Hem arribat fins aquí assenyalant violències, discriminacions i desigualtats estructurals i ho seguirem fent, per tal de tombar un patriarcat que ens discrimina sistemàticament pel fet de ser dones, però també hem construït murs de contenció i xarxes de sororitat immenses, que faran que la transformació necessària sigui inevitable.

Despertar en el feminisme, certament “només és començar”, però quan ho fas, el món es torna una mica més agre. Les inèrcies son tan poderoses que a vegades la resistència pot resultar esgotadora i prendre consciència d’aquestes resistències, es pot viure fins i tot amb ràbia o amb la impotència de saber que el que fas, només és una petita gota dins un oceà.

Quan això passa, només cal mirar les companyes que ens enxarxen i la injecció d’energia que suposa saber que hi som i ens tenim, no és pot explicar.

Així que aquest març, a la reivindicació per una societat que garanteixi els drets i les oportunitats de totes les dones, vull sumar-li una bona dosi d’orgull. Orgull per les que alcen la veu per denunciar les agressions sexuals, les que lluiten des de l’activisme i ens criden als carrers, les que cuiden, les que hi posen el cos des de qualsevol àmbit on s’impliquin per no deixar un espai on no travessi la perspectiva feminista. Orgull per les que trenquen esquemes i resisteixen, des dels municipis rurals, on no ens deixarem de reclamar que sense dones no hi ha repoblament. Orgull per les que sempre hi son i per les que han d’arribar.

Seguirem, des de tots els espais, perseverant en la denúncia i revolta feminista i teixint xarxes de sororitat que ens permetin sostenir la lluita quan amargui, fins que visquem en un món on valgui la pena viure!

“El jovent són de por”, “no fan res”, “no respecten”... Si ets jove se t’atribueixen manca de capacitat degut a la falta d’experiència i un excés d’idealisme que, evidentment, “ja et passarà quan et facis gran”. L’experiència és un grau, segur. Però les capacitats no venen determinades per l’edat, el gènere, l’origen o la classe social. Malauradament, sí que aquestes circumstàncies determinen les oportunitats que ens trobarem al llarg de la vida.

En política passa absolutament el mateix. El jovent ja està implicat políticament, protagonitzant mobilitzacions en contra de les violències masclistes, omplint les places i carrers per l’habitatge digne o denunciant la crisi climàtica. Però falta que se li donin les oportunitats per entrar a les institucions.

Cal que fem aquest pas de l’activisme a l’efectivitat de l’acció política per moltes raons, entre altres perquè deixin de passar coses tan ridícules com que persones que arriben o passen de la cinquantena ocupin espais de responsabilitat en les carpetes o regidories de Joventut. Però sobretot perquè les institucions profunditzin la seva democratització, perquè només deixant entrar veus joves que responen a realitats diverses les polítiques públiques podran respondre a les nostres veritables necessitats.

Hem de creure’ns nosaltres mateixos la necessitat que tenen els nostres municipis que entrem a practicar la política efectiva perquè l’experiència és un grau, però té data de caducitat; i perquè podem defensar que la nostra joventut tampoc podrà ser mai la dels nostres pares, perquè és la nostra i el context que ens ha tocat viure, pot ser millor o pitjor, però segur que és diferent.

Necessitem el jovent que ha hagut de fugir dels seus països d’origen per erigir un present més digne a casa nostra, joves que volen tenir fills però no ho fan perquè creuen que això pot truncar la seva carrera professional, joves a qui costa Déu i ajuda compaginar els estudis amb feines precàries i arribar a final de mes.

Els joves no som el futur, som el present i tenim les ganes, l’ambició i l’idealisme que convé per transformar-lo. I, afortunadament, tenim ja alguns exemples de la força i bon govern d’alcaldes i alcaldesses joves, com Omar Noumri, Maria Cusola, Jordi Verdú, Solés Carabassa o Amador Marqués. Persones que estan dedicant anys de la seua joventut a la funció pública per millorar els projectes vitals de les persones que viuen en els seus municipis.

El 2023 tenim l’oportunitat que més persones com elles liderin les transformacions que fan falta als municipis. Per tal que puguin passar coses diferents a les actuals i s’impulsin polítiques que afavoreixin l’arrelament del jovent als pobles; per tal que es garanteixin totes les oportunitats que mereixem i necessitem, no les que creuen que més ens convenen aquells que al seu dia van ser joves en un context que no penalitzava socialment la implicació en la política institucional. Els mateixos que, en gran part, ens neguen poder adquirir l’experiència que ells han acumulat.

El 2023, els nostres municipis tornen a passar l’examen de la governabilitat local. És aquest el moment ideal per fer un pas endavant, per implicar-nos per canviar les regles del joc, i decidir integrar-nos en equips que necessiten la nostra dosi d’esperança, d’il·lusió i de ganes de capgirar tot el que no ens agrada des de dins de les institucions, i perquè el nostre futur al nostre municipi no depengui de la sort sinó de la nostra decisió de transformar el present.

