Territoris.cat :: RSS de «Gemma Bufias i Fernàndez»

Trucades que et capgiren la vida

Gemma Bufias i Fernàndez — Thu, 14 Jul 2022 09:23:19 +0200

Que, a partir de la proposta que et fan, tot el teu món fa un gir de 360 graus.

Mentre tu vivies la teva vida “normal”, coneguda, previsible, algú entra de forma inesperada en el teu microcosmos i el seu efecte té un impacte meteòric en la teva existència.

Mentre escoltes el missatge que aquest algú té ben clar, el teu cervell el va assimilant a tota pastilla i els teus sentits es posen en alerta: el cor s’accelera, el cap va a mil per hora i la ment comença a projectar, —i a visualitzar—, en un tres i no res, com seria la nova vida que t’estan proposant en aquest precís moment.

De situacions com aquestes, en viurem, potser, mitja dotzena al llarg de la nostra experiència humana. Aquests fets extraordinaris poden ser del tot diversos: una proposta laboral, matrimonial, econòmica, de canvi de domicili, un viatge.

La vida és tan creativa que, per molt que la imaginem, “la realitat sempre supera la ficció”.

Moltes persones viuen en mode automàtic, com si esperessin aquest moment emocionant que els torni a la Vida amb un xut brutal d’adrenalina. I és que —no ens enganyem— allò inesperat (allò que no apareixia en el nostre guió) ens aterra i, alhora, ens encén el cos. Ens atrapa el desconegut, amb aquesta dosi exacte de pànic i atracció.

Hi ha persones que es col·lapsen quan la vida els treu de la seva zona de confort; i, en canvi, n’hi ha d’altres que, si no noten aquest sentiment d’imprevisió —el flow vital—, s’ofeguen.

En John Lennon deia que “la vida és allò que et va succeint mentre t’escarrasses a fer altres plans”.

Per la seva banda, el creador d’Apple, Steve Jobs, també va fer la seva aportació a tot plegat en el famós discurs d’Stanford de l’any 2005, i la seva teoria “Connecting the dots” (Connectant els punts).

El que Jobs afirmava és que no podem connectar els punts mirant endavant: només ho podem fer quan mirem enrere.

Per consegüent, quan la Vida ens altera la nostra vida, la nostra existència quotidiana, i no entenem res de res, una bona pràctica és no deixar que la ment s’entabani i es posi nerviosa.

I recordar que, al cap de més o menys temps, els punts s’uniran i en traurem l’entrellat, de tot plegat.

Oi que quan mirem una pel·lícula no podem començar-la sabent com acabarà?

Doncs amb la nostra vida, també hem d’anar seqüència a seqüència, sabent que les tensions, els obstacles i els conflictes formen part de la trama: l’enriqueixen i fan que el final sigui absolutament inesperat, però que, alhora, també és una síntesi i un recull de tot el que hem viscut. Moments o anys abans.

Temudes i esperades vacances

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 1 Jul 2022 07:06:55 +0200

Tenim juliol a tocar i arriben les vacances d’estiu. Desitjades per moltes persones, però, també, temudes per moltes d’altres.

Sorprenent, oi? Que un moment de l’any tan esperat i que, a priori, hauria de ser per gaudir, descansar i fer el que ens plagui, també pugui ser un moment de tensió.

L’altre dia, en una reunió amb una clienta que es dedica a l’acompanyament terapèutic, a qui ajudo en la creació de continguts, vam veure que tenia dos perfils de clients, els quals encaraven les vacances de forma, absolutament, oposada.

I vet aquí:
Un tipus de persona espera, en candeletes, els quinze dies o tres setmanes de vacances que li permet el seu contracte laboral. Durant l’any es passa la setmana sospirant pel cap de setmana i els dies vermells del calendari, sent les vacances el pòdium d’or de la seva vida.

Aquest tipus de persones solen viure la feina de forma rutinària i amb poca motivació. Tal vegada fa massa anys que ocupen el mateix càrrec o realitzen les mateixes tasques i, per dir-ho amb suavitat, n’estan fins al capdamunt de la seva feina!

Així que, quan han de tornar-hi, després del parèntesi estiuenc, els agafen tots els mals: síndrome postvacacional, depressió, migranya, mal humor i/o ansietat, entre d’altres possibles dolències.

Imagineu si el tema de la síndrome postvacacional és important que, segons diversos estudis, entre un 30 i un 65% de la població adulta el pateix, i l’11%, el passa cada any.

Per aquest motiu, l’any 2017, l’Hospital Universitari General de Catalunya va posar en marxa un servei de consulta ràpida per tal de diagnosticar aquest trastorn adaptatiu ràpidament.

La segona tipologia de persona és el workahòlic, o sigui, algú que té addició a la feina. En català en diríem treballòleg, però si ho haig de dir en un altre idioma, prefereixo el mot grec ergòman: suma d’'ergon' (feina) i 'mania' (fúria, ràbia, excitació, bogeria). Per tant, un ergòman és aquell o aquella que pateix un desig incontrolable de treballar.

