però s’han pres mesures importantíssimes per no acomiadar els treballadors i treballadores. Estarem d’acord que la millor política és no haver d’acomiadar, oi? En els darrers anys els acomiadaments massius i l’abús de la contractació afegits a la devaluació salarial han significat una pèrdua d’antiguitat per als treballadors i treballadores, que avui dia és d’una mitjana de cinc anys i una pèrdua salarial del 6 %. Amb això es calcula la indemnització que en general no supera els 1.200 euros.

Aquesta reforma actua per fer un canvi cultural, buscar sortides per evitar els acomiadaments. Com? El mecanisme RED que no és més que estendre la política contra la crisi de la COVID amb els ERTO, repartint jornades, donant suport a les empreses i garantint prestacions als treballadors i treballadores per compensar la pèrdua salarial.

Així doncs, és important llegir en profunditat i valorar el que significa aquest acord en els seu conjunt, és important no confondre titulars, tant per la seva legitimitat fruit d’un acord del diàleg social com pels efectes i els canvis estructurals que pot impulsar al món del treball i posar fi a la precarietat i la temporalitat. 

Dignificar el treball de tants treballadors i treballadores ha de ser prioritari en aquests moments.

Hem d’agrair i reconèixer la feina feta per tot el personal de l’àmbit sanitari, pels treballadors i treballadores dels serveis essencials que han permès atendre les necessitats de la ciutadania, pels treballadors i treballadores que han estat en actiu, però també a aquells que han estat o estan en un ERTO, els que han perdut la feina, i els que davant de la greu crisi social i econòmica s’han vist obligats a demanar ajuda per poder tirar endavant.

Aquesta crisi ha posat de manifest la persistent divisió sexual del treball. El treball de cures, el treball de la llar, la cura de persones dependents a la llar, el treball als centres geriàtrics, als menjadors escolars, el treball de neteja… tots llocs ocupats per dones! Treballs que es fan des de la més absoluta precarietat laboral, uns treballs sense drets, amb salaris baixos, treballs parcials, treballs que han evidenciat ser fonamentals per a la vida de les persones i per al nostre funcionament social.

La crisi de la COVID-19 té cara de dona

A Lleida, la crisi sanitària ha tret a la llum, ha amplificat, els problemes i les carències de la campanya de la recollida de la fruita i de les empreses càrnies. Uns sectors claus de la nostra economia productiva i que arrosseguen problemes estructurals des de fa molts anys i que la pandèmia ha fet aflorar. Problemes que s’hauran d’afrontar i solucionar si volem dignificar aquests sectors.

El Govern de l’Estat, el govern de coalició, ha de complir els seus acords i pactes de govern, s’ha d’apujar el salari mínim interprofessional. França, Alemanya, Holanda, en plena pandèmia, han apujat el salari mínim, aquí s’ha optat per congelar-lo, malgrat que hi havia un compromís del govern amb els agents socials. S’han de derogar les reformes laborals, i s’ha de derogar la reforma de les pensions del 2013.

S’ha de governar per a la gran majoria social, que som la classe treballadora, ara toca! Ara és el moment de canviar les reformes que han empobrit les persones, ara toca repartir la riquesa! Salaris dignes, drets laborals, treball de qualitat, igualtat salarial, plena ocupació, salut a la feina… per tenir tots i totes, també, unes pensions dignes. Ara toca!

Les xifres del mercat laboral de les terres de Lleida són: prop de 30.000 persones a l’atur, el 96 % de contractes temporals, el 42 % d’atur juvenil, un 15,7 % de bretxa salarial entre homes i dones, i on cada vegada hi ha més treballadors i treballadores pobres, treballar i ser pobre, ser precari no pot ser ni una condició ni una categoria professional. Per tant, els treballs són, han de ser, la força per democratitzar la societat, els nostres pobles, les nostres ciutats, els centres de treball.

El treballs com a eix central de qualsevol projecte de vida. Un treball digne, de qualitat, que permeti a qualsevol persona dur una vida digna. Aquests treballs necessiten canvis, canvis que el dignifiquin.

La lluita col·lectiva, organitzada, la lluita contra qualsevol tipus de desigualtat ens farà a tots i a totes més lliures.

Ara toca millorar les condicions de vida de les persones! Ara toca millorar els drets socials i laborals!

