Els coronavirus està entre nosaltres des de fa milers d’anys enrere. Els refredats comuns són provocats en la seva majoria per aquest tipus d’infeccions. La variant SARS-COV-2 ha sigut, però, molt contagiosa i perillosa. Des de principis de l’any que ara acaba, molts laboratoris es van ficar a la recerca de la vacuna i en un temps rècord, passant per totes les fases necessàries així van prendre la davantera Pfizer-BioNTech, Moderna i AstraZeneca-Oxford. La primera de les nomenades ja està disponible per protegir a la humanitat. La competència, però també la col·laboració entre entitats científiques, les ajudes privades i públiques, han permès la creació de les primeres eines efectives, com dèiem abans, contra la pandèmia. Els negacionistes i altres veus discordants bramen contra l’existència del virus i la rapidesa amb què s’ha trobat el remei. Però la rèplica davant aquestes opinions es senzilla. La recerca de solucions vers les malalties està en constant evolució i mai havien tingut uns mitjans tan efectius per la investigació. Les noves formes de la fabricació d’aquesta vacuna són revolucionàries. Pfizer ha endegat el camí amb l’ ARN, element que porta la informació de les cèl·lules, això fa més potent a la vacuna i obre moltes possibilitats per la lluita contra altres malalties greus com el càncer. La d’Oxford ha treballat amb virus genèticament modificats. Molts altres laboratoris estan fabricant les seves, en el cas d’Espanya tindrem la del CSCIC a finals del 2021. Amb les vacunacions que estarà molt avançades al proper estiu i la gent que ha passat l’epidèmia arribarem a la tan necessària immunitat de remat.

La bona notícia que estem exposant no serà completa si no arriba a tots els països, a totes les societats del Món. No podem deixar als més pobres fora d’aquesta campanya. Els organismes internacionals tenen l’obligació de portar la vacuna arreu del Planeta. Ens en sortirem junts i caminarem junts, no hi altra manera més justa de fer-ho. El futur passa per aquí.

I una reflexió final: jo em posaré la vacuna.

El Segrià és una comarca de recepció de col·lectius que venen a la recerca de treball,  especialment com a temporers a la collita de fruita. Aquells que arriben amb papers són allotjats en el moment de realitzar les seves labors al camp pels pagesos o se’ls ofereix per part dels ajuntaments vivendes de lloguers baixos. La campanya de collita del 2020 ha tingut que batallar amb els estralls del virus: restriccions, positius amb confinament, etc. L’estiu a les nostres contrades ha set una mena d’avenç de la segona onada que ara patim. La situació s’agreuja per les persones que no tenen papers, els anomenats il·legals. Han viscut al carrer, tot i esperant alguna solució per poder treballar amb garanties, perquè necessiten treballar per portar una vida amb un mínim de dignitat i també enviar diners a les seves famílies.. Són gent que s’han jugat la vida per poder trobar un lloc i guanyar uns diners més enllà de les ajudes humanitàries prestades al nostre país. Són víctimes d’un Món desigual, d’unes zones on l’economia està enfonsada, dels governs dels seus països que no poden revertir la situació o viuen en una corrupció constant. Hem dit que són víctimes, i ho són des del seus orígens, d’unes polítiques nefastes, de la desigualtat social, de les màfies que s’enriqueixen amb el transit de persones. La quantitat de diners que han de pagar a aquestes miserables organitzacions poden significar els estalvis de tota la família. Es calcula que prop del 50% poden morir en travessar els mats en embarcacions precàries. Moltes dones que arriben embarassades han set violades per aquestes màfies o les policies dels països que han de creuar en el seu camí a Occident. Sobre aquestes doloroses circumstàncies estructurals ha vingut el virus a enfonsar les seves febles economies. No són invasors, són víctimes que lluiten per sobreviure en temps difícils.

Les solucions d’urgències estan dirigides a salvar vides i donar-los un mínim de dignitat però calen actuacions a curt, mig i llarg termini per part de les institucions internacionals, especialment l’UE, com recolzar al països receptors directes de migrants: Espanya, Itàlia, Grècia. Actuacions en les zones de l’Africa subsahariana com inversions productives per evitar que els seus pobladors hagin de marxar, lluita contra les màfies, acords de col·laboració mútua amb aquets països. I al nostre país, atenció a les persones, educació en vers de valors de respecte, tolerància i drets humans. Totes les persones en el moment de néixer són portadores d’aquests drets i s’han de respectar.

La primera vacuna al Món va aturar una malaltia molt terrible, la virola. Trobada pel metge anglès Edward Jenner va tenir un gran impuls amb la “Real Expedición Filantrópica de la Vacuna”  dirigida pel metge Francisco Javier Balmis i ordenada pel rei Carles IV el 1803. La vacuna, portada per nens en els seu braços, va arribar a tots els racons de les colònies i va salvar milions de vides. A la segona meitat del segle XX, la generalització d’aquesta arma contra les epidèmies és un fet en els països desenvolupats. També arriba a zones de la Terra amb molta població a la pobresa però en aquest  sentit encara falta molt camí per fer.

