Enfocats a rescatar i també en compartir les majors riqueses gastronòmiques que els oferia la terra, Aitona Gourmet va néixer l'any 2021 com a comercialitzadora de fruita selecta. Però la cosa aviat va agafar volada; Aitona d’Agricultura, la primera fase del projecte, va donar el tret de sortida al somni lleidatà, subministrant la fruita més fresca i deliciosa a la companyia. Amb molt poc temps, la gamma de productes es va ampliar per incorporar olis, formatges artesanals i altres delícies de km 0. La resposta del públic al seu debut va ser rotunda, confirmant la demanda latent de productes de proximitat i de qualitat.

D'aleshores ençà, el catàleg d'Aitona Gourmet no ha parat de créixer, i ho ha fet des dels principis de l'autenticitat i d'immediatesa —un caprici merescut no cal que es faci esperar—, que permet dur-te a la taula, siguis on siguis, les delícies pròpies d'antany —productes artesans fets "com es feien abans", diuen— en 24 hores.

Per expandir la seva oferta de productes alhora que complien amb aquestes exigències de qualitat, l'Anna i la Vanessa, part fonamental de l'ànima del projecte, van explorar els entorns d'Aitona a la recerca de bons candidats que poguessin completar el catàleg. És així com van apostar per la Cooperativa del Camp de Cervià, que produeixen un oli excel·lent sota la premissa màxima de qualitat. I és que així són els companys de viatge d'Aitona Gourmet: ferris seguidors de la filosofia del "menys és més"; contràriament al que es podria pensar, la companyia no busca aliar-se amb grans empreses: si un és un bon formatger, defensen, hauria de fer al voltant d'uns 100 formatges a l'any, i no pas un milió. De la mà del curós treball artesanal i visió dels seus socis, la companyia ha arribat així a abraçar més de 150 referències -i creixent- de producte lleidatà.

Fer del que és fugisser una experiència perdurable

Mentrestant, amb la passió per la terra com a motor, el projecte ha anat creixent fins a abordar múltiples àmbits que van més enllà de la comercialització de fruita, amb un vessant pràcticament sociocultural, a través d'activitats relacionades amb el coneixement i el gaudi de l'entorn com són les passejades per la floració dels camps, tota una oportunitat per conèixer i relacionar-se amb el patrimoni natural d'una forma nova.

I és que una de les grans apostes que ha situat Aitona al mapa del món, és la campanya de la floració que, de forma breu i intensa, atreu visitants d'arreu del món, des de la resta de Catalunya fins al Japó, a la recerca d'estampes tan belles com fugisseres i de noves formes de turisme sostenible. La gran tasca i determinació d'empreses com Aitona Gourmet, unides a l'empenta i visió de l'alcaldessa del municipi del Segrià, Rosa Pujol, han fet d'Aitona un destí únic on viure experiències immersives que fusionen tast i turisme, permetent als curiosos i visitants a la zona conèixer els vins, olis i formatges locals, protagonistes inconfusibles d'aquesta oda a la terra.

Una de les activitats estrella d'Aitona Gourmet és la passejada d'una hora i quart pels camps de fruiters florits, de la mà d'un dels pagesos de la casa, que culmina amb el tast dels espectaculars vins d'autor del celler Castell d'Encús, acompanyat d'un enòleg i d'un maridatge amb els productes locals de la botiga, com poden ser formatges i olis. També cal destacar-ne el trencador 'brunch' que ofereixen de productes locals en l'incomparable marc rosat dels camps d'Aitona. Sovint, aquestes experiències es completen amb passejos en bicicleta i experiències personalitzades diverses, també per a empreses.

A més a més, des de l'any 2022, l'empresa compta també amb la seva pròpia cirera, vinguda dels camps de la zona del Baix Segre, un esclat de sabor encarnat en una cirera gran, cruixent i, evidentment, boníssima; així com de les figues prèmium d'Alguaire.

Aquestes experiències úniques vinculades al sabor i la terra es desenvolupen al voltant de 50 Has, que no deixen de créixer progressivament. La idea d'Aitona d’Agricultura és continuar creixent en números, també pel que fa als 1.200.000 kg que produeixen anualment, però sense perdre mai de vista els principis que van inspirar aquesta aventura, heretats de l'àvia de la família, Carme Ferran. Les coses ben fetes, l'anhel de viure de la terra de forma sostenible, sembrant i recollint tot el que ens dona com un pacte infal·lible, digne i amb molt de futur, ha dut l'empresa a obrir-se un nínxol de mercat molt potent a Barcelona, on cada cop la gent valora més la qualitat de la seva fruita. Tota una tasca que va més enllà de la producció i del comerç, que ens convida a anar fins a les arrels per mostrar-nos d'on venim i marcar-nos el camí cap al futur que volem.

L'escola, sempre disposada i en contacte amb la realitat del sector i de l'entorn que l'envolta, ha esdevingut així un punt neuràlgic de l'àmbit rural, amb tot un seguit d'equipaments i instal·lacions —incloses residència, finca eqüestre amb 40 cavalls, centre de testatge de races autòctones amb una trentena de vedells, hivernacle, umbracle, arborètum, aula agroalimentària— que serveix de formatgeria i molt més– que acullen no només els seus alumnes, sinó professionals i entitats de l'entorn amb qui estableixen interessants sinergies.

"L'entorn de l'escola és també la nostra aula", declara Duró, qui detalla que les formacions es divideixen en dos tipus –la inicial i la contínua–, que alhora s'estructuren en tres grans pilars: la formació eqüestre, l'agroforestal de muntanya i la formatgera. Mentre, ens avança, la formació dual es planteja com una prometedora opció amb possibilitats molt positives tant pels alumnes de l'escola com per les empreses de la comarca.

Els tres pilars de l'escola

Formació eqüestre

En el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Activitats Eqüestres, els alumnes ho aprenen tot sobre el món dels cavalls, des de la reproducció, la cria i recria fins a la doma de poltres, la preparació dels cavalls per l'equitació i els guiatges o rutes eqüestres. Es tracta d'una formació molt completa, en tant que l'alumne aprèn molt més que allò estrictament relacionat amb els èquids: adquireix coneixements sobre l'entorn, i obté aptituds no només per tractar amb cavalls, sinó també amb les persones, en tant que es converteix també en un dinamitzador.

A més, els alumnes que s'inicien en aquest cicle no han de comptar necessàriament amb experiència en aquest àmbit: en acabar el cicle, tots sabran preparar un cavall, muntar-lo i manejar-lo

A banda d’aquests estudis reglats, l’escola també ofereix, al llarg de tot el curs escolar, diversos cursos i jornades de formació contínua d’aquest àmbit, com ara, cursos sobreperfeccionament relacionants amb l’equitació com la biomecànica, ferrament, doma de poltres...

Formació formatgera

Des de la seva fundació, l'Escola Agrària del Pirineu s'ha mantingut atenta i propera a les demandes del sector, ja sigui a través dels interessos dels professionals com de les Polítiques Agràries Comunes que han anat sortint. En els seus inicis l’escola va centrar la seva formació en la gestió de les explotacions agropecuàries de muntanya, però a partir dels anys 90 l’escola va creure que era important donar suport al desenvolupament de projectes, com ara donant sortida a la llet que produeixen les explotacions, en molts casos a través de la creació de formatgeries artesanes.

Des d'aleshores, i anticipant-se a l'auge que viurien aquesta mena d'iniciatives, l'escola ha treballat activament en l'acompanyament dels emprenedors que volien crear una formatgeria, tot impartint cursos bàsics d'iniciació. Amb aquests, l'alumne aprèn d'on ve la llet, qui la produeix, com s'ha de tractar per fer els formatges bàsics i molt més.

Posteriorment, l'alumne pot realitzar els cursos d'especialització, que es fan anualment i varien en funció de la demanda i els perfils dels alumnes inscrits, com poden ser al voltant de l'elaboració de mantegues, iogurts i formatges blaus, o l'aprofundiment en el món de l'organolèptica.

Formació agroforestal

L'altre gran pilar de l'escola, és la formació en l’àmbit agroforestal de muntanya, on destaca el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Aprofitament i Conservació del Medi Natural. Són uns estudis molt transversals, segons Duró: "L'alumne es prepara de forma molt polivalent". Més enllà de tot el que, d'entrada, podríem esperar en el cicle, l'alumne que el cursi obtindrà amplis i profunds coneixements sobre la gestió dels boscos, la botànica, els sòls, la cartografia i l'orientació, la maquinària, els fitosanitaris, les plagues, l'àmbit herbícola, la gestió de la fauna protegida i no protegida i cinegètica i no cinegètica i la divulgació i l'educació ambiental.

