ERC i JXC negocien les condicions per donar el vot favorable a la investidura de Sánchez. La demanda del referèndum d'autodeterminació ha estat rebutjada per activa i per passiva pel PSOE. Veurem què passa amb una amnistia que sembla la peça clau d'un acord, acompanyada amb alguns compromisos financers i potser algun traspàs. Però anem alerta que no es repeteixi la darrera reforma del Codi Civil, que va treure la sedició, però va agreujar la repressió contra les manifestacions. D'acord amb una amnistia que, reconeixent que l'estat va exercir una repressió sobre drets fonamentals en el procés, tanqui la persecució i el patiment dels i dels 4.000 represaliats/ades. Però no a una amnistia per enterrar el referèndum de l'1 d'octubre i el dret d'autodeterminació. No a una amnistia que posi en el mateix sac repressor i reprimits —com insinua Yolanda Díaz—, per anul·lar els processos contra policies i guàrdies civils. No volem una segona edició de la nefasta amnistia del 1977 que, a nom de deixar lliures lluitadors i lluitadores, deixava impunes les atrocitats del franquisme i el blanquejava.

Les eleccions del juliol deixen també el retrocés d'ERC, JXC i la CUP, amb l'augment de l'abstenció a Catalunya. És el càstig per la renúncia a defensar el mandat popular de l'1 d'octubre davant l'escomesa de l'estat. A la manifestació de la Diada de l'any passat es va rebutjar l'autonomisme del Govern de la Generalitat i més en particular d'ERC, i es va precipitar la crisi de Govern i la sortida de JXC. Tampoc és que el Govern Torra avancés en una política de ruptura amb l'estat, més enllà del simbolisme. Quin és el pla de Puigdemont o JXC per fer efectiva la República Catalana? Puigdemont es va negar a proclamar-la al cap de 48 hores del referèndum com havia estat aprovat i en plena vaga general, i va acabar proclamant-la amb la boca petita el 27 d'octubre, per aigualir-la segons després, sense cap crida a defensar-la i tot seguit marxar.

Tampoc la CUP ha escapat al càstig electoral. Cau al mateix sac que ERC o JXC, per què no ha deixat de presentar-se com l'ala esquerra del mateix bloc, no com una alternativa decidida a les renúncies d'ERC i JXC. La possibilitat d'una certa unitat de l'independentisme va acabar amb el referèndum i a molt estirar en la proclamació de la república el 27 d'octubre del 2017. Perquè no hi pot haver unitat en la renúncia, ni encara menys amb governs d'ERC i JXC que amb els Mossos han contribuït a la repressió de l'independentisme i dels moviments socials. Cal construir una alternativa i no reeditar unitats que se'ns giren en contra. Però la CUP insisteix a ser l'ala esquerra d'un independentisme que només existeix en els discursos d'ERC i JXC, com a l'acord de govern a l'Ajuntament de Girona.

L'estat ha colpejat durament el moviment aprofitant el replegament polític, més de 4.000 activistes han estat encausats/ades. Hi ha desconcert i confusió, també certa desmobilització, però no hem estat derrotats per l'estat ni per l'autonomisme.

El març avançàvem algunes propostes per sortir de l'atzucac a la Conferència organitzada per l'ANC

1) Mobilització unitària en defensa de tots i totes les represaliades, sigui de les forces de l'Estat o els Mossos. Amnistia sí, però no a canvi de renunciar a la lluita per la República catalana, ni per garantir la impunitat de les forces repressives.

2) La lluita antirepressiva ha de permetre establir lligams solidaris arreu dels països catalans i amb la resta dels pobles de l'estat. Solidaritat amb els joves antifeixistes de Pego i amb els 6 de Saragossa i molts més. Cal avançar amb els moviments de l'estat que qüestionen el règim del 78 i accepten el dret d'autodeterminació dels pobles.

3) Una mobilització mantinguda i progressiva per la República Catalana. Ens cal un pla de lluita, i amb organismes permanents de coordinació entre les forces que ens reclamem de l'1 d'octubre, de la vaga general del 3 i de la proclamació de la República catalana. Un pla que ha de combinar les mobilitzacions massives, amb campanyes permanents de denúncia de les accions de l'estat i de reivindicació de la ruptura amb la Monarquia, per la República catalana. La defensa de l'escola catalana ha de ser part d'aquest pla de lluita.

4) Implicació amb la lluita dels sectors obrers i populars. Cal ampliar la base de l'independentisme, però no per dalt amb acords amb les organitzacions que van donar suport al 155, sinó per la base treballadora que pateix una situació econòmica de retallada de poder adquisitiu de salaris i pensions, que veu el desmantellament i precarietat a la sanitat, educació i serveis socials públics, els desnonaments... Ara s'exigeixen des de la UE més retallades pel 2024. Un compromís amb la lluita feminista i LGTBI, amb la lluita contra la destrucció mediambiental amb megaprojectes. Cal un gir a l'esquerra, un major compromís amb les classes populars. La vaga general del 3 d'octubre del 2017 va ser convocada per les organitzacions que avui es reuneixen a taula sindical (CGT, IAC, CNT, COS, CO.Bas, SO) i també per la Intersindical, amb el suport d'organitzacions que participem en la Plataforma 3 d'octubre. La República ha de permetre identificar una societat més justa i igualitària, la República Catalana o serà de la gent treballadora o no arribarà.

5) Cercant la solidaritat internacional entre pobles. Cal cercar la solidaritat, però no esperant que aquesta ens arribi des d'institucions com la Unió Europea, que és un club d'estats al servei de les multinacionals, que no defensarà el dret d'autodeterminació de Catalunya. La solidaritat ha de néixer de les organitzacions populars, de l'esquerra internacional que accepti el dret d'autodeterminació dels pobles.

6) Construcció de nous referents polítics. No hi havia, ni hi haurà República catalana amb la falsa il·lusió d'un procés «de la llei a la llei». Hi ha un punt de ruptura i unilateralitat que és inevitable i que cal preparar en les millors condicions. Cal reconstruir nous instruments polítics. Això implica convertir una entitat com l'ANC en un nou partit polític, presentant-se amb llistes a les eleccions? Creiem que no, que ens cal preservar instruments mobilitzadors com l'ANC i no convertir-los en una nova marca electoral. Però no serà un nou independentisme de dretes el que ens porti a la República. És imprescindible la conformació d'un Front d'Esquerres per la República Catalana amb els dos eixos de ruptura: amb el capitalisme i amb l'estat monàrquic. Treballem per què la coalició CUP-UNCPG, on participem des de Lluita Internacionalista, sigui pal de paller d'aquest front, però cal que la CUP faci un gir. Caldrà emplaçar les organitzacions de l'esquerra revolucionària, a sectors de l'esquerra d'ERC, a moviments socials, a sectors sindicals amb qui es pot acordar un programa de lluita per la República Catalana de la gent treballadora. Aquesta és la tasca.

1 de setembre de 2023
Lluita Internacionalista

Amb uns resultats electorals molt desfavorables, Juntos por el Cambio va quedar segon i la seva candidatura serà encapçalada per Patricia Bullrich, que va derrotar en l’elecció interna a Rodríguez Larreta. El peronisme d'Unión por la Patria va ser l’altre titular, en patir una veritable desfeta amb Massa-Grabois, amb el pitjor resultat de la història. Les dues coalicions patronals tradicionals van sortir derrotades.

El Frente de Izquierda-Unidad va obtenir 628.893 vots a les presidencials, amb la llista PTS-Esquerra Socialista encapçalada per Myriam Bregman i Nicolás De la Canella la clara guanyadora a les internes, per la qual cosa estarà entre les candidatures a les presidencials de l'octubre. Fem una crida des d'ara a enfrontar les brutals retallades que acaba d'aplicar el govern l’endemà les eleccions, i a enfortir el Frente de Izquierda- Unidad per lluitar pels canvis de fons que necessita el poble treballador.

Guanya l'ultradretà Milei i diu que “no tindré problemes amb l'FMI perquè l'ajustament que preparo és molt més dur”

La gran sorpresa va ser el creixement de Milei, que va aconseguir un 30% del total de vots. Un fenomen que no havien previst les enquestes. Sumant a això les derrotes del peronisme i de Junts pel Canvi, el resultat de les PASO va generar un terratrèmol polític, en sorgir un presidenciable ultradretà que té com a  vicepresident una negacionista que es dedica a defensar a genocides de l'última dictadura militar, davant un govern que ha d'aguantar fins a desembre aplicant les retallades de l’FMI. S'auguren nous canvis bruscos, tant socials com polítics.

El vot a Milei va tenir una extensió nacional, ja que es va imposar en 16 dels 24 districtes, fins i tot on governava el peronisme o Juntos por el Cambio. Va obtenir el vot de joves (sobretot homes) de sectors populars i de treballadors. El vot a Milei és un vot de repudi i cansament completament equivocat, ja que es tracta d'un polític ultradretà i reaccionari que només pot oferir menys drets, més fam i submissiót. El seu “pla motoserra” va en contra de la classe treballadora, les dones i dissidències, i de la joventut. Si hi afegim que Patricia Bullrich (que només postula mà dura i repressió) encapçalarà la fórmula de la dreta, compartim la legítima preocupació de milions que diuen “com pot ser que s'hagi arribat tan lluny”, amb una gran incertesa entre tots els sectors socials. Lali Expósito va advertir sobre el perill que “hi hagi gent que voti a un antidrets” i el músic Catriel que “si els hospitals fossin tots privatitzats, jo estaria mort”.

Però, com s’explica aquest auge d'una figura que diu obertament que eliminarà drets essencials, que farà pagar una taxa per accedir a la salut i l'educació pública i gratuïta, que proposa la dolarització (cosa que significaria polvoritzar directament salaris i pensions), a més de la venda d'òrgans i de voler acabar amb el dret a l'avortament legal, segur i gratuït, entre altres barbaritats? 

Això només s'explica pel desastre al qual ens han portat els diferents governs capitalistes, amb més misèria i entreguisme, generant decepció i cansament que acaben capitalitzant personatges summament perillosos com Milei, com han estat Bolsonaro al Brasil, Vox a l'Estat Espanyol o l'ultradretà Katz a Xile, justament els qui van felicitar Milei pel seu triomf.

Milei és una expressió nacional d'aquests fenòmens d'ultradreta que es donen en altres països davant la decadència capitalista i en repudi a aquesta democràcia per als de dalt, precisament quan es compleixen “40 anys de democràcia” en què han governat tots, radicals, peronistes en les seves diferents formes, centredreta i centreesquerra, responsables d’actual desastre social.

En les PASO s'ha donat aquest vot a una variant electoral d'ultradreta com Milei, encara que aquest fenomen representa diferents tipus de vots, contradictoris, que va des d'aquells que estan d'acord amb alguna de les seves propostes, a d’altres que no les comparteixen, però que diuen “no podem estar pitjor”, “ja ho hem provat amb tots i ens han portat al desastre” i “que marxin tots”, creient enmig d'una brutal confusió que Milei pot combatre als “polítics lladres” o que representa “una cosa nova i diferent”. La confusió i desesperació és tan gran que s'opta per Milei creient que representa una cosa nova, quan no es diferencia en res dels governs anteriors, perquè fa costat a la dictadura i reivindica el peronisme dels anys 90 amb Menem i Cavallo (que molts joves no van conèixer), que van ser els qui ens van portar al desastre amb milers d'acomiadaments, lliurament de les empreses estratègiques, un deute extern sideral i l'indult als militars colpistes.

Per això no es tracta d’un “vot de càstig”, sinó que es beneficia a un personatge retrògrad, reaccionari, anti-drets, misogin i antiobrer. Des de l'esquerra cridem decididament a enfrontar-lo, als carrers i a les urnes. Cal fer el debat davant els joves i sectors populars confosos que el van votar, molts dels quals retrocedeixen en veure el mal que representa el seu nefast programa de govern.

El peronisme obté el pitjor resultat de la història i Larreta-Morales són els altres dels grans derrotats

El gran derrotat d'aquestes PASO va ser el peronisme, amb Sergio Massa al capdavant. Ni Alberto Fernández ni Cristina Fernández van aparèixer en la campanya, ni en el búnquer on va parlar Massa agraint diverses vegades a Juan Grabois, que es va presentar a les llistes del peronisme per evitar la fuga de vots a l’esquerra, sense la qual cosa el resultat probablement hauria estat pitjor. També cal destacar que Unión per la Patria va perdre a Santa Cruz, la terra kirchnerista per excel·lència, on els docents pateixen salaris de pobresa per les retallades de la Alicia Kirchner, que els persegueix i criminalitza al millor estil macrista.

El peronisme va perdre cinc milions i mig de vots, amb vint punts menys que en 2019 (27 versus 47%). Fins i tot on va guanyar, com en província de Buenos Aires, el governador Kicillof, que va per la reelecció, va retrocedir 16 punts amb 1,5 milions de vots menys. I és que el Frente de Todos d’aleshores (avui Unión por  la Patria) només pot mostrar més retallades, saqueig i lliurament a l'FMI. Un govern l’endemà de les eleccions va devaluar un 22% el peso per ordre directa de l'FMI, la qual cosa ja està generant una inflació de dos dígits per als pròxims mesos amb la consegüent major pèrdua salarial i de les pensions. Això és el peronisme avui, en ple segle XXI, que no té res de “nacional i popular”, com falsament pregona.

El govern ja ha llançat la campanya que cal secundar-lo a l'octubre per a “que no guanyi la dreta”. Clar que Milei i Bullrich s’han de rebutjar i combatre, però el peronisme no és l'instrument per fer-ho. Com molt bé va dir Myriam Bregman aquest diumenge: “sota el govern del Frente de Todos la ultradreta ha crescut com mai”.

Què vol dir “combatre a la dreta”? Combatre a la dreta hauria estat desconèixer el pacte de Macri amb l'FMI i deixar de pagar un deute usurer i fraudulent com reclamem des del Frente de Izquierdas, i no el contrari, com ha fet el govern del Frente de Todos.