La religió era una eina de consolació, en èpoques pre-industrials,  per aquella gent castigada per una pandèmia o qualsevol tipus d’infermetat. Les oracions a un sant determinant, una verge, processons, misses... eren accions portades a terme en temps de crisi en una societat molt sacralitzada. Podem trobar en arxius històrics dades que així ho demostren. Algunes d’aquestes actituds han perdurat i les podem veure als temples parroquials de les nostres contrades, com el Segrià. Veiem alguns exemples.

El culte a Sant Sebastià està relacionat amb les epidèmies de pesta des de principis de l’Edat Moderna. Recull altra tradició que ve del mon grec i romà amb el Déu Apol·lo. Sant Cosme i San Damià, metges romans, són considerats protectors front les malalties. Molt sovint els creients s’encomanaven a Sant Roc, sant protector front malalties com la pesta negra. Altres advocacions relacionades amb aquests mals són Sant Blai, Santa Bàrbara, Sant Gil, Sant Anton, Sant Llorenç...

Alcoletge és un cas molt particular. La parròquia està dedicada a Sant Miquel Arcàngel des de l’Edat Mitjana. També d’aquest temps es celebra la Verge de Granyena com patrona del poble. Però en 1885, amb la última epidèmia de còlera a Espanya, la gent va treure front aquesta epidèmia la Mare de Déu del Carmen, patrona des de llavors d’aquesta població de Lleida. El culte a la mencionada Verge de Granyena no va desaparèixer i ara tenim tres patrons per una sola parròquia.

Visitar les esglésies del nostre territori ens pot donar moltes dades de la historia viscuda pels seu pobladors com les petjades de les malalties patides al llarg dels segles.

A la primera onada de la COVID-19 vam dedicar articles a aquest important tema com una eina fonamental de combat al virus. Com en la primavera passada, les estructures mèdiques, assistencials i hospitalàries estan arribant als seus límits. Les mesures adoptades pels governs d'Espanya i de la Generalitat sembla que comencen a donar els seus fruits, encara febles, a les terres de Lleida, a la primera quinzena de novembre. Hi ha algunes notícies esperançadores, veiem. La velocitat de propagació del virus, en el moment d'escriure aquestes reflexions, se situa sota de l'1. Els centres educatius aguanten prou bé l'atac de l'epidèmia gràcies en gran part a l'excel·lent labor dels professionals d'aquest sector. La contenció dels rebrots millora lleugerament. Són dades alentidores, però aquests avenços són molt minsos i més encara si el situem al costat d'altres notícies com l'augment de casos en algunes residències de gent gran a Sort i Lleida o també l'augment d'ingressos als hospitals de Ponent. Però hem de ficar l'atenció en una circumstància preocupant: l'hivern amb temperatures baixes com les que es donen a les nostres contrades pot portar un increment de la propagació de la COVID o obligar les autoritats a decretar mesures més restrictives.

La situació actual és aquesta i hem de fer front, no sols a les qüestions sanitàries sinó també als estralls econòmics provocats per la pandèmia. Després de la primera onada no es va crear cap pla d'acció preventiva en tots els aspectes ni pel govern de l'Estat ni pel govern autonòmic. Greu error que és més palès a la nostra comarca del Segrià per la difícil situació que vam patir als mesos de juliol i agost. Ara bé, com no hi ha marxa enrere hem d'encarar la segona onada amb mesures clares, contundents i coordinades entre els diversos poders polítics institucionals, amb la doble direcció de salvar vides i salvar el mode de vida de persones i empreses. Però no és suficient si no comporta una col·laboració ciutadana de responsabilitat cívica. Compliment de mesures: distància, mascaretes, rentada de mans, aforaments. Només amb una acció d'unitat enfront de la greu crisi que patim ens permetrà lluitar i vèncer a l'enemic comú.

La nostra societat té un repte prioritari; arribar a aquesta primavera o estiu en les millors condicions possibles. I tan de debò les vacunes, molt avançades en aquests moments, i la immunitat de ramat, ens facin veure la llum de la sortida del túnel.

 Responsabilitat i unitat.

Hem vist com en aquest mes d'octubre han arribat als ajuntaments, consells comarcals i diputacions mocions o manifestos rebutjant la sentència del Tribunal Suprem que inhabilita a l'expresident Torra. La AMC i la AMI han traslladat aquests documents. En el ple del passat dia 9 el vam debatre a Alcoletge, el 23 es va fer en el plenari del Consell Comarcal del Segriá i anteriorment s'havia produït en la Diputació de Lleida.

