Els dies de Fira el poble s'omple d'una màgia especial. L'arribada de la primavera és el fil musical d'aquesta sortida del cau, després del fred hivern, per retrobar-nos amb els nostres iguals, passejar per la Fira i, d'alguna manera, sentir que això és nostre i de ningú més. A Mollerussa és ben sabut que ens costa trobar moments i espais que ens sentim veritablement nostres. Som ciutat de pas i, com deia Drexler, jo no soc d'aquí, però tu tampoc. L'arrelament identitari és difós i som les noves generacions, fills d'aquells que van arribar i dels que ja hi eren, els que hem de reivindicar aquest orgull mollerussenc que els nostres avantpassats no van saber articular. La Fira és el moment per fer-ho. Uns dies que uneixen, ja sigui anant a fer el vermut, passejant enmig de màquines i tractors o compartint una paperina de xurros després de molt de temps.

I malgrat que per tothom tingui aquesta aura tan atractiva, la Fira, en realitat, són moltes fires en una sola. No la viu ningú igual. Els infants fan cua impacients a aquella atracció que fa quasi un any que esperen, els pagesos s'acosten de nou a la capital per fer contactes i conèixer les novetats del sector, aquells que creuen que és hora de canviar el cotxe no es mouran del recinte de les piscines i sempre hi haurà qui s'estarà hores i hores per escollir el millor formatge per acompanyar el dinar del dia de Sant Josep. Una Fira que són moltes Fires. La mateixa per tothom, la mateixa per ningú.

Costa imaginar-se en un momentani pensament com la vivien els nostres avantpassats fa 150 anys. Per sort, la feina d'historiadors i periodistes ajuda a posar-hi llum. Tanmateix, l'exercici que ha d'acompanyar la retrospectiva també ha de ser el d'imaginar com viuran la Fira els mollerussencs del futur. Potser la tecnologia acabarà desplaçant la maquinària, potser hi haurà espais nous i d’altres que hauran desaparegut o potser el municipi s'haurà transformat tant que ja res serà com era. Tant fa. El sentiment que ens abraça els dies de Fira de segur que no canviarà. El 1873, el 1964, el 2023 i, esperem, el 2149, la Fira ha estat, és i serà aquest espai de retrobament, d'orgull i d'estima que ens aixopluga als mollerussencs. Bona Fira! Sempre nostra i sempre en majúscules.

En aquest sentit, mentre s’està escrivint aquesta columna, el Consell de Ministres del govern espanyol està aprovant el projecte de la Llei per la Representació Paritària. Aquesta nova llei obligarà a empreses públiques i privades amb més de 250 treballadors i 50 milions d’euros de volum de negoci anual a tenir un 40% de representació femenina als equips directius. El govern-més-progressista-de-la-història també fixarà l’obligatorietat de les llistes cremallera a les candidatures electorals, tal com alguns partits d’esquerres ja apliquen actualment. Aquesta proposta de llei s’adapta a la normativa europea, que permet un temps de transició fins al juny del 2026.

Les quotes han estat àmpliament qüestionades. Són un sistema útil per garantir la paritat en un equip o simplement responen a un pinkwashing organitzatiu i forçat? Sigui com sigui, les quotes han d’existir per un simple motiu: la representació és necessària i un sistema patriarcal mai l’afavorirà. Si no forcem les coses, les coses no passen. Ara bé, els espais els han d’ocupar dones i homes per igual, però de res servirà si es continuen perpetuant els valors patriarcals de sempre. Les decisions que prenguin les dones des dels seus espais de poder han de ser també feministes, una mica com allò de les ulleres liles. El feminisme ha d’esquitxar les lleis, les normes, les sentències, les conclusions i totes aquelles decisions que s’hagin de prendre en qualsevol espai. Només d’aquesta manera la paritat obligada tindrà els resultats que es busquen.

Si formeu part d’algun organisme, empresa o entitat on les dones han assolit ja aquests espais de decisió, no us caldran motius per saber què passa quan les dones lideren. Només d’entrada, es té el doble de possibilitats i visions que quan només hi ha homes encapçalant la institució i, d’aquesta manera, com a mínim, les coses ja es faran d’una altra manera. Està demostrat que si les dones manen, existeix una major empatia cap a la resta de companys, així com una preocupació major per les cures i el benestar de la resta de persones de l’organització. Fins i tot, en una escala més global, la participació de dones en processos de pau —cosa que ens interessa ara més que mai— ha esdevingut cabdal per tal que aquests s’assolissin.

Els carrers avui es tornaran a omplir, no hi ha cap dubte, però no serà suficient si aquesta ocupació no es tradueix als llocs de poder rebentant el sostre de vidre que encara existeix a la majoria d’organitzacions. És més que evident que quan manen les dones, tothom hi surt guanyant. Així doncs, que manin les dones!

A l'altra banda del riu hi ha una alternativa invisible, però infranquejable. La xarxa de biblioteques públiques catalanes és el gran èxit de les polítiques culturals del nostre país i, al mateix temps, la plataforma més gran del món. Hi són totes les històries i en tots els formats: llibres, premsa, cinema, sèries, música, internet, videojocs, jocs de taula i molts més suports en préstec que obren un finestral a un coneixement inabarcable que qualsevol de les plataformes anteriorment citades envejaria. Les biblioteques s'han convertit en una eina d'educació popular que, amb un carnet d'obligada tinença, ens iguala a tots i ens serveix en safata de plata allò que desitgem. I si no ho tenen, t'ho fan portar d'una altra biblioteca. Us imagineu un Netflix que no disposi de la pel·lícula que vols veure i te la presti d'HBO?

Amb tot, el préstec bibliotecari és només una de les dues cares de la moneda. En municipis on la programació cultural és escassa, els bibliotecaris i bibliotecàries es posen la capa d'activistes culturals i fan mans i mànigues per, amb un pressupost irrisori, omplir l'agenda dels seus usuaris. Presentacions de llibres, clubs de lectura, tallers, conferències, hores del conte, exposicions, concerts, degustacions i qualsevol acte que us pugueu arribar a imaginar. La biblioteca ens iguala a tots i l'encerta amb allò més complicat: fer que la cultura sigui popular, intergeneracional i gratuïta. Calen més motius per adonar-se del potencial que té una biblioteca davant la plataforma de torn?

Així doncs, que no us dolgui donar-vos de baixa a alguna plataforma aquest mes. Penseu que amb el carnet de biblioteques —gratuït, recordeu— tindreu accés a més continguts, més variats, més enriquidors i sense una empresa nord-americana dient-vos què és el que heu de consumir. Això és impagable i només ho té la plataforma més gran del món.

El nou sistema de Rodalies de Lleida dins de Ferrocarrils de la Generalitat, presentat l'any 2020 pel llavors conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, no preveu cap mena d'actuació més enllà de posar un tren més al dia a l'R14, passant dels 5 als 6. La manca d'inversions en aquestes línies es va fer més que evident entre el novembre del 2019 i el maig del 2020, quan el tram Lleida-Espluga de Francolí es va haver de fer amb autobús per culpa dels desperfectes dels aiguats d'aquella tardor. Un servei alternatiu que també incloïa les problemàtiques d'allò que havia de substituir. Retards, falta d'espai o, directament, dies que el bus no parava a cap localitat entre Lleida i l'Espluga.

Aquells que hem de fer ús del tren des de la capital de les Garrigues setmanalment per anar als nostres llocs de residència hem viscut la darrera estocada amb la gratuïtat del servei. No fa pas tant que, enfront d'un passatger enfadat pel retràs d'una hora que portava el tren, el revisor es justificava cínicament dient que "com que no heu de pagar, nosaltres tampoc hem de ser puntuals". Tan ample. La broma és de mal gust i ja fa massa temps que dura.

La problemàtica de la línia Lleida-Borges-Montblanc, i per extensió en el seu pas per Valls (R13) o Tarragona (R14), s'està cronificant i sembla estar a sota de totes les carpetes en els temes que importen a l'administració local, comarcal i estatal. No hi ha hagut cap alcalde ni conseller comarcal del Segrià, les Garrigues o la Conca de Barberà que hagi aixecat la veu contra aquest greuge. Tampoc els diputats per Lleida o Tarragona al Parlament i el Congrés. El tren no importa. Només l'utilitzen estudiants, gent gran o immigrants que no disposen del permís de conducció. Arreglem les carreteres i obrim les autopistes, que aquesta és la veritable mobilitat del nostre país.

Què hem de fer els usuaris de l'R13 i l'R14? N'estem tips, però no ens queixem prou. Tots fem tuits (servidor el primer) quan el tren va molt ple, fa tard o no passa, però això no és suficient. Si no ens mobilitzem de veritat aquells que fem ús el servei de manera habitual, res canviarà. L'administració local, aquella que hauria de defensar els interessos dels seus veïns, no sembla tenir-hi interès i caldrà fer la guerra pel nostre compte. Cal una unió entre tots els usuaris del tram per reclamar la millora del servei i, sobretot, una mica d'atenció no només per part d'ajuntaments i consells comarcals, sinó també per part dels nostres representants polítics a les principals institucions del país. Els diputats al Parlament i al Congrés per Lleida i Tarragona no han agafat cap compromís amb la millora necessària d'una infraestructura ferroviària tan important com és la línia Lleida-Borges-Montblanc. Exigir una actuació urgent és el nostre deure, al mateix nivell que manifestar constantment el nostre malestar allà on calgui.

Escric aquesta columna mentre a la ràdio sento que se celebren quinze anys de l'entrada en funcionament de l'AVE entre Barcelona i Madrid. El nostre és un país de trens, però només d'aquells que utilitzen els qui els han de gestionar.

No seré jo qui alliçoni a les mares i pares sobre la criança dels seus fills. Tampoc pretenc parlar dels riscos per la salut que comporta estar exposat des de tan curta edat davant d’una pantalla, perquè ni tinc ni vull tenir els coneixements sobre aquest aspecte. Ara bé, és de sentit comú veure que aquí hi ha alguna cosa que falla. La facilitat amb la qual s’està abocant tot l’entreteniment infantil a les pantalles és, com a mínim, intrigant. Un infant juga, corre, pinta, balla, canta, construeix, llepa, xuta, trenca… Un infant és un ésser actiu i la pantalla tot el que ofereix és passivitat, és observar d’una manera hipnòtica que capa la imaginació i el desenvolupament fantàstic propi de l’edat centrant tota l’atenció en un vídeo o un joc absurd.

Segurament que aquestes línies han estat suficients perquè aquells que defensen el vessant "pedagògic" de les pantalles ja estiguin hiperventilant. És cert que la xarxa ens ofereix infinitat de recursos educatius per als més petits, però la derrota seria descomunal si poséssim en una balança l'aprenentatge adquirit amb una pantalla i aquell que s'ha assolit mitjançant l'experimentació, la prova i error, la imitació o el joc. Hi ha uns espais que no poden ser concebuts a través d'una pantalla, s’han de viure físicament. L'experiència de sortir un dia a la natura no té res a veure amb mirar un vídeo de paisatges de la mateixa manera que un minijoc de cuina no enriqueix ni una mil·lèsima part del que ho fa cuinar unes galetes en família, per posar dos exemples.

La llengua és un altre dels arguments amb el qual es col·loca una pantalla davant d'un infant. La llengua anglesa, eh! Sèries, vídeos i jocs perquè no fos cas que el nostre fill es quedés enrere amb l'anglès. Les acadèmies i aules de llengües han fet molt mal. El que està clar és que una llengua s'aprèn de veritat parlant-la i no trastejant una tauleta i, tal com està el pati, seria interessant que els nens i nenes comencessin aprenent la seva llengua materna abans aquesta no s'extingeixi.

La responsabilitat d'aquesta irresponsabilitat és tota dels pares i mares. Si el teu fill et demana la tauleta constantment és perquè has contribuït a fer que associï la pantalla a un oci positiu. Aquesta columna no busca ser tampoc una croada contra el món digital i els seus avantatges, però, com tot allò que pot convertir-se en vici, cal moderació. Deixem que els nens siguin nens, que s'embrutin i es facin mal als genolls i que experimentin amb el seu entorn més enllà de les polzades. La pròxima vegada que vagi a un restaurant no em molestarà tenir canalla molestant pel voltant. Voldrà dir que encara no els ha abduït la pantalla.

El bon periodista no enganya i jo els seré sincer. Fins fa uns mesos no havia obert mai un llibre de Josep Vallverdú i la referència més propera a ell que tenia era el fet d’haver estat professor de llengua de la meva mare a l’institut de les Borges Blanques. L’excusa del centenari, doncs, era una bona ocasió per submergir-me en la seva obra i entendre millor la seva figura més enllà de les novel·les infantils i juvenils, àmbit en el qual s’ha encasellat a un autor polièdric i que ha conreat a bastament assaig, poesia, relats i, en menor mesura, també teatre.

Per tal d’obtenir una foto fixa i condensada de la seva producció literària no hi havia millor manera de fer-ho que de la mà del mateix Vallverdú. Pelegrí dels Mots és un passeig per la seva obra a través d’anècdotes viscudes entre bastidors, però amb una solidesa suficient per a poder desgranar els seus llibres en el cas d’un lector principiant en Vallverdú com jo. A partir d’aquí, imprescindible seguir el fil de llibres com el clàssic Rovelló, En Roc drapaire o Un cavall contra Roma amb els quals hom es pregunta per què a l’escola mai li va caure un Vallverdú a les mans. La següent lectura a la llista de pendents és la seva publicació més recent, el poemari Atesorat silenci. La recepta de l’Any Vallverdú espera incipient als seus assajos com a postres selectes. Proses de Ponent es reeditarà al març per Fonoll i, per la seva banda, Pagès feu el mateix amb Indíbil i la boira en el 90è aniversari de l’autor. Per més endavant i com a licor digestiu deixarem Tu, Vallverdú. Entrevista a una vida el llibre-entrevista que li ha fet fa poc el periodista balaguerí Francesc Canosa. Més de seixanta anys de producció literària condensats en uns quants llibres per convertir-se en un devot de Josep Vallverdú.