“Combatre a la dreta” a Jujuy, per exemple, seria fer el que fa el poble amb l'acompanyament del Frente de Izquierdas Unidad: enfrontar la reforma constitucional entreguista i repressiva de Gerardo Morales, no com va fer el peronisme, que en va ser còmplice i fins va votar a favor. És el mateix que va passar sota el govern de Macri en 2015-2019, on només els treballadors, el sindicalisme combatiu i l'esquerra enfrontem la reforma de les pensions el desembre de 2017 mentre el peronisme votava les lleis de Macri i la CGT era còmplice de les seves retallades. No ens hem de deixar enganyar. Ja 'hi ha prou de doble discurs. L'esquerra és l'única que continuarà sent conseqüent enfrontant les retallades i la repressió de tots els governs, com ho hem fet sempre, posant la nostra militància i els nostres escons al servei de les lluites. Aquesta és la gran lliçó que cal treure amb l'actuació que hem tingut en tots aquests anys.  

El Frente de Izquierdas ha obtingut un bon resultat i la fórmula Bregman-Del Caño és l'única d'esquerra entre les cinc presidencials, cridant a donar lluita en les lluites i en les eleccions

El Frente de Izquierdas Unidad ha obtingut un bon resultat, en el marc en el que entre les tres forces patronals van treure 86 %  dels sufragis. Els 628.893 vots que va obtenir són molt valuosos per a continuar enfortint l'única alternativa de les i els treballadors: el sindicalisme combatiu i la unitat de l'esquerra per a enfrontar als candidats de les retallades  i l'FMI.

La llista conformada pel PTS i Izquierda Socialista, encapçalada per Myriam Bregman i Del Caño, amb el “Pollo” Sobrero candidat a governador en l'estratègica província de Buenos Aires i tantes lluitadores i lluitadors a la resta del país, ha resultat àmpliament guanyadora en l’elecció interna del Front. Un triomf nacional que va premiar als qui no dividim i respectem els acords a l'interior del front, que ens han permet créixer en aquests anys. El resultat és especialment important a les barriades obreres i populars en l’àrea metropolitana profunda, com es va demostrar a La Matanza i altres districtes, excepte a l’elecció a Cap de Govern de CABA, on es va donar la polèmica elecció local deslligada de l'elecció nacional i amb un vot electrònic desastrós, on es va imposar la llista de PO-MST.

La llista PTS-Izquierda Socialista va guanyar nacionalment pel 70% dels vots versus el 30% de la divisionista de PO-MST amb Solano-Ripoll

Lamentablement, la divisió impulsada per aquests partits va impedir que el Frente de Izquierdas pogués donar en forma unitària la lluita contra els partits patronals, dedicant-se a atacar a la nostra llista amb acusacions mentideres i infundades. Les altres llistes d'esquerra, externes al FIT Unidad, com el Nou MAS de Manuela Castañeira i Marcelo Ramal de Política Obrera, no van passar les PASO.

Ara el Frente de Izquierda donarà la lluita amb una llista única enfront dels candidats patronals. Fem una crida a les i els lluitadors i a la resta de l'esquerra a què se sumin per a donar junts aquesta lluita, fent costat a les candidatures del FIT-U que encapçala Bregman. 

Fem una crida a continuar aixecant de manera conseqüent un programa de fons com el vam fer en les PASO, per la ruptura amb l'FMI, el no pagament del deute extern, en suport a les lluites obreres i populars com a Jujuy i la docència, en defensa dels drets de les dones, dissidències i de la joventut, contra el saqueig ambiental i en repudi a la repressió i el gallet fàcil. Diem que Milei, Bullrich i Massa són els candidats de les retallades  i l'FMI i que, per tant, la sortida és per esquerra, és enfortir una alternativa obrera i socialista per a lluitar per imposar un pla econòmic obrer i popular i un govern de l'esquerra i de les i els treballadors. Els polítics patronals estan ficats en les seves “estratègies” electorals en vistes a octubre. Estan preocupats per veure com continuen enganyant el poble treballador i a la joventut, especulant sobre qui estarà en a la segona volta, mentre el poble treballador s'enfonsa en la misèria.

Per part nostra, des d'Izquierda Socialista i el FIT-U cridem els treballadors a enfrontar el nou ajustament que acaba de descarregar el govern

Denunciem a la burocràcia sindical de la CGT i les CTA que han donat suport al govern, exigint-los que convoquin a una vaga i un pla de lluita nacional. Posem tota la nostra militància i al sindicalisme combatiu al servei de donar suport a les reivindicacions obreres i populars, i per a enfortir l'única llista d'esquerra a l'octubre, postulant el nostre programa obrer i socialista i lluitant per més escons d'esquerra. Saludem als qui ens han acompanyat en aquesta lluita i els convoquem a continuar junts.

Aquests dos factors, un Vox envalentit i un PP més a la dreta, han jugat novament a favor de Sánchez. Un cop més la faula «que ve el llop» ha funcionat. La pregunta és fins quan ho farà, més encara si anem cap a una repetició electoral? El PSOE ha pujat un milió de vots i 2 escons, menjant-se una part de l’espai de Sumar, que perd 700.000 vots, i beneficant-se també de l’augment de participació. És significatiu que del milió de vots que guanya el PSOE a tot l’estat, el 40% siguin a Catalunya. Sumar ha estat incapaç d’aturar l’enfonsament de l'espai IU-Podem. Dels 31 escons que ha obtingut (7 menys dels que van tenir Podem i els seus aliats el 2019), Yolanda Diaz en controla directament 10, 5 són de Comuns, 5 de Podem i 5 d’IU. La resta són per Más Madrid, Compromís i la Chunta Aragonesista.

A Catalunya s’aprofundeix la crisi de l’independentisme

Entre ERC, JxC i la CUP perden prop de 700.000 vots. El cop més dur se l’emporta la CUP que perd dos de cada tres vots i es queda sense representació al Congreso. ERC, que havia guanyat a Catalunya el 2019, perd quasi la meitat dels vots (412.000), i JxC en perd un 25% (137.000). El vot de càstig a l’independentisme segueix el camí del qual ja hi va haver a les municipals del 28M. Allà on l'independentisme era més fort com Girona, Vic o Berga la caiguda ha estat també més forta, juntament amb l’abstenció. La pujada de l’abstenció a Catalunya (4 punts) contrasta amb l’augment de la participació a la resta de l’estat (4 punts) i té un clar sentit independentista. La pèrdua de representació de la CUP-PR és un pas enrere en un instrument anticapitalista que havia estat al costat de les lluites, i aprofundeix la crisi de la CUP.

El descontentament i desconcert dels centenars de milers d’independentistes és evident. Augmenta la inestabilitat del Govern d’Aragonès a qui se li redueix la base. Quant de temps podrà aguantar en aquesta situació sense convocar a eleccions anticipades?

El PSC guanya les eleccions a Catalunya amb 400.000 vots més que el 2019. El vot dual, que caracteritza les diferències notables entre la distribució de vots a les eleccions municipals i a unes generals ha estat significatiu. Sumar-Comuns retrocedeix per sota dels 500.000 vots i en perd 90.000 vots, quasi el 20% dels votants.

A Eukal Herria Bildu avança el PNB

La dada més important és que Bildu augmenta 57.000 vots , fa el sorpasso al PNB, que perd més de 100.000 vots (inclòs Geroa Bai de Navarra). És un canvi històric en la referència del nacionalisme basc. El PNB ha estat el partit tradicional de la burgesia basca i un element d’estabilització de la Monarquia a Euskal Herria, com ho va ser CiU a Catalunya. Un resultat que es correspon amb la major mobilització social i laboral que hi ha hagut a Euskal Herria i que també s’ha traduït en la consolidació d’ELA i LAB. No obstant això, fa temps que el gir de Bildu en la dreta el va portar a tenir com a socis ERC i el BNG.

El PSE-PSOE creix justament els mateixos 63.000 vots que perd Sumar (abans Podemos, Más País i Equo). Vox, com a Catalunya, no retrocedeix: obté 30.000 vots (un 7% més que el 2019).

Al País Valencià el PP es menja VOX i el PSOE a Sumar

Creix un 5% la participació. El PP guanya les eleccions i concentra gran part del vot de la dreta. Puja 334.000 vots arreplegant els quasi 200.000 vots que treia Ciutadans i en recupera 50.000 de Vox. El PSOE creix 145.000 vots, dels quals 115.000 podrien venir dels que perd Sumar (Podemos i Compromís el 2019).

Galiza: Díaz decep a casa

El PP guanya àmpliament les eleccions i puja 225.000 vots. Torna a deixar a zero escons a Vox, que perd 40.000 vots, un 35% dels que tenia. Sumar, encara que es queda amb els 2 escons que tenia Podemos, perd 35.000 vots respecte al 2019 (aleshores Podemos i Más País). El PSOE augmenta 14.000 vots.  La pèrdua de vots de Sumar és equiparable als 32.000 que guanya el BNG. Un cop més, també en la terra de Yolanda Díaz, l’esquerra d’un govern que decep és qui paga més car el càstig.

Victòria del PP a Andalusia

El PP puja més de 700.000 vots (que representa un augment del77%). La meitat ve de C’s i 200.000 retornen de Vox, que retrocedeix un 24%. Sumar es queda amb 520.000 vots (en perd 100.000 dels que va obtenir el 2019 amb Podem i Más País-Equo), que aquest cop no recull el PSOE. Tampoc van a Adelante Andalucía que s’enfonsa amb poc més de 9.000 vots a l’única llista que presentava, a Càdis, amb Teresa Rodríguez i Kichi, exalcalde, tots dos militants d’Anticapitalistes.  

Equilibris per formar govern

Sembla descartat un govern PP-Vox o un de PP en solitari, malgrat que els barons del PSOE tornin a pressionar per aquesta segona opció com ho van fer amb el Govern Rajoy. Tampoc sembla probable la gran coalició PP-PSOE. Queda la repetició de la coalició de govern  PSOE-Sumar o del Sánchez en solitari, amb suport al Congreso de Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG. Aquesta opció necessita alguna abstenció de JxC. Aquesta discussió torna a tensar les dues ànimes de JxC, com ja va passar quan decidien trencar amb el Govern Aragonès. I aquesta situació és més difícil quan la Fiscalia acaba d’instar a Llarena a reactivar l’ordre d’extradició de Puigdemont i Comín. Sempre hi ha la carta de la repetició electoral, però seria temptar la sort un segon cop.

CCOO i UGT demanen la continuació del Govern «progressista». La patronal s’ho continua mirant des de la barrera. No va precipitar la crisi de l’anterior Govern PSOE-UP perquè els comptes de resultats de les seves empreses no ho necessitaven, amb resultats rècord en beneficis, com no ho farà ara mentre el pròxim Govern Sánchez continuï descarregant sobre la classe obrera i els pensionistes la crisi i no toqui els seus beneficis. No té pressa, de moment, mentre la fruita podrida del Govern «progressista» continua consumint-se i desmoralitzant la classe obrera i la joventut tot  preparant un recanvi de dretes.

Sánchez pot estar temptat d’excloure Sumar del Govern, conscient que sí o sí li donarà el suport parlamentari que necessiti. Yolanda provaria la seva pròpia medicina que va aplicar sobre Podem. El que sí que és segur és que serà un govern molt inestable, amenaçat de paràlisi. A cada llei haurà de tornar a aconseguir la suma de tots els grups i alhora superar l’obstacle d’una majoria absoluta del PP al Senat. I arriben a més moments claus: amb el pressupost del 2024 es comencen a ajustar els paràmetres del dèficit fiscal i Brussel·les obliga a reduccions de despesa i retallades.

Es confirma el tancament del doble cicle social i nacional

La crisi capitalista del 2008-2009 va provocar una doble reacció: social, amb el sorgiment del Moviment 15M del 2011, i  nacional, amb el procés independentista que té l’origen en la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 de rebuig en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. El primer va tenir com expressió política Podem, que va arribar a ser primera força política a les enquestes del 2015: avui li queden 5 parlamentaris en el marc de Sumar, que és una nova refundació del Partit Comunista i Izquierda Unida.  El moviment català va tenir com a expressió política el creixement de l’independentisme amb JxC (fent miques l’antiga CiU del peix al cove de Pujol-Mas), ERC i també la CUP, que van arribar a tenir el 52% dels vots. Els cicles estan acabats i les seves referències polítiques cauen en picat, amb el desànim que arrosseguen entre els qui els van creure. Qui va creure que Podemos era una veritable ruptura amb la «casta» del règim i l’Íbex 35, i qui va considerar que JxC, ERC i també la CUP portarien la independència de Catalunya. El cicle acaba, però no es torna a la casella de sortida.

No hi ha un retorn al bipartidisme

És cert que la concentració de vots al PP i el PSOE ha augmentat del 48% al 64,7%. Però aquesta imatge no és un retorn al passat, sinó un fotograma d’una seqüència. Avui la formació de govern s’ha de fer amb blocs, en una situació de forta inestabilitat institucional. Els blocs es mantenen relativament estables des del punt de vista electoral, i només es redistribueixen internament.

El trencament del bipartidisme era conseqüència de la greu crisi econòmica i social que aguditzava les contradiccions, polaritzava la societat i posava en crisi les opcions estables del règim (PP, PSOE, CiU a Catalunya...). És un fenomen mundial, com la crisi capitalista. Com també ho és el fet que un sector del capital financer està posant molts diners per impulsar l’extrema dreta.  Per això, a l’estat espanyol es dirà Vox o no, però la recomposició de l’extrema dreta és una necessitat del capital en aquest període.

Una cosa és que les expressions polítiques que van sorgir en el trencament del bipartidisme estiguin esgotades, i l’altra que la situació econòmica i social que estava al seu origen estigui superada. Al contrari, la crisi del capitalisme viu una segona onada, s’agreuja: ara amb la inflació i l’amenaça de recessió, també amb la guerra. Cauen les condicions de vida de la gent treballadora i es tensa la lluita de classes. I com estem veient a França o Gran Bretanya sorgeix una resistència obrera i popular. I és probable, alhora, una reactivació de la qüestió nacional catalana, potser no tan aïllada com el 2017. I cal preparar-se per aquestes lluites i les noves recomposicions polítiques que sorgiran d’elles. La necessitat del front de  treballadors/es i dels pobles per la ruptura amb la Monarquia i per l’autodeterminació i de ruptura amb el capitalisme és cada cop més imprescindible.

