Karl Marx en una de les seves imatges més icòniques. Foto extreta de la xarxa.

Fill d’una família jueva,  de classe mitja i convertida al protestantisme, Karl Marx va néixer  a Trèveris l’any 1818. Després d’abandonar els estudis de dret, es va doctorar en filosofia amb una tesi sobre les idees materialistes d’Epicur i Diderot. Si més no, ben aviat van entrar a la seva vida la dialèctica de Hegel i l’alienació de Feuerbach, dos filòsofs que el marcarien per sempre i que es van convertir en els puntals del marxisme filosòfic. Ell estava convençut que havia d’aportar alguna cosa al món i que el moment era propici. En primer lloc, es va preguntar com estava afectant l’arribada de la Revolució Industrial a la vida de les persones; i en segon lloc, va incloure un concepte clau per entendre la filosofia marxista. Marx va posar la lluita i el xoc constant de les relacions humanes al centre de tot i va definir la lluita de classes com el motor de la història.

Després que tanquessin la revista on treballava, per massa revolucionaria, Marx es va exiliar a París. A la capital francesa ja estaven informats de les seves idees i va ser vigilat constantment. L’any 1844, a través d'un editor, va conèixer al seu amic i inseparable col·lega Friedrich Engels. La connexió entre tots dos va ser instantània i ja no es van separar fins a la mort de Marx. Els articles que publicava, als diferents mitjans de París, cada cop eren més radicals i sobretot durs contra l’absolutisme alemany. Per pressions del govern de Prússia, el filòsof i la seva família van ser expulsats de la capital francesa i es van haver de  traslladar a Brussel·les

A cavall entre Londres i Bèlgica, Marx i Engels es van afiliar a “La Lliga dels Justos”, un grup de pensadors a favor de la lluita obrera. Ràpidament es van posar al capdavant de l’organització i li van canviar el nom al de “La Lliga Comunista”. Els dos filòsofs van rebre l'encàrrec d’elaborar un programa teòric del partit i del treball a quatre mans en va sortir: El Manifest Comunista. Era un text, no molt llarg, que defensava l’assalt al poder del proletariat a través de la revolució. “Un fantasma recorre Europa i aquest és el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han unit per combatre’l. El Papa , el Tsar , Metternich i Guizot, Els radicals francesos i els polizonts alemanys”  Així comença una de les obres més conegudes del filòsof alemany, amb el permís del Capital. Marx va ser expulsat de Bèlgica i després de tornar uns mesos a París, l’any 1849 la família va moure la residència de forma definitiva a Anglaterra.

La vida a aquell Londres de Dickens era de tot menys senzilla. Endeutat de forma crònica, Karl Marx va tenir set fills amb Jenny Von Westphalen, dels quals,  només tres noies van arribar a edat adulta. Ofegats pels deutes, la família Marx es van traslladar de residència infinitat de vegades. Van patir penúries econòmiques i sobrevivien gràcies a l'ajuda dels seus amics, sobretot de Friedrich Engels. Karl Marx l'únic que feia era llegir, escriure i sobretot beure. Es veu que sovint, tant Marx com Engels, eren detinguts per la policia anglesa, completament beguts, quan es dedicaven a llençar pedres als bancs. D’un caràcter molt complicat i masclista, tenia una convivència difícil amb la gent del seu voltant i una magnífica relació amb les seves filles. Es diu que feia una lletra indesxifrable i que tan sols les seves filles la podien entendre. Gràcies a elles, la família Marx va poder transcriure alguns textos i  en va treure algun rendiment econòmic.

Karl Marx i Friedrich Engels amb les respectives dones i la filla del matrimoni Marx

L’any 1864, Marx i Engels van ser els impulsors de l'Assemblea Internacional dels Treballadors. A Londres es va concretar la primera unió sindical, a nivell internacionalista, del món obrer. A l’AIT van acudir-hi els socialistes, els anarquistes, liderats per Bakunin, i els ja anomenats marxistes. La que havia de ser una relació fraternal, entre les dos tendències majoritàries, va acabar en una guerra fratricida entre marxistes, que defensen la revolució obrera a través de la política, i els anarquistes que defensaven la destrucció de l’estat per aconseguir l’emancipació de la classe treballadora. No hi ha dubte que en aquella trobada  es va produir una lluita d’egos entre Marx i Bakunin; dos galls en un mateix galliner que es van jurar odi etern. Finalment, els anarquistes van ser expulsats de l’AIT.

A Londres, Marx preparava la seva gran obra, la crítica de les crítiques al sistema capitalista, La que és considera l’obra magna del filòsof la va titular El Capital. Es tracta d’un text molt extens, compost per set volums, dels quals, Marx només en va veure publicat el primer l’any 1867. La resta van ser editats i publicats de forma pòstuma gràcies a Engels. El Capital és una obra espessa i complicada de llegir. En aquest llibre, Marx desmunta les bonances del sistema capitalista i reflexiona sobre l’alienació del proletariat. Tot això ho concreta amb la plusvàlua, aquell temps invertit per l’obrer en realitzar una feina que no se li remunera i que l’empresari s’apropia. Quan va acabar el llibre va dir: “Mai una persona amb tants pocs diners ha escrit tant sobre economia ”

Tomba de Marx al Cementiri de High Gates de Londres. Imatge extreta de la xarxa.

No hi ha dubte que estem davant d’un personatge acadèmicament enorme. La seva grandària no és un país, és un continent inabastable i inacabable. La petjada que va deixar és tan gran, que pràcticament no hi ha cap país al món, que no tingui o hagi tingut un Partit Comunista i la unió sindical dels seus treballadors. Pel que fa a la història política del segle XX, és impossible d’entendre-la i explicar-la sense tenir en compte les idees marxistes. Amb tot, el filòsof alemany va poder veure materialitzades les seves idees revolucionàries a la Comuna de París de 1871. Però allò només era un tastet de tot el que havia de venir, el segle posterior, a llocs com Rússia, Espanya, Alemanya, Xina, Cuba, Nicaragua, el Xile d’Allende i molts altres llocs del planeta. Amb la caiguda del mur de Berlín i el desmantellament de la URSS, la cosa va decaure i el capitalisme es va alçar com a gran vencedor de la Guerra Freda. Tanmateix, al segle XXI, la que apunta serà la primera potència mundial en pocs anys, continua sent un país comunista de cara a la galeria i capitalista a la pràctica. Si ens fixem en Llatinoamèrica, durant el segle XXI han aparegut potències com Veneçuela, Bolívia, Equador i novament Nicaragua, que han seguit les idees de Marx amb moltes llums i ombres. L'últim a declarar-se marxista va ser Pedro Castillo, president indígena del Perú, escollit aquest 2021. Per tant i en conclusió, com que Marx ha estat tant pervertit i crucificat per la política, molts dels que ens fascina l’obra d’aquest filòsof tendim a dir “Jo no soc marxista, jo soc marxià”. 

Amb tot,  el propòsit d'aquestes ratlles, a més de fer una petita divulgació sobre marxisme i anarquisme, és preguntar-nos: Es pot ser anarquista a dia d’avui, o estem davant d’una utopia irrealitzable? Qui defensi els postulats anarquistes et dirà que sí, que en aquesta vida és pot ser el que et doni la gana i que no tens perquè seguir les normes establertes d’uns dirigents que han portat la societat a la misèria absoluta. En canvi, un defensor del capitalisme et dirà que no, et dirà que no té cap tipus de sentit ser anarquista ja que es tracta d’una utopia que mai es materialitzarà i que en aquest món ha d’haver-hi un ordre i unes regles que s’han de seguir.

Frederica Montseny va ser anarquista, lluitadora antifeixista i ministra durant la Guerra Civil. Imatge durant un míting de la CNT l’any 1977 Font:https://mujeresconvalor.hoyeseldia.es/mujeres-con-valor/federica-montseny/

Tanmateix, si anem a buscar una definició acadèmica del concepte, l’anarquisme és un moviment filosòfic i social que el seu objectiu principal és l’abolició de l’Estat i de tot tipus de govern. També es manifesta en contra de qualsevol autoritat, jerarquia o control social que es pugui imposar a les persones. Estem davant d’una branca filosòfica que centra els seus interessos en l’individu i en la societat, amb el propòsit de capgirar el sistema i impulsar un canvi social que els porti a un món sense amos ni governants. Un dels lemes principals dels anarquistes era: “Ni Déu, ni pàtria, ni Rei”. Històricament sota la bandera vermella i negra s’han organitzat nombrosos moviments polítics i socials, de tendències diferents, que van des de els postulats més radicals als més moderats. Atès aquest ampli ventall ideològic, es fa difícil concretar amb exactitud una definició del que és o no és ser anarquista i si aquest moviment es podria materialitzar algun dia.

Si ho analitzem històricament, l’anarquisme va aparèixer a principis del segle XIX com un corrent de lluita impulsat per les condicions de misèria i explotació que es trobava la classe obrera. La Revolució Industrial i la proliferació de fàbriques va fer sorgir la lluita anticapitalista per la millora de les condicions de treball. Aquest embat contra el sistema, encapçalat per filòsofs més teòrics com William Godwin o Pierre-Joseph Proudhon, o posteriorment amb un perfil més revolucionari, el rus Mikhail Bakunin o l’italià Errico Malatesta,  no va tardar gaire a desdoblar el seu camí amb l’aparició del cosí germà “el Marxisme”. (Dos corrents que van acabar odiant-se a mort, però això donaria per un escrit molt més llarg)  L’any 1848, Marx i Engels publicaven el seu  Manifest Comunista i establien una base científica per explicar la lluita de classes. Els dos filòsofs van posar damunt de la taula conceptes tan importants com la plusvàlua i la famosa parèmia: Proletaris del món uniu-vos, l’únic que podeu perdre són les cadenes. Val a dir que aquesta frase va ser utilitzada per primer cop per l’escriptora franco peruana Flora Tristán, pionera del feminisme modern,  l’any 1843, al seu llibre L'Union ouvrière. Els marxistes defensaven l’arribada al poder de la classe treballadora i l’eliminació de la societat de classes. Segons el marxisme, quan els obrers arribin al poder a través de la revolució han d'instaurar la “Dictadura del Proletariat”, un període transitori on la classe obrera ha de prendre les regnes del poder, degradar la burgesia a l’esglaó més baix amb l’objectiu d’arribar a una societat comunista on ja no existeixi la diferència entre opressors i oprimits.   

En canvi l’anarquisme crítica i s’allunya d’aquests postulats, els anarquistes entenen la “Dictadura del Proletariat” com una forma més d’autoritat. Tot i que l’objectiu d’arribar a una societat sense classes és el mateix, els anarquistes defensen la destrucció de l’estat i l’autoorganització posterior de l’individu.

Durant la primera meitat del segle XX, Catalunya es va convertir segurament en el punt més importants del moviment anarquista europeu. L’any 1910 al saló de les Belles Arts de Barcelona es va fundar la CNT, sindicat anarquista que va passar de 30.000 afiliats l’any 1911 a més de 700.000 l’any 1919. Poc després va aparèixer el grup  “Los solidarios”, grup anarquista creat l’any 1922 que va declarar la guerra als pistolers del Sindicat Lliure de la Patronal, responsables de la mort de Salvador Seguí “El noi del Sucre” l’any 1923. Al capdavant dels Solidarios van despuntar sobretot gent com: Bonaventura Durruti, Gregorio Jover, Francisco Ascaso, Joan Garcia Oliver i Ricardo Sanz entre d’altres. La nostra comarca també va ser present entre los Solidarios amb la mollerussenca Ramona Berni i la torregrossina Pepita Not. Aprofundint en el nostre marc local, esdevé imprescindible mencionar l’altre mollerussenc seguidor del moviment; dramaturg, assagista, filòsof i intel·lectual anarquista Josep Torres Tribó, que fou assassinat al camp de Mauthausen l’any 1941 i que continua completament oblidat per les institucions locals. Tots aquests teòrics, pares i mares del moviment anarquista antic i modern es retroalimentaven i a la vegada es criticaven entre ells per defensar una lluita comuna contra el sistema capitalista.

Anarquista, filòsof i  escriptor mollerussenc Josep Torres Tribó.  Font: https://jjmlsm.wordpress.com/2018/06/25/jose-torres-tribo-vida-y-obra/

Però si hem de treure unes línies bàsiques i generals del moviment anarquista en un exercici de síntesi; en primer lloc tenim - El pensament llibertari: l’anarquia és contrària a qualsevol forma de dominació i autoritat. S’oposa amb totes les seves forces a l’estat i a les autoritats d’aquell estat. En essència rebutja el poder en totes les seves manifestacions i prefereix una societat que es reguli a sí mateixa de forma natural i espontània. En segon lloc pren força -L’Abolició de la desigualtat: Tot el que sigui jerarquies, propietat privada i altres formes de possessió resulten inacceptables per l’anarquisme. En tercer lloc apareix -La Solidaritat entre els éssers humans. La fraternitat entre persones és un dels principals valors de l’anarquisme. Finalment un dels pilars més importants del moviment és -L’Educació: L’anarquisme fomenta l’educació com un dels seus valor fonamentals, els homes i les dones s’han de formar constantment i d’una forma natural han de crear una opinió crítica dels fets que els rodegen.    

Segons els anarquistes, el fet que no hi hagi autoritat ni jerarquies ha de permetre  una lliure interacció entre les persones, que portarà de forma natural a la solidaritat, la cooperació i el mutualisme. Llavors, és viable i té sentit defensar aquest moviment a dia d’avui?. És molt complicat respondre aquesta pregunta. Si més no, l’anarquia entesa com un estil de vida a seguir, un enfocament filosòfic on predomina la defensa de la solidaritat entre iguals i el rebuig a tot tipus d’autoritat em desperta més acceptació, lògica i sentit comú que no pas caos, desordre i destrucció.    

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

Evangelista, Edwin. «Josep Torres Tribó: anarquista mollerussenc». Mascançà: revista d’estudis del Pla d’Urgell, 2018, Núm. 9, p. 57-68.