El 8 de març del 2018 hi va haver una mobilització sense precedents en la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones. Un 8 de març que va condicionar les estratègies polítiques de tots els partits polítics i va remoure consciències en tota la societat. Els diferents partits van dissenyar tot una sèrie de polítiques socials pensades per a les dones i en tots els diferents mitjans de comunicació i les xarxes socials es van debatre quin tipus de feminisme defensaven uns i altres. Es va veure clarament que la igualtat entre homes i dones no existia.

El 8-M va venir per quedar-se, no va ser una moda passatgera, sinó que ha esdevingut un canvi social imparable. Va ser un dia emocionant, els carrers es van tenyir de lila i vam poder constatar que la força d’anar totes juntes fa possible que les coses canviïn. I aquesta ha de ser l’essència de la lluita que vam heretar de les nostres padrines, de les nostres mares, la lluita col·lectiva i organitzada per defensar els nostres drets.

Som al 2021 i seguim sense canvis significatius. La violència masclista no ha disminuït, la bretxa entre homes i dones segueix estant a uns nivells inacceptables, el nombre de contractes a temps parcial de les dones multiplica per tres el dels homes i la temporalitat laboral de les dones supera quatre punts la dels homes. A tot això, l’extrema dreta ha donat peu a tergiversar el que és la violència de gènere, a qüestionar la necessitat del moviment feminista i a posar al límit el que és socialment acceptable.

La crisi sanitària de la COVID-19 ha agreujat les condicions de vida de les dones, de les que viuen confinades amb els seus maltractadors, de les que fan feines precàries i així i tot ha quedat palès que són tasques essencials per a la sostenibilitat de la vida de les persones, de les dones en situació administrativa irregular que tenen un treball no declarat, sense drets laborals ni dret a cap tipus de prestació…

La crisi econòmica derivada de la COVID-19, per tant, té cara de dona. Som nosaltres les que patim la destrucció d’ocupació, les que hem patit una sobreocupació en les tasques de la llar… I com en totes les crisis, aquesta també ha eixamplat la desigualtat entre homes i dones.

La igualtat no és solament poder escollir el que vull ser o el que vull fer; per escollir, ser-ho o fer-ho, és necessària una societat igualitària en drets, però també en fets.

Els drets s’han de convertir en fets, i els fets s’han d’extrapolar a tots els àmbits de la nostra vida. Ens queda molt camí, i per això hem de continuar reivindicant els nostres espais a la cultura, al món educatiu, als mitjans de comunicació, als treballs, a la política…

El feminisme ens farà avançar en oportunitats, en una vida digna i en una societat més democràtica.

L’emergència climàtica, els canvis de model energètic i de producció; la digitalització de l’economia i la societat; l’atur i l’increment de les desigualtats i la pobresa; una democràcia debilitada afavorida per l’increment del populisme i l’extrema dreta, i la lluita sostinguda dels moviments socials encapçalada pel feminisme han fet que el sistema capitalista i l’estat del benestar evidenciïn contradiccions i febleses que la COVID-19 només ha fet que amplificar.

La incertesa que s’ha fet present en tots els àmbits de la nostra societat, però també la incompetència, la improvisació, els efectes de les retallades i l’austeritat que derivaven de l’anterior crisi econòmica, han estat un mur per fer front en millors condicions a la crisi provocada per la COVID-19.

Les vacunes són una esperança, però encara trigarem molts dies a tenir la pandèmia sota control. El canvi climàtic pot fer recurrents crisis com la que ens ha tocat viure. Els reptes, per tant, són molt grans.

Necessitem que les persones que governen, i les que governaran, ho facin amb eficàcia, amb sensibilitat social, que dialoguin i concertin per plasmar amb polítiques, projectes i estratègies compartides i ben pensades el que ha de ser el nostre futur. Cal protegir el sistema de salut i cures, recuperar sobirania industrial, reforçar el sector del turisme, vertebrar territorialment des de la proximitat, apostar per la formació al llarg de la vida, la recerca, la digitalització, la lluita contra el canvi climàtic, recuperar l’ocupació, i canviar el nostre model productiu i energètic, en definitiva, calen polítiques destinades a protegir la vida de les persones.

Això significa participar activament de la democràcia, a les urnes, però també als carrers i als centres de treball.

