Podem convenir que, tant la reclamació dels béns procedents de les parròquies segregades del Bisbat de Lleida com els litigis per les obres del monestir de Sixena (fins al 1998 pertanyent al Bisbat de Lleida), adquirides per la Generalitat de Catalunya i el MNAC, no obeeixen, stricto sensu, a criteris artístics, històrics o a invocacions de justícia, tal i com es vol fer creure; al contrari, es tracta de política, de la més prosaica i mundana, i d’ambició institucional, també. 

Malgrat els més de 800 anys d’història, la diòcesi de Lleida ha patit un secular estira-i-arronsa territorial mai vist en altres terres, ja que només passa a Catalunya que es fan coincidir les fronteres eclesiàstiques amb les administratives, i s’ordenen segregacions parroquials lligades a increïbles reclamacions patrimonials, només atribuïbles a la, no per habitual menys reprovable, prepotència de les grans estatalitats enfront de les nacions sense estat. 

Enmig de tot plegat, Lleida. Que, com a enclavament fronterer de primer ordre, n’ha vist de tots colors: ocupacions, saquejos, estigmatitzacions públiques i notòries, profanació dels monuments més emblemàtics (la Seu Vella convertida en caserna durant 250 anys), etcètera; i fins i tot –i no fa pas gaire– un esperpèntic intent de segregació del ponent català de la resta de Catalunya per annexar-lo a l’Aragó. Encara ressonen en aquests verals les celebèrrimes afirmacions: «Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán», del polític lleidatà i ministre franquista Eduardo Aunós. 

Es diu que els catalans, com a poble, servem un enervant punt resignatori. Per a Carner, des de la seva prosa recargolada, els catalans érem essencialment «obvis», previsibles: «mai el salt elàstic en la penombra cada vegada que ha iulat finament en els aires l’Avinentesa». Per a Pla, més expeditiu i de cara a barraca, la tara congènita del terrer era la seva «impressionabilitat». Som impressionables. Mansament impressionables, venia a dir. 

No les negaré pas, aquestes afirmacions, per la grandesa dels personatges i, encara més, perquè foren pronunciades a mitjan segle XX. Ara bé, aquests atributs pretèrits i nostres que Espanya sembla que manté intactes en la seva memòria col•lectiva xoquen, frontalment, amb la realitat actual, quan els catalans «obvis» i «impressionables», però amb una ambiciosa proposta sobiranista, són capaços de protagonitzar el moviment de transformació social més revolucionari del segle XXI a Europa. 

La reclamació de l’art català de Ponent –una peça indestriable de l’art general del país al qual ajuda a explicar en la seva globalitat i complexitat– és una mostra més d’una actitud de transgressió envers Catalunya i de menysteniment d’una empresa cultural recuperadora i protectora que començà un segle i quart enrere, quan el bisbe Josep Messeguer, partint de l’ideal culturitzador de la Renaixença, creà el 1893 un museu diocesà (el segon d’iniciativa eclesiàstica de tot l’Estat) amb un doble objectiu: salvaguardar les obres d’art de les parròquies de la seva diòcesi que es trobaven en desús litúrgic i, per tant, sotmeses a espoliacions i accions d’antiquaris i marxants d’art, d’una banda i, de l’altra, per il•lustrar la càtedra d’arqueologia sagrada que s’impartia al Seminari de Lleida. El cas del monestir femení de Santa Maria de Sixena (repeteixo, que fins al 1998 va formar part de la diòcesi de Lleida) és, mutatis mutandis, similar: de no intervenir el Bisbat de Lleida i la Generalitat de Catalunya davant la sol•licitud de les religioses, moltes de les obres reclamades, ara, difícilment hagueren arribat fins als nostres dies: estarien en mans de particulars o nodrint museus internacionals, com tantes obres de procedència aragonesa. 

Des de la Diputació de Lleida s’ha mantingut sempre una posició ferma i responsable sobre l’art diocesà i la unitat de col•lecció del Museu de Lleida, d’acord amb les recomanacions i normatives internacionals dictades per l’ICOM, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Llei de museus i la Llei de patrimoni cultural català, que en reconeix, explícitament, la unitat de la col•lecció. El paper de la Diputació en la creació de la nova seu del Museu fou determinant: cessió de terrenys al mig de la ciutat de Lleida, aportació de les col•leccions arqueològica i numismàtica de l’IEI, de personal tècnic per a la museïtzació i de recursos econòmics. Més encara, l’actitud responsable i decidida de la Diputació (i per això són les hemeroteques) va contribuir a evitar que marxés fons històric del museu, tot i les pretensions vaticanes i dels distints governs espanyols.

I ara hi tornem a ser. I aquest cop amb Sixena, l’antic monestir santjoanista panteó reial, com Poblet, de la Corona d’Aragó: un decret del jutjat d’Osca ordena el trasllat provisional a l’Aragó (al marge del recorregut judicial dels nombrosos recursos oberts) dels béns de l’antic cenobi femení que es troben al MNAC i al Museu de Lleida, el 25 de juliol vinent. La setmana entrant, el plenari de la Diputació es pronunciarà contra aquesta mesura i assumirà el manifest en defensa de la unitat de les col•leccions del Museu de Lleida i el Museu Nacional d’Art de Catalunya promogut per les entitats culturals de Lleida. 

No és comprensible que un Museu, amb una col•lecció legal i legítima i, alhora, exemple de bones pràctiques, pel que fa a les formes d’ingrés dels objectes, i que en els seus orígens fou pioner en la recuperació i conservació del patrimoni religiós al nostre país, es vegi sotmès a l’arbitri d’uns poders polítics i els d’una diòcesi, la de Barbastre-Montsó, la història de la qual no remunta ni a un quart de segle. D’executar-se aquesta sentència, es pot obrir una caixa de Pandora amb conseqüències greus per al patrimoni cultural i per la comunitat museística, atès que són molts els museus que  conserven, gestionen i tenen incorporades als seus catàlegs obres de procedències foranes i mecanismes d’ingrés incerts, un fet aquest no coincident, en el cas de les obres del Museu de Lleida i les de Sixena en particular, adquirides legalment i legítima abans del desmembrament de la diòcesi lleidatana, amb l’aprovació del bisbat de Lleida, de l’arquebisbat de Barcelona i del Vaticà.  

Els principals acords d’aquest grup de treball s’encaminen a l’elaboració d’una declaració institucional que aplegarà l’opinió de tots els sectors i estaments compromesos amb el projecte, l’organització d’una jornada a Lleida amb la col·laboració de FERRMED per reunir entitats econòmiques, empresarials i institucionals de Lleida i Catalunya, de l’Aragó i del País Valencià,                                                                       i l’adhesió a la Declaració de València (sobre la importància de les xarxes transeuropees ferroviàries de transport –que la Diputació de Lleida ja va subscriure al seu moment) i la denúncia davant dels estaments governamentals espanyol i europeu pel retard que acumula el Corredor del Mediterrani, malgrat els compromisos adquirits.

A finals de 2015, la Declaració de València aconseguí la unanimitat del sector empresarial i els ports valencians a l’entorn del desenvolupament del corredor i les seves connexions amb l’eix mediterrani i cantàbric, aquest per la línia Tarragona-Lleida-Saragossa i, per tant, pren rellevància i suport la demanda de Lleida de connectar-se amb Tarragona i  el Corredor del Mediterrani amb ample de via europeu.

Aquesta mateixa setmana i el mateix dia de la creació de la plataforma “Lleida logística – Corredor del Mediterrani” a la Diputació de Lleida, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, anunciava en seu parlamentària mesures per reivindicar el corredor ferroviari mediterrani i accions davant la Unió Europea, pels reiterats incompliments de l’Estat espanyol.