Cal revertir aquesta invisibilització, recuperar la memòria històrica és, també,  recuperar la seva figura, un homenatge merescut és la celebració de l’any Natividad Yarza i Planas a 150 anys del seu naixement. El Govern de la Generalitat va aprovar-ho així i, en els pròxims mesos, sentirem a parlar de Yarza, la seva vida i les seves aportacions. Ella va ser la primera alcaldessa, una de les que va obrir portes −que tants anys van restar tancades posteriorment durant la dictadura−, una de les valentes i mai prou reconegudes.

Helena Martínez Siurana, diputada d’Igualtat a la Diputació de Lleida
Carme Porta Abad, Comissària de l’Any Nativitat Yarza Planas

Per sort, la integració d’aquesta perspectiva a l’agenda pública va molt més enllà del 8 de març, gràcies a la feina de les tantes dones que han persistit en la militància feminista, des de fa tants anys, que s’ha mobilitzat per tal d’assenyalar i denunciar les discriminacions que pateixen les dones. Els drets conquerits ho han estat gràcies a l’organització col·lectiva de totes les que ens han precedit, les que ens hi hem sumat i les que falten per arribar.

De la mateixa manera, la sororitat del feminisme, que lluita per acabar amb les discriminacions de gènere, porta implícita la lluita en contra la discriminació de totes aquelles circumstàncies que interaccionen i agreugen aquestes discriminacions: el classisme, el racisme, la heteronormativitat, el capacitisme i un llarg etcètera que també reposen en un sistema patriarcal que subordina les dones i oprimeix totes aquelles persones que poden fer perillar els privilegis d’aquelles altres que responen als cànons imposats pel patriarcat.  

L’agenda feminista ha entrat a les institucions, a les organitzacions polítiques, econòmiques, socials, culturals i educatives per canviar-ho tot. Per això és important que si volem debats i transformacions reals i significatives, l’agenda feminista perduri més enllà d’una data per tal d’acabar amb la ceguesa de gènere en el conjunt de les polítiques públiques.

La pandèmia va posar en evidència que necessitem posar les cures i la vida al centre de les polítiques públiques i que, els col·lectius que van sostenir les nostres vides durant els mesos més durs de la pandèmia són sectors majoritàriament feminitzats i que malauradament pateixen més precarietat laboral.

Aquest any, el conflicte bèl·lic a Ucraïna sembla que ens ha afectat d’una forma que no ho havia fet abans. Els drets humans de les persones que es troben en una guerra sempre es veuen amenaçats, en les que passen en un entorn més pròxim demogràficament però també en les que es lliuren cada dia arreu del món.

No hi havia discussió en que necessitàvem les cures per sobreviure a la pandèmia, de la mateixa manera que no n’hi ha en que, les guerres, absolutament totes, fan perillar enormement els drets conquerits per les persones que s’hi veuen involucrades. El feminisme reclama paritat, igualtat retributiva, dignitat però sobretot, reivindica el respecte per la dignitat i els drets humans de totes les persones.

L’antídot, com sempre, ha de ser el feminisme com a eina de transformació social que permeti acabar amb tots els eixos d’opressió però també com a front comú que garanteixi els drets de totes les persones, per viure en una societat plenament democràtica i on es respectin els principis d’igualtat i de justícia. 

Que la coherència feminista acompanyi les maneres de relacionar-nos, d’actuar i endreçar prioritats. Més enllà del 8 de març, més enllà d’una pandèmia i més enllà de qualsevol guerra.

Tan de bo sabéssim el segon cognom de Margarida Rugall, però el cognom de la mare de “Na Rugalla”, com el nom de tantes dones, ha quedat esborrat de la història. Na Rugalla va dedicar part de la seva vida a la cura de les persones del seu entorn i pel poc que n’hem pogut saber, el veïnatge l’anomenava “la metgessa”. 

Na Rugalla no posa nom a cap plaça del meu poble ni apareix en cap dels carrers que trepitjo i visc. Segurament per això, per a mi, Na Rugalla era una completa desconeguda. Una desconeguda que va haver de patir la cacera injusta d’una societat que perseguia dissidents, llevadores i guaridores, acusant-les de bruixeria. Avui dia les cures no són perseguides, però ja se’n ha encarregat el patriarcat de desconsiderar-les.

El mes en que es commemora el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, avui 11 de febrer, és de justícia posar en valor totes les dones que han excel·lit en aquest àmbit i apoderar les que encara ho han de fer; però també tenim el deure de reconèixer que moltes no podran arribar-hi perquè el sistema no els hi posarà les coses fàcil. Aquesta segona realitat incomoda fins i tot a dones que, inserides dins el sistema patriarcal, redueixen el debat a la mera qüestió quantitativa del sexe, obviant tot el seguit de discriminacions socials que es carreguen sobre una concepció oberta del gènere femení. Ens cal fer autocrítica, qüestionar-nos i reconèixer que encara queda molt camí per recórrer per assolir una societat igualitària.

El que està clar és que no podrem assolir la igualtat a la qual aspirem sense recordar i dignificar les dones lluitadores que ens han precedit, però la memòria històrica també incomoda als que han perpetuat els seus privilegis edificant el present sobre la mirada immòbil del passat. La memòria històrica és qüestionada i utilitzada com a objecte de pugna política pels immobilistes en un país on malauradament moltes persones han decidit construir sobre el silenci.