26/07/23

Lluita Internacionalista

Des de l’Iran se sent un potent crit: “Dona, Vida, Llibertat” contra el règim dictatorial i islamista que des de fa 40 anys oprimeix a la classe treballadora i els pobles, i sobretot les dones i dissidències. La mort de la jove Amini va ser un punt d’inflexió que va posar en evidència fins a on arriba la violència patriarcal del règim. En resposta, les dones van sortir als carrers per justícia i per la fi de la Policia de la moral que imposa les seves regles de conducta i vestimenta obligatòries en l’espai públic, i amb la força de la mobilització, van treure’s el hijab i van engegar una revolta popular que s’ha convertit en el principal desafiament al règim dels aiatol·làs en els seus 43 anys d’història. Es tracta de dones a l’avantguarda de la lluita contra una dictadura, igual que fa 62 anys ho van estar les germanes Mirabal: Pàtria, Minerva i María Teresa, assassinades un dia com avui brutalment per una altra dictadura.

Aquest 25N hem d’enfortir la lluita a tot el món pels nostres drets: per aquells que ens queden per conquerir, però també contra l’agressió dels governs i els sectors conservadors que busquen arrabassar-nos els drets adquirits des de fa dècades. És el que està passant amb el dret a l’avortament als Estats Units, o la retirada del govern de Turquia del Conveni d’Istanbul o els discursos i polítiques de VOX a l’Estat Espanyol.

Ens declarem en estat d’alerta també contra la creixent criminalització de les dirigents sindicals a l’avantguarda de les lluites contra l’explotació capitalista i   l’opressió   patriarcal,   com   el   cas   de   la   persecució   soferta   per   les treballadores en vaga del Sindicat Únic de Treballadors de Notimex a Mèxic o la   persecució   i   represàlies   a   integrants   -majoria   dones-   de   l’Associació d’Empleats   de   la   Caixa   d’Assegurança   Social   (AECSS)   de   Panamà,   que pateixen acomiadaments per estar en vaga en defensa dels seus drets laborals,   o   causes   penals   arbitràries,   com   la   nostra   companya,   Priscilla Vásquez, presidenta de l’associació.

També   ho   veiem   a   Catalunya,   on   treballadores   de   Parcs   i   Jardins   són perseguides i represaliades pel mateix Institut Municipal de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, després d’haver aconseguit una sentència judicial que reconeix fets d’assetjament per raó de sexe.

Avui 25-N també ens mobilitzem contra la impunitat i l’encobriment dels governs,   que   han   provocat   l’acarnissament   de   la   violència   feminicidi. Denunciem que han preferit destinar majors pressupostos a les forces armades i al pagament del deute extern, en comptes de la salut, educació i a programes públics que atenguin víctimes de la violència. A l’Estat Espanyol, per exemple, el pressupost de Defensa és el més alt dels últims 40 anys.

Les dones i dissidències també som les més afectades en moments de crisi econòmica i ara estem patint particularment la pèrdua de poder adquisitiu producte   del   context   inflacionari.   La   situació   és   encara   més   greu   per   a persones migrades en situació administrativa irregular. Per això aixequem el crit de la campanya #RegularitzacióJA.

Tres anys després de la sentència indignant als violadors de “La Manada”, i com a conseqüència directa de les massives mobilitzacions de rebuig, arriba al Congrés de Diputats el projecte de Llei conegut com a “Només si és sí” -amb el rebuig del PP i VOX- posant al centre el consentiment sense el qual qualsevol acte és reconegut com a agressió sexual. Però no n’hi ha prou amb lleis i declaracions de voluntats. Menys encara si aquestes després es contraposen amb, per exemple, l’assignació al Tribunal Constitucional d’una jutgessa - Concepción   Espejel-   coneguda   per   considerar   inconstitucional   la   llei   de l’avortament. Tot això, amb un acord entre PP i PSOE, amb el suport majoritari d’Unidas-Podemos. Però el més greu de tot és la manca de recursos, de diners públics   per   a   polítiques   de   prevenció   i   assistència.  

L’últim   projecte   de pressupostos de l’Estat va en un sentit oposat al qual necessitem: mentre Ministeris com Defensa es porten un 8% el d’Igualtat tan sols l’1%. De fet, al mateix temps que es feia públic el cas de la menor de 16 anys violada a Igualada -Catalunya-, s’anunciava l’aprovació per part de l’Estat d’un augment de   plantilla   de   4.000   Mossos   d’Esquadra.   Les   dones   i   diversitats sexo-genèriques ho tenim clar: la policia no ens cuida i la sortida no és repressiva.

Aquest 25-N, dia mundial de lluita contra la violència de gènere, des de Lluita Internacionalista  i la   Unitat   Internacional de   Treballadores   i   Treballadors   – Quarta   Internacional   (UIT-CI)   cridem   a   organitzar   accions   contra   tots   els governs que legitimen la violència patriarcal del sistema capitalista-imperialista que ens colpeja sobretot a les dones i dissidències. Sortim a guanyar cadascun dels nostres drets mentre continuem lluitant per una societat socialista, sense opressió i sense explotació.

Davant d’aquesta situació, com a moviment feminista hem de ser contundents a l’hora de denunciar aquests governs que s’autoproclamen feministes, però que a l’hora dels fets continuen governant per la gran patronal i finançant a l’Església catòlica.   El   creixement   de   discursos,   actes   i   delictes   d’odi   es fomenten directament des d’organitzacions d’ultradreta com VOX, però també s’alimenten   de   la   manca   de   polítiques   reals   d’aquests   governs   que s’autoanomenen progressistes, però no afronten veritablement les violències.

• Per la pujada de salaris i pensions amb l'IPC Real davant la pujada del cost de la vida. En contra del pla de rendes que només pretén consolidar la baixada de salaris i que els treballadors perdem el Cost de la Vida com a referència en convenis i revaloració de pensions.
• Contra l'amenaça de més retallades en les pensions futures que prepara el govern d'acord amb la Unió Europea, entre altres reformes passar de 25 a 35 anys el càlcul de la pensió que pot significar una rebaixa entre el 10 i 15%.
• Hem de preparar la mobilització contra el capital que es prepara per a sortir beneficiat de la seva crisi i que el pagament del deute financer segueixi a costa de noves retallades socials com ja es planteja en els pressupostos generals per al 2023. És necessari sumar a la mobilització pel salari i les pensions la mobilització dels moviments socials.

GOVERNI QUI GOVERNI LES PENSIONS I ELS SALARIS ES DEFENSEN Al CARRER.

Pensionistes de Lluita Internacionalista

El 20 de setembre la Duma russa modificava el codi penal per endurir les penes per deserció o rendició, per obligar els soldats a lluitar. Introduïa també articles com ara la mobilització general, la llei marcial i l'estat de guerra. Dimecres Putin va imposar per decret la mobilització de 300.000 reservistes i va advertir que està disposat a defensar Rússia amb totes les armes, incloses les nuclears.

Però la reacció a la mobilització parcial no s'ha fet esperar i a 40 ciutats de tota la geografia russa s'han produït manifestacions contra el decret de Putin. La resposta ha estat la repressió, amb més de 1.400 detencions. Una altra reacció popular és el creixement de les cues per la recerca de passatges per viatjar a països limítrofs per evitar una possible convocatòria a la guerra.

Així mateix, Putin accelera a tots els territoris ocupats de les regions del Donbass (Lugansk i Donetsk), Kherson i Zaporizhzhia, nous referèndums entre el 23 i el 27 de setembre, perquè s’aprovi l’annexió a la Federació Russa. Putin ja ho va fer el 2014 amb Crimea. Amb aquesta maniobra fraudulenta pretén després justificar que és territori rus i qualsevol atac a aquestes localitats es podria considerar com “un atac a Rússia”. Rebutgem aquests referèndums tramposos. Aquests territoris són part de la nació ucraïnesa i han esdevingut enclavaments de Rússia sota ocupació militar, tal com va passar amb Crimea.

Des de la UIT-QI fem una crida a multiplicar la solidaritat amb les i els manifestants russos que s'oposen a la política criminal de Putin.

Prou repressió a la protesta a Rússia.

Per la immediata llibertat dels presos i preses polítiques i dels centenars de detinguts per protestar contra la guerra a Ucraïna.

Exigim als governs europeus el reconeixement del dret d'asil als soldats russos que abandonin el front i als opositors al règim de Putin.

Ratifiquem la nostra solidaritat amb el poble ucraïnès en la seva lluita contra la invasió russa. Continuarem fent costat a l'esquerra política i sindical ucraïnesa que combaten l'invasor rus sense donar suport al Govern de Zelensky ni a l'OTAN.

Josep Lluís del Alcázar
Membre de la direcció de Lluita Internacionalista (Estat espanyol) i la UIT-QI

Integrant de la delegació de la UIT-QI que va viatjar a Kíiv a fer entrega d'ajuda solidària a sectors de l'esquerra ucraïnesa el passat mes de maig.

Però després d’aquesta data i de la repressió de l’estat, va venir la desmobilització. Organitzacions polítiques que van ser importants per arribar fins l’1 d’octubre, com ERC i JxCat, avui formen un Govern de la Generalitat que, lluny de buscar la República catalana estan reconstruint les bases regionals autonomistes.

Sovint es critica la Taula de Diàleg perquè és una pèrdua de temps. Però, i tant que serveix!!! Serveix a la política de liquidació de l’octubre del 2017. A la darrera reunió del 27 de juliol a la Moncloa, Félix Bolaños declarava satisfet que ERC accepta “l’ordenament democràtic vigent” i que “renuncia a accions que treguin la política de les regles de joc democràtic”. Tres dies després Sánchez es vantava que, gràcies a la seva estratègia de diàleg,  queia el suport a la independència a les enquestes. Amb la darrera declaració d’Aragonès que mantindria la taula de diàleg, fins i tot si es formés un govern PP-Vox, està tot dit del que n’espera: està al servei d’imposar la constitució espanyola que nega l’autodeterminació i consagra la unitat d’Espanya sota la monarquia. 

També acorden "desjudicializar" el debat polític. Alerta Solidària aporta dades per demostrar que lluny de reduir-se, la repressió continua creixent i la Generalitat hi participa cada cop més activament, per desactivar els moviments socials i polítics, inclòs l’independentisme. Com el cas de “21 raons”, els talls de la Meridiana, l’Adrià Sas, encausats per vagues generals, o la detenció, fa uns dies de 5 companyes i companys anarquistes per les manifestacions de l’1 de maig.

I la política de JxCat no és diferent, per molt que rebutgi seure a la Taula de diàleg. Quines són les seves propostes per avançar en la ruptura del marc constitucional? Cap. Tota l’estratègia de Puigdemont per carregar-se de raons per tal que els estats d’Europa i del món defensessin el dret democràtic de Catalunya a l’autodeterminació, ha fracassat. Ja que la Unió Europea no és un ateneu de demòcrates lliurepensadors, sinó un club d’estats i multinacionals que es protegeixen. És més, a JxCat hi ha un debat obert per ubicar el partit al centre-dreta de la política catalana, recuperant l’antiga estela de Convergència, deixant la deriva independentista en un segon pla. Avui les direccions d’ERC i JxCat, perquè estan compromesos en una involució autonomista, han traït l’1 d’octubre i han passat a ser part del problema i no de la solució. També perquè això ho denuncia l’ANC, Aragonès no serà a la manifestació de la diada.

Calen construir nous instruments polítics. Pot ser el pal de paller la CUP-UNCPG?

Cal construir nous instruments polítics que permetin una nova ofensiva per la República Catalana. Però aquesta només pot ser obrera i popular, necessàriament enfrontada a les polítiques neoliberals del govern autonomista d’ERC i JxCat, de retallades i privatitzacions de serveis públics, de macro infraestructures com els jocs olímpics o l’ampliació de l’Aeroport del Prat, que només afavoreixen una minoria i els interessos empresarials.

Perquè cap construcció política es fa al marge de la situació que viu la gent. La realitat és que el poble català, la classe obrera i els sectors populars, viu colpejat per una greu crisi econòmica. Índex de pobresa de la població catalana és de gairebé el 27%. L’agost s’ha acabat amb  9.554 aturats més. Cal construir una alternativa per la República Catalana compromesa amb la lluita obrera contra els tancaments d’empreses, en defensa de salaris i pensions empobrides amb la pujada de l’IPC, contra la precarietat laboral, contra la destrucció ambiental capitalista, feminista i en defensa dels col·lectius LGBTI.  

Pot ser la CUP-UNCPG qui canalitzi aquesta alternativa i l’ajudi a ser efectiva? Des de la  participació de Lluita Internacionalista a la coalició electoral treballem per que ho sigui. Però cal deixar a banda vacil·lacions i fer un gir a l’esquerra:

1. Amb  una posició ferma d’oposició a les polítiques neoliberals, autonomistes i repressives del Govern d’ERC i JXC i posant-se al costat de les lluites obreres i populars
2. Amb un pla de xoc assegurat amb partides extra dels pressupostos per afrontar la crisi: salaris i pensions, habitatge, ...
3. Construint un pol unificat del moviment antirepressiu, per traçar una estratègia conjunta contra el govern de Catalunya (Front Comú, PAP, Alerta Solidària...) i també contra les institucions de l’Estat. S’ha de teixir la solidaritat a Catalunya i a l’Estat espanyol, com amb el cas dels antifeixistes de Pego o els 6 de Saragossa. La solidaritat que necessitem per a fer efectiu el dret d’autodeterminació no arribarà d’estats i governs sinó d’altres pobles, de la resta de l’estat i internacional.   La CUP-PR ha d’utilitzar l’altaveu a les institucions de l’Estat espanyol per denunciar les polítiques burgeses del govern i per teixir aliances amb la resta dels pobles de l’estat. Cal construir una alternativa a l’esquerra en base a una política de classe i antirepressiva per trencar amb el règim del 78 i amb el capitalisme.

· La garantia de la integritat i el respecte dels DD.HH. de totes les persones.

