Diu el tòpic que la Diputació és l’Ajuntament dels ajuntaments. La primera frase que autodefineix aquest organisme al seu web també reforça aquesta idea: és una institució supramunicipal que té la seva raó de ser en els ajuntaments i, per tant, en tots els lleidatans. Malauradament, i malgrat aquesta realitat, els pressupostos de la Diputació de Lleida i els seus organismes autònoms per al 2019 no van en aquest sentit. A pesar de que s’hagi afirmat que les partides aprovades per a l’any que ve  prioritzen l’eix del benestar i suposen una clara aposta per la inversió al territori i la cooperació municipal, l’anàlisi de les xifres no ens diu el mateix.

D’entrada, el pressupost per al 2019 té un increment lleugeríssim del 0,16%, gràcies sobretot a la transferència de l’Estat en aportació finalista destinada a temes de salut estrictament i que augmenta 1.332.980€. I si ens centrem escrupolosament en la inversió destinada als ajuntaments, veiem que es redueix aproximadament uns 4 milions d’euros respecte el 2018. Per tant, és evident que l’aportació al territori, no coincideix estrictament amb les aportacions als ajuntaments, malgrat la incorporació del Pla de Dinamització Local i el projecte per a estendre arreu del territori la fibra òptica. Simplement, no podem estar satisfets.

També destaca negativament la dotació de l’IEI, que disminueix un 3,45% respecte el pressupost de l’any passat, un fet realment preocupant si tenim en compte que any rere any, de totes les sol·licituds dels ajuntaments sobre equipaments culturals tant mobles com immobles així com per a la restauració del patrimoni, només s’atén una petita part: el 16% de l’import sol·licitat durant el 2018. És evident, que les necessitats del territori són molt més grans i que aquest organisme hauria de ser una eina de treball per facilitar als ajuntaments la recuperació d’elements importants, no sols patrimonials sinó també d’atractiu turístic i de dinamització sociocultural de les nostres terres.

Per tant, la primera desavinença és a nivell numèric, però lamentablement, també hem de continuar denunciant la manera de distribuir els recursos per part de la Diputació. Mentre s’afirma que s’han reduït els ajuts directes, les xifres ens indiquen que s’han retallat un 16% els ajuts per concurrència competitiva i s’augmenten els convenis individuals amb alguns ajuntaments (per exemple els convenis amb l’Ajuntament de Lleida per l’arranjament de la muralla i amb l’Ajuntament de Vielha pel manteniment de la pista de gel), un format que permet destinar recursos de forma discrecional vestint-los en forma de conveni –i a canvi, dit sigui de pas, obtenir la votació afirmativa als pressupostos per part del grup socialista-.

Evidentment, des del grup d’Esquerra Republicana, vam proposar una vegada més limitar els ajuts directes per a entitats i ajuntaments exclusivament per a actuacions de caràcter excepcional, tal i com defineix la llei de subvencions, i concedir els ajuts ordinaris en forma de concurrència competitiva. Tot i així, un mes després de que el Ple de la Diputació aprovés una moció que instava a treballar en la línia d’adaptar el pla estratègic de subvencions al que requereix la pròpia llei de subvencions i elaborar un pressupost per al 2019 més just i equitatiu, la nostra proposta ha estat un cop més rebutjada. De fet, ni s’ha constituït la comissió tècnica que es va acordar de crear per a tractar aquest tema.

Les esmenes al pressupost que vam presentar des d’ERC, entre elles, prioritzar les convocatòries per concurrència competitiva, tenen una clara vocació de fer prevaldre l’interès general, el bé comú, l’interès de tota la ciutadania, exercint el caire municipalista la Diputació com a tal, i evitant donar rellevància a cap interès concret, ja que les peticions individuals s’han de poder atendre en convocatòries que permetin a tothom accedir als ajuts lliurement mitjançant procediments de concurrència competitiva.

Dèiem abans que el món local amb aquests pressupostos surt perjudicat. I és que no podem oblidar que desapareixen partides importants que eren de gran ajut i suport per als ajuntaments, com són el pla de camins o la partida de carreteres –tot i que la Diputació va comprometre’s el passat mes de maig a elaborar el Pla Zonal de carreteres locals. Realment, després dels malaurats problemes que hem tingut enguany a les carreteres del Pirineu, podem permetre’ns reduir la inversió en carreteres per al 2019?