Per sort, també són moltes les persones que s’han deixat la pell per posar en valor la relectura de la història unívoca que ens han explicat, aplicant la memòria objectivable com una eina de transformació social que ens permet dignificar i erigir, des del coneixement, un futur més just. Una eina de construcció massiva, que ens permet qüestionar el passat per canviar el futur.

No hi ha justícia sense memòria i no hi ha vida sense cures, pesi a qui li pesi.

Per totes les dones que han patit i pateixen discriminacions, per les assassinades, les supervivents i per les que han de néixer i créixer en aquest món, no podem permetre’ns deixar de lluitar pels drets de totes. Ho direm les vegades que faci falta, el masclisme ens discrimina, ens viola i ens assassina i cal combatre’l des de tots els espais, tots els dies de l’any, perquè està instaurat en tots els àmbits de la societat.

Però com sóc optimista de mena, avui també vull subratllar que el feminisme és l’eina esperançadora que ens ha de permetre construir un món més habitable i parlar de vida amb totes les lletres de la paraula. I per això, cal seguir incorporant aquesta consciència feminista arreu.

Arribar a prendre aquesta consciència és un camí que cal recórrer. És un camí ple de ràbia i frustracions, a vegades incòmode, perquè caldrà assumir les pròpies contradiccions i també prendre consciència dels privilegis envers altres dones. Però també és un camí ple de llum.

La llum de la generositat de les dones que han fet camí abans que nosaltres, les dones que comparteixen coneixements i experiències vitals, que un dia van contribuir a que d’altres ens poséssim les ulleres lila, a les dones de la nostra vida, gràcies. 

Jo no sóc pagesa, ni ramadera, precisament sóc el clar exemple d’una família la qual, la manca de relleu generacional ha acabat amb la continuïtat de l’explotació agrària. El meu padrí era pagès. Cuidava i estimava la terra que llaurava i el bestiar que alimentava, però el padrí va arribar un dia que no podia llaurar i cuidar la terra; i sense la possibilitat d’un relleu que pogués continuar amb la tasca, es va acabar.

Tan és així, que una de les raons per les quals la meva mare diu que no s’hi va poder dedicar, és que llavors a cap dona se li hagués acudit viure i treballar de la terra. No en aquells temps, o no en les seves circumstàncies. Però la dona al món rural, sigui al capdavant de les explotacions, en el treball productiu o de cures, sempre ha estat i serà una peça clau per garantir-ne el desenvolupament. Ho diu l’Anna Paüls i Solans en la campanya, “Lleida és nom de Dona”, creada per l’àrea d’igualtat de la Diputació de Lleida, en la qual explica la seva experiència al capdavant d’una explotació agrària i argumenta que el paper de la dona en el món rural sempre ha estat fonamental.

Gairebé un milió de dones viuen en zones rurals a Catalunya i cada cop n’hi ha més, com l’Anna, que es dediquen professionalment al sector primari.

Jo no sóc pagesa, ni ramadera, però estimo la terra que trepitjo i tot el que produeix. La sororitat també és reconeixement. I la sororitat - com el feminisme- no es predica, es practica.

Tot el meu reconeixement a les dones que produeixen, que treballen la terra amb les seves mans i vetllen pel bestiar que crien i alimenten. També tot el meu reconeixement a les dones que cuiden, que curen, que sostenen la vida des d’altres dedicacions professionals en les zones no urbanes.

Ens toca reconèixer, però sobretot actuar, per això la Diputació de Lleida treballa des de diferents àmbits per tal de dotar de més recursos una part del territori massa cops menystingut. Precisament practicant accions concretes que ens han de permetre assolir l’equitat territorial. Per això també, la Diputació de Lleida treballa per la transformació feminista que ha de garantir que totes les persones que la demarcació tinguin les mateixes oportunitats. Segurament no podem prometre canviar-ho tot, però si que podem garantir no perpetuar més un greuge que menysté la meitat del territori i la meitat de la població. Gràcies per tant, dones rurals!

Gaudint de la festa major de Sant Miquel a Lleida, exhaurint els últims dies de Santa Tecla i aprofitant la Mercè, alguns debats televisius han dedicat part de les seves tertúlies per parlar dels protocols de prevenció i abordatge de les violències masclistes en entorns d’oci.

I en aquest context, em sorprèn la determinació d’alguns tertulians per afirmar que la clau per eradicar les violències masclistes rau en el fet que les dones denunciïn. Ho afirmen amb tanta seguretat que gairebé em deixo convèncer si no fos perquè sóc a l’altre bàndol, al de les dones.

Compte, amb això no dic que no sigui important que les dones denunciïn si han patit o estan patint qualsevol tipus de violència masclista. Cal assenyalar, aïllar i denunciar els agressors. Amb aquestes línies tampoc vull culpabilitzar comentaris que provablement es fan amb les millors de les intencions. Però sabeu què passa? Que l’infern és ple de bones intencions i si el segle XXI havia de ser nostre, estem fent una mica tard.

