“Cal defensar la llengua com el pa, cal combatre a favor de la llengua amb tot el coratge i sense defallir.  Ningú no té vocació de mut. La meva llengua és la meva primera pàtria”. Amb aquestes paraules s’adreçava a la ciutadania de Lleida Josep Vallverdú ara fa 14 anys. Són uns mots més vigents que mai i que us esperono a fer-vos-elsvostres com ell mateix continua defensant-los de manera incorruptible superats els 100 anys d’una vida dedicada a la dignificació de la llengua pàtria.

Avui s’està convertint en un crit d’alerta generalitzat que l’ús social del català viu un difícil context de retrocés. Són diferents les causes, i no podem defugir l’autocrítica des de les institucions públiques, però dia a dia sembla guanyar terreny un paràmetre que és molt perillós per la seva falsa simplicitat i el lligam amb el discurs de la intolerància: el català retrocedeix a causa dels que venen de fora. 

A les persones nouvingudes, a Europa i, també, a Catalunya, se’ls culpa d’allò que nosaltres mateixos no sabem fer del tot bé

“Beneïm escoltar llengua catalana amb deixos i vacil·lacions en boca d’un immigrant, i ens estimem més no veure amb quina rapidesa canvien o canviem de llengua nosaltres en presència de qui manté la seva en el nostre territori”. Són, novament, paraules encertadesd’en Vallverdú.

Quan les administracions no acabem de trobar la clau per donar resposta als problemes i les necessitats d’una societat cada cop més exigent, s’obre la porta dels maximalismes simplistes que alimenten un discurs xenòfob que diu defensar una puresa nacional que ens han furtat, tot i que mai no ha existit. Arreu passa que l’arrossegament de vells prejudicis fa recaure sobre la multiculturalitat l’estigma de fer por i ser vista com una amenaça per al nostre model social i, fins i tot, per a la consolidació de la identitat cultural, lingüística i nacional. Com a societat acollidora que som des de segles, tenim la responsabilitat de mantenir polítiques de gestió d’aquesta multiplicitat d’accents i de cultures, i també tenim la responsabilitat i l’obligació de fer front la intolerància, s’amagui darrera la bandera que s’amagui.

Al seu dia, vam assumir de forma consensuadaaquelles reflexions d’en Paco Candel als ‘Altres catalans’, quan va formular que qualsevol nouvingut “necessita trobar, on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci”.  I mantenint la identitat pròpia aportem a aquestes persones allò que més desitgen: “que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment, ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura”… Aquesta mirada ha estat una de les claus del desenvolupament de la nació catalanaactual, sumant les noves generacions al projecte col·lectiu de forjar la màxima capacitat d’autogovern per a Catalunya, perquè el poble el tenim fet i no permetrem que ningú ens el desfaci!

Necessitem mantenir la mentalitat oberta i redoblar el treball a través de les eines que ja tenim: socials −la societat civil i les associacions que en treballen−, i institucionals, a través de l’escola i la immersió lingüística, en la qual no podem defallir, sense fissures

L’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida desenvolupa aquest mes de setembre el cicle ‘La veu trencada d’un poble’, que vol ser un crit d’atenció a la consciència i a l'acció, una oportunitat per compartir, aprendre i reivindicar la nostra identitat lingüística i cultural. Us convido a participar i a implicar-vos del tot.

A Catalunya ens hem forjat com a poble gràcies a la suma. Lleidatanes i lleidatans van combatre a la Seu Vella i el Roser la imposició de Felip V. Aquells herois i heroïnes volien evitar l’anorreament del que som i encara signifiquem. Siguem fidels a aquella resistència i aquell compromís nacional. No ens fem més petits expulsant de la nostra nació, pel color de la seva pell i l’accent del seu català, totes les mans que volen segar cadenes!

En un any hem avançat a ritme progressiu, especialment en l’agilització i les ganes de donar solucions als feixucs tràmits burocràtics que ens esgoten i ens paralitzen

La prova ha estat el sistema de transferències, que hem iniciat amb el Pla de Cooperació Municipal de suport al finançament de la despesa corrent i de capital dels ajuntaments. En només quatre mesos, tots els municipis de Lleida, Alt Pirineu i Aran i les entitats menors descentralitzades han vist ingressats als seus comptes corrents un total de 17,5 milions d’euros, estalviant mesos i mesos de moviment d’expedients. Aquest mecanisme intentem replicar-lo en els altres grans plans econòmics, especialment al de Salut Pública.

Això ha estat possible perquè, de fet, veníem de quatre anys amb canvis innovadors gràcies als quals vam revolucionar el sistema tradicional de repartiment dels fons de la Diputació als municipis, implantant els plans econòmics sobre bases equitatives, públiques, transparents i objectivables. A més, els criteris de discriminació positiva cap als pobles en risc de despoblament o que pateixen els efectes de viure a la muntanya han servit per trencar la injusta paradoxa d’invertir menys on menys gent es queda a viure.

La clau de tot plegat, sempre, és el finançament de les polítiques públiques. O, millor dit, el deficient finançament de l’administració local. I no parlo només dels ajuntaments, ja que la Diputació de Lleida igualment pateix els efectes d’un mecanisme de repartiment basat en el cens d’habitants.

La demarcació de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran és la més extensa de Catalunya, ocupant la tercera part del país en sumar la superfície de les demarcacions de Girona i Tarragona juntes. Però només som 450.500 habitants, el 6% de la població catalana, la qual cosa ens castiga en el repartiment de fons atenent al criteri poblacional. Per aquesta raó, la de Lleida és la Diputació catalana amb el pressupost més baix, 160 milions a tot estirar.

Les administracions locals, les que encertadament adjectivem com les més properes a la ciutadania, gestionem persones i territori, ja que és en els nostres pobles on aspirem a fer arrelar projectes de vida

I la realitat és que les oportunitats les hem de trobar en els 231 municipis que conformen la demarcació, la meitat dels quals tenen menys de 500 habitants.

Amb aquestes magnituds poblacionals, els ingressos per taxes o impostos són anecdòtics, però les necessitats de les persones i les empreses són les mateixes. Asfaltar un quilòmetre de carretera costa el mateix al Pallars Sobirà que al Vallès Occidental, però aquí no generem la capacitat financera suficient per fer-hi front.

Amb aquest desequilibri poblacional que patim en uns paratges tan grans, les inversions en les comunicacions són transcendents per accedir amb garanties als serveis més bàsics que, evidentment, no poden estar instal·lats un a cada poble. Les polítiques de repoblament són transversals i abasten una multiplicitat de factors, que són aquells que permeten que els nostres pobles siguin nius de vida amb oportunitats, serveis i futur. També ha de ser transversal la responsabilitat, i manta vegada tenim la sensació que al món local ens trobem sols per assumir unes obligacions a les quals no podem arribar.

De la mateixa manera que aquestes alcaldies mal finançades miren cap a la Diputació cada vegada que han de fer front un nou repte, jo estic traslladant a les administracions superiors la necessitat de donar un necessari tomb a aquesta injusta situació. I continuaré amb més força, si cal.

A ningú no se li escapa que el nostre sistema parlamentari, darrerament, no genera executius prou sòlids des de l’òptica d’implementar un únic programa electoral. Cap de les propostes que es presentaven ha obtingut una majoria absoluta al Parlament, i això obliga a articular majories empàtiques i plurals, o a tornar a les urnes. Aquest fet supera aquestes mateixes eleccions i ha esdevingut habitual en la nostra democràcia parlamentària. Cada cop hi ha menys majories i més necessitat d’arribar a acords.

Tot i això, vull ressaltar que aquesta capacitat d’empatia té un límit: no podem assumir com a pròpies, per aconseguir la governabilitat, les tesis xenòfobes o homòfobes que neguen la prosperitat a les persones que volen el millor per al país independentment del seu origen, gènere, opció sexual, color de pell o religió. La història de Catalunya l’hem fet, i l’hem de poder continuar fent, des de la multiplicitat de colors i aportacions culturals. Valgui com a exemple que la setmana passada commemoràvem el Dia Internacional contra la LGTBIfòbia, amb 302 agressions registrades contra persones per la seva identitat sexual en un any. És una barbaritat que estem obligats a continuar combatent.

Des del govern de la Diputació de Lleida volem donar un missatge clar per refermar la nostra voluntat de continuar implementant aquells programes d’acció de la Generalitat que beneficien la nostra ciutadania, i mantenir la col·laboració entre institucions que ens ha ajudat a sumar esforços en favor de les persones que volen arrelar els seus projectes de vida als municipis de les comarques de Lleida, Alt Pirineu i Aran.

En aquest sentit, ens agradaria que un projecte de llei tan fonamental per al nostre futur, com el de l’Estatut dels Municipis Rurals, sigui assumit pels nous Parlament i Govern de la Generalitat

Després del treball fet conjuntament amb el món local, és desitjable que aviat puguem constatar la bondat d’una legislació pensada en clau de discriminació positiva cap als nostres municipis, la meitat dels quals estan per sota dels 500 habitants.

És clau no perdre de vista que l’alt grau de col·laboració amb el Govern del país dona rèdits: hem treballat conjuntament per la implementació de la transformació econòmica, creant el principal lobby de defensa del territori, el G-10, que té una visió compartida d’aquesta Terra d’Oportunitats; hem establert línies de finançament conjunt d’infraestructures com l’Eix de les Garrigues i els Camins locals del Pallars Sobirà, que volem estendre a la resta de comarques; hem incrementat el suport a la promoció de la cultura i la llengua als municipis; i, entre d’altres qüestions, mantenim inversions sostingudes en el temps en equipaments sanitaris bàsics per a la ciutadania a la Plana i el Pirineu.

Finalment, davant les incerteses que traspua el resultat de les eleccions, vull donar un missatge de confiança i seguretat al món local que, per part nostra, continuarem vetllant per la millora i la dignificació de les condicions de vida a l’entorn rural, i que volem continuar fent-ho acompanyats del Govern de la nostra nació.

Compartir vorera a Ferran, curiosament, ens remet als orígens del Museu d’Art de Lleida, que fou inaugurat sota aquella denominació l’any 1914 amb uns fons conformats, inicialment, per les obres dels artistes pensionats de la Diputació de Lleida, un nombre determinat de dipòsits del Museu d’Art Modern de Madrid i per les donacions del pintor Jaume Morera i Galícia, realitzades entre el 1915 i el 1916, a les quals s’uniria més tard la donació d’obres de Carlos de Haes —mestre de Morera—, efectuada pel mateix Morera l’any 1924. Aquest fou, de fet, el motiu pel qual finalment es batejaria com a “Museo de Arte Jaime Morera”, en senyal d’agraïment a l’artista lleidatà, promotor i mecenes de la col·lecció.

En aquest segle, el Morera s’ha especialitzat en la història de les manifestacions artístiques d’ençà el segle XX a Lleida, abastant les diferents tendències i àmbits de la creació plàstica i visual contemporània.

El magnífic treball tècnic realitzat les darreres dècades ha servit per contextualitzar adequadament les aportacions dels artistes lleidatans contemporanis. No fa tants anys que, per fi també, Leandre Cristòfol va quedar integrat al discurs artístic de la millor etapa creativa dels inquiets ponentins, entrant en diàleg amb Antoni Garcia Lamolla, entre d’altres

La creació artística lleidatana és viva i el Morera ha anat bategant al mateix ritme per explicar la història de la ciutat i les nostres comarques a través de la visió que els creadors han anat plasmant d’aquesta terra d’oportunitats. Un passeig per la col·lecció permanent, que ara podrem fer de manera més còmoda i entenedora, ens transporta a la història més recent de la nostra terra, no només a la història de l’art pictòric. Lleida ha disposat sempre d’artistes ben arrelats a la seva societat i, per tant, les seves mostres culturals han estat importants des del punt de vista purament conceptual, introduint innovacions en les tècniques i els relats culturals, i des de la vessant d’explicar com ha evolucionat la nostra societat.

