La situació a les presons catalanes és insostenible. I aquest final de la història estava anunciat des de feia temps per part dels representants dels treballadors, qui han denunciat per activa i per passiva la inseguretat i la manca de condicions laborals que viuen a diari.

I tot i les reiterades queixes, els màxims responsables no han fet res per evitar-ho. Al contrari. Només s’ha perseguit i sancionat treballadors i treballadores, però en cap moment s’ha augmentat la seguretat i s’han aplicat mesures.

Ara, el mal ja està fet. I la situació és la que és. I hi hem arribat per la mala fe i actitud dolosa dels dirigents penitenciaris. És ben trist veure l’enfrontament a les portes de la Conselleria de Justícia entre les plantilles de presons i els Mossos d’Esquadra. Però cadascú fa el que ha de fer. És just i legítim.

La vida d'aquesta treballadora, la Núria, ja no la podrem recuperar. I suposo que els màxims dirigents polítics arrossegaran aquesta càrrega de consciència tota la vida, ja que en cap moment s’han pres decisions per evitar que es produís aquesta desgràcia.

La legitimitat que ens atorga la representació majoritària a Lleida és un testimoni del suport tangible de la classe treballadora. Aquest suport no només valida la nostra tasca sindical, sinó que també destaca la necessitat que les autoritats i institucions tinguin en compte i valorin la veu dels qui representem. Les decisions que afecten els treballadors i treballadores han de tenir en compte l'experiència i el coneixement profund que aportem a la taula de negociació.

És essencial destacar que el nostre paper no es limita només a l'àmbit laboral. Apostem també la defensa dels drets humans, la igualtat de gènere i la justícia social. Aquest compromís integral hauria de ser interioritzat no només per part de la classe treballadora, sinó també hauria d’arribar a les oficines governamentals i a les institucions que donen forma a les polítiques públiques.

La Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya recolza de manera inequívoca la importància dels sindicats en l'estructura institucional. Aquest suport constitucional no és un adorn, sinó una afirmació sòlida de la necessitat de tenir en compte la veu dels treballadors i treballadores en la presa de decisions que afecten directament les seves vides i el seu dia a dia. El reconeixement institucional de la UGT a Lleida no només és una qüestió de justícia, sinó una garantia per a una societat més equitativa i harmònica.

És per això, que fem una crida a les autoritats i les institucions a reconèixer i reforçar la nostra posició en l'estructura laboral, econòmica i social. La col·laboració activa amb els sindicats no només és essencial per abordar els reptes actuals, sinó que també és un compromís amb la construcció d'un futur laboral que respecti i valori a tothom. Ignorar o subestimar la rellevància dels sindicats seria un error que podria tenir repercussions negatives en la cohesió i el progrés social.

La UGT a Lleida no només representa els treballadors; representa també la veu de la justícia laboral i social. En aquest sentit, la nostra organització també està implicada en l’economia productiva, el progrés econòmic sostenible i les infraestructures. És per això, que el reconeixement institucional és un pas necessari per garantir que aquesta veu sigui escoltada i respectada en tots els àmbits de la societat. La història ens recolza, la Constitució ens protegeix, i la força dels treballadors i treballadores ens impulsa cap a un futur on l'equitat i la dignitat siguin pilars indestructibles de la nostra societat.

I és que en el ritme accelerat de la vida moderna en la qual vivim, el concepte de luxe ha adquirit noves dimensions. Més enllà dels objectes costosos i els extravagants plaers, l'autèntic luxe rau en la capacitat de desconnectar i gaudir d'uns merescuts dies de descans: les vacances. Per a la classe treballadora, l'acte de prendre's un respir i embarcar-se en un viatge representa un luxe vital que va més enllà del material, ja que és un moment per recarregar energies i retrobar-se amb un mateix.

Per a la classe treballadora, que s'entrega amb passió i dedicació a les seves feines, poder desconnectar i allunyar-se de la rutina és un luxe que mereix ser valorat. I no parlem només d'un repòs físic; sinó també d'una pausa mental que revitalitza la creativitat i la motivació.

Tot i que les desigualtats econòmiques poden convertir les vacances en un somni inassolible per a molts. Una entitat bancària explicava fa uns dies que una de cada 3 persones no poden gaudir d'aquests dies de desconnexió. I dels altres dos que viatgen, la majoria redueixen el temps d'estada fora del domicili. I és que la realitat actual és que els preus estan disparats i sortir de casa és avui més car que fa un parell d'anys. Les despeses fixes mensuals (llum, gas, aigua, hipoteques, lloguers...) i els extres (imprevistos com per exemple reparar una avaria del vehicle...) obstaculitzen aquests dies de descans i desconnexió durant l'estiu. És per això que cal treballar cap a una societat en què tothom tingui l'oportunitat de gaudir de la recompensa que són les vacances.