El que passa és que a mi m’han tremolat les cames tornant a casa de nit i he hagut de córrer fins el portal. M’han aixecat la faldilla en una discoteca i he patit situacions, malauradament com la gran majoria de dones, per les que he sentit culpa, por, fàstic i ràbia.

Assenyalar, aïllar i denunciar. Sí. Quan puguis, quan vulguis, quan estiguis preparada. Perquè el cert és que des del juny fins a dia d’avui han ocorregut més de tres agressions al dia. Tres que s’hagin denunciat, ja que només es denuncien entre un 10 i un 20% dels casos.

Les violències no es perpetuen perquè les dones no denunciem. Les violències es perpetuen perquè vivim en un societat impregnada de masclisme i el patriarcat ha construït un relat on els homes han d’acomplir expectatives de virilitat, fortalesa i dominació.

Aquesta construcció social de la masculinitat, que associa a les persones que s’identifiquen com a homes amb aquesta idea de l’home, els tanca en una capseta molt dura i petiteta i els obliga, en gran mesura, a allunyar-se de tot allò que es considera femení, perquè és entès com un signe de debilitat. És aquesta idea de la masculinitat la que legitima i perpetua el masclisme.

Mentre hi hagi impunitat, hi haurà violències. Les dones fa temps que tenim clar que no en volem passar ni una però necessitem una societat implicada.

La prevenció, el coneixement i la educació ens pot ajudar a revertir aquesta situació. Necessitem que els homes no mirin a un altre costat. Tenim aliats però ens en calen més. L’eradicació de les violències masclistes no passa únicament per la denúncia de la dona que ha patit l’agressió, passa perquè la complicitat canviï de bàndol.

No puc començar aquestes línies sense reiterar l’agraïment per la tasca d’aquestes entitats, que molts cops omplen els buits de les institucions. La demarcació de Lleida és un territori extens, divers i dispers i, per això, cal posar de relleu les entitats que han nascut en els darrers temps arreu del territori i que, a la lluita per la visibilització del col·lectiu en llocs mancats de referents, s’hi suma la feina de teixir xarxes de suport i d’impulsar espais de relació i de cura en comarques i municipis tan allunyats i diferents.  

Aquests dies m’és inevitable fer balanç i reflexionar sobre el fet que fa dos anys es va crear l’Àrea d’Igualtat de la Diputació de Lleida amb l’encàrrec de transformar el territori, oferint diferents recursos als municipis i consells comarcals de la demarcació per promoure la igualtat real i efectiva de tota la ciutadania.

El camí d’ençà fins ara no ha estat fàcil i ens queda molt recorregut per caminar, però tenim clar que caldrà recórrer-lo comptant amb totes i tots.

Som plenament conscients de la complexitat d’una transformació com aquesta. Al cap i a la fi, parlem de canviar una societat impregnada per l’odi patriarcal i el masclisme. Però també som conscients que la igualtat de drets i oportunitats no és cap ambició utòpica sinó allò necessari en una societat que aspiri a esdevenir democràtica i justa.

És hora de teixir aliances si el que volem és donar resposta a les reivindicacions de totes les persones ubicades al marge de l’hegemonia patriarcal que ens oprimeix. És evident que ens queda un llarg camí per recórrer, però només teixint aquestes aliances estratègiques aconseguirem veritables avenços polítics i socials.

Fa dies que els colors de l’arc de Sant Martí impregnen els espais públics; tant de bo s’hi quedin. Mentrestant, caldrà seguir visibilitzant les exclusions i violències que pateixen les persones amb identitats, orientacions o expressions de gènere no normatives i com interseccionen amb altres causes de discriminació, com l’origen, la classe o l’edat.

Cal canviar-ho tot i per això no fan falta grans posades en escena ni paraules grandiloqüents. Cal reconèixer i acceptar la diversitat, ampliar la mirada, entendre que quan parlem de drets de les persones LGTBI parlem de drets humans. No parlem del dret a estimar a qui es vulgui sinó del dret a existir, a sentir-se i expressar-se com es vulgui, i no com es pugui o com ens deixin les normes socials acceptades.

Cadascú des del seu espai, hem d’anar creant parcel·les de tolerància i respecte per tal que les Terres de Ponent siguin el territori de drets i llibertats que desitgem. On no hi càpiguen ni la LGTBIfòbia ni la discriminació de cap tipus!

Ho escric entorn del 15 de maig, Dia Internacional de les Famílies, però qui em coneix sap que ho defenso cada dia. M’he passat tota la vida explicant que no comparteixo pare i mare amb els meus germans, que no són els meus germanastres, i que sí, que me’ls estimo. I potser em passaré molts anys també explicant que no sóc mare biològica, però que estimo una criatura que cuido i procuro educar sabent molt bé quin és el lloc que ocupo. I que a vegades és un lloc ben petit i poc agraït, i d’altres un lloc meravellós. 

D’entrada, tothom sap que hi ha moltes famílies que s’allunyen del model de família nuclear, però saber-ho no significa en cap cas acceptar-ho o, el que encara és més complicat, normalitzar-ho.

Reivindiquem que totes les persones som diferents i que mereixem que se’ns respecti la nostra diferència i puguem gaudir dels nostres drets en igualtat de condicions. La realitat, però, és que la societat generalment rebutja o menysté la diferència.