Per aquesta persona, les vacances són un suplici: sense agenda, sense horaris, sense pressió. El temps lliure els aterra i les vacances poden convertir-se en un malson (per a ells i elles, i per les persones que els envolten).

El problema de qui és addicte a la feina és que socialment està ben vist. Aquesta exigència en la productivitat, en els objectius i en l’status econòmic o de càrrec, camufla aquest tipus d’addicció que està molt més estesa del que podríem pensar.

Així que, ara que arriben les vacances, quin sentiment se’t desperta: desig? Il·lusió? Alegria? Por? Ansietat?

Tens una bona oportunitat per pensar-hi i, així, encarar-les des de l’auto observació per tal de cobrir les teves pròpies necessitats i mancances.

La màgia del solstici d'estiu

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 17 Jun 2022 10:00:38 +0200

Serà el dia més llarg de l’any i, a partir d’aquest moment, els dies s’aniran escurçant fins a arribar a la nit més llarga del solstici d’hivern, prop del 21 de desembre.

La natura té una sincronia i perfecció que, sovint, els humans no comprenem. La majoria de mortals vivim sense ser massa conscients d’aquest ordre i harmonia, que van més enllà de la nostra presència i voluntat.

Un equilibri exacte de mig any de llum i mig any de foscor, amb una gradació gairebé imperceptible. Com deia l’autor d’'El petit príncep', Antoine de Saint-Expupéry, “l’essencial és invisible als ulls”.

La vida a la Terra ens ofereix sis mesos per viure més enfocats al fora, i sis per ser més introspectius. Un temps que, normalment, coincidia amb les quatre estacions.

En els darrers anys, però, anem veient com la climatologia està canviant i, enguany, una forta onada de calor ha fet acte de presència un mes abans del que seria habitual.

Sempre he sentit dir que Sant Joan és la nit més màgica de l’any. És l’arribada oficial de l’estiu, popularment parlant. Una celebració que agrada a petits i grans. La canalla xala tirant petards i els joves i adults, ballant i brindant la primera de moltes nits d’estiu a la fresca.

El solstici d’estiu està vinculat al Sol. La celebració d’aquesta cita anual es remunta als orígens de la humanitat, quan la nostra relació amb la natura era molt més estreta i tangible que ara. Cultures d’arreu del món han ritualitzat aquest moment d’inclinació solar: al Perú, amb l’Inti Raymi; a Guatemala i a Mèxic; a Grècia amb l’adoració de Kronos; a Anglaterra amb el monument d’ Stonehenge; a la Xina i a Suècia, entre d’altres.

Totes les cultures hem tingut una relació estreta amb la natura. Totes hem notat aquest vincle vital que, si cuidàvem, ens permetia tenir collites, aigua i, per tant, seguir vius i vives.

Avui en dia hem oblidat aquest fil invisible de què parla la Míriam Tirado al seu conte 'El fil invisible', però el fil hi és. Trobo sorprenent com, malgrat tot, una part d’aquest saber ancestral encara és viu i latent, dins nostre i en la memòria col·lectiva.

Les nostres pupil·les es dilaten quan saltem una foguera; quan ballem fins a veure sortir el sol; quan acabem la revetlla en un bany sanador, al mar; quan, amb un somriure, després de compartir tota una nit de gresca, amb amics i família, tornem a la calma.

El ritual del solstici segueix viu dins nostre. Si hi pares atenció, segur que el percebràs.

Sant Joan ens porta el foc sanador que tot ho crema i podem aprofitar per deixar anar tot allò que hem acumulat durant els mesos de fred i foscor, i que ara ja no necessitem.

No parlo de mobles vells: parlo d’emocions i pensaments.

Salta, balla i riu. Transforma tot el que ja no et serveix i converteix-ho en força per gaudir d’aquest nou període de llum.

Crec que ritualitzar la nostra vida és necessari si volem tenir unes arrels profundes que ens sostinguin, en un món accelerat i en canvi constant.

Feliç revetlla i feliç solstici!

Ja no li preparo el raspall de dents

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 3 Jun 2022 10:18:08 +0200

Després de quasi onze anys de convivència, anit vaig adonar-me que ja no preparo el raspall de dents del meu marit.

Algunes nits, abans d’anar-me’n cap al llit en preparava dos: el meu i el seu. Era un gest que feia només jo, com si la meva autocura s’estengués a la persona amb qui compartia la vida. Encadenava tot de detalls quotidians al llarg del dia, per tal que li enviessin un missatge encriptat: “t’estimo i, per això, et cuido”.

L’associació de cuidar i estimar és molt maternal. Diria que als trenta anys –quan vaig començar la meva relació actual- encara no havia despertat la meva veu feminista. I així m’ho va corroborar la lectura del llibre de la periodista Ariadna Oltra: “Sóc feminista i no ho sabia”.

Jo vivia, encara, a l’ombra de l’amor romàntic, ple d’idealització i decepcions. Al creuar de dècada, moltes coses van canviar i la necessitat de relacionar-me amb el meu marit d’una altra manera va ser necessària, si volia que la relació perdurés en el temps.