Així, les sortides d'aquests alumnes són tan diverses com els seus àmbits de coneixement: podran treballar, tant a bosc fent feines d’abatiment i desembosc, com en un centre de recuperació de fauna com en brigades municipals i de parcs naturals. En tot cas, posteriorment a aquest grau mitjà, els alumnes es podran especialitzar en els àmbits que més els interessin.

La formació en aquest sector, a més a més, inclou formació contínua en l'àmbit més estrictament forestal, però també sobre la ramaderia i l'agricultura de muntanya. Per això, una de les grans tasques de l'escola és l'acompanyament dels joves que volen iniciar-se en l'agricultura. I és que cal destacar que, quan un jove de menys de quaranta anys es vol incorporar a una explotació, pot optar a una ajuda, amb la condició que segueixi un itinerari formatiu dissenyat des de les Escoles Agràries.

Així mateix, l'Escola Agrària del Pirineu també ofereix formacions específiques en soldadura, maneig del bestiar, gestió de pastures i altres cursos que s'actualitzen d'acord amb els interessos i necessitats del moment. "De fet, tot sovint acabem fent un disseny de les formacions 'a la carta', d'acord amb el perfil d'alumne que tenim", apunta Duró.

Una ferma aposta per la formació dual

Amb tot, una de les grans apostes de l'Escola Agrària del Pirineu és la de la formació dual, en la qual va iniciar-se tot just l'any passat, un prometedor mètode amb origen a Alemanya que busca professionalitzar els seus alumnes a través de la combinació dels estudis amb pràctiques remunerades en empreses.

“Si els dones la certesa que quan es titulin comptaran amb una feina, els alumnes s'engresquen. Tot sovint impera la idea que 'el jovent no vol treballar', però bona part de l’alumnat és molt treballador i té ganes d'incorporar-se al món laboral per fer coses”, remarca Duró

Tant grans empreses nacionals, com petites empreses locals necessiten aquests perfils, alumnes motivats i formats d'acord amb un sistema reglat, i és per això que acorden amb aquestes la realització de pràctiques amb l'objectiu que els alumnes s'hi acabin incorporant laboralment. El primer any el cursen íntegrament a l'escola, i a partir del segon comencen a formar-se a través de les pràctiques laborals a l'empresa, que continuen combinant amb l'assistència a l'escola.

És així com, ja el primer any, dues empreses del país, una pública i una privada, han fitxat dos dels primers alumnes que han cursat aquesta formació dual a l'escola. Una experiència del tot positiva tant pels estudiants com per les empreses que porten l'escola a fixar la vista en aquesta mena de formació: “Sens dubte, la idea ara és continuar la formació dual amb el cicle de forestals, però també creiem que seria interessant fer-ho amb les activitats eqüestres, perquè intuïm que hi hauria un percentatge d'alumnes i un gruix d'empreses molt important interessats en aquesta possibilitat. Un molt bon balanç seria acabar-nos dedicant en un 50% a aquest tipus de formació”, conclou amb entusiasme la directora.

Un dels aforismes que més ha prevalgut i ha reunit consens al seu voltant ha estat l'anomenada "llei del més fort", i tot i que l'associem amb Charles Darwin, poc té a veure amb el contingut de la teoria de l'evolució. Encara que el naturalista anglès mai no va defensar que fos el més fort el qui tendia a sobreviure, sinó el que més s'adaptava al medi, aquesta és la idea que més ha perdurat. A més a més, el revolucionari camp de l'epigenètica assenyala que, en la definició de la naturalesa dels éssers, hi entra en joc alguna cosa més que força bruta, tragèdies i supervivència: hi hauria una mena de "caràcters adquirits" que es transmeten de generació en generació, és a dir, que no és per una simple qüestió de supervivència.

És alguna cosa més bonica, relacionada amb estils de vida —més destructius o més constructius— que influeixen en la vida dels nostres successors, i en certa manera, doncs, lligada també a la misteriosa naturalesa dels vincles amb el pròxim que la mateixa ciència encara no pot racionalitzar. Però fins i tot sense entrar a fons en el fascinant camp de l'epigenètica, resulta evident que la llei del més fort està deixant de resultar efectiva per explicar el regne dels homes tal i com el coneixem avui. Què passa, quan ets més fort que tot —paisans, plantes, animals— i ja t'ho has carregat tot? El nostre sistema socioeconòmic i de creences s'ha basat durant segles en el domini i l'expansió sense límits... O si més no, aquesta és la imatge que ha prevalgut. 

Però en l'ombra d'aquesta història aparentment terrible i tràgicament injusta, s'han donat fenòmens molt més bonics, totalment contraris a la destrucció i que contraresten una narrativa que està començant a viure un gir: mentre uns éssers garantien la supervivència de l'espècie matant i expandint-se, altres ho feien cuidant, disposades a morir per donar i garantir la vida i el seu futur.

Parlo, sobretot, de les mares de totes les criatures que avui ens han dut a existir i viure. Que ens hàgim decantat per l'atribut de la força abans que altres per explicar el món en què vivim no és casualitat. Ara fem una prova: quina pedra us ve al cap, quan us parlen de la més forta de totes? És clar, el diamant. Però curiosament, el diamant no és la pedra més forta: és la més dura, és a dir, la més resistent. En la naturalesa hi ha moltes propietats més enllà de la força (de fet aquesta ni tan sols és una propietat física o mecànica com a tal) que poden explicar com són (i seran) les coses: flexibilitat, duresa o resistència, tenacitat o resiliència... Els conceptes amb què expliquem el món canvien (i poden canviar molt més) i, amb ells, ho fa el món mateix.

La nostra realitat és la que és, en gran part, per com l'expliquem. I és en aquesta fractura del pensament i d'allò establert on trobem les claus del futur i de la nostra evolució. Si històricament la força dels homes ha intentat dominar i modelar el nostre món, fixem-nos ara què ha passat a l'altra banda, al de la resistència: les dones s'han fet longeves i han garantit la vida a través de l'acte més dolorós (i bonic) que es coneix, és a dir, generant vida a partir de l'amor, i no de la mort.

En aquest altre extrem del dualisme hi trobem la narrativa de la construcció, i no la destrucció, un caràcter molt més femení, que tot sovint no hem sabut definir  però que cada dia ho impregna més tot, la qual cosa tampoc no és casualitat. Es tractarà, doncs, d'explorar aquesta via com l'única alternativa per salvar tot el que hem destruït durant segles, un fet que no entendrà de sexes ni ideologies, sinó de costums i de formes d'entendre la vida que definiran el nostre futur.

La llei del més fort ja no pot explicar ni regir el sistema social, econòmic i simbòlic que impera al nostre món, i ja no ens serveix per res més que per comprendre el nostre passat i assenyalar els errors que cal superar per construir (i no destruir més) el nostre futur.

Quan tot just era un adolescent, va estar molt a punt de fer les Amèriques, convidat per un conseller de Companys i la seva família, que havien anat a l’altra banda de l’Atlàntic a trobar exili, i que en la seva estada a Andorra havien coincidit amb en Marcel·lí en un hotel on ell treballava de botons. Ell devia captivar-los prou en la seva breu estada que per poc no li fan de padrins. “Oh, a mi, a bodes m’aconvides!”, deixa anar amb un somriure sota el nas.

Però en lloc d’embarcar-se amb ells, rumb a Mèxic, va transcórrer per quatre presons, tot per haver passat la frontera a Perpinyà sense documentació: Figueres, Girona, Barcelona i Lleida. Així i tot, ni tan sols això podia evitar que continués obrint-se de braços a l’aventura. No sabríem pas dir si en Marcel·lí és un nen que va fer-se gran abans d’hora, o bé un adult que sempre ha mantingut viu el seu nen interior. En parlar-hi ens adonem que tant hi fa, que al final, potser és el mateix. Ja en aquella mateixa època, coneixia a fons els mitjans i recursos que els grans tenien per fer calerons en un moment de misèria i cartilles de racionament.

“Quan va acabar la guerra, hi va haver dos productes que va controlar l’Estat, que venia a preus barats, comparats amb els del mercat: el tabac i el pa. Cada espanyol major de vint-i-vuit anys tenia dret a cinc o sis cigarrets cada dia, i a uns cinc-cents grams de pa, que anava a quatre pessetes el quilo, mentre al mercat negre anava a vuit o nou, igual que passava amb el tabac”, il·lustra.

Mentre el seu pare s’amagava a Barcelona, la seva mare s’havia convertit en estraperlista. Això no només va dur-lo a viure de prop l’estraperlo, sinó que també va fer que l’acabés practicant. Els estraperlistes, subjectes evidentment a situacions arriscades i a escrutinis constants —com els que va passar la seva mare quan li trobaven sacs de farina i llonganisses sota les robes, agafades al seu tronc i a les seves extremitats—, sempre trobaven la via per fer circular els productes en una cadena que no se sabia ni on començava ni on acabava. I la mare d’en Marcel·lí s’arribava fins a Calaf o Barcelona, Terrassa, Sabadell o Manresa, si feia falta, per dur els productes fins al seu destí. “Oi la mare… Que n’era de valenta, la mare”, recorda tot explicant els viatges i els mètodes que s’empescava per guanyar-se alguns diners que després estalviava o utilitzava per comprar peix, llonganissa i altres coses que no contemplava la cartilla de racionament i una dieta basada principalment en el pa.

