Les polítiques públiques de memòria són una oportuntiat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans. Un exemple que entendrà tothom: el president Macià va viure més de 30 anys a Lleida però en canvi la seva memòria està totalment invisibilitzada a la ciutat, ningú recorda la seva casa enderrocada, els llocs de memòria per on va fer política no tenen cap mena de senyalització, i la seva obra de govern hi resta oblidada. Per tant, cal una actuació planificada i ben gestionada dins d’un pla global que ordeni les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica locals, que detecti les urgènices, que senyalitzi els espais de memòria, que creï rutes, que generi coneixement, que impulsi la recerca, o que salvaguardi el patrimoni memorial local.

D’altra banda, durant el passat debat també vam parlar del turó de Gardeny i la seva trista història contemporània. Per allí van entrar els feixistes en ocupar Lleida, d’aquí part del seu simbolisme, i allí hi van instal·lar la “Ciudad Militar Generalísimo Franco”, un conjunt faraònic construït amb mà d’obra esclava: presoners polítics als quals s’exigia el treball per redimir la pena (una promesa que encara està per veure si es complí). Oficialment, la primera pedra del conjunt arquitectònic del turó es col·locà el 1941 i aquest s’inaugurava el 1945, d’aquí l’estètica nazi de l’edifici d’Infanteria –batejat amb el nom del colpista General Sanjurjo--, que està coronat per l’àguila més famosa de la ciutat de Lleida, tot plegat aixecat en un context d’auge del totalitarisme d’extrema dreta per Europa i de carestia de materials en una Espanya autàrquica.

Al meu entendre, el conjunt actual requereix d’una intervenció planificada, convertint l’edifici en un Centre de Memòria que expliqui la repressió franquista a la ciutat de Lleida, senyalitzant i tenint cura de l’entorn i els seus diversos espais de memòria. Per fer-ho, serà necessari un procés participatiu obert i integrador, donar usos clars i definits a l’edifici, i garantir-ne la qualitat de la seva proposta memorial. El cas que ens ocupa no deixa de ser un exemple força típic dins dels processos de transformació urbana on, al seu torn, es donen processos de materialització de memòries. Com a tot arreu, a Lleida hi ha conflicte polític i, per tant, hi ha construccions identitàries i el relat compartit de la identitat local també passa per la memòria. En els espais de memòria s’hi poden entrecreuar pràctiques artístiques, socials, econòmiques i polítiques que invitin a la reflexió, al mateix temps que s’hi treballi sobre les responsabiltiats generades al voltant de les violacions de drets humans en casos com el nostre, és a dir, de justícia transicional i contextos posttraumàtics. La memòria del turó de Gardeny ha d’impulsar la cerca de la veritat i la justícia per tal de contribuir a la reparació de les víctimes, tal com estableixen els principis de l’informe Joinet adoptats per les Nacions Unides.

Finalment, la meva opinió és que l’àguila feixista que ens ocupa s’hauria de retirar de la façana perquè la seva simple presència ja és un insult a la memòria de les víctimes, però admetent que això caldrà que tingui sentit en una proposta global sobre la memòria del turó i de la ciutat. Una altra opció seria enderrocar tot l’edifici i instal·lar-hi un monument de record de les víctimes de la repressió franquista. En qualsevol cas, farà falta la implicació de la Paeria, el Museu i la Universitat de Lleida, com a mínim, per a garantir-ne els usos com a espai de memòria. Mentre això no passi, l’àguila continuarà vigilant de forma amenaçadora la ciutat que un dia estigué sota les seves urpes.

En qualsevol cas, cal un canvi de paradigma universitari, una nova manera de fer a les universitats, un nou model de gestió de la docència i la recerca que posi als treballadors i treballadores al centre. El Departament de Recerca i Universitats té una oportunitat d’or per a posar les bases d’aquest futur, però per fer-ho no només ha d’escoltar als rectors sinó també als sindicats i els comitès d’empresa que són els representants legals dels interessos dels treballadors i treballadores.