Aquests obstacles econòmics generen també un ambient de resignació per no poder desconnectar. A sobre, fa que la gent tingui una sensació de tristesa en veure que part del seu entorn pot complir el somni de gaudir d'unes vacances en família i ells no. I, a més, després d'aquesta aturada, es veuen en l'obligació de continuar treballant un any més per arribar de nou a les vacances i no poder-les gaudir com ells volen, i com es mereixen.

Tot i que el luxe de les vacances no resideix únicament en la destinació o en la qualitat de l'allotjament. També es troba en la possibilitat de dedicar temps a activitats senzilles i significatives, com compartir moments en família, explorar llocs propers o simplement relaxar-se a casa. El luxe es troba en la llibertat de triar com fer servir el temps lliure, sense la pressió constant de les obligacions laborals.

El cúmul de totes aquestes sensacions, percepcions i realitats ens tornen a portar de nou a la figura del treballador pobre; persones que tot i treballar cada dia i deixar-se la pell al seu lloc de treball no arriben a final de mes. I per descomptat, no poden gaudir d'unes vacances. Per ells aquests dies de desconnexió són un luxe que no es poden permetre i que no veuen tampoc que puguin fer realitat en un futur pròxim.

Les vacances són un dret fonamental dels treballadors i treballadores. I és vital que els dies lliures que tinguem els puguem aprofitar per descansar, desconnectar i fer aquelles coses que ens permetin reequilibrar-nos per poder afrontar a totes les jornades laborals que ens queden després d'aquests dies de descans. Els estudis han demostrat que el repòs i la desconnexió són fonamentals pel benestar mental i emocional de les persones. En tornar a la feina després de vacances, els treballadors i treballadores se senten més inspirats, i això fa que augmenti la productivitat i la creativitat en l'entorn laboral. És per això que cal que tothom, d'una manera o d'una altra, pugui gaudir d'aquests dies. És important cuidar a un mateix, buscar un equilibri entre les demandes de la feina i les necessitats personals. Les vacances són un regal preuat que tots mereixem experimentar. Aconseguir-ho és cosa de tots!

I la UGT-Terres de Lleida no ha deixat ni un sol moment de treballar per mirar de revertir aquesta situació. Una de les primeres accions, que va tenir lloc a principis d’any, va estar modificat la reforma laboral. Un fet que va aconseguir canviar la contractació indefinida del 13 al 40%.

L’augment del Salari Mínim Interprofessional i les noves quotes d’autònoms també han posat entre les cordes a la classe treballadora i als empresaris. Tot i que a Lleida es calcula que en el cas dels autònoms, no hauran de pagar més amb la reforma del RETA, sinó que a 24.700 autònoms lleidatans els baixarà la quota -suposen el 65% del col·lectiu-.

No podem oblidar tampoc les reivindicacions i les vagues dutes a terme aquest 2022: a Correus, per acabar amb l’abandonament del servei postal públic; a la sanitat pública, per exigir més facultatius i acabar amb les llargues llistes d’espera; a Educació, per dir prou a les promeses no complides; al Comerç i a l’Hostaleria, per demanar deixar de ser invisibles i ser considerats com a essencials; a Autobusos de Lleida, per exigir un increment salarial -finalment aconseguit-; al sector del metall, per exigir una jornada laboral i un sou digne; a Puleva Mollerussa, per exigir l’incompliment dels acords pactats; a l’empresa tèxtil Jaudol, per evitar l’acomiadament de cinc treballadors. També hem denunciat la crítica situació dels Serveis Públics, on en menys de 15 anys, els funcionaris i personal laboral s’ha reduït a la meitat.

I què dir de la presó, que tot i tenir una proposta del Departament de Justícia per fer un nou equipament a Lleida, les manques de seguretat i les agressions han estat presents durant tot l’any. La plantilla no s’ha aturat ni un moment, i no ha parat d’exigir més mitjans materials i humans per acabar amb aquesta inseguretat.

L’encariment de la vida i l’augment desorbitat de preus ha estat una dura batalla del sindicat. Mobilitzacions, reunions, negociacions amb les patronals per evitar que l’encariment de la cistella de compra i el preu dels serveis bàsics deixessin d’ofegar tant als lleidatans i lleidatanes, així com a la població en general.

Paral·lelament, la UGT també ha organitzat jornades formatives sobre la reforma laboral i l’augment de preus i de l’IPC per oferir ajuda i suport dels delegats i delegades del nostre sindicat als seus llocs de treball.

Aquest 2022 també hem fet un front comú per demanar més i millors freqüències d’Avant; hem recuperat la manifestació del Primer de Maig; hem exigit millorar els sous al camp; hem aconseguit una paga extra pel personal de neteja d’hospital i residencia, en ser considerats com a essencials; i hem organitzat classes de castellà i ioga per refugiats ucraïnesos, entre altres accions.