Moltes dones reivindiquem que cal canviar la forma en què ens relacionem amb l’amor, especialment si és heterosexual.

Sempre he sentit a dir que moltes dones fem de mares dels nostres companys. Com a dona sento que és cert; en part.

L’obertura a l’amor i a l’enamorament no és una equació exacta. Tots i totes tenim un passat i experiències que ens condicionen, o determinen, el moment present. Però sol passar que en els inicis d’hormones alterades tenim el cor tan esbatanat que ho donem tot, sense pensar massa en les conseqüències. I això, a la llarga, té els seus perills.

Assumim més tasques de les que ens pertocarien; més dedicació en la relació o el projecte comú; i sembrem tot de llavors amoroses les quals, a la llarga, massa sovint, acaben en retrets.

Avui dic orgullosa que ja no preparo el raspall de dents del meu marit. I no ho he fet premeditadament; ni per venjança; ni per despit. Simplement, el temps ha posat les coses a lloc: primer, em cuido de mi, perquè sé que ell ja se sap cuidar sol.

Tan de bo ho hagués entès uns anys abans, i així ens hauríem estalviat unes quantes discussions.

L’equilibri en les relacions és cosa de dos i cal estar sempre ben atentes per tal que la corda no fluixegi o tibi massa.

Espiritualitat i consciència lingüística

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 27 May 2022 09:20:24 +0200

Kaur és una artista americana, cantant de música devocional hindú, anomenada kirtan.

Si la busqueu a la xarxa, veureu que té un aspecte absolutament occidental, malgrat el que pugui suggerir el seu nom. Kaur significa 'princesa' i és el cognom que porten totes les dones sikhs. Recorre el món com a activista de la pau, cantant mantres i ensenyant kundalini ioga.

És la segona vegada que assisteixo a un concert seu a la ciutat comtal. En ambdues ocasions milers de persones hem omplert l’Auditori Fòrum del CCIB. La primera vegada hi anava de turista, observant el personal i la forma en què anaven customitzats per a l’ocasió. Molts vestien de blanc, d’estil hippie; alguns homes portaven turbant, i moltíssimes persones s’abraçaven, de cor a cor, com si trobar-se allà fos del tot inesperat.

Sis anys més tard, les escenes es repetien.

L’organització dels concerts de l’Snatam Kaur a Catalunya són a càrrec de Shunia Ioga, un centre de kundalini Ioga de Barcelona, referent per a tots els ioguis i ioguinis que volen professionalitzar-se en la pràctica.

En aquesta ocasió, el que més em va sorprendre del concert és el fet que, des dels membres de seguretat fins als molts col·laboradors que ajudaven desinteressadament en l’organització de l’esdeveniment: amb totes les persones amb qui vaig parlar, o em van voler ajudar per trobar la meva butaca, se’m van dirigir en castellà.

Afortunadament, m’entenien en català, però la llengua oficial del concert va ser, en tot moment, el castellà (a banda de l’anglès, que era la pròpia dels músics).

Així, la benvinguda al concert, feta per Shunia Ioga va ser exclusivament en castellà, i la traducció del que comentava Kaur, també només en castellà.

Com deia al principi, vam ser milers d’assistents. No em dec equivocar si afirmo que uns quants centenars havíem de ser catalans, a més de persones estrangeres que viuen a Barcelona (i entenen el català encara que no el parlin), i persones que venien expressament pel concert (i que l’anglès en seria la llengua de comunicació).

Visc a més d’una hora de Barcelona i això fa que cada vegada que hi baixo, noto que cada cop anem pitjor. La nostra llengua retrocedeix a passes agegantades. I el que més m’entristeix és pensar que potser sóc l’única assistent del concert que l’endemà va escriure Kaur per explicar-li la realitat del nostre país, i també a Shunia Ioga per fer-los arribar la meva queixa.

Jo no sóc cap almogàver de la llengua. La meva croada és la lluita de tots i totes les que estimem la nostra cultura i el nostre país.

Cada vegada que substituïm el català pel castellà, li escurcem la vida. Cada cop que vivim (i permetem) que els nostres drets no estiguin contemplats, i no diem res, ens convertim en còmplices del botxí.

Crec en la lluita pacifista. Però lluita. Amb la llengua i amb els nostres drets, ni un pas enrere. L’espiritualitat no va en contra de la consciència lingüística, ni de l’amor pel país. Al contrari: no fer-ho em fa dubtar de quin tipus d’espiritualitat s’està venent, en determinats ambients.

La queixa destructiva

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 6 May 2022 09:14:44 +0200

A la majoria de mortals no ens agraden les adversitats, ni que les coses no surtin com voldríem. Però, per posar-hi més dramatisme al tema, ens enfadem, també, si no surten ni com esperàvem. I aquí ja entrem en la categoria de les expectatives, que tants disgustos i desenganys ens porten.

