Si incorporem la visió de gènere i desagreguem les dades per sexes: les dones assalariades van cobrar a Lleida, al 2021, un salari mitjà anual de 18.869 euros, i els homes, de 21.864 euros. Al 2020 va ser de 17.831 euros i de 20.881 euros, respectivament. Per tant, les dones lleidatanes assalariades, al 2021, van cobrar 2.995 euros menys de mitjana anual que els homes. Al 2020 eren 3.050 euros menys de mitjana anual que els homes.

Així doncs, al 2021 la bretxa salarial corresponent és del 13,7 %, és a dir, les dones perceben un 13,7 % menys de salari mitjà anual que els homes. Al 2020 va ser del 14,6%. Millorem, però anem molt a poc a poc, un escàs punt per any. Amb dades del 2021, els salaris de les dones s’haurien d’incrementar un 16 % més de mitjana anual per eliminar la bretxa salarial a la demarcació de Lleida.

Segurament ha contribuït a la millora de la bretxa salarial l’augment de l’SMI (salari mínim interprofessional) i la menor proporció de persones en situació d’ERTO o el fet que la mitjana salarial de les dones que no van estar en ERTO es veuria augmentada en treure de l’equació moltes treballadores precàries.

Pel que fa a la bretxa salarial de gènere en relació amb l’edat, s’observa que les diferències salarials entre homes i dones són molt elevades entre el jovent de fins als 25 anys, tot i tenir en ambdós casos salaris mitjans anuals molt baixos, el que indica que el jovent es troba instal·lat en la precarietat laboral, malgrat tot. Després es va escurçant la bretxa, però s’eixampla a mesura que l’edat augmenta, especialment a partir dels 36 anys en endavant, edat que coincideix amb les etapes en què les dones, majoritàriament, es dediquen a la criança i a la cura de persones dependents. Les dones arriben al màxim salarial entre els 46 i els 55 anys, mentre que els homes ho fan entre els 56 i els 65 anys, és a dir, el salari mitjà anual dels homes creix al llarg de la vida laboral i el de les dones, no, cosa que repercuteix en les futures pensions de jubilació. Amb tot, observem com la bretxa salarial entre homes i dones es va escurçant de manera important en les franges d’edat més elevades.

La disminució que aquest indicador ha mostrat durant els darrers anys és una bona notícia que hem de fer valer. No obstant això, cal recordar que la bretxa és un indicador relatiu i, per tant, no proporciona de manera aïllada informació sobre les condicions salarials objectives ni de les dones ni dels homes. De fet, la disminució de la bretxa salarial de gènere és compatible amb l’estancament o la disminució dels salaris en general. Per aquest motiu, per poder ser interpretada, la dada sobre bretxa salarial ha d’anar sempre acompanyada de context, d’altres mesures i d’indicadors relatius a la situació de la dona al mercat de treball i a la societat.

Per a CCOO la nova pujada de l’SMI aquest any, farà que moltes persones vegin incrementats els seus salaris de manera important. Però calen més mesures.

CCOO proposa que es transfereixin els beneficis empresarials als salaris, és imprescindible, si volem contribuir a la reducció de la bretxa salarial de gènere. Cal un salari mínim de referència català del 60 % del salari mitjà, segons la Carta social europea, que se situaria al voltant dels 1.320 euros. Això s’ha d’impulsar des de l’Acord interprofessional de Catalunya (AIC) i des de la contractació pública de la Generalitat de Catalunya a través de clàusules socials. A Catalunya, amb un cost de la vida més elevat, aquesta mesura, com s’ha demostrat amb les pujades de l’SMI, contribuiria a la reducció de la bretxa salarial.

CCOO celebrem l’acord sobre la reforma laboral perquè valora el diàleg social i la negociació col·lectiva, recupera els drets arrabassats i millora, sense cap mena de dubte, la vida de milions de dones, les quals han estat les que més han patit la temporalitat, la parcialitat involuntària i la irregularitat. Amb la reforma laboral, les dones hi guanyem!