I no podem passar per alt, les deplorables xifres de sinistralitat laboral registrades a la nostra demarcació en els últims mesos: set accidents mortals en els primers set mesos de l’any 2022. Un fet que va fer sortir al sindicat al carrer per exigir més seguretat a les empreses i la implantació de la figura del delegat territorial de prevenció, després que Lleida fos la demarcació que presentava pitjors taxes de sinistralitat de tot Catalunya.

Confiem que el 2023 ens porti noves il·lusions!

La situació no solament no ha millorat mínimament, sinó que s’ha complicat encara més. El preu de la llum no deixa de créixer; la gasolina s’ha convertit en un luxe; i la cistella de la compra ofega cada vegada més a la ciutadania.

Omplir la nevera i la despensa és ara cosa de rics. Segons l’OCU, i per citar alguns exemples, l’oli s’ha encarit un 118%, els ous un 46%; els plàtans un 63,6%; la llet un 49,7%; i el pollastre més d’un 16%. Tots ells són productes bàsics i de primera necessitat, però alhora són també inabastables avui dia per a moltes famílies. Ja que tot i l’augment dels preus en general, els salaris no compten amb aquests increments, i per tant creix cada dia més la figura del treballador pobre.

Uns increments que si al mes de maig l’OCU anunciava que la cistella de la compra suposaria per cada família uns 500 euros més a l’any, ara, tres mesos després aquesta dada ha crescut fins als 830 euros per família de mitjana. I és que segons un estudi de l’Organització de Consumidors i Usuaris, elaborat a partir de 238 productes, la cistella de la compra s’ha encarit un 15,2% de mitjana.

I no hi haurà volta de full. L’increment de preus dels diferents serveis no revertirà. No reduirà el preu quan la situació millori. I això en preocupa, i molt, ja que sabem de casos que no poden arribar a final de mes cobrint solament les necessitats bàsiques. I no sols això, ja que és probable que encara pugin més els preus d’alguns productes de primera necessitat en els propers mesos.

Un estudi de les Nacions Unides conclou que la crisi per l’augment dels preus empeny 71 milions de persones a la pobresa extrema. En concret, 51 milions de persones viuen amb 1,90 dòlars al dia, mentre que 20 milions ho fan amb 3,20 dòlars a causa de la crisi actual. Aquest mateix informe, també apunta que l’augment del cost de l’energia i els aliments, accelerat per la guerra a Ucraïna, està disparant les taxes de pobresa de forma dràstica i més ràpid que durant el xoc provocat per la Covid-19.

La situació és insostenible i no sabem quan veurem una petita millora. Però el que sí tenim clar és que com a sindicat hem de buscar les solucions possibles per mirar de pal·liar aquesta dràstica situació. És per això, que la UGT-Terres de Lleida ja des de principis d’any es va marcar un objectiu clar: no signar cap conveni per sota del 5% d’augment salarial, una mesura que la patronal vol evitar, al·legant que les empreses no poden afrontar aquestes demandes.

Ara més que mai necessitem de la força de la negociació col·lectiva per frenar la dinàmica de pèrdua de poder adquisitius dels salaris, per evitar que es continuï generant un polvorí social i que es posi en risc la recuperació econòmica.

Arribats a aquest punt, tots coincidirem en que s’estan donant tots els elements necessaris per una “tormenta perfecta”. Però esperem que per més negra que pinti, no sigui devastadora. Toca esperar a veure com plou!

En un moment en que aquests fets vandàlics i els furts estan cada vegada més a l’ordre del dia, cal remarcar la manca d’agents de les forces de seguretat, en aquest cas policia local i mossos, que són qui tenen la competència directa de la seguretat ciutadana. Una falta de personal que es compensa amb la gran professionalitat de la plantilla dels cossos de seguretat. Persones que en el seu dia a dia han de fer front a situacions d’hostilitat i perillositat, i que tot i jugar-se la vida cada dia al seu lloc de treball, sempre se’ls demana estat a l’alçada dels millors resultats. I no deixen de ser éssers humans.

És per això, que des del sindicat UGT-Terres de Lleida demanem a les administracions competents d’aquests cossos de seguretat, la contínua formació i reciclatge dels agents, ja que, tot i estar ben formats, necessiten permanentment estar preparats davant de qualsevol situació. Aquesta és una queixa molt repetida per les plantilles, qui en moltes ocasions compten amb un curs bàsic policial, però després la formació que reben no s’adequa a la realitat que viuen en el seu dia a dia. Per aquest motiu, demanem més formació específica, que pugui aplicar-se de forma directa en la seva feina, adaptada a la realitat canviant de cada moment.