En el transcurs de la Fira de Sant Josep, vaig poder compartir amb el president Puigdemont l’interès per les accions d’aquest grup de treball i la voluntat de sumar en la mateixa direcció.

Vull agrair a tots els representants de les institucions lleidatanes, de les associacions i entitats que representen el mon econòmic i empresarial, així com també les empreses que han manifestat el seu interès per participar en aquesta proposta que no pretén res més que fer sentir plegats i amb força la nostra veu carregada de raons per aconseguir, d’una vegada per totes, les infraestructures viaries i ferroviàries que ens permetin competir amb les millors condicions a l’hora de comercialitzar els nostres productes. I alhora presentar i oferir la potencialitat logística de les terres de Lleida i el seu nus de comunicació que el volem lligat a la gestió de les mercaderies a través del port de Tarragona i del Corredor del Mediterrani.

Juntament amb els Bergós, Sol, Perenya, Torres, Godàs, Morera, Agelet o Gossé –entre molts d’altres– , destaquen, d’aquell tombant de segle i amb llum pròpia Ricard Viñes, Enric Granados i un joveníssim Emili Pujol. Tres grans músics que atorgarien a aquestes terres i a la mateixa ciutat de Lleida la categorització d’universal.

La història artística i personal del pianista i compositor Enric Granados no deixa indiferent a ningú. Els moments de major reconeixement internacional i de plenitud de l’artista entronquen, irremissiblement, amb la tragèdia personal i familiar. L’atzar es mostrà implacable. I després de l’estrena de l’òpera “Goyescas” a Nova York, i l’audició a la Casa Blanca, Granados i la seva esposa, arriben a Anglaterra i embarquen al Sussex, el vapor torpedinat per la marina alemanya al Canal de la Mànega.

La notícia de la tragèdia commocionà Europa i, per raons evidents, Barcelona i Lleida. Tot i que en un primer moment les notícies eren confuses –perquè, malgrat tot, el Sussex arribà remolcat a Boulogne-sur-Mer–, l’abril de 1916 es confirmà la tragèdia, amb els telegrames emesos des de les ambaixades de Londres i París. A partir d’aquí, els principals estaments de Lleida es posicionen sobre la situació. El ple de la Diputació de Lleida de maig de 1916, presidit per Josep Maria España, aprova demanar al govern espanyol que intercedeixi davant l’alemany perquè aquest indemnitzi els fills de Granados i Gal, adherir-se a les iniciatives i actes d’homenatge que sorgeixin a Catalunya, erigir un monument al·legòric, i subscriure la carta rogatòria al govern espanyol perquè no desempari els sis fills de Granados, signada per les principals autoritats culturals i econòmiques de Catalunya (Àngel Guimerà, Felip Pedrell, Apel·les Mestres, el comte de Güell, Salvador Andreu, Ramon Godó…).

Les actes de la Diputació també reflecteixen un aspecte més personal d’aquell luctuós episodi, ja que sis dies abans que embarqués a Barcelona –acompanyat de l’escriptor valencià Ferran Periquet, el guitarrista Miquel Llobet i acomiadat per professors de l’Acadèmia, artistes i polítics barcelonins–, Enric Granados va fer un concert al Palau de la Diputació de Lleida. L’acta de l’1 de maig de 1916 recull el testimoni del president España i el diputat Romà Sol, els quals recorden que aquella nit Granados “es va comprometre a estrenar ‘Goyescas’ a Lleida”. És per això que la corporació provincial i l’ajuntament acorden impulsar un homenatge al músic i l’estrena de l’òpera “si aquesta iniciativa fos realitzable”, segons consta a l’acta.

L’homenatge a Granados tingué lloc els dies 12 i 13 de novembre de 1916 i s’organitzaren actes també (concerts i conferències) a Barcelona. A Lleida, no ho cal dir, s’hi abocà tota la societat i les entitats culturals com l’Orfeó Lleida Nova, la Banda Municipal i els cors de La Violeta i La Paloma. Al llarg de la història, s’han fet d’altres homenatges i reconeixements a Enric Granados, els més importants a les dècades dels 50 i 60. Per la premsa de l’època, sabem que l’estrena de “Goyescas” al Teatre Principal, el 6 de febrer de 1957, amb la companyia d’òpera del Liceu –dirigida aleshores per Eduard Toldrà–, va ser un esdeveniment cultural sense precedents i un acte de gran transcendència ciutadana.

Cent anys després de la seva mort, ens trobem aquí per commemorar l’Any Granados i fer visible, de nou, la transcendència d’un dels personatges més universals que ha donat aquestes terres. De tota la producció musical del compositor destaquen les obres per a veu i piano i, evidentment, l’òpera “Goyescas”. Però de les seves col·laboracions amb l’escriptor i autor teatral Apel·les Mestres en va sortir un repertori molt interessant i d’altíssima qualitat (“Picarol”, “Follet”, “Liliana”…), i em consta que hi ha molta més música, obra cambrística, que no ha transcendit o popularitzat.

És de desitjar, doncs, que d’aquest Any Granados, a banda del just homenatge al mestre, en surti, també, una vindicació general de seva obra, que ens acosti a una dimensió musical d’Enric Granados potser més íntima i desconeguda, eclipsada sovint per la seva imponent obra mestra “Goyescas”.

El compromís de la Diputació de Lleida amb aquesta efemèride és ferm i absolut, amb l’objectiu unívoc i compartit amb la Paeria d’honorar, una vegada més, la memòria d’Enric Granados; així com també, per situar –cent anys després de la seva desaparició– tot el seu opus musical al més alt nivell de rellevància artística a Catalunya i al món.

Tots aquests elements han conduit la societat catalana –com ha passat en altres episodis del catalanisme històric– no pas a la desmoralització nacional sinó a un aprofundiment col·lectiu de la capacitat de resistir a la voluntat centralitzadora i uniformitzadora per part d’aquells que no ens volen fer fàcil la consecució de la plena sobirania. Dit això, l’ofensa, la injúria, l’anatema i la desqualificació sempre són més suportables des de l’òptica col·lectiva. Per això és que el procés acumulatiu de despropòsits que hem sentit, des de dins i fora de Catalunya, contra el president Mas s’ha convertit en un dels episodis més llastimosos que hem viscut en aquesta proposta il·lusionant d’emancipació nacional, transversal i integradora, que anomenem “procés”.

La desqualificació del contrari amb la reprovació que és de dretes o d’esquerres, treballador o empresari, això o allò…, és una praxi reprovable que no hauria de tenir cap recorregut en la Catalunya presidida per la idea de progrés, justícia i llibertat que volem construir. Ja ho advertia Joan Fuster, que les conviccions eren més enemigues de la veritat que les mateixes mentides. El fanàtic –deia– és un individu que està convençut de tot. Per circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només. El president Mas ha estat lleial i fidel al poble que el va escollir. La seva assenyada acció institucional i una irreductible actitud personal no tenen parangó a tot Europa i el situa entre els grans estatistes de després de la Segona Guerra Mundial.

En tots els processos de canvi i de ruptura hi ha moments de tensió i confrontació, però això mai no justificarà l’encalçament ad hominem en la persona del president Artur Mas per aquells que arremeten des d’una suposada i idealitzada “nova política”, quan en realitat repeteixen els tòpics més extemporanis i plagien els vells errors del primer quart de segle XX. La nova política és aquella que no imposa, sinó proposa; la que defuig les estratègies lligades a dinàmiques electorals i a lluites pel poder en nom de l’interès general; la que se sacrifica en les legítimes aspiracions personals a favor del seu poble i el seu país quan aquests són abocats a l’abisme; la que posa les urnes per mandat popular i fa front a l’encausament de l’ordenament jurídic espanyol sense por.