La discriminació de gènere té com a resultat una precarietat femenina més gran: atur, temporalitat, parcialitat, subcontractació, salaris mínims… Però tot plegat es pot revertir! Com? Amb la nova reforma laboral que:

• Limita la temporalitat: acota bé les causes per fer contractes temporals i en limita la durada en el temps a un màxim d’un any.

La taxa de temporalitat de les dones a la demarcació de Lleida, el 2021 era del 86 %.

• Elimina el contracte per obra i servei, en el seu lloc s’impulsa el contracte fix-discontinu amb el qual s’aconseguirà una major seguretat i estabilitat.

Aquest canvi ha de suposar una transformació en sectors en què s’utilitza aquest contracte i que tenen una important presència femenina, com les activitats agràries, la restauració o la indústria manufacturera.

• Talla la precarietat en el sector públic, que ocupa un nombre important de dones, moltes d’elles amb contractes temporals.
• Limita l’encadenament de contractes temporals. Es redueix a divuit mesos en un període de vint-i-quatre el termini d’encadenament de contractes per adquirir la condició de treballadora indefinida. Les dones se’n veuran més beneficiades, ja que són elles les que encadenen més contractes.
• Restableix la preferència del conveni sectorial davant del d’empresa, cosa que evita que en contractes i subcontractes, que es donen sovint en feines feminitzades, i en empreses multiservei es rebaixin els salaris i les condicions mínimes.

Amb aquesta reforma tothom hi guanya drets, especialment, les dones. Ara serà el moment de reclamar i fer-ne efectiva la recuperació, centre de treball a centre de treball, i de continuar lluitant des de l’acció sindical per eliminar totes les bretxes de gènere.

Encara ens queda molta feina per fer per posar remei a les bretxes i dignificar les condicions de tants sectors feminitzats. Seguir apujant els salaris, en especial el salari mínim interprofessional, que té impacte en la bretxa salarial; la ratificació del Conveni 189, per equiparar les condicions de les empleades de la llar; aconseguir més i millors polítiques públiques de cures; el reconeixement de totes les malalties professionals que afecten les dones, la negociació de plans d’igualtat a totes les empreses…

No només la reforma laboral acabada d’aprovar tindrà o té efecte ja, sinó que també el tenen el conjunt de mesures preses des del diàleg social, com els plans d’igualtat. El dia 7 de març d’enguany s’esgota el període transitori perquè totes les empreses de més de cinquanta persones treballadores hagin de negociar i registrar un pla d’igualtat. Són plans que intenten corregir la bretxa retributiva entre dones i homes als centres de treball i són un element essencial en l’equitat retributiva i de condicions laborals.

CCOO seguirem treballant per la igualtat laboral i retributiva de dones i homes a l’ocupació, per la corresponsabilitat en les cures i per l’eliminació de qualsevol tipus de discriminació i violència. A CCOO, tenim un pla!

En primer lloc, cal posar de manifest la realitat lleidatana: segons dades de l’IRPF del 2020, que són les darreres que ha publicat l’Agència Tributària, les persones assalariades de la demarcació de Lleida són les que tenen el salari mitjà anual menor de tot Catalunya: 19.495 euros, davant dels 22.864 euros al conjunt de Catalunya.

Si incorporem la visió de gènere i desagreguem les dades per sexe: les dones assalariades van cobrar a Lleida el 2020 un salari mitjà anual de 17.831 euros, mentre que el salari dels homes va ser de 20.881 euros. Per tant, les dones lleidatanes assalariades, el 2020, van cobrar 3.050 euros menys de mitjana que els homes, cosa que representa que al 2020 la bretxa salarial corresponent era del 14,6 %, és a dir, les dones perceben un 14,6 % menys de salari mitjà anual que els homes. Al 2019 la diferència salarial entre homes i dones va ser del 15,5 %. Millorem any rere any, però anem molt a poc a poc.