· La formació d’una comissió per a la recerca i sanció dels responsables de la repressió a Marroc i a l’Estat espanyol formada pels organismes de DD.HH. de Marroc i Espanya, víctimes i familiars

Estem al tercer trimestre i s’apropa l’avaluació final. La majoria de nosaltres segurament tenim la sensació de no haver pogut avaluar ni (el que és molt més important) atendre el nostre alumnat com haguéssim volgut i com es mereix. Per això, i perquè som conscients que malauradament les avaluacions finals condicionen el futur dels i de les nostres alumnes, li donem especial importància. Però enguany, després de 5 vagues unitàries i històriques (i algunes 3 o 4 més entre les convocades per l’estabilització de les interines i el 8M) i, sobretot després de tornar a fer assemblees i dir-nos que no podem continuar així, som més conscients que mai que, si no ho hem pogut fer millor, és per la manca de recursos que patim. Justament per això, enguany, les proves finals més importants i les que més determinaran el futur educatiu del nostre alumnat són les vagues que tenim per davant. Sí, fer vaga suposa un sacrifici econòmic immediat a nivell individual. Però si les fem col·lectivament, és a dir, si som prou treballadores qui les fem, les convertirem en la millor inversió possible des del punt de vista dels nostres drets laborals i, també i sobretot, des de la vessant pedagògica.

Per responsabilitat docent, la tasca més important que tenim d’aquí al final d’aquest curs és convèncer al màxim de companys i companyes que ens hi juguem molt totes, que ens toca fer-ho possible a totes i que ho podem aconseguir: si pressionem amb prou forces farem possible un increment de recursos significatiu que ens permetrà atendre millor al nostre alumnat ja des del proper curs. En el mateix sentit demanem el màxim suport a les famílies secundant les vagues i participant de les mobilitzacions convocades: perquè segueix sent igual de cert que "els i les nostres alumnes no tenen la culpa". I precisament per això, ara que podem guanyar, també és més cert que mai que "millor més dies de vaga que més anys de retallades".

Una traïció en tota regla, contrària a tot dret, i que és una concessió davant el xantatge del Marroc, que utilitza la immigració com una arma per imposar els seus interessos d’estat, com vam poder constatar l’abril passat a Ceuta. Tot s’hi val en la política del PSOE, que diu que retira les infames concertines de les tanques de Ceuta i Melilla, però alhora arma el règim marroquí i accepta totes les seves exigències polítiques. Tot per què faci de guardià d’unes fronteres on s’ofeguen cada any centenars de joves a qui es nega el seu dret fonamental a buscar millors condicions de vida, fugint de l’espoli de les multinacionals europees.

Digui el que digui Sánchez -que segueix els governs dels Estats Units, França o Alemanya-, el poble sahrauí té el dret fonamental a decidir lliurement el seu destí i l’ocupació armada marroquina, una herència de la dictadura franquista transformada en monarquia borbònica el 1976, és una violació manifesta d’aquest dret. Un dret fins i tot reconegut per l’ONU el 1979. Com a ex-potència colonial, i actual potència administradora, Espanya té l’obligació de no reconèixer aquesta ocupació i defensar el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí. La República Àrab Saharauí Democràtica, RASD, va ser proclamada a l’exili: des del 1975, quan metrallats i sota les bombes de fòsfor blanc i napalm marroquines, va començar un èxode que, fins avui representa 153.600 refugiats que malviuen en jaimas i casetes de tova en 5 campaments, wilayas, a la regió de Tinduf a Argèlia.

L’autonomia dins del Marroc, un règim monàrquic autoritari que no reconeix els drets democràtics més bàsics, és una negació del dret sahrauí. Com ho són els acords comercials signats per la Unió Europea amb el Marroc per legitimar l’espoli dels recursos pesquers i miners del Sàhara Occidental i que han estat tombats pels mateixos tribunals europeus.

La traïció criminal del govern “més progressista” de PSOE-IU/Podemos, s’agreuja quan lliura lligat de peus i mans el poble sahrauí a un règim del qual s’ha constatat la seva brutalitat vulnerant reiteradament els drets humans amb multitud de detinguts, desapareguts i torturats certificats per les organitzacions de drets humans internacionals, amb brutals atacs de l’exèrcit el novembre del 2020 contra manifestants pacífics a Guerguerat, o sentències, aquell mateix any, de 20 anys a perpètua als independentistes que havien protestat contra el desmantellament del campament de Gdeim Izik.

Visca la lluita del poble Sahrauí, pel seu dret inalienable a l’autodeterminació!

Fora l’ocupació Marroquina del Sàhara Occidental!

Per l'autodeterminació del poble ucraïnès.

L’atac a la immersió lingüística ve de lluny

No és la primera vegada que l’escola en català està en el punt de mira d’un nacionalisme espanyol que té en el sistema judicial i el règim un segur aliat. L’educació és l’únic reducte on la presència del català és majoritària per la immersió lingüística, i els cal desmantellar-la.

L’atac a les llengües és una característica comuna dels Estats opressors que miren de fer-les desaparèixer per tal de negar aquestes realitats nacionals. A l’Estat espanyol s’ha vist ben clar durant el franquisme i, més recentment amb la pròpia LOMCE del 2013, aquella que –com deia el ministre- volia “espanyolitzar els nens catalans”. Allà on el PP va poder, com al País Valencià, va retrocedir la llengua. O amb l’intent fallit d’instaurar el TIL a Ses Illes, que va ser tombat gràcies a l’exemplar lluita de l’Assemblea de Docents a la qual es va afegir tota la comunitat educativa. La dreta ha comptat amb la complicitat del PSOE, per activa o per passiva.

Però l’atac contra la immersió no és només un atac contra la llengua catalana. Amb el traspàs de competències, al 1980, va començar l’ensenyament del català, i com a la resta de CCAA, la possibilitat d’escoles en català, allà on la llengua materna majoritària fos la catalana. Això generava escoles diferenciades per llengua materna –anys després, a València o Euskadi seria per opció-. Una de les bases de la reivindicació de les escoles de Santa Coloma de Gramenet, amb famílies majoritàriament de parla castellana que fan les proves pilot al 83-84, no era només la defensa del català, sinó la fi de la discriminació de les criatures per llengua, i per tant considerar aquesta com a eina de cohesió social amb independència de l’origen. Volen, per tant, acabar amb aquesta cohesió definida en torn a una llengua comuna.

La responsabilitat del Govern de la Generalitat

Davant de la sentència del TSJC de l’aplicació general del 25% en castellà a tots els centres educatius, el Departament d’Educació i el Govern, primerament respon amb grans gesticulacions i advertiments que no l’aplicaran, per passar, un cop més, a acatar. La Generalitat s’escuda en la nova llei d’educació de nivell estatal perquè segons diuen «la LOMLOE blinda la immersió lingüística a Catalunya». La dreta del 155 ja ha imposat denúncies davant del TC a la pròpia LOMLOE perquè considera inconstitucional justament aquesta part de la nova llei educativa del PSOE.

Què farà el Govern si falla aquest «blindatge legal» de la LOMLOE en què tant confia? Perquè amb la trentena de centres afectats per les mesures cautelars, sobretot abans de que sortís a la llum el cas del Turó del Drac, la posició del Departament ha estat acatar i callar, com ja ho va voler fer amb el cas de l’IES El Palau. L’atac al Palau era amb acusacions d’adoctrinament, ara és per la llengua, però tots dos casos volen carregar-se l’escola catalana.

I llavors, com defensem la immersió lingüística?

No hi ha cap altre camí que impulsar la mobilització. Darrerament hem vist campanyes, algunes del propi Govern, en defensa de la llengua, que posen el pes en la responsabilitat individual. També cal defensar la llengua en aquestes situacions quotidianes. Però la responsabilitat recau en les institucions i les polítiques que apliquen. I els recursos que es posen a disposició de l’escola pública.

I la política d’ERC és ajudar a l’estabilitat del govern PSOE-Podem, per exemple donant suport al Pressupostos Generals de l’Estat, un Estat que no afluixa ni un bri ni la repressió ni ara l’atac al català, no és més que una mostra de feblesa i submissió. Tanta com esperar avenços amb la taula de diàleg. L’argument fals és sempre que encara pot ser pitjor si entra la dreta, i per això va bé al PSOE les gesticulacions sobre el 155 educatiu de Casado. Però aquest camí ens lliga de peus i mans.

Com passa amb les lleis socials suspeses pel TC, la solució passa per la mobilització i la desobediència, cosa que ERC i JxC ja han vingut demostrant que no faran. La comunitat educativa ha de respondre en primera persona en defensa de la immersió, però no ho pot fer posant-se de manera acrítica al costat del Govern que l’està deixant caure. No només amb els acataments als atacs judicials, sinó amb les retallades encara vigents i les reduccions de les aules d’acollida o de dotacions per màxima complexitat a centres del cinturó industrial. Per això no podem acceptar uns Pressupostos de la Generalitat que no potencien l’escola pública catalana, que augmenten la dependència cap a l’estat i les privatitzacions.

Cal una trobada d’organitzacions sindicals i plataformes en defensa de l’escola pública i de la llengua, que acordi una plataforma i un pla de lluita en defensa de la immersió lingüística i de l’educació pública de Catalunya.

-  Defensem el 100% en català a TOTS els centres educatius de Catalunya.

- Exigim més recursos (més professorat, baixada de ràtios, augment d’aules d’acollida) per una escola pública, de xarxa única i gratuïta, de qualitat i en català.

Les darreres notícies de dones violades a Catalunya han tornat a posar en primera plana el que des del moviment feminista venim denunciant incansablement: la xacra de la violència masclista i patriarcal, la impunitat judicial i institucional, la revictimització, o la manca de recursos públics per prevenir i reparar.  A l’Estat Espanyol, des del 2010 fins avui, han estat assassinades 1256 dones pel fet de ser-ho.  Però els feminicidis són la punta de l’iceberg de les violències masclistes: des del 2016 fins a l’agost del 2020 s'han registrat 197 agressions sexuals múltiples, en la seva totalitat comeses per homes, la majoria envers dones menors de 30 anys, i una de cada tres envers menors d’edat. Una violència que no es pateix tan sols als carrers o a l’oci nocturn, de fet la meitat d’aquestes agressions es pateixen a l'àmbit privat. De tots aquests casos tan sols entre el 10% i el 20% es denuncien, evidenciant la manca de confiança en un sistema policial i judicial còmplice i reproductor d’aquesta violència, tal com es va denunciar massivament amb el cas de “La Manada”. Si tenim en compte aquesta proporció entre fets i denúncies, i que a Catalunya es registren tres agressions sexuals per dia de mitjana, ens podem fer una idea de la magnitut i gravetat de la situació.

Els governs en són responsables. Prou discursos buits, exigim més recursos.

Tres anys després de la sentència indignant als violadors de “La Manada”, i com a conseqüència directa de les massives mobilitzacions de rebuig, arriba al Congrés de Diputats el projecte de Llei conegut com a “Només si és sí” -amb el rebuig del PP i VOX-  posant al centre el consentiment sense el qual qualsevol acte és reconegut com a agressió sexual. Però no n’hi ha prou amb lleis i declaracions de voluntats. Menys encara si aquestes després es contraposen amb, per exemple, l’assignació al Tribunal Constitucional d’una jutgessa -Concepción Espejel- coneguda per considerar inconstitucional la llei de l’avortament. Tot això, amb un acord entre PP i PSOE, amb el suport majoritari d’Unidas-Podemos. Però el més greu de tot és la manca de recursos, de diners públics per polítiques de prevenció i assistència. L’últim projecte de pressupostos de l’Estat va en un sentit oposat al què necessitem: mentre Ministeris com Defensa es porten un 8% el d’Igualtat tan sols l’1%. De fet, al mateix temps que es feia públic el cas de la menor de 16 anys violada a Igualada -Catalunya-, s'anunciava l’aprovació per part de l’Estat d’un augment de plantilla de 4000 Mossos d'Esquadra. Les dones i diversitats sexo-genèriques ho tenim clar: la policia no ens cuida i la sortida no és repressiva.

Davant d’aquesta situació, com a moviment feminista hem de ser contundents en denunciar aquests governs que s'autoproclamen feministes però que a l’hora dels fets continuen governant per la gran patronal i finançant a l'Església Catòlica. El creixement de discursos, actes i delictes d’odi no tan sols es fomenten directament des d’organitzacions d’ultradreta com VOX, també s’alimenten de la manca de polítiques reals d’aquests governs que s’autodenominen progressistes per fer front a les violències. També el de la Generalitat de Catalunya -ERC i JxCat- que no garanteix el dret a l’avortament a la sanitat pública ni arreu del territori català i fomenta l’acord amb la privada allà a on el moviment exigeix respostes. A més, es permet l’objecció de consciència al punt de trobar-nos amb hospitals als quals no hi ha cap professional que practiqui avortaments. Fins i tot hem arribat a veure linxaments cap a dones que decideixen avortar.  Un altre exemple és també la manca d’aplicació del pla d’educació sexual a les escoles catalanes: de 3500 centres només 750, un 21,4%, s’han inscrit en el programa Coeduca`t. Per això, hem d’exigir amb força: prou discursos buits! Necessitem més prevenció, necessitem més recursos, i això vol dir un augment urgent i exponencial de pressupost i uns serveis públics de qualitat i universals per a totes.

Contra les violències i la impunitat institucional: organització i autodefensa feminista

La violència de gènere és un problema estructural que no solucionarem amb petites reformes, perquè la seva arrel és aquest mateix sistema patriarcal. Un sistema que ens arrenca a les dones la possibilitat de decidir lliurement sobre les nostres pròpies vides i els nostres cossos, i que instrumentalitza tot tipus de violència per mantenir-nos submises i disciplinades. Aquesta violència sistèmica té un caràcter profundament econòmic: en el capitalisme les dones som les més precaritzades i sobreexplotades. Per això no podem tenir confiança ni expectatives en que les mateixes institucions del règim donin una solució de fons a la nostra opressió, perquè són més aviat impulsores i reproductores de la pròpia violència masclista. Es poden fer reformes al sistema educatiu, als serveis públics o al sistema judicial, però mentre continuem en aquest sistema continuarán matenint el seu caràcter patriarcal. Davant d’aquesta situació, és clau la lluita i l’organització independent del moviment feminista i el desenvolupament de l’autodefensa com a eina de resistència, prevenció i empoderament. Davant les violències masclistes, autodefensa feminista!

