Entre d’altres greuges, aquest acord condemna els veïns de Maians a haver d’assumir el cost de les obres de restauració de l’Església de Sant Andreu sense comptar amb la Diputació de Barcelona que va condicionar el seu suport econòmic al fet que no estigués immatriculada per l’Església. És la manera generalitzada de procedir de l’Església: el bé és meu, però el poble en paga el manteniment.

D’on vé la doble immatriculació • El 30 de novembre del 1871, Jaume Còdol i Ferrer, pagès de Maians, davant notari, va cedir als veïns de Maians un tros de terra per construir-hi una església, una casa rectoral, un cementiri i una plaça. El 2 de desembre del 1871, es va inscriure la cessió al Registre de la Propietat núm. 2 de Manresa amb la titularitat a nom d’Antoni Monconill Morera, alcalde de Maians en representació dels veïns del poble, que en tenen el títol per cessió i el ple domini privatiu a través de la primera inscripció al Registre de la Propietat de Manresa.

El Bisbe de Vic, el 22 de novembre del 2011 va immatricular Sant Andreu de Maians —amb greus errors o mala fe— assegurant que l’Església de Sant Andreu de Maians estava dedicada al culte des del 1770, és a dir, 100 anys abans de la seva construcció. I, el 13 de febrer del 2012, sense passar per la notaria, servint-se d’una certificació eclesiàstica de domini, i sense cap títol que li acredités la propietat, va inscriure al Registre de la Propietat tot el complex a nom de la Parròquia de Sant Andreu de Maians, produint-se, així, una doble immatriculació.

Cal tenir present que el dret civil i el títol civil originari d’adquisició prevalen davant del dret canònic i, per tant, preval la inscripció dels veïns del poble, perquè, segons la jurisprudència, en les dobles immatriculacions, sempre preval la primera inscripció al Registre de la Propietat.

Voluntat discutible d’esmenar “l’error” • Després de l’acte reivindicatiu de l’11 de febrer d’enguany dels veïns, amb el suport d’Unió de Pagesos, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació Catalana de Municipis i Micropobles, el responsable del patrimoni del Bisbat de Vic, l’ecòmom Josep Martínez, va dir que el Bisbat estava disposat a retornar-ho si hi havia errors. Va afirmar: “Si hi ha hagut algun error, ha estat del registrador. Certament, si està immatriculat dues vegades, una està malament. Si el Bisbat ha demanat inscriure una cosa a nom seu i no és correcte, el que farà es procedir a corregir aquest error. Si és d’un altre, és d’un altre”. D’acord, senyor Martínez, és evident que no és correcte, rectifiqui doncs, procedeixi per anul·lar tots els béns immatriculats que ja estaven registrats abans pels veïns del poble de Maians, sigui just i no creï tensions innecessàries.

Continua la lluita sindical • Unió de Pagesos i tots els ajuntaments de Catalunya hem demanat comparèixer a la Comissió de Justícia del Parlament per demanar les notes simples dels Registres de la Propietat, a partir de les quals creiem que els béns immatriculats per l’Església a Catalunya poden ascendir a uns 9.000 ja que, és habitual que al Registre hi hagi inscrits complexos, i cada complex immatriculat inclogui diversos béns. Demanarem, també, que el Parlament requereixi a la Generalitat que aquesta, al seu torn, insti al Govern de l’Estat a cancel·lar totes les immatriculacions des de l’aprovació de la Constitució, el 1978, per inconstitucionalitat sobrevinguda. El 2018, Unió de Pagesos ja va comparèixer a  la Comissió de Justícia del Parlament; de resultes, el Departament de Justícia va concloure en un estudi que l’Església, a Catalunya, havia immatriculat 3.722 béns sense cap títol que n’acredités la propietat.

Un espoli sense precedents • Els béns de culte són béns de domini públic, com a Portugal, França, Alemanya, Bèlgica i altres països. Els historiadors coincideixen en què els pobles han construït i han mantingut sempre les esglésies, les cases rectorals i els cementiris i que mai van cedir la propietat dels edificis a l’Església, tan sols van cedir-ne l’ús. Espanya va protegir els béns de culte com a béns de domini públic, des del 1860, a través de la llei hipotecària, i fins al 1998, és a dir, durant 138 anys. El 1998, però, el president del Govern, José María Aznar, del Partit Popular, va reformar la llei hipotecària, i va permetre la immatriculació i la inscripció de béns de culte en mans privades. Això va durar 17 anys, fins al 2015, anys en els quals es van immatricular catedrals, basíliques, esglésies, monestirs i ermites. Gran part del patrimoni històric i cultural de pobles i ciutats es va inscriure als bisbats, que tenen dependència jeràrquica del Vaticà. Un espoli. El més gran de la història del nostre país.

L’únic que ha necessitat l’Església per accedir a la propietat és un autocertificat d’un bisbe en funcions de notari (el bisbes van exercir de notaris del 1947 al 2015 per privilegis de la dictadura) que com a part interessada certificava: “Aquest bé és de l’Església des de temps immemorials”. Així van crear aquest desgavell, vulnerant la Constitució, l’Estat de dret, la democràcia, el dret europeu i els drets garantits per la Convenció Europea dels drets humans. Això ho va destapar i denunciar Unió de Pagesos a principi del 2018 [vegeu La Terra núm. 467, pàgs. 16 i 17] i aquest juliol ho va constatar la Generalitat dient: “L’Església ha inscrit 3.722 finques al seu nom sense cap títol de propietat”.

defensa de la història i cultura pageses • Unió de Pagesos no va dubtar a liderar la defensa de la història i cultura pagesa i rural. Els patrimonis immatriculats per l’Església són béns comuns, col·lectius i comunitaris de cada poble, construïts i conservats pels veïns amb el protagonisme total dels pagesos a través dels seus propis mètodes d’autoorganització solidaris i ancestrals, com el comú o la Universitat (assemblea dels caps de casa), que actuaven com a poder popular.

A més, durant segles i generacions, els veïns van oferir aportacions amb diners, treball o materials de construcció... En canvi, els bisbats no han construït mai cap església, ni rectoria, ni cementiri, ni han participat en la seva conservació ni tan sols ho han pressupostat mai! Això ho feia i ho ha fet sempre el poble i en els últims anys també hi han ajudat ajuntaments i diputacions.

el pecat de l’Església • Els bisbats, com a entitats de dret privat, no poden registrar al seu nom, ni a la seva seu central ni al seu CIF, béns que son comuns, col·lectius i comunitaris dels pobles. Això és un robatori, una usurpació i una apropiació indeguda. Aquesta no és una lluita confessional o anticlerical contra l’Església, sinó un debat jurídic, patrimonial i democràtic contra la jerarquia de l’Església, que ha pecat d’avarícia.

memòria i reparació • No podem oblidar els esforços dels nostres avantpassats que tant en temps de dificultats com de bones collites van contribuir a crear solidàriament els patrimonis històrics i culturals dels pobles. Per exemple, amb la Llei de sindicats agrícoles del 1905, la pagesia va construir més de 600 sindicats agrícoles en només 30 anys, la majoria dels quals, per cert, van ser confiscats per la dictadura.

Ara, en democràcia, els polítics han permès a l’Església el robatori i la confiscació dels patrimonis dels pobles, sense voluntat aparent d’esmenar-ho. Els ajuntaments i els alcaldes tenen el deure de vetllar-los. Des del sindicat hi continuem treballant: hem signat un conveni amb Micropobles i hem de contactar de nou amb l’Associació Catalana de Municipis per treballar i recuperar els patrimonis històrics i culturals dels pobles.