La nova política és, en definitiva i entre moltes altres coses, aquella que aposta pel nacionalisme constructiu i per un discurs nacionalitzador creïble; enlloc del contemplatiu, gesticular i infal·liblement improductiu. Ara es tractava de salvar les esperances de milions de catalans dipositades en un procés d’alliberament nacional que només té sentit si és inclusiu, transversal i interclassista. I això ho deurem sempre a Artur Mas. Gràcies, president.

En expressió del catedràtic de Filosofia Política i Social Daniel Innerarity, la política no pot fer-se sense un cert grau de teatralització, certament; però, tampoc no pot caure en el mer i grotesc espectacle. Construir un estat mai no pot ser una opció ideològica; és una opció nacional. Per això l’independentisme creix transversalment a Catalunya des del 2010. Partits polítics i nombroses personalitats, entitats i institucions donen suport a la creació d’un estat propi. Això és més del 48 per cent dels ciutadans amb dret a vot. Però si cadascú hagués avantposat l’ideari ideològic o s’hagués escudat en falsos dilemes, ara no tindríem una majoria més que absoluta del Parlament de Catalunya a favor de la independència.

Tot i aquesta situació de privilegi, plana una sensació d’encallament. Som incapaços de trobar-ne el desllorigador, un document de síntesi que permeti posar en solfa el full de ruta de què ens hem dotat. Es tracta de salvar un procés que és inclusiu i transversal, no pas les essències de les forces més dispars de la societat catalana. Tot i que no es poden comparar realitats geogràfiques, culturals i polítiques diferents a la catalana, en les reivindicacions d’estatalitat dels últims anys a Europa hi ha una constant absoluta –i no és l’estupidesa humana que preconitzava Einstein– que es repeteix sense excepció: la transversalitat dels processos d’independència. Que jo sàpiga, no hi ha cap procés d’alliberament nacional en què no sigui tota la societat –i no pas una única formació política– que hagi reeixit en l’intent.

Pretendre excloure una persona, un partit, uns electors, uns sectors summament importants de la societat catalana o un referent polític i institucional de primer ordre en l’àmbit internacional és, com a mínim, incomprensible i d’una gran dosi de cinisme. En la història recent, mai cap president de la Generalitat havia anat tan lluny en plantejaments nacionals com l’actual –d’aquí la seva judicialització criminal, no ho oblidem. Però la pell ideològica és tan fina i la sobreactuació tan gran que li atribuïm tots els vicis i mals de les societats occidentals, a partir d’una particular divisió del món entre bons i dolents, blanc o negre, tot o res…, des de la incòlume atalaia d’una esquerra autoproclamada portadora de les més altes virtuts morals.

El 2003, abans de començar la crisi, l’endeutament de Generalitat era d’11.000 milions; el 2010, de més de 40.000 milions, fet que obligava a retornar uns interessos de 1.500 milions anuals! A tot això, l’espoli fiscal, l’escanyament financer de la Generalitat, l’incompliment de l’Estatut, l’anul·lació de totes les lleis socials aprovades pel Parlament i la intrusió de polítiques recentralitzadores a l’autogovern català i al món local situen Catalunya en la comunitat autònoma més intervinguda de l’Estat espanyol. Per tant, el dilema no rau en si s’hauria pogut mantenir la despesa dels serveis més bàsics en sanitat i ensenyament des del posicionament ideològic dreta-esquerra. La pregunta, en condicions d’austeritat severa i el calculat constrenyiment de l’autogovern català, és tot una altra: <…es pot fer política?>.

Però tot això tant hi fa al cor dels purs! A Catalunya, en aquesta contínua “posada en escena” que estem vivint, les victòries sempre gustegen a pinyols amargs: primer, l’endemà del 9-N; i ara, després del 27-S. En un tres i no res, passem de reis a peons, d’actors a titelles, de senyors a vassalls. Tenim, els catalans, una tal vocació per desconstruir que recorda aquell “Més fusta!” que el doblatge espanyol atribuí als germans Marx, mentre avancem càndidament entre la fumera espessa cap a l’última parada (20-D) abans de la destinació final.

Tot i el dret de cadascú al seu minut de glòria, la superioritat moral i intel·lectual no es proclama. Es guanya. Te l’atorguen els altres. Comença a ser hora que no ens prenguem nosaltres mateixos tan seriosament, escoltem més els altres i no perdem els horitzons nacionals i socials que algun dia, no en tinc cap dubte, ens convertiran en un poble just entre els justos, savi entre els savis i lliure entre els lliures.

Si del 2010 ençà la Diada i les manifestacions multitudinàries han permès la visualització pacífica i democràtica del sentiment nacional i social de tot un poble, aquesta nova convocatòria representa el preludi del moment polític més compromès i transcendental de la nostra història: les eleccions plebiscitàries del 27-S, amb les quals el poble català vol iniciar un procés democràtic per assolir un estat propi integrat a la Unió Europea.

Els precedents que ens han portat fins aquí són prou coneguts de tothom: el procés estatutari de 2006 i la sentència demolidora del Tribunal Constitucional de 2010; la sagnia econòmica i insostenible de Catalunya; l’escanyament fiscal i financer de la Generalitat; la nul·la inversió en infraestructures; la persecució del català a l’Escola i a tots els països de parla catalana; el menyspreu, l’insult i la criminalització del dret a decidir del poble de Catalunya i les reiterades amenaces que ens arriben com a resposta a les nostres legítimes aspiracions democràtiques.

Aquest és l’haver entre Catalunya i Espanya després de 40 anys de democràcia i una transició que s’ha anat tornant el·líptica, de retorn al mateix punt d’origen.

Tots aquests elements han conduit la societat catalana a un il·lusionant procés d’emancipació nacional, transversal i integrador. I, per damunt de tot, pensat en les persones. Perquè el creixement del sobiranisme a Catalunya –com va passar al Canadà i a Escòcia– va lligat també intrínsecament a la defensa de l’estat del benestar.

La societat catalana té davant seu reptes importants en els camps social, econòmic, cultural…, que marcaran decididament el seu futur. I necessita aquelles eines que només tenen els estats per fer polítiques econòmiques i socials efectives i més justes, pel foment de l’ocupació, l’ensenyament, la sanitat, les comunicacions, etc. Volem ser un poble lliure, però, al mateix temps, un dels estats més avançats i capdavanters d’Europa.

Ningú no ha dit que el procés cap a la independència i la construcció d’un estat propi hagi de ser fàcil, però el conformisme, l’anar fent, la renúncia i, en definitiva, enrocar-se en l’statu quo vigent són, ara com ara, les principals amenaces que tenim com a societat.
I tot això només ho podrem aconseguir amb la unitat de tot el poble i una àmplia majoria. Perquè nosaltres som Catalunya i, com apunten veus ancestrals del nostre passat més recent, Catalunya només té Catalunya per defensar-se.

Que tinguem tots una bona i participativa diada

Visca Catalunya lliure

Sens dubte, per a mi fou un dia molt important; però també per als municipis i les comarques de Lleida i tots els que ens disposem a emprendre  –o continuar– un viatge de servei lligat a la realitat social, econòmica i nacional del nostre país, els seus municipis i les seves persones. Som 25 diputats que no som importants per on estem, sinó pel que representem: els ajuntaments i territori de Lleida.

En línies generals, la nova corporació centrarà els seus esforços a donar tot el suport a ajuntaments i consells comarcals, per garantir la prestació dels serveis de qualitat als ciutadans; aprofundirà en el compromís cívic, amb l’increment de les polítiques d’acció social i de coordinació amb les entitats i associacions de tot l’àmbit de Ponent; i, evidentment, posarà –tal i com hem fet fins ara– la institució que presideixo al servei del país, amb l’objectiu de guanyar els més alts nivells de sobirania i defensar la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits socials i territorials d’expressió, així com també, l’occità, la llengua nacional de l’Aran.