Segons el darrer informe de l’Observatori del Sistema Universitari, Profesorado asociado: ¿experiencia profesional o precarización? (2020), la UdL compta amb un 61,8% del Personal Docent i Investigador a temps parcial –superior a la mitjana catalana que és del 59%-- quan la Llei d’Universitats (LOU, 2001) estableix un topall màxim del 40%. D’una plantilla d’aproximadament 1500 professors/es, el 55% són associats, més de 800. Només uns 250 (no hi arriben) són funcionaris. Quin futur ens espera al professorat associat? El nostre contracte no contempla ni remunera la recerca però la universitat i l’AQU ens l’exigeix per a fer carrera acadèmica o, senzillament, per a ser considerats bons professionals. Estem fent investigació gratuïtament i algun dia algú ens l’haurà de pagar. Això ho exigirem sempre. Mentrestant, es podria indentificar el personal que fa feines estructurals des de fa anys i consolidar-los acabant, així, amb la precarietat, però ni això estem fent.

Els companys i companyes de la Plataforma Estatal del Professorat Associat fa poc denunciaven una obvietat que sempre s’intenta mantenir oculta: no se’ns paga per les hores de dedicació reals i es calcula que hi ha una infracotització a la Seguretat Social de només un 33% de la jornada laboral quan estem fent més d’un 60% de la mateixa. Això, com comprendreu, té efectes negatius no només en l’àmbit personal i laboral, traient hores de sota les pedres mentre treballes en dos o tres feines pràcries més, sinó també en l’àmbit de les prestacions socials i pensions futures, on no haurem cotitzat allò realment treballat.

Recentment, el ministre Castells ha presentat l’avantprojecte de la nova Llei d’Universitats que canvia el topall del PDI a temps parcial del 40% al 20%. Sense un nou sistema de finançament de les universitats això es pot convertir un unicorn: pura mitologia. A la UdL els sindicats calculem que fan falta entre 250 i 350 places de PDI a temps complert per a poder reduir substancialment els més de 800 contractes d’associats que tenim. El curs passat la UdL només va convocar 14 (!) places de professorat Lector (segons les seves dades). A aquest ritme tardarem 21 anys a consolidar la plantilla, per tant, aquest no pot ser l’únic camí. Cal un gran i nou Pla Estratègic de les Universitats pensat única i exclusivament per a rejovenir i consolidar la plantilla, un pla autònom que no estigui supeditat a cap altre. Alguns, com un servidor, portem 10 anys fent de professors associats, amb salaris de misèria i havent impartit fins a 8 assignatures diferents, i amb retallades del contracte incloses en plena pandèmia. A sobre, encara hem hagut d’aguantar que algú ens exigeixi que publiquem més articles acadèmics (que no ens paguen) i menys articles d’opinió. Farem les dues coses i seguirem lluitant. Benvolguda Consellera i Ministre: hi ha més professorat precari que rectors, escolti’ns i prenguin bona nota de les nostres demandes. Nosaltres som la majoria i nosaltres som el futur.

            En realitat, la Universitat de Lleida va ser en el focus mediàtic durant uns dies per un assumpte que ens venia perseguint des de feia temps. Mentre alguns posen l’atenció en taules, cadires, contenidors, lletres provocadores i condemnes pretèrites, d’altres ens sentíem interpel·lats vers una crida a la mobilització social, al despertar del col·lectiu universitari, des de massa temps adormit entre l’autocomplaença i la precarietat. Quan la teva nòmina és un abús i un insult a la teva tasca docent i investigadora sovint només tens pressa per arribar a final de mes. No hi ha temps per la lluita sindical. No hi ha temps per la reflexió del model de governança de la universitat. No hi ha temps per a l’organització. No hi ha temps per a l’autocrítica. I, tanmateix, darrerament detecto com alguns/es hem decidit posar fre a l’auto-precarització intel·lectual i procurem repensar el nostre paper dins d’una institució que alguns voldrien empresa privada i d’altres la somniem com una institució públic que estimuli la cooperació entre professorat, personal d’administració i serveis, i alumnat, on el lucre no sigui l’objectiu i el benefici pugui ser immaterial.