Així com els llibres d’història ens expliquen pas a pas quin ha estat el procés de transformació de Lleida d’una societat rural a una societat moderna abocada a una estructura econòmica i social innovadora, la nostra pinacoteca reflecteix aquesta realitat mostrant, a més, com Lleida es veia a si mateixa en cadascun dels moments que conformen el pas lineal del temps. A través de l’art podem gaudir i entendre els moments més brillants de la nostra societat, de les angoixes que es van haver de superar en les etapes difícils, i de la feina conjunta i tranquil·la amb la qual la nostra ciutadania va recuperar el pols de la modernitat.

De vegades, davant l’art o l’arquitectura, es fan lectures especialitzades que limiten la visió global que les obres culturals ens transmeten. Hem de ser capaços de saber mirar el llegat artístic i cultural dels nostres avantpassats amb mentalitat d’evolució, cultural i social, per tal que un museu d’art ens serveixi també per explicar-nos a nosaltres mateixos.

Aquí rau la veritable importància del projecte museogràfic del Morera, aquí cobra el seu sentit el procés de trasllat i l’obertura del nou equipament, amb voluntat de projectar el futur de la nostra societat a través de la dignificació d’una part del nostre passat. L’ambició que traspua el Morera i el desig d’esdevenir un nou atractiu de la rambla Ferran és un mirall de la societat lleidatana desacomplexada que afronta el segle XXI trencant el mite de “per Lleida ja està bé”, perquè Lleida és una Terra d’Oportunitats.

Perquè des de Ponent contribuïm de manera ferma i constant a fer la Catalunya que les properes generacions es mereixen

La situació excepcional de sequera que vivim comença a percebre’s ara en forma d’alerta a les comarques del litoral, però aquí fa mesos que patim un dels efectes possiblement més devastadors del canvi climàtic que encara hi ha qui s’entesta en negar. Com he dit en altres ocasions, quan els camps no es poden regar es posen en perill els subministraments bàsics de la nació, quan l’agricultura entra en crisi la resta de sectors econòmics concentrats a l’àrea metropolitana van al darrera, i aquest serà el principal repte a abordar de manera conjunta entre les administracions catalanes, i així ho farem, en les primeres setmanes del 2024.

Serà l’Any Taüll i també l’Any Jaume Magre, dues commemoracions que ens remeten de nou a les capacitats de la demarcació de Lleida per a irradiar sentit de cohesió nacional. El romànic de la Vall de Boí ens explica com a poble, tant perquè ens posa en context d’una època difícil en la qual els nostres ancestres van saber fer creacions singulars que han transcendit prop de mil anys, com ens traspassa la responsabilitat a les generacions actuals de fer el màxim possible per a conservar aquest Patrimoni de la Humanitat i, al temps, dotar-lo de contingut comprensible per a les generacions futures. I Jaume Magre, ara que ja 100 anys del seu naixement a Cervera, és figura cabdal que ens recorda els esforços de les generacions que patiren i lluitaren contra la dictadura per, recuperada la democràcia i des de la ciutat de Lleida, fer de la cultura punta de llança de la reconstrucció d’un país que s’havia volgut gris i eixut.

Abordarem aquestes celebracions des de l’èxit innegable que han tingut els anys Josep Vallverdú i Joan Oró, a través dels quals Ponent ha rememorant dues figures cabdals de la història moderna de Catalunya amb voluntat de transcendir fronteres i generacions. Les investigacions de Joan Oró van ser claus per a desgranar part de l’origen de la vida, i de Josep Vallverdú què podem dir que no s’hagi dit abastament al llarg d’un centenari que ha viscut en primera persona eixamplant fins i tot la seva prolífica bibliografia.

En totes aquestes commemoracions, la Diputació de Lleida a través de l’IEI ha estat col·laboradora i dinamitzadora, perquè en efemèrides com aquestes ens sentim representats en tant que Terra d’Oportunitats que recupera la seva capacitat tractora per a sentir-nos orgullosos del nostre llegat projectant en el futur la confiança en les nostres singularitats.

Allò que sabem fer de forma diferent és el que ens ha d’aportar una força especial, i és des de la reivindicació del nostre entorn rural que trobem el nostre lloc preeminent en allò que podríem anomenar el concert dels pobles catalans. Conformem la demarcació amb els nuclis de població més petits i disseminats del país. Aquesta realitat, lluny de capficar-nos en antigues cançons de l’enfadós, ens ha portat a formular el concepte de “discriminació positiva” que ara adopta com a propi la Generalitat en l’avantprojecte d’Estatut de Municipis Rurals, que aquest 2024 serà una realitat legislativa que només podrà beneficiar el 93% dels 231 municipis lleidatans, els 215 amb menys de 5.000 habitants, dels quals 116 el conformen comunitats amb menys de 500 veïns i veïnes.

És així, des de comunitats cohesionades, conscients de les seves capacitats i amants de les seves singularitats, com ajudem a  donar sentit una Terra d’Oportunitats que només desitja per al 2024 molts dies de pluja. L’aigua ens permet fer arrelar projectes de vida solidària amb tot el país.

Fidels al principi bàsic de teixir el màxim possible d’aliances i consensos −institucionals, territorials, socials i polítics− que permetin desenvolupar accions transversals, el govern conformat per ERC, PSC, UA i APL intenta un ampli acord sobre un pressupost consolidat de 164.454.724 euros. Es tracta d’un increment de pràcticament el 10% respecte de l’any 2023, la qual cosa representa una aposta decidida i inèdita en dècades per les oportunitats dels municipis de Lleida, Pirineu i Aran.

Un augment pressupostari necessari, no tant pels problemes −alguns endèmics− que afrontem, com el despoblament o el canvi climàtic i la sequera, com necessari en un context positiu de transformació que vivim, amb la perspectiva de consolidar-nos com el principal hub agrobiotech del sud d’Europa. Per això, hem de  redoblar la confiança en la nostra xarxa de governs locals, sempre disposats a portar a la pràctica polítiques de repoblament, de millora dels serveis i promoció de l’economia de proximitat. 

Més enllà de les grans xifres, la gran novetat d’aquests Pressupost és el compromís d’implementar mecanismes que dotin l’execució pressupostària i administrativa d’una major agilitat i efectivitat que permeti els municipis disposar dels fons de la Diputació de manera més immediata que fins ara. És el gran mantra d’aquest mandat, i així preveiem propostes de tècnica administrativa interna que implementarem en breu, així com hem acordat l’increment al 100% de les bestretes als consistoris, que ara mateix estan sobre el 80%, i escurçar terminis per resoldre les peticions de canvis d’actuacions en els plans d’inversió per part dels ajuntaments.

Son dues mesures que facilitaran l’agilitat i l’eficàcia en el plans econòmics de la Diputació: equitatius, públics, transparents i objectivables, que respecten l’autonomia municipal i amb criteris de discriminació positiva.

I per a fer-ho possible, realitzem també un esforç en la política de Recursos Humans, amb la previsió de reforçar els llocs de comandament de les àrees, amb la creació d’11 places de tècnic d’administració general A1, i cobrir fins a 14 places als diferents organismes autònoms, a més de culminar el procés d’estabilització de les persones interines

Les diferents àrees de govern, doncs, augmenten les seves dotacions pel suport a l’activitat esportiva (4,4 milions), la promoció de la transformació econòmica (1 milió), l’activitat cultural (2 milions), polítiques en favor de la igualtat i la cooperació (1,4 milions), inversió en instal·lacions saludables i circuits d’aigua potable (10 milions), suport a activitats sociosanitàries (2,5 milions), promoció turística (1,2 milions), desplegament de la fibra òptica (2 milions) i inversions i despeses corrents i jurídiques d’ajuntaments, EMDs i consells comarcals (22,1 milions).

Es tracta, efectivament, d’un esforç compartit que ha de confirmar la Diputació de Lleida com la força dels municipis, aquella institució més propera a la més propera de les administracions amb la ciutadania, les nostres alcaldesses i alcaldes.

És aquest un debat de via morta, que només busca amagar que quatre de cada cinc dies els trens s’aturen perquè la inversió estatal no arriba al 19% anual del previst i perquè, des del 2009, es van traspassar a Catalunya les competències en planificació del servei ferroviari, horaris i tarifes, però mai la infraestructura ni els trens, que continuen en mans de les empreses públiques estatals Adif i Renfe.

Aquesta realitat, tant dura com l’acer de què estan fetes les vies, és causa que Lleida sigui l’única demarcació en la qual mai s’havia implementat el servei de Rodalies ferroviàries, tot i que va ser un acord de l’any 2013 entre els governs de l’Estat i la Generalitat, i que el 65% dels habitants de la Plana de Lleida viuen en poblacions i ciutats comunicades per la xarxa ferroviària.

Per tal de superar aquesta dinàmica de confrontació partidista, l’any 2020 la Diputació de Lleida constitueix la Comissió de Seguiment de Rodalies Lleida, per instar a la redacció d’un pla de mobilitat ferroviària de Rodalies de les Terres de Lleida i l’Alt Pirineu amb la participació dels ens territorials afectats, ampliable a les línies Lleida-les Borges Blanques-Montblanc, Lleida-Almacelles-Monsó, Lleida-Balaguer-la Pobla de Segur i Lleida-Cervera-Sant Guim de Freixenet, contemplant-hi la necessitat de cadències reduïdes i àmplia disponibilitat horària, així com una connexió efectiva a l’Alta Velocitat. Aquesta, amb les freqüències de pas reduïdes durant la pandèmia, Renfe encara no les ha recuperat plenament a data d’avui.

Amb la voluntat de superar, almenys fins ara, la picabaralla partidista, aquesta comissió la integren, a més de la Generalitat i l’Estat, els ajuntaments de Lleida, Bell-lloc, les Borges Blanques, Balaguer, Golmés, Castellnou de Seana, Bellpuig, Mollerussa, Anglesola, Tàrrega, Cervera i Sant Guim de Freixenet, així com els consells comarcals del Segrià, el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Segarra, les Garrigues i la Noguera, així com la participació de les Cambres de Comerç de Lleida i Tàrrega i els sindicats CCOO, UGT, CGT i Intersindical, a més de tots els partits polítics amb representació a la Diputació de Lleida.

L’àmplia representació social i institucional de la Comissió ha permès que ja l’any 2020 el Govern acordés encarregar a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) la planificació i gestió del servei de Rodalies Lleida, i que l’any 2021 FGC adjudiqués la compra dels quatre trens necessaris per operar les línies RL3 i RL4, per valor de 43,5 milions i el seu manteniment per 15 anys per 19,2 milions, al temps que es licitaven obres per valor de 5,8 milions d’euros en el baixador del polígon El Segre i tres estacions d’autobusos per promoure la intermodalitat. I que l’Estat anunciés una inversió de 48 milions en la construcció de les estacions d’autobusos de Lleida, Juneda, Tàrrega, Almacelles i del nou baixador al polígon del Segre.

La combinació de transport públic per carretera i transport ferroviari ha constituït, aquests anys de transició a la posada en marxa definitiva de Rodalies Lleida, el nostre servei de transport públic. Seguint les recomanacions de la Comissió de Rodalies, s’ha aprofundit en la coordinació dels serveis ferroviaris de Lleida-Balaguer-la Pobla de FGC i els serveis de les línies  R12, R13 i R14 de Rodalies de Catalunya a les comarques de Lleida, els serveis de bus Exprés i els serveis de bus de curt recorregut al voltant de la ciutat de Lleida. Aquests serveis combinats van transportar 2.371.300 viatges l’any 2022.

Com podeu comprovar, a través de la Comissió de Rodalies, la unitat d’acció i el treball conjunt té resultats evidents i positius per al territori, més enllà de la picabaralla interessada. Aquest relat, la veracitat del qual es vol posar en dubte per part dels que ara generen cortines de fum partidista just mentre es negocia la investidura del futur president del govern espanyol, demostra que el treball en comú que hem promogut des de la Diputació de Lleida potser no ens fa anar més ràpid, però ens garanteix que arribarem més lluny.

El primer a rebre el cop ha estat el sector agrari, amb el tancament del reg de canals per primera vegada a la història i amb restriccions tan fortes que només s’ha permès l’ús de l’aigua per evitar la mort d’arbres i d’animals. Aquest fet és greu, perquè posem en risc la base de la nostra alimentació si no podem mantenir les produccions agroramaderes.