Les prioritats, com ja hem esmentat, han de ser, i les circumstàncies obliguen, la doble lluita contra la pandèmia i la crisi econòmica. No és una qüestió d'opinió; és una obligació davant els esdeveniments que vivim a nivell mundial, esdeveniments greus de conseqüències molt greus. La política útil és aquella que s'ocupa dels problemes dels ciutadans en tots els seus àmbits. En el Segriá hem viscut moments molt durs: en el confinament, durant l'estiu i ara. Hi ha col·lectius, sanitaris, educadors, autònoms, treballadors en ERTEs amb perill d'acomiadament, en atur, famílies sense ingressos…Tota l'atenció, repetim, tots els esforços han d'anar dirigits a pal·liar aquestes necessitats. Des de posicions constitucionalistes hem defensat la política útil enfront dels embats de distracció i d'espuris interessos polítics de l'independentisme.

Els constitucionalistes hem deixat clara la nostra postura clara sobre política útil. Però també hem combatut amb arguments i raonaments les fal·làcies abocades en aquestes mocions. L'expresident Torra va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem per desobediència a la Junta Electoral Central. Aquest tribunal apel·la la Llei de Presidència de la Generalitat, article 7, lletra f, per a procedir a la seva substitució. El procés va ser començat per la denúncia de Ciutadans davant l'incompliment de la normativa legal per part de la màxima autoritat a Catalunya. En aquestes mocions es parla de judicalització de la política per part dels tribunals, una falsedat més. Són els càrrecs públics els qui ho fan al no complir amb la legislació, aquells que haurien de donar exemple en cas contrari. I com succeeix en tota actuació de l'independentisme s'aprofita l'ocasió per a deixar anar el reguitzell de mentides contra l'Estat espanyol: l'atac continuat d'Espanya contra Catalunya, el tracte de colònia que rebem… Qüestions ja superades i demostrades per la història econòmica com a falses premisses que no se sostenen si no és des d'un pensament esbiaixat i fanàtic com el nacionalpopulisme. El tercer grup de fal·làcies d'aquests documents fan referència a l'empara que donen a l'anomenat “procés” els organismes i la normativa internacionals. Qualsevol persona ben informada sap que precisament és el contrari. Ni la UE ni l'ONU han donat un sol suport a aquest procés antidemocràtic. La pròpia Comissió de Venècia, alt òrgan del Consell d'Europa, va considerar il·legal el pseudo-referèndum de l'1 d'octubre de 2017, abans i després d'aquesta data. I citem aquí aquells col·lectius que han mostrat suport al “procés” en algun moment. La xenòfoba Lliga Nord d'Itàlia, l'extrema dreta de Flandes, l'extrema dreta de Finlàndia, els nacionalistes pro-bréxit del UKIP, dos senadors de Trump i de forma més ambigua, 50 diputats dels més de 700 que té l'Assemblea Nacional francesa.

Des del constitucionalisme, també des de Ponent, seguirem amb la política útil i defensant la nostra democràcia.

Vistes aquestes circumstàncies és molt lloable la labor feta per l'Ajuntament d'Alcoletge en oferir als ciutadans que vivim aquí el programa "Fem Fresca". Una sèrie variada d'activitats culturals la nit dels dijous als mesos de juliol i agost. Un respir de lleure per a aquells que no han pogut sortir de vacances. Com també és molt lloable el primer festival de teatre "Mil Maneres festival", que en un principi s'havia de fer a primers d'abril i que per la pandèmia s'ha portat a terme entre els dies 1 i 4 d'octubre. El que en principi havia de ser una gran manifestació de teatre al carrer per tot el poble ha quedat circumscrit a zones concretes com places o llocs tancats com el pavelló d'esports. Tot amb aforaments limitats per complir amb les normes sanitàries. Però per això mateix penso que ha tingut més valor la ficada en escena, mai millor dit, d'una sèrie d'activitats al voltant del món del teatre: actuacions dramàtiques, tallers per a infants, actuacions de circ... Una excel·lent organització junt amb una gran acollida del poble han permès veure i gaudir d'obres d'una gran qualitat i diversitat, moltes d'elles amb un to avantguardista. Sent important el que hem dit vull remarcar la intenció d'oferir el festival a tot tipus d'edats, des dels més petits als més grans. Però encara voldria destacar un altre valor afegit, per la voluntat expressa dels organitzadors, com és incloure les activitats com una forma d'educació en valors integradors de tolerància i pau, especialment pels infants, però no només per a ells. El teatre és una gran manera de portar aquests valors als quals en el futur formaran la societat perquè aquesta sigui més justa i retalli les desigualtats que pateix el nostre planeta. Alcoletge ha ficat en aquesta gran labor el seu gra de sorra. Hem de continuar donant suport al festival Mil Maneres que aquest any hem encetat.

Finalitzo aquest article fent referència al tancament del festival amb l'obra de circ "Xavivari Blues" del grup Circo Los, amb música de fons de la pel·lícula "Granujas a todo ritmo" (1981). Un bon exemple de lluita contra el racisme. Mil Maneres festival: un gran èxit. Gràcies organitzadors, gràcies Ajuntament, gràcies Alcoletge.