Segurament ha contribuït a la millora de la bretxa salarial l’augment de l’SMI (salari mínim interprofessional), però en la lentitud de l’augment hi han influït els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació).

Pel que fa a la bretxa salarial de gènere en relació amb l’edat, interpretant les dades anteriorment esmentades, s’observa que les diferències salarials entre homes i dones són molt elevades entre el jovent fins als 25 anys, després es va escurçant la bretxa, però es torna a eixamplar a mesura que l’edat augmenta, especialment a partir dels 36 anys en endavant, edat que coincideix amb les etapes en què les dones, per norma general, es dediquen a la criança i a la cura de persones dependents.

Les dones arriben al màxim salarial entre els 46 i els 55 anys, mentre que els homes ho fan entre els 56 i els 65 anys, és a dir, el salari mitjà anual dels homes creix al llarg de tota la vida laboral i el de les dones, no, cosa que repercuteix en les seves futures pensions de jubilació.

La realitat és que el mercat laboral discrimina les dones amb salaris més baixos als sectors productius en els quals treballen. La bretxa salarial més elevada es troba en les ocupacions altament feminitzades que corresponen al sector serveis, com són les relacionades amb els serveis socials, els serveis personals i d’oci, el comerç, les entitats financeres i d’assegurances o els serveis a les empreses.

Amb dades del 2020, els salaris de les dones s’haurien d’incrementar un 17% més de mitjana anual per eliminar la bretxa salarial a la demarcació de Lleida.

Per a CCOO la pujada de l’SMI aquest any, juntament amb les mesures acordades a la reforma laboral, farà que moltes persones vegin incrementats els seus salaris de manera important, i, especialment, en sortiran beneficiades les dones en general. L’acord aconseguit entre el Govern i les organitzacions sindicals suposa incrementar l’SMI a 1.000 euros en 14 pagues i amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener.

CCOO valora que el perfil mitjà de les principals persones beneficiàries de la pujada serà el d’una dona entre 16 i 34 anys, amb un contracte temporal i que treballa al sector de l’agricultura o al sector serveis. Per tant, a la demarcació de Lleida tenim els principals ingredients per aconseguir reduir la bretxa salarial de gènere de manera important i contribuir a la cohesió social, ara només cal que ens posem, el conjunt dels agents socials i econòmics i les administracions del territori, a fer possibles les millores laborals i salarials mitjançant la negociació col·lectiva i els plans d’igualtat, les principals eines per materialitzar el diàleg i la concertació social.

De les paraules als fets!

Les violències masclistes són estructurals. Sí, i no minven, ans al contrari, cada dia sumem més dones assassinades, més infants assassinats per fer mal a la seva mare, més feminicidis, més dones violades i sexualment agredides, més dones que pateixen violència i maltractaments psicològics i econòmics, més dones assetjades, amenaçades, insultades, humiliades, menyspreades…

En el que portem d’any 2021, al conjunt de l’Estat espanyol s’han comptabilitzat, segons FeminiCIdio.net 69 feminicidis, 37 d’íntims, i altres assassinats de dones dels quals 12, a Catalunya. Segons dades de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, hi ha hagut 673 denúncies per violència de gènere a la demarcació de Lleida i 164 ordres de protecció durant els dos primers trimestres d’aquest l’any.

La violència envers les dones no està reservada a una cultura, una regió o un país específic ni a grups particulars de dones en la societat. La violència masclista representa, en qualssevol de les seves formes, àmbits i expressions, un greu atemptat contra els drets humans, la dignitat i la llibertat de les dones. De fet, és clar, parlem de drets humans vulnerats!

En aquesta època de desconfinament de la pandèmia de la COVID-19, els maltractadors han percebut la disminució del seu control sobre les seves parelles o exparelles. Els homes en general han vist que les dones volem exercir la nostra llibertat, el nostre dret a decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides, i tots els nostres drets com a éssers humans.

El rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort. Els mitjans de comunicació es fan ressò dels casos de violència envers les dones més esborronadors, però fets horribles comesos per homes n’hi ha cada dia per a alguna dona, nena o nen, i no se’n fa cap crònica escabrosa. Què vol dir això? Doncs, que la por s’està integrant a la nostra vida, se’ns està dient, de manera còmplice amb els maltractadors i abusadors, que hem d’anar amb cura perquè el seu objectiu som nosaltres.

Per a CCOO és fonamental erradicar l’assetjament sexual o per raó de sexe en l’esfera laboral i implementar mesures de suport i protecció a les víctimes de violència contra les dones. Ens preocupa especialment la situació de les treballadores de la llar que, en moltes ocasions, conviuen i resten soles amb els seus agressors.

Per això aquest 25 de Novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, les dones hem de transformar la por en ràbia, i sortir al carrer. CCOO, des dels carrers als centres de treball i a les empreses, exercint la nostra responsabilitat envers les treballadores, ho convertim en acció per la igualtat i per la justícia, perquè cal erradicar les violències masclistes perquè les següents generacions de dones puguin viure en un món més lliure, més just i sense por.

Molt d’acord. Una commemoració que calia segurament perquè les reivindicacions de les dones pageses i ramaderes no fossin mai més deixades de banda a l’hora de dissenyar polítiques de desenvolupament rural.

Ara bé, també penso que per part de l’Administració es presenta com una jornada esbiaixada que no dona visibilitat a totes les situacions de manca d’igualtat d’oportunitats de les dones que viuen i treballen, o no treballen, a l’àmbit rural. I m’explico: no s’estan fent plantejaments transversals de polítiques públiques amb perspectiva de gènere per al desenvolupament i la viabilitat d’un món rural plural, equitatiu i just, sinó que s’estan centrant les iniciatives en la emprenedoria com a sortida laboral, concretament en el sector agrari i ramader.

Per altra banda, cosa molt important en el nostre territori on el sector primari i la indústria agroalimentària són un motor important de l’economia, a més d’haver aconseguit enfortir les organitzacions de les dones pageses i ramaderes per fer visibles els seus treballs en les explotacions, compaginant-lo amb la cura de les persones i les tasques domèstiques. Reconeixent que això no és poca cosa i reconeixent la rellevància del seu paper en les activitats agràries, el comerç de proximitat, la petita empresa, la sobirania alimentària i sostenible, així com la importància del seu treball en l’àmbit familiar, vull cridar l’atenció en el fet que no tothom té la capacitat o les eines per ser emprenedora. Crec que no ens hem de quedar aquí, s’ha d’anar més enllà i que tots els àmbits de les diferents administracions s’han implicar en el desenvolupament de l’Agenda Rural de Catalunya que tal com es diu al seu web ha de servir com un veritable “full de ruta per al desenvolupament territorial, socioeconòmic i ambiental, incorporant els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS)”.

Segons dades de l’any 2019, només un 20 % de les dones es dediquen professionalment al sector primari a Catalunya, tot i que gairebé un milió viuen en zones rurals. La meva reflexió ve a tomb d’això últim. Crec que les polítiques públiques per al món rural han de ser una aposta de país, fent referència a les que s’entomin respecte de les dones, a totes les dones del món rural.

Des del diàleg social, paper que ens confereix el fet de ser sindicat majoritari i més representatiu del conjunt de les persones treballadores, CCOO de Lleida volem fer algunes propostes que considerem importants:

— Apostar per la reindustralització del territori, fer polítiques d’inserció i intermediació laboral i de formació adequada a les necessitats del territori per millorar l’ocupabilitat de les dones assalariades.

— Apostar per una mobilitat pública amb perspectiva de gènere, sostenible i equitativa arreu del territori per donar oportunitats laborals a qui més fa ús del transport públic i col·lectiu com són les dones, el jovent i les persones més vulnerables.