            La visió economicista, gairebé numerològica, que s’està emprant actualment com a model de gestió universitària només ens portarà vers nous fangars de precarietat i conflictivitat interna. Aquesta forma de gestió és totalment oposada als orígens contemporanis de la universitat, no té res a veure amb els valors de Víctor Siurana ni amb l’esperit de l’Estudi General. Cal, per tant, repensar allò viscut, tornar a una visió comunitària, tornar a preocupar-se per la situació laboral dels nostres companys i companyes. No serveixen de res les proclames benintencionades sobre l’infrafinançament universitari —que, d’altra banda, és ben cert— quan, davant de la dificultat, el primer que es retalla és el capítol de personal del pressupost. Les accions expressen prioritats. Les institucions públiques que subvencionen i sostenen la UdL farien bé d’exigir que els diners invertits reverteixin en els seus treballadors i treballadores. Cal una fiscalització que obligi al benestar de qui treballa i estudia a la UdL. Per acabar-ho d’adobar, els darrers anys la deriva ha estat semblant a la mercantilització de les ciutats, on la universitat és una simple marca —com la marca Barcelona— en competició constant amb d’altres universitats/marques, privades i públiques, sense que això repercuteixi en res en les nòmines de qui sustenta, majoritàriament, l’esforç en docència i recerca: els més de 800 professors/es associats/des de la UdL d’una plantilla que, entre funcionaris i laborals, en realitat no arriba als 1500. Som més de la meitat del professorat segons el darrer cens publicat el desembre del 2020 però se’ns menysté i se’ns considera un problema quan som part de la solució.

            Davant d’un panorama on no s’escolta a la majoria, què cal fer? Penso que ens hem de conjurar per oferir una alternativa a la universitat actual. Un dels punts clau del nou model de governança de la universitat ha de ser la seva democratització. Actualment el vot ponderat suposa un greu dèficit democràtic intern, que condemna a la majoria del PAS, PDI-Laboral i estudiantat a la irrellevància i els aparta fraudulentament de la presa de decisions interna. Cal anar a una ponderació equitativa o a un model de radicalitat democràtica: una persona, un vot. També cal un compromís descentralitzador. Que la UdL hagi obert abans un campus a Igualada que a Tremp, la Seu d’Urgell, Tàrrega, Mollerussa o les Borges ja és prou indicatiu del model que estem seguint. Potser era una oportunitat única però hom convindrà que és ben estrany. Que s’hagin retallat contractes enmig de la pandèmia del COVID-19 enlloc de lluitar per salvaguardar llocs de feina és terrible, impropi d’una universitat pública amb responsabilitat social. No ha de tornar a passar mai més. La universitat del futur ha de ser descentralitzada, amb una presència equilibrada a la demarcació (i a Igualada), no ha de tenir objectius mercantilistes i ha de transmetre coneixements i fer recerca amb la voluntat de garantir millors condicions de vida a les persones de la societat en la qual està immersa. Una universitat més horitzontal que jeràrquica, més transparent i oberta, amb un paper protagonista per a sindicats en matèria laboral, on el benestar de les persones estiguin al centre de la presa de decisions, i on la responsabilitat individual vagi acompanyada del compromís col·lectiu amb la democràcia i els drets humans. Una altra Universitat de Lleida és possible.