Ha començat el curs i hem vist els nens i nenes anar a l'escola Mare de Déu del Carme a Alcoletge o a altres centres, escoles i instituts de Lleida. És una imatge amable, una generació que es forma pel futur. Però aquest any hi havia un tret distintiu nou: les mascaretes. Efectivament, estem en una nova normalitat que ha de conviure amb el virus i amb totes les mesures necessàries per evitar contagiar-nos, també a les institucions educatives.

Aquest començament de curs del qual parlem està tenint uns problemes que hem vist durant la pandèmia; una certa improvisació de les normes que arriben de les autoritats, una manca de la suficient claredat i uns esforços de desinfecció i neteja afegits que han caigut, una vegada més, sobre els ajuntaments, com hem vist en el cas d'Alcoletge, i es pot fer extensible a tots els centres. La gran professionalitat dels docents i els equips directius ha permès endegar i continuar un curs que es presenta força complicat. En conversacions amb companys en actiu i amb responsables sindicals, em feien aquesta afirmació: "sort de la professionalitat del món educatiu".

Estem en una greu crisi sanitària i econòmica, i podríem dir en general, de tota la societat. Però de les crisis es pot sortir enfonsats o aprendre d'elles i sortir enfortits. En aquestes línies volem donar unes pautes que poden millorar sensiblement el sistema educatiu a Catalunya i la resta d'Espanya: reducció de ràtios d'alumnes per classe i contractació de més professorat ; gratuïtat de llibres de text a l'ensenyança obligatòria ; ordinadors per a tots els estudiants; eina bàsica per una comunicació digital; un infermer per cada centre educatiu; coexistència de centres educatius i d'educació especial; convivència amb l'escola concertada; el castellà com a llengua vehicular a tot l'Estat junt amb les altres llengües i l'anglès; selectivitat única a tot el territori espanyol; creació d'una "AIREF" educativa; creació d'una assignatura de Constitució espanyola y recuperació de les classes perdudes en el curs passat per la COVID-19.

Totes aquestes mesures es poden implementar amb unes inversions en les estructures educatives per part de l'Estat i de les comunitats autònomes. És una qüestió de prioritzar les despeses socials, les quals haurien d'estar consensuades per la major part de les forces polítiques.

La Guerra de Successió va acabar a Catalunya el 12 de setembre de 1714. Va ser una guerra civil entre catalans i una guerra civil a la resta d'Espanya dintre del marc d'un conflicte de caire europeu per l'hegemonia del vell continent. Una guerra civil per dues cases reials del Vell Món: els Àustries i els Borbons francesos. No es va produir cap aixecament popular espontani com si es va veure cent anys després amb la invasió napoleònica d'Espanya. Les classes dominants (i amb això van arrossegar a la resta de la població) es va dividir en dos bàndols. Territoris i ciutats van prendre partit per un o altre. A la Corona d'Aragó, majoritàriament, per l'Arxiduc Carles, encara que en cada població important es podia trobar partidaris d'ambdues dinasties; "botiflers" (borbònics) i "aguiluchos" (austriacistes). Lleida va ser conquerida per la causa filipista el 1707 i, amb la ciutat, va caure gran part de les terres de Ponent. Van acabar els estralls de la guerra a les nostres contrades? Evidentment no. Els pas de tropes austriacistes i borbòniques va ser una constant en els anys vinents. L'extracció d'aliments i tota mena de béns al territori va continuar fins al 1714, any en què les autoritats barcelonines fan una lleva forçosa a totes les poblacions per defensar la ciutat comtal quan el conflicte estava pràcticament decantat en favor de Felip V. Menció especial caldria fer dels miquelets, una força d'infanteria aixecada per la Generalitat per combatre als botiflers. Aquests grups no tenien finançament de l'esmentada Generalitat i havien de viure agafant el necessari als pobles, concretament als pagesos. Un camperol d'Anglesola va escriure en el seu diari: " Carles com Felip Quint m'han deixat amb lo que tinch", fent així referència als desastrosos efectes de la guerra. Una guerra per interessos de classes dominants. Res a veure amb alliberaments, independències ni drets en un món tardofeudal.

L'onze de setembre de 1714 hi havia catalans i gent d'altres llocs d'Espanya defensant Barcelona. Entre els atacants hi havia catalans i gent d'altes llocs d'Espanya. Una guerra civil.

Que va passar després? El 1702, Catalunya va perdre les seves institucions per no respectar el pacte amb Felip V. Unes institucions no democràtiques i fetes pels interessos dels privilegiats. Les províncies basques van restar amb els seus furs en respectar el pacte amb el rei borbònic. El castellà va ser llengua única a l'Audiència de Barcelona. El català no es va prohibir: va ser la llengua comuna de tota la població i el seu ús va augmentar en els registres notarials en detriment del llatí. Són alguns exemples. Des d'un punt de vista econòmic, Catalunya va viure en el segle XVIII un creixement mai vist gràcies, entre altres raons, a les facilitats donades pels Borbons al comerç del port de Barcelona i la seva indústria tèxtil vers les colònies americanes. Vegem com a exemple el poble d'Alcoletge. El 1718 habitaven 58 persones. A les acaballes del segle, vora de 400. Es van aixecar moltes cases noves, un carrer nou, un temple parroquial, es va ampliar el regadiu, el terme es va cobrir d'oliveres, cereals, moreres i arbres fruiters a l'horta. Un poble, com tots, que es va aixecar anys després contra la invasió napoleònica d'Espanya el 1808.