El petit Marcel·lí va seguir els passos de la seva mare, una audaç estraperlista. “Que n’era de valenta, la mare”, recorda tot explicant els viatges i els mètodes que s’empescava l’estraperlista, que s’arribava sovint fins a Calaf, Barcelona, Terrassa, Sabadell i Manresa per dur els productes al seu destí

Seguint els passos de la mare

Calaf marcava una frontera pel que fa als preus del mercat negre, que augmentaven considerablement d’allà fins a Barcelona. I és aquí, sobretot, on el petit Marcel·lí jugava el seu paper. “Quan venien amb els camions de les 'Castilles' carregats de blat amagat —n’hi havia que portaven peix, altres portaven mobles…— i anaven cap a la província de Tarragona, feien parada a la farinera de Maldà. Llavors, mostraven la documentació que acreditava que allà hi feien farina, i quan després continuaven cap a Tarragona, jo agafava els documents i els retornava cap a Fondarella des de Maldà, en bicicleta, perquè l’endemà vindria un altre camió a fer el mateix”, explica.

A aquella edat, ja s’havia convertit en un apreciat company pels estraperlistes, tots molt majors que ell: “Mira, aquests vells companys, de tant que m’estimaven i de tanta confiança com tenien, em tractaven com si fos un fill seu. I em donaven les claus d’on guardaven el blat d’estraperlo”, indica.

L'estraperlista més jove

També a Mollerussa, comptaven amb el petit Marcel·lí els dies de mercat, que s’escapava durant l’hora del pati de l’escola per arribar-se a l’estació de tren, on els estraperlistes lligaven, en una arriscada acció coordinada feta a l’ombra de la màquina de vapor i amb la complicitat del maquinista —a qui s’havien guanyat amb una llesca de pa amb oli—, petits sacs de productes diversos que volien fer arribar a Terrassa o Barcelona.

“Alguns homes, que potser portaven uns cent quilos de 'gènero', esperaven que arribés el tren a Mollerussa. Al maquinista ja el tenien comprat amb una llesca de pa perquè no anés massa de pressa en engegar. Llavors, ells feien quinze o vint paquets d’aquests cent quilos i les lligaven davall del tren, i jo els havia anat a ajudar moltes vegades. El tren feia una mica de moviment per alertar-nos que arrencaria de seguida, i llavors ens quedàvem ajaguts a la via i el tren ens passava pel davant.

Quan passava l’últim vagó, fins i tot alguns estraperlistes tenien temps de córrer i pujar al tren!”, relata Marcel·lí, que rebia quaranta o cinquanta cèntims per ajudar-los en l’empresa i que ell es gastava en els “capricis” propis dels nens de l’edat i del moment, que no eren pas tants com avui. Què en feia dels dinerons obtinguts amb l’estraperlo, ja era cosa de cadascú. “Hi ha gent que, tal com va guanyar-los, va gastar-los, i d’altres que van estalviar”, assegura. 

“L’estraperlo és una pràctica que va existir aquí, i es va donar entre els anys quaranta i cinquanta. Per sort o per una pràctica que va existir aquí, i es va donar entre els anys quaranta i cinquanta. Per sort o per desgràcia, el vaig viure molt”, assegura

Objectes de valor incalculable

De vegades, però, algunes de les majors joies podien romandre en el lloc menys esperat, com les golfes de casa. Aleshores encara no ho sabia, però allà hi reposava, en una caixa de fusta que aleshores ja era antiga (imagineu-vos ara!), el seu amor per la música. Un preciós i antic acordió esperava ser redescobert i seria la clau d’en Marcel·lí per entrar al meravellós món del sisè art.

L’origen de la història d’aquest vincle es remunta un centenar d’anys enrere, quan en Marcel·lí encara no havia nascut, però coneix molt bé la història i la relata magníficament: 

“Em preguntaràs: ‘I per què aquesta afició per l’acordió?’. Jo t’ho diré: fa uns cent anys, en alguns pobles, la música pel ball es feia amb guitarres, però a Miralcamp es feia amb acordió, i en aquesta casa hi havia un local on es feia ball. Deien que hi havia peces de ball que les tocaven durant un mes seguit de tant que agradaven, com el Pisa Morena. Però quan va arribar la llum, que va ser cap a l’any deu, els d’aquesta casa es van comprar una gramola, i aquell que tenia l’acordió va haver de plegar. ‘Ara sí que m’has ben fotut amb això de fer ball, jo que disfrutava tocant l’acordió, i a més m’hi guanyava algun diner, i ara, ni diners, ni disfrutar; l’acordió, allà parat!’, es lamentava el músic. I aquesta conversa la tenien cada dia, fins que un bon dia li van dir: ‘Mira, arribem a un acord: jo et compro les cadires, les taules i l’acordió’, i em sembla que per cent pessetes l’hi va comprar tot.

Aquest acordió es va quedar en una caixa vora quaranta anys. I quan vam venir a viure a la casa, doncs allò que passa amb la canalla: ‘Què hi ha en aquesta caixa?’”.

Quan va obrir aquella caixa, en Marcel·lí tenia tot just dotze o tretze anys. Aleshores va començar a tocar-lo —nyigonyago, que diu ell—, fins que un dia en va sortir una cançó, purament d’oïda, i és així com l’ha tocat sempre. Per aquella època, però, les cançons estaven adaptades a una mena d’acordions de botons, que més endavant van ser substituïts en la seva majoria pels de tecles, i les notes no eren les mateixes quan la manxa s’estirava que quan es contreia.

Arribats en aquest punt, al cap d’uns anys, en Marcel·lí se’n va comprar un de nou. Concretament, va ser després de veure que a la televisió s’anunciava una trobada d’acordionistes a Arsèguel, a l’Alt Urgell, i va veure que la majoria de músics eren més grans que ell, i molts autodidactes: “Si aquesta gent ho pot fer, per què no ho puc fer jo?”, va dir-se. I així va ser. En Marcel·lí va assistir a la trobada, i des d’aleshores ja no ha deixat de tocar-lo mai. “La música fa bé a l’ànima, però també a la memòria”, ens confessa.

Catalunya es va emocionar en sentir les històries del miralcampí i el seu acordió en la visita televisada de Quim Masferrer a la vila al mes de març de 2022, i nosaltres ho vam tornar a fer un cop més.

En Marcel·lí va seure amb el seu fidel amic en braços, va adoptar un posat solemne i, d’entre un llistat infinit de cançons que se sap de memòria i d’oïda, va escollir la seva cançó preferida. En sentir la misteriosa melodia que entonava amb els seus dits, ens va semblar que l’acordió parlava:

Siboney…

Oye el eco de mi canto de cristal

No se pierda por entre el rudo manigual

Entrevista publicada a les pàgines de Territoris Magazín. Número #44, febrer 2023

La inclinació per aquest i la personalitat que caracteritza avui Carrera es manifesta des de tant temps enrere com podríem recordar. Aquí em permetré la llicència de servir-me d’una anècdota personal per explicar-vos fins a quin punt és així. I és que quan tot just jo tenia cinc anys, ella va ser la persona qui em va fer prendre consciència de la importància que tenia que fos jo qui escollís lliurement com volia vestir-me (i com no). Arribaven les festes del poble i la colla d’amics van proposar vestir-me de catalaneta, ja que era la més petita del grup i la imatge resultant hauria tingut un evident caràcter entranyable. “Que es vesteixi de catalaneta si ella vol vestir-se de catalaneta”, va llançar, però, una Jorgina de tot just vuit anys. No és que jo no volgués fer-ho, però amb cinc anys, ni tan sols havia cregut que tingués l’opció d’escollir. Saber que podia fer-ho va fer que prengués consciència, segurament per primer cop a la meva vida, que el meu criteri valia. I que, a més a més, podia expressar-lo a través de la roba.

Amb aquest mateix objectiu és que la Jorgina va traslladar-se de Miralcamp a Anvers, des d’on s’ha consolidat com una professional de la indústria amb la seva pròpia empresa, 113 MAISON, que ha fundat junt amb la fotògrafa Mariona Puig.

Quant fa que vius a Anvers (o fora de Miralcamp, en cas que hagis estat abans en altres llocs)?

Fa dotze anys que visc fora de Miralcamp; vaig viure tres anys a Barcelona, i quan vaig acabar d’estudiar, em vaig mudar amb la Mariona a Anvers.

Què et va dur allà?