En tota la demarcació de Lleida només hi ha 38 usos del nom del President en l’espai públic, ja sigui en el nomenclàtor o en noms d’equipaments com escoles i poliesportius. Tenint en compte que la província aglutina fins a 229 municipis això significa que Macià no té cap mena de presència pública en més del 80% dels nostres pobles i ciutats. Si ens fixem en l’altra gran forma d’homenatge que abunda arreu, les estàtues, descobrim que només n’existeixen dues en les tretze comarques lleidatanes, a les Borges Blanques i a Guissona. Les dues, per cert, víctimes del vandalisme i d’agressions feixistes de forma més o menys recurrent, com també passa amb els monuments al President Companys.

D’entre tots els espais de memòria vinculats al President Macià, en voldria destacar uns quants. En primer lloc, la casa de Vallmanya, on Macià hi va fer, sobretot, vida en família, però també s’hi va formar intel·lectualment amb llargues hores de lectura, i segur que també hi forjà diverses accions polítiques abans d’exiliar-se el 1923. Com a President de la Generalitat hi arribà a cel·lebrar reunions d’alt nivell del govern autonòmic, i diverses trobades polítiques del republicanisme lleidatà tingueren Vallamanya com a protagonista. En segon terme, a Puigverd de Lleida es conserva l’antic dipòsit d’aigua realitzat amb la tècnica constructiva del formigó armat, de la qual Macià i els seus germans en disposaren de la patent durant un temps, importada de França. Així mateix, cal destacar el Pont vell o Pont del President Francesc Macià de Seròs, inaugurat el 1932 durant el seu mandat presidencial. Tristament, la fàbrica Viladés d’Alfarràs ha estat parcialment enderrocada i caldrà molt d’esforç per a revaloritzar l’espai i recuperar-lo com a part del nostre patrimoni.

Finalment, un capítol a part mereixen els casos de les Borges i la ciutat de Lleida. D’una banda, a la capital de les Garrigues la memòria del President Macià hi és omnipresent. Comptem amb una Avinguda i un Poliesportiu que porten el seu nom, a més d’una estàtua, i diversos espais de memòria que encara es conserven (però sense senyaltizar) com el Centre Demòcrata i Republicà, on bullia el macianisme polític, o cal Segarra on el fundador d’Estat Català va fer el primer discurs en tornar de l’exili el 1931 davant d’un públic fervorós. Però segurament allò més destacat és l’Espai Macià, un centre d’interpretació dedicat a la figura de l’Avi i que, a poc a poc, va recollint documentació i intenta difondre la història de la seva vida personal i política. Amb tot aquest patrimoni històric seria imprescindible crear una Ruta Macià de Ponent, una oportunitat per al turisme memorial que la recuperació econòmica no hauria de deixar passar.

En canvi, la ciutat de Lleida és un perfecte exemple de l’oblit entorn del President Macià. L’Avinguda que duu el seu nom és invisible i, malgrat la centralitat, hom no és capaç de situar-la ben bé en el mapa en un tram siutat entre el pont vell i la rambla Ferran, només senyalitzat per dues plaques amb el nom del carrer, però sense cap mena d’explicació ni contextualització. La casa que fou de la família Lamarca, situada al carrer Canonge Gonzàlez, anomenada dels ferrors, per les reixes d’aquest material que hi havia en la seva entrada posterior, ja no existeix, i ni un trist plafó explicatiu ho recorda malgrat que Macià hi visqué durant bona part de la seva vida professional i política. D’homenatges a Macià, a la capital del Segrià, tampoc se’n fan per part de les institucions, un oblit difícil d’entendre però ben fàcil d’explicar.

