En saber-ho, vaig sentir una orfandat inesperada, perquè sí, els professors no només ens donen coneixement: ens acompanyen, ens impulsen, creuen en nosaltres quan nosaltres encara no ho fem. Ens fan créixer com a estudiants, però també, i potser sobretot, com a persones.

També vull recordar en Xavier Vives, el mestre de primària que sempre va apostar per mi, fins i tot quan jo encara no sabia ben bé cap a on anava. Ell em va ensenyar que l’educació va molt més enllà dels llibres: és una mirada, una paraula, una mà estesa. Ell, com la Maria José i tants altres, forma part d’aquella constel·lació de figures que, silenciosament, fan possible que el món giri i sigui una mica millor. Potser per això soc professor, perquè vull retornar tot el que vaig rebre, perquè vull ser per algú el que ells van ser per mi, perquè crec, sincerament, que el nostre ofici és un dels pilars de qualsevol societat digna: transmetem coneixement, sí, però també valors, pensament crític, esperit de superació i empatia, per això, indirectament també transformem la societat.

Admiro profundament els meus companys i companyes de professió. Sovint oblidem que, darrere cada aula, hi ha persones que lluiten contra la burocràcia, contra la manca de recursos, contra les condicions laborals precàries, contra la incomprensió social i malgrat tot, cada dia tornen a aixecar la persiana de la classe amb la mateixa voluntat de transformar, d’educar, de construir futurs i d’estar al costat dels nostres alumnes. És hora que la societat valori més la tasca dels docents, que s’aturi a pensar què passaria sense ells, que deixi de menystenir el seu esforç i comenci a reconèixerne el valor essencial. Aquest article vol ser un homenatge, però també una declaració d’orgull. Orgull de ser professor. Orgull de formar part d’aquesta xarxa de petites heroïnes i herois quotidians que, dia rere dia, sembrant paciència i esperança, ajuden a fer créixer un món millor

És habitual veure com molts estudiants compatibilitzem els estudis amb feines mal remunerades i sense cap mena de perspectiva. Sense marge de millora ni esperança real. Aquesta realitat no només ens desgasta físicament i mentalment, sinó que també perpetua una estructura de desigualtat que dificulta enormement el nostre desenvolupament personal i professional. Sovint acceptem qualsevol feina, a qualsevol preu, perquè no hi ha alternatives i si no ens agrada, n’hi haurà deu més disposats a fer-la per menys, i així, una vegada i una altra.

Aquesta situació es veu agreujada per l'encariment del cost de vida, especialment dels preus del lloguer, clarament abusius i fora de lloc. Accedir a un habitatge de lloguer ha quedat reduït a un petit grup de joves que s’ho poden permetre, convertint l’emancipació en un luxe inassolible per a la gran majoria. No parlem només de joves que volem viure de manera independent, sinó de persones adultes que, tot i treballar, no ens podem permetre pagar un habitatge digne.

Cal remarcar que no tots partim del mateix lloc. Els joves de classe obrera, aquells que no podem comptar amb el coixí econòmic d'una família benestant, tenim encara menys oportunitats. Sense xarxes de suport ni recursos per invertir en la nostra formació o en projectes propis, sovint ens veiem atrapats en feines precàries que perpetuen el cercle de la pobresa. Les desigualtats socials i les diferències de classe no només no disminueixen, sinó que s’accentuen i es cronifiquen.

La precarietat laboral dels joves no és una qüestió individual, sinó una problemàtica estructural dins d’una societat que sovint ens criminalitza i ens deixa de banda. No és fruit de la manca d'esforç ni de motivació, com insinuen alguns discursos paternalistes, sinó el resultat d’un sistema que prioritza el benefici econòmic immediat per damunt del benestar de les persones I que parla de futur mentre ens el nega a una generació sencera.

També tinc el plaer de ser actualment el secretari d'organització i ciutadania de l'executiva comarcal.

Però de tota aquesta experiència, m'emporto una lliçó, tenir clar que els individualismes, els personalismes, la fam de poder i altres comportaments tòxics, que des de la meva visió són comportaments totalment oposats al que hauria de ser la política, són comportaments inacceptables i molt llunyans al que ha defensat la nostra organització al llarg dels més de vuitanta anys d'història des de la fundació del partit el 1931.

La política m'agrada des de ben petit i reconec que vaig començar molt prematurament en un món ple de gegants i amb una idea de la política molt oposada a la que tinc ara com ara. Potser la meva efusivitat en algunes ocasions, la ràbia que em provoca que interessos aliens passin per sobre dels interessos comuns o les ganes d'arribar lluny, per canviar allò que ens fa perdre la son, ens fa enfadar i que ens fa serrar les dents, hagin distorsionat en algunes persones quin és el meu objectiu real.