Els ponentins sovint rondinem per la manca de referents en diversos camps, un d’ells la literatura, sense fer l’intent de desprendre’ns dels aclucalls i albirar els il·lustrats de casa nostra. Vallverdú ha estat, és i serà un d’aquests noms que han de ser de capçalera i que no podem tenir amagats en un prestatge ni podem permetre que caiguin en l’oblit. És més, aquells que ens dediquem al noble art d’escriure –ja sigui narrativa, premsa o poesia– hem de poder esdevenir hereus de l’autor tenint la flama dels seus textos sempre encesa, com una làmpada sempre present a l’hora de parlar del nostre territori i la seva gent. El centenari ha de ser l’excusa, l’obra ha de ser la via i la reivindicació del seu llegat ha de ser el propòsit d’aquesta empresa a la qual convido que s’hi sumin.

Quant fa que des de les Escoles Agràries catalanes treballen la internacionalització dels seus estudis?

Hi ha escoles que porten molts anys com l’EA d’Alfarràs, que fa 32 anys que treballa la internacionalització, i d’altres que s’hi ha sumat recentment. Cada escola té el seu programa d’internacionalització que va començar en el seu moment, però des del Servei de Formació Agrària ara fa dos anys que tenim la figura del responsable d’internacionalització, que és qui coordina els projectes de totes les escoles.

Totes les escoles formen part d’algun projecte d’internacionalització?

Pel que fa a projectes europeus, no totes en formen part. Hi ha escoles que només participen de la internacionalització amb mobilitat d’estudiants i d’altres que participen en algun projecte europea. Entre les més actives hi ha la de Manresa, que enguany ha presentat el projecte Erasmus+ k2 EVECSA que té per objectiu treballar l'acció climàtica tant a escala local com internacional, o la de Santa Coloma de Farners, que va finalitzar l'any passat dos projectes POCTEFA, el MESTRES i el FORUO.

Actualment quins projectes s’estan duent a terme?

Actualment el Servei de Formació Agrària és present en dos projectes. El primer és l’Erasmus+ KA2 FARMER, que va començar el juny passat i finalitza el 2024 i on participen nou socis de vuit països diferents. Aquest projecte pretén captar nous estudiants a les formacions agràries després d’observar una davallada a nivell europeu en els últims anys. Això es vol aconseguir mitjançant la formació i l'intercanvi de professors entre diferents centres europeus. La idea és que els professors han de ser capaços de transmetre als alumnes les habilitats necessàries per treballar en un món laboral, marcat per la digitalització i el canvi climàtic.

L’altre projecte és l’Horizon 2021 EU-FARMBOOK, coordinat per una universitat belga i format per vint-i-nou socis de diferents països, tots ells de la Unió Europea. El Servei de Formació Agrària hi participa com a entitat afiliada del Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación del govern espanyol. En aquest projecte es treballa en la creació d’una plataforma d’accés obert per a tots els professionals del sector agrari i forestal on hi hagi tota la informació d’uns 150 projectes Horizon que s’han anat fent fins ara.

Respecte a la mobilitat, quin tipus d’empreses de l’estranger acullen els estudiants catalans per realitzar-hi pràctiques empresarials?

El funcionament per accedir a les empreses estrangeres és mitjançant els nostres contactes amb les escoles de formació professional agrària d’arreu d’Europa. Aquestes escoles són les que ens fan arribar a les empreses, que habitualment ja treballen amb les escoles d’origen i estan acostumades a tractar amb estudiants. El tipus d’empresa s’escull en funció dels interessos de les escoles. Per exemple, l’escola d’Alfarràs busca empreses del sector fructícola, en canvi, una altra com la de Vallfogona de Balaguer, en busca del sector ramader. Adaptem l’especialització de l’escola a les empreses de l’estranger que acullen alumnat en pràctiques.

Pel que fa a l’empresariat agroalimentari català, com se’n beneficia de la formació rebuda a l’estranger per part de l’alumnat?

Les empreses catalanes ho reben com un aire fresc i renovat a la seva plantilla, ja que el professional s’ha format fora amb altres tècniques i maneres de treballar. Aquests perfils acaben sent un impuls de canvi per l’empresariat català i suposen un contacte amb allò que s’està fent a altres països dins del sector.

Quin nombre d’alumnes de les EA s’adscriuen a aquests programes de mobilitat?

Aquests últims anys han estat marcats per la situació de pandèmia i s’ha de dir que la mobilitat ha estat molt limitada. El curs passat es va reactivar i se’n van poder beneficiar quinze alumnes i enguany ja han pogut ser una cinquantena dels quals vint-i-dos estan fent pràctiques en empreses i la resta han estat fent estades de formació en grups.

Així doncs, s’han recuperat les xifres d’abans de la pandèmia?

No només s’han recuperat, sinó que han augmentat, ja que abans de la pandèmia ens movíem sobre la vintena d’estudiants.

De la mateixa manera que Catalunya envia estudiants a fora, les EA catalanes també reben alumnat de l’estranger?

És una via de doble sentit. De la mateixa manera que nosaltres portem alumnes fora, ells també volen venir aquí. Hi ha un gran nombre d’estudiants estrangers que venen a Catalunya i que volen descobrir la nostra manera de treballar i la nostra cultura.

De quins països majoritàriament?

Sobretot França, Itàlia, Dinamarca i Finlàndia, que són els països amb els quals tenim més contactes. Val a dir que darrerament també hem rebut gent de Croàcia i de Grècia.

Les EA catalanes també ofereixen formació contínua, quina és l’oferta formativa internacional en aquest àmbit?

A nivell internacional es fa poca formació contínua i, a més, es va aturar amb la pandèmia i ara ja no s’ofereix. Hi ha alguna escola que havia engegat grups del sector agrari, com la de les Borges Blanques, amb sortides tècniques a Itàlia, a França i, fins i tot, als Estats Units. Ara l’únic que oferim és el contacte amb una escola alemanya que es dedica només a la formació continua i, si alguna de les escoles està interessada a fer un curs de formació contínua internacional, tenen aquesta opció.

Quins són ara els següents passos per tal de consolidar aquests projectes d’internacionalització?

El Servei de Formació Agrària ha de continuar amb la línia actual pel que fa a projectes i mobilitat internacional. La figura del responsable d’internacionalització ha estat molt útil per l’assessorament i acompanyament de les escoles en el seu projecte d’internacionalització. Cada escola està en un punt diferent, n’hi ha que han engegat fa poc el seu projecte i encara no disposen d’un departament d’internacionalització consolidat i cal recolzar-les, igual que a les que ja en tenen i funciona.

Un dels aspectes importants que cal treballar és la formació de professorat. Hem de dinamitzar-los i aconseguir que participin d’aquests projectes, al mateix temps que animen als alumnes a formar-ne part. Els hem de donar les opcions de sortir fora a conèixer nous mètodes i països i també els hem d’oferir cursos d’anglès per tal que perdin la por a l’idioma. Aquest aspecte s'està treballant ara amb el projecte FARMER, ja que permet la mobilitat de professors a l'estranger i els hi dona l'oportunitat de conèixer altres realitats i de practicar l'anglès.

La història de Mollerussa no s'escriu sense la immigració andalusa de mitjans del segle XX i, així i tot, és un moviment migratori que és poc present –per no dir inexistent– en els llibres d'història local. La contribució de la població andalusa al desenvolupament econòmic del Pla d'Urgell fou tan rellevant com en altres zones del país com l'àrea metropolitana de Barcelona o els barris de Ponent a Tarragona. En aquests dos casos, l'arribada d'immigrants del sud d'Espanya i la importància de l'habitatge com a eix vertebrador de les seves relacions socials ha estat estudiada en profunditat i la memòria dels seus nuclis residencials àmpliament difosa. Per descomptat, no passa el mateix a casa nostra.

Que no hi hagi malentesos. La intervenció del Grup Sant Isidori era absolutament necessària donat el seu estat ruïnós el qual suposava un perill per aquelles persones que encara hi vivien. Tanmateix, la seva desaparició no ha propiciat cap mena de voluntat política ni ciutadana per posar en relleu el que va suposar la seva construcció i la immigració andalusa dels anys 60 i 70 per la història mollerussenca. La responsabilitat de reivindicar el llegat del Grup Sant Isidori és de tots. Dels que hi van viure, dels seus fills i nets, del consistori, dels historiadors locals, dels periodistes i de tothom que tingui interès a entendre la realitat del nostre poble durant els segles XX i XXI. Una placa commemorativa a la inhòspita esplanada que han deixat lliure les runes, una exposició fotogràfica, un treball que en reculli la memòria oral... Són tan sols pensaments en veu alta, idees per intentar no esborrar una part del nostre passat d'una forma tan absurda i al mateix temps tan eficient. No seria el primer cas proper en el qual, amb un enderroc, se'n van també les històries que aquell espai albergava. Encara tenim l'oportunitat de no deixar que la memòria s'esfumi.

En la batalla de retrets entre els partits dels darrers governs sobre qui té la culpa de l’erosió permanent que pateixen els serveis públics qui més malparat en surt sempre és el ciutadà. Malgrat la voluntat pressupostària de revertir-ho, la sensació generalitzada –i no només per part dels professionals– és la d’un excés de mancances constants en el dia a dia a les escoles i instituts o en l’atenció primària, per posar-ne un exemple. Des de la darrera crisi econòmica no hi ha hagut en la població una mostra real i evident que la situació anés a millor, ans al contrari, la normalització de la precarietat dels serveis públics ha acabat esdevenint crònica.

Tanmateix, l’escac i mat per ambdós sectors tingué lloc durant els mesos més durs de la pandèmia, els d’un confinament on ningú sabia qui portava el timó i cap on es remava. L’oportunitat (sorgida de la necessitat) d’invertir no només diners, sinó també recursos en capgirar totes aquestes carències es va deixar escapar mantenint unes condicions insostenibles tant en la sanitat com en l’ensenyament primari i secundari. Aquestes jornades de vaga poden ser interpretades per a molts com un obstacle en el seu dia a dia –a ningú li agrada anar a un centre sanitari amb serveis mínims–, però no hem d’assenyalar cap al costat equivocat. El suport als nostres sanitaris i professorat no es demostra únicament aplaudint des dels balcons com molts feien durant el confinament, es demostra confiant en els serveis públics del nostre país i exigint als nostres representants polítics que hi destinin tots els esforços possibles en augmentar-ne la qualitat del seu servei.

Que coincideixin les vagues de sanitat i educació no és casualitat ni hem de deixar que siguin una altra vaga més en la llarga llista d’aquestes des de l’inici de la passada crisi econòmica. Cal defensar els nostres serveis públics i cuidar, dins de les nostres possibilitats com a ciutadans, a aquells professionals que ens cuiden, moltes vegades per sobre de les possibilitats. L’educació i la sanitat públiques han de ser el pilar de la nostra societat i reivindicar-les constantment és el nostre deure. Cuidem a aquells que ens cuiden, ara i sempre.

Des de la publicació de la Guia de bones pràctiques sostenibles han estat diverses les intervencions que s’han dut a terme per aplicar-la en les diferents Escoles Agràries. Una d’elles va ser la instal·lació el juny passat de plaques solars a onze escoles (Alfarràs, Tàrrega, Vallfogona de Balaguer, les Borges Blanques, Solsonès, Santa Coloma de Farners, Sant Sadurní d’Anoia, Pirineu, Pallars, Gandesa i Amposta). El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural va fer una inversió de 714.779,90 euros en els equips d’autoconsum destinats a les Escoles Agràries. Cal tenir en compte que cada un d’aquests equips genera 945,9 MWh anuals, el que equivaldria al consum de 300 llars.

La implantació de cinc noves calderes de biomassa per aquest any també ha estat una altra de les millores mediambientals que han pres les Escoles Agràries pel que fa a la reducció de la despesa energètica. Amb un pressupost de 41.064,76 euros s’han instal·lat calderes de biomassa a les escoles de les Borges Blanques, Tàrrega, Vallfogona de Balaguer i Santa Coloma de Farners. Aquestes se sumen als centres del Solsonès (Olius) i el Pallars (Talarn) que ja disposen d’aquest sistema de calefacció des de l’any 2020 i 2022, respectivament.

Un dels exemples de la bona feina feta en sostenibilitat és l’Escola Agrària d’Alfarràs, la primera de Catalunya en obtenir la certificació ISO 14001, una norma internacional de Sistemes de Gestió Ambiental (SGA) rebuda el juliol del 2021. La consecució de l’ISO 14001 fou fruit de la conversió ecològica iniciada pel centre l’any 2018 amb accions com la reducció del consum energètic, la millora en la gestió dels residus, l’adequació i millora de les instal·lacions sota criteris de sostenibilitat i la formació i conscienciació de tota la comunitat educativa. El camí emprès per l’Escola Agrària d’Alfarràs ha permès que altres escoles treballin per l’obtenció d’aquest certificat, com la del Pallars o la de Santa Coloma de Farners que l’han aconseguit durant el 2022.