Com si d’una cadena de successos es tractés, una cosa ens porta a l’altra i, davant l’adversitat, la queixa sol fer acte de presència de forma immediata.

Que aixequi la mà qui no s’hagi queixat mai. Sense poder-vos veure, imagino que no hi haurà ni un sol mortal que ho pugui afirmar. La queixa és inherent en l’humà? O és quelcom cultural? Un hàbit que aprenem de ben petits, i el clonem, sense aturar-nos a valorar si ens és útil o no?

Segons el diccionari, queixar-se és expressar amb paraules una pena, un dolor físic o moral, i el descontentament per alguna cosa.

Alguns sinònims en serien protestar, reclamar, reivindicar i requerir.
Si et queixes una vegada, no hi fa res; però si ho fas massa sovint i per moltes coses, ja entres al club de la víctima (la conxorxa de què parlava a l’inici). I és que sembla que hi ha persones que no poden viure sense queixar-se per tot! Per si no ho sabíeu, en català, n’hi diem “semblar en Someretes”.

Després de quasi quaranta anys queixant-me, me n’he adonat que queixar-se no porta res de bo. Amb això no estic excloent la determinació per canviar el que és injust o imperfecte. En aquest cas, l’actitud és proactiva i l’acció ens porta a un alliberament real. En canvi, la queixa gratuïta, buida, oral, que busca la complicitat d’una altra veu queixosa, és erma i poc saludable.

Si sempre tens un sis o un as (és a dir, que et queixes per tot) et compartiré un parell d’exercicis que a mi em van anar molt bé.

Primer de tot: atura’t i observa quan et queixes. Adona-te’n que t’estàs queixant perquè, si la queixa està molt ben instal·lada dins teu, quasi no deus notar que hi és.

Segon: cada dia, abans d’adormir-te, pensa en tres coses bones que t’hagin passat i, si pots, anota-les. Fes aquest petit exercici de gratitud amb la vida.

I com a bonus track, et proposo un petit joc: lliga’t una cordeta o una beta, a mode de polsera, per recordar-te que has decidit deixar de queixar-te per tot. Primer, intenta no fer-ho durant un dia; després, durant una setmana; i si, te n’has sortit, intenta-ho tot un mes.

Quan ho hagis aconseguit, et sentiràs més feliç amb tu, amb les persones que t’envolten i amb la vida. I, de retruc, també els faràs més feliços i felices amb la teva nova actitud.

Això sí: que no queixar-te no sigui motiu de queixa!
Els canvis costen i, més, si estan molt estesos, socialment.
Anar contracorrent no és fàcil, però la recompensa és molt gran.

Els roncs i dormir en parella

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 22 Apr 2022 11:10:05 +0200

Feia anys que no anava d’hotel, a soles, amb el meu marit. I és que la criança ja ho té, això: la parella es transforma en família i els moments d’intimitat es veuen aclaparats per un bebè, o un infant, que reclama el cent per cent del nostre temps.

Enguany, després de sis anys, hem pogut marxar un parell de nits (aquí caldria agrair el patrocini de les colònies escolars!)

Del que vull parlar en aquest article és dels roncs nocturns. Els estudis afirmen que la meitat dels homes ronquen, i un 25% de les dones també. En el meu cas, que jo sàpiga, formo part del 75%.

Segueixo amb l’escapada conjugal. Hotel, muntanyes, silenci, llit impecable i tot endreçat. Per fi, una mica de temps per a nosaltres: pel relax, el gaudi i l’esbarjo. Però, quan arriba la nit... apareixen uns sorolls estranys, de forma no prevista en el guió romàntic: els roncs!

D’adolescent era molt fantasiosa: somiava adormir-me al costat d’un noi, fent-nos un petó fins que ens despertéssim. Anys més tard vaig comprovar que això era molt incòmode i difícil de dur a terme! Que més valia una bona morrejada i que cadascú s’adormís còmodament, més que no intentar fer acrobàcies bucals. El que no apareixia, però, en els meus somnis de joventut era la banda sonora.

No recordo que cap xicot jove ronqués. Potser vaig estar de sort. Però, a mesura que em vaig anar fent gran i les meves parelles també, un o altre, roncava.

El fet és que he provat moltes de les tècniques més comunes: la coça suau perquè canviï de posició; el sacseig perquè es desperti i, per art de màgia, deixi de roncar; obrir el llum; fer sorollets amb la boca perquè pari; i, si res de tot això no funciona, suggerir-li que vagi a un altre llit, o bé, marxar jo.

Dormir no és un caprici. Si no descansem, l’endemà ho notem; i, amb l’edat, encara més. Quan pensem en les nits que empalmàvem les gresques amb la feina, sense tancar els ulls ni mitja horeta, ara ens sembla increïble que ho poguéssim fer, oi?

Roncar no es tria. Bé, diuen els experts en la matèria que hi ha factors que poden provocar o disminuir aquesta patologia: el sobrepès i fumar en serien dos factors determinants.