Volíem canviar d’aires i començar de zero en un lloc nou. Evolucionar, aprendre i desenvolupar-nos com a persones. Crec que si no ho fas de jove, t’acabes conformant i et va fent cada vegada més mandra i por, provar aventures així. No teníem res a perdre i sabíem que sempre podríem tornar si no ens agradava.

A més, no ens ho vam pensar gaire. Jo volia anar a viure a París, però la Mariona ja hi havia viscut quan tenia disset o divuit anys, i no volia tornar-hi, ja que els apartaments allà són extremadament petits. Per sort, la vaig escoltar. Anvers és una ciutat molt còmoda i pràctica, ho tens tot molt a prop, sempre hi passen coses i quan hem d’anar a París per feina, hi som en dues hores en tren. Allà, amb la Mariona Puig fundeu 113 MAISON, una marca amb uns dissenys molt especials i uns valors molt clars (unicitat, processos artesanals...) que ha agafat molta volada i que ja ha recorregut passarel·les de moda cabdals com la 080.

Com arribeu a internacionalitzar el vostre concepte?

Definitivament, 113 MAISON és més que una marca de roba per nosaltres: és la fusió de la nostra feina. És com veiem les peces de roba, com les sentim, com
les volem ensenyar i com les volem fotografiar. És com concebem el disseny, i també la fotografia de moda i la fotografia en si, la música i molt més. Quan
vam desfilar a la 080, la Generalitat i el Consorci d’Artesania ens va donar una ajuda per expandir-nos més internacionalment. I ara, majoritàriament, la marca es ven en botigues de Japó i Austràlia, i molta gent d’arreu del món compra via ‘online’.

I com viviu aquesta evolució?

Amb els anys, el disseny ha anat evolucionant i, amb ell, també ho ha fet 113 MAISON. Actualment, el que venem més són les peces més úniques i especials. És per això que hem acabat fent peces tan experimentals, que potser no són tant per portar cada dia, sinó que, segurament, són més aviat vistes com una peça d’art per col·leccionar i per portar en ocasions especials. 

Com és un dia qualsevol a la teva feina? Què és el que t’agrada més de la teva professió?

Cada dia és diferent, i va per èpoques de l’any. Durant uns mesos, cosim les peces que ens han comprat les botigues; altres, ens dediquem a dissenyar peces noves, buscar teixits, fer totes les fotografies...; i entremig, quan entra una venda privada també s’ha de fer, i bastant ràpid. Hi ha temporades molt aclaparants en què tota la feina t’entra de cop per tot arreu, i d’altres que estem més lliures i podem anar més tranquil·les.

Els teus dissenys tenen un estil propi (impregnat de textures i de formes asimètriques), i gairebé semblen orgànics, vius. On trobes la inspiració a l’hora de crear-los?

D’una barreja de coses diferents: del classicisme i romanticisme en la música; del vestuari i fotografia antiga i històrica; i de qualsevol cosa relacionada amb la mort i la decadència, com ara les petxines marines, les pedres, els esquelets, i altres formes orgàniques. 

A part d’això, els materials que utilitzem també són una gran font d’inspiració per a nosaltres. Això implica treballar amb teixits naturals crus, taques, retalls de teixit antic, puntes i treballs de fil antic.

La recerca de la identitat (si és que mai arribem a trobar-la) sembla reflectir-se en els dissenys tant de la roba com de les fotografies de la marca. Al web, sota el segell característic de la Mariona Puig, les fotografies retraten alguns paisatges i escenaris de Miralcamp... Com s’integren aquests orígens en la marca?

La Mariona porta onze anys fent un projecte de fotografies sobre Miralcamp i els seus voltants. Es coneix cada racó i cada detall de la zona, i podria perfectament fer un mapa fotogràfic de tota la zona, perquè ho ha fotografiat tot. El paisatge rural, la imatge bucòlica, l’abandonament, la natura, els traços
fantasmagòrics... es representen tant en les seves fotografies com en les nostres siluetes, formes, materials i teixits que utilitzem.

Algunes sessions editorials també les heu fet aquí, en paisatges que, mentre pels miralcampins són molt familiars, per la gent de fora poden ser molt  característics. Què us porta a decidir-vos per aquests escenaris?

El fet que a la Mariona li despertin tanta curiositat els paisatges i llocs tan característics de Miralcamp, el concepte del seu projecte, encaixa perfectament amb el de la marca. I també pesa el fet natural de tendir a tornar als orígens quan marxes de casa.

També dieu que les vostres peces amaguen secrets del passat que només els propietaris podran conèixer...

Fem la roba nosaltres mateixes al taller, així que ens agrada que cada peça sigui diferent de l’anterior, ni que sigui el mateix model. Ens agrada molt canviar detalls, posar butxaques amagades, petits brodats…

Tens previst viatjar a Miralcamp aviat?

Intento venir a veure a la família dues o tres vegades a l’any, sobretot quan fa bon temps.

Què és el que trobes a faltar més d’aquí quan ets a Bèlgica?

La família, el menjar, la tranquil·litat i el bon temps.

Entrevista publicada a les pàgines de Territoris Magazín. Número #47, juny 2023

L’aeroport de Lleida-Alguaire

Durant el rodatge de La dona il·legal, l’actriu nominada a millor actriu als Gaudí, Yolanda Sey, recorria també el vestíbul i les pistes d’aquest ‘chic’ aeroport de disseny interpretant la Juliet Okoro, una immigrant nigeriana atrapada en una xarxa de prostitució, camí a Londres, a una nova vida. Anteriorment, la particular obra de l’arquitecte Fermín Vázquez Huarte-Mendicoa havia resultat també irresistible pels escandinaus de l’empresa XXL All Sports United, que van convertir-lo en l’Airport Love per rodar-hi un atrevit espot que volia ser una crítica a la discriminació dels homosexuals a Rússia i que van llançar en paral·lel a la inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern de Sochi (2014). Per l’ocasió, l’aeroport es va omplir de figurants lleidatans, que es creuaven en acrobàcies i jocs impossibles amb esportistes noruecs de primer nivell com Sune Wentzel, Eduard Strand i Anders Solum.

El Saló de Plens de la Paeria de Lleida

L’històric i majestuós Saló de Plens de la Paeria ofereix una llum a través dels seus vitralls dels anys trenta i un aire solemne que el director segarrenc Ramon Térmens no ha volgut desaprofitar. Allà, Térmens hi va rodar una escena de La dona il·legal (2020), una fèrria crítica a la corrupció del sistema de deportació de l’Estat. La trobareu a Netflix.

El Pont de Príncep de Viana

En aquesta escena, el cèlebre rostre de Mario Casas mirava en direcció cap a l’elegant obra arquitectònica de Javier Manterola Armisén, el Pont de Príncep de Viana, per una escena de la pel·lícula El practicante (2020). Des del Pont Vell, l’actor llença al riu Segre un objecte clau sense el qual es complica encara més la trama del ‘thriller’… Podeu visionar-lo a Netflix. 

Rodatge d'un espot de la marca Audi

Potser per les seves notables connotacions tècniques i estètiques, el mateix pont va captivar la marca Audi l’any 2016, quan va rodar-hi l’escena final de l’espot publicitari de l’Audi A4, que recorria amb lleugeresa la ciutat nocturna de Lleida, vista a través de les cortines de llum de l’estructura. Tant va agradar-los el pont, que en el muntatge de l’espot van decidir doblar-ne la llargada, duplicant-ne els tirants d’acer.

La publicació internacional d'arquitectura radicada al Regne Unit, la BUILD, que exposa els líders més innovadors i creatius que donen forma al món actual, els ha concedit el premi com a 'millor despatx d'arquitectura multidisciplinari' i 'millor projecte de conversió'

L'empresa plaurgellenca dedicada a la realització d'estudis i projectes d'Arquitectura i Urbanisme apareix així des de mitjan juny a la 'Hall of Fame' dels projectes d'arquitectura internacionals més destacats, per haver convertit el que havia de ser un petit bar en un espai distingit i referent que aporta un valor afegit a la ciutat.

El servei diferencial que caracteritza Areni va dur-los en aquest cas a tombar parets i connectar antics magatzems per expandir les expectatives del client més enllà dels murs inicials, descobrint-li a l'altra banda un espai únic amb un gran potencial. “El nostre tracte únic és el contacte amb el client amb un assessorament continu en àrees que van més enllà de l'arquitectura. Treballem localment, on som coneguts i recomanats pels nostres clients satisfets", assegura Esteve Niubó, l'arquitecte responsable de la firma.

Amb l'excel·lència com a punt de partida i la confiança del client a la butxaca, van posar-se a treballar per configurar tots els detalls del que seria el nou frànkfurt. Aquest, a petició de l'Òscar, el propietari de l’activitat, ha acabat recreant una antiga plaça de la ciutat que reuneix setmanalment centenars de persones i ha esdevingut un autèntic punt de trobada a Mollerussa. "Vam proposar que es preservés l'espai interior per conferir el caràcter antic i la història de l’emplaçament, referent a nivell local", apunta l'Esteve.