L’EAA Empordà ofereix el Cicle Formatiu de Grau Superior de Processos i Qualitat en Indústries Alimentàries des de fa uns anys amb la clara voluntat de formar tècnics en producció, innovació i desenvolupament dins del món agroalimentari. Un dels aspectes que caracteritza la formació és el seu caràcter dual, el qual permet que els estudiants del segon curs del cicle treballin en una empresa del territori. 

A més, l’EAA Empordà també compta amb una formació contínua que s’ofereix a través de diferents jornades tècniques i cursos que es desenvolupen al llarg del curs, tots ells pensats a contribuir a l’aprenentatge dels professionals agroalimentaris de la zona. En aquesta línia, també s’ofereixen tallers formatius a alumnat de batxillerat i cicles formatius per tal de donar a conèixer la bioquímica de la fruita, els additius alimentaris i el procés d’elaboració d’un producte alimentari. La col·laboració amb el Gremi de Carnissera i la Fundació Alícia és en marc de la formaicó contínua.

Els Next Generation es van presentar el 2020 com “un esforç sense precedents” a la Unió Europea, tal com diu l’acord del Consell Europeu de juliol de 2020. A més de ser un fons massiu per la recuperació postcovid també havien de suposar un pas endavant per propulsar la transformació ecològica i la innovació digital. Malgrat ser un fet positiu i mai vist abans a la Unió Europea, l’Associació Catalana de Municipis ja va alertar en un informe de fa uns mesos de les dificultats amb les quals s’estaven trobant els pobles petits a l’hora d’accedir-hi: falta de recursos tècnics per la detecció i gestió de les convocatòries i manca de finançament per la redacció dels projectes i la consultoria externa.

Va ser a finals d’any que l’IDAE tombava un centenar de propostes a la província de Lleida, entre ajuntaments i consells comarcals, al·legant que havien fet tard i que el pressupost ja no es podia augmentar. Alguns dels municipis afectats havien hagut de buscar personal que redactés els projectes i ja havien destinat uns diners a la seva elaboració que ara són paper mullat. Ara per ara, cap administració superior s’ha compromès a saldar aquestes despeses.

Una de les màximes dels fons europeus era la lluita contra l’emergència climàtica ajudant a iniciatives que, moltes vegades, no es poden desenvolupar al món rural per manca d’inversió estatal. El repte demogràfic al qual s’afronten molts municipis lleidatans no es revertirà si no s’aconsegueix posar fi a la desigualtat territorial i aquí sembla que l’Estat mira cap a una altra banda quan, com en el cas del DUS 5000, una part del mapa queda fora d’aquesta transformació. Aquesta vegada ha estat l’Institut per la Diversificació i Estalvi d’Energia, caldrà veure quin serà el següent òrgan –provincial, autonòmic o estatal– en no tenir en compte les necessitats i les dificultats de poblacions petites a l’hora d’afrontar els grans reptes amb els quals es troba el planeta, perquè segur que hi haurà una propera. Pensa global i actua local, que diuen alguns i que apliquen ben pocs quan es tracta de transformar el país. Apliquem-nos-ho els que puguem en el nostre dia a dia, també.

Cada vegada són més els municipis catalans que veuen en els pressupostos participatius un mitjà útil per tal que veïns i veïnes prenguin més poder en les decisions que els afecten. D'entrada, la implantació de mesures com aquesta d'uns anys ençà s'ha valorat positivament com un pas més de l'administració per acostar-se al ciutadà i fer-lo partícip del seu joc democràtic. Tanmateix, la baixa mobilització de l'electorat cridat a participar dels pressupostos participatius sol ser una de les tòniques habituals en molts dels pobles i ciutats on es promouen. En l'exemple de les Borges Blanques, tan sols 410 persones van prendre partit de la votació i el projecte que finalment s'executarà va rebre únicament el suport de 83 votants, el que representa només un 1,33% de la població total de la capital de les Garrigues.

No té sentit engegar campanyes de participació popular si no es busca la manera d'implicar una gran part de la població. Aquesta mena de processos tindrien uns resultats sòlids si s'interpel·lés als diferents perfils que conformen la realitat d'un municipi, molts d'ells absorts en el conformisme rutinari i als quals s'hauria d'anar a buscar per tal de mobilitzar-los. És cert que captar l'interès de tothom és difícil, però serà així com s'aconseguirà una mostra de la pluralitat real d'una població en el resultat de les decisions que es deixin en mans dels ciutadans.

Una altra de les potes de la taula d'uns pressupostos participatius és el ventall de propostes que el votant pot escollir. Aniré a votar si cap d'elles té un impacte en el meu dia a dia? En l'era de l'individualisme no veure reflectida una millora per a l'individu farà que aquest resti implacable. La clau per part d'aquells que ens representen ha de ser primer escoltar i després actuar, i no la inversa. Les necessitats sorgeixen dels problemes dels ciutadans i, tal com apuntàvem abans, si no s'inclou tota la diversitat existent, difícilment s'arribarà a grans consensos que augmentin el benestar general.

La participació ciutadana és, al mateix temps, un exercici de responsabilitat democràtica en aquell que decideix exercir-la. Paral·lelament a aquest treball de camp per conèixer les mancances d'un municipi també s'ha d'exercir una pedagogia que fomenti l'esperit crític i el compromís que es pren amb l'entorn i les persones quan es pren part d'un procés com aquest. La llavor que pot sembrar-se articulant de manera correcta uns pressupostos participatius pot fer créixer altres espais de decisió popular que, dins de l'àmbit municipal, poden empoderar-nos com a ciutadans i tenir un caràcter transformador a llarg termini per la nostra societat més propera. Que les administracions hi creguin i treballin per interpel·lar a la majoria és el primer pas.

En l'aposta pel comerç de proximitat efervescent els darrers anys enfront dels grans monstres de la venda en línia hi trobarem molts activistes aquestes festes. Tanmateix, aquell personatge selecte que cerca el millor títol per regalar a la seva llibreria de confiança pensarà en un consum cultural també de proximitat? Best sellers de digestió ràpida ubicats a l'altra punta del planeta omplen els aparadors aquestes festes, mentre aquells autors de casa nostra, que ben bé podrien ser els nostres veïns, passen desapercebuts dins la secció de local que gairebé ningú s'hi mira.

La tasca constant de llibreters convençuts no és suficient. Cal que els lectors apostem cada vegada més per les plomes autòctones i els regals d'aquestes festes en poden ser una bona excusa. Servidor es permetrà fer algunes recomanacions per als més indecisos. Qui busqui una novel·la senzilla i apassionant pot provar amb La mort d’Abel Moustaki de Joan Francesc Dalmau. Per als amants de la nostra història i les seves transformacions, Aigua a les venes de Francesc Canosa els acostarà a la construcció del Canal d’Urgell des d’una òptica molt singular. Poesia a dojo amb noms com Àngels Marzo, Jaume Suau o Meritxell Nus. 2023 serà l’any del centenari del naixement de Josep Vallverdú, una bona oportunitat per recuperar-lo o descobrir-lo per primer cop.

Si us heu quedat amb ganes de més, acosteu-vos a les llibreries i pregunteu, tafanegeu, fullegeu, oloreu i deixeu-vos endur per les històries d’aquí, les més nostres. El paisatge de Ponent és un marc incomparable per escriure i per llegir i qui millor que les persones de les nostres contrades per explicar-nos qui som. Aquests Reis aparqueu la novetat i la lectura fàcil i oblidadissa i sumeu a la vostra cistella de productes locals la literatura de casa nostra.

El pop alternatiu mai no ha gaudit de molt reconeixement a les terres de Ponent, però l’artista vilanoví ja ha demostrat amb les seves primeres cançons que està disposat a canviar aquesta dinàmica. Amb Crisi de fe va arrencar un menú degustació que encadenava els temes del disc amb versions d’allò més diverses que incloïen interpretacions molt sui generis d’artistes com Lana del Rey o New Order, sempre primant la diferència, l’excentricitat i l’eclecticisme sonor, virtuts que s’amaguen en cada una de les cançons d’Asori. 

L’emotivitat que impregna les cançons d’Asori també es plasmà en el seu directe, on poc a poc l’espectador podia anar prestant més atenció a allò que sonava i a allò que es cantava, obviant la realitat que l’envolta. En aquest viatge galàcticomusical –a l’igual que passa a Apolo– la nau anava agafant intensitat cançó rere cançó donant el protagonisme necessari a cadascun dels instruments en el moment idoni.

La línia de baix caminant en cada tema, les atmosferes dels sintetitzadors, una caixa adequadament col·locada dins del beat i els riffs de guitarra que no amaguen la influència del britpop en la sonoritat d’Asori confeccionaven un mapa pel qual donava gust transitar durant el concert

El moment culminant arribà amb els singles La força i Pau Vallvé, amb el qual Asori s’enfundà una capa de performativitat extrema tocant un teclat d’ordinador i passejant-se per davant de l’escenari com qui passeja pels passadissos més profunds de la seva ànima. Després de la tradicional i absurda costum que tenen els músics de fer creure al públic que ja ha acabat el concert, la banda tornà a sortir per regalar al públic Veritat, tema que es convertirà en el proper llançament d’Asori gràcies a la beca que ha rebut l’artista per part de Cases de la Música.

Després d’estavellar-se, de fer una exploració interna i de decidir-se a engegar un projecte musical propi, Asori ha fet ja el següent pas: el de tornar a la carretera, i fer-ho sobre els escenaris. El repte recau ara en programadors de sales i festivals d’arreu del territori, que hauran d’apostar no només per Asori, sinó per tota una fornada de joves músics que, amb talent i ambició, estan disposats a redefinir el pop català de dalt a baix. Mentrestant, tots aquells que vam gaudir del concert d’Asori el passat dissabte estarem esperant la propera entrega d’aquest amor radiant.

El món creat per Ros i companyia aterra el divendres 16 de juliol als Rentadors de Juneda, vila que ha vist ajornada l’actuació del grup nombroses vegades i que ara podrà gaudir de la presentació de El regreso de Abba a les terres de Ponent. Hem conversat amb Axel Pi, bateria de Sidonie, per tal de conèixer els secrets de l’àlbum i la gira.

P. Aquest divendres vinent presenteu a Juneda El regreso de Abba, un disc basat en la primera novel·la del Marc. Tot i així, he llegit que no us agrada dir que heu fet un disc conceptual, per què?

R. Nosaltres no hem sigut fins ara dels discos conceptuals, però és una evidència que el fet que estigui basat en una història escrita i que mantingui un diàleg constant amb el contingut d’una novel·la el fa especial i l’acosta a la conceptualitat. Al final, més que recrear-nos a l’hora de definir el disc com a conceptual, preferim relacionar-lo amb una història que no només es limita a ser una novel·la ni un disc, sinó que és també una gira, un viatge i moltes coses que en realitat no troben una comparació en altres projectes artístics que puguem conèixer, perquè fins ara no coneixem molts casos d’un disc i una novel·la que hagin sortit al mateix temps, amb el mateix títol, la mateixa història i la mateixa portada. Un pot gaudir de la novel·la sense escoltar el disc i pot gaudir del disc sense llegir la novel·la, però evidentment la gràcia està en que quan fas una cosa i una altra descobreixes unes connexions i uns diàlegs que ho fan més especial, que és el que al final buscàvem. Després de tants anys tocant és una nova acrobàcia a la nostra evolució que crec que ens defineix com a grup, perquè al final mantenir-te inquiet i apostar sempre per coses diferents és el que ens manté vius.

P. El procés de composició d’aquest disc ha estat diferent al de discos anteriors? D’alguna manera aquest cop la temàtica venia imposada pel llibre.

R. Sens dubte, el fet que la pròpia literatura hagi inspirat al Marc a escriure les cançons forma part d’un procés totalment nou i que ha sortit d’una forma natural. Ell explica que estava escrivint la història sobre l’Abba, l’Hugo i el Domènech i clar, dos d’ells són músics, i amb aquesta història d’amistat, d’amor, de música i de procés creatiu ells composen unes cançons que al Marc el van portar a pensar en com sonaven aquestes cançons, en composar-les i, si les composava, per què no les gravava amb nosaltres i per què no les editàvem. Això és molt interessant perquè la pròpia història que estava escrivint el va portar a pensar en unes cançons que no havien nascut encara i que ell les va fer néixer i després gravar-les amb nosaltres. És molt interessant aquesta naturalitat amb la que l’escriptura va dur a la gravació del disc.

P. Canteu que la vostra vida és la música, però segurament les vostres cançons han acabat esdevenint la vida d’algú també. Al final això és un poder i com a tal comporta la seva responsabilitat.

R. No sé fins a quin punt ens aturem a pensar molt en això al moment en que s’estan composant i gravant les cançons, però sí que et dic que poques coses hi ha més gratificants com a artista que saber que una cosa que has fet ha pogut tenir aquesta repercussió. Aconseguir que creant i tocant una cançó aquell que l’escolta se senti identificat amb el que expliques i que aquella cançó pugui acabar formant part de la seva vida, o de la relació amb la seva parella, de famílies... això no t’ho pots imaginar. Jo crec que quan començàvem a fer el que fem no ens imaginàvem el poder que tindria i l’agraïment que sentiríem quan la gent arribés a escoltar les cançons i se les fes seves. Sé que és un tòpic, però que la gent pugui escoltar Mi vida es la música i en comptes de pensar en el Marc, el Jes i l’Axel fent una oda a la seva professió pugui sentir-se el protagonista de la cançó és al·lucinant.

P. Ara ja porteu molt més rodat el disc, que està funcionant meravellosament, i arribeu als Rentadors. És el lloc més maco al que tocareu mai?