Patriarcat i capital: aliança criminal

És imprescindible exigir recursos i polítiques públiques per prevenir i combatre les violències masclistes i patriarcals. Però alhora, hem de ser conscients que sense una sortida de fons que acabi amb aquest sistema capitalista patriarcal no aconseguirem la nostra plena llibertat. I que, fins i tot, qualsevol triomf que aconseguim està amenaçat permanentment, com passa amb la interrupció voluntària de l’embaràs. Des de Lluita Internacionalista fem una crida a construïr un moviment feminista antipatriarcal, anticlerical i anticapitalista, que rebutgi els discursos i actituds transfòbiques i la trans-misogínia, que agafi a les seves mans també la necessitat d’una Llei Trans Integral, en unitat amb el moviment LGTB, el moviment antiracista i amb el conjunt de la classe treballadora.  Aquest 25N tornem a omplir els carrers: visca la lluita feminista!

No és casual ni “natural” que les dones siguem majoria en les feines que, ara més que mai, s’han demostrat essencials: treballadores de la llar, gerocultores, auxiliars, infermeres, caixeres, treballadores de la neteja, jornaleres, treballadores dels serveis socials i de l’educació. El treball per la vida té nom de dona. I la precarietat també. 

Les dones ens deixem la pell cada dia en la primera línia i també som les més colpejades per una crisi econòmica que ve de lluny i que s’agreuja: més atur (representem el 39% de la força de treball i som el 54% dels qui han perdut la feina), més precarietat (més subcontractació, més treball temporal i jornades parcials, més treball clandestí), discriminació salarial (22,2% a Catalunya) i en les pensions (amb una bretxa de fins el 35% segons la Seguretat Social). A més les tasques de cures i de la llar, augmentades pel teletreball, continuen caient majoritàriament sobre les nostres esquenes, per la manca de serveis públics per atendre els nostres infants, la nostra gent gran i les nostres persones malaltes. 

A l’Estat Espanyol el govern PSOE-UP -que s’autoanomena amb supèrbia “el més progressista de la història”-, igual que el govern de la Generalitat d’ERC i JxCat, han afrontat la pandèmia sense posar la vida al centre ni fer res pels més vulnerables. Han prioritzat rescatar la patronal pagant els ERTOS fins a empreses amb beneficis, sense garantir que no hi hagués acomiadaments. Ni tan sols quan ens confinen aturen els desnonaments, que afecten majoritàriament dones i criatures, i arriben al punt de destrossar les pertinences i la vida d’una àvia de 94 anys “erròniament desnonada”. 

No han revertit les retallades ni les privatitzacions a la sanitat pública ni han intervingut la privada, no han derogat com prometien la reforma laboral per frenar la precarietat i els acomiadaments, no han reforçat l’escola pública ni els serveis socials com era urgent. Són les treballadores dels serveis públics -a la sanitat, a l’educació, als serveis socials i a l’atenció domiciliària- les que porten un any lluitant contra el virus i el seu impacte social. Com diuen les treballadores sanitàries que han convocat vaga el 10 de març: “Hem treballat. Hem patit. Hem emmalaltit. #Estemfartes”. Cal un pla de xoc social per fer front a la crisi actual: de diners n’hi ha, cal deixar de finançar la Monarquia i l’Església, reduir la despesa militar i deixar de pagar el deute, per posar-ho tot al servei de les necessitats socials.

No falten diners en canvi per la policia o l’exèrcit: conscients que el xoc social està arribant s’armen contra nosaltres. Una repressió, que deriva cap a un estat cada cop més policial, abusant de la llei mordassa del PP (que havien promès derogar), reprimint les protestes com hem vist en els últims dies a Catalunya, a Madrid o a València. Una repressió que cau també contra el moviment feminista, com el cas de les companyes de 8MilMotius, que s’enfronten a una condemna de tres anys de presó per una acció el 8-M de 2018. Contra la criminalització de les manifestacions que ens vol imposar el govern, la dreta i la ultradreta en nom de la pandèmia, responem que si sortim als carrers aquest 8-M és precisament per cuidar-nos: perquè és imprescindible acabar amb aquestes polítiques criminals.

Aquest govern tan “progressista” tampoc ha estat capaç d’una mesura tan bàsica com la regularització de tots els migrants sense papers, llançats al marge com a carn de canó de la sobreexplotació i l’esclavatge del segle XXI. Ni tan sols es garanteix a tothom l’assistència sanitària en plena pandèmia, perquè molts ajuntaments continuen posant traves a l’empadronament. Les migrants han de ser-hi per treure les castanyes del foc en el moment més difícil -com ara a residències d’avis-, però els seus drets continuen sistemàticament negats. 

La crisi econòmica, el racisme institucional i la militarització donen ales a la ultradreta. Vox és un partit del règim creat des de l’alta burgesia, la guàrdia civil i els militars. Però el discurs identitari espanyolista, anti-català, masclista i xenòfob comença a fer peu en els barris més empobrits, on s’imposa la desesperació i la manca d’una alternativa. 

L’abordatge militar i policial de la pandèmia, amb confinaments i tocs de queda ha agreujat encara més les diverses formes de violències masclistes i patriarcals que patim. Moltíssimes  s’han vist confinades amb el seu agressor amb una exposició encara més gran al control sobre el seu cos i la seva vida. O han passat por -i patit agressions- anant i tornant de la feina amb tocs de queda que deixen els carrers totalment buits.  Les trucades als serveis d’atenció s’han disparat, però tampoc hi ha hagut una resposta pública reforçant els serveis d'ajuda a dones maltractades -sobrecarregats de feina, amb precarietat laboral i externalitzats- per atendre aquest increment de violència masclista. 

Hem vist també vulnerats i relegats els nostres drets sexuals i reproductius amb un sistema sanitari públic col·lapsat per les privatitzacions, retallades i manca de recursos, que s’ha hagut de dedicar exclusivament a fer front a la pandèmia. Tant és així, que a Catalunya s’han duplicat els casos d’avortament per fora dels CAPs. A més, encara avui milers de companyes veuen negat l’accés a la salut (en particular la sexual i reproductiva), amb un silenci del govern i del parlament davant la exigència de reglamentació i modificació de la «llei d’universalització de l’atenció sanitària» que fem des de de la Campanya pel dret a l’Avortament i la Sanitat Universal a Catalunya.

No callem ni callarem

Malgrat totes les dificultats de la pandèmia les dones hem continuat lluitant arreu. Les xarxes solidàries han estat claus per moltes famílies als barris. La lluita de les companyes del Servei d’Atenció Domiciliària reivindicant la municipalització a l’Ajuntament d’Ada Colau, també les de les educadores de carrer (que finalment han guanyatt!!)… fins a les Tècniques d’Educació Infantil, sortint a la vaga, marquen el camí. I ara ha de començar la lluita contra els 3.000 acomiadaments previstos a El Corte Inglés, els més de 300 de Robert Bosch de Lliçà d’Amunt…  Hem d’organitzar-nos als nostres centres de treball, d’estudi i als barris i mobilitzar-nos. Ningú ho farà per nosaltres. Les nostres vides han de passar per davant dels seus beneficis. Perquè els nostres drets no poden esperar més, perquè no deixarem que ens els prenguin, perquè les nostres reivindicacions són urgents, i perquè és amb l’organització i la mobilització com hem avançat al llarg de la història.  

I perquè ens hi va la vida

Aquest 8-M anirem a la vaga i al carrer per reivindicar:

- Derogació de les reformes laborals i de pensions. Ni Pacte de Toledo ni llei d’estrangeria 

- Treball i prestacions socials que garanteixin una vida digna i drets laborals i socials per a totes les treballadores. Igual treball igual salari. Prou precarietat i acomiadaments. Sous i pensions públiques, dignes

- Regularització de totes les companyes migrades i fi de la violència policial a les fronteres.

- Contra les privatitzacions i externalitzacions, per la recuperació dels serveis públics. Unica xarxa d’educació pública, laica, inclusiva, gratuïta i amb perspectiva feminista.

- Polítiques públiques d’habitatge que aturin definitivament els desnonaments, ampliïn el parc públic i social de l’habitatge i que erradiquin l’especulació immobiliària i l’incompliment de la funció social de l’habitatge.

- Recursos per prevenir i eradicar totes les violències masclistes

- Contra les agressions LGBTIfòbiques, per l’autodefensa feminista contra la justícia patriarcal hereva del franquisme

- Per la separació de l’Església de l’Estat

- Avortament lliure, gratuït i universal dins la xarxa pública. Pels drets sexuals i reproductius i una educació sexual, pública integral. 

- Derogació de la llei mordassa. Llibertat de les preses polítiques, el lliure retorn de les exiliades i la cancel·lació de totes les causes obertes al voltant de les mobilitzacions pel dret a l’autodeterminació.

Per una sortida de classe i feminista a la crisi!

Visca la lluita feminista!

El govern espanyol, així com els autonòmics amb competències en sanitat, educació, transport, entre d'altres, segueixen sense prendre les mesures necessàries per fer front a l'emergència sanitària i social i continuen posant per davant els beneficis del capital a la protecció de la vida de la classe treballadora i els sectors populars. I per tapar aquesta nefasta gestió i preparar-se per l'esclat social que vindrà imposen repressió i militarització: tothom sap que el toc de queda no servirà per frenar la propagació de virus, però sí per omplir el carrer de policia i seguir criminalitzant a la joventut.

Després de vuit mesos de pandèmia no s'ha reforçat la sanitat pública (com reflecteixen les vagues dels MIR i l'anunci de vaga a la sanitat primària a Catalunya), els seus treballadors estan exhausts, i continua faltant personal. Tampoc s'ha posat en marxa un sistema eficaç de rastreig, no hi ha més mitjans als ambulatoris per tractar els casos menys greus i controlar els contactes propers, ni es van intervenir els centres mèdics privats, ni hi ha més recursos per a la investigació.

Ni tan sols han fet coses tan bàsiques com reduir les aglomeracions en el transport públic. Tampoc hi ha hagut canvis reals en les residències per a gent gran, on les víctimes de la primera onada es compten per milers. Ni s'ha regularitzat la situació de centenars de milers de companys i companyes sense papers que continuen a mercè de la sobreexplotació i amb moltes dificultats per accedir a el sistema sanitari.

El resultat és que l'Estat Espanyol va ser el país de la Unió Europea on més es va disparar la mortalitat en la primera onada (48.000 morts més que la mitjana dels últims quatre anys) i avui encapçala el rànquing de contagis per 100.000 habitants de el continent i és un dels més castigats per la pandèmia a tot el món.
No obstant això, sí que hi ha hagut diners per rescatar empreses per mitjà dels ERTO’s inclús quan tenien beneficis, alhora que a les empreses que segueixen funcionant no se'ls imposa mesures per evitar el contagi dels i les treballadores. Vam estar confinats i ara en toc de queda, però si no ens han enviat a casa (en molts casos esperant una ajuda que no s'ha arribat a pagar), hem hagut de seguir anant a la feina en metros i autobusos amuntegats i sense més mesures de protecció que les que ens procurem cadascú. Centenars de milers de treballadors estan ara a l'atur i sense ajudes perquè PSOE i Podem ni tan sols van complir la seva promesa de derogar la reforma laboral, quan el que caldria en la situació actual és prohibir l'acomiadament.

Tampoc hi va haver ajudes per compensar els treballadors i als petits negocis, de manera que fos possible fer ús de les quarantenes. Fins i tot s'han reprès els desnonaments en plena pandèmia. No s'ha posat en marxa el permís retribuït per als pares i mares que hagin de cuidar els seus fills i filles quan aquests s’han de confinar. A les escoles i instituts públics no s'han baixat les ràtios contractant a més professorat per garantir mínimament la distància de seguretat ni tampoc s’ha garantit que es pugui atendre en condicions a l'alumnat en cas de confinament d'un grup o tancament d'un centre.
No obstant això, aquest govern tan suposadament progressista no ha escatimat diners en policies i militars per ocupar els carrers. Per això sí que hi ha recursos: per apallissar als joves de Vallekas que reclamaven més sanitat pública, per imposar milers de multes sota la llei Mordassa (que Sánchez i Iglesias havien promès derogar), per tornar a tancar els immigrants als CIES ... PSOE i PODEM responen a la crisi sanitària i econòmica amb control i repressió. Com si el virus es frenés a cop de porra.
Ja vam veure sota el primer estat d'alarma com es prohibia el dret a manifestació. Militarització és sinònim de silenci i només recuperant els carrers podrem defensar els nostres drets fonamentals i revertir la nefasta gestió de la pandèmia i de la crisi econòmica global que s'està accelerant cada vegada més.

Fora l'estat d'alarma i el toc de queda.  No a la militarització de la pandèmia.

Més recursos per a la sanitat, l'educació i els serveis socials públics.

Augment de la freqüència del transport públic per evitar les aglomeracions.

Prohibició dels acomiadaments.

Nacionalització sense indemnització de les empreses que tanquen.
 

AQUESTA CRISI NO LA PAGAREM ELS I LES TREBALLADORES!

Cal mobilització per imposar una política decidida per aturar la pandèmia: més finançament de la sanitat, educació i serveis socials públics; ampliació i internalització de plantilles, prou precarietat laboral. Tot el suport a la lluita del personal sanitari. Per Residències de gent gran 100 % públiques.

... un desmantellament industrial a gran escala. El 5 d’agost el comitè d’empresa de Nissan signava l’acord pel tancament de les plantes de Catalunya el desembre del 2021. I tot un reguitzell de tancaments s’han disparat. Alguns de subcontractes de Nissan (Marelli/Calzonic amb 57 acomiadaments, Acciona amb 500), altres empreses d’automoció (Bosch amenaça 300, Saint Gobain 112, Nobel Plásticos Ibérica 200) o altres sectors, com Rus a la mineria. El desmantellament industrial ve a sumar-se a la greu situació que ha deixat el daltabaix per a treballadors i treballadores del sector del turisme i serveis.

La situació és gravíssima. Per què no s’implementa la resolució del Parlament presentada per la CUP-CC per la derogació immediata de l’article 51 de la Reforma Laboral que dona llibertat absoluta a les empreses per acomiadar? Cal exigir al Govern que Ens cal que les organitzacions sindicals unifiquin la lluita de les empreses amenaçades per acomiadaments tot exigint la prohibició dels acomiadaments i la immediata derogació de les reformes laborals. Solidaritat amb les lluites contra els tancaments. Cal convertir la defensa de tots els llocs de treball en un problema social i polític, amb un moviment ampli de suport a les lluites, que obligui el Govern a deixar de mirar-s’ho i passar a oposar-se als tancaments.  