CCOO té un bagatge històric permanent de lluita pels drets i les llibertats, per la democràcia i per la cohesió social. Afrontem els reptes des de la lluita col·lectiva, organitzada. El repte que ens planteja de reconstrucció social, econòmica i dels serveis públics i de l’estat del benestar és una tasca complexa que necessita el compromís i la intel·ligència col·lectiva de tots els agents polítics, socials i econòmics que hem de donar resposta a la greu crisi viscuda de la COVID-19.

Les persones són el centre de tot i davant d’aquesta certesa tots i totes hem d’estar compromesos, hem de ser solidaris i hem de fer possibles els canvis necessaris per posar les persones al centre de totes les prioritats.

Des de CCOO volem donar el nostre agraïment i el nostre respecte a tots els treballadors i treballadores que estan treballant a primera línea, però també a tots aquells i aquelles que ho estan fent des de casa o en altres circumstàncies.

També volem recordar, agrair i donar tot el suport a tots aquells treballadors i treballadores que a causa de la pandèmia de la COVID-19 han vist perdre el seu lloc de treball, o s’han vist immersos en un ERTO, a tots ells i elles va dedicat aquest 1 de Maig.

El repte tan gran que tenim totes les persones de tot el món per combatre la COVID-19 fa que el dia 1 de Maig, dia Internacional dels Treballadors i de les Treballadores se centri primer de tot a fer front a la pandèmia i, en segon lloc, a com afrontar el gran repte que tenim al davant: una crisi social i laboral plena d’incerteses.

Una crisi sanitària que ha paralitzat gran part de la nostra activitat econòmica, i ha deixat multitud de persones sense recursos per poder fer front a les necessitats més bàsiques, persones que no tenen res per menjar ni cobrir les seves necessitats més bàsiques.

Una crisi sanitària que ha posat de manifest el valor del que és públic, uns serveis públics que ho han donat tot i més per fer front a la situació de la COVID-19, malgrat estar infradotats en recursos humans, materials i en la gestió pròpia dels serveis.

Una crisi sanitària que ha posat de manifest la fragilitat i l’injust model social i econòmic que tenim. Un model que posa per davant els interessos econòmics d’uns pocs, mentre la pobresa i la desigualtat social creix dia a dia, un model amb el qual la precarietat en el món laboral i la contaminació mediambiental creixen dia a dia.

Una crisi sanitària que ens ha de permetre entre tots i totes, construir propostes, que ens orientin cap a canvis estructurals que permetin superar les febleses del nostre actual model social i econòmic. Hem de convertir la crisi en l’oportunitat per redefinir una societat més justa i més igual per a tothom, més sostenible, i on la cooperació i la solidaritat siguin les bases. Aquest és el repte que tenim tots i totes com a societat, com a ciutadans i ciutadanes.

Seran necessaris consensos al marge de les diversitats i pluralitats que tenim tots i totes, serà moment de pensar únicament què fer per sortir endavant!

CCOO volem deixar molt clar que treballarem perquè la resposta no sigui tornar a les polítiques d’austeritat.

Hem de determinar un nou model productiu i social, potser és hora de pensar seriosament en el consum de proximitat, per exemple; en més i millors serveis públics, com sempre hem demanat i exigit des del sindicat; en una millor sanitat; en una millor atenció a les persones grans i dependents, i en una millor educació. I en unes condicions dignes de treball i salaris, i per fer-ho cal denunciar la reforma laboral.

És moment de solidaritat, de compromís i els treballadors i les treballadores volem formar part de les solucions. Hauran de comptar amb nosaltres!

Les dificultats són múltiples: les d’accés als serveis socials i al transport públic de qualitat, l’escassa inversió en infraestructures i la dificultat per accedir a les noves tecnologies, la formació que s’ha d’anar a buscar a més de cent quilòmetres de casa, i, a més, les oportunitats de desenvolupar-se professionalment i de manera adequada amb els estudis són molt escasses; tots aquests factors fan que moltes dones es vegin abocades a deixar el món rural.

Les dificultats d’accés a aquests serveis fan que les dones acabin assumint-los: tenen cura de la llar, atenen els fills i la gent gran, s’encarreguen dels desplaçaments i, a més, també, treballen fora de casa, la gran majoria a mitja jornada, però també a jornada sencera. Aquestes feines, però, es caracteritzen per la precarietat i la poca oportunitat de treballar en allò que volen ser, i això fa que moltes dones optin per marxar dels pobles i les que es queden assumeixen la seva invisibilitat en un entorn masculí i, a més, envellit.