Però el tema és que, de vegades, el ronc no se’n va. I llavors: què hem de fer? Seguir dormint plegats per mantenir aquell ideal amorós d’estar sempre junts, “fins que la mort ens separi”, o ser pràctics i arribar a acords saludables, com podria ser dormir en habitacions separades per tal de tenir un descans reparador?

Com us deia, a la Gemma adolescent aquesta mesura li hauria semblat inviable; però, amb els anys, els valors van modulant-se i, al final, l’amor no es mesura per les hores que passem al costat de la persona que estimem, sinó per la qualitat del temps que compartim.

Diuen que per estimar bé, primer cal que ens estimem a nosaltres.

I diria que vetllar per la nostra salut i benestar corporal, mental i emocional és una tasca que no podem deixar en mans de cap altra persona.

Ets de lletres o de ciències

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 8 Apr 2022 10:39:56 +0200

Quan et decantaves per un bàndol, no podies ser de l’altre. I així, vaig anar aprenent de forma fragmentada. Jo era de lletres pures i m’honorava dir-ho. Endinsar-me en totes les llengües, històries i filosofies m’omplia tant, que no necessitava res d’aquest món.

Però, amb els anys, les meves inquietuds i ànsies de coneixement van arribar a un sostre de vidre previsible: em faltava l’altre hemisferi de 'la veritat'.

Conscient d’aquesta coixera, quan anava a les biblioteques i llibreries em deixava seduir per les novetats editorials de tota mena. Vaig començar a ignorar el filtre-etiqueta que durant tants anys em va tenir en un caixonet. I vaig obrir els ulls prestatgeries enllà d’aquelles que em pertocaven per formació i itinerari curricular.

Segurament tothom sap que tenim dos hemisferis cerebrals: el dret controla la part esquerra del cos; i l’esquerre, la dreta.

L’hemisferi esquerre és la nostra part analítica, simbòlica, racional, verbal i abstracta; mentre que el dret s’encarrega de tot el contrari: és sintètic, no verbal, concret, atemporal, analògic i espaial.

Partint d’aquest fet, aquelles persones que tota la vida hem viscut en territori lletraferit, l’hemisferi que més hem desenvolupat és el dret; i els que triaven ciències, l’esquerre.

No cal ser doctor en la matèria per deduir que l’ideal seria equilibrar ambdós hemisferis. Perquè, si bé tenir facilitat amb el llenguatge és fantàstic, els de lletres no ens hem de relacionar, al llarg de la vida, amb les matemàtiques, la lògica i l’anàlisi?

I els de ciències: no han de saber expressar les seves troballes i descobriments, i que el seu missatge arribi a l’audiència? Que s’entengui la importància de la seva feina, de la transcendència del que fan?

Així, cansada d’aquesta separació entre dos mons que junts sumen, i separats empobreixen, fa anys que vaig sentir la necessitat d’obrir-me a tot aquell coneixement que no havia omplert de saber i matisos la meva vida acadèmica.

I, curiosament, el que jo notava ho han corroborat científics de l’Institut de Tecnologia de Massachussets (MIT) segons els quals: “quan els dos hemisferis es desenvolupen de forma conjunta, la destresa cognitiva i l’aprenentatge assoleixen nivells òptims. Per això, el repte és tenir un cervell amb els dos hemisferis ben equilibrats”.

Si voleu ampliar-ne la informació, a internet, en trobareu fàcilment més estudis.

De fet, alguns afirmen que aquesta bona connexió hemisfèrica explicaria la ment brillant d’Einstein.

Així que ja ho sabeu: si sou de lletres, passegeu-vos per les seccions d’astronomia, de física, de biologia; de tot allò que mai heu estudiat i té molt per explicar-vos. I si sou de ment científica, pareu atenció als clubs de lectura que ofereixen al vostre poble o ciutat; opteu per lectures que us sorprenguin, que us aportin informació genuïna, que us desperti els sentits, les ganes d’aprendre.

Vivim una vida i, massa sovint, sense ser-ne conscients, ens perdem la meitat del viatge.

Enyorança dels metges de capçalera

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 25 Mar 2022 10:08:30 +0100

Els doctors de fa unes dècades portaven una barcada d’anys d’experiència a la mateixa consulta i encertaven prou, i amb molta menys tecnologia que els d’ara, els mals que patien els seus pacients. Els seus pacients i la família dels pacients! Coneixien l’arbre familiar de la clientela i podien deduir de quin peu coixejaven.

Ja sabem que la memòria és desmemoriada i, tal vegada, aquests records generacionals no són inapel·lables, estadísticament parlant.

El que sí crec que és fidedigne és el fet que el metge era algú amb qui s’hi havia establert una relació de confiança i coneixia bé els seus malalts.

En canvi ara —assumeixo tot el biaix que la generalització pot ocasionar— els metges i les metgesses no tenen ni temps, ni condicions, per tenir cap mena de relació amb els seus pacients, més enllà del que marca l’agenda del dia.

I dic això, bo i sabent que hi haurà qui pensarà que exagero o vaig errada. Però crec que som un bon tou els qui ens sentim mal atesos pels nostres metges i metgesses.