R. Tu ho has dit i quan un sap que la definició d’un lloc és aquesta i a més ho coneixes des de fa temps, que és el nostre cas, afegeix-li el desig d’aconseguir tocar aquí. No és ara que coneixem els Rentadors i sabem que és un marc tan bonic, ho coneixíem des de fa temps perquè tenim molts amics a Juneda. Fa molt temps que desitjàvem tocar als Rentadors i serà magnífic poder-ho fer. Guardo una foto que em van passar de l’espai i sabia que algun dia hi tocaríem i el dia per fi ha arribat.

P. Feia ja uns quants anys que Sidonie no passava per les terres de Ponent, com és el públic lleidatà amb vosaltres?

R. Per començar és un públic que ens ha vist néixer i créixer. Nosaltres al principi l’únic que podíem fer a banda de tocar a Barcelona era anar a tocar a Tarragona, a Lleida i a Girona, especialment a les dues primeres. Qui ens coneix sap que vam començar donant-nos a conèixer amb els primers bolos a finals dels 90 i emociona veure que hi ha seguidors que ens van descobrir llavors i que segueixen venint als concerts i han vist tota la nostra evolució. La nostra relació amb Lleida està plena de bones anècdotes, de grans nits i de grans banquets de caragols.

P. La confecció del repertori, que entenc que feu entre els tres, com la treballeu després de tants àlbums? Quin pes tenen a la balança els temes nous i els grans èxits?

R. Com et deia, per nosaltres El regreso de Abba no és només una novel·la o un disc, és també una gira i moltes coses més: cada post que fem a xarxes socials, cada samarreta, cada tovallola... Estem pretenent fer que la gent formi part d’un viatge que és El regreso de Abba i, per tant, pel que fa al concert nosaltres necessitem que qui ens vingui a veure entri dins d’aquest món imaginant que està a Cadaqués o a Portlligat amb nosaltres i és essencial que el repertori estigui tintat per tota aquesta essència i que el disc hi estigui present. Però evidentment amb tants discos i tantes cançons no podem deixar de fer una selecció del nostre repertori. Al final viatgem amb El regreso de Abba, però també fem una passejada per tots els discos de la nostra carrera, i quan dic tots són realment tots els discos, perquè de fet el concert comença amb On the Sofa, que va ser el primer single de Shell Kids, un dels nostres primers discos en anglès. Això és tota una declaració d’intencions, que avui després de tants anys sense cantar en anglès obrim un concert amb On the Sofa té a veure amb la nostra necessitat de reivindicar el lloc d’on venim i defineix molt aquest viatge.

P. El que sí és cert és que aneu adaptant el setlist al lloc on toqueu, com serà la proposta que ens oferireu a Juneda?

R. Nosaltres venim d’una gira d’hivern viscuda en plena pandèmia i tenim l’experiència de tocar amb la gent asseguda, sense que es puguin aixecar, però això no vol dir que a Juneda no fem ballar el públic. El nostre repertori passa per molts moments, però hi ha un moment de vitalitat que sempre és necessari a tot arreu on anem.

P. 23 anys de carrera, 9 àlbums d’estudi, gires per Espanya i Llatinoamèrica... li veieu un final a Sidonie o encara us queden moltes carreteres per recórrer?

R. En el moment en que estem conversant plegats i, per tant, promocionant un disc i un concert a Juneda és perquè no contemplo aquest final, sinó l’entrevista d’ara seria molt agredolça perquè jo estaria visualitzant un final. Nosaltres vivim el moment, però aquest moment el necessitem viure amb la il·lusió que ens projecta cap al futur. Aspirem a que això no s’acabi mai, la vida és la que és, però nosaltres vivim amb la mateixa il·lusió el grup que quan fa 23 anys vam començar en el món de la música.

Per acabar, a un servidor sempre li agrada aprofitar les converses amb artistes per demanar-los que ens recomanin un disc, una pel·lícula i un llibre. En aquest cas, els membres de Sidonie ens ofereixen una selecció que passa per la novel·la Y los hipopótamos se cocieron en sus tanques de Jack Kerouac i William Burroughs seleccionada per Marc Ros, vocalista, el disc Speaking in Tongues de Talking Heads seleccionat per Jes Senra, baixista, i la pel·lícula Els set samuràis d’Akira Kurosawa seleccionada per Axel Pi, bateria.

Les entrades pel concert de Sidonie als Rentadors poden comprar-se a la web del festival.

Amb un pavelló a vessar de gent, malgrat les limitacions encara vigent, el grup de Constantí va anar fent desfilar tímidament les cançons de la seva etapa més recent. Temes d'àlbums més discrets com L'àrea petita, Fràgil o Com anar al cel i tornar semblaven tenir al públic una mica despistat fins que la tríada del disc Agost, el tema homònim, Soroll i Pau, va fer aixecar a la majoria dels presents de la cadira. A partir de llavors ja va ser impossible fer asseure ningú.

Ahir al vespre al Palau hi havia parelles adultes que es van conèixer amb cançons del Respira, gent gran que ja els van haver de patir amb el Brut Natural i alguns infants que encara no han descobert ben bé qui són Els Pets.

Passant pel tombant de segle cançons com Por o Massa jove per fer-me gran —irònica tenint en compte les més de tres dècades que Gavaldà, Reig i Cáceres porten sobre els escenaris— anaven fent camí per arribar a les primeres referències de la banda. Amb Núria, Està plovent i S'ha acabat ja no va quedar cap dubte del gran encert dels de Constantí en recuperar part del seu passat, de quan omplien estadis i places de festes majors d'arreu del país. La cirereta del pastís, la primera de la nit, de fet, fou Vespre, una d'aquelles cançons que han traspassat generacions i que, al Palau d'Anglesola, Gavaldà es pogué permetre el luxe de gaudir-la entre el públic com un espectador més. No li va fer falta agafar el micròfon en cap moment.

I, abans de la traca final, Els Pets encara volgueren afegir un repte més a la gira. Per primera vegada des de 1985 els tres membres originals interpretaven sols, sense formació d'acompanyament, No t'enyoro (cançó d'amor desesperada). I una vegada més, la corroboració que passen els anys i l'energia dels inicis no es perd. La republicana Jo vull ser rei i la millor cançó del pop català, el Bon dia, servien per posar punt final a un vespre de bon pop al Palau d'Anglesola i és que podem dir sense vergonya que Els Pets són com els nostres Beatles, la seva discografia és mutant i inconformista, evoluciona sempre per créixer una mica disc a disc, però manté en la memòria col·lectiva himnes que no moriran mai. Això és el pop, cançons enganxoses que ens permeten viure una estona de cel enmig de la grisor del dia a dia.

La gira del primer àlbum de Maria Jaume fa parada aquest dissabte 20 a l'Espai Orfeó de Lleida en un concert en acústic on, a partir de les vuit del vespre, l'artista desplegarà la seva proposta amb la voluntat de generar un espai en el qual el públic es miri endins i es trobi en les cançons.

Entrevista a Maria Jaume

P. Qui era Maria Jaume Martorell abans de guanyar el Sona 9?

R. Jo crec que era sa mateixa. Era una persona que tampoc li importava tant com ara a sa música com és ara, perquè bàsicament ara és la protagonista de sa meva vida i abans no ho era en absolut. A través del Sona 9 va anar guanyant un paper més principal i vaig anar adonant-me de que m’agradava, perquè era una cosa molt de per casa, però tampoc li donava la importància que necessitava. Però na Maria era exactament sa mateixa.

P. La música, doncs, sempre ha sonat a casa teva?

R. Sí, som una família molt musical però no música. Sí que es meu germà sempre ha tingut grupets de versions i ha anat fent coses i era una influència molt directa, però a la vegada per això, perquè a casa nostra sempre ha sonat molta música d’ençà que vaig néixer i sí que era una cosa molt important i que sempre ens acompanyava.

P. Quan et vas mudar a Barcelona per estudis, amb les dificultats vitals que això comporta, la música va començar a ser un refugi per a tu?

R. Ho has dit molt bé, una espècie de refugi perquè al final te’n vas de ca teva, a més a Mallorca que sempre que ens en anem una mica enfora ja ens sentim fora de lloc. Els primers mesos d’estar a una ciutat nova on no coneixia gairebé ningú em va ajudar molt a adaptar-me, a mullar-me i que em sortís tot el que duia a dins. Potser si no hagués fet aquest canvi, a lo millor no hauria sortit tan natural aquest procés.

P. Formes part d’una generació post-Antònia Font que esteu revitalitzant la música en català a les Illes Balears. Et sents part d’una escena pròpia?

R. Sí, jo crec que som post-Antònia Font totalment, perquè a tots els mallorquins ens ha tocat molt i ens ha influït molt, però també crec que dins Mallorca hi ha moltes escenes diverses i ara hi ha molta música nova i molts artistes nous. De vegades també se comet s’error de posar-nos a tots dins d’es mateix sac i està bé que se’ns doni importància, però està bé que se sàpiga distingir tots es panorames que hi ha.

P. Tenim prou en compte la música balear aquí al Principat?

R. Crec que precisament ara és un moment que diria que sí. Estem contentíssims i crec que això se nota perquè molts artistes estan sortint nous i se senten molt ben emparats i tenen molts més referents que abans veient que se mos escolta fora i això fa que tinguis més ganes de mostrar el que estàs fent. Música a Mallorca sempre se n’ha fet i potser abans no se’ns tenia tan en compte i ara sí.

P. Aquest dissabte presentes el teu primer disc a Lleida, Fins a maig no revisc, però per la maduresa lírica dels teus temes dona la sensació que portes anys dedicant-te a la música.

R. Jo penso que sí que se nota que és el primer. (riures) Però sí que estic molt contenta perquè per ser un primer treball és una mica estrany tot el que està passant i sa bona rebuda que està tenint, però a la vegada jo sóc molt conscient de que és el primer perquè estilísticament se notarà una mica després amb el que vagi traient que ja vaig decidint una mica més. Al final es primer disc és una mica d’experiment i evidentment sóc jo, però cada vegada n’estic aprenent més.

P. Les lletres són molt interpretatives i inclús abstractes. Ho vols així o et preocupa que es perdi missatge pel camí?

R. No, jo crec que m’agrada que cadascú li doni el sentit que en aquell moment li vagi millor. Al final sí que m’agrada inspirar-me amb experiències meves, però trobo bastant curiós que sa gent s’imagini una cosa totalment diferent del que jo tenia pensat i crec que això és lo maco.

P. Una cosa que agrada a l’oient és com les cançons generen moltes imatges.

R. Doncs sí, en aquest disc faig molt això de crear imatges o escenaris molt clars. També m’agrada que segueixi un fil o una narrativa, però això és una cosa que quan escolto música aprecio molt, que hi hagi elements molt quotidians perquè al final és el que et fa connectar amb aquella cançó.

P. Això el converteix també en un disc molt contemplatiu.

R. És que és això, que cadascú ho tingui més fàcil per imaginar-se sa seva història.

P. Parles també de discursos populistes. Hi ha populisme en les relacions personals?

R. Totalment, jo crec que sí. Hi ha persones també populistes i en relacions doncs també, evidentment.

P. El tema del disc és l’amor?

R. Potser sí, si ho agafem amb pinces, perquè al final és el que ens mou i no només s’amor romàntic, sinó s’amor per totes ses coses i per lo més quotidià. Jo crec que sí, perquè és molt més fàcil escriure des d’aquest sentiment i s’amor potser no només ve des cap sinó també de sa terra o s’enyorança, sentiments que són molt fàcils de plasmar.

P. Tot i així, és un amor molt cru i que observa més les ombres que les llums.

R. És veritat que hi ha molts temes on se noten més ses ombres que ses llums, però jo també crec que també hi ha temes lluminosos i mínimament alegres. En general, té més lloc la foscor, però també hi ha s’altra cara.

P. La imatge del disc també destil·la aquesta cruesa romàntica que parlàvem.

R. Això sí que va ser molt cercat, per plasmar aquest sentiment agredolç d’una cosa que està mig mort i que a la vegada acaba revivint. Hi ha molts elements, com sa portada amb rames seques i jo que pareix que sigui un cadàver allí estirada (riures), però a la vegada és tot molt irònic.

P. Una cançó que sorprèn dins la línia estilística i poètica del disc és Fuig i no me toquis, per què aquest toc més desenfadat enmig d’un disc tant melangiós?

R. Precisament perquè no estiguis tot es disc plorant. (riures) Volia rompre una mica el gel de la línia aquesta de tristor o excessiu drama. Jo també tinc aquest costat i m’agrada molt aquest estil més desenfadat i de pitjar es casset i que soni el que hagi de sonar i aquest tema és una mica això.

P. Com s’interessa Pau Vallvé en tu per arribar a voler-te produir?

R. Això va ser un cop de sort total. Ens vàrem conèixer en un concert seu, perquè jo era fan seu total. A partir d’aquí, li vaig dir que escrivia, em va dir que li passés unes demos, li vaig passar i ell no s’ho esperava que li agradessin i llavors se va interessar per fer alguna cosa. Després tot el procés del Sona 9 ens va venir molt bé.

P. Fins a quin punt ha incidit ell en la teva sonoritat?

R. En principi hi ha unes quantes cançons que jo vaig compondre a guitarra i veu que ja hi recorden, perquè és una persona que m’ha influït durant molts anys. I després evidentment quan una persona produeix un disc se nota sa seva mà allà i és normal que recordi a Pau Vallvé. A lo millor lo que ve després d’això no hi recorda tant.

P. Al revés també, hi ha part de tu a La vida és ara?

R. Clar, és que ell quan estava composant el seu disc estava acabant de produir el seu i jo crec que, evidentment, qualque cosa se li ha colat per allà.