Creiem en la feina col·laborativa, i que no totes les administracions han de fer el mateix des de finestres diferents, sinó que cal que cada una puguem actuar allà on tenim competències o millors possibilitats de ser efectives; per això, ha estat important la convocatòria, aquesta setmana, de la Taula Territorial de l’Aigua de la vegueria de Lleida organitzada per la Generalitat de Catalunya.  

Des de la Diputació vam participar en les primeres trobades del sector amb el món local i vam extreure dues conclusions immediates que han comportat les primeres accions.

La primera d’elles: ajudar els ajuntaments a conscienciar la població que la falta d’aigua no és només un problema de pagesos que s’han vist obligats a restringir el reg i els seus usos agrícoles. Per això, vam elaborar un primer material de difusió que vam facilitar a tots els ajuntaments per tal que la població sigui conscient que a cada llar podem defensar cada gota d’aigua, perquè tota aquella que no malbaratem podrà servir per recuperar els usos de l’aigua que dona vida al nostre territori. Aquest material es convertirà a l’agost en una campanya als mitjans de comunicació per arribar a tota la població.

La segona: des dels ajuntaments s’han fet esforços continuats aquests darrers anys per tal de modernitzar les xarxes d’aigua potable dels municipis i els dipòsits a través dels plans econòmics de la Diputació de Lleida, com el Pla d’Inversions de Salut Pública. Aquestes millores comporten un esforç en benefici de la salut dels nostres conveïns i també la voluntat de no malbaratar l’aigua a causa de connexions deficients. Malgrat aquest esforç, som conscients que encara bona part de la xarxa d’abastament d’aigua potable dels municipis és antiga i, en algun cas, feta de materials inadequats. Per preparar accions ajustades a les veritables necessitats, s’ha interpel·lat tots els consistoris per tal que ens facilitin informació detallada sobre l’estat de les seves xarxes d’abastament a través d’un qüestionari que ens ha de permetre fer un mapa de necessitats i, per tant, plantejar accions conjuntes per garantir el subministrament d’aigua a la població en un futur immediat.

Com deia a l’inici, no estem davant d’un problema puntual i necessitem treballar conjuntament, ja que vull creure que encara som a temps d’evitar que en un futur la falta d’aigua sigui encara més greu.

I en aquesta forma de treballar compartida vull afegir també la necessària modernització dels Canals d’Urgell i la indefugible col·laboració de Generalitat i Estat a la qual la Diputació s’ha sumat des de l’inici del projecte.

Al govern de la Diputació que tinc l’honor de presidir, el virus ens va agafar també iniciant una nova etapa, en la qual vam decidir substituir els ajuts directes discrecionals per un sistema de repartiment dels fons sobre bases equitatives, públiques, transparents i objectivables; reconeixent l’autonomia municipal a l’hora de decidir la destinació de la inversió a cada poble; i aplicant criteris de discriminació positiva en favor dels municipis en risc de despoblament o que pateixen el condicionant de viure en l’entorn de muntanya. Vam trencar així un repartiment falsament igualitari d'acord amb la població censada, ja que no són iguals els reptes que afronta un municipi de 500 habitants mal comunicat que una capital de 15.000 persones amb serveis bàsics més ben garantits.

És en la recta final del mandat quan em crec obligat a passar comptes del resultat de la governança republicana que defineix aquesta forma d’entendre l’administració pública, tal com vaig tenir l’oportunitat de fer la setmana passada davant d’alcaldies i presidències de consells comarcals i ara voldria resumir aquí de cara a l’opinió pública en general.

Aquest mandat hem incrementat un 25,70% els diners directament destinats a ajuntaments i consells comarcals respecte del mandat anterior, passant de 153,6 milions d’euros a 193,1 milions entre 2019 i 2022. Amb un matís fonamental que cal retenir sempre, que parlem de tots els ajuntaments i consells comarcals com a beneficiaris de manera equitativa, no d’uns quants.

La combinació de l’equitat i els criteris de discriminació positiva ha tingut la conseqüència que els increments més espectaculars de repartiment dels fons de la Diputació els trobem en aquelles comarques on històricament més es notava la desinversió pública i que són les comarques actualment més afectades pel despoblament, com el Solsonès, amb un 56% d’increment respecte del mandat anterior; la Segarra, un 49,7%; l’Alt Urgell, un 47%; el Pallars Sobirà, un 39%; les Garrigues, un 32,4%; el Pallars Jussà un 32%; l’Urgell, un 30,9%; i la Noguera, un 26,9%. I, si entréssim al detall, veuríem que, dins de comarques amb creixements més minsos, com podrien ser el Segrià i el Pla d’Urgell, existeixen ajuntaments que han vist duplicades les aportacions de la Diputació. Per què? Perquè no tots els ajuntaments rebien, ni de bon tros, el tracte que de la Diputació, l’Ajuntament dels ajuntaments, mereixien.

El gran gruix d’aquests plans s’ha destinat a les despeses ordinàries, manteniments i inversions d’ajuntaments i consells comarcals, en un 40%, així com a inversions i millores en matèria de salut pública, el 25%. Els exemples són notoris, des de la construcció de places infantils a la millora de més de 100 quilòmetres de canonades d’aigües, passant per consultoris mèdics, l’organització de fires locals i la permanent posada al dia dels serveis que cada ajuntament ofereix a la seva ciutadania. És tot allò que permet fer arrelar projectes de vida als municipis.

Hem demostrat apostar per les oportunitats del nostre territori quan hem multiplicat per quatre els ajuts als camins locals, però també quan hem multiplicat per cinc el foment a les polítiques d’igualtat i la dignificació feminista. Demostrem apostar per les oportunitats del nostre territori quan creem el nou Pla Triennal per a Inversions de Salut, que permetrà injectar fins a 24 milions d’euros en infraestructures sociosanitàries locals fins al 2025, i també quan obrim una línia de suport per a museus locals. Demostrem apostar per les oportunitats del nostre territori quan despleguem un pla per obrir nous accessos a l’autopista, per fi lliure de peatges; quan reivindiquem l’accés als serveis financers en nuclis dels quals ha fugit la banca i quan exigim la reactivació dels fons europeus que el gobierno de l’Estat ha negat a la major part dels municipis de la demarcació.

Vam demostrar apostar per les oportunitats del nostre territori quan vam donar suport a una pel·lícula que crèiem que ens explicava al món i que s’ha convertit en un tot un fenomen social que ha suposat l’esclat de ser de Lleida, de ser rural, de ser de poble! A Carla Simón, Arnau Vilaró i les lleidatanes i lleidatans que han atret masses als cinemes de tot el món els estem eternament agraïts per fer-nos sentir l’orgull de la ruralitat lleidatana com mai no havia passat abans.

Personalment, em sento orgullós d’aquest balanç, tot reconeixent que en certs moments hem patit els colls d’ampolla que imposa una rigidesa administrativa excessiva, de la qual som víctimes totes les administracions avui en dia. I políticament em sento avalat per reivindicar que hem treballat en favor de la Lleida sencera, la que conformen els 231 municipis, les més de 1.300 entitats de població, els 13 consells comarcals i el miler llarg d’entitats i associacions del teixit social que conformen les comarques de Lleida, Alt Pirineu i Aran, una demarcació orgullosa de ser com és i que, ara, la resta de Catalunya està redescobrint.

És aquesta la principal virtut de la governança republicana, convertir la Diputació en l’eina que injecta força als municipis amb plans econòmics equitatius, públics i transparents, amb criteris de discriminació positiva per als municipis en risc de despoblament o que tenen majors dificultats derivades de les circumstàncies d’un entorn de muntanya. Per a tota alcaldessa i alcalde −el primer veí que rep les inquietuds dels seus convilatans i l’últim en descansar fins que no estan encarrilades− és fonamental disposar de la tranquil·litat de saber amb quins ingressos comptarà sense haver de passar pel tràngol de fer dependre una actuació local de si cau en gràcia a la presidència de torn.

Aquests pressupostos han rebut el suport unànime de totes les comarques de la demarcació representades al saló de plens de la Diputació de Lleida. I ha estat així perquè les alcaldies ens traslladen l’encert del canvi de l’antic sistema amb aquest quart pressupost de la governança republicana. És una xifra global de 149.693.062 euros, incloent la Diputació i els organismes autònoms, com l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’Organisme de Recaptació de Tributs, el Patronat de Turisme Terres de Lleida i el Patronat de Promoció Econòmica. Uns números als quals l’equip de govern ha sumat novament el suport d’Unitat d’Aran i l’abstenció −que valorem com un sí crític− del PSC.

Aquest sistema també ens permet dissenyar plans econòmics cada vegada més ambiciosos, com és el nou Pla Triennal per a Inversions de Salut, que permetrà injectar fins a 24 milions d’euros en infraestructures sociosanitàries locals entre els anys 2023, 2024 i 2025, a raó de 8 milions d’euros anuals, ja que les alcaldies ens traslladen que un dels motius que ajuda a fer arrelar projectes de vida al territori és disposar als municipis de bons serveis vinculats a la salut de les persones. De fet, el pressupost dedicat a salut pública i benestar ja suposa el 15% del total dels nostres comptes, que també dedica el 9% a la promoció de les polítiques culturals i de foment dels atractius turístics de les Terres de Lleida, Pirineu i Aran.

Les polítiques de repoblament són transversals i inspiren la pràctica totalitat de les àrees de la Diputació de Lleida perquè estem convençuts que el principal argument d’aquest mandat és fer arrelar projectes de vida als nostres municipis facilitant que les alcaldies facin més còmode i feliç el dia a dia dels seus veïns. Per aquesta raó, amb els plans de Salut els ajuntaments ja han millorat més de 100 quilòmetres de canonades i han reparat o construït fins a 62 dipòsits d’aigua potable. En temps de sequera, no tota la responsabilitat de no malbaratar l’aigua la tenen les persones en obrir l’aixeta de casa seva, les alcaldies fa temps que hi treballem amb el suport de la Diputació en xarxes de distribució que garanteixin que cap gota es perd pel camí.

Aquest principi de garantir la felicitat dels nostres veïns inspira també els 10,7 milions per a la promoció de la cultura, els 4,1 per a la transformació econòmica, l’ampliació a 5,4 milions del pla per reparar camins locals, els més de 2 milions per fomentar polítiques municipals en favor de la igualtat, els 24,5 milions per garantir el dia a dia i les inversions dels ajuntaments, incrementant en un 50% els ajuts per destinar noves places de secretaria i intervenció, els 3,7 milions de medi ambient i els 5,3 milions en promoció turística.

I, per poder fer realitat aquest esforç, la Diputació de Lleida compta amb una plantilla de 614 professionals, que reforçarem amb nous tècnics en diferents àrees perquè necessitem millorar l’eficàcia en la gestió d’aquest pressupost, la qual cosa significa ser encara més àgils en la gestió d’aquesta idea que ens inspira el canvi de model que ja no té marxa enrere. El procés de la transformació no ha estat fàcil, encara paguem les conseqüències de dos anys de pandèmia que ho van aturar tot, però amb els pressupostos per al 2023 ja aprovats res hi ha que pugui frenar l’impuls veritable a un nou paradigma en la gestió municipal del territori més extens de Catalunya, el menys habitat també, però el que té entre mans la més disruptiva idea de futur: constituir plegats el hub AgroBioTech del sud d’Europa.

La memòria és curta, de tots és sabut, i per aquesta raó cada Onze de Setembre la voluntat d’aquest poble resistent i esperançat s’uneix en l’acte d’evocació de la gran tragèdia nacional que va ser aquella guerra, com totes les guerres que van venir després, les que avui ens remouen les consciencies i les que, per desgràcia, esperen només la metxa que les encengui a la cantonada de la història. Però aquella guerra va ser contra nosaltres...