Segons l’OMS, "la Salut és un estat de complet benestar físic, psíquic (mental) i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties". Posteriorment, van afegir-hi que salut és també "la capacitat de les persones per fer front a desafiaments i canvis", incloent-hi l’aspecte funcional de la salut.

Així, sentir-nos cuidats i escoltats, encara que això impliqui que triguem més dels 10 o 15 minuts que la Sanitat Pública ens té estipulats, també és un bé per a la nostra salut.

Quan no ens trobem bé, una part del dolor que sentim es veu agreujat per la tensió que ens provoca el desconeixement: què em passa? Serà greu? Tindrà fàcil solució? He trigat massa a anar al metge? Quan pararà el dolor? Hi haurà un remei assequible?

No tenia ni idea que la por als metges (i, per extensió, a tot el personal sanitari que porti bata blanca) existeix i té un nom propi: la iatrofòbia. Aquesta es defineix com una fòbia social, una por irracional sense fonament.

El que m’inquieta és per què i quan apareix aquesta ansietat desmesurada pel sector sanitari.

La lògica em fa pensar que, en realitat, hauríem d’estar contentes de poder-hi comptar: quan les coses van mal dades en el nostre cos, són els qui poden ajudar-nos a guarir 'la màquina'.

Com deia a l’inici de l’article, la figura del metge i de la metgessa ha canviat molt en poques generacions. Malauradament.

Diuen que a la vida tot torna, i jo creuo els dits perquè tornin aquells metges i metgesses que et miraven a la cara quan els visitaves; que t’escoltaven i empatitzaven, abans de teclejar la recepta genèrica.

Un metge i una metgessa que, a més de ser bon professional, fos una persona que em mirés als ulls i em fes sentir, per un instant, que en aquell precís moment jo sóc la seva prioritat i el centre d’atenció.

Voldria tornar a anar a cal metge, entrar-hi preocupada i sortir-ne reconfortada.
Sí, això és que enyoro.

Perdre el gust i l'olfacte

Gemma Bufias i Fernàndez — Thu, 24 Feb 2022 10:14:59 +0100

El fet de viure a rural pensava que hi podia ajudar. Però això no era un argument gens realista. És cert que no viure en un lloc massificat hi ha ajudat, però molts dels nostres veïns van i venen a treballar a altres pobles o ciutats; i els caps de setmana es troben amb altres “bombolles”, no sempre de km 0. Així que tots i totes, d’alguna manera, hem viscut immersos en una falsa seguretat: per estar vacunats; per no tenir massa contacte amb altres persones o ser d’una franja d’edat de risc, etc.

Finalment, tots vam agafar la COVID-19. I el virus, com totes les malalties, em va deixar molts aprenentatges i més d’un efecte secundari: la pèrdua del gust i l’olfacte.

No sabia que aquests dos sentits estan íntimament relacionats i que si un pateix una disfunció, l’altre, també.

L’anòsmia és la pèrdua completa de l’olfacte, i l’hipòsmia, la parcial.

Els primers dies de la malaltia, vam passar una grip: febre, mal de cos, d’articulacions, mal de cap (però encara tenia gust i olfacte). Al cap d’uns dies, aquests símptomes coneguts, es van convertir en noves afeccions, fins llavors, no sabudes; cefalea, sensació de cap emboirat, falta d’energia i, en el meu cas, la pèrdua dels dos sentits que comentava. Me’n vaig adonar ràpid perquè quan menjava només notava si l’aliment era sucós, salat, greixós, cruixent, però no en percebia el gust i, per tant, no em generava cap mena de plaer.

A l’hora de cuinar, i comprovar que els aliments estiguessin en bon estat, havia de demanar ajuda al meu home: era impossible saber si el caldo estava picat, o no!

Vaig adonar-me de la importància de l’olfacte: gràcies a ell, la seguretat alimentària estava garantida; i ara, en canvi, no.

Però no només per això: si hi hagués hagut una fuita de gas, l’hauria notada?

Amb la disfunció del gust vaig enyorar, enormement, el plaer sensorial que sentim a través seu.

La pèrdua dels dos sentits em portava a una vida més insípida i amb menys matisos.

Imaginava que tornava a olorar espècies, olis essencials, i que podia notar l’olor corporal del meu fill quan l’acaronava abans no s’adormís.

Inspirava amb ganes i m’esforçava ensumant fort, però no notava res.

Afortunadament, al cap de 15 dies, sembla que ja tinc l’olfacte i el gust, força millor.

I, tal i com us comentava a l’inici de l’article, les malalties ens porten grans aprenentatges. Per mi, el més important és valorar el que tenim.

Allò que donem per fet que hi sigui, i ens sentim amb el dret de tenir.

Amb l’edat, te n’adones que no és així. Que la salut que tens avui, pot canviar en un instant; que la plenitud i força que sents ara, pot minvar amb una malaltia que et fa anar a “boxes”.