Ens trobem davant de reptes importants en els camps social, municipal, econòmic i nacional i caldrà molta voluntat i esforç per part de tothom. En el terreny econòmic, l’aposta pel coneixement, el foment de l’ocupació i la recerca de recursos europeus són prioritaris, així com també l’exigència d’unes millors comunicacions per consolidar el potencial logístic de les comarques de Lleida, el Pirineu i l’Aran. En turisme, un important puntal econòmic de les comarques de Lleida –després del sector primari–, cal buscar noves fórmules i propostes basades en els sentiments, com en l’experiència local de ressò internacional “Perseguits i salvats”.

L’aplicació de la nova la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local (LRSAL) continua sent una de les grans preocupacions del món local, especialment pel que fa als petits municipis. Per això, crearem un equip multidisciplinari d’assistència tecnicojurídica per fer front a les exigències administratives derivades d’aquesta llei espanyola que posa en joc la continuïtat dels serveis de proximitat en els entorns de menys població, com és el cas de les terres de Lleida, on un 75% dels 231 municipis tenen menys de 1.000 habitants. Una altra iniciativa d’acompanyament als ajuntaments serà el desplegament d’eines tecnològiques per a  la correcta aplicació de la Llei de transparència a tots els municipis.

En cultura, a banda del suport a la producció del territori, ens trobem davant d’una situació impensable fins fa poc: la nova conjuntura política al País Valencià i a les Illes és una magnífica oportunitat perquè l’IEI intensifiqui les col·laboracions culturals amb tots els Països Catalans, amb una atenció especial a la Franja de Ponent.

Com fins ara, la coordinació institucional duta a terme entre els governs de les diputacions i la Generalitat serà prioritària per mantenir els nivells imprescindibles de desenvolupament social i contribuir a l’òptima prestació de serveis municipals de molts ajuntaments. Per tant, són imprescindibles institucions supramunicipals al servei dels ajuntaments, es diguin diputacions, vegueries… El nom no fa la cosa.

A ningú se li escapa que aquesta legislatura coincideix en un període excepcional de la història de Catalunya i amb unes circumstàncies polítiques molt especials, que s’intensificaran a mesura que ens acostem a les eleccions plebiscitàries del 27-S. La mostra d’això la podem veure aquests dies amb l’enrenou que ha desfermat la llista unitària. A partir del 28 de setembre i davant de la resposta d’un estat que des de tots els seus estaments intentarà frenar el procés, amb tota mena d’argúcies jurídiques i escanyaments econòmics, és important que ajuntaments, consells i diputacions mantinguem, com fins ara, una acció nacional unívoca, conjunta i que s’expressi clarament en nom del territori.

En conclusió, amb la continuïtat dels governs sobiranistes a les quatre diputacions, les eines d’Estat més importants de què disposa el poble de Catalunya en aquests moments i l’endemà del 27-S són les seves diputacions: les quatre diputacions catalanes.

Una commemoració que evidencia una plena normalitat democràtica de les institucions municipals, la seva adaptació a les demandes i als nous reptes econòmics, socials i culturals dels municipis i l’estret lligam existent entre equilibri territorial i igualtat social. Però, al mateix temps, ens recorda que, després de 35 anys, el model de descentralització administrativa en tres nivells de govern (central, autonòmic i local), establert per la Constitució Espanyola, encara no ha sabut –o no ha volgut– trobar el model de finançament equilibrat, suficient i estable per satisfer les necessitats creixents dels serveis públics tradicionals, els de nova factura i els d’imposició.

Dissabte 13 de juny va ser un dia important per als 231 municipis de les comarques de Lleida i per a tots els que es disposen a emprendre –o a continuar– un viatge de servei, lligat a la realitat social, econòmica i nacional del nostre país. Tots ells amb la ferma voluntat de treballar per les persones i el territori. Un territori, el nostre, que representa una tercera part del país i només un 6 per cent de la seva població total.
Contra el que podria semblar –sobretot si s’analitza des de la fredor metropolitana o dels que postulen des d’una esbiaixada interpretació democràtica “una persona un vot”–, sense el contrapès dels pobles, això és, sense l’articulació d’un territori com el nostre, conformat per petits municipis, el país patiria un desequilibri demogràfic i econòmic de proporcions colossals que el faria insostenible, a mitjà termini, i, a la llarga, inviable.

Ens disposem, doncs, a emprendre el camí d’una nova legislatura durant la qual es reproduiran esquemes passats: un context de crisi generalitzada, l’aplicació de criteris de racionalització i austeritat en la governança, i minimitzar l’impacte de les noves lleis de règim local com la LRSAL, que incideix tan negativament sobre l’estructura local de les terres de Lleida. Però, com hem fet fins ara, es prioritzarà l’atenció social des de les institucions locals i la prestació de serveis de qualitat a les nostres comunitats.
Al mateix temps, Catalunya viu un període excepcional de la seva història i unes circumstàncies polítiques molt especials, que s’intensificaran a mesura que ens acostem a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Fins ara, des del poble més petit fins al cap i casal de Catalunya, el món local ha estat una sola veu en la defensa de la dignitat de les institucions catalanes i la voluntat democràtica dels ciutadans a decidir el seu futur nacional. Per tant, és molt important mantenir des dels ajuntaments una acció nacional unívoca, conjunta i que s’expressi en nom del territori.

Els governs municipals medievals de Lleida, quan s’adreçaven al rei, ho feien amb un accentuat discurs municipalista, de proximitat i “en nom de la terra”; és a dir, del territori i la gent que hi habitava. I ara, com abans, aquest mateix territori, conformat bàsicament per pobles, serà determinant per al futur social i econòmic del país. Pedra angular de la nova articulació nacional de Catalunya.

A aquesta segona tanda de reunions en el marc de la Fira de Turisme de Tel-Aviv s’hi suma l’experiència del primer any d’obertura de les rutes, després que l’operadora Arkia apostés per les terres de Lleida com a destinació turística, amb vols directes entre Tel-Aviv i l’aeroport Lleida-Alguaire, iniciats en el període vacacional estiu-hivern 2014 i amb continuïtat en aquest 2015.

Més enllà del sector turisme, l’aposta per l’obertura del territori al mercat jueu – amb presència internacional en diferents països – pot ser útil i beneficiosa per tal d’obtenir una més gran rendibilitat econòmica dels sectors primaris de les nostres comarques, enfortir les relacions comercials i empresarials ja existents i afavorir-ne de noves.

Paral·lelament, l’entrada en servei aquest estiu del centre de Ciència i Recerca Experimental Biomèdica Aplicada (CREBA), ubicat a Torrelameu, obre unes grans expectatives per a la investigació mèdica a les nostres terres i encara més perquè atraurà la participació d’empreses de material biomèdic i quirúrgic punteres a nivell mundial.

El CREBA reprodueix les pautes de funcionament dels equipaments d’excel·lència internacionals en producció científica, com el Centre Nacional de Recursos i d’Investigació Porcina, ubicat a Columbia, Missouri, i representa l’aportació més compromesa i potent de la Diputació de Lleida dels últims quatre anys en recerca i coneixement, dos puntals bàsics de la recuperació econòmica i del progrés del país.

En aquests moments, també s’està treballant en l’experimentació agrària, per  tal d’obtenir informació que garanteixi una més gran rendibilitat econòmica en les explotacions agràries amb el cultiu de l’ametller. En col·laboració amb l’IRTA, es planteja una anàlisi plurianual, demostrativa i experimental de diferents alternatives en l’ús del reg i la seva resposta en una plantació d’aquest fruit sec.

Les propostes noves i innovadores com aquestes tres que acabo de detallar han de recórrer llargs processos de maduració, treball, constància i implicació. No serien viables sense el talent dels professionals, el suport de les administracions i, òbviament, la implicació del territori. Per tant, sóc optimista amb els resultats a curt i mitjà termini d’aquests projectes que tenim en marxa, tant per les perspectives que ja estan generant com pel retorn directe i substancial que tindran per al progrés i el desenvolupament de les terres de Lleida.