Gallart Fernàndez, Felip; Lladonosa Giró, Vicent. «Pepita Not i la lluita per la llibertat (1897-1938)». Mascançà: revista d’estudis del Pla d’Urgell,, 2020, Núm. 11, p. 57-65.

https://www.todostuslibros.com/autor/federica-montseny

http://manresanes.blogspot.com/2008/06/ramona-berni.html

http://www.estelnegre.org/documents/torrestribo/torrestribo.html

La primera qüestió que ens volem plantejar és: Era lo Parrot partidari de la causa carlina? Es molt probable que fos així. El carlisme va ser un moviment politicosocial, molt singular, que es va perllongar en el temps i es va convertir en un dels més longeus d’Europa. El carlisme es va mantenir molt arrelat a Espanya i es va prolongar, des de els anys vint del segle XIX fins a més d’un segle després, quan finalment es va tornar irrellevant després de la Guerra Civil i completament residual en el present. El moviment carlista va sorgir de la negativa del germà del rei Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó, a reconèixer el dret a la corona de la seva neboda Isabel II. Carles es va auto proclamar rei d’Espanya i aquest fet va donar inici a una branca alternativa de la corona que va desencadenar en tres guerres civils durant el segle XIX. Impregnat d’un fort populisme, el carlisme defensava les tradicions, la religió i mantenia una oposició furibunda a les idees liberals. A través d’una estratègia demagògica, a Catalunya i al País Basc el carlistes van aconseguir arrelar amb molta força, gràcies a que es van postular en defensa dels antics furs bascos i catalans. Per tant, ser carlí durant la dècada de 1840 i anar en contra de la monarquia isabelina, es podia entendre com el més semblant a un antisistema. Consegüentment, és probable que lo Parrot i la seva colla fossin defensors de la causa carlina, a fi de vestir i justificar les seves accions en una lluita contra el sistema imperant.

La segona pregunta que volem fer per desllorigar el personatge és: Va ser lo Parrot alcalde de Mollerussa? Segurament sí, però tot apunta que no ho va ser l’any de la seva detenció i afusellament. Totes les referències que atribueixen la condició d’alcalde a Jaume Banqué són les que apareixen a les sentències del judici on, fins a sis vegades, se’l menciona com arrendatari de la fonda i alcalde constitucional de Mollerussa. També s’afirma que era batlle en tots els diaris de l’època que fan referència a la detenció i el judici. Per la seva banda, els historiadors Felip Gallart i Vicent Lladonossa van consultar les actes consistorials del 1846 i el nom de Jaume Banqué  no apareix per cap banda, ni com alcalde ni com a membre de l’Ajuntament. En canvi, si que hi consta Felip Culleré com a batlle en totes les actes municipals. Per tant, si lo Parrot no va ser alcalde l’any 1846, automàticament perden força les afirmacions que ell mateix va convocar als membres del consistori, quan van detenir lo Masclet, a fi de tractar l’assumpte en un ple. Malgrat que no ha quedat constància en cap acta de la seva condició d’alcalde, però atès a les reiterades afirmacions que el situen com a batlle, no és arriscat pensar que lo Parrot hauria pogut ser alcalde de Mollerussa durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), anys que no es disposa de documentació consistorial. Si més no, el fet que a la sentència s’afirmi fins a sis vegades que es tractava de l’alcalde, es pot deure al fet que detenir i acusar d’assassinat, un veí de Mollerussa que havia estat al capdavant de l’Ajuntament, era un titular més que sucós per la premsa de l’època. Un altre punt d’incongruència en aquesta història, la tornen a posar damunt de la taula el tàndem Gallart-Lladonossa, al afirmar que les actes de finals d’octubre i principis de novembre de 1846, quan s’afusella a lo Parrot i lo Masclet, apareixen manipulades. Als escrits no es fa constar en cap moment el cas de lo Parrot i tan sols reflecteixen resolucions habituals de l’Ajuntament. En conclusió, gràcies a l’estudi d’aquests dos historiadors, es pot extreure que les actes d’aquells anys no es van escriure segons el seguiment que es feia als plens municipals, fet que porta el cas ben lluny de la normalitat i dóna més consistència a l’enigma Parrot.               

Finalment, la tercera i última qüestió: Era lo Parrot un autèntic bandoler? Aquest, potser  és el punt que té més veracitat en tota aquesta història enrevessada. Durant aquells anys, tots els veïns de la comarca sospitaven de la vida ostentosa que portaven els de cal Parrot de Mollerussa. Cada any, Jaume Banqué comprava noves finques i la família no s’amagava a l’hora de lluir un estil de vida molt per damunt de la resta dels veïns. Sembla que tot va començar després de la Primera Guerra Carlina, quan lo Parrot va teixir, sota el seu lideratge, una xarxa de malfactors que exercien el bandolerisme als pobles i camins de la plana d’Urgell. Aquest grup de bandolers estava format per pagesos que es reunien en secret, actuaven sota les ordres de lo Parrot i després es repartien el botí. Sembla ser, que Jaume Banqué no participava directament en els assalts i controlava la banda des d’una posició d’autoritat. Tanmateix, aquest entramat delictiu es va destapar el 26 de juliol de 1846, quan van trobar el cadàver de Francesc Perpinyà a dintre d’un pou de la partida de Margalef. Segons la premsa del moment, el dia 19 de juliol d’aquell any, vuit homes armats van assaltar el carruatge on viatjava el diputat, al seu pas per Pontets, molt a prop de Bell-lloc, i se’l van endur segrestat. Quan les autoritats es van assabentar del segrest, la Guardia Civil i els Mossos d’Esquadra es van bolcar en la investigació del cas. Un dia abans de descobrir el cadàver, Antoni Tarragó “lo Masclet” va ser detingut a Vallbona de les Monges. El dia 31 de juliol també va ser detinguda Maria Not, a qui s’acusava de col·laborar en tasques de missatgera. A partir d’aquells dies, les detencions dels membres de la banda van venir seguides. A més de la Maria Not i lo Masclet, es va detenir a cinc veïns de Juneda incriminats en l’assassinat del diputat. Aquests membres de la colla eren: Isidre Melis, Ramon Babot, Francesc Bosch, conegut com “lo Grenyes”, Joan Olivart, amb el sobrenom del “Perruca” i finalment Ramon Vilamajor, conegut com “lo Mercè”. Aquests cinc membres de la banda van ser abatuts a trets pels mossos d’esquadra quan intentaven fugir. En canvi, no va ser fins al 18 d’agost de 1846, que els mossos van detenir a Jaume Banqué, acusat de ser el líder de la colla. Tan sols els tres mollerussencs de la banda van afrontar un judici, ja que els cinc de Juneda estaven morts. La Maria Not va ser l’única condemnada a complir anys de presó i va poder salvar la vida;  en canvi, lo Parrot i lo Masclet van ser afusellats el dia 7 de novembre d’aquell 1846.

Després de la mort de Jaume Banqué no sembla que a cal Parrot haguessin d’afrontar penúries econòmiques. El 29 de juliol de 1847, la vídua Teresa Biosca, comprava cinc jornals de terra plantada d’oliveres, per un valor de 510 lliures catalanes, i continuava fent negocis deixant diners als veïns. El dia 5 d’agost de 1847, Teresa Biosca va donar, davant notari, plens poders al seu fill Jaume Banqué. L’hereu de cal Parrot es va casar amb Manuela Andreu Mesalles, filla de Pere Andreu,  propietari de l’hostal de cal Met. Jaume Banqué Biosca no va tardar a seguir els passos de son pare i va començar a fer negocis amb la compra-venda de terres i prestant diners als veïns. Malgrat els fets ocorreguts, el fill de lo Parrot va portar una vida ostentosa i rica, tal i com havien fet el seus antecessors. Jaume Banqué Biosca, fill i hereu del bandoler més famós de la plana de Lleida, va morir a Mollerussa el 28 de març de 1903, a l’edat de 83 anys.  

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

GALLART, Felip i LLADONOSA, Vicent. L’enigma Parrot. Lleida: Pagès editors, 2014

GALLART, Felip i LLADONOSA, Vicent. “Lo Parrot, llegenda història i enigma” Mascançà . Revista d’Estudis del Pla d’Urgell número 5 (2014) pp. 29-43.  https://www.raco.cat/index.php/Mascanca/article/view/282995

MESTRE i ROIGÉ, Esteve, “ La fi de lo Parrot” Quaderns del Pregoner. 2009

POLO i SILVESTE, Miquel. Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938),Mollerussa, IG Cuberes, 1997.

El primer que em va cridar l’atenció va ser la travessia que va del carrer Arbeca fins al carrer Domenec Cardenal i que va ser batejat amb el nom de Crist Rei. La sorpresa va venir quan vaig fer una cerca al google maps sobre el carrer i vaig comprovar que, tret de Mollerussa, a Catalunya tan sols el poble de Tiana l’hi dedica un carrer. Si mirem a les illes Balears, Inca i la Selva són els dos pobles de ses illes que homenatgen a Crist Rei. De l’arxipèlag, si saltem al País Valencià, trobem tres localitats que tenen un carrer dedicat a Crist Rei: Alcasser, Daimús i Guardamar de la Safor. Per tant, segons el google maps, a tots els Països Catalans són set els municipis que dediquen un carrer a Crist Rei. Però centrem-nos en analitzar aquest nom, que és i que vol dir la figura de Crist Rei?. Aquesta accepció fa referència a una festa religiosa que es va començar a celebrar a principis del segle XX i que es va iniciar de la mà del clergue agramuntí Josep Gras Granollers. Amb el pas del temps, la festa es va convertir en la celebració gran de l’Opus Dei. Entre les parèmies catòliques d’aquesta doctrina hi trobem sentències com: “Crist, Déu i Home vertader, viu i regna i és el Senyor del món” o “Ningú no es troba exclòs de la salvació si s'emmotlla lliurement a les exigències amoroses de Crist”.

Per damunt de tot, vull deixar molt clar que la gent que veneri a Crist Rei com a concepte religiós i estil de vida té tot el meu respecte, perquè aquestes són les seves creences. Tanmateix, seria injust no recordar que el crit “Viva Cristo Rey”, apareix associat la majoria de vegades a actes de violència lligada a l’extrema dreta. Aquest era el crit de guerra dels requetès quan atacaven als soldats republicans durant la Guerra Civil. També cal recordar que al crit de “Viva Cristo Rey” es feien els temibles “paseos” als veïns desafectes al règim de Franco. Durant els anys 1970, amb el dictador en vida i durant el primer decenni de la transició, va aparèixer un grup paramilitar d’extrema dreta que es feia dir: “Guerrilleros de Cristo Rey”. Una organització, tutelada pel franquisme, que durant deu anys van ensenyar les urpes del terrorisme d’extrema dreta a la societat espanyola. Amb la connivència del règim, algunes de les accions que dugueren a terme foren: pallisses a mossens progressistes i sobretot l’assassinat dels estudiants madrilenys Carlos González o Arturo Ruiz. Accions de violència que sempre anaven acompanyades amb el crit o la firma de “Viva Cristo Rey”.

Per tant, no hi ha dubte que el carrer Crist Rei de Mollerussa respon clarament a un vestigi del franquisme i, amb la mort del dictador, l’únic que es va fer va ser catalanitzar el concepte. Val a dir que els noms més flagrants que rememoraven el franquisme ja no es troben entre els carrers de Mollerussa. Amb el pas dels anys, carrers com: “Calle 18 de Julio” es va passar a dir 11 de setembre; o el “Grupo 18 de Julio” es va dir grup  Jaume d’Urgell. La que era la “Plaza Jose Antonio” ara es diu Plaça de l’Estació i “l’Avenida del Generalísimo” ara es l’Avinguda de la Generalitat. Però anem a escodrinyar una mica més els noms dels carrers i veure que suposa el debat que ha generat en alguns llocs. Si ens fixem en Lleida, durant els anys 2018 i 2019, va aparèixer la necessitat de revisar els noms que tenien un passat lligat a  la dictadura. Finalment es va arribar a un consens per canviar el nom de quatre carrers de la ciutat. De fa uns mesos, els carrers de Lleida: Alcalde Recasens, Alcalde Areny, Germans Recasesns i Sangenís Bertran, ara es diuen: Rosa Parks, Joana Raspall, Germanes Mirabal i Dolors “Lolin” Sabaté. De quatre noms lleidatans que van cimentar el franquisme s’ha canviat a quatre noms vinculats a la lluita social i feminista.

Llavors que succeeix amb els carrers de Mollerussa? Desconec totalment quin és el criteri a l’hora de posar noms als carrers de la ciutat. N’hi ha que es mantenen de fa molts anys i d’altres han anat canviant. Per exemple, el carrer Ferrer i Busquets durant la Guerra Civil es va dir Avinguda Bonaventura Durriti; i la Plaça Major va ser Plaça de la República i, durant la dictadura, Plaza España. Mirant pel boc gros, els carrers de Mollerussa es poden aglutinar en diversos grups. En primer lloc, tenim els personatges que van ser claus en l’arribada del Canal d’Urgell i el ferrocarril; es a dir, homes que van ajudar a materialitzar el creixement que va viure Mollerussa a mitjans del segle XIX. Entre aquest noms hi trobem: Domènec Cardenal, Manuel Bertrand, Ferran Puig, Manuel Duran i Bas o Lluis Ferrer i Busquets. Un altre bloc seria el de les personalitats vinculades al Catalanisme. Hi ha tres presidents de la Generalitat que estan homenatjats a Mollerussa: Francesc Macià, Lluis Companys i Josep Tarradellas. El mossèn Jacint Verdaguer i el filòleg Pompeu Fabra també hi tenen un carrer dedicat; o sense deixar de banda dates rellevants com: la Plaça de l’1 d’octubre o el carrer 11 de setembre. També trobem carrers amb noms de músics lligats a la cultura catalana com: Anselm Clavé o Ricard Vinyes. Després d’aquesta petita enumeració, anem a cercar si hi ha noms entre els carrers de Mollerussa que apareguin lligats al franquisme. Personatges que, per la seva tasca en favor del municipi, segurament són mereixedors de  tenir un carrer dedicat a la vila. Si més no, el debat apareix quan la tasca que van realitzar i per la qual se’ls homenatja, va ser desenvolupada sota l’empara d’una dictadura feixista.