... un estat en fallida que no deixa de reprimir. Un rei que fuig amb la protecció del “Govern més progressista” de la història. Esperpèntic. Però no és només la família reial, el règim del 78 és un entramat d’institucions i complicitats: que han protegit Felipe González quan es va destapar la seva implicació directa amb l’organització criminal del GAL, o que ara defensen Martín Villa, responsable directe la matança de Gasteiz de 1976, fins i tot amb la signatura de dirigents de CCOO i UGT. Aquesta és la complicitat política i sindical que garanteix la impunitat en majúscules. La monarquia està en hores baixes i ho sap. Malgrat que el Govern PSOE-Unidas Podemos s’aferra al règim, el rebuig s’estén.

I aquest govern d’un suposada esquerra és el que gestionat tard i malament la crisi sanitària, amb rècords de morts i infecció de personal sanitari. El que ens va militaritzar la crisi sanitària, posant a les rodes de premsa a militars, Guàrdia civil  i policia, amb més d’un milió de denúncies per la llei mordassa. Dedicant els recursos a blindar la banca i les grans empreses, no a la gent ni als serveis públics. Sense ni tan sols procedir a una regularització de les persones migrades en plena pandèmia, o amb mesures com la del salari social que no arriba a ningú. A l’estat espanyol la pandèmia ha destruït més del doble de llocs de treball que a la resta d’Europa, ha generat més d’un milió de nous aturats/ades, sense comptar els tres milions que esperen en ERTO.

I es greu que, amb el primer govern de la transició que inclou militants del Partit Comunista-IU, es continui la repressió contra la dissidència i l’independentisme. Desenes de nous casos tornen a passar pels jutjats, ara pel tall de l’AP7 o per Urquinaona, i l’acusació de fiscalia contra la CUP per l’1 d’octubre. Cal aturar la repressió per avançar cap a la ruptura amb el règim, agrupant les lluites antirepressives. I plataformes unitàries que puguin fer de paraigües per unir, com la Plataforma 3 d’octubre, així com la recuperació dels CDR’s, han de jugar un paper important.      

I un govern de la Generalitat a la UCI. Lluny d’implementar cap procés cap a la república, el Govern Torra-Aragonés ha estat el Govern post 155 de l’aterratge autonomista. Rebutgem la ingerència de l’estat amb la inhabilitació de Torra, però això no minimitza les responsabilitats del Govern en la dramàtica situació que vivim: crisi sanitària, residències, desconcert inici de curs, acomiadaments... No es justifica aquesta política per una suposada paràlisi degut als enfrontaments interns del Govern, entre ERC i JXC i en la reorganització de l’espai post convergent. Hi ha una continuïtat entre la política de Torra i la dels precedents, amb retallades i privatitzacions.

Ni la “mesa de diàleg” que demana ERC, mentre el govern amb la fiscalia persegueix sistemàticament l’independentisme, ni una “confrontació intel·ligent”, per què ja no saben quin nou títol posar a la passivitat demostrada aquests tres anys de Govern Torra. A l’octubre del 17 es va validar el procés de ruptura amb l’estat. La implementació de la república catalana, és qüestió de modificar la correlació de forces i posar al capdavant qui no es tiri enrere en el moment decisiu (com va passar l’1 i el 3 d’octubre), tot confiant amb la  mobilització. També en un necessari treball per la solidaritat de la resta de pobles de l’estat, que cada cop qüestionen més el règim.   

Mobilització i construir una alternativa d’esquerres.

Però aquest canvi de forces amb l’estat només pot venir de guanyar a la ruptura amb l’estat monàrquic a la classe obrera catalana, que encara que no va ser majoritària en el procés de ruptura, si va tenir un paper l’1 i sobretot el 3 d’octubre, a la vaga general. Aprofundir aquesta connexió exigeix demostrar en els fets que la república catalana que volem ha de tenir un contingut social. I demostrar que la lluita pel dret a l’autodeterminació és també la de la sanitat universal 100% pública, que és la que ha protegit a la majoria treballadora, de residències públiques i segures, la de la lluita contra els acomiadaments i contra els desnonaments, la de les pensions dignes...

És la Lluita per un pla de xoc per tal que aquesta crisi no la torni a pagar les classes populars. I aquesta tasca que apropa la lluita pel dret a l’autodeterminació a respondre a les necessitats populars no la faran ni ERC ni JXC, ja ho han demostrat. Només es pot fer des de l’esquerra que enfronti l’estat i el capitalisme. Aquesta és la que cal construir i ho fem avui com a Lluita Internacionalista dins l’acord de la CUP-CC, un acord que cal ampliar tot reforçant el gir cap a les classes populars i les lluites. 

Perquè no hi ha més avenç que el que s’aconsegueix amb la mobilització, ho acaba de demostrar la limitació del preu del lloguer.  Ho demostren els pensionistes tots els dilluns, o els i les treballadores per aturar els EREs. Cal avençar en unir-les al carrer i amb un projecte polític.

Les protestes contra el racisme s'estenen fins i tot a un centenar de ciutats de tot el país, entre elles algunes tan importants com Chicago, Las Vegas, Los Angeles, Detroit, Nova York, San Francisco o Washington, arribant fins i tot a les portes de la Casa Blanca.

Els manifestants van aconseguir trencar la tanca erigida per la policia enfront de la residència presidencial. Hi va haver llançament de llambordes, pedres i ampolles, i després d'onze hores de protestes, la policia va dispersar als manifestants -que amenacen amb tornar- amb gasos lacrimògens. Dins de la Casa Blanca, Trump tuitava: "Estava dins, vaig seguir cada moviment… Si els manifestants ("grups organitzats") haguessin traspassat la tanca, els haurien rebut amb ferotges gossos i temibles armes".

Trump amagat sota el llit… en el seu búnquer

Però… Trump, amb... o sense els seus “ferotges gossos”, va anar corrent a ficar-se en el seu búnquer blindat subterrani contra bombardejos…, amagat pels seus escortes, mentre una enorme multitud l'insultava molt a prop. Després en una teleconferència va insultar a tots els 50 governadors dels estats del país: "sembleu idiotes" i "imbècils". I va esclatar amb missatges de venjança: "Heu de venjar-vos. Heu de dominar. Heu de detenir a la gent i jutjar-la i fer que vagin a la presó durant molt de temps". "El món", va concloure, "s'està rient de vosaltres".

Les furioses declaracions de Trump arriben quan es compleix una setmana des de la mort de l'afroamericà George Floyd a mans del policia Dereck Chauvin a la ciutat de Minneapolis. En aquests set dies, més de 120 ciutats dels Estats Units han viscut manifestacions de masses, saquejos, cremes de cotxes policials i comissaries. Centenars de milers de manifestants, molts d’ells afroamericans, però també molts joves homes i dones blancs.

Ningú ha fet cas al toc de queda

Una de les cròniques destaca que els disturbis creixen a “tots dos costats del país com Oakland (Califòrnia) i Atlanta (Geòrgia)”. Però també a Nova York, Washington, Detroit, Houston i Charlotte.

De res va servir a Minneapolis el toc de queda decretat pel governador de l'Estat, Tim Walz, que va començar a les 20.00 hores del divendres a la nit i que, presumiblement, durava fins a les 6.00 del matí.

La imatge de control i blindatge dels carrers que les autoritats havien mostrat al llarg del dia es va enfonsar en minuts. La protesta es va traslladar a una altra comissaria pròxima, va créixer en manifestants  i tot va començar de nou.

Van començar les destrosses, els saquejos i els incendis. Amb la comissaria envoltada per la protesta i els policies tancats en els seus dominis incapaços de fer complir el toc de queda.

El governador va anunciar el dissabte la mobilització de la Guàrdia Nacional estatal, una decisió sense precedents en els cent seixanta-quatre anys d'història d'aquest cos en l'estat.

Policies i grans celebritats se sumen a la protesta

En molts districtes es van incorporar policies a les marxes de protesta. Les escenes d'alt impacte visual es van replicar en estats com Nova York, Nova Jersey, Florida, i en ciutats com Washington i Des Moines, amb policies agenollats i alguns oficials aixecant un puny enfront dels manifestants en contra del racisme.

El llegendari exjugador de l’NBA Michael Jordan, el sis vegades campió del món de Fórmula 1 Lewis Hamilton, el futbolista francès del Paris Saint-Germain, Kylian Mbappé. S'han sumat a la creixent llista d'esportistes de tot el món que han denunciat la mort per asfíxia de George Floyd. També celebritats de l'espectacle com Madonna que va publicar un vídeo en solidaritat amb les protestes.

Es generalitza la rebel·lió social?

Aquest moviment va aconseguir tal amplitud perquè es combina amb la profunda crisi econòmica. El PIB dels Estats Units va caure 11% en el trimestre, i hi ha 42 milions de treballadors acomiadats. El coronavirus afecta majoritàriament als pobres, llatins i negres. Això en el context d'una salut pública gairebé inexistent, que no atén milions de persones.

Per això aquesta indignació contra el govern de Trump, va més enllà de la lluita antiracista, encara que això no sigui un tema menor. Avui és una lluita que planteja altres temes de fons com el treball i la salut pública.

Creixen les expressions de repudi mundial al crim de George Floyd i en l’actuació racista de Trump. Des de la UIT-QI, com a socialistes i internacionalistes, ens sumem a aquest moviment mundial de suport a la rebel·lió popular antiracista, exigint justícia per a George Floyd i presó als seus assassins; Prou de repressió i toc de queda; fora la Guàrdia nacional i els soldats dels carrers dels Estats Units; llibertat de tots els detinguts de les protestes. Cal derrotar al govern de Trump i tota la seva política reaccionària, racista i imperialista.

Els treballadors i la joventut dels Estats Units estan despertant per la crisi brutal. Això té una importància mundial, perquè està passant en el país capitalista més important, en el mateix imperialisme ianqui. I ajudarà enormement a les treballadores i treballadors que lluiten a tot el món per acabar amb aquest sistema capitalista-imperialista que ens porta al desastre sanitari, econòmic, ecològic i social.

3 de juny de 2020

Miguel Lamas

El decret 13/2020 estableix un permís de treball per dos mesos, fins el 30 de juny, per cobrir les necessitats de mà d’obra a les campanyes agràries. Especialment està destinat als joves migrants entre 18 i 21 anys (molts d’ells/es van arribar com a menors no acompanyats) que tenen permís de residència (encara que estigui a punt d’expirar), però no els dona permís de treball passat aquest dos mesos. Tampoc permet que hi puguin treballar els qui no tenen papers. O sigui que se n’aprofiten ara que els necessiten, malgrat el perill que pot representar de contagi, però després els tornen a deixar sense opció de guanyar-se la vida.

Contra aquest decret s’han pronunciat nombroses associacions de solidaritat amb els i les migrants. Com ha de viure un migrant sense papers amb el confinament? Com estan vivint els joves extutelats que van realitzar la “Tancada per drets” a la Universitat de Girona sota el lema “Pa, sostre, papers, treball. Ni un jove més al carrer”? Com amb els abusos policials i, en algun cas amb detencions racistes, sota el pretext de la crisi del COVID-19?  A Catalunya hi ha més de 4.000 joves migrats sense referents.

El Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT) denunciava les condicions miserables de vida i treball a la recollida de la maduixa a Huelva[1]. Aturar aquesta situació, dignificar el treball, hauria de ser una prioritat d’un govern d’esquerres. Però la preocupació del Govern sempre està de la banda del propietari que necessita mà d’obra, i es nega el problema d’arrel. Com sempre, i ara més amb la pandèmia, és urgent que es documentin tots els treballadors i treballadores sense papers de l’Estat, per impedir abusos, sobreexplotació i també que la precarietat es tradueixi en nous focus d’infecció.  Amb la Coordinadora Obrim Fronteres exigim la regularització ja de totes les persones migrades. I no oblidem que cal abolir la llei d’estrangeria!!

Més i més repressió

La repressió continua en xifres rècord, amb més de 600.000 propostes de sanció, amb més de 5.000 detencions. Després del control geolocalitzador ara és Renfe qui obliga a donar el mòbil per comprar un bitllet . En aquest ambient de control sobre la població no és estrany que el general de la Guàrdia Civil José Manuel Santiago expliqués els esforços dels agents per identificar i “minimitzar el clima contrari a la gestió de crisi per part del Govern”, i després ho ratifiqués signat en instruccions posteriors: advertir i fer callar la dissidència.

“La casta té por” a això respon  la Llei Mordassa -denunciava Pablo Iglesias durant la seva tramitació-. I tant! i per això el seu govern l’està aplicant com no es va atrevir el PP. I motius sobrats tenen el govern, la gran burgesia i el règim per estar atemorits. Hem vist molts morts que es podien evitar després d’anys de retallades i privatitzacions mentre es rescatava la banca, hem vist molts avis i àvies abandonats en residències o amb pensions de misèria.

Cada cop empitjoren les condicions de la població que viu al dia, entre altres els dos milions de treballadors i treballadores del sector informal.  El 17 d’abril,  una manifestació a Cadis de mares davant de l’Ajuntament que presideix Kichi de Por Cádiz sí se puede, denunciava que els seus fills i filles passen gana. Aquesta situació al sud d’Itàlia ja va portar a famílies que s’organitzessin per endur-se productes bàsics de supermercats. Però la renda mínima que permeti evitar aquestes situacions més extremes encara haurà d’esperar, segons declara el ministre de seguretat social, fins el maig. I el govern continua permetent l’escalada de preus dels productes alimentaris, farmacèutics i dels serveis funeraris.

La “casta” comença les negociacions per a fer un pacte per la reconstrucció o uns nous pactes de la Moncloa. Després dels primers contactes, el president Sánchez ha hagut d’aclarir que es tractava només d’un acord en termes sanitaris, econòmics i socials, davant del qüestionament de qualsevol implicació sobre el règim de diverses formacions. En tot cas, aquest acord d’unitat nacional que busquen ve cuirassat amb la militarització de l’estat d’alarma. Ells volen estabilitzar el règim i el capitalisme en crisi. Per això és més urgent que mai conformar un front de l’esquerra, dels i de les treballadores i dels pobles, per la ruptura amb la monarquia i en defensa del drets d’autodeterminació dels pobles, en ruptura amb el capitalisme per un pla d’emergència de la classe obrera i els sectors populars.   