P. Has format banda amb Núria Graham i Maria Espinosa. Sembla que l’escena indie catalana t’ha rebut amb els braços oberts.

R. Això encara va ser molt més sorpresa, perquè era una cosa que evidentment no m’havia plantejat i inclús el fet de tenir banda tampoc. Va ser una mica de sopetón, arriscar-me a dir-li a na Maria i a través d’ella vaig arribar a Núria que en sa primera instància ni se m’havia passat pel cap que pogués fer-me de bateria. No puc estar més encantada amb aquest trio.

P. Les expectatives de vegades venen de fora, però també de dins d’un mateix. Com artista, quina relació tens amb les expectatives?

R. És una cosa que tots hi pensem, però que tampoc em marca gaire per pensar ses coses i per compondre ses cançons, perquè crec que perd totalment sa màgia si estàs pensant en com se rebrà abans de fer-ho. Si aquest disc que és sa cosa menys pensada del món ha anat bé, a partir d’aquí és molt més bo crear a partir d’aquest sentiment que no pas del que pensaran després.

P. Potser de vegades tenir expectatives acaba generant frustració.

R. Totalment, seria totalment incapaç de crear si hagués d’estar pensant en la fórmula perfecta d’una cançó. No podria.

P. Dius que Fins a maig no revisc ja és un disc antic per a tu. Quines són les preocupacions que mouen la música present i futura de Maria Jaume?

R. Idò, és veritat que se’m fa una mica antic perquè hi ha cançons que vaig compondre ja fa anys i amb el temps tan estrany que han passat sembla que ha sigut més. Musicalment, crec que també he avançat ja bastant. Un segon disc encara no el tinc present, però sí que trauré alguna cosa i se podrà veure una mica més sa meva identitat.

El certamen vinculat a la Telecogresca no tenia un guanyador lleidatà des de l'any 2012 amb La Terrasseta de Preixens.

La victòria al concurs permetrà a Bredda, que sortien per primera vegada de les terres de Ponent, obrir l'escenari Fourier el 9 d'abril en el marc de la Telecogresca al Parc del Fòrum de Barcelona. 

Joan Bergadà, un dels membres de Bredda, ha explicat en declaracions a Territoris que la banda portàvem molt temps treballant en aquesta actuació i celebren que, després de participar en altres concursos musicals, aquest cop hem pogut culminar totes les hores i l'esforç amb aquest premi.

P. Entenc que la passió pels gegants hi ha sigut sempre, però quan et planteges començar a construir els teus propis gegants de manera professional?

R. Jo crec que va ser a partir del treball de recerca de Batxillerat. Fins llavors havia fet pel meu compte figures que no tenen res a veure amb les que faig ara, molt més senzilles i rudimentàries, i a partir d'aquell moment se'm va ocórrer analitzar el vessant social del món geganter. A l'institut ja em van dir que a mi no m'agradava tant això com construir els gegants i em van proposar fer una volta de full al treball i construir el gegant de l'institut. A primer de batxillerat vaig anar a un curs a l'Alt Empordà sobre construcció de capgrossos amb la tècnica bàsica que hem de conèixer, vaig construir el gegant de Josep Vallverdú amb la tècnica que havia après i aquest va ser l'inici del meu interès pel vessant més tècnic dels gegants.

P. En aquest context vas muntar la teva colla gegantera, Estimem els Gegants. Necessitaves tenir un espai que fos propi per créixer com a geganter, sobretot en un municipi com les Borges amb diferents colles?

R. Sí, jo reconec que la meva part de geganter no ha evolucionat tant com la de constructor. La meva colla és tan petita que gairebé no es pot dir que és una colla, perquè som la meva família i jo. Vam començar a fer sortides amb uns gegants que vaig crear l'any 2015, però tampoc hem volgut associar-nos ni créixer més. Jo prefereixo bolcar-me en la comissió de la Trobada de Gegants de les Borges, que som els que organitzem la trobada del setembre. Aquí a Borges tenim la sort de ser moltes colles, però que ens ajudem molt entre totes quan ens falten portadors, a la trobada... gairebé som tots la mateixa colla, perquè en el fons volem projectar Borges i ens és igual amb quin nom ho fem.

P. Aquesta passió gegantera deu ser més fàcil tenir-la a l’ADN sent borgenc, no?

R. El que a mi m'agradaria comentar és la diferència de com veuen els gegants els nens d'ara a quan jo era petit. No tenia ni YouTube, ni gegants de goma, ni contes, ni res. Que t'agradessin els gegants a la meva època era molt més difícil que ara, perquè ara els han infantilitzat una mica i els han apropat a tothom. Jo veia els gegants un cop a l'any només, a la festa major de Borges. Era una cosa estranya que m'agradessin els gegants, des de petit que demanava un gegant, perquè era la meva il·lusió, i amb cinc anys ja me'n van regalar un.

P. No sé si encara guardes la imatge de la primera trobada gegantera d’aquí Borges en la que vas sortir amb els teus gegants. Com és la sensació d’entrar a la plaça per primer cop?

R. La primera trobada que vaig sortir devia ser el 1999 o el 2000, quan tenia cinc anys amb la Rosa, que és la gegantona que em va construir el Manel Vidal, un geganter d'aquí de les Borges, i recordo acabar amb les espatlles vermelles. Tenia cinc anys i, tot i que la gegantona era petita, al final era pes i jo era un nen. Recordo donar-ho tot i passar-m'ho pipa.

P. Creus que s’ha perdut aquest misticisme dels gegants entre els infants actualment?

R. Clar, la màgia aquesta jo considero que és cap a allò que desconeix, una mica com el tió de Nadal. Si veiessis el tió de Nadal tot l’any, fessin una sèrie i venguessin ninots tot l’any, perdria la màgia del dia de Nadal. El mateix em passava a mi amb els gegants. Era una explosió d’adrenalina perquè els veia només aquell dia i la resta de l’any no. Ara penso que s’ha perdut una mica la intensitat, però s’ha guanyat en quantitat. Reparteixes la força que podies tenir amb un dia en altres vegades que els pots gaudir. Considero que és un avantatge i no has d’esperar any a any, jo si hagués sigut un nen, m’hauria encantat tenir tants recursos i figures com ara. Jo jugava amb ampolles i taps de suro imaginant que eren gegants.

P. Entrant en el procés de construcció, a mi em ve al cap, com a molts mollerussencs, la imatge dels gegants del Pepito i la Carme per la fidelitat dels rostres que vas aconseguir plasmar. Com treballes per fer que els teus gegants siguin tan fidedignes?

R. En aquest cas, reconec que vaig tenir moltíssima sort perquè em van facilitar molt material. Hi ha encàrrecs que em donen un parell d'imatges i jo m'he d'imaginar com eren aquestes persones. Amb el Pepito i la Carme vaig anar a casa de les filles, em van deixar vídeos i allí vaig poder captar els seus moviments, l'expressió de la cara, els somriures... Gràcies al seu arxiu, que rarament hi és amb gent gran, vaig poder captar una mica millor la seva essència. Jo suposo que és intentar sortir únicament dels trets físics, intento imaginar una mica l'ànima del gegant. El gegant, tot i que és una escultura, no és només un nas o una boca, és una expressió en concret i això és el que intento aconseguir.

P. A nivell més tècnic com planteges la construcció d’un gegant des de l’arribada de l’encàrrec fins a l’entrega al poble?

R. Començo fent un esbós molt senzill, amb quatre línies sense moltes mesures ni plans detallats. Faig un dibuix ràpid i després ja em poso amb el modelatge en fang. Prefereixo ensenyar l'escultura trenta vegades que no pas l'esbós. Quan ja tinc l'escultura i veig que és una figura digna, l'envio des de tots els angles possibles o de vegades ho vénen a veure i llavors ja faig el motlle amb les parts necessàries. Un cop tinc el motlle, puc fer el gegant en cartró pedra o en fibra de vidre. Són dos materials molt diferents, però són igual de resistents. El cartó pedra és una mica més noble, perquè està associat a l'antiga tècnica dels gegants centenaris, i la fibra és un producte que va arribar més tard, però que resisteix millor la humitat. Després es poleix, es planteja el sistema de muntatge i desmuntatge, s'encomana el cavallet al metal·lista o el fuster i s'encarreguen els vestits a les modistes. Al final s'acaben d'arreglar els detalls, es pinta i s'envernissa i ja es pot entregar la peça.

P. Per la fira de l’Oli de l’any 2019 vas presentar l’Anhel i la Llibertat, els nous gegants de la vila de les Borges. Quan reps un encàrrec com aquest, què sents i què és el que pretens plasmar-hi?

R. Aquí tenia una doble dificultat, perquè no es tractava de recuperar els gegants desapareguts, perquè els gegants antics hi són i estan en bon estat, però pesaven molt per fer les trobades que fan els gegants de les Borges, molt per sobre de la mitjana habitual d’una colla gegantera. L’encàrrec va durar uns quants anys i va ser molt emocionant, perquè al principi volíem fer una rèplica exacta, però llavors vam discutir quin seria el guany de poder fer una reinterpretació al llarg del temps. Ara tenim els gegants vells i els nous, amb una personalitat similar, però amb un caràcter diferent. La regidora que ho va encomanar no ho va viure com un projecte més, sinó que s’hi va bolcar i vam aconseguir implicar molta gent del poble. Els cavallets es van fer aquí, les teles les van fer modistes d’aquí i el gegant també. Ens hi vam bolcar perquè sabíem que serien uns gegants que veuríem molt i que ens representarien a la resta de pobles on anessin.

P. Portes el compte del teu currículum de gegants i capgrossos?

R. Crec que passo ja les 25 figures, entre gegants i gegantons, tot i que de gegantons tampoc n’he fet tants. De capgrossos n’he fet només quatre, al final el que faig més són gegants d’uns 3,5 metres.

P. Alguns d’aquests gegants se n’han anat a l’estranger. Com reps aquests encàrrecs de tan lluny?

R. Tenim la sort que les xarxes socials han permès que el nord de França s’hagi posat molt en contacte amb el món geganter d’aquí, ha vist com elaborem les figures i s’han animat a apostar per constructors catalans. L’excusa va venir per un intercanvi amb gent de França, els vaig ensenyar el que havia fet, surt l’excusa de fer una geganta i amb tot això, ja en porto quatre. N’he fet un parell per França i els altres dos per a Bèlgica. També n’he enviat dos a Mallorca, a Santa Margalida.

P. Abans d’entrar en el context actual, la construcció de gegants dona per viure?

R. Tot depèn de la zona on estàs. A Catalunya el que veig és que el boom de la construcció gegantera ja ha passat una mica. S’han construït moltes figures i les principals ciutats ja tenen els seus gegants. Tot i això, hi ha moltes colles que segueixen apostant per créixer d’una altra manera i també surten moltes colles particulars que es desvinculen de l’ajuntament i encomanen els seus gegants. Jo tinc la sort que puc viure una mica dels dos mons i poder treballar per fora, perquè és apassionant i també fas uns gegants d’una mida diferent.

P. El mes de març del 2020 arriba l’estat d’alarma i, com tots els sectors, la cultura popular queda suspesa. Com has viscut aquesta aturada que encara dura?

R. A mi aquesta situació no m’ha afectat a la construcció, perquè el fet d’encomanar un gegant tarda més de mig any i davant la incertesa de no saber quant duraria, les colles han seguit apostant per construir gegants malgrat la pandèmia. A les colles els era igual inaugurar-los aquest juny que el vinent, llavors jo he tingut els mateixos projectes de mitjana que en un any normal. L’últim gegant que he fet per França va sortir a l’octubre, quan ja feia  uns quants mesos així, i sens dubte van voler embarcar-se a construir un gegant que no saben quan podran fer ballar. El fet de construir un gegant com que és una inversió a llarg termini, perquè un cop el tens ja és per tota la vida, és indiferent a la temporalitat que pugui estar lligat el seu naixement.

En aquest sentit, m’ha afectat molt més com a geganter, perquè sempre és un reclam passejar les teves figures. Fas molts contactes a les trobades geganteres i més ensenyant tot el que has fet. Amb això sí que considero que la patacada ha sigut forta i gràcies a les xarxes socials hem pogut ensenyar el que fem i la gent segueix estant al corrent.

P. Hi ha la sensació que serà difícil tornar a la normalitat pel món geganter?

R. Hi ha molts pobles que feien trobades amb una desena de colles, com aquí a les Garrigues, i gairebé no hi havia gent al carrer. Aquestes trobades es poden seguir fent, perquè no eren de gran magnitud. Trobades com la que fem a Borges al setembre, amb més de 70 colles geganteres, 5.000 persones a la plaça i un sopar de gairebé 2.500 no sé quan podrem tornar-ho a veure. La imatge de tota la plaça plena quan ho podrem tornar a veure? No ho sé ni vull imaginar-m’ho, perquè suposo que ens enfonsaríem. De moment el que estem fent és intentar plantejar actes asseguts, amb tot el protocol i oferint balls de gegants. A Borges en tenir més d’una colla tenim la sort de poder simular una trobada entre tots. No és el mateix, però de moment no podem imaginar-nos res més.

P. A les Borges vau haver d’anul·lar la Trobada de Gegants, Grallers i Correfocs per primera vegada des de 1983. Com vau gestionar la frustració que això suposa?