Per valorar el nivell d’acceptació que pot tenir una família podem fixar-nos primer en el grau d’acceptació que tenen els individus que la conformen. Famílies monomaternals, monoparentals, extenses, adoptives, d’acollida, LGTBI, transculturals, enllaçades, mixtes, famílies sense criatures, famílies amb diferents nivells socioeconòmics, famílies que dinen plegades els diumenges i famílies que només es veuen el dia de Reis.

De fet, no ens fan falta etiquetes que ens descriguin i encasellin. Ens cal una mirada i un llenguatge inclusiu, que tingui en compte totes les possibilitats. Famílies, unides per un vincle afectiu i un projecte vital compartit.

Siguin com siguin, en les famílies on hi ha criatures hi troben en elles el primer i principal espai de socialització i les pautes que els permeten configurar el seu món, generar un sistema de valors propis que determinarà en gran part de quina manera l’entenen. És de justícia, doncs, entendre que les famílies mereixen ser respectades perquè en elles creixen infants que volem que visquin en una societat inclusiva, justa i respectuosa.

Acceptar la diversitat familiar implica ampliar la mirada, adoptar-ne una de més amable, respectuosa i plural, que defugi d’estereotips i sigui generosa. Entendre que les persones que conformen les famílies són diverses, que la societat és plural i per tant les famílies també ho són.

Tenir una mirada que s’allunyi també del discurs patriarcal i  homogeni. Cal posar en valor els diferents models familiars més enllà de la bipaternalitat i del model patriarcal pel que fa la distribució de rols i organització interna de les famílies. Prendre consciència sobre aquestes qüestions i adoptar les mesures adients per tal de promoure el benestar i dignitat de totes les famílies i les persones que les conformen. Que visqui la diversitat i les famílies, en plural!

Les reivindicacions de milers de treballadores demanant condicions justes de treball, l’incendi de Triangle Shirtwaist i els carrers de Petrograd esclatant... Portem a les espatlles el record de les dones històricament silenciades i invisibilitzades. Dones bombardejades amb l’insult d’histèriques, conques, rígides, nimfòmanes, putes, avortadores, verges, sibil·lines, bledes, màrtirs...

Ens carreguem de raons per les dones que cuiden i curen. Per totes aquelles que han estat llençades i expulsades cap enfora, vivint a l’ombra d’homes burgesos, obrers, grans líders i savis. Per les que donen vida i les que decideixen no fer-ho. També pels seus drets a decidir-ho lliurement.

Portem a l’esquena dones agredides, violades i assassinades pel fet de ser dones i les que lluiten cada dia per resistir i persistir en un món que les assenyala per estimar altres dones. Totes aquelles a les quals els claven els colzes perquè no ascendeixin en un sistema patriarcal fixat pels homes. També dones que ascendeixen i trampegen totes les línies vermelles i els obstacles per avançar, malgrat tots els “malgrats”.

Portem a l’esquena milers i milers de dones en lluita contra una història escrita i explicada per homes: Simone de Beauvoir, Clara Campoamor, Audre Lorde, Virginia Woolf, Angela Davis, Rosa Parks, Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany, Natividad Yarza... I també les supervivents de les “manades”, les aules de teatre, les companyes del #MeToo i milers de dones que lluiten cada dia.

Portem a l’esquena el llegat de la resistència i perseverem. Un llegat que ens carrega de raons per continuar exigint un futur digne i just però sobretot un present lliure de violències masclistes i discriminacions.

No ens valen justificacions i excuses emparades en costums normalitzats. Som moltes –i molts, cada vegada més− que ens hem posat les ulleres lila i entenem que les normes socials que imperen són fruit d’un ordre social establert únicament per homes amb ulls masculins, i que la lluita feminista és la lluita per un món millor, més just i democràtic, on també ens calen els homes amb mirada femenina.

Les dones hi som, hi hem estat sempre, però la història i el patriarcat ens han relegat a un segon pla. Carregades de raons, estem més determinades que mai a reivindicar-nos en l’espai públic, a conquerir-lo per avançar. És per això que aquest 8 de març i sempre que faci falta, tornarem a prendre els carrers i a reivindicar el nom de dona.

Des de l’Àrea d’Igualtat de la Diputació de Lleida reivindiquem les dones que han obert camí i treballem per visibilitzar les dones que persisteixen en un món tradicionalment masculinitzat. Conquerir l’espai públic per conquerir tots els àmbits i assolir la igualtat real i efectiva. Ciència, política, pagesia, constància, força... són noms de dona. També llibertat i justícia. Vindicarem el nom de dona perquè neixi l’arbre de l’alliberament.

En totes les èpoques hi ha persones que ens fan pensar que una sola característica identitària preval per sobre de les altres, tan superior que mereix denominar-la com a “identitat”.

L’1 d’octubre de 2017, quan uns quants cantaven “a por ellos” ho feien esgrimint la legitimitat pel que consideraven una amenaça per a la seva identitat. Estaven convençuts que la unitat de la seva nació estava en perill i aquesta amenaça els legitimava per fer ús de la força bruta que van exercir per tal de preservar-la. Precisament perquè molts d’ells no han entès mai que quan a una persona se l’obliga a renegar d’algun element de la seva identitat, com si només n’hi hagués un de bo, és quan exalten els conflictes i qualsevol cosa val per tal de defensar-la.