Generalitat de Catalunya: Pressupostos de vergonya, encara més amb la pandèmia

La mesa del Parlament de Catalunya ha fixat ple per aquest proper divendres 24 per aprovar els pressupostos de la Generalitat pel 2020.  Els comptes pactats entre el Govern de JxC i ERC i els Comuns, enquisten les retallades en els sectors públics i augmenten les privatitzacions, seguint la tònica dels anteriors. La vergonya es completa amb la cirereta d’uns Comuns que, per mantenir els ministeris a Madrid, fan de la debilitat virtut i si cal menteixen, com quan diuen que s’han prohibit els acomiadaments o el tuit de Jèssica Albiach que afirma: “En aquesta crisi s’estan forjant consensos que hauran d’acabar en grans acords de país: blindatge dels serveis públics, + justícia fiscal i una revolució verda de l’economia”. És grotesc afirmar-ho quan estan a punt d’aprovar uns pressupostos que aprofundeixen l’externalització dels serveis públics. Això, és especialment dolorós a serveis socials, tant més després de les tràgiques situacions viscudes a les residències d’avis en aquesta pandèmia.

Tampoc els pressupostos ajudaran a millorar la Sanitat, on es manté una privatització del 25%, i per la qual es pressuposta una despesa de  9.659.000 euros, que no recupera el nivell del 2010 en xifres absolutes. I encara menys la despesa per capita, perquè som 200.000 persones més: així hem passat de 1.332 a 1.279 euros per habitant . 

Tampoc a l’ensenyament es recuperen les retallades i una plataforma unitària de tots els sindicats del sector, com també la FAPAC, rebutgen els pressupostos. A part dels diners per la bressol, més de la meitat dels diners són per “eixugar dèficit” i no es redueixen ràtios. Es manté només el 2% del PIB en lloc del 6% que marca la LEC.

El Govern de la Generalitat volia completar la política privatitzadora amb la Llei Aragonès, que obria la porta a més serveis públics, i va ser gràcies a la lluita de la Plataforma unitària que es va poder aturar la llei. 

ERC-JXC-Comuns posen per davant de la vida el pagament del deute. Una partida que no deixa de créixer i que amb 10.000 milions ja és la primera despesa del pressupost i s’emporta el 25%.

I ara, després de la crisi del coronavirus, quan s’ha posat en evidència a ulls de tota la població que tant les retallades com les privatitzacions maten, encara és més escandalosa la insistència d’Aragonés amb tot el Govern, i els Comuns, d’un marc que les reforça. Si ja era injustificable que Comuns ho fes abans, com a resultat del canvi de cromos entre Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Pressupostos de l’estat, ara amb la pandèmia el compromís de Comuns amb la política del govern és vergonyosa. Més tenint en compte que la lluita contra el virus no ha acabat: què s’està oferint a tot el personal sanitari que ja es va manifestar en contra dels pressupostos, i que ara s’està deixant la pell? Ni finançament per ampliació de plantilles, ni estabilitat???

Aprovar el pressupost ara en mig del confinament limita a l’extrem les possibilitats dels sectors que els rebutgem.  L’estat d’alarma no ha prohibit ni el dret a reunió ni a manifestació. Per contra, com a criteris per posar en marxa el retorn dels sectors no essencials a la feina, s’han establert mesures com la mascareta (i no per a totes les feines) i la distància. Cada dia prop d’un milió de treballadores i treballadors surten al carrer per anar la feina. Nosaltres ens hem oposat al retorn al treball perquè tan patronal com sindicats reconeixien que les empreses no estaven en condicions d’assegurar-ne les mesures de seguretat.

Aleshores, seguint la normativa que fan servir els polítics, quan van al Parlament, i de la resta de treballadors/es que han de seguir fent la seva feina, creiem que cal començar a sortir al carrer –amb les precaucions necessàries- per exigir solucions reals a la pandèmia, defensa de la sanitat i la resta de serveis públics, aturar els acomiadaments, i dir no a aquests pressupostos de la vergonya. Així ho hem fet i demanada autorització per convocatòria contra els pressupostos aquest divendres. 

Una onada revolucionària s'ha desfermat amb força des de principis de 2019. Hi havia un antecedent a finals del 2018 amb la gran mobilització de les «Armilles Grogues» a França. El 2019 va començar amb un gran triomf de la mobilització popular a Algèria que va provocar la dimissió del dictador Boutheflika. Després el món va ser sacsejat per les multitudinàries mobilitzacions de Hong Kong, que fa mesos que s’enfronten a la dictadura del Partit Comunista (PC) de la Xina. Al juliol va impactar l'anomenada “revolució ciutadana” de Puerto Rico que va fer fora del poder al governador. I en aquests últims mesos hem vist com tornaven les mobilitzacions independentistes massives del poble català per la llibertat dels seus presos polítics. Mentrestant, als Estats Units es produïa la vaga de la General Motors, la més llarga en mig segle.

Un últim trimestre plagat d'aixecaments populars

Els últims mesos de l'any s’han caracteritzat per diversos aixecaments revolucionaris. En tots els casos van començar per reivindicacions puntuals (augments del bitllet del transport o els combustibles, o contra un nou impost) i ràpidament s’han enfrontat directament amb els governs.

Així vam tenir el triomf de la semiinsurrecció a l'Equador que va significar un primer triomf amb la anulació de l'augment de la gasolina i el pla dictat per l’FMI. El govern de Lenin Moreno va haver de marxar de la capital del país ocupada pel poble indígena amb la Conaie al capdavant, amb el suport del moviment estudiantil, treballadors i sectors populars i va haver d'acabar cedint per a reprendre el control. Aquest triomf va generar un gran impacte perquè ha demostrat que es pot derrotar, amb la mobilització, els plans de l’FMI.

Gairebé immediatament va començar una mobilització revolucionària a Xile contra Piñera i el model polític-econòmic heretat del pinochetisme. Milions de joves, treballadors i dones es van rebel·lar contra el govern de dreta liberal de Piñera desbordant a totes les direccions polítiques i sindicals. Malgrat que el govern de Piñera va fer marxa enrere en l'augment de les tarifes del metro, el poble treballador ha seguit als carrers reclamant «Fora el govern i el model econòmic», ignorant l'estat d'emergència i el mateix toc de queda. La mobilització, després de més d'un mes i mig, no s'ha aturat. Reclama que Piñera abandoni el poder i tot un programa contra l'ajust i el règim polític dels últims trenta anys que és la continuïtat del pinochetisme.

A Haití es va produir un nou aixecament popular (i ja van pel quart). Al Líban es va donar l'anomenada “revolució del whatsapp”, on els treballadors, la joventut i els sectors populars van continuar les mobilitzacions reclamant perquè el govern dimiteixi. Va haver-hi grans mobilitzacions a l'Iraq que van acabar amb la caiguda del govern. També hem vist milions als carrers a Iran i Etiòpia. Al mateix temps es van produir les enormes marxes i lluites contra el cop reaccionari a Bolívia. L'any ha acabat amb les vagues generals i massives protestes a Colòmbia. I amb França, hem assistit a una vaga general gairebé per temps indeterminat, la més important des de 1995.

Acaba així un 2019 que, a més, ha continuat l'ona verda del moviment de dones, que s’ha tornat a reflectir en la vaga general del 8 de març i en altres mobilitzacions. I ha nascut un nou moviment multitudinari i global, el de la joventut mundial pel canvi climàtic.

Una rebel·lió mundial contra les mesures d'ajust econòmic

En aquestes mobilitzacions participa la classe treballadora, la joventut, les dones i altres sectors populars. Es produeixen insurreccions populars, vagues generals, mobilitzacions de masses juvenils, de desocupats i dels pobles originaris i lluites per la qüestió nacional. En molts llocs es destaca el desbordament a les velles direccions dels partits i sindicats tradicionals; en uns altres, com Xile, directament no dirigeix ningú. Aquesta ha estat la dinàmica a Xile, Líban o l'Iraq. Més enllà de les seves diferències totes tenen alguna cosa en comú: l'enfrontament a tots els plans d'ajust, a la superexplotació i al saqueig del capitalisme imperialista i els seus governs.

L'origen de tot està en la crisi capitalista global oberta en 2007. L'imperialisme i els governs capitalistes del món han tractat de resoldre-la descarregant-la sobre l'esquena de la classe treballadora i els sectors oprimits amb més i majors ajustos. Però s’han trobat una fenomenal exacerbació de la lluita obrera i popular. Un dels punts més alts ha estat l'anomenada primavera àrab de 2011. Ara ens trobem davant una nova onada que dificulta encara més els intents de l'imperialisme de superar la crisi per la via de majors nivells d'explotació i precarització de les masses a nivell mundial. Aquest és el factor clau de les rebel·lions que generen enormes inestabilitats polítiques. En molts casos provoca la caiguda de governs o un increment de la crisi dels règims polítics. I té altres expressions, més indirectes, com el vot de càstig a governs patronals de tota mena que porten endavant els ajustos.

L'aplicació, per part de l'imperialisme i els seus governs, dels plans de superexplotació provoca una exacerbació de l'odi de les masses. Això succeeix tant amb governs i règims de dreta liberal com també amb aquells que apareixen com més “d'esquerra”, “centreesquerra” o “progressistes”. És el que ha passat, entre altres, amb Syriza a Grècia, Maduro i el chavisme a Veneçuela o amb el lulisme al Brasil. Tots van fracassar perquè van governar amb sectors de la burgesia, van pactar amb les multinacionals empobrint així al poble treballador.

El repte: la construcció d'una nova direcció revolucionària

Sabem que aquesta nova onada de lluites té un punt feble i que és la crisi i absència d'una direcció revolucionària. Aquest continua sent el més gran problema per a la classe treballadora i els pobles del món.

Les mobilitzacions de les masses han estat traïdes per les burocràcies sindicals, les direccions reformistes i conciliadores amb els governs capitalistes.

El que està pendent és la construcció de noves direccions revolucionàries. I per a això és necessari construir partits revolucionaris en cada país. L’aspecte positiu d’aquesta lluita, és que en el món sorgeixen milers i milers de lluitadores i lluitadors que estan al capdavant de cada lluita obrera i popular i que desborden a les velles direccions. Aquí està la base per a superar l'absència de direcció revolucionària. Una nova direcció que no sols es posi al capdavant de les més sentides reivindicacions, sinó que aposti per la mobilització permanent i postuli un programa per un govern dels treballadors i el socialisme.

Miguel Sorans
Dirigent d'Izquierda Socialista (Argentina) i de la UIT-QI

Combatem el govern de fam i repressió de Maduro, que lluny d’avançar cap a cap socialisme, ha enfonsat en la misèria al poble veneçolà i emmordassa la protesta. Rebutgem que la sortida al corrupte govern de Maduro sigui l’autoproclamat de Guaidó, titella de l’imperialisme.

La sortida a la situació en favor de la classe obrera i el poble, per la qual lluiten els nostres companys / es del Partit Socialisme i Llibertat (PSL) a Veneçuela només pot arribar de la mobilització obrera i popular, de la construcció d’una alternativa dels i les treballadores, recolzada en el moviment sindical emergent, en la recentment constituïda Intersectorial sindical, en els sectors en lluita com els docents, i els sectors els que estan trencant per l’esquerra amb el chavisme. Per un govern dels i les treballadores.

En la seva memòria, el 25 de novembre s'ha consolidat com una data internacional de lluita contra les violències vers les dones en la qual sortirem als carrers a dir #NiUnaMenys, Vives ens volem, contra tota forma de violència de gènere, prou de discriminació salarial de les dones i per l'avortament legal, segur i gratuït.

Les dones hem estat protagonistes de grans lluites contra la violència de gènere a nivell mundial. La mobilització #NiUnaMenys de l'Argentina en 2015, es va estendre ràpidament per Amèrica Llatina i Europa i ha contribuït a la massificació de la reivindicació contra els feminicidis i contra la responsabilitat dels governs capitalistes en la mort de dones.

Els feminicidis són la forma més extrema de violència patriarcal, que implica la propietat sobre el cos i la vida de les dones i que cada any s'emporta la vida de milers que són assassinades per la seva condició de dona, la majoria mortes per les seves parelles o persones del cercle pròxim

Segons l'Observatori d'Igualtat de Gènere d'Amèrica Llatina i el Carib sobre la base de la informació de 16 països de la regió i de l'Estat espanyol, un total de 2.554 dones són víctimes de feminicidis en 2017. Entre aquests països es destaca Brasil amb 1.133 assassinats de dones. Però aquest nombre augmenta quan s'inclou a països amb els més alts índexs de feminicidios, com Mèxic amb 49 per setmana o Colòmbia amb 15. Aquesta forma extrema de violència patriarcal ha portat massivament a les dones als carrers per cridar amb força Vives ens volem!. Aquest reivindicació ha incorporat el reconeixement d'altres formes de violència de gènere com la física, psicològica, simbòlica, econòmica i sexual que van prenent cada vegada més força, en el marc de la quarta ona a nivell mundial de les lluites del moviment de dones, perquè la majoria de les dones al món han estat violentades almenys alguna vegada en la seva vida.

Amb el moviment #MeToo en 2017 als Estats Units, va començar una reacció massiva per enfrontar la impunitat mil·lenària dels homes per exercir la violència sexual 

Una veritable rebel·lió mundial que es va estendre ràpidament pel món. A partir de les primeres denúncies a Hollywood, les dones van començar a denunciar la violència sexual i també a organitzar-se per sortir a enfrontar-la. Des de les massives jornades als carrers convocades per les dones de l'Estat espanyol contra la sentència de la “Manada” passant per les ocupacions feministes a Xile fins a les vagues a Mc Donalds i Google de les treballadores contra l'assetjament sexual, creix la rebel·lió contra aquesta forma de violència de gènere.

Amb els dues vagues internacionals de dones es va posar al descobert una reivindicació central de les treballadores com és la bretxa salarial entre dones i homes, que segons dades de l'ONU arriba al 23% a nivell mundial. El sistema capitalista patriarcal utilitza l'opressió mil·lenària de les dones per superexplotarnos i obtenir majors guanys. Per això lluitem perquè el capitalisme i el patriarcat caiguin junts.