La primera victòria d’aquella batalla perduda ara fa 308 anys es va produir aquella mateixa nit, a imatge del que havia succeït ja set anys abans, la nit de l’onze de novembre de 1707, en què ocupada militarment la Seu Vella, lleidatanes i lleidatans compromesos amb el país es van sobreposar al dolor infinit per les víctimes de la barbàrie i van conjurar-se a mantenir defensant la forma catalana de viure.

Què commemorem doncs? Que som aquí! Que som per no perdre la memòria i transmetre les generacions futures que aquest poble que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer continua alçat en uns Països Catalans que al llarg de tres segles ha persistit en aquell compromís col·lectiu adquirit davant les víctimes fumejants de tants intents d’anorrear la nació i que avui refermem novament.

Celebrem la renovació del nostre compromís en la recuperació de la identitat i les llibertats que hem hagut d’anar segellant i actualitzant de manera constant. Com fem avui novament, quan les bales de canons usurpadores han estat mutades en cops de porra repressius, els batallons borbònics convertits en escamots de fiscals i jutges injustos, i les requises de béns transformades en intromissions tecnològiques injustificables de la nostra intimitat. Si després d’un Onze de Setembre va venir un 14 d’Abril, la nostra generació ha viscut un 1 d’Octubre...

Ens conjurem en el rebuig permanent contra l’obstinada vigència d’aquella instrucció de Felip V al duc de Berwick feta el mateix 12 de setembre sobre com tractar els catalans: “Es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d'exemple per tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió”. Aquesta mentalitat d’ocupació es manté arrelada per segles, ara perpetuada en “l’A por ellos” (emparat per un altre Felip) que criden per bandera els que volen mantenir vigents les lleis de la guerra. Contra ells oposem la voluntat de persistència en els nostres objectius d’alliberament nacional per les vies de la democràcia i la justícia social.

Perseverem, malgrat aquells que volen donar vigència acrítica aquell advertiment amarg de Josep Pla: “Sembla que estigui escrit en algun lloc prou elevat que en aquest país haguem de ser pocs i malavinguts”. Som pocs segons amb qui ens comparem. Som tants catalans com danesos, finesos, eslovacs o noruecs. I estem tant malavinguts com totes les societats europees plurals, on la discrepància és un valor a defensar en si mateix, no un delicte que perseguir amb mentalitat inquisitorial.

Commemorem, celebrem, ens conjurem i perseverem cada Onze de Setembre. Però encara no disposem de les eines d’un Estat propi en benefici dels projectes de vida de la ciutadania catalana. I per aquesta ciutadania persistim, per fer realitat una Catalunya sencera amb un govern independent que  garanteixi una societat avançada, feminista, verda i respectuosa de la seva terra i la seva gent. Una Catalunya a la qual no renunciem i per la qual continuarem treballant intensament fins que l’estel blanc de la llibertat onegi en la bandera que ens identifica a tots els europeus.

Avui, 308 anys després a la Seu Vella de Lleida tornem a proclamar: Visca Catalunya Lliure!

Quan era absolutament inimaginable l’aturada mundial a causa de la COVID, des del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida es va argumentar la teoria de les Agendes Compartides, un sistema de treball que proposava compartir entre els principals actors socioeconòmics una visió de futur de la nostra demarcació. I amb les cambres de comerç de Lleida i Tàrrega, la Universitat de Lleida, el Govern de la Generalitat i la Paeria de Lleida (que anomenem el G-6) vam consensuar i articular la necessitat de transformar l’actual sistema econòmic extractiu en favor d’un territori basat en un model d’economia verda, circular i altament digitalitzada, que reforci sectors estratègics i afavoreixi l’aparició de sectors emergents i nous models de negoci que ens converteixin en un lloc atractiu per viure, treballar i retenir talent.

I ens vam posar a treballar de manera coordinada per passar de la teoria a la pràctica i, de passada, anar sumant nous actors al voltant d’aquest original G-6 i aportar-li, a més, el detall de la finalitat dels nostres esforços: ajudar a fer arrelar projectes de vida a un territori en el qual, tot i ocupar el 38% del país, només hi vivim el 5,6% de les persones.

D’aquesta manera, a principis de setembre desplegarem més d’un centenar d’accions que convertiran Lleida en la capital de la bioeconomia catalana amb el Congrés BIT, la Primera Setmana de la Transformació Econòmica a les escoles, els CEEI i les empreses, i la creació del Pavelló de la Bioeconomia en el marc de la Fira de Sant Miquel. Mai abans no s’havien invertit tants esforços col·lectius per mostrar el veritable potencial que tenim a la nostra demarcació per liderar els canvis que han de garantir-nos un futur en harmonia amb el mateix entorn en què ens desenvolupem. No volem depredar els nostres paisatges, volem viure amb ells i dels seus fruits, perquè ens donen caràcter i ens defineixen com a societat responsable i resilient.

I al mes de setembre arribem mostrant resultats del que fins ara es percebia només com a teories. El recent mes de juliol ha estat una allau de bones notícies al respecte. A Vielha, la Diputació ha signat un conveni amb el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, el Conselh Generau d’Aran i la Diputació d’Osca per crear cèl·lules d’innovació rural, un projecte per aplicar les agendes compartides a plans pilots que podran ser replicats a la resta de territoris de l’Estat que també requereixen de polítiques actives per fer arrelar les persones als seus municipis. Som un model a seguir.

I a Vielha hi anàvem just després de crear un grup promotor amb més de 50 implicats per impulsar a Balaguer l’Energy HubLab, que farà de la capital de la Noguera un referent nacional en el procés de transició energètica més enllà de produir energies renovables, planificant ja el pas següent, el de generar valor singular per a nous models de negoci. Som innovadors.

I també a Lleida, a través de Globalleida, es va realitzar la presentació nacional de la nova línia d’ajuts europeus per impulsar la transformació digital de les empreses del sector agroalimentari i del medi rural. Som referents.

Des de Lleida estem liderant la transformació agro-bio-tech de Catalunya, perquè ens creiem que som el major pol agroindustrial del sud d’Europa i perquè portem tres anys treballant intensament amb la complicitat cada vegada més gran d’actors internacionals que, per exemple, veuen en la planta de compostatge d’Alcarràs, el projecte ‘Bio Hub KM0’ impulsat pels propis ramaders, el model a seguir. I per això, també, la Llotja de Lleida va acollir el vuitè Congrés Forestal, validant el projecte Biomarkets, amb el qual potenciem la bioeconomia de base agroforestal. Som sostenibles.

Des d’aquestes línies us vull convidar a participar activament en tots els esdeveniments singulars que venen a partir d’ara, i els que continuaran a l’octubre i al desembre... La transformació del nostre model econòmic no interpel·la només empreses, investigació i institucions; és el paradigma del model de vida del qual volem gaudir-ne tots; per això, la I Setmana de la Transformació Econòmica començarà a les escoles, per implicar-hi les futures generacions de lleidatanes i lleidatans que s’estimen les nostres terres.

A les reunions de Cadis de 1810-1812, la gran majoria dels delegats catalans hi anaven assegurant que la seva prioritat fonamental era de defensa dels interessos proteccionistes del comerç i la indústria catalana i de recuperació de les antigues llibertats de Catalunya. No endebades, l’economista Antoni de Campmany no dubtarà de condemnar durant les sessions la forma en què “las armas de Felipe V, más poderosas que las leyes, hicieron callar todas las instituciones libres en Cataluña”.

El triomf definitiu del constitucionalisme espanyol de 1837, un cop acabat l’absolutisme de Ferran VII, decebria progressivament les esperances dels catalans davant un estat liberal que continuava sent un programa d’absorció, més que no pas d’inclusió i coordinació, amb l’obligació de sotmetre’s a una política que no responia a les necessitats i el dinamisme propis de la Catalunya vuitcentista.

El desplegament d’aquella força centralitzadora de l’Estat liberal espanyol culminà al segle següent, amb les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, quan les diputacions esdevingueren l’avançada al territori d’una tasca nacionalitzadora real, política i burocràtica. Per tant, els nexes d’unió històrics de les diputacions catalanes actuals cal situar-los, no en l’intent liberal de les Corts de Cadis ni en els totalitarismes subsegüents, sinó en institucions catalanes i pragmàtiques com la Mancomunitat de Catalunya –que canalitza el procés de recuperació històrica, cultural i lingüística iniciat durant la Renaixença– i en la Generalitat republicana –que aprofundeix en moltes d’aquelles polítiques noucentistes i n’impulsa de noves, especialment de caire social i igualitàries.

Quan Prat de la Riba proposa de constituir la Mancomunitat de Catalunya a partir de la unió solidària de les quatre diputacions catalanes, al capdavant de la de Lleida hi troba el president Josep Maria Espanya, que més tard arribaria a ser conseller de Governació de la Generalitat republicana i salvaria nombrosos perseguits durant la guerra del 36: com Alfred Perenya, impulsor del Casal Social de la Joventut Republicana de Lleida i el Camp d’Esports; el metge i poeta Josep Estadella i Arnó, o l’advocat Romà Sol i Mestre, que també presidí la Diputació de Lleida, entre tants d’altres. I és en aquests personatges i les seves polítiques que la Diputació de Lleida ha continuat una tasca de vertebració social i territorial a favor dels pobles, les persones i el país. I ens sentim representants en la seva aposta per Lleida, que a l’actualitat són les polítiques que impulsem per fer arrelar les persones i el talent als municipis rurals, afectats per dècades de desinversió de les administracions més allunyades de la realitat que es viu a la Catalunya sencera, la que construïm des del món local. 

En moments de vicissituds polítiques i migradeses pressupostàries, el paper que han assumit a casa nostra les administracions de segon grau ha estat decisiu i visualitza la incidència altament positiva que exercim per al bon funcionament dels territoris i el desenvolupament socioeconòmic dels seus habitants. Nosaltres, a Lleida, ho exemplifiquem amb la frase que la Diputació és la força dels Municipis: som l’administració que aporta al món local capacitat financera per abordar tant el dia a dia com els projectes de futur, a través de plans econòmics objectius, transparents, equitatius i que aporta criteris de discriminació positiva en favor dels municipis en risc de despoblament o que pateixen els efectes de l’entorn de muntanya. Li diem governança republicana.

Per tot plegat, aquest 200 aniversari no és per celebrar, revisar o afalagar cap passat nostàlgic d’una organització territorial imposada, centralitzadora i basada en el model jacobí francès, sinó que des de Lleida volem renovar el compromís de col·laboració de les diputacions catalanes amb el món local i l’aposta pels municipis, els sectors productius i les seves capacitats. Perquè la tasca dels ens supramunicipals, a l’espera d’un model de vertebració territorial propi –i no l’imposat de dos segles ençà–, continuarà sent imprescindible com a eina de gestió, cooperació i coordinació de les àrees locals. I encara més en territoris rurals i de poc gruix demogràfic com les comarques de Lleida, on les polítiques desplegades per la Diputació contribueixen decisivament a la sociabilitat local, el benestar social, l’impuls del sector productiu i l’arrelament de la població al territori.

Aquestes xifres ens indiquen un desequilibri poblacional important, que també es reprodueix a l’interior mateix de la demarcació. Tremp, el municipi més extens de Catalunya, té una densitat de 19,5 habitants per quilòmetre quadrat, mentre que la capital, Lleida, amb una densitat de 660 habitants gràcies als seus 140.080 veïns, concentra el 31% del total de la ciutadania de la demarcació. I és que la capital és l’únic municipi que supera els 50.000 habitants: 123 municipis no arriben als 500 veïns, 70 estan per sota dels 2.000, altres 22 són de menys de 5.000 habitants, altres 11 es mouen en la franja fins als 10.000, i només 4 la superen.

Les dones i els homes de Lleida, Pirineu i Aran, per pocs que siguem, ens veiem obligats cada dia a recórrer distàncies llargues en els desplaçaments habituals i necessaris pel territori i, penalitzats per ser menys persones, els recursos públics per mantenir aquesta àmplia xarxa viària més extensa són paradoxalment menors que a la resta del país. Els municipis, en ser petits, no disposem de pressupostos suficients per tenir arranjades les desenes de milers de vies locals, i la Diputació de Lleida és també la que té el pressupost més reduït de les quatre catalanes. Tot i amb això, hem incrementat notablement les inversions i els ajuts en les vies de comunicació municipals, però és difícil cobrir tants anys en blanc.