Certament, la salut pública, l’atenció social als més desfavorits i l’àmbit escolar són pilars fonamentals de l’estat del benestar, no ho discutirem. Però... i les infraestructures viàries? I la tasca dels ajuntaments, que actuen molt directament també sobre el benestar de les persones? I el món de la cultura? I l’immens patrimoni de què disposa el nostre territori? Ens n’oblidem de tot això?

El pressupost de la Diputació de Lleida per al 2019 és un projecte continuista que pretén aparentar una imatge de nova manera de fer però que, i a mode de conclusió, redueix els ajuts per concurrència competitiva, redueix els recursos per als ajuntaments, continua prioritzant la distribució dels ajuts de forma discrecional i descuida necessitats fonamentals.

Confondre territori amb ajuntaments i transparència amb discrecionalitat és fer els ulls cecs a la realitat. És fer ulls clucs al que estableix la llei, és ignorar la veritable funció de l’administració pública: ser una eina de servei a la ciutadania que ha d’actuar segons els principis fonamentals que han de regir en una democràcia, els valors republicans: la igualtat, la transparència, la justícia i l’equitat.

Tres anys més tard, ens hem vist molt decebuts. Decebuts, en primer lloc, perquè el govern de la Diputació ha fet aigües sota la sospita del pitjor càncer que corrou la política: la corrupció. Una xarxa de corrupció política en la que hi estan suposadament involucrats directius, càrrecs de confiança, funcionaris públics de la Diputació i empresaris, amb el transfons del presumpte finançament il·legal de CiU i/o PDeCAT. I en segon lloc, tal i com hem denunciat reiteradament, per la manera arbitrària de gestionar bona part dels recursos que ha suposat un tracte discrimi­natori per alguns dels ajuntaments d’arreu del territori.

Ens trobem, ara, a pocs mesos d’acabar la legislatura, una legislatura en què des d’Esquerra Republicana hem estat absolutament al costat del govern de la Diputació en tots els aspectes relacionats amb el procés, però hem estat crítics en la defensa de la transparència i el tracte equilibrat i just vers tots els municipis de la demarcació. La resposta arbitrària a les peticions del territori, ha fet més que evident que els 231 ajuntaments de la demarcació no han rebut el tracte equitatiu que els pertocaria. La relació de vassallatge respecte la Diputació, que ha ac­tuat com a “repartidora” institucional amb un tracte “clientelar”, no és la relació que es mereixen els nostres alcaldes i alcaldesses. Cal deixar enrere aquestes pràctiques més pròpies de d’altres èpoques. L’època feudal, afortunadament, és molt lluny, ja.

Així, des del grup d’ERC, al llarg de la legislatura hem dut a terme un pla de treball basat en la defensa de la transparència, l’honestedat i la gestió equitativa dels recursos econòmics. Aquest, no ens n’amaguem, ha estat i és, el nostre principal cavall de batalla. Un objectiu que hem materialitzat a partir de diferents propostes, entre elles, l’elaboració d’un nou pla estratègic de subvencions el gener de 2017, que va comptar amb el vot de suport de tots els grups polí­tics d’aquesta casa llevat de CiU i del diputat d’Unitat d’Aran, Paco Boya, secretari executiu de muntanya de la Comissió Executiva Federal del PSOE. De fet, PSC i UA han estat els princi­pals avaladors de les polítiques dutes a terme pel govern de la Diputació. El nostre projecte, doncs, ha estat la defensa del repartiment just dels recursos de la Diputació i creiem necessari i imprescindible, implementar un canvi en la manera de fer les coses: transparència, gestió efici­ent dels recursos, governança republicana. Governança a partir dels pilars fonamentals de la República: igualtat, fraternitat i llibertat, que òbviament, també van acompanyats de tolerància zero envers la corrupció. No pot haver-hi cap ombra de sospita de corrupció a la Diputació, ni a cap institució.