— Dotar i millorar les infraestructures de les TIC per facilitar les oportunitats laborals en un sector que és ja una realitat important.

— Donar visibilitat als treballs de cura i atenció a les persones, valorar-los i dignificar les condicions laborals d’uns sectors que donen feina a moltes dones arreu del territori.

— Eliminar les discriminacions que pateixen les persones grans, moltes d’elles dones soles, en l’accés als serveis essencials, com per exemple el de l’atenció a la dependència.

—Tractar la visibilització de les violències masclistes en l’àmbit rural, moltes vegades patides en solitari durant anys, especialment entre les dones grans.

— Elaborar propostes envers la realitat LGTBI al món rural.

— Garantir l’accés públic, lliure i segur als drets sobre la salut sexual i reproductiva de les dones, especialment a la interrupció voluntària de l’embaràs i els tractaments ginecològics.

— Donar suport amb recursos i infraestructures suficients a l’associacionisme de les dones rurals com una important eina de socialització i de transmissió de sabers, de treballs i tradicions culturals.

Des de CCOO de Lleida creiem que amb aquestes i moltes altres propostes podem contribuir a no haver de parlar de discriminacions en l’exercici dels drets de ciutadania de les dones del món rural, ni de despoblament i de la “Catalunya buidada”, sinó de qualitat de vida i d’igualtat d’oportunitats de totes les dones visquin o treballin on sigui o on vulguin.

Tal com es diu al document del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, Trencant mites sobre la bretxa salarial, tot i que amb la negociació col·lectiva, des dels sindicats més representatius, es treballa perquè aquesta desaparegui incorporant en els convenis col·lectius clàusules per a la igualtat de tracte i d’oportunitats, encara existeixen resistències i desigualtats que molts cops estan amagades, potser involuntàriament, bé per la manera de dissenyar la classificació professional o perquè s’hi van incorporar clàusules amb caràcter objectiu i neutre, en forma de complements salarials, que a l’hora d’aplicar-les generen discriminacions, com poden ser les d’antiguitat, disponibilitat, assistència o permanència, que penalitzen els permisos i les excedències lligats a la conciliació i la corresponsabilitat.

Segons el mateix document: “d’altra banda, es comprova com les feines més masculinitzades tenen associats determinats complements com ara la penositat, la perillositat o l’exposició a la toxicitat i, per contra, en sectors més feminitzats aquests complements s’obvien o són infravalorats (com és el cas de la força que es requereix en algunes tasques de cura, la toxicitat vinculada a les feines de la neteja o la perillositat en les professions del sector del treball social)”.

Segons dades de l’IRPF del 2019 que publica l’Agència Tributària, les persones assalariades de la demarcació de Lleida són les que tenen el salari mitjà anual menor de tot Catalunya: 19.289 euros a Lleida davant dels 23.122 euros al conjunt de Catalunya. És prou conegut que tenim alguns dels convenis col·lectius provincials de caràcter sectorial amb les taules salarials més baixes de Catalunya.

Si incorporem la visió de gènere i desagreguem les dades per sexe: les dones van cobrar a Lleida, al 2019, un salari mitjà anual de 17.541 euros i els homes de 20.754 euros, per tant, la bretxa salarial és del 15,48 %. Si ens fixem en les percepcions de la pensió mitjana anual a Lleida, les dones van cobrar, al 2019, 12.839 euros i els homes 16.740 euros, la bretxa és del 23,32 %.

Caldrà veure les dades del proper exercici tributari i l’efecte econòmic de la pandèmia provocada pel virus de la COVID-19, que farà que segurament siguin desastroses en els sectors més feminitzats. Amb les dades que tenim i les que preveiem del present i el futur proper, ens reafirmem en les nostres reivindicacions del 18 de febrer ”Ara toca” i CCOO ho exigeix: apujar el salari mínim interprofessional i derogar les reformes laborals i la reforma de les pensions del 2013.