Així que avui et convido a respirar i olorar amb ganes, assaborint cada mos amb plenitud i gratitud.

Desgavell energètic

Gemma Bufias i Fernàndez — Thu, 10 Feb 2022 11:47:21 +0100

Potser algú pensarà que com pot ser que, a plena onada de fred, algú es pugui oblidar de mirar els nivells de combustible de la caldera de casa seva. Doncs, en part teniu raó. Ser de ciutat (o, en el nostre cas, de poble gran proper a Barcelona) té aquestes coses: vivim sense ser conscients del que gastem.

De dissabte a dijous vam estar sense carburant. Vam anar a comprar una estufa d’oli per anar a dormir calents; ens van deixar una estufa de butà que combinàvem amb el foc a terra; enceníem el calefactor del quarto de bany, i endollàvem les petites resistències, davant l’ordinador, mentre teletreballàvem.

El que més em va sorprendre d’aquesta experiència és la llibertat que vaig sentir. Llibertat i calefacció? –pensareu-. Doncs sí!

Estem acostumades a llevar-nos i, automàticament, encendre el termostat, sense notar si fa fred o no; en pilot automàtic posem la roba del nen damunt del radiador, perquè la tingui calentona quan es vesteixi; per dutxar-nos, funcionen, alhora, radiador i calefactoret. I així, amb aquest excés energètic, vivim la majoria de nosaltres, a totes hores.

Els dies sense gasoil em vaig sentir més activa! Dins de casa anava una mica abrigada i vaig ser conscient que calia cuidar el caliu de les estances. Fins i tot el meu fill es va acostumar a traginar el calefactor de cambra en cambra i a fer-ne un ús “racional”.

Si feia fred, l’encenia; però abans, es vestia i agafava la manta.

Mentre esperàvem els del carburant, que com cada any anaven saturats i no podien servir-nos-en, vaig trucar una bona amiga per explicar-li com estàvem; i la sorpresa va ser meva: em va dir que feia anys que no feia servir calefacció, a casa seva; que li agradava notar la temperatura real i només tirava de llar de foc per estar calentona. La seva vivència ressonava amb la llibertat que jo començava a notar: la llibertat energètica!

Vivim en una societat de l’excés, i, de vegades, les persones que ens preguntem per què fem les coses o volem sortir del pilot automàtic, semblem “rares”.

Cada experiència que visc em dóna l’oportunitat d’aprendre. I, molt sovint, a partir de la incomoditat i dels imprevistos, obtinc grans lliçons.

Jo creia que, enguany, reaccionaria enfadant-me per haver badat amb el gasoil; i, en canvi, em vaig sentir més viva i autònoma que mai.

Tenim massa coses, massa aparells, massa subscripcions, i no ens hem aturat a veure que, al final, acabem depenent d’aquestes comoditats; i: si una comoditat t’esclavitza, val la pena el preu que te’n fa pagar?

La Xiu: més que un animal de companyia

Gemma Bufias i Fernàndez — Fri, 28 Jan 2022 07:44:14 +0100

Quan fa deu anys vaig anar a viure amb ell, a casa seva hi havia dues gates. Ella n’era una i llavors ja tenia uns 7 anys d’edat. Jo mai no havia tingut cap animal, anteriorment. I, malgrat la mala fama que tenen els gats —que si són molt seus, que si són esquerps, que si no te’n pots refiar, i un munt de prejudicis negatius—, el primer contacte amb totes dues va ser molt fàcil. Eren molt afectuoses i sempre cercaven el caliu humà; quan ens assèiem a mirar una pel·lícula venien a sobre la falda i ringolaven, en duet. A l’hora d’anar a dormir, si podien, s’entaforaven dins l’habitació per jeure als nostres peus. Mai no em van bufar ni esgarrapar. Em van fer sentir com a casa des del primer moment. I això que els robava el seu company de casa!

La Xiu i les altres gates que hem tingut m’han acompanyat, en presència i actitud, en tots els moments difícils que he passat. A banda de les famoses set vides, diuen que els gats tenen un sisè sentit que els fa intuïtius. Jo no sé si aquesta afirmació és massa científica, però la meva experiència és que les gates notaven quan jo no estava bé perquè em venien a sobre i començaven el seu ronc curatiu. Durant anys vaig tenir ansietat i, impotent, m’estirava al sofà de casa, escoltant un àudio de relaxació que em fes retrobar la calma. I, sempre, sempre, alguna de les dues s’enfilava a sobre del meu pit, em mirava, m’acaronava (com si em fes un petó) i roncava, mentre em clavava les ungletes per trobar la seva comoditat. I s’estava amb mi, sense pressa, respirant juntes.

Durant aquesta dècada de convivència amb elles, sempre les hem tractades com ànimes i éssers vius que ens importen. Sempre que dibuixem la nostra família hi representem els humans, i al costat, les gates.

I això és un fet que veig repetit en algunes enganxines d’alguns cotxes on, quan tenen un “bebè a bord”, hi ha representada tota la unitat familiar, amb les mascotes incloses.