Quan surto al carrer, estic amb la família, amics o a l'entorn laboral, parlo del que és la política per a mi i sempre fico un exemple, l'exemple de què la política hauria de ser com un voluntariat, com un servei altruista al poble i supeditat pel mateix, sense prepotències, amb humilitat i orgull d'ocupar un lloc privilegiat, privilegiat per servir al poble, a les seves inquietuds, preocupacions i propostes i també a la seva alegria i vitalitat, perquè la política sense la vitalitat del poble no tindria cap sentit.

Per això és important no abandonar el propòsit principal de la feina que hem de fer els polítics i no deixar-nos emportar pel poder i l'altivitat i continuar aprenent i millorant d'aquelles situacions feixugues que es puguin creuar en el camí.

Tothom pot ser polític, tothom pot participar de la política, però no tothom sap mantenir-se fidel als ideals, a la finalitat primordial que és el benestar de la població i saber fer un pas al costat en quant aquest propòsit ha estat assolit, o no, o s’ha distorsionat.

Continuaran havent-hi moltes nits sense dormir, molts obstacles en el camí, així i tot, la recompensa de servir a allò que estimes ho pot tot.

Continuarem treballant i lluitant, a contracorrent, contra gegants.

Fa un temps, vaig escriure un altre article reivindicant el paper dels joves en la política municipal i ja vaig exposar algun d'aquests aspectes.

La política ha anat generant en els últims anys molta desconfiança en la població, per molts factors, com la corrupció, la falta d'acord entre partits i governs, i més actualment la gestió de la pandèmia, entre altres.

Som molts joves els que ens agrada la política, en formem part activament i ens deixem la pell per un projecte polític, per sobretot som molts joves que volem canviar el nostre entorn, les nostres ciutats, pobles i barris on vivim i formar part activa de la solució.

Moltes vegades ens trobem amb molts entrebancs, com la desconfiança per una part de la gent, a causa de la nostra inexperiència o la falta de renovació dels partits. Sovint, quan obrim el debat sobre la nostra participació en la política municipal ens topem amb els tòpics que s'han anat creant a conseqüència de la mala praxi que s'ha exercit en algunes ocasions.

Les ganes, la confiança i l'estima cap al projecte de ciutat, de poble, de barri, de comarca, de país que somiem i la motivació que tenim per fer-ho, és el més imprescindible i sobretot les ganes d'estar al costat de la gent, escoltar, canviar les coses i deixar-se la pell per tot això.

El municipalisme necessita la vitalitat, la força i la implicació del jovent, nosaltres volem dedicar els millors anys de la nostra vida a invertir esforços pel nostre poble, municipi o ciutat, per les nostres comarques, pel nostre país, el lloc on vivim, per casa nostra.

Els nivells d'atur, en general, són preocupants, a Catalunya tancàvem el 2020 amb un 28,2% més d'aturats que el 2019, trencat així la tendència de creixement de l'ocupació dels últims sis anys. Si mirem les dades d'atur juvenil, que durant el 2020 es van enfilar fins a quasi un 34%, són igual de preocupants que les dades en general.

La pandèmia ha destruït centenars de llocs de treball i ha disminuït l’oferta, afeixugant més la tasca de molts joves a trobar alguna feina. Malauradament un percentatge important de les feines realitzades per joves són feines precàries, temporals, inestables, amb unes condicions laborals lamentables i amb uns sous misèrrims que no donen l'oportunitat d'emancipar-se o de tenir perspectiva de futur. En plena crisi per la Covid-19, l'emancipació juvenil se situa per sota del 20% arribant a mínims històrics, unes dades preocupants relacionades directament amb l'esmentat anteriorment.

A la pèrdua de llocs de feina, a la precarització laboral i a la dificultat per emancipar-se cal sumar-hi un altre factor important, el preu de l'habitatge de lloguer. En els darrers anys, el preu del lloguer a Catalunya ha pujat més d'un 60%, arribant també a màxims històrics, dificultant a molts joves trobar un habitatge digne on poder independitzar-se a causa dels alts preus del lloguer.

Els joves volem respostes als nostres precs, volem solucions reals i que no ens venguin fum, volem construir-nos un futur digne sense haver de sobreviure a un sistema i a una rutina que ens oprimeix i que ens criminalitza quan alcem la veu per reivindicar els nostres drets, per reivindicar un futur millor i per reivindicar el que ens pertoca.