Al llarg d’aquests quatre anys, el retorn fiscal insuficient que rep Catalunya i la migradesa general en els recursos econòmics de les administracions catalanes ha posat encara més en valor la funció dels representants públics més pròxims i la seva capacitat per gestionar les tensions i les dificultats del dia a dia. En uns moments en què la situació econòmica és força complicada i la feina dels representants locals no és gens fàcil, voldria agrair als alcaldes, regidors i consellers comarcals la col·laboració i la responsabilitat institucional que han mostrat en tot moment en benefici de la ciutadania.

Una profunda vocació de servei, conjuntament amb l’entesa i la col·laboració entre Generalitat, diputacions i entitats municipalistes, ha evitat el que alguns anunciaven com a una aturada tècnica del país i un implacable retrocés de l’estat del benestar. Han estat quatre anys de grans consensos, que han evitat privacions socials de primera necessitat; moments de diàleg i d’enginyeria administrativa per fer possible que tot continués rutllant i no es creuessin línies vermelles en les prestacions socials als ciutadans.

Sóc de la convicció que la convergència en les principals administracions catalanes d’un mateix model de gestió ha ajudat a fer possible aquest escenari resolutiu, que lidera el President Mas i la seva visió de país.

Tot i aquesta coincidència política i institucional, els qui hem tingut responsabilitats de govern l’hem exercit des del consens, el compromís i la proximitat. Sense imposicions per adscripcions polítiques, com ho demostra el fet que durant quatre anys consecutius els pressupostos de la Diputació de Lleida s’han aprovat per unanimitat dels grups polítics, fet que ens situa en l’única diputació catalana que aconsegueix un consens tan ampli i perllongat en el temps en matèria pressupostària.

Els qui tenim la confiança per la governança pública ens devem als ciutadans i no al lluïment institucional o, encara menys, al personal. La gestió del món local actual no passarà a la història de les grans inauguracions, però m’atreveixo a dir que cap alcalde ho ha pretès això, com tampoc, la Diputació, perquè la nostra acció de govern recau directament en les necessitats més bàsiques dels municipis i les persones, i en el progrés i el desenvolupament del nostre territori. La nostra responsabilitat és aplicar polítiques des de la proximitat amb diligència i eficàcia.

Les tendències són passatgeres, però els fons d’armari sempre són necessaris. L’important no és estar de moda, sinó divisar la perspectiva d’una trajectòria d’anys de feina ben feta que possibilita grans consensos. Molts encerts d’ara endavant.

En uns moments en què la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local (LRSAL) aprovada pel Govern espanyol  planteja el traspàs de competències pròpies dels ajuntaments a les diputacions en els casos que les corporacions locals, puntualment, incompleixin els objectius d’estabilitat pressupostària,de deute públic  o de la regla de despesa, la nevada del passat dimecres hauria de fer callar algunes veus, ja que evidenciarotundament, -per als qui ho posen en dubte-, la importància que té el fet queels serveis bàsics de competència municipal, com és el de la neteja viària, es continuïn tutelant des del mateix ajuntament, i amb el suport i la col·laboració d’institucions supramunicipals, com sempre fem.

Perquè aquesta breu nevada –res comprable a les de 2010 i 2001– reforça inapel·lablement el paper del municipi com a estructura bàsica de l’organització territorial, com a ens indispensable de prestació de serveis públics amb qualitat i celeritat i subratlla que l’actuació dels alcaldes, regidors i brigades municipals, i la implicació de molts veïns i empreses locals dels diferents pobles de les comarques de Lleida en la neteja de carrers i carreteres locals ha estat determinant peral restabliment de la normalitat.

El repartiment de sal a les carreteres forma part d’un protocol que la Diputació de Lleida activa anualment a principis d’hivern per actuar davant la previsió de descens de les temperatures i que funciona amb plena coordinació amb el Pla d’Emergències per Nevades a Catalunya (NEUCAT). El Pla d’Actuació Hivernal propi de la Corporació provincial comporta la mobilització al territori de diferents equips i facilita tones de potassa als ajuntaments perquè puguin mantenir oberts els seus accessos.

Davant les previsions de neu del passat dimecres 4 de febrer, el Servei  de Vies i Obres de la Diputació de Lleida va activar en fase d’emergència aquest protocol, amb l’objectiu de minimitzar l’impacte de les nevades, gelades i situacions climatològiques als més de 850 quilòmetres de carreteres de gestió pròpia.

La nevada va afectar, finalment, fins a 100 carreteres situades a la Segarra, les Garrigues, la Noguera, l’Urgell, el Segrià, el Pla d’Urgell i al Solsonès.Per tal d’ajudar els ajuntaments en el restabliment de la normalitat, la Diputació de Lleida va repartir3.200 tones de potassa, que se sumen a les 2.000 emprades en les tasques de manteniment que es vénen fent al llarg de l’hivern.

Aquest episodi de neu demostra que els serveis dels ajuntaments, consells comarcals i diputació -que vénen funcionant com sempre amb absoluta coordinació- són els que donen la garantia de la major eficiència pel compromís dels seus representants,  els quals, des de la proximitat, són sempre davant de qualsevol incidència, a tot hora.

Per quart any consecutiu –fet inusual en la història d’aquesta diputació– el pressupost ha estat aprovat per unanimitat dels grups polítics que conformen la Corporació, cosa que ens situa, també, en l’única diputació catalana que aconsegueix un consens tan ampli i perllongat en el temps en matèria pressupostària.

Com en els tres exercicis anteriors, el pressupost s’ha confegit a partir d’una prioritat bàsica, contundent i unívoca: l’atenció prioritària als ajuntaments i, per tant, als ciutadans. Això vol dir, escoltant, dialogant i, finalment, responent a les demandes i peticions dels nostres municipis que, en aquests moments, tenen més necessitat de recursos ordinaris per al dia a dia que no pas per a inversions. I, en aquest sentit, aquest pressupost també adapta els seus objectius perquè els recursos transferits als ajuntaments siguin utilitzats per allò que cadascun dels consistoris requereixi.

El pressupost de 2015 totalitza 106 milions d’euros, quaranta milions dels quals –més d’un terç del pressupost– es destinen directament al món local. Un altre objectiu ha estat reduir el deute històric de la Diputació. En aquest sentit, s’amortitzen 8,5 milions d’euros que, sumats a les amortitzacions dels anys anteriors, redueixen en 35 milions el deute. És així com la institució se situa en un nivell de sanejament molt adequat.

També es mantenen les partides destinades a la Fundació Pública de l’Institut d’Estudis Ilerdencs per a la promoció de la cultura i la seva acció a les comarques de Lleida; i, al Patronat de Turisme, en els seus objectius de promoció de la nostra oferta turística. Per al manteniment i la millora les infraestructures pròpies de la Diputació, i també la conservació de camins municipals, es destinen 10 milions d’euros del pressupost.

Finalment, en els comptes del 2015 s’incrementen els ajuts a famílies i entitats sense ànim de lucre; és a dir, en acció social es destinen 8,5 milions d’euros d’acció directa a les persones i a entitats i associacions.

El pressupost és la columna vertebral de qualsevol administració. Poder-lo consensuar com hem fet aquests darrers quatre anys és una mostra de responsabilitat de tots, tant de l’equip de govern com de la resta de grups polítics. És per això que vull agrair als diputats i diputades el seu treball, esforç i generositat a l’hora de trobar aquell punt que ens uneix en la gestió dels recursos d’aquells que representem en uns temps en què, per al bé de la comunitat, calen grans consensos.