Estem al servei de la ciutadania i hem d’autoexigir-nos el màxim. És per això, que al ple d’investidura de la nova presidència de la Diputació de Lleida el passat dia 18, des d’ERC no vàrem poder donar suport a la candidatura de Rosa Perelló per diversos motius. Primerament, perquè aquesta candidatura, parteix dels mateixos fonaments que l’anterior i per tant, sota l’ombra de la sospita de corrupció. En segon lloc, pel model continuista que planteja la nova presidenta, Rosa Perelló, i per la manca d’autocrítica vers el model de gestió, de fet, en l’article publicat el passat diumenge, assegurava que continuaran aplicant el mateix model de gover­nança i de gestió dels recursos, un model totalment antagònic a la nostra proposta i fins i tot a la seva pròpia promesa de mà estesa, honestedat, transparència, diàleg i respecte a tothom. I finalment, en tercer lloc, perquè aquesta promesa de diàleg i de mà estesa ja van ser trencats en el moment zero, en convocar per urgència un ple que impossibilitava l’assistència dels di­putats de dos grups polítics, fent un flac favor a la institució, la democràcia i a l’entesa. 

A primer cop d’ull, aquesta etapa comença amb mal peu. Nosaltres, ens reafirmem en el model de governança republicana: diàleg real, gestió democràtica dels recursos i tolerància zero vers la corrupció. La lleialtat al país i a aquests valors marquen el nostre camí.  Si aquest també és el seu, presidenta, ens trobarà al seu costat.

Els parcs de la salut són uns equipaments enfocats a promoure uns hàbits saludables, però que tenen també un caràcter clarament lúdic i social, que han estat promoguts per la Diputació de Lleida. L’objectiu nuclear d’aquesta eina és fomentar l’ocupació activa del temps d’oci de la gent gran, contribuint en la millora de la salut física i emocional d’aquest sector de la població. Els parcs lúdics i de salut, però, també són eines per a l’esbarjo, amb una component social important, que és la capacitat de fomentar la interrelació generacional, doncs són espais de convivència entre joves i grans molt necessaris en tots els pobles del territori.

Des de l’any 2010, s’han instal·lat 192 d’aquests parcs ubicats a 173 dels 231 municipis de la demarcació de Lleida.  D’aquest municipis, 160 tenen un parc de salut;  12 municipis (majoritàriament amb agregats) en tenen 2 i Lleida ciutat en té 8.

A la primera anualitat es va gestionar la seva adjudicació mitjançant una convocatòria. A partir d’aquell any, la seva instal·lació s’ha anat gestionant via peticions d’ajuts directes a presidència de la Diputació.

Es per això, que des del grup d’ERC a la Diputació de Lleida, a partir de les dades facilitades per la pròpia Diputació a les que hem tingut accés, hem constatat que la majoria de parcs de salut s’han instal·lat a partir de les peticions fetes per municipis i entitats municipals descentralitzades, tot i que algunes peticions registrades els primers anys (2010-2011) no s’han arribat a atendre. És a dir, 7 anys ençà d’haver presentat la sol·licitud, encara no han obtingut resposta, tot i que consten a la llista de pendents per a una possible 5a. fase a dur a terme el 2019. També hem pogut constatar que hi ha algun municipi que disposa de parc de salut sense haver-lo demanat formalment.

Si partim de la premissa que les administracions públiques han de treballar amb un ferm compromís de la institució amb el servei a la ciutadania, en el compliment de la finalitat de l’interès públic en benefici del conjunt dels ciutadans, és imprescindible que es doni comptes a la ciutadania de l’activitat i la gestió dels recursos públics d’acord amb els principis de transparència i de responsabilitat, de forma que els interessos públics siguin servits amb objectivitat, neutralitat i imparcialitat i equitativitat.

Entenem que aquests criteris clarament no es compleixen, llavors quins criteris ha seguit l’equip de govern de la Diputació de Lleida a l’hora d’establir prioritats en atorgar aquests parcs? Com adjudica els parcs de salut la Diputació de Lleida? Sincerament la resposta és òbvia....

Tot sorgeix en el moment que l’Estat, fent una interpretació esbiaixada d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, decideix aplicar un criteri diferent en la interpretació de la llei de l’IVA considerant que les subvencions atorgades per les administracions públiques esdevenen una subvenció al preu i per tant resten subjectes a l’impost. Aquesta nova interpretació s’aplica per als exercicis de 2012 en endavant i és elevada a llei amb una modificació que entrava en vigor l’1 de gener de 2015.