El dèficit inversor en les darreres dècades en les comunicacions terrestres, tant per part de l’Estat com de la Generalitat, inclosa la deficient xarxa ferroviària, és un dels factors que incideixen directament en la inquietant corba de pèrdua de població que pateixen les nostres comarques, i també motiu expressat pel 39,4% de les 428 empreses que en els darrers anys han canviat la seu de Lleida per Barcelona, segons el recent estudi de la Cambra de Comerç, UdL, UPF i el Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació.

Des de la Diputació de Lleida estem fortament compromesos en les polítiques que promoguin l’arrelament de les persones als nostres municipis, i són decisions i accions transversals les que cal prendre. Transversals des de l’òptica dels àmbits, que van de les infraestructures a la cultura passant per la transformació del model econòmic. Però també han de ser transversals des del punt de vista institucional, perquè tenim la necessitat que s’hi impliquin tant l’Estat com la Generalitat i Europa fent costat de manera efectiva al món municipal lleidatà.

És en aquest context, i amb l’objectiu fonamental d’impulsar polítiques d’arrelament de les persones al nostre excepcional territori, que hem presentat el projecte d’obrir cinc nous accessos a l’ara gratuïta AP-2, que discorre al llarg de 59 quilòmetres de les comarques del Segrià i les Garrigues. Plantegem a l’Estat, titular de la carretera, una operació pressupostària assumible per connectar aquesta via d’alta capacitat més directament amb 24 dels 49 municipis de la seva àrea d’influència. Ho fem pensant doblement en fer més sostenible l’ús de les vies que des d’aquests municipis creuen l’autopista, en estalviar quilòmetres de trajecte, i obrir noves perspectives logístiques i escenaris per al desenvolupament econòmic, turístic, agroalimentari i industrial d’aquestes zones del Segrià i les Garrigues, que necessiten polítiques d’arrelament. Dimecres, vam obtenir de l’Estat el compromís de fer en un any l’accés a Castelldans, estudiar més a fons el d’Artesa de Lleida i valorar els de Soses, Seròs i Sudanell en funció d’altres accions a emprendre en la xarxa viària de Ponent.  

A la muntanya, la situació és encara més preocupant. Amb ràtios poblacionals més reduïdes que a la plana, l’estructura viària de l’Alt Pirineu i l’Aran està pensada en vertical, per entrar-hi o sortir-ne, però no per intercomunicar-se

Una mobilitat més còmoda, més sostenible i més segura és una necessitat de país. Ho hem de fer des del món municipal només? Catalunya l’estructurem des dels municipis i fa massa anys que tenim la sensació que alcaldes i alcaldesses de l’entorn rural estem sols, que massa sovint Estat i Generalitat han fet recaure sobre el món municipal, en el qual incloc la Diputació, la principal responsabilitat de dotar el nostre veïnatge de les infraestructures més bàsiques de mobilitat, un dels factors que hauria de facilitar l’arrelament de les persones, perquè si buidem els pobles, Catalunya es buida. 

Aquesta felicitació la faig extensiva a la directora catalana, al seu equip de guionistes i tècnics de les productores que l’han fet realitat, i a la quantitat de lleidatanes i lleidatans que, més que actuar, han expressat sobre la pantalla gran què significa pertànyer a les comarques de la plana de Lleida. I, molt especialment, per la valentia de presentar-nos al món amb el nostre català, sense recórrer ni a l’artifici del doblatge ni a renunciar a la parla lleidatana.

Carla Simón és un exemple de talent, tal com va demostrar en el seu primer film, ‘Estiu 1993’, i ho ha reblat amb aquesta nova pel·lícula. És talent que té el seu origen a les terres de Lleida, i per això ha tingut la gosadia de rodar amb persones de la terra, actrius i actors amateurs que garanteixen el toc lleidatà d’un espai imaginari, aquest ‘Alcarràs’ construït sumant espais de diversos pobles del Segrià i el Pla d’Urgell. Fins i tot ho podríem considerar com una gran producció cinematogràfica de proximitat, que també ha invertit en els nostres pobles.

Per aquestes raons, des del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida no vam dubtar al seu dia en col·laborar en la producció i el rodatge. Gent d’Alcarràs, Massalcoreig, Bellvís, Sucs, Soses, Aitona i d’altres contrades es van implicar l’estiu passat en la construcció cinematogràfica d’un poble i una història amb accent molt local que es mou al voltant de sentiments universals. De fet, el bon cinema d’arreu ja és aquell que explica una narració audiovisual que succeeix en un lloc determinat però amb la qual ens identifiquem visquem on visquem. A Berlín, Carla Simón ha aconseguit generar sentiments de simpatia cap a aquesta terra que ajudaran, com mai ha passat fins ara, a modificar la imatge esbiaixada que en els últims anys alguns han volgut bolcar sobre la pagesia.

I amb aquesta mateixa convicció hem acompanyat l’exitosa aventura berlinesa amb els millors fruits de l’esforç de la gent pagesa, perquè poguessin tastar allò que veien a la gran pantalla. A Berlín, ni que sigui en forma de pots de melmelada de préssec lleidatà, vam donar suport a Carla Simón i el seu equip per demostrar al món que a Lleida conreem talent. I seguirem plegats en aquest camí perquè els nostres aliments i la seva qualitat sumen a partir d’ara el prestigi que li atorga una ficció que, estic convençut, no ha fet més que començar un llarg camí de collita de guardons i reconeixements.

Una creació de ficció basada en un entorn identificable és un dels millors mecanismes comunicatius per tal de sensibilitzar la ciutadania en general de la realitat que es viu als camps de la plana de Lleida. Sabíem de la sensibilitat de Carla Simón i el seu equip cap a la nostra terra, i ara sabem també que la mostra tal com és, amb les seves contradiccions i amb les seves fortaleses. Per això entenem que aquesta producció beneficiarà el relat popular sobre les nostres contrades, massa sovint carregat de vells tòpics, i ajudarà a fixar el discurs que la transformació econòmica de la demarcació de Lleida ha de ser sostenible amb el territori i amb la seua gent i ha de comptar amb un teixit social viu, que vol, desitja i necessita un futur arrelat a la seua terra. I en aquest objectiu, hi està decididament compromesa la Diputació de Lleida.

Guillem Viladot, doncs, des de l’Avantguarda –amb tots els seus “ismes” i amb Duchamp com a referent– connecta íntimament amb molts dels corrents culturals i artístics de la seva època; mentre que la recerca de nous camins expressius, lligada a les noves necessitats literàries del personatge, el convertiran en un pioner en la poesia concreta, en la investigació artística que desembocarà en un llenguatge basat en la forma i, finalment, en l’objecte. El mateix Joaquim Molas, a la seva Aproximació a la Literatura Catalana del segle XX, ja presentava Guillem Viladot i Joan Brossa com a poetes que “substitueixen, com  a final ineluctable de la seva aventura, la paraula per la pintura o l’escultura”.

I, efectivament, aquest és el Viladot que commemorem justament ara, cent anys després del seu naixement: l’artísticament innovador, el personalment emprenedor i el culturalment lliure, per portar-lo amunt i avall del país, conjuntament amb els Fuster, Català-Roca i Ferrater, perquè tots ells, des de la seva excepcionalitat intel·lectual, contribuiran i determinaran el desenvolupament d’una sòlida cultura nacional.

Entre Guillem Viladot i l’Institut d’Estudis Ilerdencs hi ha hagut des de sempre una relació molt especial, que hem mantingut en tant que membres de la Fundació privada Lo Pardal. Ja al seu dia, al començament dels anys noranta, la Diputació organitzà una exposició de poesia visual i en destacava l’excel·lència de Joan Brossa, Guillem Viladot i Iglesias del Marquet com els tres referents catalans. A través de l’IEI i en coedició amb l’Editorial Columna, es van publicar els 4 volums de la Poesia Completa de Guillem Viladot, edició curada pel Dr. Joaquim Molas, es va crear un fons d’imatge gràfica de tota la poesia objectual continguda als tres edificis de Lo Pardal i es va editar el catàleg Objectes de Companyia.

Per tant, el millor homenatge que podíem tributar a Guillem Viladot, a cent anys del seu naixement, però a vint-i-tres del seu traspàs, no podia quedar, simplement, en el gest anecdòtic o memorialístic, sinó que havia d’aprofundir en aspectes que explanessin, encara més, l’obra i el llegat viladotians. Des de l’any 2019, la Diputació de Lleida es fa càrrec de la catalogació del fons documental de l’arxiu de la Fundació Guillem Viladot ‘Lo Pardal’ per endreçar “els papers” d’en Guillem i per donar a l’estampa els originals inèdits que apareixen. Ja ho vam fer amb la mirada posada en el centenari, incrementant la dotació econòmica a la fundació i comprometent-nos a ser una part actora més de l’Any Viladot, amb l’organització d’una exposició aquest estiu a l’IEI, participant en l’edició de diferents llibres que aniran apareixent al llarg de l’any sobre la seva obra i la seva figura, així com donant suport diverses accions que entitats socials i culturals del territori per als quals Viladot és aquest referent nacional que reivindiquem.   

Perquè és d’això de què es tracta en aquestes celebracions dels centenaris dels nostres creadors, que es mantingui viva la memòria i que tot el seu conjunt d’obra creixi en lectors, sigui motiu d’estudi acadèmic i que se n’ocupin els traductors. Amb Viladot, en tots els seus llenguatges, es manté viva la memòria de Riella. Una memòria que volem es mantingui potent i present molt més enllà d’aquest 22 de commemoració.

Sobre els fets que recordem avui, la versió de la historiografia moderna generalment admesa explica la unanimitat en els sentiments austròfils dels catalans. Si bé la decisió de resistència final de la Diputació del General es pren “per mantenir-se baix lo suau domini del Emperador y Rey nostre (que Déu guarde)”, també es pren, d'una forma ben explícita, “per la conservació de les Llibertats, Privilegis y Prerrogatives dels Cathalans”. Després de la batalla d'Almansa i la caiguda de Lleida el 1707, l'adhesió catalana a l'arxiduc Carles pren un matís alliberador.

Amb la retirada de les tropes aliades, en un moment d'abandó internacional, es produeix una insurrecció general contra l'ocupant. El problema dels filipistes era que “no hay nadie de este país que nos sea favorable”, tal i com confessà el marquès de Valdecañas. Al gener de 1714 el camp català s'alça en armes contra les tropes borbòniques malgrat que s’incendiaven i destruïen sense contemplació els pobles que acollien miquelets. És aleshores, com observa la historiadora Núria Sales i Folch, que miquelets, sometents i soldats catalans combatran no al crit de “visca el rei”, si no al de “visca la terra!” o “visca la pàtria!”.

La desproporció dels dos bàndols era abismal. La sorpresa dels borbònics en entrar a Barcelona la matinada del dia 11 va ser comprovar que la ciutat no disposava d'una guarnició de militars, sinó que la resistència a un poderós exèrcit professional de 90.000 homes que assetjava Barcelona l'havien protagonitzada 5.000 ciutadans, sobretot menestrals voluntaris, i també vells, canalla i, evidentment, dones.

Tot i que la dona és negligida i relegada de bona part de la narrativa històrica, cal tenir present que, en la defensa de les llibertats nacionals d'aquell 1714, les dones van lluitar, també, fins que no els van quedar forces per seguir combatent més enllà de qualsevol esperança racional de victòria. La periodista i escriptora Patrícia Gabancho en va rescatar fa pocs anys alguns dels personatges femenins fascinants d’aquell moment que la història mantenia en l’oblit.

Les dones prenien consciència de la importància del seu paper en la transformació de les societats. Mentre aquí ens sumíem en la foscor de l’absolutisme borbònic imposat per Felip V, a l’altra banda dels Pirineus s’alliberaven de la tirania i l’escriptora i filòsofa Olympe de Gouges proclamava al 1791, a la França de la Revolució, la ‘Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadania’, possiblement el primer text fundacional del que ara reconeixem com el moviment feminista.