Gràcies a aquesta bona sinergia, el projecte, que s'obre enmig de la ciutat, manté l'essència de l'espai, que antigament havia estat el taller de reparació de tractors de Cal Bosch, amb la seva encavallada de fusta, sostre de volta i parets de ceràmica manual, així com la recuperació d'un seguit d'elements originals com són portes, portalades i escala. Els paviments exteriors a l'interior dels magatzems i la incorporació d'arbres, fanals i fins i tot una font i una cabina telefònica a l'interior de la sala, et traslladen a un ambient de plaça major desenfadat i únic amb capacitat per més de 200 persones, esdevenint l'únic d'aquestes condicions al centre de la ciutat i oferint un gran atractiu pels joves, el qual compta a més amb una àmplia terrassa exterior.

La proximitat de la firma amb els seus clients ha obert també les portes a l'aportació dels creatius locals que han treballat en els detalls de l'espai per assolir uns resultats únics, com és el cas de Romina Andrioli, la cap de Comunicació Corporativa del grup de restauració de l’activitat, qui ha fet tot un treball de recerca a l'Arxiu Comarcal del Pla d'Urgell per recrear amb rigor alguns elements i cartelleria presents als antics carrers de la ciutat, com són la porta d'una farmàcia, d'una pastisseria o d'un hotel que corona l'escala original.

"El que dona valor al projecte és que haguem aconseguit crear un espai amb aquestes característiques i amb capacitats d'aforament molt altes, fins ara inexistents. Es tracta d'un espai inèdit al centre de Mollerussa",  indica l'Esteve, qui tot i gaudir d'una visió professional capaç de travessar murs, no s'esperava arribar a obtenir aquest reconeixement internacional. "Ens va sobtar que se'ns demanés informació sobre el projecte des del Regne Unit. Ens vam presentar i ens van concedir el premi. Té valor que expliquis coses fora d'aquí, que ho interpretin i ho apreciïn", celebra l'arquitecte.

La iniciativa humanitza els espais de treball per contribuir al suport i benestar de la persona treballadora durant el període de la malaltia, tot dotant de coneixements els departaments de recursos humans i gerència perquè puguin donar una resposta eficient en aquestes situacions, ja sigui a través d'accions informatives o d'un acompanyament adequat

La guia ha estat presentada aquest dimarts a la Cambra de Comerç de Mollerussa per Eva Lorente, membre de la junta d'Agrupem i cap d'ADEL (Atenció Domiciliària Eva Lorente); Eva Figueras, gerent de l'AECC Lleida; Josep Ramon Pons, membre de la junta d'Agrupem i director general d'Arcusin; Aida Anglès, psicòloga i tècnica de l'AECC Lleida; i Alícia Badia, tècnica en sostenibilitat d'AECC Lleida; qui han definit la iniciativa com "necessària" per tal d'acompanyar les persones que són diagnosticades per un procés oncològic en un moment laboral actiu i "fer que el pacient se senti recolzat" i que "l'empresa sigui amable" amb la seva realitat. "La informació és poder, i és molt important tenir-la en aquests casos", han assegurat, recordant el fort impacte que té la malaltia actualment en la societat, i que segons els estudis s'espera que, l'any 2030, 1 de cada 3 dones i 1 de cada 2 homes siguin diagnosticats de càncer al llarg de la seva vida. 

Així mateix, també han detallat que la guia ha de servir per gestionar els casos de càncer no només directes, sinó "col·laterals", és a dir, dels treballadors o treballadores qui tenen un familiar malalt

Ara, un cop creada la guia, l'Associació Contra el Càncer a Lleida informarà tot el teixit empresarial dels serveis perquè s'animin a adoptar-los, així com també iniciarà una campanya informativa de prevenció i hàbits de vida saludables perquè les empreses traslladin aquesta informació als treballadors i treballadores i tots puguin seguir un conjunt de «bones pràctiques empresarials» que els ajudi en la gestió de la seva salut.
 

Per aquest motiu, el Govern ha demanat que, durant l'episodi de calor, s'hidrati molt sovint i eviti les activitats intenses a l'exterior.

Es preveu que només les comarques de les Terres de l'Ebre, Tarragona i el litoral de Barcelona es lliurin de les altes temperatures de dimarts al migdia

El Departament de Salut també ha activat el pla d'actuació per prevenir els efectes de les possibles onades de calor sobre la salut (POCS), en fase 2.

Amb la calor, sigues prudent

• Protecció Civil ha llançat un seguit de precaucions per fer front a l'episodi de calor de forma segura. Recomana:
• Beure aigua fresca encara que no es tingui set. Fer àpats lleugers i prendre aliments rics en aigua (com ara fruita).
• Durant el dia, tancar les persianes de casa, sobretot on toca el sol. Estar-se a les habitacions més fresques i, a la nit, obrir les finestres perquè corri l'aire i es refresqui la casa.
• Evitar el sol directe. Es pot portar una gorra o barret. Utilitzar roba lleugera (preferiblement de cotó), de colors clars i que no sigui ajustada.
• Evitar sortir a hores de més calor i fer activitats intenses.
• Estar-se en llocs climatitzats, a ser possible, si no es disposa de ventilador o aire condicionat.

Així mateix, Protecció Civil ha demanat als ajuntaments que prevegin llocs frescos o sales amb aire condicionat, i que es tingui especial vigilància de les persones majors de 75 anys sense suport familiar o sense recursos; persones amb discapacitats físiques o psíquiques i limitacions de mobilitat; persones que hagin de romandre o fer activitat física a l'aire lliure (incloses les activitats laborals) i persones amb malalties cròniques.

A més a més, per tota la zona litoral i prelitoral, el Meteocat ha emès un avís de perill per calor nocturna intensa entre la matinada de dimarts (les 02:00 h) i el matí de dimecres (08.00 h).

Avís per vent: perill alt d'incendis

Des del mateix dimarts al migdia (14:00 h) i fins la matinada del dimecres (02:00 h), coincidint amb el pic de temperatures, el Servei Meteorològic de Catalunya també ha activat l'avís de perill per vent a tota la demarcació de Lleida i algunes comarques de Tarragona, amb possibilitats de ratxes de més de 20 m/s. El grau de perill de vent és baix, d'1 sobre 6, però cal extremar les precaucions per prevenir el risc d'incendis, que augmenta amb la calor, el vent i la sequedat del terra. El perill d'incendis serà alt, concretament, a la comarca de la Noguera, les Garrigues, del Segrià (sud-oest) i de l'Urgell (sud).

En els darrers vuit anys ha exercit com a regidor de Finances, entre el 2015 i el 2019, i com a director de Fira de Mollerussa, entre el 2019 i el 2023

"Tenim sort de poder celebrar aquesta fulla de la història de Mollerussa a nivell firal, que tinc molt goit de compartir amb Xavier Roure", ha indicat l'alcalde, qui ha remarcat les dificultats que han marcat aquests quatre anys, com l'esclat de la Covid-19 i la consegüent aturada: "L'estructura de Patronat ha estat en risc, i [Xavier Roure] se n'ha sortit com un professional", ha dit, a més de remarcar la seva "capacitat per aprofitar el 150è aniversari per recollir en un acte i un llibre" totes les fites de la Fira. "El seu ha estat un treball molt lloable", ha subratllat, tot mostrant un "agraïment sincer" a la seva tasca. 

Un quadrienni de reptes

En el seu discurs d'agraïment, Roure ha fet un repàs pels episodis que han caracteritzat aquests últims quatre anys; la pandèmia, el 150è aniversari de la Fira de Sant Josep i totes les accions que, d'acord amb els nous reptes, han donat resposta a les necessitats del sector, com és el canvi del recinte firal: "Havíem de ser proactius, però hem acabat sent reactius", ha explicat el fins ara director de l'ens, referint-se a les dificultats que va implicar l'arribada de la Covid-19. "No hem pogut fer exactament les coses com les anàvem a fer, però les hem acabat fent totes, o més", ha indicat, tanmateix, tot fent un repàs pels grans reptes i fites que han marcat aquest quadrienni.

Superar una pandèmia

I és que per començar, amb l'esclat de la pandèmia el març del 2020, molt lluny d'aturar la seva activitat, l'ens firal va actuar com a element dinamitzador socioeconòmic de la ciutat, amb el llançament del pla Reactivem Mollerussa, que es va dur a terme al costat de la ciutadania i amb una participació activa per part de tots els agents per reactivar l'àmbit econòmic, social i sanitari de la capital pla urgellenca. 