Al llibre Repressió econòmica i franquisme, de Conxita Mir, Fabià Corretgé, Judit Farré i Joan Sagués, s’hi explica com la família del President havia estat perseguida per part del Tribunal de Responsabilitats polítiques franquista. S’obrí expedient a tots els seus familiars, com a Maria Macià acusada del terrible crim de “ser hija de quien era”, o a Eugeni Macià, una criatura que havia mort prematurament a l’edat de tres anys. La finca de Vallmanya d’Alcarràs fou trossejada per Falange i l’implacable acció de l’Instituto Nacional de Colonización. I, tanmateix, la memòria del President Macià perviu. Milers de pàgines en articles de diari i llibres de memòries dels seus contemporanis el recorden. D’ell n’hem localitzat textos d’Antoni Rovira i Virgili, Margarida Nelken, Ramon Fabregat, Humbert Torres, Jaume Aiguader, Marcel·lí Domingo, Lluís Companys, Pere Coromines, Carles Soldevila, Ventura Gassol, Consol Nogueras, Aurora Bertrana, Joan Casanoves, Alexandre Galí, Joaquim Folch i Torres, Maria Teresa Gibert, Josep Irla, Roc Boronat, Maria Dolors Bargalló, Ferran Zulueta, o Miquel Ferrer, entre d’altres. Amb tant de record, com ens hem pogut permetre tant d’oblit? Quaranta anys de dictadura i quaranta més d’autonomia potser hi han tingut alguna cosa a veure?

No vas pel carrer i et trobes algú que fa temps que no veies, et pregunta a què et dediques i li contestes “soc professor associat de” tal disciplina o tal altra. No. Li contestes que ets professor/a d’universitat de tal disciplina o tal altra. O potser ara hem d’acceptar que existeixen els/les electricistes, els/les cambrers/es, els metges i les metgesses, el professorat universitari i, en una categoria diferent, el professorat associat? Hi ha electricistes associats? Cambreres associades? Jutgesses associades? Rectors associats? Presidents associats? No, oi? Doncs el professorat associat no ha, ni hauria, d’existir. És una categoria laboral que s’ha de, senzillament, suprimir i substituir per un contracte (adaptat a les necessitats i situacions laborals de cada professional) amb un salari que permeti viure una vida digna.

Si s’obren o no places públiques, això ja son figues d’un altre paner, no depèn de nosaltres; però les necessitats acadèmiques s’han de suplir amb la col·laboració o no de l’administració. No fer-ho, d’una banda, converteix el títol universitari pagat amb l’esforç de cada família en paper de fumar, en quelcom que no val res ja que el futur que espera a qualsevol graduat o graduada és una vida professional precària amb contractes escombraria; i de l’altra, implica el descens a mínims de la qualitat docent universitària ja que, amb la precarietat del professorat, és només qüestió de temps que el nivell de la qualitat docent caigui en picat. Bona part del professorat associat cobrem tant poc que ens hem de buscar la vida més enllà de la universitat, sovint en feines complementàries i temporals, de manera que s’inicia un cercle viciós: treballem en dos, tres o quatre feines per poder arribar a final de mes però això ens pren molt de temps que no podem dedicar a preparar la docència.

Mentre tothom assenyala que les universitats del futur han de ser més competitives i que el professorat ha d’estar degudament acreditat, ens estem tirant pedres a la teulada creant professorat de primera i professorat de segona, cosa que, inevitablement, acabarà per crear universitats de primera i universitats de segona. Endevineu en quin sac aniran a parar les universitats públiques. Qui es voldrà a dedicar a l’ensenyament per quatre euros comptats? Qui voldrà matricular-se en segons quins estudis si tenen baixes taxes d’inserció laboral i, a sobre, són feines precàries que no et permeten arribar mai a final de mes? Senzillament, ningú.

Cal posar-se a treballar des de l’àmbit universitari en afrontar els grans reptes de futur que ens esperen als col·lectius que formem part de la institució: Personal Docent i Investigador (sense distinció de categories laborals), Personal d’Administració i Serveis (sense distinció de categories laborals), i alumnat. En primer lloc, cal revertir les retallades i tornar a unes polítiques públiques que assegurin la continuïtat d’un dels sectors més estratègics de cara al futur de la societat catalana: les universitats públiques. El sistema universitari català necessita un finançament just, que respongui a unes necessitats específiques de cada regió universitària però que també permeti estudiar qualsevol disciplina, visqui on visqui cada ciutadà català. La distància, el pes demogràfic o la renda no poden ser limitacions a l’hora d’oferir un ampli ventall de graus, de la mateixa manera que no s’ha de generar un centralisme universitari, ni les matrícules han d’impedir accedir a la universitat la gent de classe treballadora. Una universitat ben finançada amb diners públics és la millor garantia d’un sistema universitari ple de salut on tothom hi tingui cabuda.     