L'escola rural en general, moltes vegades ha estat qüestionada, menyspreada i en greu perill de desaparició, és per això que des d'alguns anys, molts pobles i comarques impulsen projectes per aturar la despoblació de molts pobles, un dels factors directes, culpables de la falta de demanda als centres educatius rurals. La preocupació per preservar les escoles rurals s'han convertit per a molts pobles en una de les seves principals preocupacions i reivindicacions, ja que els centres aporten una vitalitat i un futur imprescindible per a aquells indrets on la despoblació amenaça cada cop més. Malauradament moltes escoles han hagut de tancar les portes o bé perquè s'han quedat sense alumnes o perquè hi ha hagut un baix nombre d'inscripcions, un trist final que s'hauria de poder evitar. 

En mig de la pandèmia moltes famílies s'estan plantejant o ja s'han traslladat a zones rurals per evitar d'alguna manera els efectes de la pandèmia. En les circumstàncies a les quals ens ha portat la crisi sanitària de la Covid-19 molta gent està començant a valorar les zones rurals on el virus ha tingut molta menys incidència que en les zones més poblades o en les grans ciutats i ho veuen com una bona alternativa i un bon lloc on poder educar als seus fills i filles, lluny de les aglomeracions de gent i amb una qualitat de vida immillorable. 

La vida rural i tot el que comporta, tal com deia anteriorment, ha estat molt menyspreada i poc valorada en els últims anys i ara tenim una bona oportunitat per poder mostrar que l'escola rural és un model de qualitat, sostenible i de proximitat i sobretot un model que cal preservar com a base dels nostres territoris i com a herència d'un territori que clama contra la despoblació que sentencia cada vegada més a molts pobles. 

Mollerussa disposa d'una gran varietat d'establiments que cobreixen pràcticament  totes les necessitats dels veïns i veïnes de la ciutat, amb una gran qualitat, especialitzats i amb el millor servei possible. Llavors és quan s'obra l'interrogant de per què la ciutat passa per horabaixes quant al comerç local. Els motius són molts i ús els explicarien millor aquells i aquelles que estan al capdavant d'un negoci a la nostra ciutat però com a veí de la ciutat puc exposar-vos la meva opinió, una opinió plena de preocupació i incertesa pel futur comercial i econòmic de la nostra ciutat.

És ben sabut que en els últims anys, a causa de la facilitat per anar a Lleida en transport públic o privat o per l'obertura de botigues "Low Cost" de grans multinacionals a l'eix comercial de la capital del Segrià molta gent ha abandonat l'hàbit de consumir al comerç local, traslladant aquest consum a aquestes cadenes, ja siguin des de l'àmbit de moda fins a l'àmbit alimentari.

Per exemple, recordo com la meva àvia sortia cada dia a fer una ruta per totes les botigues de la ciutat, un dia a la carnisseria, un altre a la peixateria, un altre a la fruiteria i així anava consumint als negocis locals. Aquesta visió entre la població s'ha anat perdent i ens ha seduït la idea de tenir-ho tot a mà en un gran supermercat i a un preu més barat.

El barat i l'estalvi de temps pot sortir més car, ja que la qualitat del que comprem no té res a veure amb la gran qualitat que ens poden oferir els establiments de proximitat i tampoc som conscients de l'impacte que pot produir si contribuïm al fet que el comerç local es vagi perdent, ja que si perdem aquest puntal bàsic de la nostra ciutat, serà molt difícil tornar a gaudir de la Mollerussa que tants i tanes enyorem i volem tornar a recuperar.

També no ens oblidem d'un dels altres puntals de la nostra ciutat com és l'hostaleria i l'oci nocturn, també molt castigat en els últims anys i molt més en els últims mesos derivat de la crisi sanitària que patim. A la nostra ciutat podem gaudir d'una gran varietat gastronòmica de la mà de molts restaurants i bars, sense la necessitat de desplaçar-nos uns quilòmetres i amb una qualitat immillorable.

Com a ciutadans i ciutadanes, junt amb aquells i aquelles que tenen la responsabilitat de governar la ciutat fem un esforç i molta autocrítica, valorem el comerç local, l'hostaleria i l'oci nocturn de la ciutat i com a sinònim d'això, valorem més la nostra ciutat i apostem per ella i per tot el que la conforma.

Vivim, cada vegada més, en un món divers, en constant moviment i evolució i no podem entendre un futur sense la inclusió de les persones nouvingudes i les aportacions que puguin fer a les nostres societats. Dia a dia, escoltem desenes de mites sobre l'emigració, mites totalment falsos alimentats cada vegada més per "fake news" que corren per les xarxes socials i inclús des d'alguns mitjans de comunicació. 