És acurat l'onze de setembre, una guerra civil, com a Diada de Catalunya? A Catalunya gaudim d'una data festiva, cultural, integradora, de llarga tradició. Parlem del dia de la rosa i el llibre: el 23 d'abril. Una data ideal per ser la Diada de tots

Els ajuntaments tenen el seu origen remot en la colonització romana. L'organització territorial en la República i en l'Imperi tenia com a base els municipis. La seva utilitat queda demostrada amb el pas del temps. Dos mil·lennis després han sobreviscut a tota mena de transformacions socials i econòmiques mantenint aquesta funció bàsica de ser el primer esglaó de desenvolupament del territori. Si el Dret Romà encara avui és una font jurídica, els consistoris són una peça clau de qualsevol sistema polític.

Gran part de l'activitat administrativa de l'Estat i les autonomies es canalitza pels ajuntaments aprofitant aquesta proximitat als ciutadans. Ho hem vist de forma palesa en els últims mesos, caracteritzats pel flagell de la COVID-19. La pandèmia ha ficat a prova tota societat arreu del món: des de l'Estat més potent, a les comunitats més senzilles.

Tota la normativa derivada del primer confinament va ser transmesa pels consistoris als seus ciutadans. En una situació tan difícil, havien d'atendre les necessitats més urgents que es donaven a cada poble, en molts casos amb la participació voluntària de diversos sectors com agrupacions que feien mascaretes o pagesos que fumigaven els carrers a les nits. Aquests són exemples de col·laboració ciutadana al voltant dels ajuntaments. També s'hauria de remarcar l'atenció a persones o famílies en risc d'exclusió, persones grans amb mobilitat reduïda, més exposats als efectes d'aquest virus, als quals se'ls facilitava la compra de productes bàsics per fer menys feixuc aquest confinament.

Les actuacions vers la població han continuat en la nova normalitat. Una nova normalitat molt complicada, com estem veient a les últimes setmanes: creixement de contagis, aplicació de normatives que poden variar d'un dia a l'altre perquè la situació es força canviant, confinaments selectius... Les comarques del sud de Lleida tenen cada any, a l'estiu, una feina urgent com és la collita de la fruita. L'arribada de temporers que venen d'altres llocs per cobrir les necessitats del camp lleidatà és una constant any rere any. En el 2020, la pandèmia ha portat una dificultat afegida a l'atenció i allotjament oferida pels pagesos amb coordinació dels consistoris. A aquesta situació s'ha d'afegir la d'aquells migrants sense papers que també arriben cercant un treball en condicions molt precàries. Temps hi haurà per analitzar la gestió feta per institucions superiors, Subdelegació del Govern, Generalitat de Catalunya... però una primera sensació d'aquells que estem en la labor de regidors és la solitud dels ajuntaments enfront d'aquests problemes, així com la manca de prevenció i protocols clars.

En tot cas aquest article vol ser un homenatge a l'excel·lent labor feta pels petits municipis en temps de pandèmia.

Aquest article neix en un mes d'agost càlid, amb temperatures que molts dies s'enfilen vora els 40 graus. Els que vàrem participar quan érem joves a les campanyes de collita de la fruita, sabem la duresa d'aquesta feina, igual que ara. L'Horta de Lleida s'ha convertit en un dels espais de regadiu més importants d'Europa. Més enllà, però també en la nostra comarca i en altres properes, el secà ha vist ja la sega dels cereals tot esperant ara una anyada on les pluges siguin suficients per humitejar els camps. Això serà garantia d'una bona recollida de gra pel 2021.

Els segrianencs han viscut molts segles conreant la "Terra Ferma" en condicions difícils. És coneguda la famosa frase que els romans deien en la Ciutat Eterna quan desitjaven no res bo a algun compatriota seu: "Ilerdam vides", "Lleida vegis". Un testimoni de la vida, molt diferent de les comoditats de Roma, que es portava a les nostres contrades. I això es deia en un moment on el clima era més generós que en altres èpoques, el conegut com Òptim Climàtic Romà. Fins al segle IV dC el temps en l'entorn del Mediterrani era benigne amb temperatures càlides i pluges generoses. Des d'aquest segle fins al 1100 aproximadament, es va viure una etapa més freda i amb sovint variacions climàtiques greus. El Període Càlid Medieval va tornar a tot Europa unes condicions mediambientals favorables per les activitats agrícoles, però aquesta bonança es trenca a mitjans del segle XIV, anys en els quals els efectes de l'anomenada "Petita edat de gel" van colpejar el Vell Món fins al 1850. El fred, les sequeres i els forts contrasts van ser la tònica general en tot el període. Ben entrat el segle XIX, el clima torna a un nou escalfor sostingut des del 1860 fins ara, amb algun període més fred. El nou "input" d'aquesta etapa és la mà de l'home: la contaminació, en especial el CO₂, expulsat a l'atmosfera.