Aquell any, inevitablement es va cancel·lar, per primera vegada en la història, la Fira de Sant Josep, malgrat que a la tardor ja es va celebrar l'Expoclàssic, essent aquesta la primera fira de Catalunya postpandèmica. El juny de l'any següent, l'ens es va aventurar a celebrar la 149a Fira de Sant Josep, la primera gran fira professional del país, que va retornar una part de la vida social i l'esperança que durant la pandèmia s'havia truncat. "Una edició molt arriscada, que vam aconseguir celebrar, segurament, gràcies al tarannà de la presidència amb el Pere Garrofé. Tant ell com la meva persona hem intentat impregnar aquesta relació de transparència i confiança que ens fa veure els nostres expositors com a clients i compartir amb ells els bons moments i també les dificultats", ha explicat. 

Un retorn a la normalitat extraordinari: 150 anys de Fira de Sant Josep

És així com, ja l'any 2022, la Fira agrícola més referent del país va tornar a esclatar en les seves dates habituals, a la primavera, recuperant absolutament els índexs d'expositors i el volum de negocis habituals.

Ja acabant el 2023, amb el calendari marcat pel 150è aniversari, es va fer una "Fira de celebració". "Però no ens conformàvem amb això", confessa Roure, ja que "va sorgir la necessitat dels expositors de disposar de millors espais al recinte firal, i vam aconseguir que les empreses de marques de tractors tornessin a una fira agrícola després de quatre anys sense assistir a cap". Dit i fet, se'ls va concedir un nou espai als pavellons, es va moure l'espai d'oci, es va crear un pavelló de caràcter més tècnic, es va reforçar el recinte de les piscines i es va apostar per un seguit de canvis que no només han demostrat el caràcter resilient de la Fira, sinó una visió que l'ha dut a reinventar-se i enfortir-se de cara a les incerteses del futur.

L'equip de Roure

Roure deixa enrere periple amb la satisfacció "d'haver deixat aquest nou recinte firal i aquest impacte", així com "d'haver ocupat aquest càrrec havent donat tot el que tenia: amb compromís, esforç, honestedat i tot el que requereix un lloc com aquest".

En aquest sentit, i encarat ja cap a "nous compromisos i reptes professionals", Roure ha volgut fer un agraïment explícit a l'equip de govern, al consell directiu, a la premsa i, sobretot, al seu equip: "El Cisco, el Pau, la Mercè, la Rosa, el Joaquim, el Ramon. Han estat puntals i imprescindibles. Tots ells porten molt temps fent fires, en saben molt, tenen molt bones idees i les executen com ningú. Vull mostrar el meu agraïment i satisfacció d'haver comandat aquest equip", ha manifestat. 

Roure també s'ha mostrat agraït amb la ciutadania per la seva implicació i complicitat amb la Fira malgrat el "rebombori" que genera durant uns dies: "Cal fer un agraïment a la complicitat dels mollerussencs i mollerussenques que se senten la Fira pròpia i se l'estimen".
 

La festa va ser el punt (seguit) que culminava el conjunt de xerrades, presentacions, col·loquis, actes i activitats diverses que han omplert l'agenda de juny de Lleida amb la col·laboració del teixit associatiu de la ciutat i de l'administració, tot amb motiu del Dia de l'Orgull, però també de la lluita que el col·lectiu duu a terme dia a dia per garantir els seus drets. 

Els joves, en defensa de la seva identitat i llibertat sexual

Un dels altres grans actes rellevants a la ciutat de Lleida va ser el de la manifestació organitzada per Colors de Ponent pel mateix 28 de juliol, el Dia Internacional de l'Orgull LGBTBIQ+, de marcat caràcter interseccional —això és, en pro de tots els col·lectius—, i intergeneracional, amb un gran nombre de joves omplint les files de la marxa.

La manifestació, on es van sentir emblemes com "mi existencia no es un debate" i un reguitzell més en favor d'aquest i altres col·lectius, com el de les persones migrades i sense llar, també va ser marcada pel criticisme i la contundència cap a administració, mitjans de comunicació i ciutadania davant l'alerta que desperta especialment en el col·lectiu l'ascens de l'extrema dreta, i va llançar un crit a mobilitzar-se en les pròximes eleccions del 28 de juliol per evitar un retrocés en matèria de drets.

"Ens trobem que, a les escoles, encara no hi ha una educació sexual que garanteixi els drets de les persones petites, i en l'altre extrem, que quan som grans i hem d'anar a residències, hem de tornar a l'armari", va indicar Eloi Ponce, president de Colors de Ponent, remarcant la importància que prenguin consciència d'aquesta lluita tots els sectors socials. 

La Paeria, amb l'alcalde Fèlix Larrosa, va participar durant el matí del dia de l'Orgull en un acte conjunt amb Colors de Ponent, on es va presentar el "Garrotin de Colors", creat per músics lleidatans dins la campanya  #lleidatanamentorgulloses

Ponce va assenyalar la necessitat de mobilitzar "el vot a l'esquerra, un vot pels drets humans" davant "un feixisme que podria fer el salt a les institucions el pròxim 23 de maig", així com que les administracions s'impliquin a visibilitzar i garantir els drets del col·lectiu cada dia, més enllà del Dia de l'Orgull: "Moltes empreses i institucions fan el que s'anomena 'pinkwashing', que és posar-se la bandera aquesta setmana, però durant l'any, no fan res. Des d'aquí sí que reivindiquem que, sisplau, si realment esteu veient la nostra lluita LGTBI+, la feminista, la de les persones migrades i qualsevol que defensi els drets humans, defenseu-les tot l'any, no només en un dia assenyalat", va dir. Tanmateix, Ponce es va mostrar també esperançat davant la gran presència de joves a la marxa: "Això per mi ha sigut realment la sorpresa de l'any. Estic supercontent que el jovent s'impliqui perquè realment el necessitem; és el futur", va confessar.

La interseccionalitat, clau en la lluita LGTBI+

En la mateixa línia, el manifest, que es va llegir davant la Paeria, va evidenciar la preocupació del col·lectiu davant l'ascens de l'extrema dreta i l'amenaça que aquest suposa pels drets del col·lectiu. 
"L'elecció de feixistes com a càrrecs públics en els últims anys estan atorgant legitimitat als discursos que atempten contra nosaltres [...]. La setmana passada, els feixistes madrilenys van admetre a tràmit la derogació de la llei trans madrilenya. A més a més, l'Ajuntament de Nàquera, a València, s'ha prohibit la col·locació de banderes LGTBI en equipaments públics, així com les concentracions contra la violència masclista", van assegurar des de la marxa, repassant alguns dels capítols recents més alarmants en matèria de drets LGTBI+ i de llibertat d'expressió. En aquest sentit, en el discurs, que també va celebrar la recentment aprovada Llei 4/2023 del 28 de febrer per la Igualtat Real i Efectiva de les Persones Trans i per la Garantia dels Drets de les Persones LGTBI —que tot i "no ser interseccional" reconeixen com un "gran avenç a l'Estat espanyol"—, també es va instar la gent a "apel·lar a la responsabilitat democràtica" en les eleccions del pròxim 23 de juliol per evitar el retrocés dels drets del col·lectiu: "Un vot contra el feixisme és un vot pels drets humans", van concloure, després de defensar els drets de tots els col·lectius, és a dir, "pel conjunt del feminisme i les lluites germanes com pels drets laborals, a l'habitatge i per la salut". 

L'origen del Dia de l'Orgull: l'inici d'un llarg camí

"Fa 54 anys, la matinada el 28 de juny de 1969, es van produir els aldarulls d'Stonewall, en què diversos policies van fer una batuda al bar Stonewall Inn de Nova York. Aquella nit, però, un grup de dissidents marginalitzats van dir 'prou' i es van rebel·lar contra els agents, tot iniciant una batalla que va durar tres nits. Aquests fets són recordats en l'imaginari social com l'inici del moviment pels drets i llibertats del col·lectiu", repassaven en el manifest Colors de Ponent. L'entitat recordava que, tot just dos anys després, la policia franquista detenia 119 persones al passatge Begoña, al municipi malagueny de Torremolinos, "un carrer que aleshores era considerat un oasi de llibertat en plena dictadura". "Aquests i altres aldarulls arreu de l'Estat van donar lloc a la primera manifestació per l'alliberament sexual i de gènere a Barcelona l'any 1977", indicaven, remarcant que, "a Lleida, a Ponent, als nostres pobles, barris i carrers, les persones LGTBI+ també existien, resistien i teixien xarxes de suport i resistència enfront de violències socials i de la persecució de l'Estat". Avui, van subratllar, "aquesta opressió estructural a causa de les nostres dissidències sexuals i de gènere és present no només en forma d'agressions i assassinats sinó de moltes altres formes", referint-se, entre altres, als casos recents de suïcidi els joves trans Àlex Silvestre de Castelló i Iván de Sallent.