La societat civil catalana –conformada per la ciutadania, els voluntaris, les entitats, els partits polítics, el Govern català i el president Mas amb la seva cobertura oficial i política– ha donat una lliçó de convicció democràtica a tot el món en una Espanya que de democràtica només en té l’aparença. Uns polítics (govern i oposició) que es vanaglorien del fet de no deixar votar els ciutadans i que recolzen en els estaments policíacs i judicials les seves responsabilitats polítiques demostra clarament que el sistema ha caducat i que el servei de depuració democràtica de la sobrevalorada i maquillada Transició fa molts anys que va deixar de funcionar –si és que ho va fer mai– per retornar-nos directament a aquella no tan llunyana Espanya predemocràtica, de guitarra y pandereta.

Les terres de Lleida i la pràctica totalitat del seu món local s’han sumat al procés participatiu del 9N amb cor i ànima: col•laborant des de l’espontaneïtat, aportant-hi infraestructura i intendència, i oferint tot el necessari perquè la jornada fos de normalitat democràtica i d’àmplia participació ciutadana. I ho ha fet amb una forquilla de 85-95 per cent de Sí-Sí; és a dir, el Ponent del país vol una Catalunya independent integrada al concert mundial. Així de senzill.

El capteniment, la il•lusió i disciplina dels ciutadans que van concórrer a les urnes per exercir el seu dret a vot (considerat per les societats avançades com el principi democràtic més elemental), va convertir el que havia de ser un mer procés participatiu en un referèndum simbòlic (segons la premsa internacional) i en un dels moments personals i col•lectius més emotius i difícilment oblidables per a tres generacions de catalans.

De cop i volta, aquell nou 9N desqualificat, menystingut i titllat fins a última hora de partit de costellada (per propis i estranys) passarà a la història com l’acte de desobediència més important des que s’aprovà la Constitució de 1978; per cert, amb l’oposició acèrrima dels que ara la magnifiquen i sacralitzen fins a la perversió. El procés participatiu dels nou 9N ha deixat els pròcers de Madrid descol•locats i ha esdevingut una guant llençat a la cara de la intolerància i l’arrogància de l’Espanya més autàrquica i recentralitzadora dels últims quaranta anys.

Del singular i nou 9N ens ha quedat nombroses imatges que se sumen al cada vegada més atapeït imaginari col•lectiu del dret a decidir dels catalans. Des de gent gran que no esperava viure mai una jornada d’aquestes característiques a joves de setze anys (i de totes edats) que immortalitzaven amb les selfies de rigor un dia històric, pletòric i de gran transcendència política per al país.

L’altra imatge impagable i que ha atiat comentaris de tota mena és la del president Mas i el responsable de la CUP fonent-se en una abraçada que –per damunt de consideracions i interpretacions diverses– va ser emotiva, franca i espontània. La trobada entre els dos mandataris al centre de comunicacions fou la culminació de molts sacrificis i la visualització, des de discrepàncies i renúncies òbvies, d’un treball honest i d’una feina astuta a favor d’una causa comuna, que es diu Catalunya.

Tinc la sensació que no tothom s’identifica en aquella abraçada, però en faran falta moltes més, tan àmplies com generoses, perquè Catalunya assoleixi els objectius de llibertat nacional i prosperitat social que té marcats.

Fa poques setmanes inauguràvem el Centre d’Interpretació Lluís Companys, una iniciativa per recordar un dels moments més convulsos i més difícils de la nostra història més recent; i, al mateix temps, per vindicar-ne la persona i el personatge, i honorar la grandesa del 123è president de la Generalitat de Catalunya, nascut al Tarròs, un petit poble de l’Urgell, cridat a gestionar, en principi, una autonomia de l’última República, però que sabé morir amb la dignitat del més alt cap d’estat.

El 2014 ha estat un any carregat de celebracions i concordances històriques: 300 anys de la Guerra de Successió, 100 anys de la Constitució de la Mancomunitat i 80 anys dels Fets d’Octubre, quan el president Companys proclamà l’Estat català. La historiografia n’ha tret múltiples i controvertides conclusions d’aquest darrer episodi, les quals van de l’heroisme i coratge del president a una acció aventurista del govern de la Generalitat. Però segons les últimes aportacions del professor de la UdL Manel López, a partir d’una magnífica tesi doctoral dirigida per Josep Fontana, no es poden extreure conclusions tan concloents dels fets que es van produir entre el 4 i el 6 d’octubre de 1934 sense tenir en compte el context i les coordenades històriques.

Companys reaccionà a la involució nacional i social que representava el nou Govern de Lerroux (a Madrid) i, per tant, li tocà de “gestionar la incertesa” de la confrontació sociopolítica i del temor a perdre els guanys socials aconseguits. Els fets d’octubre van desfermar una dura reacció espanyola arreu del país, especialment contra els partits catalanistes i els sindicats: milers de catalans van ser empresonats; el Parlament, clausurat; la Generalitat, en mans militars; i el govern, condemnat a trenta anys.

De tot aquell episodi insurreccional n’han transcendit dues lliçons compartides per bona part de la historiografia catalanista i que, en els moments que viu Catalunya, convé recordar. Primera, que l’adversari (fa 300, 100, 80 o 74 anys…) era i continua sent l’Estat espanyol. I en segon lloc, que la manca d’unitat i la multiplicitat d’objectius dels diversos sectors polítics i socials implicats en els fets d’octubre van propiciar un resultat nefast per als interessos del país.

Com Companys ara fa 80 anys, ens trobem davant d’un moment històric únic i excepcional. També, amb problemes, dificultats, incerteses i tot el que vulgueu; certament. Però, amb un poble completament entregat a la gran causa comuna, la independència del país. L’escriptor Joan Sales, en la seva relació epistolar amb Màrius Torres, venia a dir que els pobles avancen no pels objectius en si mateixos, sinó per la fe dipositada en aquests objectius. I les mobilitzacions de la societat catalana demostren, a bastament, una gran fe; indissimulada, disciplinada i granítica.

Per tant, des del compromís institucional de la Diputació de Lleida amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, voldria fer una crida a favor de la unitat de les formacions polítiques que defensen un ideal tan noble i tan digne com és que el teu propi país –en el nostre cas Catalunya, i totes les persones que des de la més respectuosa i heterogènia procedència la configuren i delimiten– pugui decidir, lliurement i democràtica, el seu futur nacional i polític.

Seria molt trist que, ara, el com ens fes perdre el què.

Els precedents que ens han portat fins aquí són prou explícits: el procés estatutari de 2006 i la sentència demolidora del Tribunal Constitucional de 2010; la sagnia econòmica, continuada i insostenible de Catalunya en nom d’una solidaritat unidireccional; l’escanyament financer de la Generalitat; la inestabilitat laboral i uns índexs d’atur descomunals; la persecució del català a l’Escola i la de la unitat de la llengua a tots els països de parla catalana. Tots aquests elements han conduit a un malestar progressiu de la societat catalana que ha anat culminant en un procés d’emancipació nacional transversal i integrador.

L’Onze de Setembre d’enguany té una dimensió i un sentit especials perquè ens crida, més que mai, a fer país. La història d’Europa demostra que els principis d’intangibilitat, inamobilitat i supremacia de les fronteres a què apel·len sistemàticament alguns estats (com el Regne d’Espanya –en franca contraposició al Regne Unit) han estat tossudament invalidats pels fets, ja que en els últims 20 anys el món ha vist néixer trenta-tres nous estats.