Afortunadament, aquesta manca de reciclatge se supleix per part dels agents amb entrega i treball, sacrifici i coratge. Una vàlua que tot i demostrar-se dia a dia no es reconeix en el seu sou. Els cossos policials sempre ofereixen més del que reben. I com a societat hauríem de fer un agraïment a totes aquestes persones (sense oblidar-nos dels sanitaris, docents, penitenciaris, bombers, agents rurals...), que en menor o major grau, donen tot el que poden en la seva tasca diària. I, per tant, hi tenim un deute molt important amb aquests col·lectius!

Mesos en els quals com a sindicat hem estat al peu del canó. Portem molts mesos de batalla constant, de repetides mobilitzacions i d’una lluita molt important per modificar la reforma laboral. La situació és difícil, en som conscients, però la vida continua i el motor de l’economia ha de continuar rodant.

En aquests moments, a més dels ERTE, els ERO i la situació de crisi que viuen moltes empreses, se sumen altres factors com l’augment de la factura de la llum, el gas, els carburants... i no ens podem oblidar de la cistella de la compra. Més del 80% dels productes han augmentat el seu preu, i segons l’OCU, la cistella de la compra costarà 500 euros més a l’any. Cada dia és més un privilegi que una necessitat anar a fer la compra setmanal.

I mentre tot augmenta, els salaris continuen igual. Per això és tan important desenvolupar una negociació col·lectiva que freni la dinàmica de pèrdua de poder adquisitiu dels salaris, per evitar que es generi un polvorí social i que es posi en risc la recuperació econòmica.

La mitjana de pujada salarial dels contractes laborals se situa en poc més d’un 2%. Tot i que la nosaltres ja des de principis d’any ens vam marcar un objectiu clar: no signar cap conveni per sota del 5%, una mesura que la patronal vol evitar, al·legant que les empreses no poden afrontar aquestes demandes. Però diguin el que diguin, és imprescindible garantir el poder adquisitiu de les llars, especialment d’aquelles persones amb menys recursos.

Necessitem situar Lleida al mapa. La ciutadania treballadora de la nostra demarcació no es mereix el tracte que se’ls hi està donant des dels despatxos que no coneixen la realitat lleidatana. Som una terra acostumada a l’adversitat, acostumada a treballar, molt dependent de la climatologia, un aspecte que mai ens ha doblegat per continuar endavant. Estem acostumats a aixecar-nos cada dia i lluitar per seguir endavant, però durant aquest temps hem après que defensant la nostra idiosincràsia i els nostres propis interessos poder seguir endavant.

Lleida també és terra d’acollida, però per seguir acollint a aquestes persones hem de crear ocupació i donar-los unes garanties, que els permetin desenvolupar un futur millor aquí a casa nostra.

I amb les situacions actuals cada dia és més complicat. Els joves, i no tan joves, es veuen obligats a treballar per pagar un “piso con derecho a cocina”, en veure’s incapaços de pagar un lloguer i tenir un espai on viure i gaudir de la seva llibertat. Avui dia, disposar d’un pis és un privilegi, i hauria de ser un dret.

Tampoc ens podem oblidar de les dones, un col·lectiu sempre castigat laboralment parlant. És per això, que continuem reclamant els plans d’igualtat a les empreses. Però la situació no millora: de 400 empreses lleidatanes que haurien de tenir plans d’igualtat a Lleida, aprovats, només catorze ho compleixen.

I dins d’aquest context que ens trobem, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, no està posant les coses fàcils. I necessitem tarannà i talent per sortir airosos d’aquest conflicte. La guerra ens ha posat ara en un altre punt de sortida. I res no serà igual. El conflicte Rússia-Ucraïna ha posat en qüestió els fonaments de la Unió Europea i la classe treballadora serà qui surti perjudicada de tota aquesta situació.

És per això que us necessitem a tots al carrer. Aquest Primer de Maig hem d’alçar la veu i que se’ns escolti, ja que mentre hi hagi treballadors que siguin pobres o que perdin la salut a la feina; mentre es mantingui aquesta important crisi de preus; i continuï existint la temporalitat, l’estacionalitat i la precarietat laboral que caracteritza els llocs de treball lleidatans, hem de continuar sortint al carrer i reivindicar els nostres drets. 

Visca la classe treballadora!

Visca el Primer de Maig!

Visca la UGT-Terres de Lleida!

Si mirem enrere, ens adonem que vam començar el 2021 amb molta incertesa, però també esperançats per acabar d’una vegada per totes amb la Covid-19. La vacuna ha millorat molt la situació. També ha reduït el nombre de morts i d’afectats crítics; tot i que 365 dies després tenim la pandèmia molt present, i no tenim clar encara fins quan ens tocarà seguir lidiant amb ella. El que sí sabem és que la vida continua i que el motor de l’economia ha de seguir rodant. Per tant, ens toca tirar endavant i conviure amb aquesta situació.