Per exemple, quantes vegades hem sentit que els col·lectius migrants poden accedir a més ajudes socials, quantes vegades hem vist com s'ha criminalitzat s'ha acusat de fets ficticis a persones només pel simple fet de tenir el color de pell diferent, per parlar diferent o per tenir una cultura diferent o quantes vegades hem sentit com es culpava als col·lectius migrants de la crisi econòmica del 2008 o d’altres fets.

Les agressions xenòfobes, siguin verbals o inclús físiques són una realitat a les societats del mal denominat món occidental, una realitat que moltes vegades ignorem i no fem res per aturar-la o que fins i tot agreugem especulant i fent córrer falsos mites sobre l'emigració, sumant-hi les dificultats institucionals amb les quals es troben, des de la deplorable llei de migracions, fins al desemparament que tenen davant de les agressions verbals o físiques, la injusta marginació o la precarietat laboral. 

Afortunadament al Parlament de Catalunya s'està impulsant un projecte de llei per la igualtat de tracte i no discriminació, de la qual n'és la ponent relatora, Najat Driouech, diputada d'Esquerra Republicana. Aquest projecte de llei suposa una protecció des de les institucions a qualsevol col·lectiu que pugui patir alguna discriminació, un gran pas per aturar o condemnar qualsevol acte de discriminació o de desigualtat. 

Com a societat hem de tenir memòria i recordar que els moviments migratoris han estat sempre una realitat i sobretot tenir present que ningú emigra del lloc on ha nascut per plaer, sinó per necessitat, fugint de la misèria, la guerra, de la repressió, del perill constant, etcètera.

Cal molta més empatia per part de la població en general i fer un pas endavant per continuar teixint una societat multicultural i diversa. Fem una mica d’autocrítica i ajudem a aturar la xenofòbia, combatent falsos mites, acollint sense recança als col·lectius migrats i sobretot treballant la inclusió des de les institucions, des dels centres educatius, des de l’associacionisme i en general des de tota la societat.  

Hem sentit i sentim molt a parlar sobre la repressió que van partir els homes durant el conflicte bèl·lic però quantes vegades hem sentit a parlar sobre la repressió que van patir les dones?

El silenci sobre la repressió que va patir la dona durant la Guerra Civil i la postguerra ha sigut una realitat fins fa ben poc, de fet encara queda molt per explicar i investigar sobre el tema però no és fàcil, ja que el patriarcat i els 40 anys de dictadura han volgut esborrar qualsevol rastre d'aquelles injustícies i atrocitats que van patir milers de dones.

Un dels actes de repressió franquista contra la dona va ser rapar-les al zero públicament, humiliació que moltes vegades anava acompanyada d'abusos sexuals o de diferents tortures com ingerir líquids laxants mentre es mostraven els seus efectes públicament.

Aquestes atrocitats contra les dones es convertien en un espectacle pels franquistes a mesura que el conflicte avançava i anaven prenent pobles i ciutats de tota la geografia espanyola. Les acusacions contra aquestes dones eren diverses com per exemple, militar en organitzacions contràries al franquisme, anar en contra de la moral catòlica, per ser muller d'algun «rojo» o per denúncies falses, entre altres.

No parlem de casos aïllats, sinó de centenars de casos, centenars de dones silenciades que mai van poder alçar la seva veu contra el franquisme, un monstre que a poc a poc anava acabant amb totes les llibertats i avenços que s'havien forjat durant la Segona República.

El meu interès per aquest tema em ve de lluny i té un origen familiar. En algun moment del 1939, en un petit poble de l'Alpujarra, el pare del meu avi matern, en Manuel va ser empresonat per «rojo», la seva dona, la Mercedes va ser capturada també pels franquistes i va ser rapada al zero i humiliada públicament. La abuela Mercedes, tal com se la recorda a casa, dona forta, treballadora i d'una humilitat excepcional era de les poques dones del poble que sabia escriure i llegir, de fet va aprofitar aquest coneixement per ensenyar a aquelles nenes i nens del poble que creixien en un entorn de baixa alfabetització.

No vaig tenir el privilegi d'arribar a conèixer-la però d'ençà que tinc ús de raó que ha sigut per a mi una referent i m'omple d'orgull descendir d'una dona excepcional, lluitadora i valenta com ho va ser ella. És cosa de totes i tots mantenir i fer justícia a les rapades del franquisme, junt amb totes aquelles que van ser executades, empresonades o exiliades, dones demòcrates que van lluitar pels seus drets, per la igualtat i per un futur millor.