Amb tot, els carrers de Mollerussa van omplir-se de nou en la celebració d'un dels esdeveniments més populars de la capital plaurgellenca, atraient gent de diverses comarques i oferint una programació variada que, al voltant de la temàtica del circ, incloïa representacions acrobàtiques i espectacles itinerants, escenografies diverses al voltant dels establiments, música en directe i sortejos de premis.

Mollerussa Comercial és l'associació que va idear i impulsar aquesta iniciativa pionera a tot Catalunya, i que ha protagonitzat altres iniciatives referents com la invenció del Molleuro, una moneda de km. 0 que promou el consum de proximitat i que ja ha estat imitada en altres ciutats del país

Havent obert les seves portes a les 23 hores, els comerciants, que van treballar fins les 3 de la matinada mantenint oberts una seixantena d'establiments de la ciutat, de comerç i d'hostaleria, van fer valoracions diverses al voltant de l'esdeveniment, que enguany arribava a la seva desena edició (ja que durant dos anys es va aturar per la pandèmia). Tot i la diversitat en les opinions pel que fa al balanç, els establiments van coincidir en diversos punts, com ara que les tendències el consum han canviat, la necessitat d'innovar davant aquests canvis i la dedicació que requereix per comerciants i hostalers, que treballen fins a altes hores de la nit amb una afluència generalment major i més concentrada de l'habitual. En posar tots els factors en una balança (com són les vendes amb relació a les hores i l'esforç dedicat), els participants en l'Open Night oferien disparitat d'opinions pel que fa a aquesta i a edicions futures.

Canvis en el consum, necessitat d'innovació i crida per cuidar el consum de proximitat

En el cas de la Núria, de la Llenceria Prim (carrer Jacint Verdaguer, 7), la desena edició ha estat "una mica més fluixa" que les anteriors. Ho atribueix a què "fa temps que es fa el mateix", i creu que "estaria bé innovar una mica". "Hi ha gent, hi ha ambient i és una festa, però caldria que ens trobéssim els botiguers per veure què", va indicar, mentre els clients que omplien l'establiment li donaven uns minuts de descans. A més, la Núria també va remarcar que una de les grans raons de ser originals de l'Open Night, l'inici de les rebaixes, s'ha anat dissolent amb el temps a mesura que les tendències globals en el consum han canviat: "Abans marcava el començament de les rebaixes. Ara, encara que continua sent una festa, ja no", va dir. En aquest sentit, va indicar que és important valorar "si cal estar despatxant fins la matinada per fer el mateix que faríem durant un dia".

En una línia similar, la Noemí i la Concep de Le Coquett (plaça Manel Bertrand) van indicar que havien detectat un descens de l'afluència respecte a edicions anteriors. "Al seu moment va tenir el seu 'boom', però cada any ha anat a menys. És el moment de fer històries noves", van assegurar, remarcant que, també, les necessitats de la gent han canviat. La Noemí i la Concep, que vivien la nit amb actitud festiva i oberta al públic, van voler recordar també que "estem en un moment de crisi que afecta tots els sectors", i en aquest sentit, van remarcar que, en el seu dia a dia, han notat que el públic no gasta tant com abans. "Està canviat l'escala de valors de la gent, amb la pujada de preus. I el comerç s'ho està notant molt", van assegurar.

Tanmateix, l'entusiasme era palpable en l'ambient, fos més o menys replet de gent que en altres edicions. Així s'evidenciava a la botiga d'Elisabeth Rosinach (carrer Arbeca, 4) on tant clients com dependentes es mostraven festius.

"Estem molt contentes. La gent ens ha vingut a veure: amics, els habituals i gent nova", va indicar vehement l'Anna, qui treballa amb Rosinach des de fa 19 anys. L'Anna va mostrar-se agraïda tant amb el públic com amb l'organització, la implicació dels quals assegura que fa possible la iniciativa d'aquesta mena més exitosa de totes, destacant, a més, que la de Mollerussa va ser la primera de tot Catalunya: "Encara que hem participat en molts 'Open Nights', també a Tàrrega i Lleida, el de Mollerussa és, amb diferència, el millor. El que s'aconsegueix aquí no s'aconsegueix enlloc més, ja que tota la comarca respon i s'implica". Encara que l'Anna també va assegurar haver notat que les tendències en el consum han canviat i que les vendes poden variar, creu que, la balança, continua sent notablement positiva: "Aquesta no és la festa de la ganga (nosaltres tenim uns clients que venen cada dia a qui hem de respectar), però encara que les vendes no siguin les mateixes, l'afluència que aconseguim aquesta nit és incomparable amb un dia de cada dia", va assegurar, tot defensant que "és una festa molt bonica que val la pena mantenir".

També a Valero Botigues de Moda (carrer Arbeca, 18), on només podies accedir esquivant desenes de clients de totes les edats, l'Eva valorava positivament el poder dinamitzador de la iniciativa, encara que reconeixia que, el fet que les rebaixes comencin cada cop abans, li ha anat traient aquest punt distintiu a l'Open Night, tot un "esdeveniment social" que, alhora, requereix molt esforç perquè cal fer front a més afluència de gent fins a la matinada. Per això, encara que l'Eva creu que "és un punt a favor de al gent del territori" en tant que punt de trobada i d'oci, desitja que la gent prengui consciència de la importància de donar suport al comerç local en el dia a dia: "Volem animar a tothom que vingui, avui i cada dia. Perquè puguem continuar oberts i mantenint-nos al peu del canó", va manifestar.

Per la seva banda, la Núria de Núria Sans Moda Femenina (plaça Major, 16) oferia un punt intermedi entre totes les visions, recollint una perspectiva general que assenyala que "la cosa està animada i es veu ambient", tot i que "potser de cara a l'any que ve s'ha de reformular" per compensar el fet que el període de rebaixes ja no està tan marcat i mantenir aquesta "festa del comerç i l'hostaleria" referent a les terres de Lleida i també a tot Catalunya.

Àlbum  fotgràfic - Autor: Jordi Vinuesa

Núria Sans, 

Estem en un moment de la història en què el pensament binari que històricament ha dividit la societat —entre dalt i baix— s'esfondra com un fals teló, donant espai a noves identitats i formes d'expressió que superen el dualisme limitant de la feminitat i la masculinitat, substituït per un pensament transversal que troba noves formes d'aliances inèdites en la història. Davant la pluralitat assolida a través d'un debat i consens estès al llarg dels segles, els reaccionaris s'escandalitzen superats per una complexitat aclaparadora que no es veuen capaços d'afrontar i que es neguen a acceptar. És molt més fàcil comprendre i governar un Estat uniforme i immutable, o “monocultural i mononacional”,  tal com ho anomena Carles Ferreira, un dels primers estudiosos del fenomen. Per això, perquè no pot aportar absolutament res de nou, el discurs de l'extrema dreta no és constructiu, sinó que es defineix en oposició a tot allò existent fins al moment. Les expressions “supressió”, “prohibició”, “reducció”, “simplificació”...  són recurrents al llarg de tot el seu programa. La ultradreta no crea, destrueix, perquè no s'ha nodrit mai de cap coneixement per fer cap altra cosa.

Vox, un cultisme que faria referència al terme arcaic de 'veu', en llatí i en singular, referint-se a una sola i única veu que pretén silenciar les altres, és literalment un partit miserable. Del mateix llatí, miserabilis, “d'una pobresa extrema”, “abatut, sense valor ni força”, “desgraciat, infeliç”, “que pot causar compassió”. A la majoria de nosaltres, en la mesura que ens trobem immersos en qualsevol causa social que ens toqui més o menys de prop, no ens en despertaran pas gens, de compassió. Però molt probablement, l'únic motiu pels quals rebin vots sigui per aquesta última raó, concretament, per part d'aquells qui hi empatitzen perquè mai no els han ensenyat —o simplement no han après—, per desgràcia, que ells tenien dret també a lluitar per les seves causes. A construir la vida que desitjaven, a enriquir-se amb nous coneixements i expandir la seva experiència. Enfront d'aquest reduccionisme brutal, trist tant pels qui l'imposen com pels qui el sofreixen, que any rere any apareguin noves identitats a un ritme sense precedents a la història d'Occident, no pot sinó esperançar-nos. Les sigles LGTBIQA+, que ens marquen el camí a tots, es presenten com el refugi més ferm i prometedor de la dignitat humana.

El 1963, Pujade i Joan Iglesias, impulsor de les fogueres de Sant Joan a la Catalunya del Nord, van iniciar el costum de baixar el foc del cim i encendre les fogueres per entendre'l a totes les contrades dels Països Catalans

Un any més, doncs, i de forma ininterrompuda des d'ara fa 60 anys, la flama arribarà als nostres pobles de la mà dels atletes que traçaran una ruta des del cim del Canigó fins a tots els indrets de Catalunya. A la demarcació de Lleida, la flama segueix tres rutes principals: una a Lleida, protagonitzada pel Club Ciclista Terraferma; l'altra a Mollerussa, per l'Associació Atlètica Xafatolls i membres de l'Agrupació Excursionista Serralada; i l'altra a Bellpuig, pels ciclistes de la Penya Pedal i el Centre Excursionista CIM.