Ara ens trobem en la situació més favorable i propícia dels últims tres segles per materialitzar les aspiracions nacionals del país i recuperar definitivament les llibertats usurpades per la corona borbònica. Digui el que digui l’Estat espanyol, el principi d’autodeterminació continua vigent a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i a la carta de Drets Humans. L’article 150.2 de la Constitució espanyola  permet delegar la convocatòria de referèndums als governs autonòmics i, si no és així (perquè la negativa a la consulta és política i no jurídica), la futura llei de consultes del Parlament de Catalunya obre una via legal per a fer-la possible; i, evidentment, continuem formant part d’una Europa on l’essència de la democràcia es basa en el dret dels ciutadans a expressar la seva opinió per mitjà del sufragi universal, cosa que no s’entendria en els països de llarga tradició democràtica si, altrament, no fos així.

Ningú ha dit que el procés seria tan fàcil ni ràpid com molts voldríem, i això que sembla tan elemental, cal tenir-ho present per no caure en els sistemàtics errors comesos al llarg de la història. Per tant, no es poden llançar missatges contradictoris i improvisats a la població: els partits compromesos amb el dret a decidir estem obligats, des de la legítima diversitat d’opinió, a una unitat d’acció clara i unívoca. Si no ho fem així, estarem traint el mandat que ens ha atorgat el poble de Catalunya i donarem pistes a un Estat centrat exclusivament en dinamitar el procés, valent-se de totes les eines possibles i furgant en les més ínfimes febleses.

El 6 d’abril de 2014 ha fet cent anys que es constituí la Mancomunitat de Catalunya a partir de la unió lliure i solidària de les quatre diputacions catalanes. I els resultats de tot ordre (econòmic, social i cultural) són prou eloqüents, encara ara; i mai, en tan poc temps i amb tan pocs mitjans (els de diputacions i ajuntaments), s’havia fet tant!

Les famoses estructures d’Estat de què parla el president Mas, no ens càpiga dubte, van començar a bastir-se en aquells moments excepcionals, ara fa cent anys, i fins a la intrusió de la dictadura primoriveriana. El cert és que entre el període 1914-1923 Catalunya va funcionar com un sol poble i la clau de tot plegat, a banda de la talla personal dels polítics i personatges de l’època, fou la generositat i el sentit de país d’uns i altres. I això hem de tenir-ho més present que mai en aquests moments i els que s’acosten, perquè és des de la unitat d’acció i la fermesa de conviccions que el país serà capaç d’avançar fins al final de trajecte.

Bona, reivindicativa i participativa diada!

Aquesta recerca ha permès localitzar testimonis a Europa, Estats Units, Israel i Catalunya, que ens aporten una valuosíssima informació relacionada amb els ciutadans del Pirineu i el seu compromís per salvar infants, joves i famílies senceres de la deportació i la mort. “Perseguits i salvats” va molt més enllà d’una proposta de recuperació de memòria històrica, cultural o de promoció estrictament turística del Pirineu lleidatà. Perquè, a banda d’aquests valors intrínsecs, té una marcada dimensió moral, que la Diputació de Lleida vol donar a conèixer, tant a Catalunya com a Israel i la resta del món. 

L’octubre de 2013 vam presentar aquesta iniciativa al territori i aquest 23 de juny, amb la presència d’Alon Bar, l’ambaixador d’Israel a l’Estat espanyol, vàrem inaugurar, a Sort i a Rialp, la senyalització de les quatre rutes incloses en la proposta; és a dir, 151 quilòmetres de camins que avui podem recórrer i reconèixer en un context totalment diferent d’aquell que van viure i patir els evadits. 

Des de Pont de Rei fins al Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça; des del Port de Guiló fins a Sort, al Pallars Sobirà; des del Coll de Pimés fins a la Seu d’Urgell, a l’Alt Urgell; i des del Port de Perafita fins a Martinet, a la Cerdanya. Camins que ofereixen al visitant la possibilitat de descobrir la singularitat del patrimoni natural, paisatgístic, arquitectònic i patrimonial de les comarques del Pirineu de Lleida, així com també les activitats econòmiques, socials i culturals dels territoris per on discorren aquestes quatre rutes de recuperació històrica. 

Aquest mateix divendres ha arribat a l’aeroport de Lleida-Alguaire el primer dels deu vols xàrter procedents de Tel-Aviv, amb turistes disposats a recórrer part de les rutes senyalitzades i descobrir el patrimoni paisatgístic del Pirineu lleidatà. L’experiència de 25 anys de Patronat de Turisme ens anima a veure el projecte amb il·lusió i, alhora, prudència, conscients que les propostes noves i innovadores necessiten temps, treball i constància per consolidar-se i obtenir resultats. 

Per tant, amb “Perseguits i salvats” estem posant una primera pedra amb l'objectiu de trobar un model d'èxit que ampliï el nostre ventall turístic i atragui un visitant amb interessos culturals, i que, al mateix temps, enforteixi les relacions comercials entre les empreses tecnològiques israelianes i el nostre potent sector agroalimentari.

Si hem arribat fins aquí és gràcies a moltes persones i professionals que, a títol individual o des de les institucions locals i els organismes de la mateixa Diputació, han fet possible que aquest projecte, de visualització del patrimoni intangible, fos una realitat en benefici de les persones i el territori. 

Moltes gràcies a tots els que heu contribuït en fer-ho possible. 

Aquesta recerca ha permès localitzar testimonis a Europa, Estats Units, Israel i Catalunya, que ens aporten una valuosíssima informació relacionada amb els ciutadans del Pirineu i el seu compromís per salvar infants, joves i famílies senceres de la deportació i la mort. “Perseguits i salvats” va molt més enllà d’una proposta de recuperació de memòria històrica, cultural o de promoció estrictament turística del Pirineu lleidatà. Perquè, a banda d’aquests valors intrínsecs, té una marcada dimensió moral, que la Diputació de Lleida vol donar a conèixer, tant a Catalunya com a Israel i la resta del món. 

L’octubre de 2013 vam presentar aquesta iniciativa al territori i aquest 23 de juny, amb la presència d’Alon Bar, l’ambaixador d’Israel a l’Estat espanyol, vàrem inaugurar, a Sort i a Rialp, la senyalització de les quatre rutes incloses en la proposta; és a dir, 151 quilòmetres de camins que avui podem recórrer i reconèixer en un context totalment diferent d’aquell que van viure i patir els evadits. 

Des de Pont de Rei fins al Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça; des del Port de Guiló fins a Sort, al Pallars Sobirà; des del Coll de Pimés fins a la Seu d’Urgell, a l’Alt Urgell; i des del Port de Perafita fins a Martinet, a la Cerdanya. Camins que ofereixen al visitant la possibilitat de descobrir la singularitat del patrimoni natural, paisatgístic, arquitectònic i patrimonial de les comarques del Pirineu de Lleida, així com també les activitats econòmiques, socials i culturals dels territoris per on discorren aquestes quatre rutes de recuperació històrica. 

Aquest mateix divendres ha arribat a l’aeroport de Lleida-Alguaire el primer dels deu vols xàrter procedents de Tel-Aviv, amb turistes disposats a recórrer part de les rutes senyalitzades i descobrir el patrimoni paisatgístic del Pirineu lleidatà. L’experiència de 25 anys de Patronat de Turisme ens anima a veure el projecte amb il·lusió i, alhora, prudència, conscients que les propostes noves i innovadores necessiten temps, treball i constància per consolidar-se i obtenir resultats. 

Per tant, amb “Perseguits i salvats” estem posant una primera pedra amb l'objectiu de trobar un model d'èxit que ampliï el nostre ventall turístic i atragui un visitant amb interessos culturals, i que, al mateix temps, enforteixi les relacions comercials entre les empreses tecnològiques israelianes i el nostre potent sector agroalimentari.

Si hem arribat fins aquí és gràcies a moltes persones i professionals que, a títol individual o des de les institucions locals i els organismes de la mateixa Diputació, han fet possible que aquest projecte, de visualització del patrimoni intangible, fos una realitat en benefici de les persones i el territori. 