Però els factors externs no ajuden. La pujada del preu de la llum, del gas, dels carburants, de la cistella de la compra, dels lloguers... empobreixen cada dia més als treballadors i treballadores. Persones que veuen com no arriben a final de mes tot i deixar-se la vida cada dia al seu lloc de treball. És per això, que des de la UGT-Terres de Lleida exigim a la patronal -encara que aquesta al·legui que les empreses no poden fer front a aquesta demanda-, i així ho hem tramès a tots els delegats i delegades del nostre sindicat, que els nous convenis se signin per sobre del 5% de mitjana. Només així minimitzarem la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora.

Les diferències entre risc i pobres a Espanya arran de la Covid-19 són alarmants. La pobresa al nostre país s’ha incrementat en un any un 23%, una xifra rècord en l’última dècada, segons dades de l’Observatori Social de La Caixa. I no sols això; a Espanya, segons el Laboratori de Desigualtats Mundials, el 50% de la població ingressa 12.900 euros anuals, mentre que el 10% que més ingressa multiplica aquesta xifra per vuit de mitjana, és a dir, cobren uns 105.500 euros a l’any.

I a Lleida continuem amb unes xifres d’atur nefastes, que reflecteixen l’estacionalitat, la precarietat i la temporalitat que caracteritzen la nostra demarcació. I preveiem que l’any vinent així continuï. També seguim mantenint una bretxa salarial insofrible entre homes i dones; sense oblidar que les dones treballen gratis des del 18 de novembre, ja que en igualtat de condicions un home guanya més que una dona per fer la mateixa feina, i no podem permetre que això continuï passant en ple segle XXI.

Davant d’aquesta crítica situació i la incertesa de la pandèmia, no tenim clar que el 2022 sigui l’any de la recuperació. Vull pensar que serà un any diferent i que el tema sanitari el reconduirem molt millor del que ho estem fent ara. Però el que està clar és que no podem prolongar més aquesta situació de no control. Necessitem tenir pressupostos a tots els nivells, posar la maquinària a rodar, activar els engranatges i fer-nos forts per sortir d’aquesta crisi el més airosos possible. No serà fàcil, però hem de seguir endavant. Els canvis en la reforma laboral han de permetre que les empreses siguin més productives i aconsegueixin millors resultats, però també han de salvaguardar els treballadors i treballadores, la part més important de l’element productiu.

Tenim molts deures a fer. Com a país i com a ciutat. I necessitem anar tots a una -sindicats, empresaris i polítics- per definir què volem com a lleidatans i lleidatanes i cap a on volem anar. Hem de fixar unes línies clares a seguir, i tenir clar com volem que se’ns reconegui i se’ns vegi des de fora de la nostra demarcació. I per aconseguir-ho, és vital crear sinergies i compartir voluntats. Només així, aconseguirem fer Lleida gran.

Que el 2022 sigui molt millor del que esperem!

I això no és nou. És el que portem fent al llarg dels més de 130 anys d'història del nostre sindicat i el que hem estat fent amb més implicació i constància des que va iniciar-se la pandèmia de la Covid-19, fa més de 18 mesos. En tot aquest temps, la UGT-Terres de Lleida no ha deixat de treballar ni un sol moment per buscar la millor sortida possible a totes aquelles persones afectades per un Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO), per defensar la situació de tots aquells treballadors i treballadores que cobraven per sota de conveni, per erradicar les injustícies que es troben les plantilles en els seus llocs de treball.

Desafortunadament, els Serveis Jurídics de la UGT s'han trobat desbordats arran de la Covid-19. Ho continuen estant ara, ja que són múltiples les demandes i reclamacions que reben cada dia; majoritàriament pel no cobrament dels ERTO, però també per acomiadaments immersos en un ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació). Si ens fixem en les atencions de l'AMIC, l'Associació d'Ajuda Mútua d'Immigrants a Catalunya, un altre servei paral·lel del nostre sindicat, ens trobem amb una tessitura molt similar: l'augment substancial dels serveis de consulta i atenció.

La UGT-Terres de Lleida també ha treballat en els últims mesos per signar nous convenis, que suposen tots ells augments salarials pels treballadors i treballadores del sector. Per exemple, a finals de l'any passat es va signar, després de mesos de dura negociació, el nou Conveni de Pastisseries de la demarcació de Lleida; també hem signat acords del Conveni provincial d'Emmagatzematge i Manipulats de càmeres de fruita; el Conveni estatal de Químiques; el Conveni provincial d'Òptiques; i el Conveni autonòmic de Perruqueries. I no ens podem oblidar que tenim en negociació el primer Conveni estatal d'Empreses de Serveis Auxiliars d'Informació, recepció, control d'accessos i comprovació d'instal·lacions i el dels ‘riders’.

