Recordem que el setembre de 1868 es produïa el destronament d’Isabel II. S’iniciava el ‘Sexenni revolucionari o democràtic’ (1868-1874) resultant un intent de canvi, no reeixit, en un país on predominaven dinàmiques seculars: agricultura tradicional, misèria i pobresa,  domini de l’oligarquia, pèrdua colonial, conflictes bèl·lics,... Hi podem veure la història d’un fracàs d’un procés revolucionari, però també l’exponent de la complexitat històrica del segle.

Lleida i la Primera República

Lleida, a l’entorn del 1868 a 1874, era una ciutat mitjana d’economia agrària i escàs desenvolupament industrial. S’estaven produint canvis urbanístics i socials. Superada l’epidèmia de còlera de 1865 la ciutat va viure un cert creixement demogràfic i una transformació urbanística. Aquells anys es van caracteritzar pel desplegament  de plans urbanístics: el Pla Fontseré de 1865  i el Pla Sarracibar de 1869 havien de contribuir a la modificació de la trama urbana arran de l’arribada del ferrocarril (1860) i l’enderrocament de les muralles (1863). Lentament, Lleida havia d’esdevenir la capital de la Catalunya interior integradora d’un territori  en canvi (regadiu, nous conreus,..).

En proclamar-se la Primera República, l’11 de febrer de 1873, Lleida mostrava vitalitat  social i política, fins i tot  més enllà de les Terres de Ponent. Com han escrit Q. Casals i M. Lladonosa, hi destacaven personatges influents en la política i la cultura des dels anys 30 del segle en el marc de la Renaixença catalana; un bon ventall d’entitats i publicacions havien estat impulsades per progressistes, demòcrates i republicans.  La societat lleidatana evidenciava la seva força i s’apropava a la modernitat. Tot plegat també va comportar que, en anys convulsos en el regnat d’Isabel II (1833-1868), molts d’ells patissin repressió i exili pel seu compromís social i polític. La defensa de drets i llibertats, la justícia social, la descentralització de l’estat, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavitud,.. formaven part del seu ideari polític.

Així  cal remarcar l’existència del Partit Demòcrata Republicà Federal,  des del novembre de 1868, i, des de 1859 la seva publicació ‘Aquí Estoy’ .  La llista de figures del republicanisme lleidatà és llarga: principalment Miquel Ferrer i Garcés i  Ramon Castejón i Bajils, però també Pere Mies, Josep Sol Torrens, Albert Camps,.... Ben relacionats amb F.  Pi i Margall, F. Garrido, E. Figueres,..., venien mostrant-se favorables a la república federal, descentralitzadora i socialment més justa. Idees aleshores que cal entendre, en el seu context, com a transformadores i que apuntaven, amb totes les seves llums i ombres, a trencar les velles estructures de la monarquia espanyola i  enfilar el camí de la democratització.

L’adveniment de la Primera República, tot i la seva feblesa, havia de ser el seu moment. Miquel Ferrer i Garcés, sempre amb projecció més enllà de la ciutat com a advocat, professor, diputat i polític (per cert, encara avui Lleida no té cap carrer que el recordi) va haver d’assumir diversos càrrecs institucionals rellevants; també ho feu Ramon Castejón. Era l’oportunitat d’implementar reformes com l’abolició del sistema de quintes i de l’impost de consums, de la defensa del sufragi universal (masculí), de la sobirania popular i, molts d’ells, de la República Federal. Però les dificultats foren extremes.

Lleida es va viure amb intensitat. La preocupació pel perill latent d’atac degut a la Tercera Guerra Carlina(1872-1876) marcà els mesos republicans.  I sempre atenta a la situació política com ens  ho mostra l’activitat de l’Ajuntament  presidit pel republicà Josep Sol i Torrens. N’exposem un exemple: en instaurar-se la República, les Corts espanyoles no havien establert la seva forma (unitària o federal). L’acció dels federals portà a què el 8 de juny de 1873 les Corts Constituents proclamessin la República Federal. Fidel a la legalitat i l’autoritat estatal, però també d’acord a l’ideari dominant en la corporació, el seu alcalde Josep Sol procedia  que “... habiéndose proclamado en Madrid por las Cortes Constituyentes, que la forma de gobierno para la Nación Española es la República Democrática Federal, creia que se hallaba en el caso la corporación de que celebrase en esta capital tan fausto acontecimiento. Que su pensamiento era que se sustituyese la actual lápida de la Plaza de la Constitución por otra que dijese, Plaza de la República Federal; que se diese a este acto toda la solemnidad posible, ...”.

La situació política i social,  la revolta carlina i la Guerra dels 10 anys a Cuba (1868-1878),  la divisió interna dels republicans, la pressió dels sectors radicals cantonalistes i obrers, les conspiracions polítiques, els pronunciaments militars i el poder de l‘oligarquia monàrquica dificultaren la consolidació de la República. El gener del 1874 la  República Federal quedava diluïda en la República unitària del general Serrano arran del pronunciamiento del General Pavia; el desembre del mateix any un nou pronunciamiento, ara protagonitzat pel General Martínez Campos, obria la porta a la Restauració Monàrquica d’Alfons XII i liquidava l’intent d’experiència revolucionària.