Alguns dels noms són: Llorenç Vilaró, mà dreta de Bartomeu Lluch a la Casa Canal durant la guerra, fou tancat en camps de treball republicans i es va convertir en un il·lustre mollerussenc durant la dictadura i en la màxima autoritat del Canal d’Urgell. Un altre nom a analitzar és el de Ramon Viladrich, personatge que també té un carrer dedicat a la ciutat. Membre de l’alt clergat i mossèn de Mollerussa després de la guerra, Viladrich va ser l’encarregat d’encarrilar els mollerussencs cap al nacionalcatolicisme durant els primers anys de dictadura. Per altra banda, també trobem el Passeig Francesc Greoles Marbà. Professor, molt recordat a la ciutat durant el primer franquisme, també  fou l’alcalde de Mollerussa entre 1958 i 1964. Tanmateix, destaca el fet que estem parlant d’un carrer de nova creació que no deu tenir ni 15 anys de vida. No vinculat a la dictadura, però que destaca també per ser un carrer de nova creació, el trobem al polígon de Ponent. Una de les vies d’aquesta zona industrial està dedicada a Josep Jaques Pinyol. Tradicional cacic del municipi durant el segle XIX; a principis del XX,  Jaques va deixar Mollerussa per instal·lar-se a Barcelona. Un últim bloc, i potser el més nombrós, és el que fa referència a l’aspecte religiós. A més de Crist Rei i altres noms com: Sant Pere, Sant Jaume o Sant Ramon; destaca el carrer Verge de Montserrat, originàriament dedicat el Terç de Montserrat- columna de Carlistes catalans que van lluitar a la Batalla de l’Ebre en favor de Franco. Els germans de la Salle, Arnaldo Cirilo i Jaume Hilari, tots dos afusellats per les milícies republicanes durant la guerra, també tenen un carrer dedicat a Mollerussa. A més, cal mencionar els carrers en homenatge a la beata Santa Joaquima Vedruna, o els del Carme o l’Ave Maria. Per ser just, quan ja pensava que el pes del catolicisme abastia la majoria dels carrers de la ciutat, em va xocar veure que la plaça del trenquet està dedicada a Josep Pané. Important militant del POUM i lluitador antifeixista, aquest pagès de la Fuliola també apareix mencionat per George Orwell al seu llibre “Homenatge a Catalunya”

Amb tot, aquest article d’opinió vol ser un petit estat de la qüestió dels noms que tenim als carrers de Mollerussa; i per acabar, plantejaré algunes preguntes sobre els primers  oblidats que m’han vingut al cap. On són Maria Mercè Marçal i Joan Solà? tots dos figures clau de la literatura catalana nascudes a la comarca. També cal preguntar-se perquè han quedat a l’oblit els militants i escriptors anarquistes, Josep Torres Tribó i Ramona Berni Toldrà; ambdós fills de Mollerussa. Així també, fill de la ciutat i que no té cap dedicatòria en forma de carrer, és l’activista cultural Josep Ishanda, mort fa sis anys. Però sobretot, on és el tribut a Jaume Banqué Bas “Lo Parrot”? personatge mitificat en la història local i que sembla vol recuperar protagonisme; o que succeeix amb l’accepció Mascançà?, nom com es va conèixer el Pla d’Urgell durant més de 1000 anys i que actualment dóna nom a una revista. Una llista de noms que només menciona un petit bocí dels oblidats als carrers i places de Mollerussa.

Aquells primers mesos de guerra ja començaven a fer estralls entre els veïns de Mollerussa; cada cop quedaven menys joves al poble, perquè marxaven al front; i el menjar s’havia de començar a racionar a través de cartilles

Els que es quedaven eren testimonis de com la dinàmica entre els mollerussencs avançava en el dia a dia del conflicte. Uns fets que es traduïen en molts casos en les revenges entre veïns, que en la majoria de les vegades eren fruit de problemes no resolts. Entre les seves causes hi havia factors estructurals que es donaven amb una naturalesa més immediata; o bé, pel contrari es posaven de manifest a més llarg termini.

A principis de 1937, les noticies que arribaven del Front no eren gaire bones. Els veïns es van assabentar de la mort, al front d’Aragó,  d’Antoni Franganillo, que tenia 31 anys i era un dels homes forts d’ERC a Mollerussa. Abans de marxar al front, Franganillo havia estat regidor a l’Ajuntament i la noticia de la seva mort va ser molt sentida entre els veïns i es va demanar que la plaça Manuel Bertran fos rebatejada amb el seu nom. Tot i la dissolució de les milícies, l’Ajuntament de Mollerussa continuava en mans de la CNT i Francesc Rubinat n’era alcalde. Paral·lelament, membres de la CNT i  de la UGT eren els encarregats d’organitzar el repartiment de les terres que s’havien col·lectivitzat. A l’acta municipal del 13 de maç de 1937, on es fa ressò de les múltiples peticions de veïns per poder accedir a la terra col·lectivitzada; es va acordar pagar, als veïns que treballessin aquestes terres, un jornal de 60 pessetes setmanals per una jornada de 48 hores. Els que es posessin a treballar per particulars se’ls havia de pagar un sou de 10 pessetes diàries per una jornada de 40 hores setmanals. En canvi, els obrers que tenien entre 16 i 18 anys se’ls havia de pagar 8 pessetes al dia.

Mentrestant a Barcelona esclataven els Fets de Maig de 1937; un dels moments clau i més rellevants en el desenvolupament de la Guerra Civil. Del 3 al 7 de maig, forces de la CNT i del POUM es van enfrontar a trets contra membres del PSUC, la UGT i ERC. Els motius d’aquesta guerra dintre del bàndol republicà, eren perquè els anarquistes i els poumistes es mostraven partidaris de fer la guerra i la revolució de manera simultània; mentre que els comunistes i els d’Esquerra defensaven que primer s’havia de guanyar la guerra i després fer la revolució.

Més enllà d’aquest aspecte en concret, el que estava en disputa durant els Fets de Maig, eren dos maneres contraposades d’entendre el comunisme, la stalinista i la trotskista

Aquesta lluita interna la van perdre els de la CNT i el POUM,  partit que va ser il·legalitzat i el seu líder, l’Andreu Nin, assassinat per espies soviètics. Malauradament, hi ha molt poca cosa documentada del que va passar a Mollerussa durant els Fets de Maig; però, segons les actes municipals, la CNT va continuar al capdavant de l’ajuntament i el dia 29 de maig es va aprovar el canvi de nom del Carrer Ferrer i Busquets per el de Avinguda Bonaventura Durruti. Per tant, sembla que la persecució ideològica que van patir els cenetistes i els poumistes a ciutats grans com Barcelona o Lleida, no va tenir tanta rellevància a pobles com Mollerussa, on els anarquistes van continuar manant a l’Ajuntament. Si més no, en les actes que transcriu el Miquel Polo al seu llibre, l’historiador mollerussenc fa referència a moviments interns que es van produir dintre del sindicat anarquista i que es van traduir en un canvi d’alcalde el 16 d’octubre de 1937. Aquest cop, l’alcaldia va recaure en mans  del també cenetista Pere Paniello Grau. Però aquest govern va durar poc i al cap d’un mes van dimitir tots els regidors de la CNT. Finalment, per superar aquesta crisi consistorial, el 27 de novembre es va acordar situar al capdavant de l’alcaldia, al també membre del sindicat anarquista, Jaume Mata Casany.

A començaments de 1938, a Mollerussa continuava havent-hi un trànsit constant de gent que arribava del Front i d’altres que hi marxaven. Soldats joves, procedents  de totes les contrades, feien el seu període d’instrucció a Mollerussa. Aquests moviments i la instrucció dels soldats ho trobem magníficament relatat al llibre: “Diari d'un soldat: 1937-1939” de Pere Belart. Aquest membre de la Lleva del Biberó, procedent d’Àger,  va escriure el seu diari de guerra durant els mesos que va ser soldat. Balart parla de la seva estada a Mollerussa, durant el mes de març de 1938, i explica com feien la instrucció militar a uns magatzems molt grans que hi havia davant de la fàbrica de La Forestal. També relata la passejada que fa amb els seus companys per la fira de Sant Josep; on malgrat la guerra, explica que els carrers estaven plens de gent i de parades amb bestiar que els expositors posaven a la venda.

Tot i així, la situació va canviar el 3 d’abril de 1938 quan les tropes franquistes van entrar a Lleida i van  ocupar gran part de la ciutat, només deixant el barri de Cappont en mans republicanes. La proximitat de l’exercit franquista, a solament 25 quilòmetres, va suposar que el president de la Confederació Hidrogràfica i els delegats de la Generalitat, que estaven al capdavant de la gestió del Canal d’Urgell, deixessin la localitat. Davant aquest vuit de poder, el que quedava del Comitè Revolucionari i la Junta del Sindicat es van tornar a fer càrrec de les instal·lacions de la Casa Canal. Un cop el front es va  establir al riu Segre, Mollerussa va patir intensos bombardejos que van afectar punts estratègics de la vila. Llocs com: la Forestal d’Urgell, el molí de Cal Calçoner, on els franquistes creien que hi havia un dipòsit d’explosius; l’estació de tren, diversos punts de la sèquia del Canal d’Urgell, sobretot als ponts del camí de Belianes i de Torregrossa; i també a la Casa Canal, on s’hi van construir túnels perquè s’hi refugiessin els veïns. Miquel Polo també anota algunes de les víctimes que van morir a Mollerussa a causa de les bombes; uns bombardejos que, tot i que no van ser molt continuats, es van perllongar des de el mes de maig fins al desembre. Algunes de les víctimes van ser: Mariano Mateu Borros, mort el 27 de maig de 1938.  Alfonso Garcia Rabadán, de 20 anys i procedent d’ Andujar, va morir  per una bomba el 27 de juliol. Josep Escolà Torres, de 72 anys i de Mollerussa va morir el 27 de desembre quan va caure una bomba a casa seva al camí de Belianes número 1. Justina Mestres Serra i Josep Massana Mestres, mare i fill de 40 i 14 anys, van morir per les bombes que va caure al carrer Ferran Puig número 25. La última mort que fa referència el Miquel Polo és la de Magí Poca Font, un veí de 68 anys de l’Espluga Calba. La Salle, que s’havia convertit en una escola laica durant els primers mesos de guerra, ara passava a fer les funcions d’ hospital militar, ampliant així la cobertura que ja oferia la Torre Culleré des de principis del conflicte.  

El 16 de novembre de 1938, l’exercit republicà perdia la batalla de l’Ebre i ja no quedava ningú que cregués que Franco no guanyaria la guerra. El 23 de desembre, les tropes franquistes van trencar el front del Segre i van avançar en la conquesta de tot Catalunya. A Mollerussa no hi va haver cap tipus de resistència, el dia 7 de gener de 1939, el que quedava del exercit republicà, feia volar els ponts del canal i abandonava el poble. El dia 8, Mollerussa era un lloc fantasma i, l’endemà dia 9 de gener, els falangistes, acompanyats de moros a cavall, entraven pel camí del Palau cantant el cara al sol. Els veïns, exhausts d’una guerra que havia sigut molt llarga, van sortir a rebre els soldats amb alegria per la fi del conflicte. S’acabava la guerra civil però començava la llarga dictadura franquista.    

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

ALTISENT i CARULLA, Daniel. “Les Cartes de Ramon Carné Albareda, delacions i caciquisme de postguerra a Mollerussa” Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, número 7 (2016), p.9-24.

BELART i BENSENY, Pere; Diari d’un soldat 1937-1939. Tremp : Garsineu, 2004.

OLIVA i LLORENS, Jordi.: “El cost humà de la Guerra Civil al Pla d’Urgell (1936- 1953). Anàlisi quantitativa i comparativa”, Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, número 5 (2014), p.49-75.

POLO i SILVESTRE, Miquel.: Mollerussa, de lloc petit a poble (1889- 1938),Mollerussa, IG Cuberes, 1997.

SOLÉ i BONET, Ton.; MESTRE i ROIGÉ, Esteve.: Escrits del Pla d’Urgell. Dietaris, correspondència i documents (1650-1950),Lleida, Pagès Editors,2010.

Després d’establir el quarter general a la Casa de la Vila, el mateix dia 19 de juliol, el Comitè Revolucionari va imposar una sanció col·lectiva pecuniària de 125.000 pessetes a la gent de dretes 

Aquesta multa la van reclamar en un termini de poques hores i també van exigir, sota pena d’afusellament, l’entrega al quarter general de totes les armes que disposessin els veïns abans de la mitjanit. El 21 de juliol de 1936 es va posar fi a la vaga de la Casa Canal, ja que no era necessari continuar amb l’aturada quan s’estava produint un marc de col·lectivització. A algunes de les famílies riques del poble com els Jaques,  els Bosch, els Niubó o els Gabernet, entre altres, se’ls hi van expropiar totes les terres per ser repartides entre els veïns. Al ser un lloc de pas, Mollerussa va presenciar, durant aquelles primeres setmanes, una munió constant de milicians que travessaven el poble pujats en camions i cotxes pintats amb les sigles dels diferents partits i sindicats. Molts d’aquells milicians circulaven per Mollerussa entonant proclames revolucionaries i buscant els treballadors que no havien secundat la vaga per afusellar-los.

Els que havien estat en contra de la vaga eren principalment els treballadors de la Casa Canal que tenien càrrecs de confiança a l’empresa; aquests van ser considerats automàticament de dretes i van tenir que fugir o amagar-se per salvar la vida

Després de controlar el cop militar i la presa de poder per part dels milicians, ja no es van veure nombrosos casos d’assalts, saquejos, detencions o assassinats. En els casos en què sí es van donar accions violentes, sempre s’actuava en grup i l’acció venia precedida d’un rumor públic que anunciava el que anava a succeir. Aquests rumors eren divulgats per individus pertanyents al comitè o persones que hi eren properes. Durant aquells dies de juliol i agost del 1936, les accions dels milicians es van centrar principalment en el registre i saqueig de les cases dels veïns de dretes. Es van saquejar, entre moltes altres, els domicilis de: Josep Reñé Sanfeliu, Ignasi Jaques Piñol i Jaume Estany Franquesa; números 16,17 i 18 de la Plaça Major. En el cas de Josep Reñé, també va veure derruïdes les seves cases dels números 9 i 11 del carrer Balmes; i d’Ignasi Jaques, la casa número 13 del carrer Vilaclosa.

Tanmateix, si destaca per damunt de la resta un fet rellevant a Mollerussa durant els primers mesos de guerra, aquest va ser la detenció i afusellament del cap de la Societat del Canal d’Urgell, l’agramuntí Bartomeu Lluch Farreny. D’ençà del 18 de juliol, la pressió dels milicians cap a Bartomeu Lluch i la seva dona, l’Encarnació Font, va augmentar considerablement. Treballadors de la Casa Canal li van confiscar i es van repartir les seves terres; també van ocupar els seus magatzems, li van requisar el cotxe i la ràdio i es va instal·lar una guàrdia de milicians 24 hores a casa seva.