Montoro aplicava una lògica únicament recaptatòria a curt termini, sense preveure la incidència econòmica sobre el sector, per exemple en termes de destrucció d’ocupació. Aquest sistema, evidentment, acaba sent una font d’ingressos per al propi Estat, doncs és ben sabut que arrossega una greu crisi de les finances públiques que l’obliga a exprimir tots els mecanismes possibles per a obtenir nous recursos, passant sovint per sobre dels interessos d’altres nivells d’administració i del propi interès general. Ho sabem molt bé els que des dels ajuntaments estem patint un atac sistemàtic a l’autonomia local.

Davant la magnitud del problema des del grup d’Esquerra Republicana al Congrés es va presentar una esmena al Projecte de Llei de Contractes del Sector Públic, aprofitant per a introduir una modificació sobre la Llei de l’IVA que deixés clarament sense tributació les subvencions a entitats culturals, empreses de transport i altres serveis públics de caràcter general. L’esmena va ser aprovada i va acabar modificant l’articulat de la Llei de l’IVA, posant fi a una inseguretat jurídica de molts anys.

Tot i això, ara ens trobem que, malgrat haver modificat la Llei de l’IVA amb efectes a partir del 10 de novembre del 2017, el Ministre Montoro continua reclamant a les entitats culturals del país i a la Corporació de Mitjans Audiovisuals les quantitats de IVA dels darrers quatre anys, en base al seu anterior criteri, malgrat haver-se corregit a ell mateix amb la recent modificació introduïda mitjançant la Llei de Contractes del Sector Públic. 

Però el que encara és més destacable, és el greuge comparatiu a què estan sotmesos alguns mitjans i entitats culturals, donat que el tracte del Ministeri d’Hisenda ha estat molt diferent vers entitats culturals vinculades a l’Estat i també amb els mitjans públics de comunicació estatals com és el cas de RTVE, que queda exempt de la reclamació en qüestió. 

Evidentment aquesta problemàtica amenaça la continuïtat de moltes entitats del sector i obliga als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a efectuar retallades i a reestructurar la seva graella de ràdio i televisió, perjudicant la qualitat del servei que ofereix.  

La ràdio i la televisió són mitjans de comunicació que arriben arreu, a tots els col·lectius i comunitats d’una població i esdevenen una plataforma per a intervenir en el debat públic. Si el que es pretén és retallar la pluralitat, atacar aquests mitjans és torpedinar-ne la línia de flotació. De ben segur, un objectiu molt lluny del que va impulsar que el 13 de febrer esdevingués el dia mundial de la ràdio, un homenatge ben merescut a un mitjà dinàmic, reactiu, atractiu, que ofereix la possibilitat de participar i interaccionar, que és una eina al servei de la diversitat d’opinions i la pluralitat, a més de ser un excel·lent mitjà d’entreteniment. 

Probablement, no és casual que aquest atac afecti selectivament a uns i no a uns altres. Només cal escoltar les recents declaracions de María Dolores de Cospedal que amenaça en revisar TV3 si es prolonga el 155 perquè és un mitjà propagandístic i manipulador.

És ben cert que, com deia l’escriptor Jacques H. de la Lacreitelle,  “la ràdio marca els minuts de la vida". I en els temps que corren, el control d'aquest temps és clau, sobretot per aquells que no tenen la veritat al seu favor. 

Ara, som davant d’un nou escenari que ens ha de permetre vetllar per assolir una societat més justa, equilibrada i cohesionada, i disposar d’una administració més propera a la ciutadania amb eines suficients per a satisfer-ne les seves necessitats i reclamacions. Com a societat hem de ser ambiciosos, i identificar els punts febles i convertir-los en oportunitats de millora. Per això, seguint aquesta premissa, des d’Esquerra Republicana de Catalunya hem presentat un nou model de governança a la Diputació de Lleida, encaminat a millorar l’autonomia municipal partint de la base d’establir criteris clars, equitatius i transparents en el finançament dels ajuntaments i així poder donar una resposta adequada a les necessitats de cada municipi atenent a la realitat de cadascun d’ells. En aquest moment, el 22% dels ajuts de la Diputació de Lleida destinats als ajuntaments són atorgats amb un criteri discrecional des de presidència, un 6,45% del pressupost de la Diputació. És evident que necessitem vetllar per garantir el principi d’equitat, doncs tots paguem impostos per igual, per tant, els municipis tenen dret a rebre finançament per igual.