Demòcrates, republicans, federals, anarcosindicalistes, socialistes,... es veien obligats a passar a la clandestinitat o apartar-se de la vida política davant el pes del caciquisme i l’oligarquia dominant  en Restauració Monàrquica  (1874-1931). Els anys, extremadament convulsos de llibertats i drets tímidament viscuts entre 1868 i 1874 eren història. Però la petjada obrera, republicana, federal  i democràtica no desapareixeria. Les generacions d’homes i dones de pensaments diversos i plurals foren el fil inicial  tant del moviment obrer com del catalanisme polític de finals del segle XIX i principis del XX.

Avui  en dia, en un context diferent,  i sense massa dubtes tot indica que la humanitat  no aprèn de la història. En ple 2022 vivim en un món on la pau és l’ anomalia; el caïnisme sembla ben implantat en cada una de les guerres del passat i el present. Potser podem dir que hem fracassat com espècie, incapaços de cercar els camins de la pau.

Malgrat el pessimisme no val a rendir-se. Hem de  continuar generant iniciatives que permetin el coneixement històric, la reflexió i el pensament crític dels fenòmens bèl·lics. En molt països, la memòria ha estat l’eix vertebrador de polítiques  impulsades des de la societat i pels governs. Un exemple imprescindible és  la visita a Normandia per aproximar-se a l’impacte que va suposar el desembarcament aliat del juny de 1944; els cementiris aliats i alemanys són una bona mostra de dignificació històrica i reparació dels combatents. En paraules del  metge, teòleg i pacifista Albert Schweitzer “els cementiris de la guerra són els grans predicadors de la pau”. La pau tan necessària.

Com a societat tenim un deute amb les generacions passades, silenciades, que no podem oblidar. A més, les generacions presents, i  futures, han de poder conèixer la història, sobretot la més recent i la més luctuosa, per contribuir a generar una identitat social, col·lectiva, que porti el camí de l’entesa, la convivència i la pau.

En aquest sentit, Lleida té un gran repte. Les terres de Lleida foren durant 9 mesos, de l’abril  a desembre de 1938, front de guerra amb enfrontaments terribles entre els exèrcits combatents, des de Baix Segre fins a l’Alt Pirineu i l’Aran.  Fàcilment podem pensar en l’impacte tràgic sobre el territori, la població civil i els combatents.

Cal insistir, Lleida ha de disposar d’ equipament memorialista. Un Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la Postguerra hauria de fer justícia  a dècades d’oblit.

Entenem, i diríem que tímidament, però de forma decidida,  s’han anat bastint  diversos espais de memòria en  un intent de restitució històrica: la Ruta Capa a Aitona, l’espai de Soses, els Jardins Orwell a l’Hospital de Sta. Maria de Lleida, Monument als deportats a Lleida, l’espai del Merengue i la tomba al cementiri de Camarasa, el búnquer d’Almatret, el Centre d’Interpretació d’Alcoletge, .... Així també hem destacar, i reconèixer, la tasca portada a terme pel Memorial Democràtic, i des de la Universitat de Lleida, pel grup dirigit per la professora Conxita Mir, en les diverses investigacions i que podeu consultar en la pàgina  http://www.espaisdememoria.udl.cat/?q=node/2.

Però encara és necessari un espai que sigui un referent en les terres de Ponent posant en valor, protegint, divulgant i recuperant una geografia amplíssima de vestigis que es mantenen presents en el que foren els fronts del Pallars i del Segre. Ingents vestigis bèl·lics dels dramàtics enfrontaments al Cap de pont de Serós, a la Lleida ocupada, les fortificacions d’Alcoletge, al cap de Pont de Balaguer,  les trinxeres i búnquers a Vilanova de Maià (Roca Alta) i a la serra de la Campaneta, les trinxeres i fortificacions  a la  serra de St. Corneli (Pobla de Segur),... i ja a l’Alt Pirineu rutes a les  Pedres d’Auló, Baladrero, Biuse, Campirme, port de Salau,..., sense oblidar els itineraris  de la Retirada i l’exili, així com els camins de la Llibertat representatius la fugida de l’horror Nazi.

Un patrimoni històric que es manté visible, però que requereix d’ un centre vertebrador des d’una àmplia perspectiva històrica i pedagògica: dignificar les víctimes de la guerra d’Espanya i la Postguerra, contextualitzar i entendre els esdeveniments amb l’objectiu de combatre el feixisme i projectar els valors democràtics i pacifistes.

Tenim bons models en el Museu de l’Exili a La Jonquera i al Consorci d’Espais de la Batalla de l’Ebre a Corbera d’Ebre. No tenim més excuses. Les possibilitats i beneficis per la ciutat i les terres les Lleida són immenses. Les institucions, els partits i tots i totes nosaltres hem de conjurar-nos i, en un breu espai de temps, tenir l’instrument que permeti fer la fonamental pedagogia  d’ apropar a la societat lleidatana el coneixement i la reflexió de la història més recent. Només així haurem contribuït  a fer un pas decidit cap a una societat més lliure. Recuperar la memòria històrica i democràtica dignifica el passat, el present i el futur de generacions.