En el que ocorre després, es necessari remarcar que dos fonts, en la recerca sobre aquesta història, entren en contradicció a l’hora d’explicar com Bartomeu Lluch va poder sortir de Mollerussa a mitjans d’agost de 1936 

Per una banda, l’escriptor Jaume Vila ens explica al seu llibre que gràcies als contactes a nivell polític que disposava, Lluch va poder sortir de Mollerussa escortat per mossos d’esquadra i membres del cos de guardes d’assalt de la Generalitat per ser traslladat a casa d’uns amics seus de Barcelona. Per altra banda, l’historiador Miquel Polo, adjunta al seu llibre, la declaració que va fer el seu pare davant les autoritats franquistes sobre la mort de Lluch Farreny. En aquesta declaració, el pare de Miquel Polo, explica que el cap de la Casa Canal va ser detingut per policies de la Conselleria de Governació i portat contra la seva voluntat cap a Barcelona. Malgrat aquesta incògnita, les fonts consultades tornen a coincidir en el relat final. Va ser el 15 de setembre de 1936, quan Bartomeu Lluch va ser detingut per membres de la FAI al domicili on s’allotjava i portat a la seu del sindicat anarquista, al carrer Carolines número 7 de Barcelona. El comitè anarquista va sol·licitar un informe sobre Bartomeu Lluch als membres del sindicat del Canal d’Urgell. Aquest informe va ser desfavorable al excap de l’explotació i això va suposar la seva sentència de mort. Segons explica Jaume Vila, la nota que va arribar de Mollerussa deia el següent: En motiu de la vaga revolucionària, l’acusat s’havia posat al costat de l’empresa i en contra dels treballadors. En l’exercici del seu càrrec s’havia enriquit. Bartomeu Lluch Farreny va ser afusellat per milicians de la FAI el 24 de setembre de 1936, a la carretera d’Horta, als afores de  Barcelona.

Per altra banda, si cal destacar un dels membres més importants del Comitè Revolucionari de Mollerussa, aquest va ser el regidor del PSUC Ramon Romà Marró. Regidor a l’ajuntament durant la república i la guerra, Ramon Romà tenia 49 anys aquell juliol de 1936 i era admirat pels veïns gràcies a la seva veterania i el seu discurs intel·lectual; fet que el va convertir ràpidament en un dels personatges amb més pes dintre del Comitè.

A Ramon Romà se li atribueix ser l’instigador de la destrucció del campanar de l’església el dia 16 de setembre de 1936, quan va esclatar la revolució,  l’església de Sant Jaume i la capella de Sant Isidori van ser saquejades, tota la simbologia religiosa va ser destruïda i els interiors dels temples convertits en punts de trobada dels milicians.

Alguns veïns van recollir del mig de la plaça les restes de Sant Isidori i les van guardar fins que es va acabar la guerra. Pel que fa a l’activitat a l’Ajuntament, el 30 de setembre, l’alcalde Mateu Capell va acabar renunciant al càrrec. Després d’un breu període de transició, amb Miquel Gabarra al capdavant, es va escollir, el dia 19 d’octubre, al membre de la CNT Francesc Rubinat com a nou batlle de Mollerussa.

El 24 d’agost de 1936 es va fer a Mollerussa una detenció massiva de quaranta persones considerades de dretes. La majoria d’aquests personatges, quan va esclatar la guerra, van fugir o es van amagar. Aquestes detencions van provocar molt d’enrenou entre els veïns perquè es van detenir importants membres de la dreta local i alguns religiosos. Molts d’ells van ser empresonats a l’espera d’un judici que es va celebrar a Lleida per un Tribunal Popular el 20 de gener de 1937. En aquest plet es va dictar sentència a sis membres de la dreta mollerussenca on se’ls va acusar de conspiració feixista, afinitat cap a les forces faccioses i pertinença al Moviment Militar Feixista (sic.). Entre els noms dels detinguts hi havia: Joan Font Taulat (llavors director de La Salle, més conegut com a germà Arnaldo Cirilo), va ser condemnat a mort per inculcar propaganda religiosa als seus alumnes i per estar en possessió d’armament i munició durant el registre que les milícies van fer a la Salle; Eusebi Pascual Mateu, membre del partit tradicionalista, havia format part de la UGT en qualitat d’espia i se li havia trobat una arma durant un escorcoll, va ser condemnat a 30 anys de presó. Josep Borrell Escolà, per difusió d’idees reaccionàries i per la participació en la repressió dels Fets d’octubre de 1934, se’l va condemnar a 5 anys de presó. Jaume Graus Aribau, membre carlí i conserge del Centre Tradicionalista de Mollerussa, fou condemnat a un any de presó per la difusió de propaganda subversiva. Manuel Solà Pou, membre de la dreta local, va ser condemnat a 5 anys de presó per la difusió d’idees reaccionàries i per la participació en la repressió dels Fets d’octubre de 1934. Finalment Isidre Cuberes Costa, jutge municipal durant el bienni de dretes republicà, se’l va condemnar a 30 anys de presó per la difusió de les seves idees contra l’esquerra a La Veu de l’Urgell.

De tots ells, sabem que Arnaldo Cirilo va ser afusellat l’endemà mateix davant el cementiri de Lleida

Isidre Cuberes i Manel Solà van entrar a formar part del consistori durant el franquisme; en canvi, de la resta en desconeixem la seva fi, però segurament van ser alliberats un cop van entrar les forces franquistes.

A finals d’aquell 1936 el govern republicà, dirigit per Largo Caballero, creava l’Exercit Popular de la República. Les milícies anarquistes i marxistes, que havien estat clau en aturar el cop d’estat del 18 de juliol, a principis de 1937 es van veure  obligades a dissoldre’s i a integrar-se al exercit regular de la República. D’aquesta manera es posava fi al procés revolucionari dels primers mesos de guerra i es burocratitzava, sota les directrius de la Unió Soviètica, la lluita contra el feixisme.  

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

• ALTISENT CARULLA, Daniel. “Les Cartes de Ramon Carné Albareda, delacions i caciquisme de postguerra a Mollerussa” Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, número 7 (2016), p.9-24.
• POLO SILVESTRE, Miquel.: Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938),Mollerussa, IG Cuberes, 1997.
• VILA RICART, Jaume. Els Canals d'Urgell i la seva història. Lleida. Diputació de Lleida. 1992.

El canvi de règim va portar un esclat d’eufòria col·lectiva que també és va manifestar a tots els pobles del Pla d’Urgell. Tal i com explica Francesc Foguet, el 14 d’abril de 1931, els veïns de Mollerussa van començar a sortir al carrer per celebrar el canvi de règim i, al vespre, es va hissar la bandera republicana entremig dels  aplaudiments de la multitud. L’endemà, dia 15 a la tarda, es van organitzar dues manifestacions amb música que van recórrer pels carrers de Mollerussa i van convergir a la Casa Forta. Acte seguit, el comitè republicà va prendre possessió de l’alcaldia i a la nit va continuar la festa a la Plaça Major amb l’actuació de les dues bandes que havien conduit la comparsa. Però el republicanisme mollerussenc estava molt dividit i això va provocar que es passés de l’eufòria dels primers dies a qüestionar la legitimitat de qui havia guanyat les eleccions. La disputa estava en saber qui representava ERC a Mollerussa; un partit que feia un mes que s’havia constituït i s’havia convertit de sobte en majoritari. El conflicte va sorgir entre l’històric Centre Republicà, que donava suport a la candidatura dels socis de l’Amistat; o els representants, més escurats a la dreta, del Casino de Mollerussa. Els del Casino van impugnar els comicis i les protestes van provocar que es repetissin les eleccions el 31 de maig. Finalment, amb la victòria dels “de l’Amistat”, el 5 de juny de 1931 va ser investit alcalde el banquer Ignasi Queralt. Membre de la dreta liberal catalanista, el nou batlle va saber aglutinar aparentment les dos faccions del republicanisme mollerussenc i va calmar els ànims per poder començar la primera legislatura republicana a Mollerussa.

La Segona República va durar cinc anys, es va dividir en tres etapes i va ser un vaivé  polític tant a Espanya com a Catalunya. La  primera etapa de la República és coneguda com el Bienni Progressista i es va desenvolupar entre l’abril de 1931 i el novembre de 1933. Durant aquest període, on van governar les esquerres, es van aplicar lleis que limitaven el poder de l’exercit, l’església i els terratinents. Es va redactar una constitució progressista, es va atorgar el dret a vot a les dones i es va establir un nou sistema pedagògic, basat en els valors republicans i en l’escola laica. La segona etapa es coneix com el Bienni Conservador i va del novembre de 1933 al febrer de 1936. Durant aquests dos anys van governar les dretes i es van revertir totes les polítiques progressistes del primer Bienni. La CEDA, va guanyar les eleccions del novembre de 1933, però va ser el Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, l’encarregat de formar el govern. Tanmateix a principis d’octubre de 1934, el PRR va fer entrar tres ministres de la CEDA al gabinet de govern. Per l’obrerisme, la CEDA era considerat un partit obertament feixista i això va ser el detonant de la revolta que es va produir a Astúries i a Catalunya l’octubre de 1934. El 4 d’octubre esclatava la revolució minera d’Astúries i es proclamava una vaga general a tot Espanya. Davant de l’entrada dels feixistes al govern de la república, el 6 d’octubre, Lluis Companys va trencar relacions amb el govern espanyol i va proclamar l’Estat Català. Els Fets d’octubre es van saldar amb més de mil morts a Astúries i a Catalunya gairebé amb un centenar i el president de la Generalitat i els seus consellers tancats a la presó.

Arribats en aquest punt, anem a incidir en el que va passar a Mollerussa durant els  Fets d’octubre de 1934. El dia 4, l’obrerisme mollerussenc cada cop més fort i organitzat es declarava en vaga. Es va constituir un comitè i els piquets van bloquejar la sortida d’un tren de l’estació. Mateu Capell, que era alcalde des de el mes de gener, va recolzar la vaga i el dia 5 d’octubre, els comerços van romandre tot el dia tancats. L’endemà, dia 6 a la tarda, van començar a arribar les noticies que el president Companys havia proclamat l’Estat Català. Segons explica Jordi Soldevila, els membres del comitè de Mollerussa van emular al president i des del balcó de l’alcaldia van proclamar la República Catalana. Sembla ser que es van retirar les banderes catalana i espanyola i es va penjar una estelada. Acte seguit es va publicar un ban per tot el poble que proclamava l’estat català. A partir del dia 6 la tensió de la vaga va augmentar i els comitès van començar a aixecar barricades als carrers. El diumenge dia 7, la Guardia Civil declarava la llei marcial però no van aconseguir sufocar la revolta. L’endemà, Mollerussa es despertava amb avions que sobrevolaven el poble llençant octavetes que instaven als revoltats a rendir-se i a deposar les armes. Veient la resistència que oferien els revoltats, la nit del 9 d’octubre, un grup de soldats del Regiment Número 25 de línia, es van afegir a les forces de la Guardia Civil i finalment, el dia 10 d’octubre, el comitè revolucionari es va rendir. Immediatament es van produir tot un seguit de detencions. Es va detenir: el secretari municipal Josep Castells, l’alcalde Mateu Capell, el regidor Francesc Codina i l’antic president de les joventuts d’Esquerra, Magí Segura. Tots van ser tancats durant mesos a la presó de Lleida.

La tensió entre les esquerres i les dretes era màxima i, el 16 de febrer de 1936, va augmentar encara més quan el Front Popular va guanyar les eleccions a Espanya. Amb la victòria novament de les esquerres, es deixava enrere dos anys de conservadorisme i s’establia una clara voluntat de recuperar les polítiques reformistes dels primers anys. Mollerussa no en va quedar al marge i el primer efecte que va tenir el resultat electoral va ser la dimissió de quatre regidors i l’alcalde, tots ells havien estat designats després dels Fets d’octubre. Van dimitir l’alcalde Salvador Casamitjana Majà i els regidors: Joan Cabestany Adern, Josep Castelló Nadal, Guillem Gaya Muria i Manuel González Sánchez. Acte seguit es va restituir a Mateu Capell a l’alcaldia de Mollerussa. També es va restablir la figura de l’alcalde segon, tercer i quart en els noms de: Miquel Gabarra Balcells, Francesc Codina Querol i Pere Felip Pagès. Durant aquells mesos, la tensió política entre la dreta i l’esquerra mollerussenca anava creixent. Partits i sindicats com el PSOE, el POUM, la UGT i les Joventuts Llibertàries, tenien forta presència al poble i van començar a organitzar diferents grups de Milícies Antifeixistes i de Comitès de Salut Publica. Per altra banda, les dretes, integrades per els carlistes, la Lliga i els republicans lerrouxistes ho veien molt diferent i es mostraven atemorits per l’escalada de tensió que s’estava produint al poble.

A més de  la inestabilitat política, el mes de juny de 1936, la UGT va declarar una vaga indefinida dels treballadors de la Societat del Canal d’Urgell. Degut a la presència d’un major nombre d’empleats, aquesta vaga es va desenvolupar i va tenir el seu punt neuràlgic a Mollerussa. Entre els líders sindicals apareixen diferents noms que esdevindran les cares visibles de la reivindicació laboral i del posterior procés revolucionari. Entre les figures més rellevants destaquen: Manel Farràs, Sebastià Farràs i Jaume Farràs – tres cosins que van sobresortir pel seu lideratge dintre del sindicat -. També van destacar en tasques de lideratge però en menor grau: Antonio Perera, Guillem Gaya, Fermí Melgosa, Joan Escolà, Salvador Tamarit o Isidre Tàsies. Malauradament no hem trobat cap document que ens indiqui quin dia exacte va ser l’inici de la vaga, però sabem que va començar pels voltants del 15 de juny i es va acabar oficialment el 21 de juliol de 1936. La vaga no va ser gaire ben vista pels veïns de Mollerussa, ja que el mes juny era l’època on més es necessitava l’aigua per regar els conreus. Els piquets es van situar a l’entrada de la Casa Canal, però tal i com explica Jaume Vila al seu llibre, la gent els escridassava i els anomenava “ rectorets” per haver escollit el pitjor moment per fer la vaga. El 17 de juliol de 1936 la Generalitat emetia un laude que declarava il·legal la vaga pel seu contingut polític i no social. Però tot va canviar l’endemà, dia 18 de juliol, quan es va començar a escampar la noticia que els militars s’havien aixecat en armes contra la República. Començava la Guerra Civil Espanyola. 