En un altre ordre de coses, el Govern espanyol ha aprovat ara una pujada immediata del Salari Mínim Interprofessional (SMI), un augment d’uns 15 euros mensuals. Una petició llargament reivindicada pels sindicats. I és que cal recordar que a l'any 2007, ara fa 14 anys, el nostre sindicat, ja va presentar la campanya 'Posa't a 1.000 euros. Cap conveni per sota', en la qual perseguia aconseguir que en les negociacions dels convenis col·lectius, cap categoria professional tingués un salari interior als 1.000 euros bruts, donat que la nostra formació entenia que per portar una vida digna s'ha de percebre almenys 1.000 euros al mes. En aquest sentit, i al trobar-se moltes persones per sota d'aquest sou, sempre parlem de treballadors pobres, persones que tot i treballar no arriben a final de mes.

D'haver-se aplicat aquesta proposta de la UGT l'any 2007, actualment, segons el càlcul d'actualització de rendes amb l'IPC general per a períodes anuals complerts de l'INE, actualment el Salaria Mínim Interprofessional hauria de ser d'uns 1.201 euros. I ara mateix estem molt lluny d'aquesta xifra, però no defallirem fins a aconseguir-ho!

I #AraToca estar al seu costat. Després de més d’un any de crisi sanitària i econòmica, moltes persones es troben avui en situació de necessitat, perquè no arriben a final de mes tot i tenir una feina estable. Tampoc ens podem oblidar de les persones immigrades, que han treballat sense papers durant la pandèmia o que han perdut la seva feina i han quedat fora de qualsevol compensació o protecció. Ni tampoc dels joves, un dels col·lectius més penalitzats, amb una taxa d'atur que, en el cas dels menors de trenta anys, ha augmentat en un quasi 43%.

És per això, que la UGT-Terres de Lleida té clar que #AraToca estar al costat de totes aquestes persones. Cal pressionar en els diferents àmbits de negociació per fer valer el món del treball i les activitats essencials. Cal treballar perquè les polítiques de reconstrucció d'aquest país posin en primer lloc a les persones. Els fons de reconstrucció, transformació i resiliència que ens arriben d'Europa no poden servir per tapar forats, sinó que han de suposar un estímul important i necessari per impulsar un canvi de model productiu i social, que promogui la qualitat de l'ocupació i permeti superar la incertesa i la precarietat.

És intolerable que més de 400.000 persones que tenen un lloc de treball a Catalunya siguin pobres. El model de precarietat laboral actual ha comportat aquesta situació i #AraToca revertir-la. També cal treballar per acabar amb la dualitat del mercat del treball, l'excés de contractació temporal i l'atur juvenil.

#AraToca impregnar de polítiques feministes les relacions laborals. Cal incidir especialment en els plans d'igualtat i avançar cap a la transparència salarial entre homes i dones. La crisi econòmica i sanitària que vivim ha intensificat les bretxes laborals. A les dones, a escala estatal, se'ls apliquen més expedients de regulació temporal d'ocupació que als homes i continuen sent les més afectades per la temporalitat i la parcialitat. Les desigualtats ja existien abans de la pandèmia, però ara encara s'han accentuat més, ja que s'han solapat amb la necessitat de les cures familiars, que majoritàriament recauen en les dones. És per això que diem que la pandèmia de la Covid-19 té cara de dona.

I no ens podem oblidar de totes les persones que es troben avui dia immerses en un Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO), que viuen diàriament la incertesa de no saber què passarà demà. Alguns d'ells, acabaran a l'atur, d'altres podran continuar endavant amb la seva feina. Però mentre tot això passa, batallen cada dia per poder cobrar les prestacions i seguir endavant. És per això, que #AraToca també agilitzar els tràmits perquè tots els ajuts arribin a les persones que els necessiten.

Després d'aquest dur any de pandèmia ens queda molta feina per fer. Moltes batalles i reivindicacions, però no ens rendirem. El diàleg, la concertació i la reivindicació han de ser els elements més importants en la relació amb els empresaris i les administracions amb les quals treballem cada dia. 'El país té un deute amb la gent treballadora' i #AraToca lluitar per millorar els nostres drets laborals i les nostres condicions de vida. I ho hem de fer JUNTS, ja que és cert que si caminem sols arribarem més ràpid, però si ho fem junts arribarem més lluny.

Visca la classe treballadora i visca la UGT!

El passat mes d'octubre revalidava el càrrec de secretari general de la UGT-Terres de Lleida. Quatre anys més al capdavant del sindicat majoritari a la demarcació de Lleida. I ho faig amb un equip principalment de cares noves. Igual que en l'anterior mandat, m'acompanyarà el Ramon Moreno, secretari de Política Social i Ocupació; però també ho faran l'Anna Belen López, secretària d'Organització; la Mª Lluïsa Ausàs, secretària de la Dona i Polítiques d'Igualtat; i l'Amparo Vidal, secretària d'Acció Sindical i Formació.