Al desembre de l’any passat, el Congrés va aprovar que els animals deixin de ser considerats “coses” per esdevenir “éssers que senten”.

Per tots els qui tenim la sort de compartir-hi la nostra vida és una gran notícia. No només pels efectes legals que tindrà, sinó perquè implica un canvi en la percepció entre espècies. No entenc com, fins ara, un animal ha estat a la mateixa categoria que una taula o un cotxe. “Algú ho havia de dir” i, finalment, ho ha dit.

Al 40% de les llars de l’estat espanyol hi viu un gat o un gos; per tant, hi ha més de 25 milions d’animals de companyia. D’ànimes que es lleven, dinen, passegen, dormen, juguen i, en definitiva, ens fan la vida més feliç i millor.

Fa quinze dies vam dir adéu a la Xiu i ens va deixar un buit. Una absència semblant a la que sentim quan mor alguna persona que estimem. Perquè la Xiu era única. Van ser més de 10 anys de convivència diària i la recordaré sempre. Bonica Xiu, allà on siguis, descansa en pau.

El dilema de comprar o regalar

Gemma Bufias i Fernàndez — Mon, 10 Jan 2022 09:56:08 +0100

Cada família és un món i, en funció de múltiples variants i referents emocionals, opta per sucumbir a unes tradicions o a unes altres.

Així, pel cap baix, ens podem arribar a trobar amb quatre moments, en menys de quinze dies de diferència, en què ens debatem amb el dilema de què comprar o regalar.

El tret de sortida, tal vegada, el marca el sopar (o dinar) d’empresa i el famós amic o amiga invisible. En aquests temps de pandèmia s’han transformat aquestes trobades anuals (per pena d’alguns i alegria d’altres) però, potser, el detallet amistós (o punyent) de l’amic o amiga invisible ha perdurat.

Objectes de baix cost, a vegades amb un toc d’humor o picaresca; i ple de tasses que s’acumulen a l’armari, esperant que es trenquin perquè hi càpiga la següent.

Seguidament, arriba el Tió, aquell tronc màgic que apareix, any rere any, enmig del bosc i s’instal·la uns dies al menjador de casa, esperant que l’atipem prou per poder cagar-nos força regals.

Un moment molt màgic pels infants, però un mal de cap més pels adults

Si comprem només llaminadures i torrons, als petits de casa no els sembla prou. Però si comencem a fer regals en majúscules, és possible que estiguem posant els fonaments de futurs adults insatisfets i hiperexigents.

Un dilema més. El tió enceta el Nadal i, per nosaltres —el grans— comença la gimcana: anar a comprar sense que els petits no se n’adonin, pactar sortides amb la parella (si en tenim) per escapar-nos a fer de reis i reines de l’Orient i, el més important, on amagar els regals durant uns dies sense que els petits exploradors de casa els trobin!

Algunes famílies opten per celebrar el Pare Noel, perquè diuen que “així la mainada té més temps per gaudir de les joguines”. Però la majoria segueix optant pels Reis.

Així que ja tenim els quatre moments clau: amic o amiga invisible, tió, Pare Noel i Reis Mags (si algú en sap algun més, que m’escrigui, sisplau).

Vivim en una societat capitalista i consumista i, per tant, ens veiem empeses i empesos a participar en el joc de comprar. Si mai no heu provat de sortir de la roda nadalenca, us ho recomano: us sentireu com aliens. Veureu que no seguir el moviment global us fa sentir molt alienats, però fer-ho ni que sigui per experimentar-ho un cop a la vida, us garanteixo que val molt la pena.

Seguint amb el dilema plantejat en el titular, el rovell de la qüestió es troba en comprar o regalar. Tot i que sembli un contrasentit perquè qui regala també compra, jo hi veig un matís molt especial, que és el que ara us comentaré.

Hi ha qui compra perquè el regal agradi al destinatari, però hi ha un altre perfil de persona que compra perquè l’objecte li agrada (a ell o a ella), i espera (com a possibilitat) que agradi al destinatari; però no el compra pensant que segur que li agradarà. Espero que es vegi la diferència. Per mi, els primers són compradors i els segons, regaladors.

Jo soc de les del primer grup: penso en la persona a qui haig de fer el regal i, en funció de la seva personalitat, interessos o moment actual, cerco què li puc comprar que li faci il·lusió o servei o li generi interès

Per contra (i perquè suposo que sóc del grup A) em solen arribar regals fets per persones del grup B. Em fan regals que no em compraria mai de la vida, que no formen part de les meves aficions, interessos, ni personalitat. I, és clar, les qui ens trobem en aquesta situació, la cara ens sol delatar. Obrim el paquet, el mirem i, en comptes de somriure o xisclar d’alegria, diem: “Ah... gràcies. Un regal curiós...”.

En fi, que hi ha tants tipus de regals com persones hi ha al món.

Però crec que no m’equivoco en aquesta percepció: el món es divideix, sobretot en aquestes dates i en aquestes circumstàncies, en persones que compren i persones que regalen.