PER SABER-NE MÉS  CAL QUE LLEGIU:

FOGUET i BOREU, Francesc.  “La primavera republicana de 1931 al Pla d'Urgell” Mascançà . Revista d’Estudis del Pla d’Urgell número 5 ( 2014) pp. 09-27.

GALLART, Felip i LLADONOSA, Vicent “Mateu Capell Piró, alcalde republicà de Mollerussa (1934-1936)” Mascançà . Revista d’Estudis del Pla d’Urgell número 9 (2018) pp. 69-82.

SOLDEVILA i ROIG, Jordi. Aigua, Burgesia i Catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Patronat Josep Lladonosa. Lleida. 2015.

VILA, Jaume. Els Canals d’Urgell i la seva història. Diputació de Lleida. Lleida. 1992.

Aquests dos periòdics defensaven el moviment catalanista i el Cu-Cut, a les seves pàgines, publicava acudits on ridiculitzava a l’exercit espanyol 

L’Espanya borbònica, lluny de fer punible aquella acció, va crear la Ley de Jurisdicciones Políticas; un llei que permetia a l’estament militar jutjar a qui cregués que atemptava contra la unitat d’Espanya o contra l’exercit. Els atacs a les redaccions i l’aplicació d’aquesta llei es van veure com una greu ofensa a Catalunya i el 1906; republicans, carlistes i la Lliga Regionalista, van unir forces per crear la coalició Solidaritat Catalana. A les eleccions provincials i generals del juliol de 1907, els solidaris van arrasar a tot Catalunya i van treure gairebé un 70 % dels vots i 40 dels 44 escons que hi havia en joc.

Aquesta puixança del catalanisme també va arribar a Mollerussa i ho va fer de la mà de  Blai Carné Valls, que va ser escollit alcalde l’any 1909. Descendent de família republicana, el nou batlle va fer un gir catalanista a les polítiques que portaven desenvolupant els seus predecessors. Carné va donar oficialitat a la llengua catalana i va fer canviar les crides dels serenos, del castellà al català, argumentant que era la llengua més parlada entre els mollerussencs. Un altre fet insòlit va ser veure onejar la senyera, des de el balcó de l’ajuntament, durant les festes locals. Aquella  dècada de 1910 van ser uns anys importants pel catalanisme polític que va veure materialitzats part dels seus anhels amb la posada en funcionament de la Mancomunitat de Catalunya. Per primer cop, en dos-cents anys, les quatre províncies catalanes quedaven unides administrativament i Enric Prat de la Riba era nombrat president. Això es va aconseguir el 26 de març de 1914 i aquell mateix any naixia a Mollerussa l’Associació Cultural l’Avenir.  Membres de la burgesia nacionalista, procedents del Casino, van obrir un nou local a la Plaça del Pou.

De tarannà obertament catalanista, el lloc va agafar cert renom i es va convertir en un punt de trobada de la intel·lectualitat burgesa a la plana de Lleida

Membres de la dreta local com: Isidre Cuberes Costa, Ramon Carné Albareda, Tomàs Badia Vila, i les famílies Jaques i Bosch, acostumaven a freqüentar aquest exclusiu local. A l’Avenir s’ hi van fer xerrades de gent molt diversa. Destaquen: el folklorista Valeri Serra Boldú, que va presentar el Calendari Folklorik de l’Urgell. El mestre republicà Federic Godàs, que el 1918 va fer una conferència titulada Els plaers espirituals de la vida. O el metge local Emili Gállego que va parlar de la lluita contra la tuberculosi. El Correo de Lérida,  el 21 d’octubre de 1914 en deia el següent: El local se compone de una sala regular para conferencias, donde sus socios entre sorbo y sorbo de café comparten amigablemente el rato. Una soberbia i artística biblioteca que encierra unos 700 volúmenes de toda classe de autores y edades, construido por el joven carpintero de esta Armengol Torres; y un espacioso salón de lectura, en el cual lo mismo que la sala de café, aparecen bonitos cuadros pintados al óleo por el aventajado artísta de esta población D. Tomás Jaques Pinyol. 

Durant el primer terç del segle XX, a Mollerussa van aparèixer diversos diaris de totes les ideologies. Els fets del Cu-Cut van impulsar l’aparició de diverses publicacions satíriques que van agafar certa revolada a Ponent. Per una banda, La Tarota, creada el 1916 i el Cap de Ruc, fundada el 1917. A les dos publicacions era habitual trobar-hi articles de l’escriptor mollerussenc Josep Torres Tribó. Personatge clau de l’anarquisme lleidatà, pedagog i un important director d’obres teatrals; Josep Torres Tribó representa segurament la figura intel·lectual més injustament oblidada pels Mollerussencs. Durant aquells anys es van comptabilitzar un total de nou publicacions, locals i comarcals, que s’editaven des de Mollerussa. Però si destaca per damunt de la resta un diari que es va implicar en el moviment catalanista, aquesta va ser el Urgell-Segarra, rotatiu fundat el 1918 pels membres de l’Avenir. Aquest periòdic sortia publicat cada quinze dies i va gaudir d’un important arrelament a Ponent. Definia la seva línia editorial com: “Porta-veu i defensor dels interessos morals i materials de les esmentades comarques”. Isidre Cuberes, Manel Solà, Tomàs Badia i altres membres de la dreta mollerussenca van ser els impulsors d’aquesta publicació catalanista. Aquell 1918 també va ser el primer any que es va celebrar la diada de l’11 de setembre a Mollerussa. 

El centre cultural l’Avenir i el diari Urgell–Segarra són fonamentals per entendre el dinamisme catalanista que va viure Mollerussa durant el primer terç del segle XX. Des de l’Avenir i la redacció del diari, es van posar al capdavant de les reivindicacions per a l’autonomia, s’organitzaven concursos literaris i s’endegaven campanyes a favor de la retolació en català. El 5 de febrer de 1922 es va organitzar a Mollerussa tot un seguit d’actes per celebrar la Diada de la Llengua Catalana. Aquell mateix any, per la festa major, es va celebrar la Festa dels Pomells de Joventut. Josep Maria Folch i Torres, creador d’aquesta festa, va ser convidat expressament per presidir la celebració de l’acte. Mollerussa es va vestir de gala i els joves organitzadors -coneguts com a pomellistes- reivindicaven l’esperit cristià i retien homenatge a la pàtria catalana. Durant la festa dels Pomells, es van ballar sardanes, hi va haver representacions de teatre, va cantar l’Orfeó Mollerussenc i es va tancar la festa amb la benedicció de la bandera dels Pomells.    

Des de la Mancomunitat de Catalunya es va voler impulsar una descentralització cultural i es va decidir portar els Jocs Florals a les comarques de Ponent. El 1919 es van celebrar a Juneda i el 1923, Artesa de Segre, Balaguer i Mollerussa van ser les seus d’aquest important certamen literari. El 25 de febrer de 1923 la revista Urgell-Segarra va fer públic el cartell dels Jocs que s’havien de celebrar el primer dia de la Festa Major  de Mollerussa. Es van anunciar els tradicionals premis ordinaris: La Flor Natural, l’Englantina i la Viola. El guanyador, tal i com diu la tradició dels premis del Gai Saber, triaria la dama, que un cop proclamada reina de la festa, havia de lliurar els altres premis. A part d’aquests tres premis, l’organització havia previst un total de 19 guardons, entre objectes d’art, col·leccions de llibres i diners en metàl·lic. Els Jocs Florals van tenir molt bona acollida entre la societat mollerussenca, diverses entitats i empreses es van avenir a oferir premis.

La Forestal d’Urgell, la Societat Recreativa l’Amistat, l’Acadèmia Montserratina, la Societat Mir, Escolà i Companyia, Foment d’Urgell, la Societat del Canal d’Urgell i el Sindicat General de Reg, van col·laborar en l’entrega de premis d’aquest certamen literari 

El pressupost arribava a les 1100 pessetes, però tal i com explica Joan Cornudella al seu article sobre els Jocs Florals al Urgell, es van declarar alguns premis deserts i l’organització es va estalviar 350 pessetes. El jurat estava presidit per l’escriptor Magí Morera Galicia i el formaven els següents vocals: Mossèn Àngel Garriga Boixader, Manuel Folch i Torres, Lluis Tintoré Mercader, Valeri Serra Boldú, i Josep Iglesies Guizard. Actuava com a secretari del jurat el mollerussenc Manel Solà Pou. Una altra taula estava integrada per les autoritats locals. Aquesta va ser  presidida per: l’alcalde de Mollerussa Jaume Culleré Tribó, el jutge municipal Antoni Berenguer, el rector Joan Pintó, el caporal de la Guàrdia Civil Hipòlit Vives i el regidor Josep Bohigues. Els textos premiats van ser publicats al Urgell-Segarra els dies posteriors al resultat. Alguns dels relats que van ser guardonats foren: “El guerrer Mitrat” de Mossèn Llorenç Riber, “Col·loqui de Vigília”  de Joan Solervicens, “Cançó d’Esperança” de Joan Puvill, “El decàleg del bon català” del mollerussenc Isidre Cuberes  i “l’Elogi de l’Arbre” del rector de Banyoles, Josep Parareda.

La festa va ser tot un èxit i es van escriure moltes cròniques que van situar el poble de Mollerussa al epicentre de la cultura catalana. Els Jocs Florals van ser l’últim gran acte que va organitzar el centre cultural l’Avenir. L’entitat catalanista i el periòdic Urgell- Segarra van posar fi a la seva existència el dia 23 de setembre de 1923, deu dies després que Miguel Primo de Rivera fes un cop d’estat a Espanya i comencés una dictadura, molt dura i repressiva contra el moviment catalanista, que va durar fins a les eleccions que van portar la Segona República el 14 d’abril de 1931.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

CORNUDELLA OLIVART, Joan. “Any de Jocs Florals en Terres Urgellenques”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell. 11 pp.163-182.  1998.

CULLERÉS BALAGUERÓ, Miquel Angel. Cent anys de premsa periòdica a Mollerussa 1896-1996. Mollerussa 1998

SOLDEVILA ROIG, Jordi. Aigua, Burgesia i Catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Patronat Josep Lladonosa. Lleida. 2015.

En aquella època existien dos tendències polítiques que van ser majoritàries a molts pobles de Catalunya, el carlisme i el republicanisme 

Després de la revolució liberal de 1868, que va fer fora del poder a la reina Isabel II i el inici d’un període de monarquia sense rei, al novembre de 1870 es va aprovar a les corts espanyoles portar un noble italià perquè fos el nou rei d’Espanya. El escollit va ser Amadeu de Savoia, duc d’Aosta i un dels pocs nobles europeus que es va avenir a acceptar la corona. Quan va arribar el nou monarca es va trobar una Espanya que era un autèntic guirigall; l’esperaven: conspiracions republicanes, pronunciaments carlistes i els anhels independentistes de Cuba. A més, el dia que va ser coronat, el general Prim, que era el seu principal avalador, va morir en un atemptat. Ningú comprenia que hi feia un italià ocupant la corona espanyola i atès la poca acceptació que tenia com a rei, Amadeu de Savoia va abdicar el 11 de febrer de 1873, el mateix dia de l’abdicació es va proclamar la República Espanyola.

La Primera República va durar ben poc, va iniciar-se el 11 de febrer de 1873 i es va acabar el 3 de gener de 1874 amb el cop d’estat del general Pavía,.Va ser un període que va durar onze mesos i va tenir 4 presidents, dos d’ells catalans: L’Estanislau Figueres (febrer - juny 1873) i el Francesc Pi i Maragall (juny - juliol 1873). Els van seguir: Nicolás Salmeron (juliol - setembre 1873) i Emilio Castelar (setembre 1873-gener 1874). Després del cop d’estat de Pavia, que sempre s’ha cregut que va irrompre al congrés muntat a cavall amb un sabre a la mà, es van dissoldre les corts republicanes i es va donar el poder al militar Francisco Serrano. Després d’aquest període de transició, el 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos, amb un altre pronunciament, va propiciar la proclamació d’Alfons XII com a nou rei d’Espanya, començava així el període de la restauració borbònica. A nivell d’estat el republicanisme va ser durament reprimit; en canvi, va ser diferent als petits municipis de Catalunya on hi tenia un fort arrelament.

A Mollerussa els partits més ben organitzats i amb una força més àmplia eren dos agrupacions que es trobaven a les antípodes ideològiques: els republicans federalistes (facció més radical)  i el carlisme integrista (ultracatòlics) 

Malgrat aquestes dos majories socials, la restauració borbònica va saber imposar que els partits dinàstics, liberals i conservadors, fossin els únics amb capacitat de governar i s’anessin alternant el poder amb la implantació d’un bipartidisme que quedava en mans dels cacics tradicionals. Aquests, podien controlar els governs locals, fer tupinades electorals i manipular als seus electors amb l’objectiu de seguir governant.

Però anem al que ens ocupa i analitzem que succeïa a Mollerussa durant aquells anys.  En els onze mesos que va durar la República, Pere Escolà Vilalta va ser l’alcalde del poble i malgrat el cop d’estat i la proclamació d’Alfons XII, va aconseguir mantenir el càrrec durant els primers anys de restauració. Tanmateix, a partir de la dècada de 1880, el torn de partits o el caciquisme dinàstic, com també era conegut, va arribar a Mollerussa. Primer va ser Josep Jaques Pinyol, del partit conservador, que va accedir a l’alcaldia el 1883 i es va mantenir al càrrec fins al 1891. Després d’aquesta etapa, va ser el torn de l’altre home més influent de Mollerussa, Ramon Bosch Serret, del partit liberal, que va ocupar el càrrec de batlle fins al 1895. Durant aquells anys, entre els Jaques i els Bosch decidien qui es quedava al capdavant de l’alcaldia de Mollerussa.

través d’aquesta política de torns, els partits dinàstics van saber mantenir els carlistes i els republicans bandejats políticament

Quan un optava a l’alcaldia l’altre no s’hi presentava, d’aquesta manera no es feien oposició i s’asseguraven la victòria dels conservadors o dels liberals. Tanmateix, l’any 1895 els carlistes van aconseguir fer un forat al torn de partits i van accedir a l’alcaldia de la mà de Joan Baptista Baró Braqué, que va ocupar el càrrec fins al 1897. Després d’aquest parèntesi de dos anys, els conservadors van tornar a l’alcaldia, de la mà novament de Josep Jaques, i el 1902 va ser una altra vegada el torn de Ramon Bosch que va ser nomenat batlle de Mollerussa.