Tenim moltes ganes d'aconseguir fites, tot i l'escenari tant complicat com incert que tenim davant. I volem donar forma al nostre projecte, que consta de quatre eixos clars: augmentar l'afiliació i la presència de la UGT als centres de treball; implicar més la figura femenina al sindicat i aconseguir l'aplicació dels plans d'igualtat a les empreses; 'sindicalitzar' els 18 punts dels Objectius del Desenvolupament Sostenible de les Nacions; i implicar-nos i implicar a tot el teixit associatiu de la ciutat al sindicat, per deixar la nostra empremta marcada i fer-nos visible en tots aquells aspectes que fan referència al territori lleidatà.

Hem d’aconseguir ser una organització viva, que la gent s’apropi i ens conegui. Volem ser un sindicat dinàmic, jove i engrescador; estant preparats pels nous reptes i els grans canvis de la societat que han d'arribar en aquesta nova era que vivim arran del coronavirus. És per aquest motiu, que entenem la formació com una eina necessària, eficaç i eficient per progressar en els centres de treball i en l'activitat laboral de les treballadores i els treballadors. La UGT té una responsabilitat de 133 anys d’història, i passi el que passi, hem de mantenir aquesta responsabilitat, per demostrar que som la millor organització centenària, però alhora moderna i contemporània.

Tenim molt presents les nostres afiliades i afiliats, delegades i delegats. La UGT és per totes elles casa seva. Però també volem ser una eina atractiva perquè els joves, un dels sectors socials més castigats per la situació actual, apostin també per nosaltres. No podem viure d’esquena a la realitat. I tampoc ens podem oblidar de les dones, tan castigades en aquesta societat que vivim.

El sindicat s'ha de fer dia a dia. Les grans fites s'han aconseguit sempre a partir de petits passos. I així hem de continuar. El sindicat és un lloc de realització personal i acadèmica de les treballadores i els treballadors. Un espai per formar persones, amb capacitat divulgadora, educadora i reivindicativa. I avui dia ha d'estar més present que mai. El diàleg, la concertació i la reivindicació han de ser els elements més importants en la relació amb els empresaris i les administracions amb les quals treballem cada dia. I hem de tenir clara una premissa: Si caminem sols arribarem més ràpid, però si caminem junts arribarem més lluny. Visca la UGT!

Ens trobem davant d'una crisi sanitària que ha posat en relleu el paper fonamental i el valor dels serveis públics, tan menyspreats en altres moments anteriors i que en l'actualitat han assumit les seves responsabilitats en un marc de precarietat i mancances, que han patit a conseqüència de polítiques de privatitzacions i retallades pressupostàries.

Però és cert que tot no ha de ser pandèmia en aquest Primer de Maig. Abans que arribés la Covid-19, la desigualtat ja feria la nostra societat; davant d'un creixement del PIB, augmentaven percentualment els beneficis empresarials. A més, la manca d'inversió per modernitzar de manera general les empreses i la clara voluntat de no millorar el model econòmic, accentuava cada cop més la bretxa salarial entre una minoria acaparadora de riqueses i una pobresa cada vegada més famèlica i extensa. Aquests són només alguns de la llarga llista d'exemples a no seguir, per ser motius principals de la precarietat laboral existent.

En aquest Primer de Maig continua vigent, més que mai, la reiterada petició de la UGT de la necessitat d'enfortir totes les estructures de serveis d'atenció a la ciutadania de base pública, per donar a la societat les respostes essencials i eficients en qualsevol moment de dificultat, ja sigui en una pandèmia com la que estem vivint o en situacions de normalitat quotidiana. També reclamem la derogació de la reforma laboral per acabar amb la precarització. Ens queda encara molt a fer: hem de donar protagonisme en primer lloc a les persones; cal reorientar l'economia; cal ampliar la renda garantida ciutadana perquè arribi a totes les persones que la necessiten; és urgent protegir les dones que es troben en risc per una situació de violència masclista.

Aquest Primer de Maig serà diferent, és cert, no hi haurà manifestacions al carrer, però la reivindicació sindical està més present que mai. Salut, treball i justícia social!

Durant aquest temps, s’han viscut moments històrics i contraposats. Alegries i penes. Però tot i els alts i baixos, la UGT sempre ha estat present, d’una manera o d’una altra, en una societat que reclamava la nostra participació. I nosaltres, en tot moment, hem intentat ser responsables amb aquest compromís.

Avui, després de 130 anys de lluites i conquestes, milers de treballadores i treballadors continuen confiant en la Unió General de Treballadors. Segurament és perquè el sindicat, malgrat els contratemps, s’ha mantingut i es mantindrà ferm en la seva comesa, complint amb honestedat el mandat històric rebut dels nostres avantpassats, amb els seus compromisos, objectius i responsabilitats.