Que les dones marxin dels entorns rurals és posar fi a la vida dels pobles, a la seva essència; marxen els pilars que sustenten les famílies, el camp, les empreses, la vida  associativa… Les dones tenen un paper fonamental en el desenvolupament econòmic, local i territorial del món rural.

El món rural és fonamental per al desenvolupament del món urbà. Les dones que viuen i volen quedar-se al món rural han de poder fer-ho i aquestes dones s’han de visualitzar. S’ha d’invertir en serveis socials —escoles bressol, centres de dia…—, en infraestructures i transport públic de qualitat, i cal incorporar la perspectiva de gènere a les polítiques municipals i comarcals. S’ha de fomentar l’autonomia econòmica de les dones, millorant-ne l’ocupació en sectors com el turístic, l’agroalimentari, el forestal… S’han de buscar noves oportunitats de feina, però també aquestes dones han de ser presents en els espais de poder polític, social i cultural dels entorns rurals.

Nosaltres, CCOO, com a sindicat feminista treballem perquè això sigui possible. Treballem des de la concertació social, des de les empreses, des de cada racó de la societat per visualitzar les dones. Hi ha moltes dones del món rural que tenen moltes ganes de ser allò que volen ser i les dificultats que representa viure en un entorn rural no poden ser el fre per aconseguir-ho.

Les dones, totes nosaltres, independentment del nostre origen, independentment d’allà on vivim, tenim un gran poder i aquest poder, l’hem d’utilitzar per aconseguir un món millor, més just  i més igual. Sense nosaltres, això no és possible.

Des de CCOO de Lleida i a partir de l’objectiu del 8 de Març d’enguany —“CCOO feminista: denúncia i acció”—, ens comprometem a portar els plans d’igualtat a totes les empreses en el marc de la negociació col·lectiva, a fer el seguiment de l’aplicació del registre de jornada, a negociar el registre de salari com a mesura imprescindible per erradicar la bretxa salarial i a lluitar contra la precarietat i les violències masclistes a les empreses on tinguem representació.

A Catalunya, més de 490.000 persones tenen reconegut algun grau de discapacitat. Però solament el 26 % estan ocupades. A més, solament, el 40 % dels convenis col·lectius del sector privat tenen clàusules que fan referència a treballadors i treballadores amb diversitat funcional.

La crisi econòmica i les polítiques de retallades han vulnerat l’estratègia i, sobretot, el dret d’aquestes persones a la igualtat de tracte, a treballar en igualtat de condicions que la resta de persones, i això inclou el dret a tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant un treball lliurement escollit o acceptat en un mercat i un entorn laboral obert, inclusiu i accessible a les persones amb discapacitat.

Les empreses de més de 50 treballadors i treballadores tenen l’obligació de reservar el 7 %  de la seva plantilla per a persones amb discapacitat funcional (2 % per a discapacitat intel·lectual i 5% per a la resta de discapacitats), però el cert, la realitat, ens demostra que hi ha uns nivells molt baixos d’inserció laboral d’aquestes persones.

La implicació social a les empreses en la seva contractació és clau per millorar les condicions laborals. La responsabilitat social corporativa (RSC) de les empreses es demostra impulsant i generalitzant en els seus convenis col·lectius sectorials i d’empresa, clàusules específiques en igualtat d’oportunitats i no discriminació en l’accés, promoció, formació i, és clar, contractació de les persones amb discapacitat funcional. Mentre això no passi, mentre les empreses no fomentin la inserció laboral de les persones amb diversitat funcional s’està afavorint que aquestes persones s’eternitzin als centres especials de treball (CET). Els CET han de ser centres de treball de pas temporal i transitori per preparar la persona amb discapacitat per incorporar-se a l’empresa ordinària.

Que les empreses contractin no per complir el que marca la llei, és a dir, per obligació, sinó perquè volen, perquè s’ho creuen, perquè estan sensibilitzades, aquest és el camí que entre tots i totes hem d’aconseguir.

La falta de recursos públics, el baix interès que demostra l’autoritat laboral en l’aplicació de polítiques reals que vetllin pel compliment de la legislació per aconseguir la inserció en empreses ordinàries, la falta de formació ocupacional específica per a les persones amb diversitat funcional, fa que en els darrers anys hi hagi hagut un retrocés important en l’accés i en les condicions de treball de les persones amb diversitat funcional.