Malgrat tot, els republicans no van renunciar mai a la seva existència ni a la mobilització de les seves bases. De les quatre tendències del republicanisme (possibilistes, centralistes, progressistes i federalistes) a Mollerussa només s’ha trobat documentada la presència dels federalistes. L’historiador Jordi Soldevila al seu llibre fa un repàs exhaustiu d’aquest moviment i posa noms i cognoms als homes forts del republicanisme mollerussenc. El comitè estava integrat per gent com: Francesc Godàs, Antoni Baldomà, Maurici Carné, Martí Carbonell o Ferran Segalàs, que era el líder del federalisme republicà a Mollerussa. Tot i que residia a Lleida, Segalàs era un propietari agrari mollerussenc, president del Comitè Federal a la delegació de Lleida i director del periòdic federal El Pacto.

L’any 1888 es va inaugurar a Mollerussa el Centre Federal, al costat de l’estació de trens, en concret a la Plaça de l’Estació número 2 

Aquest local, a més d’un cafè on anaven els veïns a jugar a cartes; era un lloc on el republicanisme es socialitzava i feia activitats lúdiques com: balls, banquets o cant coral. Al cap de pocs anys, també a la Plaça de l’Estació es va crear el Casino Republicà; i a pocs metres, al carrer Navarra, personal escindit del Casino, van inaugurar l’any 1905 la Societat Recreativa l’Amistat. (L’actual ubicació data de la dècada de 1920) Per tant, a començaments de segle XX, Mollerussa disposava de dos ateneus republicans.  La gent més de dretes va començar a freqüentar el Casino, mentre que els republicans més d’esquerres es reunien a l’Amistat. El Casino Republicà va haver de tancar l’any 1916 i l’Amistat va quedar com l’únic ateneu a Mollerussa.

Pel que fa al Carlisme, defensors d’un tradicionalisme conservador, també disposaven d’una implantació forta a Mollerussa. L’any 1880, les Germanes Carmelites de la Caritat, van inaugurar una escola i l’any 1905 els Germans de les Escoles Cristianes van fundar La Salle. També es van instal·lar centres tradicionalistes on els carlins es reunien i feien les seves trobades polítiques; el més destacat va ser el centre Jaumí, inaugurat l’any 1892, al carrer Santa Cristina número 33. Durant el primer terç de segle XX, sembla ser que el lloc de reunió dels carlins es va traslladar a una casa, al costat de la carretera molt a prop de la Salle, que anys després seria coneguda com a Cal Castelló del vi. A diferencia dels centres republicans, els ultracatòlics mollerussencs s’organitzaven a través d’un ordre molt estricte i una jerarquia molt estructurada; el seu lema era  Déu , Pàtria i Rei . Entre els dirigents carlins més destacats hi trobem: Joan Baptista Baró Braqué i Antoni Berenguer de la primera etapa de la restauració;  i a principis del segle XX, van destacar com a homes forts: Josep Morell, Isidor Tàsies o Tomàs Badia.        

Josep Jaques va ser carlí als seus orígens però se’n va desmarcar per representar al Partit Conservador i consagrar d’aquesta manera el seu estatus de cacic a Mollerussa

Jordi Soldevila estableix una definició del que era el caciquisme durant aquells anys. Segons l’historiador de Linyola: “Els cacics eren personatges benestants de diferents poblacions amb capacitat de control social, que tenien com a missió garantir l’adhesió del seu territori amb vots i, a canvi, aconseguien avantatges per a la comunitat”. Atès que ni liberals ni conservadors tenien una organització forta ni estructurada a Mollerussa; l’única forma de aconseguir el poder era mitjançant  la corrupció política i la compra de vots. El joc brut era habitual, i totes les eleccions, ja fossin municipals o a corts espanyoles, es manipulaven com més convenia a les classes benestants. A les eleccions de diputats a corts, celebrades el mes de maig de 1910, l’escriptor republicà Pere Coromines escrivia al periòdic “El Poble Català”: Mollerussa un home ab un cabàs ple de durus, cridava davant el col·legi electoral “ voteu i preneu”  .

Lluny d’acabar-se la corrupció política i de desaparèixer el caciquisme dinàstic, aquest  es va transformar amb l’aparició de la Solidaritat Catalana l’any 1906. En aquesta nova confluència de partits, el carlisme, el republicanisme i la recent creada Lliga Regionalista, van unir estratègies per defensar un moviment catalanista que feia ben poc que havia renascut.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:  

BADIA i VILA , Tomàs, Mollerussa detalls per una història.. Mollerussa. 1976.

POLO i SILVESTRE, Miquel.: Mollerussa, de lloc petit a poble (1889-1938),Mollerussa, IG Cuberes, 1997.

SOLDEVILA i ROIG, Jordi. Aigua, Burgesia i Catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Patronat Josep Lladonosa. Lleida. 2015.

En aquests dipòsits s’hi guardaven productes i material agrícola, però sobretot van ser destinats a guardar-hi la collita corresponent al impost del “novè”. Aquesta taxa consistia en recaptar una novena part de l’esplet, que els pagesos havien de donar a la Societat del Canal d’Urgell, en concepte de benefici per rebre l’aigua

La seu administrativa de la Societat del Canal en un principi es va situar a Tàrrega, però l’any 1876 les oficines es van traslladar cap a Mollerussa. Inicialment, els despatxos es van situar a la Casa Forta, però al cap de poc temps, els magatzems de la Casa Canal es van eixamplar i es va creure més oportú instal·lar les oficines conjuntament amb els dipòsits de gra. La Casa Canal es va veure ampliada i es va crear un únic edifici que passaria a aglutinar tot el referent al Canal d’Urgell. Per tant, Mollerussa, que fins feia poc havia estat un poble sense gaire rellevància a la plana de Lleida, ara passava a ser l’epicentre on es prenien totes les decisions que feien referència al nou Canal d’Urgell. Però, per descomptat, no tot van ser flors i violes amb l’arribada de l’aigua i van haver de passar dècades fins que  els beneficis que s’havien promès als pagesos i als veïns del territori es fessin realitat.

La idea d’agafar les aigües del riu Segre i construir un canal que regués aquesta terra estepària ja venia de molt lluny. L’any 1346, el comte Jaume d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya, va demanar els serveis d’un delineant perquè anés a estudiar alguns llocs del comtat d’Urgell per la possible construcció d’un canal. Com apunten molts dels autors, al segle XVI va ser Martí Joan Franquesa qui va presentar un projecte de construcció, però no es va arribar a cap acord. El 1616 va ser Pere Ripoll qui va presentar una memòria per demanar una subvenció per la construcció del Canal; a més alertava a les autoritats de la importància de que es dugués a terme l’obra, ja que la zona s’estava quedant despoblada per la falta d’aigua. Va caler esperar fins al 1847, quan l’arquitecte Pere d’Andrés Puigdollers va fer un projecte que, amb la intervenció de la família Girona, es va fer arribar a altes instàncies per ser aprovat amb un reial decret l’any 1852. Aquí es quan entra en escena un dels personatges importants en la història de Mollerussa com és Domingo Cardenal.

Aquest enginyer del País Basc, es va posar al capdavant de les obres de construcció del Canal d’Urgell l’any 1853. Cardenal va establir la seva residència a Agramunt durant tot el procés d’obres, però passava llargues temporades a Mollerussa on hi va establir la seva segona residència i un fort vincle que va durar fins que es va morir l’any 1901

Va ser un dels impulsors de la Casa Canal i  quan va acabar la seva tasca en la construcció del Canal, es va convertir en un dels propietaris de la zona regada i es va retirar a viure a Barcelona. Tot i així, l’any 1885 va fer construir una casa pairal a Mollerussa per passar-hi llargues temporades amb la seva família. Aquesta casa, que la façana té bastanta concordança amb la de la Casa Canal; avui la coneixem com a Cal Culleré i és una de les poques cases, construïdes al segle XIX, que encara queden dempeus a Mollerussa.

Però que va suposar per als mollerussencs els primers anys de funcionament del Canal d’Urgell? Al iniciar les obres es van expropiar moltes terres ja que les autoritats van declarar la construcció del canal com a obra d’utilitat pública. Molta gent arribava a Mollerussa, ja fos per treballar a la Casa Canal o per fer negocis relacionats amb la nova infraestructura. Això va fer créixer exponencialment la població del municipi i de les 193 persones l’any 1777 es va passar a les 967 el 1857. El 1861 també va arribar el ferrocarril i això va ajudar a consolidar el desenvolupament de Mollerussa com a epicentre de lloc de negocis. Tanmateix,  la posada en funcionament del Canal d’Urgell i la gestió de l’aigua no va ser una empresa gens fàcil pels pagesos de l’Urgell. Durant els primers anys es va començar a aplicar un nou control social per part dels terratinents que no van tardar gaire a crear la Societat de Regants del Canal d’Urgell; un potent lobby que assegurava la seva posició de força davant dels pagesos i el control de tot el que feia referència a la gestió de l’aigua. Una de les primeres lleis que van decretar va ser aplicar l’impost del novè. A més, calia afegir-hi el mal drenatge, la salinitat i els entollaments dels primers anys. Però la gota que va fer vessar el got va ser quan el 1870 es va facilitar, per part de les autoritats, la concessió d’aigües a perpetuïtat a la Societat de Regants. Aquells van ser uns anys d’alta tensió i el malestar entre pagesos i la companyia anava en augment. Tal i com explica Jordi Soldevila al seu llibre; aquest malestar va passar, de les manifestacions i el boicot, a la violència. A llocs com a Bellvís es van cremar portes, sitges de magatzems i es van incendiar alguns pallers. Si concretem en el cas de Mollerussa, podem dir que no s’hi van succeir gaires casos de violència.

Amb el pas dels anys la tensió va quedar latent, el novè i la perpetuïtat de les aigües de la Societat es van convertir en dos temes no resolts. El 20 de novembre de 1887 es va fer una gran manifestació a Mollerussa i, segons diuen les cròniques de l’època, s’hi van concentrar 15000 persones. El Jaume Vila, al seu llibre, dedica un capítol a aquest dia històric i transcriu part de la ressenya que va fer el periodista Filomeno d’Urgell al periòdic La Publicitat de Barcelona. Un fragment d’aquesta ressenya diu el següent:

“Tots els carrers de Mollerussa estaven plens de nombrosos grups de pagesos que reposaven del fatigós viatge i esperaven que se’ls indiqués el lloc que els havia estat assenyalat a la manifestació. Els propietaris dels diversos pobles se saludaven mútuament i en encaixar la mà amb efusió s’animaven amb paraules plenes d’entusiasme i esperança. Em vaig adreçar a les oficines de la Companyia que celebrava o havia de celebrar la subhasta del cànon de la present collita d’olives, i vaig veure com passaven molts manifestants, sense que en cap d’ells pogués sorprendre ni una mirada rancorosa, ni una frase de mal escoltar. Passaven per davant de l’edifici de la Companyia amb la serenitat del qui confia vèncer per la justícia de la causa i per la bonesa de les seves armes i procediments”

Segons la ressenya de La Publicitat, les delegacions dels pobles marxaven en correcta formació i Jaume Vila transcriu un llistat dels diferents pobles i el nombre de manifestants que es van desplaçar fins a Mollerussa. Pel que fa als més nombrosos destaca: Les Borges Blanques amb 1200 manifestants. Arbeca, Bellvís, Golmés i Torregrossa amb 800 manifestants cada un. El Palau d’Anglesola i Mollerussa amb 600; i un gran llistat de pobles de tot l’Urgell que van acabar de fer els 15000 manifestants.

Es fa difícil imaginar tanta gent manifestant-se a Mollerussa l’any 1887 i és poc probable que aquesta xifra fos real, perquè si ens atenem al nombre de manifestants provinents de cada localitat, en alguns casos superava el 80 % de tota la població 

Aquell dia també hi va haver un ball de xifres pel que fa als manifestants; dels 15000 que van comptar els organitzadors, la companyia del Canal d’Urgell va rebaixar la xifra a un miler. En tot cas, van ser milers de persones les que van venir a Mollerussa a manifestar-se, amb pancartes i lemes com: “Ruïna d’Urgell” “Misèria perpètua de País”, “Consternació”, “dret” o “Justícia”. Aquell va ser  un dia que va quedar gravat a la història com la manifestació més nombrosa mai celebrada a Mollerussa, encara no superada a dia d’avui.            

Per tant, podem concloure que l’aigua va revolucionar, per bé o per mal, tota la plana de Lleida i es va avançar cap a un nou desenvolupament social que ja no tindria marxa endarrere. D’aquesta situació se’n deriva una variable força interessant en quant a l’anàlisi historiogràfica d’aquells fets. Els terratinents i l’oligarquia més tradicional, procedents encara d’antigues tradicions gairebé feudals, van acabar adquirint més consciència patronal amb l’arribada de l’aigua; i la pagesia, per la seva banda va incrementar notablement la seva consciència de classe, que conjuntament amb l’obrerisme i l’arribada de les idees marxistes i anarquistes, es van conjurar per fer trontollar els ciments de l’època.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

MATEU GIRAL, Jaume, L’enginyer Domingo Cardenal ( 1825-1901) Entre la pagesia de Ponent i la burgesia de Barcelona. Pagès Editors. Lleida. 2000

SOLDEVILA i ROIG, Jordi. Aigua, Burgesia i Catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Patronat Josep Lladonosa. Lleida. 2015.

VILA, Jaume. Els Canals d’Urgell i la seva història. Diputació de Lleida. Lleida. 1992.