No m’agrada l’adjectiu “netament”. Ningú és “netament” res. L’independentisme és divers i en això rau la seva riquesa i el seu veritable poder. És transversal i això ens dona una força incommensurable.

Em nego a no percebre la meva identitat integrada per múltiples i diverses pertinències. Em nego que la meva mirada pugui ser còmplice d’aquesta opressió. Em nego que la meva identitat estigui calçada en negatiu per un contrari.

La meva ànima, el meu ésser, es conforma de moltes petites coses, veritablement significatives, que estructuren el que soc. Això no vol dir que siguin immutables. Si les endreço jeràrquicament, segurament tindran diferent ordre depenent del moment en què em trobi, depenent de l’amenaça que hi hagi per una d’elles en un moment concret.

Podria dir-ne algunes que determinen en gran part qui soc i com soc: soc una dona, independentista, republicana i d’esquerres.

Encara que tots aquests elements els pugui compartir amb un gran nombre d’individus, mai serà la mateixa combinació per les mateixes persones i aquesta és la veritable riquesa de cadascú. Que tots i totes som éssers únics, amb molts i complexos matisos, però irrepetibles.

Cap d’aquestes característiques –dona, independentista, republicana i d’esquerres− té menys valor que una altra. Però certament, totes elles i moltes més que no esmento, són indispensables per conformar com penso i actuo.

Aquesta complexitat a l’hora de definir la meva identitat es posa constantment en evidència. Així, em costa pensar-me en un país independent si no és per bastir una república feminista. Em costa pensar-me feminista si no és anticapitalista. No puc imaginar-me d’esquerres sense voler assolir una república amb justícia social. Cal defugir de purismes i definicions que, lluny d’apropar-nos a la victòria, ens ofeguen. Les mirades també poden alliberar. Cal ampliar-les, sumar matisos i ser valentes, fins i tot, per assumir contradiccions. En aquestes rau la nostra veritable força. Concebre’ns com un moviment integrat per persones molt diverses, amb diverses i complexes identitats.

Conec persones molt properes que diuen que no són independentistes sinó que “estan” independentistes. Perquè ens hi han trobat amb altres elements, altres pertinences compartides. Són l’essència del missatge que traspua el Tornarem a vèncer, d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, aquesta aposta per guanyar el país que s’ha volgut simplificar en l’expressió “ampliar la base”. Cal teixir totes aquestes complicitats, ampliar la mirada, cercar lluites compartides i convèncer que l’única manera d’assolir-les és la independència!

Al novembre també arriba una data assenyalada. Una data que apel·la consciències, assenyala vergonyes i alimenta lluites. Arriba el 25 de novembre, Dia Internacional per l’Erradicació de les Violències Masclistes. Enguany hem viscut mesos confinades a les nostres llars com a únic refugi que ens protegiria d’un virus que ha estès el seu mal per tot el món, però, paradoxalment, s’ha posat de manifest la crua existència d’una altra realitat: hem pres més consciència que mai de l’existència d’un altre mal, també estès per tot arreu, que persisteix dins les llars —que haurien de ser refugi—, on moltes dones no poden sentir-se segures.

Massa vegades ha arribat el pitjor dels desenllaços i la violència masclista ha mostrat la més cruenta de les seves cares, el feminicidi. La punta de l’iceberg. Aquella que tothom és capaç d’identificar, condemnar i rebutjar. Però què passa per sota de l’iceberg? La violència implícita, la que es troba amagada, submergida en l’aigua. Doncs passa que en ella s’amaguen les violències que aguantem dia rere dia i que perpetuen la continuïtat del gel visible, el compacten i fan molt difícil que es pugui dinamitar.

Quan parlem de posar-nos les ulleres lila parlem d’això. De posar-nos les ulleres  que ens han de permetre veure-hi més i millor aquesta altra realitat de la qual parlava. Hem de submergir-nos per veure el que hi ha sota la punta de l’iceberg i el manté damunt l’aigua. Parlem del llenguatge sexista i excloent, del xantatge emocional, la publicitat sexista, la culpa, el control, la manca de visibilització, l’humor masclista, la cosificació i un llarg etcètera d’actituds de menyspreu que tenen com a objectiu la dona.

Cal que ens hi submergim, l’identifiquem i el denunciem, assumint la responsabilitat que hi tenim perquè només prenent consciència del que fem podrem canviar-ho. Perquè el que s’hi amaga normalitza un sistema de violències que a mesura que s’amplifiquen arriben a nivells de violència explícita tals com els insults i les amenaces, fins a saltar a l’abús sexual, les agressions físiques, les violacions i, a dalt de tot d’aquesta muntanya gèlida, els assassinats.

Les dades són esfereïdores i ens diuen que una de cada dues dones han patit algun tipus de violència explícita. Això significa que, efectivament, moltes dones portem una mica de novembre dins. Però nosaltres ja ho sabíem, no ens calen enquestes que ho verifiquin. Per sort, moltes supervivents han alçat la veu, han dit prou i han fet visible aquesta realitat.