Aquest nou model de Contracte Programa per als ajuntaments permetrà una millor planificació municipal obtenint un acord de finançament plurianual tancat en base a uns criteris clars i objectius, que mantindria les convocatòries actuals (llars infants, consultoris mèdics, socorristes, aigua, camins, etc.), però reduiria notablement el total de subvencions directes que s’adjudiquen des de presidència que es redistribuirien en una nova línia d’ajuts tancats calculats a partir d’una fórmula matemàtica, seguint mateix criteri que ja s’utilitza actualment per al Pla d’Inversions Locals de la Diputació o per al Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC).  

Estem bastint la nova República, que ha de ser en format descentralitzat, simplificant l’organització territorial de l’Administració Pública i racionalitzant els recursos, un format que reforci els governs locals i les vegueries. En aquest context, les entitats d’elecció indirecta han de ser òrgans de gestió i coordinació dels recursos per als ajuntaments i la ciutadania, i han de fugir del model actual de decisió política.

Perquè per nosaltres, els ajuntaments, els nostres governs locals, juguen un paper clau de país en la construcció nacional. Els ajuntaments són l’administració més propera a la ciutadania, per això han de ser unes entitats autònomes, que no estiguin pendents de rebre subvencions. Cal superar el model actual per donar lloc a un nou sistema de redistribució dels recursos que asseguri que tothom rebi les aportacions econòmiques amb les mateixes garanties. La República Catalana que volem ha de ser la república de les persones.

Com a mesura definitiva i immediata per a reduir la sinistralitat proposem l’alliberament del peatge de l’autopista AP-2. Aquesta proposta, suposaria treure molt trànsit de l’N-240, tot garantint una connexió bona, ràpida i gratuïta entre l’interior i la costa, evitant perjudicis agrícoles i ambientals amb un import del rescat actuals de 85,8 milions d‘€, molt inferior al cost del desdoblament 305,4 milions d’€.

Optar pel desdoblament de la N-240, és endarrerir la resolució del problema mitjançant la inversió innecessària de recursos públics, quan ja disposem d’una eina infrautilitzada i a bastament amortitzada, com és l’AP-2, amb un traçat gairebé paral·lel a la N-240, el rescat de la qual és un valor inferior al cost del desdoblament, ja que la seva concessió amb l’empresa Abertis acaba l’any 2021. Cal defugir dels interessos especulatius i aliens al nostre territori que poden derivar-se de les decisions d’allargar la concessió de l’AP-2 o de projectar noves infraestructures.

D’altra banda, hi ha actuacions previstes a la N-240 per a eliminar encreuaments perillosos, com ara la rotonda de Margalef, obra que el Ministeri de Foment s’havia compromès a acabar el 2015 i que fins ara no s’ha començat, o altres rotondes previstes a Juneda, que ni tan sols s’han inclòs als pressupostos generals del 2016. Cal prioritzar la seguretat a la nostra xarxa viària.

El model d’ERC es basa en l’equilibri territorial i en la gestió sostenible. No podem permetre més impacte ambiental ni perjudicar més l’economia productiva d’una comarca que ja està prou afectada per infraestructures de gran magnitud com són l’AVE i l’AP-2. Per això demanem la racionalització dels recursos, respecte vers la ciutadania i la protecció del medi ambient i sobretot, sensibilitat i celeritat en la resolució dels temes de seguretat a la xarxa viària. Volem construir un país nou i no podem concebre’l des d’una perspectiva obsoleta, sense aprendre dels errors, prenent mesures a llarg termini sobre temes urgents, sense prioritzar la ciutadania davant els interessos especulatius. Per això cal l’alliberament del peatge de l’AP-2. És l’hora dels fets, no de les paraules.