El poble va començar a ser conegut pel seu hostal que donava allotjament als transeünts  que decidien fer-hi parada; en una fonda que era propietat dels senyors de Mollerussa. En l’anterior article, sobre recerca històrica de Mollerussa, havíem fet referència al litigi que la família Olzinelles havia iniciat amb els jesuïtes del col·legi de Betlem de Barcelona per recuperar els drets del senyoriu. Aquesta disputa es va resoldre a favor dels antics senyors i l’any 1738 Ignàsia Olzinelles va recuperar els drets sobre   Mollerussa. En aquelles dates els senyors ja feia segles que no vivien a la vila i tan sols es dedicaven a cobrar els impostos que recaptaven de les seves possessions.

Després de recuperar el títol, Ignàsia Olzinelles es va casar amb Jeroni Ribes i de Castellvell, un simpatitzant de la causa borbònica, que des de el 1702 havia estat nomenat marquès d’Alfarràs. Per tant, des de la meitat del segle XVIII, els drets sobre la vila, les terres i molts dels impostos locals que pagaven els mollerussencs anaven a parar a les arques del marquès d’Alfarràs. Tal i com explica Miquel Polo al seu llibre, el marquès tenia dipositada tota la seva confiança a un tal Antoni Berenguer, que exercia les funcions de petit virrei del Marquesat a Mollerussa. En la recerca que va fer el M. Polo a l’Arxiu de la Casa Berenguer, segons explica l’historiador, en un text que va trobar del marquès d’Alfarràs, Antoni Berenguer apareixia citat com “ Un buen y honesto vasallo de su señor”.

Durant aquell segle XVIII, el cens de la vila es va reduir i el 1717 s’hi van comptar 23 caps de família, que vindria a ser uns 115 habitants. Mollerussa havia perdut població, ja fos per la guerra de successió o per diferents causes, com les epidèmies o les males collites. Entre aquestes famílies, a més dels Berenguer, que exercien l’autoritat local de la mà del marquès, van començar a sobresortir dos cognoms que en els decennis posteriors es van saber imposar com a cacics i van controlar la realitat local de Mollerussa, aquests eren els Jaques i els Bosch. 

Pel que fa els Jaques, en un fragment de la notaria del Palau d’Anglesola,  l’any 1625 es fa referència a un tal Pere Jaques, procedent d’Occitània i instal·lat a Mollerussa, que afirma deure 45 lliures a un picapedrer també occità. No se sap del cert, però tot apunta que aquest va ser un dels primers membres de la nissaga dels Jaques a Mollerussa. Pel que fa als Bosch, en el cens de 1717, Jaume Bosch i Pere Antoni Bosch apareixen com a  dos caps de família destacats; els quals exercien el seu poder i influència juntament amb altres caps com els Pou, els Ribes , els Escolà o els Torrent.

Però si cal destacar una cosa de Mollerussa durant aquells anys, va ser el seu famós hostal. Documentat des de el segle XIII, no va ser fins a finals de l’Edat Mitjana i durant l’època moderna que les diferents personalitats, que s’hi van allotjar, van deixar testimoni gràfic i escrit del seu pas per Mollerussa. En  Joan Yeguas al seu llibre fa una enumeració dels hostes importants que van passar per l’antiga fonda i dels que va quedar documentada la seva estada. El 1321 hi va fer parada el rei Alfons III.

Entre 1524 i 1525 s’hi va allotjar  Andrea Navajero, ambaixador venecià a la cort de Carles V. Tanmateix, una de les parades més importants, pel testimoni gràfic i escrit, va ser el príncep hereu del Gran Ducat de Toscana, Cosme III de Mèdici l’any 1668. Aquest noble italià va fer parada a Mollerussa acompanyat del pintor Pier Maria Baldi i de l’escriptor Lorenzo Magalotti. El primer va deixar testimoni en una pintura que representa la imatge més antiga que es conserva a dia d’avui de Mollerussa. Pier Maria  Baldi va realitzar una col·lecció d’aquarel·les panoràmiques pels llocs on passava, deixant així testimoni gràfic d’aquest interessant viatge que van fer els tres italians per Catalunya, Espanya i Portugal.

Aquesta aquarel·la està dipositada actualment a la Biblioteca de Florència i anar-la a veure és ja un dels principals atractius per qualsevol mollerussenc que visiti la ciutat de la Toscana. Si la mirem detalladament, aquesta aquarel·la ens ensenya una paisatge desolador del que era “ el clot del dimoni” . Al mig hi veiem un petit poble emmurallat i a la part inferior de la dreta a dos viatgers damunt del seu cavall i el criat que els acompanya a peu. Es diu que els viatgers venien de Lleida i el primer que troben és la creu del terme que, separada de la muralla del poble, dóna la benvinguda als tres protagonistes. Es pot veure perfectament la portalada d’accés al poble, envoltat d’una muralla que sembla més aviat feta de tàpia que de mur. Just darrera de la portalada s’hi veu la Casa Forta amb una petita torre al costat, que, per la forma com està dibuixada, encaixa perfectament amb l’edifici que va fer les funcions d’ajuntament fins a l’any 1954. A la part dreta hi podem veure l’antiga església de Sant Jaume que va ser enderrocada durant els anys 50 del segle XX.  

Si mirem a la banda esquerra de l’aquarel·la, podem veure l’entramat urbà de l’antiga Mollerussa, on les cases apinyades configuren el que era la Vila Closa d’aquells anys. Per la seva banda l’escriptor Maglioti, que també acompanyava a Cosme de Medici, va dir el següent: Mollerussa é un picolo ridotto di poche case, dispote intorno a una piazza che ha pií tosto aria de cortile Que traduït al català ve a dir:  És un petit poble de poques cases, disposades al voltant d’una plaça que més aviat té aspecte de corral.

Un altre viatger il·lustre que va fer parada a Mollerussa va ser el rei Carles III, l’any 1759, abans d’anar a Madrid per ser coronat. Però la millor descripció de la vila  la va fer l’escriptor i viatger Francisco de Zamora  l’any 1789 i de la qual resulta molt xocant l’última frase que va deixar per escrit: Llegamos a Mollerussa, situada sobre un alto llano, cuya Iglesia de una sola nave vale poco. Hay dos pinturas de san Gregorio y san Francisco Javier, medianes. La torre és buena. Parece que estaba cerrada. En medio hay una casa fuerte, que debió construirse en buen tiempo. En la Puerta que da a la plaza dize el año 1516. Dentro y fuera de ella hay varios escudos de armas y dentro del Castillo parece que hubo una Iglesia. Hay un pozo en la plaza con palanca: no vale nada su agua... Hay una capilla y mesón capaz. Se construïen bastantes casas y es lástima.   

Aquest hostal pertanyia als senyors de Mollerussa; amb el pas dels anys va passar a mans municipals i va ser l’Ajuntament qui va començar a gestionar les competències d’arrendament. El 1820 es va construir una carretera, entre Madrid i la Jonquera, que al seu pas per Mollerussa incrementava el nombre de gent que passava per la vila. A principis del segle XIX va arribar una nova família a Mollerussa, que va deixar una forta petjada des d’un bon començament. La família Andreu va arribar a la comarca i es va posar al capdavant d’ un nou hostal, primer a Fondarella i després a Mollerussa. Tal i com explica Norbert Niubó al seu llibre, els Andreu provenien d’Igualada i no sense polèmica van acabar agafant el relleu de l’antiga fonda de Mollerussa per dur les regnes del nou Hostal de Cal Met.

Per tant, el nostre poble continuava sent lloc petit amb poques cases i amb un hostal que oferia menjar i dormir als que decidien fer-hi parada. Es creu que a principis del segle XIX Mollerussa va sobrepassar les muralles i es va començar a expandir més enllà. Aquell segle va ser sobretot un segle de guerres, primer la del francès i després les guerres carlines, i això va suposar la parada a la fonda de molts militar, de tots els bàndols, que trobaven Mollerussa al seu camí. Però el segle XIX és recordat sobretot  per una altra efemèride que va canviar l’esdevenir històric de tots els habitants de la plana d’Urgell. L’arribada del Canal d’Urgell i del ferrocarril, durant la dècada de 1860, van transformar, per bé o per mal, totes les relacions polítiques, socials i econòmiques de la comarca; i marquen, sens dubte, el punt d’inflexió més important en la història Mollerussa.

PER SABER:NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

(En línia) : https://blogs.avui.cat/jaumepubill/2015/08/18/mollerussa-un-petit-poble-del-s-xvii/

NIUBÓ i ANDREU, Norbert. “ L’hostal del Met” y la familia Andreu. Norbert Niubó Andreu.  Mollerussa 2014.

POLO i SILVESTE, Miquel . Mollerussa. El Naixement d’un lloc petit (1839-1888). Ajuntament de Mollerussa. Mollerussa 1999.

YEGUAS i GASSÓ, Joan, Mollerussa. Mollerussa. La Creu del Terme 21. 2003 

El procés de feudalització i d’encastellament es va anar estenent per tota la nova Catalunya i la plana d’Urgell no en va ser una excepció

Durant aquell segle XII i començaments del segle XIII, la població va tendir a concentrar-se al voltant dels nous castells que bastien els senyors, ja fossin laics o eclesiàstics, sota les ordres dels comtes catalans. Aquest incastellamento va ser un mètode progressiu que consistia en  abandonar les antigues torres andalusines i aixecar noves poblacions al costat dels castells. En conseqüència, els pobles quedaven tancats darrera de les muralles i d’aquí en sortien, d’una forma natural les Vila Closes, carrers estrets que convergien ja fos al costat o molt a prop dels castells. A gairebé tots els pobles de la comarca se’n formaren i a Mollerussa, una de les poblacions més tardanes a desenvolupar-se, també s’hi va formar la seva vila closa, on avui hi trobem el carrer homònim més antic de la ciutat.  

L’any 1147,  la carta de poblament del Palau d’Anglesola, feia referència al seu límit amb la torre del lloc de Muluruza; i el 1157, Arnau Rufaca rebia l’encàrrec de bastir una fortalesa al mateix indret. Si més no, si sabem amb tota seguretat que a Mollerussa hi havia una vila closa, també hi havia d’haver la seva pertinent fortalesa; ja fos un castell o una casa forta, que segurament es corresponia a l’encàrrec que va rebre l’Arnau Rufaca per repoblar el lloc de Mollerussa.  

En aquella època era habitual que els llocs anessin canviant de possessió, ja fos per herències o per vendes del territori. El 1179 

Berenguer d’Anglesola va fer testament i va donar en herència al seu tercer fill els llocs de Mollerussa, Miralcamp, Alcoletge, Fondarella i Sidamon. Amb posterioritat, algunes ordes religioses es van fer amb alguns  indrets del territori, com el cas de Sidamon per part dels Hospitalers o Fondarella, que va quedar en mans del Capítol de la catedral de Lleida; o la important comanda d’Hospitalers i Templers que es van establir a Barbens. En canvi Mollerussa va continuar en mans dels senyors laics. A mitjans del segle XIII, la família Sassala, va rebre la senyoria de Mollerussa i és durant aquells anys, en concret el 1255, quan es fa referència per primer cop al hostal de la localitat. És més que probable que, durant el segle XIII, el llinatge del Sassala controlés la fonda que va fer famosa la vila, ja que en posterioritat, sabem que l’hostal va quedar en propietat dels senyors de Mollerussa. 

Al segle XIV, a través del fogatge que es va realitzar durant la dècada de 1360, sabem que Mollerussa comptava amb 43 focs, fet que equivalia a uns 230 habitants. En aquest cens, Mollerussa es situava una mica per sobre d’altres indrets, com per exemple el Palau d’Anglesola i Fondarella que comptaven amb 39 focs respectivament, o Miralcamp que en tenia 37. Per tant, veiem un repunt de preeminència de la vila sobre els pobles veïns; tanmateix aquesta tendència es va anar  revertint amb el pas dels anys. Una de les proves que, durant l’Edat Mitjana,  les donacions de territoris eren freqüents i a vegades esdevenien moneda de canvi, ho exemplifica el cas de Berenguer Moliner. Aquest noble, apareix documentat com a senyor de Mollerussa durant un breu període de l’any 1391, sense tenir cap parentiu amb la família Sassala, els quals ja tornen a aparèixer com a senyors del lloc pocs temps després.

Passat els anys, els Sassala es va emparentar amb els Olzinelles, i aquests són esmentats com a nous senyors de la Vila el 1419. En un nou fogatge, que es va fer el 1497, Mollerussa continuava en mans d’un tal Francesc Olzinelles que constava com a resident a la localitat; per tant confirma l’arrelament dels senyors de Mollerussa a la vila, almenys fins al segle XV. En aquest cas, el cens va disminuir des de l’últim recompte i va situar la vila amb 34 focs. Mollerussa es va veure superada per altres poblacions com el Palau d’Anglesola, que en tenia 49 focs, o Golmés, que comptava amb 35.

Tal i com apunta Joan Yeguas, el 26 de setembre de 1527 Francesc d’Olzinelles ja era mort; però no sabem si es tractava del mateix que apareix en l’últim cens o bé era el seu fill. Tanmateix, trobem escrit a les actes del notari barceloní Francesc Jovells, que el 16 de gener de 1531 va contraure matrimoni la filla d’un tal Olzinelles que apareixia com a senyor de Mollerussa. Aquest llinatge va continuar  mantenint el senyoriu de la localitat fins al 1654, quan van cedir els drets a una altra branca de la família, en aquest cas els Ferrera. Pocs anys després, el títol va passar als Camporells i aquests, ofegats pels deutes, van traspassar els drets del senyoriu al col·legi de Betlem del Jesuïtes de Barcelona. Els Olzinelles, amb la voluntat de recuperar els seus drets sobre Mollerussa, durant la primera meitat del segle XVIII, van iniciar un litigi legal contra l’orde dels Jesuïtes, que va acabar decantant-se a favor seu.

Els habitants de Mollerussa, com tots els pobles de Catalunya, van viure sota un règim feudal i havien de rendir vassallatge als seus senyors mitjançant el pagament de tributs i part de les seves collites

La piràmide feudal establia uns rols de poder molt clars i inamovibles. A dalt de tot, el rei tenia el poder absolut gracies a la voluntat divina, en segon lloc hi havia els ducs, els comtes i els alts càrrecs eclesiàstics; per davall els senyors, cavallers i el clergat. Finalment a la part més baixa de la piràmide hi havia els pagesos o serfs de la gleva, que estaven lligats a la voluntat del seu senyor en un règim que avui es consideraria d’esclavatge. Mollerussa va ser  un petit poble de la Catalunya feudal que va ser governat per diferents famílies com els Sassala i els Olzinelles; i en un període més breu de temps, els Ferrera i els Camporrell, per tornar novament als Olzinelles, llinatge que va ostentar durant gairebé tres segles el senyoriu de Mollerussa.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

BOLOS i MASCLANS, Jordi. La Catalunya Romànica, número 24, pàgina 99. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1997.