En segon terme, cal apostar per un model universitari democràtic. La famosa autonomia universitària no pot encobrir la manca de legitimitat democràtica dels òrgans de govern interns i cal vetllar perquè les eleccions es facin des de la igualtat absoluta dels membres de la institució; no es poden continuar realitzant eleccions internes on cada tipologia contractual determini quin percentatge del pastís electoral val el teu vot. En el passat això ha funcionat enmig d’un context marcat per la recuperació de les institucions democràtiques i el sorgiment del sistema universitari català. Feia falta un nou equipament universitari a la demarcació de Lleida i aquest model funcionà durant els mandats que s’han anat succeint, però avui en dia és quelcom antic, caduc, absurd, ineficient i contraproduent, i s’ha de reformar de forma immediata. Us imagineu que cada cop que anéssiu a votar en unes eleccions us trobéssiu amb quatre urnes: la de l’aristocràcia, la de la burgesia, la de la classe obrera i, encara, la del proletariat empobrit? Doncs això és el que passa a la universitat. Quan hi anem a votar hi ha quatre urnes: la del professorat doctor amb vinculació permanent, el vot del qual val el 51% dels resultats; la resta del personal acadèmic (jo, per exemple), que valem un trist 13% malgrat representar la majoria del professorat; l’alumnat, que només representa el 26% del valor dels vots; i, finalment i a la cua, el personal d’administració i serveis, amb un trist 10% del preu del vot. Cada cop que hi ha eleccions ens lamentem del baix percentatge de participació de l’alumnat. No m’estranya: legalment el seu vot no val res, no pot canviar cap majoria ni configurar-ne cap de nova. De fet, qualsevol elecció a director/a de departament o degà/na es fa amb procediments més democràtics. Per tant, cal reformar el reglament electoral de la universitat i avançar vers un model de vot que no sigui ponderat.           

Finalment, i en tercer lloc, tot aquest procés de reforma del sistema universitari lleidatà, extensible al conjunt català, ha d’anar paral·lel a una forta revaloració del paper que les universitats tenen en la societat. D’aquí surten bona part dels quadres dirigents de molts dels sectors socials, des de la política, l’ensenyament, la medicina, l’economia, la cultura, o l’administració pública. Sense, d’una banda, contractes dignes dins de la mateixa universitat i, de l’altra, una forta i constant col·laboració amb el teixit productiu de diversa naturalesa que permeti absorbir amb normalitat les diverses generacions d’estudiants que s’hauran de guanyar la vida fora del sistema universitari; sense tot això, la universitat no tindrà futur. La universitat és un mirall davant d’un altre mirall: es reflecteix a ella mateixa i a la societat on està inserida. Si un dels espills està deformat, per molt que et miris en l’altre t’hi veuràs deformat. Si el personal universitari està en precari, la societat farà seu aquest model i contribuirà a fer precari el futur de tothom. I a la inversa. Si des de la universitat callem i no fem front als llocs de treball precari dels nostres antics alumnes, si no creem mecanismes d’integració laboral eficients i per a totes les titulacions, qui ho acabarem pagant car serem el mateix professorat, que ens despertarem un dia en un malson digne d’Aldous Huxley, i el món feliç que vam imaginar no serà més que una mentida per no acceptar un passat on vam tolerar que generacions senceres fossin abocades a la misèria econòmica i la inanició laboral. Plantem cara, fem forta la universitat i conjurem-nos tothom qui en forma part a redactar i signar un nou contracte social universitari que ens faci més lliures, més iguals, i més justos/es.