“El feminisme és la ideologia alliberadora que atorga un plus a les altres lluites contra la desigualtat i les discriminacions”. És una definició de l’activista lleidatana Elvira Siurana que podreu sentir ben aviat, en la segona fase de la campanya amb la què l’Àrea d’Igualtat de la Diputació reivindica que ‘Lleida és nom de dona’. Des de posicions compromeses amb el feminisme és des d’on, per exemple, s’està mobilitzant la comunitat internacional en defensa dels drets a les persones a l’Afganistan després de la presa del poder per part del moviment radical talibà.

Aquella Generalitat de Catalunya que fa 300 anys va ser aixafada en favor d’un estat espanyol unificat va estar representada ahir a la Seu Vella per una consellera de Presidència, l’honorable Laura Vilagrà i Pons, demostrant que Catalunya és nom de dona. Resta molta feina a fer, tant en una representació més justa de les dones als centres de poder com en l’alliberament de la nostra nació, però seria injust no reconèixer que hem donat passes.

No podem oblidar noms com els de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Anna Gabriel i Marta Rovira, mirall de tantes i tantes dones i homes que han patit i continuen patint la repressió que l’estat va iniciar fa 300 anys i ha exercit sistemàticament sota diversos mecanismes. Ara els obliguem a seure’s en una taula de negociació en la qual un Govern català, hereu de la victòria popular de l’1 d’octubre contra la desproporció armada, representa l’exigència d’una resposta política i democràtica als nostres anhels de llibertat.

“Som aquí per a fer conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia”, com proclamava Muriel Casals. Fem bandera de la nostra identitat, superant llargues campanyes de repressió social i cultural, gràcies a la perseverança, a la consciència col·lectiva i l’estima a la nostra terra. Llibertat, també, és nom de dona.

Em refereixo a l’aplicació del model de la governança republicana i la pandèmia de la COVID-19, en la qual portem immersos 16 dels 24 mesos de presidència. Puc afirmar que gràcies als principis de la governança republicana hem pogut actuar contra els efectes socioeconòmics de la pandèmia amb major celeritat, flexibilitat i eficàcia que si només disposéssim de l’antic mètode de les ajudes directes discrecionals. I ho hem fet posant especial atenció en la transformació del model econòmic de les terres de Lleida i el reforç de les estructures sanitàries, culturals i turístiques que ens ajudin a la futura recuperació post-COVID.

El model de governança que avui en dia és una realitat a la Diputació de Lleida es fonamenta en el repartiment dels fons als ajuntaments sobre bases equitatives, públiques, transparents i objectivables; el reconeixement de l’autonomia municipal; i una major eficàcia en la gestió d’una administració pública cada vegada més digitalitzada. No ha estat fàcil la implementació d’aquesta manera republicana de governar, i no tota la culpa la té la pandèmia vírica, però sí que ha estat definitiva. Hem hagut de forçar una maquinària acostumada a una forma de fer les coses diferent. Molts alcaldes tenien molt interioritzat que per a obtenir fons de la Diputació havien de demanar hora, ser rebuts, explicar un projecte i esperar que se li digués si sí o si no... Ara, saben els diners que rebran sense haver de demanar i sense haver de forçar cap foto.

El govern que presideixo va poder posar sobre la taula en només un mes el primer pla de xoc per ajudar ajuntaments davant la paràlisi imposada pel virus. I, a partir d’aquí, s’han anat creant plans econòmics transparents que suposen destinar al món local uns 60 milions d’euros, el 47% dels diners d’ajuts i subvencions. Transparents i compromesos en la lluita contra el despoblament a través del principi de l’equitat, que ens va portar a dissenyar uns criteris de discriminació positiva a través dels quals el 20% dels fons ‘bonifiquen’ el fet de ser un municipi en risc de despoblament o que pateix els efectes negatius d’un entorn de muntanya.

Hem innovat, i em queda la satisfacció que les alcaldies del territori així ens ho reconeixen. Vam crear dues àrees noves ara fa dos anys, Medi Ambient i Igualtat, que defineixen prioritats en les polítiques públiques i noves percepcions, com la consciència còmplice que tots tenim ara que Lleida té nom de dona. I ens hem compromès en la transformació econòmica de les nostres contrades, treballant per un model competitiu i sostenible d’economia verda, circular i altament digitalitzada, que reforci sectors estratègics i afavoreixi l’aparició de sectors emergents i nous models de negoci. No ho fem sols, sinó aglutinant les principals institucions polítiques, econòmiques i de recerca del territori.

Perquè una altra de les característiques de la governança republicana és la capacitat de teixir consensos. Acords d’ampli espectre amb tots els grups polítics de la Diputació permeten avançar en l’intent de potenciar tot el talent de les terres de Lleida, el Pirineu i l’Aran. Quan l’objectiu que marca els nostres esforços és el benefici del territori i es fa amb honestedat, transparència, equitat i respectant l’autonomia municipal es poden generar sinergies de treball que superin les diferències partidistes sense necessitat que ningú no renunciï als seus principis ideològics, prioritzant el reforç de la capacitat financera dels ajuntaments. És allò de la força dels municipis, el lema que defineix aquest mandat.

Resten ara mesos per endavant certament incerts, ja que −com he repetit en més d’una ocasió− el virus no ha desaparegut malgrat la sensació que li estem guanyant la partida amb una exitosa campanya de vacunació massiva. Personalment, us puc dir que entomo el repte futur amb la fortalesa que em dona treballar amb un equip de dones i homes fortament compromesos amb els principis republicans. Un equip que posa tot el seu talent al servei del món local lleidatà.

Ja el nom del pla ens mostra de què va la cosa: construir el futur de la propera generació de persones de la Unió Europea. No ens enganyem, no ha estat l’impensable impacte del coronavirus l’únic factor que ha fet disparar totes les alarmes sobre quin món deixarem a la nostra descendència. La COVID-19, en realitat, només ha estat el tràgic accelerador d’un procés de degradació del planeta que molts moviments polítics i socials ja portàvem denunciant. I els fons Next Generation s’han  convertit, a la vegada, en l’accelerador financer dels processos de transformació econòmica que alguns, com és el cas de la Diputació de Lleida, ja estàvem posant en marxa.

És en aquest context que hem fet públics els vuit projectes tractors amb els quals perseguim transformar el model econòmic de la demarcació de Lleida, Pirineu i Aran que, saturat les darreres dècades, ens condemna a una dinàmica de despoblament dels nostres municipis. En resum, es tracta de grans projectes dissenyats com si fossin una calaixera en la qual poder encabir les accions concretes que l’administració local i les empreses privades poden encaixar en la recerca de fons europeus. Valorem el seu impacte global en una inversió de 500 milions d’euros que poden propiciar la creació de 6.000 llocs de treball en els propers quatre anys.

Quan ningú no podia predir la pandèmia però intuíem la necessitat de transformar la nostra economia, a Lleida vam començar a treballar conjuntament les cambres de Comerç de Lleida i Tàrrega, la Universitat de Lleida, la Generalitat de Catalunya, la Paeria de Lleida i la Diputació en la definició del que vam anomenar una visió compartida de futur. Perquè la propera generació de lleidatans i lleidatanes tinguin l’opció de millorar les condicions de vida actuals, ens cal avançar cap a un nou un model competitiu i sostenible d’economia verda, circular i altament digitalitzada, que reforci sectors estratègics i afavoreixi l’aparició de sectors emergents i nous models de negoci.

Transformar el model econòmic de la nostra demarcació és el primer pas per tal de fixar i atraure població, una població i el seu talent que assegurin precisament el benestar a aquestes properes generacions, que són la raó de ser d’un territori.

Al maig de 2021 ens trobem, doncs, amb Europa, Catalunya i Lleida alineades en el convenciment que hem d’abordar amb urgència la transició verda i la transició digital per convertir-nos en una economia moderna, eficient en l’ús dels recursos, competitiva, justa i inclusiva. Sempre s’ha dit que Lleida va deixar passar el tren de la industrialització, però en aquest moment som al mateix vagó que Europa, perquè l’oportunitat dels fons europeus ens ha agafat treballant en aquesta mateixa línia.

Units, ens podem treure de sobre el vell estigma de ser la ventafocs de Catalunya, però tampoc no ho volem fer a canvi de renunciar a la força tractora del nostre sector primari, la força tractora de la resta de la població de Catalunya, de fet. Si Lleida concentra el 53% de la producció agrícola i el 47% de la producció ramadera de Catalunya, no només no podem menystenir aquesta realitat sinó que hem de poder ser capaços de convertir-la en la palanca del canvi.

L’aposta per la bioeconomia circular —posar en valor tots els subproductes  que genera la producció agroalimentària, per reintroduir-los a l’economia en forma de materials, productes, energia o combustibles— pot posar Lleida en situació de liderar el desenvolupament tecnològic, nous productes i nous mercats. Podrem desenvolupar un nou teixit industrial que no generi competència amb la producció d’aliments, sinó que la complementi i que ens permeti establir vincles amb sectors industrials que ara com ara ens semblen llunyans al nostre model productiu, com el de les noves tecnologies, l’automoció, el farmacèutic o el de la producció de combustibles.

Aquest és el futur. I no és un futur que somiem, sinó un futur per al qual treballem a través d’idees com el Biohub KM0, el Digital Innovation Hub del sector agroalimentari i forestal de Catalunya, la valorització integral dels recursos forestals del Pirineu, la transformació digital de l’administració pública local, l’energia i món local, l’Ecosistema d’innovació descentralitzat i la capacitació i talent digital per al segle XXI. Són aquestes les bases del futur de la propera generació.

El padrí Roman, home de poques paraules, rememorava els discursos potents i encesos de Víctor Torres, camarada seu al front, però era més important per a mi la seva manera d’actuar, el seu exemple com a persona: d’una ètica irreductible, forjada en el treball i l’esforç, i un fort sentit de la solidaritat per aquell que més ho necessitava. Silenciós però capaç de tirar endavant projectes quasi impossibles, s’ho jugà tot per poder regar els secans de la família i se’n sortí, tot i que segurament li costà la salut. Sé que és aquesta forma honesta d’afrontar la vida el que més influí perquè jo mateix acabés militant en aquest històric partit.

La del padrí Roman i la de tants homes i dones de la seva generació i la posterior és la història de molts republicans i republicanes que han treballat amb esforç per poder tirar endavant un país solcat per les ferides de cada una de les batalles perdudes, però tanmateix convençuts a continuar lluitant, a no perdre l’esperança que la victòria tard o d’hora ha de ser nostra. Aquesta és la història dels 90 anys d’Esquerra Republicana de Catalunya, de l’organització i de les persones que li han marcat el caràcter. Un partit que va néixer l’any 1931−en una conferència de tres dies iniciada a l’Ateneu Republicà de Gràcia i finalitzada al Foment Republicà de Sants−, amb la voluntat d’unir les forces del republicanisme combatiu i el catalanisme d’arrel popular a favor de forjar “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”, en paraules del mateix Francesc Macià.

I aquesta ha estat l’Esquerra durant aquests 90 anys. La dels homes i dones que no han defallit per aconseguir l’objectiu marcat en la seua fundació, portant la torxa encesa aquell març del 31 per Macià, Companys i tants d’altres. Una torxa que ens hem anat traspassant de generació en generació amb fermesa i orgull i amb la seguretat que aquell objectiu un dia serà possible perquè la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya portem 90 anys enarborant la bandera de l’ètica, el treball, l’esforç, la solidaritat i la capacitat de fer possibles els reptes més difícils.

I demostrem aquesta voluntat sempre que se’ns atorga la confiança popular al davant de les institucions. Ho demostrem apostant de forma decidida per la governança republicana, aquella que posa l’exercici del poder al costat de la gent i que es fonamenta en la transparència, l’equitat i la justícia. Ho estem fent des de la Diputació de Lleida i tants i tants ajuntaments, i ben aviat al capdavant del Govern de Catalunya. Perquè, quan Esquerra agafa les responsabilitats màximes de les institucions, el país canvia i avança. Quan Esquerra té capacitat de decidir, la gent s’hi veu representada amb dignitat i fermesa.