Però això no acaba. La història continua. Les pensions, els salaris, la igualtat entre homes i dones i/o tants altres conflictes que ens han portat al carrer a mobilitzar-nos per les nostres legítimes aspiracions, per les nostres llibertats i per fer del món un lloc millor, continuen sent el nostre horitzó, la pedra angular del nostre sindicat. I tot això no seria possible sense el compromís de la nostra gent, dels actuals ugetistes, que dia a dia als seus centres de treball estan lluitant i treballant de valent per demostrar què significa dedicar-se a una de les causes més nobles que pot tenir un ésser humà: la dedicació a la defensa dels interessos dels altres.

Ens hem equivocat  moltes vegades, però moltes més l’hem encertat. Se’ns podrà criticar per les nostres accions, però penseu que allí on hi hagi una injustícia que erradicar, sempre hi haurà un home o una dona de la UGT per aconseguir-ho. Salut!

Aquest Primer de Maig volem remarcar que abans de treballador s'és persona i que la classe treballadora està patint més que ningú les bufetades de la crisi i de les reformes laborals. Volem destacar l'esforç d'aquells qui dia a dia estan al peu del canó per seguir tirant endavant un lloc de treball, una família, un país.

I és molt trist saber que alguns d'ells tot i tenir una feina i un sou, segueixen sent pobres. Com a sindicat, això no ho podem permetre. És inadmissible que les persones que treballen siguin cada dia més pobres i no en tinguin prou amb treballar vuit hores. És per això que els principals protagonistes d'aquest 1 de Maig són ells, la diana per part de les reformes laborals, qui més pateixen i qui més s'impliquen.

A la demarcació de Lleida, 9 de cada 10 contractes signats són temporals. Contractes amb una durada d'un mes o d'un mes i mig... amb horaris intempestius i condicions fredes i més mercenàries que mai. Situacions com les que es registren en sectors castigats com el de les 'kellys', el comerç, al camp... fan que es cronifiqui encara més la precarietat laboral i la pobresa a la demarcació.

Per la seva banda, els funcionaris han vist reduït un 17% en l'última dècada el seu poder adquisitiu per les retallades i congelacions dels anys més durs de la crisi, malgrat ser un col·lectiu clau en el funcionament dels serveis bàsics a les persones i que treballen sotmesos a una gran pressió. Ells també fan autèntics miracles per tirar la seva tasca endavant, per continuar atenent a tots i cadascun dels seus pacients/usuaris, malgrat les retallades econòmiques i de drets que estan patint en els últims anys.

Creiem que és molt important que el nou Govern recuperi la Negociació Col·lectiva que la reforma laboral s'ha carregat i evitar així que es quedin sense cobertura quan la patronal o l'empresa no vol signar. Necessitem que el conveni d'empresa no pugui empitjorar les condicions dels convenis col·lectius del sector. Reclamem que es modifiqui l'article 42 de l'estatut dels treballadors per garantir les condicions de treball de l'empresa principalment en les empreses subcontractades.

I no podem oblidar-nos de les deficients infraestructures per les quals ens desplacem quan circulem per la demarcació de Lleida, com la fatídica N-240, l'N-230... entre moltes altres.

Però no tot són males notícies. Aquest Primer de Maig també ens agradaria destacar un dels grans triomfs del sindicat enguany: l'erradicació en certa mesura dels falsos autònoms. El cavall de batalla de la UGT-FICA de les Terres de Lleida durant els últims mesos. Gràcies a una dura batalla contra aquesta greu situació, s'ha aconseguit reduir el nombre d'afectats i treure a la llum una situació que quedava amagada i que hi havia empreses que feien ulls clucs. Els Governs i la Inspecció de Treball s'ha posat a treballar de valent gràcies a la denúncia sindical. Encara queda un llarg camí per fer, però s'ha fet un gras pas endavant. I ens sentim molt orgullosos!

I tot això ho ha aconseguit gent que es deixa la pell diàriament treballant per aquesta classe treballadora, malgrat que el seu centre de treball cau a trossos com és el cas de l'edifici dels sindicats. Una reivindicació històrica, reclamada des de fa més de 20 anys i que encara segueix a l'aire.

Ens trobem davant d'un Primer de Maig durant el qual es commemoren dos fites històriques: per una banda, la creació fa 100 anys de l'Organització Internacional del Treball; i el centenari de l'aprovació del decret que fixava la jornada laboral de vuit hores a l'Estat Espanyol, a conseqüència de la vaga dels treballadors i treballadores de La Canadenca. Un fet que ens recorda que les conquestes socials s'han aconseguit sempre amb la reivindicació i la unió dels treballadors i treballadores. És per això que des de la UGT-Terres de Lleida fem una crida a la mobilització, per lluitar pels nostres drets i continuar reivindicant contractes, sous i feines de qualitat. Centrant tots els esforços en un únic objectiu: Primer, les persones!