Des del 2017 amb el primer #gritoglobal per l'avortament legal, la lluita pel dret a decidir sobre els propis cossos de les dones va ser una de les grans lluites que vam portar als carrers i que va aconseguir a Irlanda conquerir aquest dret

A l'Argentina milions van sortir als carrers per l'avortament legal, lluita que recorre Amèrica Llatina. Perquè no hi ha #NiUnaMenys mentre no s'acabi amb la clandestinitat de l'avortament en el 40% del món on és il·legal.

Aquest 25N reforçarem la nostra lluita sortint als carrers a tot el món. Són els governs capitalistes, juntament amb les esglésies, les responsables de que les dones seguim morint. Per això, hem d'estar als carrers per fer créixer aquesta onada mundial de lluites. Seguint el camí de les dones dels Estats Units contra el govern de Trump, les brasileres pel #EleÑao contra el reaccionari masclista, misogin de Bolsonaro i de les argentines amb la marea verda per l'avortament legal i de tots els països on s'organitzen per lluitar pels seus drets.

Des de la Unitat Internacional de les i els Treballadores-Quarta internacional fem una crida a coordinar accions a tot el món contra tota forma de violència patriarcal per seguir fent tremolar la terra.

També els partits del Govern parlen d’ampliar la base, però aquesta mateixa necessitat que tothom comparteix, no ha de ser un argument ni per a la paràlisi ni per al retorn a l’autonomisme. Eixamplar la base no vol dir esperar un acord per dalt amb Podemos o el PSC a costa de renúncies, sinó lluitar per recuperar l’hegemonia d’esquerres al Baix Llobregat i el Vallès, amb la gent treballadora, i això només es pot fer amb polítiques clares per l'escola pública, la sanitat,  els serveis socials, en defensa de salaris i pensions... Ha estat justament la política neoliberal dels governs Mas-Puigdemont-Torra la que ha allunyat la gent treballadora del procés: mantenint els concerts a l’escola privada mentre es perpetuen els barracons, privatitzant el sector social, perpetuant les llistes d’espera sanitàries, permetent l’especulació amb l’habitatge... posant en safata el discurs populista de Ciutadans

Un any històric

L’1 i el 3 d’octubre de l’any passat van marcar un abans i un després. La gent va ser qui va assegurar el referèndum i el seu contundent resultat. Una derrota  de l’estat espanyol, amb un cost afegit per les forces repressives que van deixar més d’un miler de ferits, i unes imatges que van fer la volta al món. La vaga general, a les 48 hores del referèndum havia de ser el marc de la proclamació de la República, mai com aquell dia ho vam tenir a tocar. El Rei, com a cap de l’estat i de les forces armades, va sortir a legitimar la repressió.

Tot i la proclamar la República pressionats per la mobilització, PdeCat i ERC van demostrar que no estan disposats  a fer-la efectiva. No van oposar cap resistència al 155, van abandonant les institucions i van acatant les eleccions autonòmiques del 21D amb què l'estat colpejat pretenia tancar ràpidament la crisi.

Amb els ostatges i els dirigents a l’exili, la vaga general del 8 de novembre va fer aparèixer la capacitat de mobilització dels CDR’s paralitzant carreteres, ciutats i mitjans de transport. El govern del PP aixecava el crit de guerra contra aquestes noves estructures de poder popular sorgides de l’1 d’octubre, que podien anar més lluny que ANC i Òmnium paralitzades i amb els seus dirigents a la presó. Però va mancar la continuïtat i un pla de lluita. La convocatòria electoral no va servir per tancar la crisi com esperava Rajoy, però va imposar la desmobilització abocant tots els esforços a repetir un procés electoral autonòmic acceptat per les formacions republicanes. 

L’estat necessitava reescriure l’octubre i va començar un operatiu repressiu, intentant convertir els botxins en víctimes d’un pretès odi popular: mecànics, pallassos, bombers, regidors, professorat... –aquells que semblaven pacífics l’1 d’octubre- resultarien ser gent que portava al límit els professionals de la repressió, fins a humiliar els seus fills i filles a l’escola. I mentre la Guàrdia Civil i la policia eren presentats com a víctimes, els plovien les pujades de sou, regals, vacances pagades, condecoracions...

Amb el 155 a la mà apunten els principals "culpables" que catalans i catalanes hagin protagonitzat aquell 1 i 3 d’octubre. S’incrimina la televisió pública i l’escola catalana com a responsables “d’adoctrinar” la població i es comença una segona campanya complementària. El seu argument és que el poble català sense aquest adoctrinament seria un bon súbdit de la monarquia.

Però els temps també juga en la degradació i crisi de l’estat. Comencen a aixecar-se veus contra la Monarquia i per la república arreu de l’Estat: referèndum popular a Vallekas, resolució del Parlament de Nafarroa, debat a Cantàbria. El fets d’Alsasua tornen a posar en peu de guerra el poble basc. Dones i Pensionistes mobilitzades, l’escàndol de la Manada... Gurtel i la moció de censura de Rajoy. El règim monàrquic es va debilitant entre escàndols que es tapen barroerament amb la complicitat del govern de Pedro Sánchez i el poder judicial. El PSOE, que fa seves les polítiques de defensa de l’Estat contra Catalunya o l’austeritat contra les pensions, però sap que el que està en joc és el règim, i llença llast que lliga la Monarquia a Franco amb operatius com la exhumació del cos del dictador del Valle de los Caídos, però cada joc de distracció aixeca l’oposició de sectors de l’aparell de l’estat. La crisi s’aprofundeix. s.

I ara?

1.- Construir un Front d’esquerres per la República Catalana.  Sobre la CUP-CC –dins la qual nosaltres participem com a LI- pesa molta responsabilitat després de les dilacions que veiem a JXC/PdCat i ERC. Cal sortir de l’ombra del Govern i encapçalar una crida a construir un front d’esquerres per la República catalana, una proposta a Procés Constituent, Som Alternativa (Albano), sectors dels Comuns, sindicats i moviments. Ens urgeix un debat de fons, un programa d’urgència per la república i un pla de lluita: habitatge, sous i pensions, escola i sanitat pública, necessitats socials... Exigint mesures de sobirania al Parlament, que s’apliquin les lleis de pobresa energètica i les altres lleis de contingut social suspeses.

2.- Només polítiques d’esquerres poden eixamplar la base de la República. Ens cal impulsar el debat polític als CDR’s, la plataforma política i sindical que va impulsar la vaga del 3 d’octubre, en diàleg amb l’ANC i Òmnium, però no a l’espera del que facin. Un pla de mobilització que juntament amb les reivindicacions antirepressives faci seves les demandes dels sectors populars, també davant el Govern Torra. Aquesta és la veritable lluita per eixamplar la base, per guanyar a la població treballadora.

3.- Mobilització permanent per aturar la repressió. Cal que el Parlament decreti l’amnistia  amb llibertat pels presos i el retorn dels exiliats. Que s’obrin les presons amb el suport de manifestacions a les portes.

4.- La nostra és la lluita de tots els pobles de l’estat contra la Monarquia i l’estat del 78. La lluita del poble català no pot quedar aïllada. Les lluites contra la Monarquia i el règim que es comencen arreu de l’estat són també la nostra lluita. La solidaritat entre pobles és la nostra gran aliada.

Durant sis setmanes fins al Dia de la Nakba (catàstrofe en àrab), la data de l'ocupació israeliana en 1948, es va anant organitzant aquesta mobilització palestina. Una marxa pacífica que repudia la provocativa instal·lació de l'ambaixada ianqui a Jerusalem i que exigeix el dret al retorn de tots aquells refugiats que desitgin tornar a les seves llars.

El dimarts 15 en totes les ciutats de Cisjordània, a l'est de la Palestina ocupada i la Franja de Gaza s'està duent a terme una vaga general per denunciar el genocidi d'Israel avalat per Trump i els EUA A tot el món creix el repudi a aquesta nova acció criminal del sionisme avalada per l'imperialisme i Donald Trump. Fins i tot la Unió Europea s'ha hagut de pronunciar en contra d'aquesta massacre, encara que no hagin  mogut un sol dit per evitar-la.

Des de la UIT-QI ens sumen al repudi internacional i fem una crida a realitzar accions unitàries de repudi a aquests crims d'estat sionista i racista d'Israel. Que els governs del món trenquin relacions amb Israel!

No a la massacre a Gaza!! Prou de repressió criminal al poble palestí! Llibertat a tots els presos palestins! No a l'estat d'Apartheid d'Israel! Solament amb un Estat únic, laic, democràtic i no racista en Palestina podrà haver-hi pau a la regió. Fora l'imperialisme de Palestina i tot Mig Orient!

Suport incondicional a la resistència del poble palestí!

Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

http://uit-ci.org/index.php/noticias-y-documentos/declaraciones/2039-2018-05-15-18-05-06

La qüestió empitjora encara més quan s'argumenta la suposada "manca de violència i intimidació" per part dels violadors: en comptes de basar-se en les actituds i accions dels agressors (plenes d’evidències) tot l'eix de la sentència es basa en les reaccions de la dona i la seva "manca de resistència". Un argument totalment masclista i patriarcal. La ràbia davant la sentència encara augmenta més amb la justificació d'un dels jutges, Ricardo Gonzalez, per demanar l'absolució dels violadors, on diu veure "expressions fins i tot de plaer a la dona". Cal afegir que el Guardia Civil i el militar membres de “La Manada” encara continuen cobrant el 75% del seu sou. 

La reacció popular davant la sentència no s'ha fet esperar. Durant tota la tarda del mateix 26 a ciutats i pobles d'arreu de l'Estat es van realitzar concentracions i manifestacions espontànies molt massives i que van ratificar l'existència d'un moviment feminista que fa poc temps va protagonitzar una històrica jornada de vaga general. Els crits principals  eren: “no és abús, és violació”, “prou justícia patriarcal”, i “germana jo sí et crec, aquí està la teva manada”. 

Davant d’aquesta situació, els diferents partits s'han pronunciat. Destacables en particular les declaracions dels dirigents del Partit Popular i Ciutadans que, amb l'excusa de respectar les decisions judicials, no rebutgen explícitament la sentència. No és d'estranyar aquesta reacció per part de partits polítics que governen al servei del capitalisme patriarcal i que són responsables de la situació de la majoria de les dones, entre d’altres, amb les retallades a polítiques de gènere i programes socials als Pressupostos Generals de l'Estat. Com van fer amb el "Pacte Nacional per la Violència de Gènere" (en acord amb PSOE i PODEMOS), ara pretenen fer-nos creure que la solució passa per la modificació del Codi Penal. Qüestió que no resoldrà el problema, doncs, mentre la justícia i el conjunt de les institucions de l'Estat continuen amb el seu caràcter capitalista patriarcal, continuarà defensant als violents, als corruptes, als especuladors, etc. Més encara, un reforçament de polítiques punitives moltes vegades acaba sent utilitzat en contra nostra, com passa amb la categoria de "delictes d'odi", avui utilitzada per Plataforma per Catalunya contra l'Espai Antiracista de Salt i Girona o la Fiscalia contra el professorat de l'escola publica catalana. Perquè malgrat qualsevol modificació legislativa, és determinant al servei de qui està la institució.

Aquesta vergonyosa i escandalosa sentència no és un cas aïllat, ni un problema de determinats jutges, és l'expressió de tot un aparell judicial, que defensa als violents i culpabilitza a les víctimes. Una justícia que dóna un missatge d'impunitat davant la violència de gènere. Per això la majoria de les violacions no són denunciades, perquè la dona que arriba a fer-ho sap que després es veurà sotmesa a tota mena d'acusacions i qüestionaments.

El problema de la justícia no és només el seu caràcter patriarcal. El mateix dia que es donava a conèixer la sentència a La Manada, és mantenia l’acusació de terrorisme contra els joves d'Altsasu. La mateixa justícia que no condemna per violació a La Manada és la que condemna rapers i twitters per qüestionar a la corona i deixa lliures als agressors de la Blanquerna de la Falange i Aliança Nacional. És la mateixa justícia que està al servei de la repressió i persecució a qualsevol que qüestioni l'ordre, la impunitat del feixisme, o els atacs al conjunt de la classe treballadora. Parlem d'un aparell judicial hereu del franquisme, amb una Audiència Nacional que abans era el Tribunal d'Ordre Públic i plena de jutjats que mai no han estat depurats. Per això afirmem que la lluita feminista està totalment lligada a la lluita contra el Règim del 78. Un Règim que, davant del creixement de mobilitzacions que objectivament van en contra d’ell, reforça cada vegada més el seu caràcter reaccionari.  

Hem d'impulsar la mobilització i l’organització arreu de l'Estat - començant perquè sigui reconeguda la violació a la sentència   contra “La Manada” -  amb les nostres reivindicacions més urgents i que ja vam visibilitzar el passat 8M: perquè es destinin els diners necessaris per ajudar a les dones en situació de violència, per protocols efectius i comissions investigadores independents als centres d'estudi i treball, per plans d'estudi amb perspectives de gènere, per campanyes de prevenció, per l'elecció dels jutges i per la revocabilitat dels càrrecs, per l’assistència jurídica gratuïta, contra la precarietat i per la recuperació dels serveis públics, entre d'altres. Però som conscients que no hi ha possibilitat d'acabar de fons amb la violència masclista, de sentir-nos lliures al carrer o al tornar a casa nostra, ni de gaudir lliurement dels nostres cossos i la nostra sexualitat, sobre la base del nacional-catolicisme de l'Estat monàrquic. Trencar amb això és avui una tasca fonamental. I per fer-ho possible, hem d'unificar la lluita feminista, a la lluita dels pensionistes en defensa d'un sistema públic de pensions dignes, a la del moviment estudiantil per una educació pública gratuïta i feminista, a la del poble de Catalunya en la seva lluita per la República Catalana, i a la del conjunt de la classe treballadora. És una necessitat aprofundir la lluita per tombar el Règim del 78 per tal d’aconseguir els nostres drets i llibertats amb la perspectiva d'acabar amb el capitalisme patriarcal. Perquè, com cridem i afirmem cada vegada que sortim al carrer: patriarcat i capital, aliança criminal.