Assumint cadascú les responsabilitats que ens pertoquen, des de les institucions, la feina, l’escola, des de casa i el carrer, hem d’assenyalar aquelles violències que ens impedeixen viure lliurement i perpetuen aquesta estructura masclista.

Tant de bo un dia el novembre no porti aquesta melangia i ens desfem d’aquesta rèmora perquè la boira serà símptoma de refugi segur per a totes. El que està clar és que no farem ni un pas enrere, per les que malauradament han assassinat, les supervivents, les que han decidit trencar el silenci i les que encara no poden fer-ho.

Totes elles ens són refugi i ens donen forces per seguir trencant el gel.

Un dels objectius que tenim com a país és assolir un veritable equilibri territorial. Això només és possible garantint que visquem on visquem puguem gaudir dels mateixos drets i oportunitats. Les zones rurals del nostre país representen més del 85% del territori i acullen un 25% de la població. Un país que doni l’esquena a aquest 85% del territori no té futur. Per això, més que mai, cal reivindicar el paper de les dones en aquest territori. Perquè un país on no es tinguin en compte les dones tampoc en té, de futur.

En uns moments com els actuals, té més sentit que mai afirmar que sense la plena participació de les dones en tots els àmbits no hi haurà revitalització de l’economia ni dinamització del nostre territori. Això passa inevitablement per la integració de la transversalitat de gènere en tots els àmbits, també en aquells que posen atenció als projectes i programes de desenvolupament rural. La Llei 17/2015, de 21 de juliol, d'igualtat efectiva de dones i homes, es refereix explícitament a la necessitat d’apoderar les dones del món rural i posar en valor el seu paper en el desenvolupament d’aquest. El Programa de dones del món rural i marítim 2016-2020, impulsat pel DARP, posa de manifest algunes de les qüestions fonamentals que afecten les dones, i que condicionen la seva participació més activa en el desenvolupament rural. Posa especial atenció a aquelles dades estadístiques i de context que deixen palès que la igualtat de dones i homes en el món rural encara no és una realitat. 

Aquest anàlisi de dades posa especial atenció en la necessitat de seguir treballant per impulsar l’emprenedoria femenina, pel suport a les dones en les seves iniciatives productives, comercials i de gestió. Aquest camí no només esdevé una eina bàsica per assegurar l’avenç cap a un equilibri territorial real, sinó que esdevé una estratègia totalment necessària per la sostenibilitat del país. Sense dones no hi ha relleu generacional, ni desenvolupament rural. Ho deia la nostra enyorada consellera Meritxell Serret, ho referma la nostra consellera Teresa Jordà.

La pandèmia ha posat de manifest realitats que ja coneixíem: Sobre les dones recau gairebé tot el pes de les cures −tant les formals, les professionalitzades, com les informals− i s’ha agreujat la falta de serveis bàsics i assistencials públics de primera necessitat al món rural. Aquesta combinació de factors dóna com a resultat una nova dificultat afegida que impedeix l’arrelament de les persones al món rural. Les crisis evidencien les mancances en aquest sentit, però s’han d’entomar com a oportunitats d’accelerar canvis reals que són urgents.    

De la mateixa manera, amb la COVID-19 també hi ha hagut un augment de la demanda i aposta clara de productes locals de qualitat, la venda de proximitat i el Km 0, que se’ns dubte contribueixen a aquesta revalorització del món rural i el sector primari. S’ha de tenir en compte el paper que ocupen les dones en aquest i garantir-ne la seva continuïtat. De la mateixa manera, hem de tenir en compte tot allò que garanteix i impulsa el desenvolupament rural, que va més enllà de la producció d’aliments: La conservació dels espais, la seva biodiversitat, els paisatges, la sostenibilitat en la gestió dels recursos naturals... En aquest sentit, és imprescindible comptar amb la emprenedoria i lideratge femení.

La igualtat d’oportunitats entre dones i homes és essencial per garantir el futur del món rural. Sense dones no hi ha desenvolupament rural i sense desenvolupament rural no tenim país!

Però no només això, la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat d’abordar altres temes històricament treballats des del feminisme, com són la sobirania alimentària, la sanitat pública i les cures. Això ens situa en un escenari ben diferent del que teníem només fa unes setmanes, a principis de març, quan molts col·lectius feministes es queixen –malauradament amb raó− del cinisme amb el que diferents actors polítics denuncien moltes de les qüestions que, en dies tan assenyalats com el vuit de març, queden oblidades la resta de l’any.  

Actors que sovint creuen que això de les polítiques feministes són “xiringuitos” que no mereixen un espai propi de treball a l’administració. Evidentment, les polítiques feministes han de ser transversals, però sense que ningú ho vetlli és difícil que puguem impregnar-ho tot.

Aquests dies hem posat en valor la tasca de les persones sanitàries així com les persones que es dediquen a les cures, l’atenció a les persones vulnerables, les treballadores dels supermercats, les persones que es dediquen a la neteja, etc. S’ha posat de manifest que aquests sectors –molt feminitzats i precaritzats− sostenen les nostres vides. Hem aplaudit solemnement a les vuit del vespre i els hem agraït el seu esforç, dedicació i treball. Ho han donat tot i han continuat amb la seva dedicació per a que nosaltres puguem parar.