Els segrianencs s'han anat adaptant a cadascuna d'aquestes circumstàncies, lluitant també contra les successives epidèmies que colpejaven a la gent o els cultius. Ara estem en una societat millor preparada per resistir les envestides de la natura com hem explicat en altres articles. I seguim lluitant amb força, amb esperança i amb la resta de comunitats arreu el país.

Junts, units, solidaris, ens hem sortirem.

Fico ara un exemple. A Alcoletge, poble del Segrià, tenim un interessant passat lligat a la resta de la comarca i del país, amb un patrimoni històric que es pot visitar. Si pugem al Tossal dels Morts veurem un petit muret, únic testimoni del passat andalusí del lloc, aprofitat després pels cristians. Aquest muret es troba entre els fonaments del cementiri del segle XIX i les fortificacions restaurades de la Guerra Civil. Una visita a aquest indret després de passar pel Centre d’Interpretació de la Guerra Civil “Ermengol Piró”, situat al carrer Major, ens pot donar una visió molt propera al que fou l’últim intent de la II República per aturar l’avanç de les tropes franquistes, el Front del Segre, un espai de memòria que s’ha de continuar promocionant per les generacions presents i futures. En aquest carrer tenim l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel, un temple barroc de la segona meitat del segle XVIII, i la Casa Cortasa, una casa pairal del mateix segle molt ben conservada. A dalt del cim de dit tossal, tenim una excel·lent panoràmica de la Vall del Segre, la ciutat de Lleida i part de la Noguera i el Pla d’Urgell, amb els seus conreus i diversitats.

Aquests “tossals pelats” son un tret propi d’aquestes terres que han vist passar moltes civilitzacions al llarg de la Història. La proximitat del riu i terres bones per l’agricultura completaven el caràcter defensiu de les poblacions que es situaven al voltant d’aquests accidents geogràfics. Pràcticament tots els pobles tenen ja alguna publicació que parla del seu desenvolupament històric. En el cas d’Alcoletge tenim dues, una general i altre dedicada a la Guerra Civil. A més disposem d’altres obres sobre toponímia, concursos de epístoles de l’esmentada guerra, novel·la, etc. Tot a la fi, es una bona ocasió per veure l’oferta cultural i gastronòmica de cada poble de la nostra comarca.

El missatge d’aquest article va en el sentit d’aprofitar una situació de crisi i de mobilitat reduïda per conèixer el llegat històric, arquitectònic, arqueològic i en general cultural. Una visita d’aquest tipus pot adaptar-se al temps de cada persona o grup. Una estada de mig dia permet visitar un d’aquests pobles. Amb un dia, podem fer una ruta centrada en el Front del Segre per Alcoletge, Vilanova de la Barca i Camarasa. En varis dies, excursions més àmplies i amb diferents temàtiques.

Conèixer el patrimoni al voltant de la residència habitual ens permet estimar millor la nostra comarca. Un patrimoni obert, lligat a espais més grans com Catalunya, la resta d’Espanya i la mateix Europa.

Estem segurs que des del Govern de la Generalitat, com des de qualsevol altra institució, no s’ha volgut discriminar a una comarca com la nostra. Estem segurs que des d’aquest govern, com tots, es vol el millor pels seus ciutadans. Però en els moments actuals, els segrianencs tenen preguntes que no s’han resolt o no s’han contestat degudament.

Totes les autonomies han tingut un temps des de la fi de l’Estat d’alarma per fer uns protocols en el cas, molt previsible, de brots com els que tenim a les terres del Segrià. On son aquets protocols en el cas de la conselleria de Salut de la Generalitat? La nostra comarca té una situació especial en temps de recollida de la fruita a l’estiu. Mai, ni tan sols en aquest any tan difícil, la Generalitat ha liderat una taula de treball amb institucions, sindicats i pagesos. Aquesta qüestió es venia denunciant des de la Paeria de Lleida any rere any però el 2020, l’anyada més difícil, aquest lideratge ha tornat a mancar. Per què? Nació Digital publicava el 14 de Juliol la notícia del rebuig del Govern a l’ajuda de gestió per part del Ministeri de Sanitat perquè “ja tenia cobert el flanc”. Els esdeveniments sembla que no recolzen aquesta resposta.

Uns dels problemes bàsics de la crisi són les dificultats per fer el rastreig dels casos i infectats propers. La funció del rastreig es va encarregar a una empresa privada, Ferrovial, que no ha tingut els mitjans suficients per fer la tasca. No es podia haver contractat treballadors per part de la Conselleria de Sanitat per fer una feina tan important? No es podia tindre aquests treballadors preparats per començar en el primer moment del brot?

