L’artista cubà Carlos Garaicoa proposa l’obra Las joyas de la corona, en la qual edificis com el Pentàgon, la base naval de Guantánamo, l’Stasi a Alemanya o l’Estadi Nacional de Xile apareixen reproduïts en maquetes de petites dimensions realitzades en plata. El petit format de les peces ofereix a l’espectador la possibilitat d’observar aquests símbols repressius com a mers objectes que evoquen una crua realitat, al mateix temps que el mantenen aïllat del patiment real que es va viure en aquests espais. Les vuit construccions s’associen a la repressió, la tortura, l’empresonament, l’espionatge o les detencions il·legals en diverses zones del planeta. Així, la voluntat de denúncia apareix en l’obra de Garaicoa d’una manera subtil, ja que el títol de la peça esdevé paradoxa i carrega alhora de significat la possible lectura que en farà l’espectador a partir del seu bagatge històric i cultural.  

Els individus com a exponents de la vida a les ciutats i com a membres de col·lectius diversos, esdevenen en aquesta obra protagonistes de l’absència, ja que a part del hieratisme de les maquetes realitzades en un dels metalls nobles, la manca de vida reforça la idea d’aniquilació de les llibertats i els edificis acaben absorbint la culpa i la responsabilitat de les accions en ells perpetrades. Aquestes arquitectures, que formen part de la ciutat i que interactuen amb ella, han esdevingut símbols d’una dura repressió contra el seu entorn i contra els motius que les fa existir. De la mateixa manera, aquestes construccions han passat a formar part de la memòria històrica  mundial per haver traspassat fronteres, perseguint i condemnant les divergències en les idees polítiques, religioses o ètiques. 

Un cop més, les denúncies que pretenen donar veu a situacions injustes i inhumanes, apareixen quan el mal ja ha estat causat, quan les vertaderes víctimes han deixat de respirar o quan ja s’ha vessat massa sang per trobar punts de confluència i d’entesa entre les diferents cultures i societats. No obstant, el malestar generalitzat amb el qual ha començat el segle XXI podria d'esdevenir el revulsiu idoni per a la consolidació d’una voluntat global de trencament amb els preceptes que han marcat l’anterior segle, i donar pas a la utopia que tothom anhela però que ningú invoca per la seva condició d’inconcebible i inabastable, en un món ric en diferències però pobre en la capacitat de comprendre el valor de les tant diverses realitats humanes.