Que aquestes línies siguin un homenatge a les dones i als homes que durant 90 anys han portat la flama del republicanisme català, perquè Esquerra Republicana de Catalunya no és res sense la seua gent. Perquè Esquerra Republicana de Catalunya és el partit de totes les generacions de catalans i catalanes que no han perdut l’esperança que hi ha un futur de llibertat i justícia per a Catalunya. Així ho va creure el padrí Roman, així ho creiem els Joans, Estefanies, Mercès i Ferrans d’ara i així ho creuen les noves generacions de Gemmes, Paus i Martes.

Però sent gravíssima aquesta realitat per a Lleida i la resta de museus que avui es poden sentir greument amenaçats, hem d’entendre que la pèrdua de les obres, momentàniament fins que retornin al lloc del qual mai havien d’haver sortit, no és l’objectiu final ni el més important dels instigadors d’aquest negre capítol de la història de la cultura. Perquè el litigi per les obres de Sixena i la Franja no és la causa del desmembrament del Museu de Lleida, és la conseqüència d’un intent d’atacar la identitat nacional catalana a base d’aixecar murs entre comunitats que han conviscut fraternalment.

No dic res de nou si recordo que l’espoleta que ho detona tot i obre forats dolorosos als murs del Museu és la divisió de la Diòcesi de Lleida als anys 90 per motius polítics. Però aquesta causa original no és l’objectiu, sinó el mitjà per assolir la seva veritable finalitat. La divisió de les dues comunitats i l’espoli del Museu és allò que més veiem, però en realitat només són el dit que assenyala la Lluna, el seu veritable objectiu: un Estat que ha orquestrat tot un genocidi cultural. Si busqueu la definició de genocidi cultural hi veureu una foto del que ha passat i està passant.

Patim els ressorts d’un Estat que vol acabar amb les identitats no castellanes “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”... Patim un Estat que ha aconseguit amb el litigi per l’art de la Franja allunyar encara més els membres d’una mateixa comunitat social, cultural i lingüística, la que convivia a banda i banda de la frontera política entre Catalunya i Aragó. Una frontera que en realitat no existia perquè els vincles culturals, socials i lingüístics la feien inexistent. Però l’obstinació del nacionalisme excloent del “a por ellos” té com a finalitat anorrear la història compartida entre Lleida i la Franja de Ponent, unes relacions que formen part de la història i el tarannà català.

Els estudiants de Filologia Catalana que als anys vuitanta rondàvem per la Franja fent enquestes lingüístiques començàvem a notar com s’hi anava aixecant aquesta frontera. Ho percebíem quan parlàvem amb professionals i funcionaris estatals traslladats a la Franja, els mateixos que fomentaven expressions populars com el “xapurreat” només per negar que es parlava català a terres aragoneses. Anys després van refinar el seu pervers pla de genocidi cultural amb l’aberrant denominació de LAPAO per a tota llengua que es parlés a l’Aragó que no fos el castellà.

Aquesta frontera llunàtica es feia políticament evident en el moment de la divisió del Bisbat de Lleida. Van fer llavors un pas més en l’objectiu de fracturar socialment  aquella comunitat única que eren Lleida i la Franja, assenyalant amb un dit revestit de punyetes judicials unes obres d’art que no són ni de Barbastre ni de Lleida, que són patrimoni d’una comunitat històrica que l’Estat, més castellà que espanyol i més diligent del que a vegades pensem, ha estat capaç de dividir.

Reivindicarem fins a l’extrem i fins a l’última instància judicial el retorn de les obres d’art a aquells que les hem salvat i les hem conservat. No està en dubte la voluntat dels patrons en la defensa de la legitimitat del fons del Museu de Lleida. Les obres no es descataloguen perquè confiem que a Europa ens empararà la justícia que aquí s’ha posat al servei d’uns partits monàrquics castellans que, ja es diguin de dretes o d’esquerres, tenen per finalitat comuna reescriure la història que els molesta.

Però que la defensa dels nostres drets sobre les obres del Museu de Lleida no ens faci perdre la perspectiva d’un dit que assenyala la Lluna d’un trencament cultural dins d’una mateixa comunitat. Aquesta és una història que va més enllà de les obres d’art, és la història d’un genocidi cultural que, també, haurem de saber explicar amb el Pla d’Impuls que Generalitat, Paeria, Bisbat, Consell Comarcal i Diputació presentarem ben aviat. Ho vulguin o no, el Museu de Lleida té futur perquè tenim un passat que és nostre i no volem que ens el falsegin.

La lluita contra la Covid-19 és fonamentalment sanitària, i la Diputació de Lleida tornarà a estar al costat de les autoritats de Salut; però la crisi econòmica i social que ha provocat hem de poder-la abordar de manera transversal i solidària, tant des del món municipal com des de l’entramat social i econòmic de les terres de Lleida, el Pirineu i l’Aran.

L’esforç per revertir els efectes socioeconòmics negatius de la pandèmia ens interpel·la a la totalitat dels actors de l’escena pública, cada un aportant-hi el màxim de les seves possibilitats des dels seus àmbits d’acció o responsabilitat

No tots hem de fer de tot ni tampoc tots podem fer de tot. El repartiment competencial i pressupostari entre administracions traça una línia divisòria, i cada una ha de poder maximitzar els seus esforços de manera col·laborativa, aportant un plus propi i singular i no volent fer el mateix que altres ja fan. Els correspon a l’Estat i la Generalitat l’activació d’ajuts directes i mesures de benefici fiscal a les empreses i persones perjudicades. Els correspon als ajuntaments, consells comarcals i Diputació garantir un entorn favorable i de promoció de les activitats que ajudin a la recuperació socioeconòmica. Li correspon a l’entramat associatiu privat l’impuls d’iniciatives viables i efectives amb l’objectiu fonamental de la recuperació.

Per aquestes raons, utilitzarem el nivell d’influència i capil·laritat que ens atorga la participació activa en el teixit socioeconòmic de les terres de Lleida per impulsar l’objectiu prioritari de revertir al màxim possible els efectes negatius de la pandèmia. Un exemple d’això que explico és que les entitats empresarials, com la Cambra de Comerç o  la PIMEC, destinaran els recursos que reben de la Diputació de Lleida a elaborar projectes concrets per millorar el creixement i la internacionalització de les empreses del territori

Aquest ha de ser un plantejament de societat i així ho hem reflectit en uns pressupostos que parteixen de la credibilitat d’haver estat la Diputació de Lleida el principal agent de dinamització econòmica i contenció dels efectes negatius de la Covid-19 als nostres municipis. Recordem que ja el 16 d’abril, només un mes després de declarat el primer estat d’alarma, la Diputació de Lleida presentava el primer Pla de Xoc que, en total, ha suposat la mobilització de prop de 60 milions d’euros en diferents plans econòmics en un temps rècord gràcies a haver actuat injectant liquiditat als ajuntaments i consells comarcals per evitar, precisament, aturar la roda econòmica a les nostres poblacions. I això sense que existís, per raons òbvies, cap partida pressupostària prevista per fer front a un mal que ens va agafar a tots desprevinguts.

El del 2021 és un pressupost dissenyat sobre quatre objectius: 

1) Consolidar els canvis estructurals de la governança republicana amb plans econòmics sobre bases objectives per distribuir subvencions prescindint dels ajuts discrecionals, reconeixent l’autonomia municipal a l’hora de decidir la destinació de la inversió i amb criteris de discriminació positiva envers els municipis amb risc de despoblament o que pateixen les circumstàncies d’un entorn de muntanya.

2) Mantenir aquella activitat que la Covid-19 ara com ara posa en perill però que és necessària per a la realitat dels nostres municipis i que els cohesiona, des dels serveis municipals més bàsics, com els serveis d’atenció social, a la cultura popular, passant per la promoció del turisme i els productors locals.

3) Prioritzar les accions i els projectes que tinguin com a objectiu la reversió dels efectes negatius de la pandèmia.

4) Activar els romanents per sumar-los a dos fons de contingència Covid que s’inicien amb 2,1 milions per fer front de manera prioritària a situacions d’emergència que hagin de cobrir els ens locals i els centres sanitaris.

Aquests objectius, que formen part de la lletra i l’esperit dels comptes, es materialitzaran en 12 accions concretes per afavorir la transformació econòmica del nostre territori i afrontar amb garanties l’etapa post-Covid, mantenir la qualitat dels serveis sanitaris i assistencials, la contractació d’activitats culturals i l’impuls de polítiques per afrontar el risc de despoblament. La suma de les accions més els fons de contingència suposen la mobilització inicial d’un mínim de 12,4 milions específicament orientats a ajudar a revertir els efectes socioeconòmics negatius de la Covid-19. Uns diners que multiplicaran el seu impacte sobre la ciutadania si administracions i entramat socioeconòmic ens conjurem, com confio que ho faran la resta de grups de la Diputació.

Joan Talarn i Gilabert

President de la Diputació de Lleida i alcalde de Bellvís

Amb el pas del temps i especialment a les terres de Lleida, el Pirineu i l’Aran, hem sabut lligar de manera efectiva la cura del nostre entorn paisatgístic amb la singular qualitat dels productes i serveis que hi oferim: gastronomia amb ingredients d’una horta i una ramaderia curats al natural, turisme cultural i patrimonial sense aglomeracions, la proximitat entre els centres de treball i les nostres llars en un entorn segur i saludable...

Però no podem ni hem de quedar-nos aquí. El risc seria tancar-nos en una mena de monocultiu que ens atorgui una simple qualificació de reserva natural per al gaudi dels que ens venen a visitar, paradoxalment, a costa d’impedir-nos no el creixement sinó el manteniment mateix de la nostra forma de vida. La demarcació de Lleida, la més gran i la més despoblada de Catalunya, ha trobat fins ara la fórmula per a defensar la nostra forma de vida malgrat l’evident falta d’inversions en infraestructures que ens resten competitivitat en comparació a les zones més properes a l’àrea metropolitana de la capital. Un dels exemples més paradigmàtics és la inexplicable odissea per a connectar-nos per autovia amb Tarragona, on les terres de l’interior tenim el nostre port, la nostra porta a les exportacions dels productes amb segell lleidatà tan valuosos.

Ens hem de transformar, és evident. I ho hem de fer amb la intel·ligència i el coneixement adquirit en dècades passades i sense caure en el fals debat que, per créixer, hem de sacrificar les nostres singularitats i el nostre medi ambient. L’era del creixement a base de polígons amb indústries que generen molta mà d’obra però malbaraten el medi ambient ja ha quedat enrere, i afortunadament a les nostres contrades només s’ha donat en comptades ocasions. No hem pogut retenir població, és cert i és un problema, però es tracta d’un problema que podem abordar en millors condicions ara com ara, que ja tenim clar a què no pensem renunciar, que és la qualitat de vida. I aquesta és, precisament, la nostra millor oportunitat per a guanyar el futur.

Totes aquestes reflexions cobren més força que mai a causa dels efectes socioeconòmics produïts per la pandèmia de la Covid-19, però us he de dir que des de la Diputació de Lleida, i especialment des del Patronat de Promoció Econòmica, ja ens havíem dedicat de ple al projecte de Transformació Econòmica de les terres de Lleida des de l’inici de l’actual mandat, quan la possibilitat que un virus posés en escac la nostra societat només podia protagonitzar novel·les i pel·lícules de ciència-ficció. Perquè la Covid-19, en realitat, ha accelerat la percepció ciutadana i dels agents econòmics de l’encert en les anàlisis que ja al desembre de l’any passat fèiem des del Patronat: cal transformar la nostra economia per trobar, enfortint els nostres recursos i potencialitats, les oportunitats que ens permetin retenir població i talent per la senzilla raó que des dels nostres municipis tenim la força suficient com per a desenvolupar els nostres projectes de vida. I aquest factor, alhora, ens ha de permetre atreure nou talent a les nostres  contrades.

