La crisi econòmica va portar una Reforma Laboral, i amb ella es va visualitzar una realitat, la que ha permès que l’única classe que roman unida i ferma en les seves lluites sigui la de l’Ibex 35 i els partits polítics que el defensen, els tres partits de la dreta i un partit socialista no-valent davant la lluita laboral i feble en la resposta a la realitat de la majoria dels seus votants, que ha dit que no canviarà la Reforma Laboral del PP. En aquest context polític, cal, doncs, ara més que mai, que els treballadors i les treballadores tinguin orgull de classe treballadora, i continuïn la lluita en l’àmbit laboral.

D’altra banda, a Catalunya necessitem un Marc Laboral Català, propi per la ciutadania del nostre país, un espai per a poder negociar amb la classe empresarial catalana. Tenim una representació empresarial arrelada i coneixedora de les particularitats econòmiques de Catalunya, una forta representació sindical, i perquè no, uns partits polítics que ajudarien a buscar consensos entre les dues part “enfrontades”.

L’any passat va signar-se el 5è Acord Interprofessional de Catalunya amb un intent per part del Govern de Catalunya, els sindicats UGT i CCOO, la part empresarial Foment del Treball, PIMEC i Fepime amb l’objectiu de buscar punts d’entesa dintre de l’àmbit català de cara a la negociació dels convenis laborals. Tanmateix, el problema sorgeix amb les mateixes forces empresarials representades a Madrid i els sindicats majoritaris a nivell estatal. Saben i són coneixedors que la llei principal i que frena una negociació d’iguals a nivell català depèn de que Madrid no freni les millores catalanes. Un d’aquests problemes que trobarem és que a nivell de negociació la part empresarial sempre tindrà com referent l’IPC estatal encara que saben que a Catalunya sigui més gran. Altres lleis estatals, d’igualtat, de salut laboral i una llarga llista dels punts de l’Acord Interprofessional depenen de lleis d’àmbit estatal. Ens cal aconseguir que totes aquestes lleis siguin totalment catalanes. No val que ens traspassin competències a les comunitats, si després aquesta autonomia ha de ser limitada per una llei estatal centralitzadora.

Fa cent anys la vaga de la Canadenca va assolir la jornada de 8 hores diàries. Fa segles a Catalunya els pagesos van aixecar-se en la Revolta de les Remences i van sindicar-se per a aconseguir millores socials i laborals junts. La classe treballadora s’ha de mobilitzar, res ens serà atorgat sense lluita, i a Catalunya, aquestes millores arribaran amb lleis catalanes no subjectes a les de Madrid.

Com molt bé deia Salvador Seguí, sindicalista que fou assassinat pel feixisme, “la classe treballadora no té res a perdre amb la República Catalana. Ans al contrari”. Des d’Esquerra Republicana diem que només amb la República aconseguirem que aquest Marc que ara des de Madrid se’ns nega esdevingui una realitat.

Des del segle XIX i fins el segle XXI les millores han costat molts sacrificis. El món obrer sempre ha tingut davant al món empresarial que ha rebut el suport de la majoria de governs a Madrid, cosa que ha fet que les millores aconseguides no hagin estat les justes i necessàries. Recordem, en aquest sentit, la darrera reforma laboral del govern de Rajoy, que retorna al treballador pràcticament al segle XIX en molts aspectes. Drets dels assalariats i deures dels empresaris han caigut amb l’excusa d’una crisi provocada pel mateix sistema capitalista. Tot ha repercutit, doncs, en una pèrdua de drets i baixades de sous.

Totes les millores salarials i laborals aconseguides gràcies a la tasca de la classe obrera i dels sindicats, frenant l’abús de les decisions empresarials en molts casos, han incentivat la pressió dels empresaris al govern estatal, instant-lo a menystenir la força dels sindicats i reformar les lleis laborals que han comportat una pèrdua de drets dels treballadors i treballadores. Per això és necessari recordar i tenir clar, que si des de la classe treballadora no es defensen els drets, des de les posicions neoliberals no es concedirà cap millora. No ens regalaran res de res. I això només s’aconsegueix creient en la força de la gent. Les mobilitzacions, les lluites i, com a últim extrem, les vagues, són eines útils per a aconseguir millores.

Els sindicats, no només els trobem en temes laborals, doncs sempre han estat part activa en la lluita social, portant la seva veu i escalf en qualsevol reivindicació, perquè com deia Willy Brandt, ‘permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen’. Tant és així, que els hem trobat activament defensant una llei de la dependència justa, defensant la sanitat i l’educació públiques, encapçalant altres lluites socials, denunciant la llei mordassa que empresona treballadors que són multats sense diligència judicial, alçant la veu contra els desnonaments, sumant la seva força a favor dels que lluiten contra injustícies, rebutjant les guerres, participant en la plataforma pel Dret a Decidir, defensant la democràcia i participant en la manifestació del 15 d’abril a Barcelona. Resumint, els sindicats, com a estructura, han estat a disposició de tota causa justa.

Malauradament, la involució en termes de drets, llibertats i de democràcia que està vivint el nostre país, porta a situacions tant sorprenents com el fet que el dret a vaga estigui a judici, que el color groc sigui vetat als camps de futbol, que hi hagi acusacions per delicte d’odi pel sol fet de portar un nas de pallasso, que la llibertat d’expressió es vulneri de forma flagrant condemnant a presó a rapers com el lleidatà Pablo Hasel, o que tinguem sis persones a l’exili i 9 presos polítics, entre ells Dolors Bassa, activista sindical i consellera de Treball, Afers Socials i Famílies cessada pel 155. No hi ha dubte, que queda molta feina per a fer, moltes lluites per resoldre.

El Primer de maig serveix per recordar les lluites passades i, el més important, per recordar als nostres governs i a la Unió Europea, que els treballadors i treballadores no ens conformarem amb les molles del pa que les polítiques neoliberals ens volen atorgar. Els sindicats són una eina útil perquè una societat progressi, i són importants perquè la seva força brolla del seu eix vertebrador: els treballadors i treballadores.