R. La trobada amb la declaració de l’estat d’alarma i la suspensió de la Patum de Berga o les festes del Tura d’Olot, que coincideixen amb les nostres, ja vam veure que no ens en salvaríem. Llavors ens vam animar i vam plantejar un altre format que era un espectacle teatralitzat on els gegants parlaven i tenien una història amb balls inclosos. Vam apostar molt per la música també, que potser amb la trobada tradicional quedava en un segon pla. La decepció va ser majúscula, perquè la setmana que havíem de fer la Festa Major la vam anul·lar el dimarts perquè Quim Torra va sortir per televisió demanant que no es fessin reunions de més de deu persones i, a més, Salut no parava d’enviar cartes als ajuntaments demanant que s’anul·lessin les festes majors. A l’equip de govern li va agafar una mena de pànic col·lectiu i va haver-hi una onada de cancel·lacions que tampoc tenien cap motiu amb l’oposició en contra i les xarxes socials del poble bullint que van fer que ens sentíssim fins i tot malament. S’havia organitzat un guió i un format que seguia totes les mesures, però tampoc es podia fer. Va ser decepció rere decepció.

P. També hi ha hagut la percepció generalitzada que l’administració ha deixat de banda la cultura en aquesta crisi. La cultura popular ha estat la branca cultural més menystinguda?

R. Sí, jo veig que la cultura popular aquí i la cultura popular a un altre país no tenen res a veure. Aquí si hem sobreviscut i seguim fent el que fem ha estat gràcies a les associacions i la gent que sense cap mena de benefici ho ha tirat endavant. Els constructors ens hi bolquem més per la passió que tenim que pel que hi guanyem i les entitats igual. L’administració dona una sèrie d’ajudes, però tampoc garanteixen la subsistència, perquè aquest món realment substitueix amb la bona fe de la gent que s’implica. Només cal veure com la cultura popular ens hem bolcat a qualsevol causa, més justa o menys, però sempre hem estat allà. Considero que la cultura popular, i en concret el món geganter, ja estava castigat d’abans, ja era un supervivent d’abans. També comparant-nos amb els castells, que sempre s’ha volgut donar-los un major reconeixement i han aparegut més als mitjans de comunicació, la cultura de carrer i els gegants hem estat més menystinguts, però això ja ve d’abans de la pandèmia.

P. Ja has comentat alguna cosa, però quines solucions a curt termini hi veus per poder salvar el sector?

R. Si la gent comença a canviar el xip que durant uns anys potser viurem la trobada d’una altra manera, la construcció tampoc ha de decaure perquè la il·lusió de fer un homenatge a algú o de construir un gegant tard o d’hora s’acabarà fent. Ningú diu que no ho farà enguany perquè no podem sortir. És com la gent que ha arreglat casa durant el confinament. Hi ha també moltes colles que s’han dedicat a reparar els gegants. Per exemple, amb els gegants de Borges que sortien cada cap de setmana i havia d’arreglar-los entre setmana, ara s’han pogut arreglar a fons.

P. Aquest estiu tornaran a sortir els gegants?

R. Jo suposo que sí, més que l’any passat. L’estiu passat encara veníem del moment fort de la pandèmia i enguany la gent ja ha adaptat els seus actes. Nosaltres a Borges som els primers que hem dit que si la situació es manté amb bons resultats, podem recuperar l’escenari que havíem plantejat per l’any passat i que precisament es fa per poder mantenir viu el caliu dels gegants.

P. L’àmbit geogràfic escollit no té res d’especial, perquè es limita simplement a nivell de divisió regional de Ponent, això ha sigut una limitació o una oportunitat?

R. Bàsicament, jo sóc d’aquí, i el fet que sigui d’aquí fa que ho tingui a l’abast. Podria haver fet la zona de Barcelona, la de Girona o la de l’Ebre, però al ser d’aquí i en tenir molt material de la zona he tirat per aquí. Geogràficament és una vegueria complicada i a nivell històric també, perquè no respon a una unitat amb un sol senyor o un sol bisbat. Jo crec que ho he fet simplement perquè és la zona en la qual em sento còmode i hi acostumo a treballar des de Mascançà, des d’Urtx, de les trobades d’estudis de les Garrigues...

P. En aquest sentit, has visitat 362 nuclis de població. Com ha estat tot aquest treball de camp?

R. No sé si et sona el programa Un país en la mochila del Labordeta, doncs similar, però sense el romanticisme d’aquest escriptor aragonès. No tant això, simplement que a mi m’agrada rodar pels pobles i tenia molt material. Llavors, sense l’objectiu definit de transformar-ho en res, anava ampliant el meu catàleg i anava veient que em faltaven menys portes i finestres per fotografiar que no pas les que ja tenia. D’això me’n vaig adonar sobre el 2018 i l’últim any i mig ja vaig anar a completar la llista dels que em faltaven. Vaig acabar d’anar a tots els pobles i nuclis a la tardor del 2019 i llavors durant el confinament tenia el material i vaig començar a ordenar i escriure, sense un objectiu en concret.

P. No sé si visitant algun dels pobles has trobat algú que t’ha explicat alguna història de les portes i finestres que anaves cercant.

R. Sí, i a més a mi m’agrada parlar amb la gent. Jo intento anar bastant normal passant bastant desapercebut. Hi ha molts casos que no, perquè ja ho domino, però potser en algun cas representatiu sí que preguntes per la casa o, fins i tot, la mateixa gent t’explica coses quan et veu observant. També és veritat que hi ha molta fabulació per part de la gent, però també té gràcia parlar-hi.

P. Dius que no volies fer una enciclopèdia o un catàleg, com treballes el llibre per aconseguir-ho?

R. Aquest és un tema important del llibre. Fer un catàleg seria fer un llistat de totes les obres i ja està, però aquest no era l’objectiu ni molt menys. La meva intenció ha estat fotografiar les peces destacades que poden servir d’exemple i després totes aquelles que estiguessin datades. Al final era agafar coses concretes i parlar de tipologies. Totes les portes es podien resumir en una sèrie de tipologies i llavors, de cada una de les tipologies, en comptes de posar-les totes, poso les més característiques, però no un llistat. Després hi ha un munt d’obres que són iguals que aquestes i que no estan datades. El llibre ha de servir una mica per això, per veure que totes les obres d’aquella època estan fetes seguint una moda i es poden datar, que també és una de les pretensions del llibre, poder ajudar als historiadors de l’art o arqueòlegs per cases de les quals dubtin sobre la datació.

P. Amb Sobre portes i finestres de pedres aconsegueixes apropar una mica l’art dels segles XVI i XVII als que no som entesos en art. Hi havia també aquesta voluntat didàctica?

R. La pretensió de l’historiador de l’art, i de l’historiador en general, hauria de ser poder transmetre els seus coneixements. L’historiador que es queda els coneixements només per a ell no fa la feina que hauria de fer. Vas veient que les coses són complexes, però has d’escriure senzill perquè estic escrivint sobre un art que està a l’abast de tothom. No és el gran quadre de Caravaggio que has d’anar a veure a un museu a Itàlia, sinó que són cases que estan a tots els pobles i que sortint al carrer les podem veure.

P. Al llarg del llibre parles de mestres d’obres en comptes d’arquitectes. Quina diferència tenien aquests mestres del segle XVI amb els arquitectes actuals?

R. En aquella època la distància potser no era tan evident, però al segle XVIII es fa més evident. Els mestres de cases o d’obres són, per entendre’ns, els paletes. En llatí s’utilitza la paraula magister domorum que vol dir mestre de cases, directament, que és el que podria fer un paleta en l’actualitat. Eren coneixements que es passaven de pares a fills sense cap mena de formació. Al segle XVIII amb les acadèmies ja es comença a distingir entre paraules, però arquitecte s’ha utilitzat des de l’època medieval. Molts d’aquests mestres eren analfabets i, a partir d’unes làmines, recreaven el que els hi demanaven. Al segle XVIII això ja canvia i hi ha una directriu que deia que si els plànols no passaven per l’Acadèmia de Madrid, no es podien fer les esglésies. Molt sovint aquests plànols, evidentment, eren vetats i n’enviaven uns de diferents d’un arquitecte amb carrera. El que passava era que feien el projecte que volien i gairebé ni l’enviaven a Madrid. Al final la diferència és això, la formació acadèmica o no.

P. Hi ha una frase que m’ha agradat i és que dius que els artífex dominaven l’ofici per inèrcia. Això vol dir que els mestres dedicaven simplement replicaven la seva obra sense gaire treballar l’originalitat?

R. No, és això que comentava ara. Es diu que una cosa és art sempre que hi hagi una voluntat darrere perquè ho sigui. Aquesta gent no tenien la concepció d’art. Treballaven per metre quadrat utilitzat, com més material utilitzessin, més cobraven. No es plantejaven res més, tampoc tenien models estètics de referència ni molta informació.

P. La permanència del gòtic va fer que el Renaixement tardés a ser adoptat, explica’ns breument a què es deu aquest fet.

R. És una doble necessitat. Per una banda, els mateixos mestres no veuen necessitat de fer novetats i, per altra banda, el promotor tampoc coneixia altres models per poder demanar-ho. El que era bo d’aquests mestres era que, sense tenir massa consciència del que feien, podien acabar fent alguna cosa renaixentista i acabaven barrejant el corrent gòtic i el clàssic fent un estil híbrid. Dominaven més el gòtic, però algú els havia dit que posessin alguna cosa clàssica i esdevenien productes interessantíssims. Si els mestres d’aquella època haguessin fet obres seguint els tractats, tindríem ciutats arreu que serien rèpliques d’Itàlia, i no és així. I trobo que aquesta és la gràcia, que es desviïn de la norma els fa una mica més toscos, però també els fa interessants.

P. Al llibre sorprèn perquè no fas gaire èmfasi sobre l’estat de conservació d’aquestes portes i finestres. Potser la pregunta és molt oberta, però s’està fent una bona tasca de conservació de patrimoni a Ponent?

R. No, ni a Ponent ni a Catalunya no es fa cap tasca de conservació. Hi ha masos i cases de poble que als hereus, si viuen a fora, tant els fa aquella casa vella. O al revés, si tu tens una casa vella i hi has de tancar un tractor, doncs et carregues la porta sense pensar-t’ho. Podríem fer ja un catàleg de portes destruïdes. Com que aquestes cases no estan protegides a nivell de bé d’interès cultural o local, passa el que passa. Les que sí que tenen protecció són les que tenen un escut, ja que hi ha una llei franquista que converteix aquella casa en monument nacional i, evidentment, s’han de protegir, però això alguns ajuntaments ni ho saben.

També hi ha molts pobles on amb el tema dels castells, que són monument nacional pel simple fet de ser castells, hi ha una certa problemàtica. Per exemple, a Linyola alguns diuen que hi ha castell datat de l’any 1412... que hi hagués una altra casa sí, però no era un castell. Als historiadors de l’art hi ha una cosa que ens va molt bé que són les formes per poder datar, que el llibre va una mica per aquí, però clar, la gent és molt ossada a l’hora d’especular.

P. A nivell de difusió de l’obra artística al territori encara hi ha carències per fer arribar el patrimoni a la població?

R. Una cosa és el fet que no es conservi, que això és feina de l’administració de preservar i tenir tots els edificis catalogats. A nivell de difusió, ja és un altre tema. Jo ja estaria content que els ajuntaments conservessin el que tenen. La difusió l’has de fer si tu creus que allò té un valor afegit per al teu poble o si el teu poble té un interès turístic i vols atreure públic. Crec que la difusió s’ha de fer, des dels historiadors i els centres de recerca recolzats per les institucions públiques que permetin aportar econòmicament per fer publicacions com aquesta dedicades al patrimoni, però això és una tasca política en la qual s’ha de creure. Només cal veure què dediquen els ajuntaments al pressupost de les regidories de Cultura. Compara tres ciutats demogràficament similars com Tàrrega, Balaguer i Mollerussa i compara el que dedica cada ajuntament a la cultura. Segurament Tàrrega estigui en primera posició i això es reflecteix en l’ampli pressupost que té el museu, un dels pocs casos de Catalunya de museus municipals adequats. Hi ha llocs com Balaguer que tenen museu i arxiu, Mollerussa només té arxiu, però no un museu municipal dedicat a les belles arts. Alguns creuen que potser no hi ha prou patrimoni per omplir un museu i això és mentida. Si agafessis coses que hi ha al Pla d’Urgell podries fer un museu, però potser és una tasca lenta i complicada.

P. El monogràfic es publica dins de la col·lecció La Boira del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà. Les editorials no s’interessen prou per obres acadèmiques de recerca?

R. Al final és normal, perquè les empreses van a buscar rendiment i no són germanes de la caritat. L’estratègia d’aquestes editorials és que hi portis una sèrie de diners a la butxaca i espònsors que acabin de sufragar l’edició. En canvi, les institucions públiques sí que saben que això és deficitari, però l’erari públic ha de mantenir aquestes polítiques culturals. Crec que les empreses privades no són les que ho han de fer, els treballs acadèmics són molt àrids per al públic general. Una editorial el que pot fer és posar molt menys text del que he posat jo, agafar un fotògraf bo i fer un llibre d’aquests “de mudar”. Llavors també has de pensar qui és el públic i si és rendible fer-lo en paper o no.

P. A banda de la revista de Mascançà, també publiques periòdicament a altres revistes i publicacions de recerca. Creus que estan vivint un bon moment els centres de recerca a la demarcació de Lleida?

R. És veritat que a partir del 2000 han sorgit centres de recerques nous, abans només existia el Grup de Recerques de les Terres de Ponent i després van sorgir revistes com l’Urtx i, a finals dels 90, apareix el primer centre de recerques a les Garrigues amb un producte de jornades i revista. Els segons ja devem ser Mascançà i després anirien apareixent al Segrià i a la Segarra. Si et bases en l’aparició de nous centres, llavors sí que és un bon moment, però és veritat que és una cosa que depèn més de la voluntat dels socis i de les institucions que financen les respectives revistes.