En les darreres setmanes ha començat ja a surar cap a l’opinió pública la concreció efectiva de projectes encaminats cap a la transformació econòmica de les terres de Lleida. Us podeu imaginar que una Oficina Tècnica que coordini les inversions europees de transformació entre Generalitat i Diputació per fomentar l’economia verda, circular i digitalitzada no s’improvisa d’un dia a l’altre; com tampoc la creació d’una àrea d’investigació per al desenvolupament de la tecnologia 5G; o la refundació de l’actual Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida en el futur Patronat de la Transformació Econòmica de les Terres de Lleida. Són projectes que venen d’abans de la pandèmia i que hem liderat des de la Diputació de Lleida per encarar amb garanties l’etapa post-Covid, juntament amb tota una sèrie de mesures que també analitzem en detall abans d’anunciar-les.

L’objectiu final no el podem perdre de vista, i en part l’hem pogut visualitzar en el resultat de l’enquesta sobre l’impacte econòmic de la pandèmia que aquesta setmana ha donat a conèixer el Patronat de Promoció Econòmica. Ha de ser la globalitat de la societat, això és les institucions i les entitats però també la ciutadania lleidatana en general, que s’ha de comprometre a maximitzar els esforços de manera col·laborativa en pro d’un objectiu comú, que és la recuperació del teixit productiu local.

Però, com deia, Ramon Companys ha tingut una vida política molt més longeva, que va començar a Sidamon, la seva vila nadiua, sent el primer alcalde democràticament escollit pels seus veïns a les eleccions de 1979. Aquelles primeres alcaldies, després de la llarga nit de la dictadura, van significar un alè d’aire fresc que va transformar el país des dels racons més petits de la nació. Aquella generació de valents i valentes es van posar al capdavant d’estructures anquilosades, massa vegades ineficients, i invertint-hi imaginació i moltes hores de feina i compromís personal, les van transformar en allò que dona força als municipis: la primera baula de la governança de la ciutadania.

Bon representant d’aquella fornada de joves polítics que estaven creant una forma de governar pràcticament des del no-res, Ramon Companys va compaginar l’alcaldia, fins a l’any 2003, amb altres càrrecs de representació, com el Senat i el Congrés dels Diputats, on va ser vicepresident, i també fou delegat del govern de la Generalitat a Lleida. I sempre, així ho certifiquen qui més el van conèixer, fent gala d’un alt grau d’honestedat, seriositat i ganes de trobar solucions als problemes, que és, al cap i la fi, la principal funció que hem de complir aquells que ens dediquem a la política.

Que el seu principal llegat sigui l’Ara Lleida és destacable avui en dia més que mai. Quan el concepte de transformació econòmica s’està posicionant a l’agenda pública, hem de recordar que aquell dia a Estany Gento es va posar la primera pedra del primer projecte de transformació econòmica del nostre territori. Descansi en pau.

Aquella amplitud de mires del president de la Generalitat, a l’altre bàndol no es donà: de la zona dominada per Franco, Mola i els militars rebels no sortí ni un vaixell semblant als que Lluís Companys deixà salpar del port de Barcelona. En aquesta gesta va ser ajudat per Josep Maria Espanya, expresident de la Diputació de Lleida i conseller de Governació; Ventura Gassol, de Cultura, i Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic. Per aquest profund sentit d’humanitat i responsabilitat envers tots els ciutadans del país, els consellers Espanya i Gassol i el comissari Escofet van haver d’exiliar-se davant les amenaces de mort que reberen, mentre que paradoxalment l’acció salvadora del president Companys no esdevingué cap atenuant en el judici-farsa que el condemnà a mort. Encara ara, ben pocs mots de reconeixement s’han sentit en aquesta direcció, com recordava no fa gaire el recentment traspassat Hilari Raguer: “Sentint-ho molt, l’Església catalana està en deute amb el president Companys perquè encara no ha reconegut ni agraït els seus esforços humanitaris en temps del terror de l’estiu del 36. Companys va salvar moltes vides”.

Lluís Companys visqué moments d’enorme dificultat, de qüestionament ad hominem i de solitud al capdavant de la presidència de la Generalitat. Els Fets d’Octubre de 1934 van desfermar una dura repressió espanyola arreu del país, especialment contra els partits catalanistes, els sindicats, el Parlament i la Generalitat. Quan Companys retorna del seu empresonament, la Segona República encara no havia afrontat o resolt la reforma militar, la qüestió religiosa i els problemes agrari i territorial. I, en esclatar la guerra, hagué de fer front a la situació caòtica del territori sense disposar de cap força coercitiva i, en una mena  de constant històrica que perviu fins als nostres dies, també a les contínues ingerències dels més alts representants del poder central de la República, els presidents indissimuladament anticatalans Azaña i Negrín.

Enguany, quan s’acompleixen 80 anys de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover, aquesta efemèride ens recorda que la lluita per les llibertats nacionals i socials i els Drets Humans ha tingut al llarg de la nostra història defensors d’excepció que amb el seu sacrifici ens assenyalen el camí a seguir: “Lluitem contra els que no amaguen el seu menyspreu per tots els valors de la moral humana i que no admeten ni reconeixen altra base de llei, ni fonament de poder, que l’instrument de les armes” (del discurs del president Companys en la sessió del Parlament del 18 d’agost de 1937).

Malauradament, algunes d’aquestes paraules ressonen massa en molts dels discursos polítics que fem en l’actualitat, una actualitat que a Catalunya no s’espolsa la xacra de la repressió contra aquells que treballem per gaudir d’un país més lliure i més just, el de la República Catalana.

L’entrada de les tropes borbòniques en terres catalanes començà, realment, l’any 1707, amb el setge de Lleida i acabà el 1715, amb la capitulació de la Ciutat de Mallorca, l’últim bastió de la Corona catalanoaragonesa. La ciutat de Lleida, i amb ella tots els seus pobles i comarques, sofrí l’oprobi i la vexació sistèmica, simbolitzada en l’ultratge al seu símbol més preuadament elevat, la seva catedral, la Seu vella, convertida en caserna militar. Aquest fet donà pas a un llarg període de destrucció, assassinats, saqueigs i persecucions arreu del país, fet que significà la desaparició de les estructures independents que, malgrat la unió dinàstica del segle XV, s’havien conservat fins aleshores, i la genuflexió als esquemes absolutistes de la monarquia borbònica, amb la implantació, al Principat i als regnes de Mallorca i València, dels decrets de Nova Planta, resumits en aquella celebèrrima sentència del fiscal del Consejo de Castilla: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”

És evident que el patriotisme català de l’època contemporània –com observa Josep Termes a la seva Història del catalanisme fins al 1923– no és fill directe ni un perllongament del patriotisme de l’època moderna, però l’imaginari patriòtic català contemporani no s’entendria sense recórrer, precisament, als esdeveniments de 1640 i, encara més, als del 1714.

Malgrat que ens trobem en una Diada atípica, motivada per les imposicions d’una pandèmia que no s’atura i que somou el curs normal de la societat, una commemoració com aquesta continua aflorant en el poble de Catalunya un ambivalent sentiment de continuïtat amb el passat i de projecció envers el futur. Perquè cada onze de setembre que commemorem reivindiquem un país, un model de societat i els fonaments sobre els quals s’assenta un projecte col·lectiu de llibertat que en ple segle XXI ha portat els nostres representants polítics, civils i ciutadans a la presó, l’exili i la persecució.

Els dos elements principals de la nació, segons Renan, són el passat compartit i la voluntat de fer junts grans empreses. Doncs bé, aquell fatídic 11 de setembre del 1714 que avui recordem és el passat compartit al qual no renunciarem mai; mentre que la voluntat de fer junts grans empreses passa pel desig continuat del poble de Catalunya a esdevenir un país lliure en forma de república. I perquè la derrota del 1714 i el triomf de l’absolutisme borbònic va posar fi a l’estat català, però no a la nació catalana. “Catalunya ha de continuar lluitant aferrissadament –com deia Víctor Torres– en defensa de la pau i a favor de tots els pobles que volen recuperar o conquerir llur independència”..Paraules que avui, l’onze de setembre de l’any 2020, continuen sent tan vigents com quan van ser dites.

Els dignes descendents que som d’aquella raça gegantina capaç d’alçar el campanar de la Seu Vella, que ens indica que som a mig camí de l’infinit, no podem defallir ara acumulant ressentiments ancestrals. Cada vegada que tinc oportunitat de pujar a lo Castell em meravello de poder tenir a l’abast de la mirada els camps de fruiters florits i, al fons, els cims de les nostres muntanyes: De la plana al Pirineu, com diu el lema d’una de les campanyes més exitoses dels darrers temps, la del Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació en què animem a comprar a Lleida perquè tenim sort de tenir-nos a prop productors i consumidors. La nostra força, la dels lleidatans i lleidatanes, som nosaltres mateixos. I farem bé de no oblidar-ho.

Tot i que no serà popular fer-ho, vull reivindicar el treball sostingut que fem les administracions, i en condicions extremadament adverses, començant per les més properes, les alcaldies, per intentar evitar arribar on som. Des de la Diputació, assumint la responsabilitat de ser el govern de les comarques de Lleida, hem mobilitzat des del mes de març a dia d’avui més de 17 milions d’euros per mantenir la liquiditat dels ajuntaments per tal que puguin afrontar amb garanties els pagaments dels serveis, majoritàriament a petites empreses dels seus municipis, que s’han vist obligats a assumir a causa del virus. I hem actuat sobre el teixit cultural, aturat en sec, contractant actuacions musicals confinades, construint un circuit de teatre de carrer i comprant llibres d’autors lleidatans a les editorials locals. I donem suport per cobrir qualsevol necessitat que detecta el Departament de Salut, com avalen les carpes que hem instal·lat en diferents indrets on se’ns ha demanat, carpes que mai haurien de tenir tant trista però necessària utilitat. I, especialment, hem dedicat més de 500.000 euros per poder dur a terme la campanya fructícola amb les màximes garanties sanitàries. I mentre activàvem un pla de suport, preparàvem el següent i dissenyàvem campanyes de promoció del turisme i el comerç local. No ens hem aturat, però resta clar que el virus ha sabut trobar la mínima escletxa possible per posar-nos en l’escac que vivim ara com ara, potser per a íntima satisfacció d’aquells que tot ho havien previst... a posteriori.

Més enllà de les imprevisibles conseqüències sobre el teixit socioeconòmic del Segrià, i per extensió de bona part de les terres de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran, s’ha produït una altra reacció, aquesta gratament inesperada: la reivindicació de Lleida en resposta a la idea que “contra nosaltres tots s’atreveixen”. Veníem, és cert, d’un llarg rum-rum que estigmatitzava el món agrorural i que aprofundia la llarga convicció de sentir-nos menystinguts de la Panadella enllà. En lloc de limitar-se a rondinar des del sofà, un bon grapat de personalitats de la terra, descendents d’aquella raça gegantina, va decidir alçar la veu i fer públic el manifest “Lleida no és això ni així”. Ha estat de tal potència que els mitjans de comunicació del país s’han omplert d’intel·ligents i sentides reivindicacions de Lleida. I des d’aquí hem exigit i aconseguit que cap altra mesura transcendent per a les nostres contrades es torni a anunciar des de fora.

Perquè Lleida és tal com raja, de la plana al Pirineu. Som gent de la terra, a la qual li sabem treure els millors fruits amb la més pesada de les càrregues de la feina feixuga de sol a sol. Sabem que ens han tocat la marca Lleida; però no només la recuperarem sinó que hem de treballar amb més orgull que mai per posicionar-la de manera més sòlida, més creïble. No ens espanta la magnitud d’aquest encàrrec. Lleida no s’ha de limitar a sobreviure i prou; Lleida té dret a tenir un futur i, com reivindica també el paer en cap, Miquel Pueyo, se’ns ha de veure forts i decidits, i sobretot dignes, i a partir d’aquí ens queda un llarg camí per recórrer. Aquest trajecte l’hem de fer plegats institucions, entitats cíviques, socials i econòmiques i tota aquella ciutadania que es vulgui sumar al crit que Lleida no és com ens l’han volgut presentar els que poc ens han tastat.