La Paeria de Lleida és un organisme directament relacionat amb el tema dels temporers, com tots el ajuntaments de la zona. El nombre de migrants que dormen al carrer sense poder tenir les mínimes normes de salut i higiene s’ha multiplicat respecte als anys anteriors. On són les previsions de l’equip de govern front aquest greu problema que afecta a unes persones en particular i a la ciutat en general?

Una pregunta final; per què no es va actuar abans del dia de Sant Joan, quan es van detectar els brots a les comarques de la Franja el 22 de Juny?

Esperem una tornada a la normalitat el més aviat possible amb la col·laboració ciutadana i l’eficàcia de les institucions.

Les activitats agropecuàries han set al llarg de la història un tret distintiu d’aquestes contrades. La ciutat de Lleida, una agrociutat, i el seu entorn ampli formen una de les hortes més grans i productives d’Espanya. Les terres de secà amb els seus cultius són també una peça fonamental en aquest entremaliat. Però les circumstàncies mediambientals actuals encara fan més indispensables la tasca de la pagesia.

El canvi climàtic afecta de forma agressiva a la Península Ibérica i ses illes. La desertització avança en algunes zones de forma clara en funció d’un clima que els meteoròlegs caracteritzen com àrid. On tenim regadiu la qüestió és menys impactant que a les terres de secà. No hem de baixar la guàrdia. Les explotacions agropecuàries han de ser sostenibles tant des de la perspectiva del medi ambient com de l’econòmica. Només amb preus justos per uns productes de gran qualitat com són la fruita dolça i de pinyol permetrà la continuïtat de les empreses familiars del camp. La lluita per aquest preus justos és una labor de totes les institucions perquè la Unió Europea faci seva la defensa dels pagesos i ramaders de tot el país.

L’avanç de la desertificació en zones de secà, a la que estem fent referència, es pot aturar i revertir amb la sostenibilitat, una vegada més, dels cultius propis como són la vinya, l’olivera, l’ametller, l’avellaner i altres, junt amb el respecte per la vegetació autòctona. Per això no només hem de vetllar per uns preus justos com hem dit per als productes de regadiu sinó també per evitar els incendis amb activitats preventives i dotacions de bombers suficients. Evitar els danys dels aiguats, freqüents a les nostres terres, amb les infraestructures adients és altre feina fonamental.

Gran part d’Espanya no és avui un desert gràcies a aquests cultius mil·lenaris. Les tres zones amb menys pluja de la Península las trobem al sud-est, Zamora i al triangle Lleida-Zaragoza-Alcañiz. Segons el “Programa de Acción Nacional contra la Desertificación” del Ministeri de Medi Ambient, la meitat sud de la província de Lleida té les característiques de semiaridesa, segons la relació entre precipitacions anuals i evapotranspiració potencial (P/ETP). La situació climàtica és greu i no només a casa nostra. El problema és a nivell del planeta Terra i les actuacions han de ser globals amb el consens dels organismes internacionals i locals en funció de les característiques pròpies de cada lloc. La conscienciació ciutadana és l’altra línea d’acció. En aquest sentit, l’educació de les generacions joves ha de comportar el respecte pel medi ambient en tota la seva amplitud. Des d’aquest article hem volgut fer una modesta aportació a les solucions d’aquesta problemàtica. 

El ple de l'Ajuntament d'Alcoletge del passat 25 de maig va veure com l'equip de Govern (Primàries) i els grups de l'oposició (PSC, ERC i Cs) consensuàvem una sèrie de mesures per millorar la situació després de l'Estat d'Alarma. La constitució d'una mesa de treball amb tots els grups ha permès portar al proper ple l'aprovació de les següents línies.

Un pla d'ajudes d'emergència social presentat per l'equip de govern per un total de 20.000 euros obert a aportacions econòmiques per part dels veïns del poble.

• Donatiu de 2.000 euros a la recerca de la COVID-19.
• Ajuts per tancament de l'activitat durant l'Estat d'alarma per un valor total de 10.500 euros.
• Ajuts per inversions i despeses per la digitalització de les empreses per un total de 5.000 euros.
• Ajuts per a les persones i famílies en situació de vulnerabilitat, amb una dotació de 20.000 euros.
• Suport a les entitats culturals i adaptació d'activitats i festes a la nova normalitat.
• Borsa de treball per a la campanya de la fruita.
• Pla especial per la neteja i desinfecció de mobiliari urbà i carrers.
• Informació adient mitjançant e-bandos a tota la població sobre normativa a complir en cada situació concreta.

En un principi, aquestes mesures tenen un pressupost de 45.000 euros. No és una quantitat tancada i és possible el seu augment amb una modificació de pressupost d'aquest any.

El que voldria destacar de tot aquest pla d'accions és el clima de consens que s'ha produït en les forces polítiques de l'ajuntament el qual ha permès arribar a acords en la dita mesa de treball. El consens davant una situació de crisi sobrevinguda com la que tenim ara és fonamental en qualsevol institució pública. És moment d'actuar units vers l'autèntic problema, la crisi sanitària i la crisi econòmica. Una qüestió que he repetit en anteriors articles i que considero imprescindible per sortir tots junts cap a un futur esperançador.