Educar en valors, educar en el respecte, donar visibilitat a les persones amb discapacitat funcional farà que la nostra societat sigui més justa i més igual.

Cada dia convivim amb actituds i comportaments masclistes. Sovint els deixem passar per no incomodar o, senzillament, perquè no ens adonem que són actituds perpetuades a les quals hem de posar fre.

En un restaurant, a qui ofereixen el vi per tastar-lo? Utilitzar frases sexistes com “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”, per què la dona no pot anar al costat o davant de l’home? Les dones, al carrer, hem estar en alerta constantment, sobretot de nit. Els canviadors de bolquers als serveis públics són sempre a l’espai de les dones. Ens diuen “nena”, “guapa”… sense conèixer-nos de res en situacions tant d’àmbit laboral com social. Tantes i tantes situacions on el masclisme impera i conviu amb total normalitat.

Avui en dia sabem la gran repercussió que tenen entre els nostres joves les xarxes socials i la publicitat a l’hora de transmetre estereotips de gènere, la cultura de la violació i la violència masclista. Repercussió que en els darrers temps posa de manifest les creixents actituds i diferents formes de violència masclista entre els joves. Els joves són el col·lectiu que menys detecta la violència masclista a través de les xarxes socials i els dispositius electrònics. S’ha arribat a un punt en què els joves normalitzen conductes que clarament són de violència masclista. D’aquí la importància que ha de tenir el fet d’apostar per fer polítiques dirigides a conscienciar la ciutadania i, en especial el jovent, sobre el reconeixement de les violències masclistes i incidir en la pedagogia i l’educació com a eines clau per a la prevenció.

Marques comercials molt importants utilitzen el cos de les dones per fer les seves campanyes publicitàries. Usen la dona com un objecte sexual, incitant la violència i, fins i tot, arribant a l’assassinat, perpetuant la cultura de la violació. Dolce&Gabbana, per exemple, va fer un anunci al·ludint a una violació en grup. Jimmy Choo va anunciar sabates amb una dona morta al maleter d’un cotxe i al seu costat un home cavant una tomba al desert. BMW fa un anunci on es veu un home sobre una dona, la dona amb una revista sobre la cara amb la imatge del cotxe, etc. Totes aquestes marques facturen xifres astronòmiques. I la pregunta és: cal fer aquest tipus d’anuncis per vendre cotxes, sabates, roba…?

Aquest és el missatge que estem donant al nostre jovent. Un missatge amb el qual els estereotips de gènere es perpetuen en la nostra societat, i amb el qual quan cosifiquem la dona, donem el primer pas per exercir-hi violència en contra.

Malgrat tot això, un dels èxits que hem aconseguit en els darrers temps a la nostra societat respecte de la violència vers les dones pel sol fet de ser-ho, ha estat traslladar el maltractament psicològic, social, econòmic, físic i sexual que pateixen les dones de l’àmbit privat i familiar a l’àmbit públic. Aquest fet ha suposat que de manera generalitzada la violència vers les dones sigui interpretada com un problema social de primer ordre. Un problema que en els darrers temps ha estat una de les principals preocupacions de la ciutadania. Preocupacions que s’han visualitzat en contínues manifestacions al carrer com el 8-M, el moviment Me Too, la reacció contra la sentència de la Manada i la recent sentència de la Manada de Manresa. El “no és no” és la fita que com a societat ens hem marcat per condemnar les diferents sentències, la de l’Audiència de Navarra  i la de les violacions grupals i exigir un canvi en el Codi penal.

Hi ha indignació, rebuig i denúncia davant dels atacs de les forces de dretes reaccionaries i feixistes, que carreguen contra les poques eines que tenim les dones per lluitar i combatre la violència masclista.

Tenim, com a societat, una gran responsabilitat. La lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones vol dir posar fi a la bretxa salarial, a la precarietat i parcialitat laboral de les dones, al sostre de vidre, al terra enganxifós, a les agressions sexuals, a l’explotació sexual, al tràfic de dones i nenes.

Posar fi a la violència masclista és necessari per combatre la desigualtat i la discriminació vers les dones.

Posar fi a la violència masclista ens farà més lliures i més iguals!