L’extrema dreta ha existit sempre, per què ara pren volada? Per què, a més, ho fa a tot el mon? Travessem una profunda crisi capitalista que empeny a la misèria sectors creixents de la classe obrera i els pobles. A tot preu el gran capital ha d’evitar que aquest profund descontentament obrer i popular es giri contra ells, que són els veritables responsables de la crisi. L’objectiu de l’extrema dreta és dividir la resposta obrera i popular trobant els suposats culpables del greu retrocés de les condicions de vida entre la gent del poble: l’immigrant, el pobre, la dona, l’homosexual, el musulmà, l’okupa, els anarquistes o els comunistes...

Vox guanya en els barris més rics, en els col·legis electorals de les casernes de la Guàrdia Civil o a prop del regiments militars, però també avança als pobles i barriades més pobres. Els dos barris a Barcelona amb millor resultat de Vox son Sarrià Sant Gervasi, barri d’alta burgesia, i Nou Barris, de gran tradició obrera. I és aquí, en els barris obrers i populars on la lluita contra l’extrema dreta és decisiva.

El gran capital posa molts diners per treure de la marginalitat l’extrema dreta, perquè encara que són no políticament correctes i de vegades incòmodes pel gran capital, els necessiten per baixar als carrers

Només una dada: el 2019 Vox va obtenir majors ingressos per vies privades (1.564.000 euros) que PP, PSOE, Ciudadanos, ERC, PdCat i PNV junts (una mica més d’un milió). El perill no són els quatre impresentables sinó a qui tenen darrere. L’extrema dreta es construeix des de l’exaltació del nacionalisme, el masclisme, el racisme, la família, la religió... Tot al servei de salvar les classes dominants. 

Si la situació ho exigeix, perquè s’aguditza la crisi i la lluita de classes i no n’hi ha prou amb un enduriment de l’estat i la repressió, com als anys 30 en la Gran Depressió, l’extrema dreta deixa pas al feixisme. El feixisme deixa de banda el parlamentarisme burgès, un obstacle més, i s’encamina al xoc directe amb la classe obrera organitzada (partits i sindicals) i a l’opressió dels pobles. És a dir, a dissoldre des de l’acció al carrer i la repressió tota forma d’oposició de classe, popular o democràtica organitzada.

El que veiem avui és la primera fase de reconstrucció de l’extrema dreta en formulacions autoritàries, no encara com a feixisme

La lluita pel carrer

Els grups feixistes sempre han actuat al carrer, amb assassinats com la nostra Yolanda González i en Guillem Agulló. Vox surt de la marginalitat d’aquells grups feixistes i baixa a peu de carrer. Els vam veure a la Bonanova de Barcelona, primer a la Plaça Artós per anar cap al centre on els activistes independentistes es mobilitzaven a Plaça Urquinaona contra la sentència del Procés el 2019. Més endavant al Barri de Salamanca contra la política sanitària de confinaments del Govern Sánchez-Iglesias, denunciant el totalitarisme comunista. I tornaven a la Bonanova en l’acte d’inici de campanya d’aquestes eleccions en la mobilització convocada per Desokupa, en aquest cas contra els dos blocs ocupats. Abascal tornava uns dies després i reunia a uns centenars de persones, tot invocant “l’esperit de la Plaça Artós”. És cert que quan van intentar ampliar la base a la manifestació de tancament de campanya Desokupa-Vox van punxar.

La lluita contra l’extrema dreta no és només una batalla ideològica contra el masclisme, el racisme, l’espanyolisme... perquè no se n’amaguen i en fan bandera. Així mateix, és equivocat intentar “aïllar” l’extrema-dreta amb un pacte de les forces “democràtiques”. Per enfrontar l’extrema dreta cal fer-ho des de la independència de classe, combatent les polítiques dels governs que posen catifa al desenvolupament de l’extrema dreta. Com és possible combatre el racisme de Vox si no és des de la denúncia de la política d’immigració del Govern PSOE-IU/Podemos que va deixar 37 immigrants assassinats a la tanca de Melilla?

Com combatre la criminalització de l’ocupació de Vox sense qüestionar els governs centrals i autonòmic que permeten milers de pisos buits en mans dels grans tenidors, que no tallen l’especulació ni impulsen un parc públic d’habitatge?

O sense lluitar contra la precarietat laboral, els acomiadaments i els tancaments? Si no posem el centre en la lluita a les fàbriques, en l’organització i la mobilització per resoldre aquests problemes als llocs d’estudi i barris, tot el discurs queda servit a la demagògia de l’extrema dreta.