Són temps de pandèmia

La nova normalitat no és la normalitat que teníem abans de la pandèmia, i no ho serà mentre no arribi la desitjada vacuna. La prudència dels ciutadans és fonamental, seguir les normes sanitàries i de tota mena que ens transmeten les autoritats polítiques és el camí a seguir. No es pot descartar un repunt dels casos de malaltia en poc temps o la tardor-hivern, però hauríem d'estar preparats, especialment en l'àmbit de la sanitat pública. La grip espanyola, de la qual parlàvem en l'anterior article, va tenir una segona onada que va ser la més mortífera. Però estem millor preparats. El sistema de salut, malgrat les retallades dels últims anys, és un dels millors del món. L'educació i informació és molt més eficaç que a principis del segle XX, arriba a totes les capes de la societat. Un sistema plenament democràtic com el nostre també és una eina per qualsevol dificultat. La coordinació entre les diferents administracions permet, com hem vist, una major atenció a les persones com també unes accions de defensa enfront del coronavirus. Un horitzó no gaire llunyà de l'esmentada vacuna ens ha de fer ser optimistes de cara al futur.

Estem en la pitjor crisi des de la Guerra Civil i la posterior postguerra sota una terrible dictadura. Als anys 1957-58 ens va atacar la "grip asiàtica", pandèmia que va afectar a tot el planeta. L'aplicació de nous medicaments i la corresponent vacuna van aturar-la. El 1968 va tornar una onada de la malaltia, en aquest cas la "grip de Hong Kong" portada als EE.UU. per soldats de la Guerra del Vietnam i després a Europa. Va tenir una mortalitat considerable però va ser més suau que l'anterior, amb quatre onades posteriors. La sida, a principis dels anys vuitanta, i la grip aviar en el segle XXI van ser altres epidèmies patides a la nostra societat.

En el segle XXI hem patit la grip aviar i la crisi econòmica del 2008. Ara estem en el fenomen de la COVID-19. Com ja hem dit aquí i en l'anterior article, la pitjor crisi sanitària i econòmica. Però hem de donar un missatge d'esperança. La unió de tots els esforços contra el virus ens porta i portarà a la seva derrota final. El nombre de persones que supera la malaltia baixa dia rere dia, també ho fa el nombre de contagiats i els que necessiten lloc a l'UCI, mentre que les altes als hospitals augmenten en relació amb els ingressos. En aquests moments estem en unes xifres alentidores

Són temps de pandèmia.

A Lleida no va ser tan letal com altres llocs, així i tot va provocar una mortalitat de 170,3 persones per cada 100.000 habitants. A la resta de l'Estat hi va haver 8.000.000 d'infectats i 300.000 morts, especialment joves. Avui sabem que el patogen va ser un virus A del subtip H1N1. Els que sobrevivien podien patir una pneumònia bacteriana per la qual no hi havia antibiòtics. Febre alta, cansament, diarrea, vòmits i en moltes ocasions, hemorràgia pulmonar, eren els símptomes més significatius. L'any següent la malaltia va desaparèixer de les nostres contrades mentre que a Espanya es va endinsar en el 1920.

El Boletín Oficial de la Provincia de Lérida ens parla de les mesures per lluitar contra la pandèmia: neteja de carrers, places, estables, habitatges i locals públics amb aigua "cargada de sustancias antisépticas, zotal, sulfato de hierro...". Netejar basses d'aigua, protecció dels aliments que es venien als mercats, no llençar escombraries al carrer, etc. Al mateix temps, el Ministeri de la Governació dóna una llista de medicaments: sals de quinina, opi i derivats, iode, iodurs, acetat i carbonat amònic. Antipirina, aspirina, euferina, piramidon, esparteïna i les seves sals, cafeïna i les seves sals, estricnina i les seves sals, adrenalina, colesterina, benzoat sòdic, alcanfor, salicilat sòdic i novocaïna.

Actualment vivim una altra pandèmia, el coronavirus, que ha fet trontollar la sanitat i l'economia de tot el món. Sembla, per les dades, que aquest virus és més letal que la grip del 1918 però també tenim una millor sanitat, uns medicaments molt més avançats i 122 laboratoris estan treballant per cercar una vacuna eficaç. La mortalitat a la Terra Ferma de la grip del 1918 va ser de 170,3 per 100.000 habitants. A l'hora d'escriure aquest article, la mortalitat del coronavirus està estimada en 77 per 100.000 a l'àmbit de Catalunya. Malgrat la virulència de la malaltia, ara estem millor protegits.

Les institucions polítiques també són més properes al ciutadà. El govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya, la Diputació, els consells comarcals i els ajuntaments són ara més efectius, i tot amb el paraigua de la Unió Europea. El desconfinament ha començat. La prudència i el respecte a les normes són eixos fonamentals. No abaixem la guàrdia.

Són temps de pandèmia.