Moltes gràcies a tots els que heu contribuït en fer-ho possible. 

Catalunya –i sobretot la seva capital– està considerada una destinació preferent per al turisme israelià. L’entrada de turistes israelians a tot el país se situa en els 300.000 anuals. A més, el Pirineu de Lleida, en general, i el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en particular, s’estan mostrant cada cop més com una destinació de primer ordre, per al turisme de paisatge i cultura, com ho és el que prové d’aquest estat.

Per això, el projecte “Perseguits i salvats”, una iniciativa de recuperació d’unes rutes pirinenques de fugida del poble jueu del nazisme, ens aboca a expectatives internacionals excepcionals i obre nous horitzons per a l’economia lleidatana. És en aquest sentit, doncs, que les accions d’internacionalització comercial encetades per la Diputació de Lleida amb responsables empresarials de l’Estat d’Israel s’han saldat amb un acord històric entre l’aerolínia israeliana Arkia –la segona més important d’aquest Estat–, la Diputació de Lleida i la Generalitat de Catalunya. La proposta cultural i turística “Perseguits i salvats” és un projecte de territori que – després de la seva presentació a la Fira de Turisme de Tel-Aviv– ha esdevingut
d’interès internacional i ha estat un factor determinant perquè l’operadora turística Arkia apostés per les terres de Lleida com a destinació turística, amb vols directes entre Tel-Aviv i l’aeroport Lleida-Alguaire, durant els períodes vacacionals estiuhivern 2014.

Aquest acord turístic a què hem arribat és el primer pas d’una estratègia general, de promoció conjunta i transversal de les terres de Lleida i els seus sectors productius. Per al mercat israelià, Lleida és exportadora de fruita, productes d’origen animal i vegetal, maquinària agrícola, tecnologia, productes químics i matèries plàstiques; així com també, paper i cartó, entre d’altres. Per tant, més
enllà del sector turisme, aquesta estratègia de visualització internacional i d’obertura del territori a un mercat com l’israelià pot ser útil i beneficiosa per tal d’obtenir una més gran rendibilitat econòmica dels sectors més importants de la nostra economia, enfortir les relacions comercials i empresarials ja existents i afavorir-ne de noves.

La voluntat de la Diputació –compartida pel sector empresarial, el territori i la Generalitat de Catalunya– se centra en aconseguir una més gran promoció turística de les terres de Lleida, que atragui i fidelitzi mercats emissors com el d’Israel, i en captar l’interès internacional pel sector agroalimentari els productes
de qualitat, artesanals i únics que tenim a les terres de Lleida.

Aquesta posició, que és un referent exigible sota qualsevol concepte, no està renyida i és perfectament compatible amb la preservació dels criteris i dels conceptes mediambientals. Per això, em manifesto absolutament contrari a determinats posicionaments ideològics exclusius que hem sentit en els darrers dies i que, l’únic que pretesament volen fer, es portar a l’enfrontament territoris del nostre país, Catalunya.
El Plan Hidrológico de la Cuenca del Ebro ha de garantir absolutament les nostres necessitats i concessions hídriques en una gestió agrícola que, com deia abans, és imprescindible en el nostre país. I això és perfectament compatible amb l’exigència de millors caudals dels que es plantegen per garantir els ecosistemes del Delta de l’Ebre.

La trampa ens arriba en una proposta més que abusiva en el nombre de nous regadius plantejats a l’Aragó i a la Rioja: el Ministerio incrementa de 965.000 a 1.410.000 les hectàrees de regadiu a la Conca de l’Ebre. Un increment més que discutible i qüestionable i que, dit sigui de pas, plantejat en zones absolutament salines agreujarà substancialment la salinització del Delta.
Potser la reflexió és valorar la conveniència de proposar nous regadius incrementats en 450.000 hectàrees a l’Aragó i a la Rioja, que faran que l’ús agrícola de l’Ebre passi del 55% actual al 70% del seu cabal i provocant tensions en determinats moments de l’any.

És per això que el Grup de Convergència i Unió i Convergència Democràtica Aranesa de la Diputació de Lleida ha presentat per discutir en el proper Ple una moció per demanar als governs de la Generalitat i de l’Estat espanyol i també a les organitzacions sindicals agràries i a les entitats ecologistes i a la resta d’agents socials del territori, que vetllin perquè aquest pla no suposi un enfrontament entre territoris ni entre sectors econòmics, amb el benentès que els regadius prioritaris i usos agraris que actualment estan previstos a les nostres comarques són compatibles amb el manteniment de l’estructura i el funcionament de l’ecosistema fluvial.

Catalunya té aigua suficient per cobrir les necessitats urbanes, industrials i de regadius i gestionar adequadament els propis ecosistemes fluvials.

L’únic que cal és que, un cop més, Espanya no ens faci trampes.

Durant aquests 25 anys de funcionament, el Patronat ha posicionat les terres de Lleida, de la plana a la muntanya i sota la marca “Ara Lleida”, com una destinació privilegiada, on el visitant pot gaudir d’una gran oferta patrimonial i cultural, d’una gran varietat d’activitats de lleure i esportives de neu i de turisme actiu, així com  d’una rica i variada oferta gastronòmica i d’allotjament d’alta qualitat. I amb aquest alt nivell de qualitat de la nostra oferta turística, cal fer un pas més.

Mantenint tota l’atenció necessària per consolidar el mercat nacional, la internacionalització de les comarques de Lleida és una de les línies estratègiques de la Diputació per aquest 2014 i, en aquest sentit, FITUR ha estat un punt de trobada per desplegar l’agenda de contactes institucionals amb  països d’interès per a la demarcació de Lleida. Entre el projectes de la Diputació de Lleida que han aixecat més expectatives s’hi compta “Perseguits i salvats”, una proposta de senyalització de rutes d’evasió del poble jueu pel Pirineu de Lleida que ha tingut una molt bona recepció i interès entre la comunitat jueva.

Si l’octubre de 2013 vam presentar el projecte a l’ambaixador d’Israel a Espanya, aquest cop hem fet un pas important de concreció amb el vicepresident de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya-Israel i director general de l’aerolínia d’Israel El-Al, Walter Wasercier. L’estratègia de la Diputació rau en augmentar l’interès de la touroperació i les companyies aèries per l’aeroport de Lleida-Alguaire, aprofitant que el projecte “Perseguits i salvats” genera unes expectatives internacionals excepcionals i obre nous horitzons a l’economia lleidatana.

De la reunió amb el màxim responsable de EI-AI, considerada una de les aerolínies més importants en l’àmbit internacional, n’hem tret un compromís de col·laboració per treballar un calendari de propostes que permetin consolidar les comarques de Lleida com a referència del turisme israelià.

Aquesta trobada amb el vicepresident de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya-Israel es produeix setmanes abans que el Patronat de Turisme viatgi a la fira de turisme de Tel Aviv, el mes de febrer. Es tracta d’un saló referent per a la touroperació internacional i, en el cas de les comarques de Lleida, important per consolidar la promoció del projecte “Perseguits i salvats”.

Així mateix, en el transcurs de FITUR, el director del Patronat de Turisme, Jordi Blanch, i el seu equip han mantingut reunions amb diversos touroperadors de Rússia, la Gran Bretanya, França i la Xina, especialitzats en productes de natura, cultura, patrimoni, turisme actiu i esquí.

El Turisme és un dels puntals de l’economia lleidatana. I té una gran importància per al futur desenvolupament del territori. És un motor econòmic que dóna feina i sortida professional a molts dels nostres joves i, malgrat la crisi i la recessió, els empresaris del sector estan fent una feina encomiable, amb noves propostes i inversions. Per tant, i com ja passa en altres camps de la nostra activitat econòmica i empresarial, cal apostar i fomentar la internacionalització de la nostra oferta turística perquè el nostre mercat és el món.