En els dies que vindran caldrà recordar-les i reivindicar més que mai que les polítiques de reactivació econòmica han de tenir en compte l’impacte de gènere. No val a reproduir inèrcies del passat que de poc ens han servit fins ara. Caldrà revalorar tot el sistema econòmic i social actual, però de res ens servirà si no ho fem posant l’èmfasi en unes formes de fer que qüestionin les lògiques neoliberals.

Caldrà abordar la crisi econòmica i social que se’ns ve a sobre posant en valor el suport mutu, la solidaritat, la igualtat i la democràcia. Cuidem-nos. Però cuidem-nos de veritat! 

La crisi econòmica de l’any 2008 va comportar més desigualtat de gènere perquè les polítiques de reactivació econòmica no van tenir en compte l’impacte de gènere. No caiguem en el mateix parany. Recordem qui ha sostingut les nostres vides en època de crisi i sobretot, cuidem-les!

L'esport treballa amb valors, els clubs i entitats tenen un compromís amb l'educació esportiva, però també formen en el respecte i la diversitat en el camp de joc, sobretot en l'esport base. Però hi ha una altra realitat en alguns esports, a les graderies, en la societat, on trobem esports estereotipats, i on són massa comunes expressions vexatòries i discriminatòries cap a les persones que no compleixen aquells estereotips androcèntrics propis de societats ancorades al passat.

L'any 2015, Jesús Tomillero, àrbitre de futbol professional, va fer pública la seva orientació sexual. Aquest fet li va suposar insults, agressions i fins i tot amenaces de mort. Malauradament, va haver de deixar de xiular durant un any. Un altre cas és el de Marc Fortuny, judoka, que va haver de deixar la competició per l'estrès, l'angoixa i el pànic que li suposava viure una sexualitat no normativa sense saber si aquesta seria socialment acceptada.

Víctor Gutiérrez, waterpolista, en canvi, va trobar reaccions d'absoluta normalitat davant el seu entorn i això el va fer decidir a exposar públicament la seva sexualitat per tal de ser referent i ajudar a visibilitzar aquesta diversitat en l'esport.
Dies com avui, en què surten a la llum casos com aquests, ens recorden que des de tots els espais de la societat i, evidentment, des de les institucions, ens hem de conjurar per treballar per la visibilització de la diversitat sexual i de gènere i fomentar-ne el respecte, començant per treballar per una educació sexo afectiva eficient. I és que en els casos mediàtics, els esportistes que han expressat la seva orientació sexual coincideixen a denunciar la falta d'atenció pública per altres maneres de viure la sexualitat.

Des que naixem ens protegeix (o oprimeix) la presumpció d'heterosexualitat. Ens fem grans sense que ningú ens digui que hem de ser heterosexuals, que hem de respondre a una expressió de gènere normativa. Potser ningú ens ho diu però rebem infinitat d'inputs –en la televisió, les joguines, les disfresses, la literatura– que ens diuen que no hi ha una altra opció, que ens mostren el "camí correcte", el normatiu, que allò "normal" és ser heterosexual.

Si som dones, hem de semblar-ho. Si som homes, també. Hem de seguir les expressions de gènere normatives que ens indiquen les normes socials, la gestualitat i vestimenta tradicionalment considerades com a femenines o masculines. Aquest binarisme que ens cau a sobre, ens encasella i sovint ens ofega. Aquest mandat binari del gènere dificulta –i molt– l'expressió lliure de qualsevol sexualitat o gènere, diferent de la normativa. Si no ens qüestionem aquest model, difícilment podrem viure en una societat lliure de LGTBI fòbia.

Sovint assumim també que una persona amb una expressió de gènere no normativa també té una orientació sexual no normativa. Cal trencar amb tots aquests estereotips, parlar-ne més i seguir lluitant per una educació lliure i diversa.

L'esport és ple d'estereotips. Les expressions normatives de gènere socialment acceptades ens ensenyen que hi ha esports pels quals les atribucions tradicionalment considerades com a masculines significaran més habilitat per uns esports determinats i al revés amb els esports estereotipats com a femenins.

Des de la Diputació de Lleida hem posat en marxa la campanya Guanyem la partida, per tal d'afavorir aquesta visibilització de la diversitat sexual i afectiva en l'esport. Aprofitant aquestes línies voldria agrair la desinteressada disposició dels clubs a participar-hi. És entre totes, entitats esportives, institucions i ciutadania, que ho assolirem. En una societat on l'esport genera debat cada dia necessitem crear espais segurs on aquesta diversitat sexual i de gènere pugui expressar-se. Hem de treballar des de tots els àmbits per tal que aquests espais existeixin. Des de les institucions no ens cansarem de repetir que, quan parlem de drets LGTBI, estem parlant de drets humans i el respecte a aquests Drets Humans es fonamenta en una sèrie de principis inalienables com la igualtat, la no discriminació, la integritat física i moral, el dret a la imatge, l'honor o la intimitat.