Cada 12 d’octubre fa uns anys els grups feixistes feien la festa provocadora a la Plaça dels Països Catalans de Sants. Cada any hi havia xocs amb joves del barri i com sempre la policia acabava detenint els antifeixistes. Fins que el barri, des de les associacions de veïns, entitats, partits d’esquerres i sindicats es van organitzar en rebuig massiu i els actes feixistes del 12 d’octubre van ser expulsats del barri.

El president del Banc Sabadell Josep Oliu el juny del 2014 proposava crear “una espècie de Podemos de dretes”. Ciudadanos va ser la resposta. El cicle Podemos decau a la vegada que el de Cs. No és casual que el Sabadell contracti ara a Clara Melo, la ma dreta d’Arrimadas. No es tracta del retorn al bipartidisme. La tensió social puja. Cs és substituït per Vox. El problema és que la crisi de Podemos no dona lloc encara a partits a la seva esquerra, una esquerra revolucionària. És cert que per fer possible Vox hi ha hagut inversions multimilionàries. La resposta de l’esquerra per la ruptura amb el capitalisme i la monarquia només serà possible amb l’activitat militant i la mobilització. Aquesta és la tasca.

Rajoy ja ha advertit que només accepta algunes modulacions però que la Reforma Laboral no es qüestiona. La patronal s’apunta a una nova reforma laboral i vol imposar la congelació salarial i la fixació d’augments de sou empresa a empresa, on sap que la patronal té totes les de guanyar. CCOO i UGT gesticulen, però no semblen disposats a posar fi a la desmobilització que han imposat i sota la qual el Govern ha anat aplicant mesures contra els i les treballadores.

Els propers pressu-postos de l’estat tornen a ser el moment per derrotar el pla d’un govern en minoria parlamentària i això només serà possible si des de baix s’impulsen les mobilitzacions que exigeixin defensa de salaris i pensions i defensa del sector públic per atendre les greus necessitats socials.

La segona de les urgències, la primera en clau institucional i de règim, és l’agenda catalana. Continua el compte enrere al Referèndum català anunciat per setembre del 2017. La maquinària judicial accelera els procediments contra els més de 400 càrrecs electes, parlamentaris, alcaldes i regidors. Per primera vegada contra les accions repressives de l’estat una mobilització de prop de 100.000 persones es manifestaven a Barcelona. La situació es tensa, i això redueix els marges de maniobra dels dos governs.

Rajoy intenta retornar el problema a un tema de finançament, recuperant les demandes que va posar sobre la taula Mas fa dos anys i que mai van tenir resposta. Puigdemont ja ha respost que amb això no hi ha prou.

El PNB forma govern amb el PSOE amb el compromís d’una reforma de l’estatut de Gernika dins l’objectiu d’una reforma constitucional federalista, però aquest camí ja el va recórrer Catalunya en el desastre de l’Estatut que va ser el desencadenant del moviment actual per la independència. El PNB, que deixa la porta oberta fins a pactar amb el PP en temes centrals, es disposa a cobrar el seus serveis a la corona, com sempre ha fet la burgesia. Només EH Bildu dona suport al procés català i demana que el País basc prengui el mateix camí.

Molt important és que el SAT a Andalusia, que dóna suport al dret a l’autodeterminació i preparen amb altres forces sindicals i polítiques la mobilització a Sevilla del 4 de desembre, es mobilitzi amb el lema de Pa, treball i sobirania, pel dret a decidir.

La solució al dret dels i de les catalanes a l’autodeterminació que nega la Monarquia no està només en la mobilització del poble català per respondre la repressió de l’estat i a la vegada evitar que el Govern català es tiri enrere. Tan important com això serà el moviment de solidaritat que se sigui capaç de generar a la resta de l’Estat. I és que si Catalunya es deslliure de l’estat monàrquic, s’obrirà un camí per desfer-nos d’aquesta institució caduca i impregnada de franquisme. Nosaltres defensem la constitució de la República catalana, amb plena sobirania, i des d’aquesta llibertat creiem que serà possible un nou encaix entre pobles en una Federació de Repúbliques. Si per contra és l’estat que imposa la repressió i derrota la lluita per la independència del poble català, serà un retrocés en les llibertats democràtiques per tothom, perquè les mesures repressives seran extensives contra altres col·lectius que s’enfronten el sistema i el règim.

Per això és imprescindible la constitució d’una plataforma d’organitzacions i entitats a tot l’estat contra la repressió del procés català, pel dret dels pobles a l’autodeterminació. A Catalunya la resposta contra qualsevol empresonament hauria de generar la convocatòria d’una vaga general, i caldria impulsar mobilitzacions arreu de l’estat.