P. Has recollit més de 3.000 fotografies, el projecte acaba aquí o li donaràs continuïtat d’alguna manera a tot aquest arxiu fotogràfic?

R. Totes les imatges són digitals, diria. Tinc en paper algunes fotografies de la meva tesi doctoral del 2001, i tinc unes quantes capses de sabates plenes. Després hi va haver un moment que vaig fer diapos, també. A l’arxiu digital sí que tinc moltíssimes fotografies i, a nivell de portes i finestres, en tinc unes 3.000, però en podria tenir més si agafés el segle XVIII. El s. XVIII és el gran moment de la bombolla immobiliària a Catalunya i se’n podria fer un altre llibre.

P. Mirant al futur, i a banda de la teva feina al MNAC i col·laboracions puntuals amb revistes, tens algun altre projecte que pugui veure la llum aviat?

R. En principi sempre tinc coses al cap. Enguany teletreballo i això em fa disposar de més hores al dia per poder investigar. Hi ha coses que han de sortir publicades com el catàleg de l’exposició que vam fer entre el 2019 i el 2020 a Cervera d’art barroc [Artesans del Barroc. Cervera i l’art del seu temps] i alguna cosa més. També hi ha de sortir un article sobre el col·leccionista Francesc Fàbrega que vaig presentar al Museu de Sitges, entre altres coses.

Està previst que la planta baixa del nou equipament entri en funcionament el proper dilluns 15 de febrer, on es faran les proves PCR als pacients, així com la vacunació de professionals sanitaris. La primera planta disposarà de 24 espais de box que acolliran l’atenció d’urgència a patologies respiratòries.

La segona planta s’habilitarà com a planta d’hospitalització per a un total de 32 pacients covid, cosa que ajudarà a rebaixar la pressió als hospitals Arnau de Vilanova i Santa Maria. Finalment, la tercera planta és un espai polivalent que s'usarà per esponjar activitats de l'hospital que ara es troben limitades, com l’hospital de dia.

Aquest nou espai polivalent, que ha tingut un cost de 14,4 milions d'euros, s'ha pensat per donar una resposta immediata a la situació assistencial originada pel coronavirus.

En la visita a l’edifici, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que aquest nou espai enforteix el sistema sanitari: Ja hi ha tres centres semblants en marxa arreu del país: el de Bellvitge, el Germans Trias i Pujol i el Pere Virgili, i aquest serà el quart.

La responsable de Salut també ha volgut destacar que gràcies a aquest nou espai no s’haurà de desprogramar tanta activitat ordinària i que, a més, servirà perquè una vegada passada la pandèmia pugui ser una ampliació més en la transformació global de les principals àrees de l’Hospital Arnau de Vilanova.

El gerent territorial de l’ICS Lleida, Alt Pirineu i Aran i Gestió de Serveis Sanitaris, Ramon Sentís, explica que el nou espai hospitalari polivalent ajudarà a no haver de desprogramar activitat no covid a l’Arnau de Vilanova, actualment tensionat per l’evolució de la pandèmia. El nou edifici és especialment necessari en un moment de pressió assistencial sostinguda en les últimes setmanes que es preveu que es mantingui durant les properes.

D'altra banda, Sentís, ha explicat que aquest estiu s'adjudicà l'ampliació i reforma del bloc quirúrgic de l'Hospital Arnau de Vilanova, una actuació que s'allargarà tres anys. En paral·lel, es farà la renovació de totes les plantes d'hospitalització convencional del centre, un fet que comportarà certa afectació en l'activitat de l'hospital.

L’activitat transversal serà un concurs fotogràfic Vinstagram, que permetrà guanyar un lot cultural amb vins per totes aquelles persones que publiquin una imatge a Instagram relacionada amb el vi i les lletres. Les bases es troben a la web de l’Ajuntament i a la biblioteca. Hi ha temps per participar-hi fins al 28 de febrer.

Totes les activitats es projectaran a YouTube, Instagram i Facebook i seran gratuïtes i obertes a tothom.

L’11 de febrer arrencarà la programació en línia amb un vídeo de Rosa Bisa, qui explicarà la història del celler Cal Cabo i les característiques dels seus vins, acompanyada de la lectura de fragments literaris. Es podran seguir les explicacions amb els vins que s’escullin. L’activitat és només per a adults i té una inscripció prèvia de 5 euros.

Un concert maridat amb vins seguirà la programació el dijous 18 de febrer a les 20 hores. Serà una actuació en línia amb Tal Cual, Sefa & Guti Duet des de la Biblioteca de Bellvís. Qui vulgui maridar-la amb vins, podrà inscriure’s al tast per 5 euros.

El monòleg Dionís Nu el dimecres 24 i l’activitat infantil Pintem un gotim a càrrec de Solaç Centre tancaran la programació del Lletres i vins a Bellvís. Pel taller infantil, s’entregarà un kit durant el mes de febrer amb un tutorial perquè la quitxalla pugui dur-ho a terme des de casa.

En un paper de guitarrista-productor, de Pablo ens presenta Whatcha Gonna Do?, un àlbum on queda recollit tot l’ideari d’un grup de rockers amb molta experiència al camp de batalla tal com ens explica en aquesta conversa.

Entrevista a Santi de Pablo

P. Quants anys fa que somiaves en poder fer un disc com aquest?

R. Havia fet algun disc quan tenia 19-20 anys i és una cosa que tenia pendent, poder fer algun projecte amb música pròpia i composicions meves. La veritat és que en tenia ganes i trobo que ara era un bon moment.

P. Suposo que cansa passar-te la vida fent versions.

R. Clar, les versions potser són el que t'ajuda més a pagar les factures i els temes propis són més per amor a l'art que les versions. Sempre costa més que tiri un projecte amb temes teus, però al final també necessites expressar-te artísticament.

P. En aquest sentit, és un primer disc, però sona molt madur.

R. És la música que hem anat aprenent tots aquests anys, vas fent les teves composicions i jo tinc les influències molt marcades a hores d'ara. Ja fa molts anys que escoltes rock clàssic i, vulguis que no, vas quedant-te amb totes les peces i és el primer disc, però abans de fer-lo hem fet molts tombs, ja.

P. El disc surt en un moment on el rock ja no és el que era, però encara quedeu persones que el manteniu viu.

R. Ja sabem el que hi ha. Algun amic productor ens ho ha dit que amb això ho tenim complicat de tirar endavant i que tingui alguna sortida comercial, però ens és igual. Al final vols fer la música que t’agrada, no em posaré ara a fer rumba si no em diu res. Si faig la meva música, vull que soni a la música que a mi m’ha agradat tota la vida: les arrels americanes, el rock clàssic, el fet de fer-ho en anglès també...

P. El procés de creació també ha estat a l’antiga? Guitarra en mà, escriure lletres, compondre solos...

R. Sí, jo em vaig fer alguna maqueta a l’estudi i després ho vam anar arranjant en alguns assajos, per les lletres la Juh també m’ha ajudat bastant amb l’anglès i ella també n’ha fet varies, però tot molt clàssic sí.

P. La producció també us l’heu fet tota vosaltres, què us ha aportat treballar a casa?

R. L’avantatge de fer-ho aquí és que potser no tens el material que tindries a un altre lloc, però aquí tens barra lliure per fer el que vols, per provar sons, per regravar guitarres, per posar i treure... Era una mica per fer-ho tranquil·lament i experimentant i aprenent amb el procés. Si vas a un estudi de vegades vas “a toque de pito” i amb la primera presa et quedes perquè no tens més temps i això no ho volíem. Volíem fer un disc que ens permetés gaudir amb la producció.

P. El procés de gravació ha sigut llarg, curiosament com la durada dels temes del disc.

R. Hi ha tres o quatre temes de cinc minuts, sí, era també la nostra filosofia aquesta. La més curta, potser dura quatre minuts... En lloc de fer radiofórmula amb estrofa, tornada i ja està, doncs hem buscat estructures més treballades amb ponts, solos i altres elements. No hem estat patint per si era el que es portava, més aviat el contrari del que es porta tot i jugar en contra nostra a nivell econòmic. Tampoc ho hem fet en cap moment per lucrar-nos, és més a nivell artístic. La idea ha sigut fer un disc de rock’n’roll i poder gaudir del procés.

P. Potser si féssiu radiofórmula no seríeu creïbles.

R. També ho faríem si ens hi poséssim per sonar a Los 40 Principales, perquè les fórmules les tenim clares i les coneixem, però ja ni ens ho hem plantejat en cap moment.

P. Quantes idees han quedat al calaix del que tenies al cap poder fer?

R. Moltíssimes, de guitarres que provaves i no feien falta, de coros que sobraven... El fet d’anar gravant sense cronòmetre fa que provis mil idees i després et dones compte que no feia falta.

P. El que funciona dins del disc és que, malgrat tenir moltes capes, la base és guitarres, baix, bateria i poca cosa més. Afegir-hi ingredients desvirtuava l’essència del grup?

R. La idea era afegir teclats a última hora, però estant confinats vam anar fent amb el que ja teníem i, fins i tot, va venir un company a gravar teclats i només han acabat a una cançó que sí que ho demanava. De vegades menys és més, no perquè posis teclats o més instruments a totes les cançons això sumarà. Una cosa pot emmascarar-ne una altra, si fa un detall el teclat potser tapa el detall de la guitarra.

P. Sí que hi trobem alguns efectes o instruments fets amb tecnologia MIDI, per què això?

R. No és gran cosa, hi ha un parell de cançons on hem fet ús del MIDI amb diferents efectes i instruments. Ja que existeix i tenim la tecnologia a l’abast, és bo poder-la aprofitar sense desvirtuar l’essència.

P. Que potser arribarà el dia que farem tots els discs en MIDI.

R. Les maquetes jo les vaig fer totes amb l’ordenador, un músic pot fer tot un disc ell sol si vol amb MIDI i loops de bateria. Trobo que se’n pot treure suc, però amb mesura que si no al final perds l’essència. On hi hagi una bateria real, deixa’t estar de bateries de plàstic.

P. Entrant ja a l’imaginari Cozmic Jet, explica’ns una mica com neix aquest concepte tan setanter i galàctic que heu construït.

R. A la majoria dels del grup ens va molt l’estètica hippie, la música dels 60 i els 70 i tampoc és que hàgim anat a buscar gran cosa. És el nostre estil i tampoc hem necessitat parlar gran cosa en aquest sentit, tot ha sigut molt natural. Quan algú feia els seus arranjaments tot fluïa bastant sol, perquè venim tots de la mateixa escola.

P. Les lletres també són una peça clau d’aquest discurs i hi ha un tema que és bastant recurrent, el pas del temps.

R. La majoria de lletres sí que són molt reflexives, sobre les decisions que has pres a la vida, on et vas equivocar, què és el que vols fer ara... Crec que les decisions i les seves conseqüències son sobretot el tema principal que et porta a reflexionar amb el pas del temps.

P. Són lletres que amb 20 anys no les hauries escrit potser.

R. No, perquè quan ets jove només penses en sexo, drogas i rock’n’roll i ara potser també, però potser també penses en coses com el canvi climàtic o en la xusma de gent que tenim dirigint el país i el món.

P. Fent referència al títol del disc (Whatcha Gonna Do?), què és el que us queda per fer com a banda ara que ja ha sortit l’àlbum?

R. Vam fer un concert, perquè ja ens va agafar el confinament i ara estem a l’expectativa de com avança tot plegat. Voldríem fer una presentació del disc, provar de moure’l en algun festival i fer arribar el projecte dins de les limitacions del nostre estil, del lloc on vivim i dels temps que corren.

P. Per músics que compagineu això amb altres projectes, Cozmic Jet és la prioritat?

R. Jo crec que no tinc cap prioritat amb cap grup, la setmana que tens bolo amb un grup aquell és la prioritat. A veure, clar que amb el temps que hi hem invertit sí que li dones importància a un projecte així. Potser amb un grup de versions al que toques amb els amics per passar-t’ho bé de tant en tant no és tan important.

P. Anem a parlar dels altres membres, tots ells cares conegudes de l’escena local. Comencem per Juh Japleroots, amb qui comparteixes escenari a Walkin’Roots, fet que suposo que ha influït a Cozmic Jet.

R. Sí, perquè molts cops ens deien que per què no fèiem temes propis, però allò és un projecte molt concret i no volíem barrejar. A mi potser no em motivava fer temes propis amb només guitarra i veu. Llavors amb la Juh no vam voler barrejar noms i projectes i engegar alguna cosa nova.

P. A la bateria hi ha el David Vall, amb qui heu compartit bandes i claustres i amb qui la confiança de tants anys suposo que ha ajudat.

R. Amb el David ens entenem molt bé, potser portem més de mil bolos junts. Era quasi obligatori que fos ell, jo tampoc vaig pensar amb ningú més pel grup, és la continuació lògica de tot el que portem fent.

P. Després hi ha un tema que és Crazy Rockin’ Cat que no sé si té un punt autobiogràfic de totes aquestes persones que fa tants anys que us dediqueu a la música.

R. És un tema que parla d’un personatge que no diré el nom, però la majoria que han escoltat el tema ja han descobert qui és. És un músic de la zona que tenia una vida de rock’n’roll tant per lo bo com per lo dolent i volia explicar la seva història, ara ho està passant bastant malament i em venia de gust fer-li un homenatge.