ERITJA i CIURÓ, Xavier. De l’ “Alminia a la Turris” Organització de l’Espai a la regió de Lleida ( segles XI-XIII), (Espai /Temps 35) Universitat de Lleida, Lleida, 1998.

YEGUAS i GASSÓ, Joan, Mollerussa. Mollerussa. La Creu del Terme 21. 2003         

Llavors quan podem dir que es va començar a formar el nucli de Mollerussa dintre una Catalunya feudal? els dubtes i les incògnites persisteixen. Sabem que la frontera de la taifa musulmana, estava situada sobre el terme de Sidamon i que aquest avenç de les forces sarraïnes cap a l’est, va provocar que s’allargués aquesta gran franja de territori fins arribar a Anglesola; per acte seguit ser abandonada i convertida en un territori deshabitat en les posteriors dècades que vingueren. Per tant, el comtat d’Urgell més o menys el situaríem pel nord a Linyola, el comtat de Barcelona a l’est d’Anglesola i una terra de ningú que ocuparia aquesta franja d’uns 20 kilòmetres des d’Anglesola fins gairebé a Sidamon. Tanmateix, la situació va canviar de forma radical l’any 1149, quan  Ramon Berenguer IV va entrar amb les seves tropes a Lleida i va derrotar als sarraïns. Després de la conquesta de Lleida, s’explica que els almoràvits ja eren pràcticament residuals al territori i, per la seva banda, els comtes d’Anglesola es van fer forts i van començar a decretar les cartes de poblament a diferents indrets de la comarca. Llocs com Castellnou, el Palau, Golmés, Anglesola i també Mollerussa, van ser objecte de concessions que els diferents nobles del castell d’Anglesola van cedir als seus habitants. Però, mentre que a la majoria de pobles, les seves cartes de poblament no esvaeixen  cap dubte entre els historiadors sobre la seva naturalesa; la incògnita va aparèixer novament a Mollerussa, en si el document, que en un moment es va considerar la carta de població fundacional de la vila, era o no era amb tots els ets i uts, una carta de poblament.

Les cartes de poblament eren concessions o privilegis que els senyors feudals cedien a pobladors d’un lloc, o bé per afavorir-ne el repoblament, o bé per consolidar la població a determinats nuclis habitats que ja existien. Tot i així, l’historiador i jurista Josep Maria Font i Rius, eminència en el tema i considerat un dels màxims exponents en la història del dret català, va establir durant la dècada de 1960, cinc tipus de cartes que engloben una àmplia definició del que és pot entendre com una carta de poblament. En primer lloc: Les donacions o llicències individuals ad populum. Segon: Els establiments agraris col·lectius. En tercer lloc: Els establiments vilatans o veïnals.  Quart: les cartes de franqueses o privilegis. Finalment i en cinquè lloc: Els estatuts primaris de la vida jurídica local. Al establir aquests cinc casos de concessions feudals, que Font i Rius va considerar els pilars de les cartes de poblament, es fa més difícil concretar sobre quin document ens trobem quan estem davant de la suposada carta de Mollerussa. A les altres localitats mencionades, com el Palau d’Anglesola, -que data la seva carta de poblament del 1147, dos anys abans de la conquesta de Lleida- o posteriorment a Castellnou, Golmés o Anglesola, s’estipula clarament un repartiment del sol agrícola entre els nous pobladors. En el cas de Golmés, és va una mica més allà, i a més de la concessió del territori i les condicions d’ocupació, la seva carta de poblament estableix algunes normes per l’administració de la justícia local.

Llavors hi va haver carta de poblament a Mollerussa? Tal i com explica l’ Albert Martínez i després de citar a dos dels autors més rellevants en aquest tema com són Xavier Eritja i Josep Maria Font, el 24 de desembre de 1157 hi va haver una donació individual per part dels comtes Arnau Berenguer i Berenguer Arnau d’Anglesola, al noble Arnau Rufaca, a la seva muller i als seus futurs descendents, del lloc de Mollerussa, que es trobava situat al comtat de Barcelona dintre del terme del castell d’Anglesola. En aquesta carta és fa referència a que Arnau Rufaca havia de construir una fortalesa i que aquesta havia de ser sufragada pels habitants de Mollerussa. Segons els historiadors que hem citat, el fragment que fa referència a la donació diu el següent: Et si Arnallo facit forteda de Muluruza, que facit cum exidas du Muluruza. L’encàrrec era prou clar: s’havia de construir un castell a la vila finançat pel seus habitants. Aquest text pot plantejar alguns dubtes sobre si es tracta o no d’un carta de poblament, ja que estem davant una concessió individual a un personatge i la seva família però no s’estableix en cap moment el terme ad populum. Si més no, el fet que es remarqui la construcció d’una fortalesa a Mollerussa, ja posa de manifest la voluntat de poblament i de restauració del lloc. També cal mencionar que Josep Maria Font, en el seu ampli estudi sobre Cartes de Poblament i Franquesa, inclou dintre del grup de donacions o llicències individuals ad populum, aquelles concessions que no contenen una referència explícita al repoblament del lloc. Per tant, tot i que en la carta tan sols deixa clar el propòsit de construir una fortalesa i no parla en cap moment d’un establiment col·lectiu; després de l’esmena que fa JM Font en la primera tipificació de cartes, l’historiador Albert Martínez conclou que queda prou clar que des del terme d’Anglesola, els comtes Arnau Berenguer i Berenguer Arnau, van traspassar la iniciativa de repoblar el lloc de Muluruza a Arnau Rufaca i la seva família. Per tant, tot i alguns dubtes que puguin aparèixer en aquesta qüestió, es pot dir que Mollerussa va tenir la seva carta de poblament el 24 de desembre de l’any 1157.

L’any 2002 es va commemorar a Mollerussa els 900 anys de la mort del comte Ermengol V i es va exposar la suposada carta de poblament de la vila, que és la foto que reproduïm. La transcripció sencera d’aquesta carta es pot llegir al llibre de Xavier Eritja: Qüestions en torn a la frontera del Fahs Mdskigán (segles XI-XII). Així doncs, amb una carta pròpiament dita o no; el 1157 marca l’inici i l’establiment d’un lloc feudal sota el domini d’Arnau de Rufaca i la seva família, probablement un dels primer senyors de la Mollerussa medieval.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

ERITJA i CIURÓ, Xavier. De l’ “Alminia a la Turris” Organització de l’Espai a la regió de Lleida ( segles XI-XIII), (Espai /Temps 35) Universitat de Lleida, Lleida, 1998.

ERITJA i CIURÓ, Xavier. Qüestions entorn de la frontera meridional del “ fahs Maskigán”(segles XI-XII) Territori i societat a l’Edat Mitjana. Història, arqueologia, documentació, III( 1999-2000) Universitat de Lleida, Lleida , 2000, pàg. 295-304.

FONT i RIUS, Josep Maria. Cartas de población y franquícia de Cataluña. Vol I – Vol II.  Madrid- Barcelona, CSIC, 1969.

MARTÍNEZ i ELCACHO, Albert. “Les cartes de poblament del Palau d’Anglesola, Mollerussa, Castellnou de Seana, i Golmés. Un estudi comparatiu” Mascançà . Revista d’Estudis del Pla d’Urgell número 1 ( 2010) p. 51-64.

Jo recordo de ben petit, quan començava a preguntar sobre els orígens del poble, que els més grans em deien: “ el nom de Mollerussa ve de mollis ruris, que vol dir camps molls, perquè això és el que hi havia en aquest territori durant l’època romana”. Jo pensava: "Vols dir? Però si tenim un canal fet per nosaltres perquè arribi l’aigua als trossos". Bé, llavors m’imaginava que potser es referien als entollaments que es devien produir quan plovia. Si més no, sempre ha sigut i encara és molt comú agafar l’etimologia per intentar explicar els orígens de Mollerussa. Tot i les múltiples derivacions i teories que hi conflueixen, la confusió sobre d’on venim continua ben latent, però tot apunta que el bell mig de la plana d’Urgell, llavors coneguda com Mascançà, estava poblada durant la dominació àrab. Tal i com diu l’historiador Francesc Foguet, la plana de Mascançà era un lloc disputat entre les forces andalusines a l’oest, el comtat d’Urgell que avançava pel nord i el comtat de Barcelona que es mantenia a la banda est. Es tractava d’un poblament dispers en un lloc fronterer, on petits llogarets plens de torres i refugis,  marcaven la defensa oriental de la Taifa de Lleida. En aquest punt, pren més força Moala-al-Arusa, accepció àrab que vol dir: “molí de la núvia o posada de la núvia".  En canvi,  Mulieruciam  és la menció que es fa de la vila l’any 1079 per part de Berenguer Gombau, fundador del llinatge dels Anglesola, quan fa referència a un territori que havia de ser conquerit als almoràvits. La derivació etimològica va fer variar el nom en el decurs dels segles i, tal hi com apunta Joan Yegüas, l'evolució de Mulieruciam fins a l’actualitat passa per: Muluruza, Moyeruça, Moñaruza, Molleruza, Molleruça, Mollerusa i Mollerussa.

Però tornem a la història del comte; resulta i és ben sabut que la saga dels Ermengol del Comtat d’Urgell sempre ajuntaven al seu nom el lloc on havien realitzat més proeses; o de manera pòstuma, el lloc on havien trobat la mort. Llavors, tot encaixava. Si Ermengol V portava com afegit al seu nom “el de Mollerussa”, el comte devia haver mort en un punt proper al mig del Mascançà. Però abans que impregnés l’emoció dels mollerussencs al ser descoberta aquesta fita, algú va tornar a l’etimologia per constatar que no era exactament el nom de Mollerussa el que apareixia escrit, sinó que hi constava Moyeruca, o Mayorga segons les fonts que es consultaven. Es veu que Ermengol V va ser comte d’Urgell entre els anys 1092 i 1102, però es va casar amb Maria Asúrez, filla del Comte Pedro Ansúrez, que era senyor de Valladolid. Sembla ser que, Ermengol V, va decidir marxar de Catalunya i anar a viure a casa dels seus sogres al Regne de Lleó. És de suposar que el nostre protagonista va marxar en un moment de poca activitat bèl·lica i va deixar el govern del comtat en mans del vescomte Guerau II de Cabrera. Tanmateix, a principis del segle XII, les lluites contra els sarraïns es van incrementar i el 1101 es feia la primera presa de Balaguer que va acabar en intent fallit. Es creu que la derrota cristiana va ser un dels motius per reclamar la presència del comte un altre cop a Catalunya. Aquí es on rau la incògnita, ja que segons les cròniques que llegim, Ermengol V va trobar la mort el 14 de setembre de 1102,  lluitant contra els almoràvits a Moyeruca, que seria la nostra vila, o bé a Mayorga, lloc que alguns historiadors ubicaven en algun indret al regne de Lleó.  

Malgrat tot, existeix una dada rellevant en aquesta història ens ho clarifica una mica. Sembla ser que, el seu delfí, Guerau II de Cabrera, va ser l’encarregat de portar el cos del comte cap a Solsona, com a última voluntat del difunt, on hi va rebre sepultura. La lògica ens porta a pensar que és més probable que es realitzés el trasllat d’un fèretre de la nostra Mollerussa cap a Solsona que d’una suposada Mayorga del regne de Lleó cap a terres solsonenques. No dic que no es pogués fer, però un trajecte d’aquest tipus al segle XII i tractant-se d’un comte, de ben segur que hauria aparegut molt més documentat.  

Arribats en aquest punt de la història, és quan torna a agafar importància el cronista mollerussenc i la seva recerca sobre aquest tema. Miquel Polo, durant els últims decennis del segle XX, va recórrer mitja Espanya buscant en arxius i biblioteques com aclarir aquest misteriós dubte. L’historiador de Mollerussa afirma al seu llibre que no cal que ens capfiquem amb aquesta incògnita ja que, segons ell, no hi ha cap dubte de la vinculació històrica que va tenir Ermengol V amb Mollerussa.  Tal i com explica, tot es va aclarir en la cerca que va fer al Archivo Histórico Provincial de Valladolid; aquí el Miquel Polo va trobar un facsímil que Matías Sangrador va publicar en la seva Historia de Valladolid l’any 1979. Una acta que l’historiador castellà va transcriure i que aclareix, si més no, la incògnita del comte Ermengol V. Un fragment d’aquesta transcripció diu el següent:

En el mismo año del fallecimiento de la reina Doña Constanza, recibió el conde Don Pedro Ansúrez, hallándose en su villa de Valladolid, la dolorosa nueva que Don Armengol, su yerno, que hacía cruda y sangrienta guerra a los moros de Cataluña, había sido muerto en un encuentro a las immediaciones de Mayeruca (hoy Malleruza) cuya muerte ocasinó que desde entonces, para distinguirle de los de su mismo nombre, se le apellide en la historia Don Armengol el de Mayeruca.

Llavors és veritat, o si non en vero e ben trovato. A partir d’aquí, agafa més veracitat la història del comte que va morir a  Mollerussa i va dur el nom de la nostra ciutat al seu apel·latiu. Es diu que va ser una batalla amb més de 300 soldats en una ràtzia contra la fortalesa morisca de Moyeruca. Ermengol V hi va trobar la mort el 14 de setembre de l’any 1102, deixant així el primer moment històric documentat a la nostra vila.

PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:

ERITJA i CUIRÓ, Xavier. Qüestions entorn de la frontera meridional del “ fahsMaskigán”(segles XI-XII) Territori i societat a l’Edat Mitjana. Història, arqueologia, documentació, III( 1999-2000) Universitat de Lleida, Lleida , 2000

FOGUET BOREU, Francesc. “Noticia sobre la colonització feudal del Fahs Maskigan ( 1078-1204)”. Mascançà . Revista d’Estudis del Pla d’Urgell  número 8 ( 2017) p. 31-36

POLO SILVESTE, Miquel . El Naixement d’un lloc petit (1839-1888). Ajuntament de Mollerussa. 1999. 

YEGUAS i GASSÓ, Joan, Mollerussa. Mollerussa. La Creu del Terme 21. 2003