El negoci del pa congelat, de rapida cocció i «low cost» s'ha convertit en els últims anys en el pitjor enemic dels forns de pa tradicionals i sent moltes vegades aquest negoci la sentència de tancament de molts d'aquests establiments amb dècades d'història i trajectòria.

La forta crisi econòmica que hem patit durant els últims anys és moltes vegades l'excusa més utilitzada per la gent per justificar la decisió de comprar aquest pa però realment ens surt a compte?

Podem pensar que per una simple barra de pa no s'arruïnarà o repercutirà greument en cap negoci, però ens equivoquem, el sector del pa mou anualment milions d'euros, milions que malauradament cada vegada més van destinats al negoci del pa congelat de baixíssima qualitat.

Algunes fleques tradicionals, moltes amb un gran llegat generacional darrere, es veuen obligades a adaptar-se a aquesta situació, havent d'abaratir preus fins al punt d'arribar a tenir pèrdues per barra de pa venuda, una situació lamentable i molt preocupant. La situació més extrema d'aquesta problemàtica és ja el tancament del negoci, deixant així un buit difícil de reparar, sigui a la ciutat o municipi on estava ubicat o en l'entorn familiar i laboral dels propietaris.

Aquesta problemàtica no només la trobem en l'àmbit del pa sinó que també la trobem en l'àmbit de la brioixeria i de la rebosteria. En els últims anys, s'han creat grans cadenes d'establiments que ofereixen brioixeria o rebosteria a preus molt assequibles i aparentment d’una certa qualitat, atraient així a un gran nombre de gent i deixant de nou desemparades les fleques tradicionals.

Aquest debat ens ha de fer plantejar moltes coses i sobretot ens ha de fer pensar en aquells negocis on ja anaven els nostres avis i pares a comprar el pa, el croissant de l'esmorzar, les coques de Sant Joan, els tortells de reis o les mones de pasqua, de nosaltres depèn en gran part que puguem conservar negocis amb història i trajectòria i amb un producte i servei de qualitat i proximitat.

Des del meu punt de vista, l'àmbit on és més necessària la implicació i participació política de la joventut és en l'àmbit municipal, ja que els nostres pobles i ciutats són el bressol de quasi tota acció i canvi. A vegades tots i totes oblidem la importància cabdal de l'acció política realitzada des del poble més petit i remot, fins a la ciutat més important d'un territori i tendim a centrar l'interès polític en la política nacional, oblidant-nos i treien importància a la política que es fa des dels municipis.  

El funcionament d'un municipi no només depèn del consistori o d'algun òrgan administratiu sinó de tota la comunitat, dels habitants del lloc. Aquí és on el jovent hauríem de prendre més consciència i una importància cabdal, ja que som molts i moltes els que volem un futur millor per al lloc on hem nascut i hem crescut o simplement el lloc on vivim i on hem arrelat. Ser jove no implica que només hàgim de treballar en temes de joventut o d'oci, també ens interessa treballar pel benestar de la gent més gran, dels infants, de la comunitat educativa i sanitària, dels comerços i empreses, de la gent més necessitada, de la immigració, dels animals, de les entitats i associacions locals i implicar-nos també en altres àmbits com l'urbanisme, la seguretat ciutadana, l'ocupació laboral, entre molts altres àmbits. 

Implicar-se en la política municipal no només implica estar en un despatx cobrant un sou i fent tasques merament administratives sinó que implica fer carrer, escoltar a tota la gent, les seves inquietuds, els seus precs, les seves propostes i no menystenir-les i intentar solucionar-les o aplicar-les en major o en menor mesura dintre de les possibilitats del consistori. Mai podrem tenir satisfeta al 100% de la població però podem intentar millorar en cada acció i iniciativa que fem i nosaltres, el jovent volem prendre part activa. 

Sempre tindrem veus contràries a què el jovent prenguem part activa en política, ja sigui en l'àmbit municipal, comarcal, provincial o nacional, en som molt conscients, també sabem que la nostra política tampoc agradarà a tothom, tampoc volem vendre fum, sinó treballar per la nostra gent i pel bé comú i sobretot pel futur dels nostres municipis i del nostre país. Som conscients que tenim una gran responsabilitat, la política no és cap joc, tampoc volem lucrar-nos ni moure'ns pels interessos personals, afirmació que molta gent no creu pel fet que es segueixen basant en la política tradicional i antiquada molt present encara en la nostra societat. 

En definitiva, la implicació i participació en política per part de la joventut segueix i seguirà despertant desconfiança i inquietud en una part de la població però no defallirem i seguirem obstinats, lluitant pel nostre present i futur, pel benestar de tota la nostra gent i sobretot aprenent de cada cosa per millorar i donar el millor de nosaltres.