P. Vosaltres també us heu arribat a sentir com “velles glòries” de la música?

R. Tampoc em considero vell jo! Però sí que hi ha coses que amb l’edat ja les veus venir, gent que saps que has d’evitar, llocs que saps com et tracten...

P. Ara hi ha una nova fornada de joves trencant dinàmiques i creant noves sonoritats, això us preocupa o us anima a seguir endavant?

R. No, clar que no em preocupa. El problema que hi ha hagut aquí des de fa molts anys és que hi havia poca pedrera que tirés endavant. De la meva edat ben pocs ens dediquem a la música, quan jo tenia 15 o 16 anys érem molts que tocàvem en grups per la zona i ara en quedem quatre comptats. Està bé que hi hagi pedrera, que surti més gent i, si hi ha competència, més ens haurem d’espavilar. La competència sempre és bona.

P. Abans has tocat el tema de concerts, quants te’n van suspendre el 2020?

R. No et sabria dir quants es van suspendre, però sí quants no es van arribar a programar. Aproximadament feia 150 concerts a l’any amb diferents projectes i només en vaig poder fer 50, que considero que són molts amb l’any que vam passar i ho agraeixo. He tingut molta sort de poder treballar durant l’estiu amb Walkin’Roots i Xip Xap, soc molt afortunat. Ara, l’agenda de l’any passat està tota ratllada. D’un dia per l’altre ens en vam carregar una vintena de cop.

P. I el 2021 tampoc es preveu molt millor.

R. Penso que el 2021 encara serà pitjor. Els programadors tenen menys pressupost, han tancat moltes sales i espais i amb les restriccions tot serà més dur.

P. Hem parlat de passat, present i ara mirem ja cap al futur. Fins quan et veus fent música dalt dels escenaris?

R. Fins que em mori, espero. Jo no aspiro a fer res més, com a molt fer-me un hort i poder ser autosuficient.

P. Recentment has acabat el teu projecte d’estudi de gravació, no sé si veurem algun dia el Santi productor passant per davant del Santi guitarrista.

R. Bé, a mi no em faria res fer de productor, però jo treballo més per mi que a nivell professional. No em faria res produir grups del meu estil i que jo els hi pugui aportar alguna cosa. Si vens i em dius que gravi un grup de trash metal, els gravaré i els mesclaré com podré, però si he de fer alguna cosa, m’agradaria poder sumar-hi. Tot i que ja et dic, l’estudi és més aviat per fer les meves coses que per dedicar-m’hi.

La distòpia és l’escenari per on transiten les cançons, cançons que parlen de desamor, de ciutats tristes i d’un futur que no es com ens havien promès.

L’artista recull tota la misèria generacional, però sense perdre la retòrica irònica de la que en fa bandera des dels seus inicis quan va donar-se a conèixer amb el tema A lo camacu. La tristor inicial i plasmada en els poemes que s’amaguen en temes com Cor trencat o Autotune tears va desfent-se tal com passa el disc fins concloure amb una Happy song en la que s’acompanya de l’egarenc Lildami. La plantilla de Rajola compta amb el traper i company de pis Sr. Chen com a productor, a més del suport dels lleidatans Vicent Monfà (Neptú) i Arnau Moreno (Emlan) i les col·laboracions del Noi de Tona a Gossos o els lleidatans D.Mos i Marc Vi a Kusins.

La sonoritat de Cor Trencat no es queda en el trap i la música urbana, sinó que s’atreveix a jugar amb les tornades enganxoses del pop i amb ritmes més intimistes com a Nana pocha x anar a dormir, un tema amb reminiscències manelianes. El resultat de tot plegat és un abans i un després a la música urbana de Ponent, fins ara amagada en carrerons i sales underground de Lleida ciutat i que, amb Yung Rajola, està llesta per desplegar-se arreu del territori català. El disc surt editat pel segell Halley Records, en la seva aposta per projectes emergents sota l’etiqueta de Halley Supernova.

La cinta compta amb la col·laboració de Lleida pels Refugiats i és que els protagonistes de les imatges son refugiats establerts a la capital del Segrià. L’obra ha estat dirigida per Borja Olalla i Montse Pinel sobre una idea original del mateix Hoven.

La col·laboració amb l’entitat lleidatana fou fruit de la voluntat de Hoven de dur a terme una acció solidaria a través de la seva música.

Away és un cant a la migració, a la lluita per trobar un futur millor lluny de casa i lluny de la teva gent. De vegades és una mica complicat explicar aquesta realitat des de la nostra posició, ha explicat Hoven a Territoris.cat, però tot i així amb la cançó ha volgut empatitzar i aportar el seu granet de sorra a històries com les que apareixen al videoclip. Per altra banda, el single compta amb el tema Wave, actua com a cara B i ofereix una perspectiva més abstracta sobre el fet de creuar el mar.

Tant artista com entitat han quedat contents amb el resultat del videoclip, una eina de conscienciació a través de la cultura, segons Hoven. Ara busquen una data per poder presentar el videoclip en societat amb un acte on intervinguin els protagonistes i es puguin recaptar fons per dur a terme diferents accions que promogui Lleida pels Refugiats.

Cal recordar que Hoven es va fer amb el primer premi del concurs de bandes de Cases de la Música de Lleida el passat mes de desembre i que, arran d’aquest guardó, l’artista lleidatà està treballant en el que serà la gravació del seu primer EP.

En l’àmbit cultural l'equip de govern republicà té com a prioritat el Museu d'Art Jaume Morera, inaugurat el 1917 i de titularitat municipal. L’any 2012 es va fer una audiència públic per debatre el futur del museu d'art modern i contemporani de la ciutat i a partir de la qual el govern del PSC va comprometre’s a traslladar el museu al costat de la Panera. El projecte no va prosperar i, en aquest sentit, l’actual consistori recorda que hi ha finançament extern compromès per dur a terme la millora i possible trasllat del centre.

La Paeria pretén elaborar un pla estratègic museístic durant aquesta legislatura, abans que apostar per obres faraòniques que no tinguin en compte la realitat de la ciutat.

Per la seva banda, el Museu del Clima i la Ciència, obra de Jorge Wagensberg i Toni Gironès, és un projecte iniciat al 2010, però que al 2011 es va haver d'aturar per la crisi econòmica. El 2016 es van reprendre els treballs i durant el 2017 es va acabar la primera fase i es va inaugurar l'equipament. Es va finançar amb dos milions d'euros atorgats per la Generalitat a través del Pla de Barris de la Mariola.

Des de la seva inauguració, l’espai museístic havia de ser quelcom allunyat del format clàssic dels museus i havia de comptar amb pèrgola folrada amb fulles que mai es va acabar. L’equipament acull des d’aleshores una exposició permanent dedicada a Joan Oró en l’únic espai tancat del qual disposa el parc on es troba.

La Fundació Lleida 21, encarregada de gestionar el Museu del Clima, va xifrar més de 500 visitants al museu durant el seu primer any de vida.

Entre 2017 i 2019 s’hi van dur a terme algunes activitats familiars sobre ciència, com gimcanes sobre el canvi climàtic, projeccions de cinema o un taller sobre cotxes elèctrics. Al 2019, l’espai va guanyar el Premi d’Arquitectura Espanyola 2019 del Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya, fet que va despertar curiositat arreu de l’Estat, però sense donar-li continuïtat al reconeixement.

Amb l’entrada del govern republicà es va fer palès i el deteriorament evident del Museu i la poca constància en la resolució de les diferents fases d’ampliació i consolidació. L’actual regidor de Cultura critica que el fet de no haver invertit aquells diners a les necessitats reals del barri, ha generat necessitats addicionals a la Mariola. En aquest sentit considera que, l'àmbit museístic de Lleida ha respondre a un pla estratègic i no a una ocurrència en un moment determinat perquè s'acostin unes eleccions.

L'aposta del govern municipal és caminar cap a una realitat on tots els equipaments museístics estiguin coordinats, des del Museu de Lleida, el Jaume Morera, la Panera, el Museu de l'Aigua, el turó de la Seu Vella o el turó de Gardeny. Rutllant reconeix que el Museu del Clima encara no saben quin encaix pot tenir dins d’aquest discurs i aclareix que la intenció es fer una mirada estratègica que permeti treballar en l’àmbit museístic de la ciutat.

La cançó ha estat produïda pel raper lleidatà Zneakyboi i ja es troba a totes les plataformes digitals.

El tema és una cançó d’amor ballable que lliga el sentiment de Culli amb una visió de desconnexió vital vinculada a l’amor. A nivell sonor, la proposta s’acosta al nou pop comercial espanyol allunyat dels sons llatins i amb una línia de percussions programades i veus tardorenques dins del qual Culli vol marcar-se un estil propi.

Amb només veu i guitarra ―sumat a col·laboracions externes― l’artista vol anar llençant nous temes al llarg de l’any amb els que conformar un repertori propi per poder dur als escenaris. En aquest sentit, el balaguerí té previst oferir un concert de presentació que el permeti acostar el seu projecte al públic. Durant les properes setmanes donarà més detalls de l’esdeveniment a través de les seves xarxes socials.

La falta de suport des d’alguns ajuntaments ha estat una de les queixes per part del sector, que ha demanat al Govern de la Generalitat eines i suport als ens locals per tal que exonerin de pagament dels impostos municipals que graven al sector de l’hostaleria i la restauració. Això es demana tenint en compte que la Generalitat va injectar 120 milions d'euros addicionals als ajuntaments per la pandèmia i alguns d’ells no n’han facilitat a la restauració.

A nivell sanitari, el sector exigeix a la conselleria de Salut que comenci a treballar en el passaport sanitari per tal que garanteixi una mobilitat i un turisme segur, a més de vacunacions preferents per als professionals de l’hostaleria.

Tanmateix, també es reclama un pla de suport nacional per a un sector que ha facturat un 90% menys en quart trimestre de 2020 respecte el mateix període del 2019. A més, les diferents federacions asseguren que més d’un 15% d’empreses tancaran per sempre els seus establiments, ja que no poden aguantar més aquesta situació.

Les restriccions d’horari també han estat assenyalades pels gremis hostalers, ja que creuen que poden i han de treballar fins les onze de la nit, ja que un horari més reduït fa inviable el sosteniment econòmic de les empreses. Demanen també un reconsiderament de les restriccions de mobilitat que, segons ells, no tenen en compte la realitat territorial i fan que molts restaurants i hotels perdin clients innecessàriament.

En la reunió amb els representants de la conselleria d’Empresa també s’ha demanat que es treballi per garantir els ERTOS fins al desembre, així com la reactivació dels ajuts als autònoms.

Finalment, els representats de l’hostaleria i la restauració han volgut fer palesa la necessitat de començar a treballar per un pla post-covid que ajudi a reactivar les empreses del sector turístic quan les restriccions sanitàries comencin a minvar i emplacen no només a la conselleria d’Empresa, amb qui volen mantenir reunions periòdiques, sinó al Govern en la seva totalitat.

El document posa especial èmfasi en la bretxa digital que s’ha vist agreujada primer amb el confinament domiciliari i, després, amb el model de semipresencialitat a secundària i estudis postobligatoris. Segons l’informe d’AJEC, un 25% de les llars catalanes no tenen accés a recursos digitals impossibilitant l’accés de l’alumnat a classes virtuals.

La virtualitat ha suposat una reducció de la qualitat educativa, ja que segons dades d’Educació, un 40% dels docents tenen un nivell baix en TIC.

El portaveu nacional d’AJEC, Francesc Márquez, ha volgut remarcar que les terres de Lleida han estat les més afectades per aquest model virtual. El tancament d’escoles rurals per casos de covid-19 i la falta de distribució de pins de connexió wifi ha fet que molts alumnes no poguessin seguir el període lectiu des de casa. El sindicat estudiantil ha pogut recollir les dades d’entrega de dispositius tecnològics, dels quals només se n’ha distribuït el 10% dels promesos pel conseller d’Educació, Josep Bargalló. En aquest sentit, AJEC fa una crida a la Diputació de Lleida i el Departament d’Educació per garantir el dret a l’educació d’aquells alumnes d’escoles rurals.

Pel que fa a les universitats, l’AJEC s’ha mostrat satisfeta per la reducció de les taxes universitàries en el curs 2020-21, però considera que no són suficients i que caldria reduir-ne més el preu per aquelles carreres on no hi ha presencialitat a l’aula, a més de demanar la creació d’ajudes en termes de bretxa digital. Márquez també ha assenyalat a la consellera de Salut, Alba Vergés, per la irresponsabilitat que suposa la realització d’exàmens presencials a les universitats pel risc d’aglomeracions que això comporta. En aquest sentit l’AJEC creu que s’ha de treballar per garantir la seguretat dels estudiants i la presencialitat de les classes, però mentre això no sigui així totes les avaluacions cal que siguin online.

Un altre dels punts que l’AJEC ha volgut ressaltar és l’excés d’alumnes per aula, tot i les restriccions sanitàries, demanant una baixada de les ràtios que no es produeix des de l’any 2011. El sindicat critica que el sistema de grups bombolla no hagi tingut afectacions en aquest sentit, segons el portaveu nacional la fórmula havia d’anar acompanyada d’una baixada de ràtios i d’un augment de les contractacions que no s’ha dut a terme tal com hauria estat necessari, ja que, en el millor dels casos, s’ha contractat un docent per centre.  

Per part de l’AJEC, tenen previst entregar el document al Departament d’Educació i a la Secretaria d’Universitats i Recerca, de qui esperen que deixin de posar pals a les rodes del sindicalisme educatiu i adoptin una postura dialogant enfront de les desigualtats educatives del país.