Ruta Canigó - Lleida

El Club Ciclista Terraferma portarà la Flama del Canigó a Lleida amb motiu de la celebració del seu 40è aniversari. El club ha convocat a tothom qui vulgui amb cotxe o bicicleta a escortar la flama fins a Lleida. Han marcat com a punt de trobada la rotonda del polígon del Segre, a la C-13, des d'on s'anirà cap a la plaça de la Paeria. L'hora marcada per a començar el seguici són les 19.30 h. El club recorda que es portin senyeres. 

Un cop arribada la flama, que encendrà les fogueres de la ciutat, es farà la lectura d'un manifest i es repartirà la flama entre les entitats i barris de Lleida

Un cop arribada la Flama, prop d’una trentena de fogueres s'encendran arreu de la ciutat, a més de Raimat i Sucs, totes elles autoritzades pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Les més destacades estaran ubicades al carrer Salvador Espriu (Cappont), carrer La Llum (Secà de Sant Pere), carrer Hostal (Bordeta), al Local de l’Av Marimunt (Camí de Marimunt), el carrer Gran (Llívia), a la Partida de Rufea, 155 (Arques de Rufea) i a la Plaça Major de Raimat. A més, la Paeria ha autoritzat 14 establiments de venda de petards i coets a la ciutat.

Ruta Canigó - Mollerussa

L'Associació Atlètica Xafatolls i els membres de l'Agrupació Excursionista Serralada faran arribar la Flama del Canigó des del mateix cim fins a Mollerussa fent relleus. Un any més, doncs, la capital del Pla d'Urgell esdevindrà el punt d'encontre d'aquesta tradició i repartirà la Flama als pobles del voltant. Concretament, Mollerussa rebrà la Flama a les 20.15 hores, moment en què aquesta encendrà el pebeterque que s'instal·larà a la plaça de l'Ajuntament, des d'on un representant de l’Assemblea Nacional Catalana llegirà el manifest d'enguany, l’autoria del qual és de l’exconseller Lluís Puig i Gordi.

Durant el recorregut, de més de 245 quilòmetres, els rellevistes pararan a les segúents poblacions, on també repartiran la Flama: Pont de Bar (9:40), La Seu d'Urgell (10:25), Montferrer (10:40), Adrall (10:55), Pla de Sant Tirs (11:00), Organyà (12:00), Coll de Nargó (12:32), Oliana (13:43), Bassella (14:15), Ponts  (15:35), Artesa de Segre (16:35), Mafet (17:22), Agramunt (17:36), Pilar d'Almenara (17:55), Almenara (18:03), La Guàrdia d'Urgell (18:20), Tornabous (18:33), Barbens (18:51), Ivars d'Urgell (19:02), Vila-Sana (19:36) i El Palau d'Anglesola (20:00).

L'arribada de Sant Joan marcarà el tret de sortida a la revetlla de Sant Joan de Mollerussa, amb espectacle de foc i música en directe a la plaça de Manuel Bertrand

D’altra banda, enguany com a novetat, el Jovent de Mollerussa, en col·laboració amb l’ARF Diables de Mollerussa i l’Ajuntament de Mollerussa, organitza a partir de dos quarts de 10 de la nit una revetlla popular a la plaça de Manuel Bertrand que tindrà com a ingredients especials un espectacle de foc i la música en directe de PDktela i Pablo Osorio. Prèviament, el Jovent protagonitzarà un correbars que acabarà recorregut a la plaça on se celebrarà la revetlla. El servei de bar anirà a càrrec de l’ARF Diables de Mollerussa i s’instal·larà taules i cadires a la plaça per la ciutadania que es vulgui sumar a la festa. 

Ruta Canigó - Bellpuig

El diable es dessagna pels rius. Tan sols un llot grisós recorre el fons de l'embassament de Canelles, estenent-se com una ferida. En veure els pantans buits no pots evitar que el cap se t'inundi de preguntes. Segurament, per molts de nosaltres, la primera sigui la mateixa: "Què ha passat?". 

Davant les respostes confuses de l'administració, enterbolides pel període de campanya, no tenim cap altra que fer la nostra feina. Un cop d'ull al Boletín Hidrológico del Estado és suficient per entendre que la transparència és clau: les tendències que segueixen els embassaments de la Conca de l'Ebre destinats a l'ús consumptiu (humà i industrial) no tenen res a veure amb les que segueixen els seus embassaments hidroelèctrics.

A tall d'exemple, el passat octubre, habitualment mes de reserves mínimes, els embassaments consumptius estaven al 31,8% de la seva capacitat, això és, 8,1 punts per sota de l'any anterior. Els hidroelèctrics, en canvi, estaven 22,3 punts per sota de l'any anterior, al 42%. Si fem la comparativa amb la mitjana dels últims 5 anys, la baixada és del doble en els embassaments hidroelèctrics respecte als consumptius. És a dir, que els hidroelèctrics segueixen una tendència completament diferent de la que segueixen els embassaments destinats al consum humà i industrial, que no varien radicalment d'un any a l'altre.

De nou, si observem les gràfiques anuals, veiem que des de l'octubre fins al mes de març, els embassaments d'ús hidroelèctric segueixen unes tendències molt diferents dels d'ús consumptiu: els primers pateixen diverses davallades consecutives que s'allarguen fins al mes de març o abril —coincidint amb el període més fred— mentre que els segons pugen sempre progressivament, d'una forma regular any rere any. Les assídues variacions en els embassaments hidroelèctrics —legítimes o no— ens porten a iniciar cada any amb unes reserves més crítiques, perquè mentre els buidatges, siguin per la causa que siguin, no s'aturen, les pluges sí que ho fan.

Amb les gràfiques a la mà, ens assalten dues clares preguntes: És acceptable que les empreses elèctriques considerin l'aigua com una font d'energia renovable als seus informes, mentre els embassaments són buits i l'organisme estatal que gestiona les conques, la CHE (Confederación Hidrográfica del Ebro) ens confirma que és un bé escàs mentre estableix restriccions que afecten de forma extrema la pagesia i les poblacions? I, en conseqüència, poden les empreses privades tenir tal control sobre la gestió d'un recurs tan vital com és l'aigua, fins al punt que el mateix govern estatal les acusi (com passà amb Iberdrola l'any 2021) d'haver buidat els pantans d'acord amb les seves conveniències econòmiques?

Amb tot, més enllà d'aquestes dades, tampoc no podem oblidar els orígens d'aquests embassaments. A diferència del Canal d'Urgell, que es va construir amb les mans de la població civil, la història i raó d'aquests pantans és molt més incerta, perquè topa constantment i des dels seus inicis amb els interessos de grans economies privades. Quan un pantà va imposar-se damunt la vall i del poble de Rialb, els experts independents van augurar-li un inquietant futur. Sembla, doncs, que no anaven errats.

Els pròxims mesos serà molt important no cedir als paranys de la cronificació d'un problema que té a veure amb un context climàtic concret, però també socioeconòmic

Aquesta és una qüestió de sobirania, però no pas dels governs que es disputen un territori. Els pròxims mesos serà molt important no cedir als paranys de la cronificació (algunes restriccions vindran per intentar quedar-se, com ja es feu amb la crisi del 2008 i ara amb la pandèmia) d'un problema que té a veure amb un context climàtic concret, però també socioeconòmic. Sentirem a parlar d'"excepcionalitat" una vegada rere altra, però no hem d'oblidar mai que, aquí, nosaltres ja vam néixer com una excepció: vam omplir un desert de vida, i vam decidir on i com volíem viure, resistint fins avui als artificis de la globalització, a les pressions dels grans capitals i al menysteniment. Arribats aquí, seria una llàstima que la història es trunqués abans que la resta del país comprengués la magnitud d'aquesta fita, històricament clau i avui reducte de la seva sobirania.

Des dels orígens de la humanitat, els pobles s'han alçat a la vora dels rius, i moriran el dia que aquests s'assequin

Des dels orígens de la humanitat, els pobles s'han alçat a la vora dels rius, i moriran el dia que aquests s'assequin. En aquest context límit, els pagesos han trobat un nou nom per anomenar aquest gran fenomen que és, que ha estat i que serà aquest poble: el Gran Urgell. Si Catalunya deixa que els seus arbres morin, tota una nació ho farà amb ells.

Segons la llei, la constitucíó dels nous ajuntaments es fa 20 dies després de les eleccions, moment en què després d'un període de negociacions, se celebra el ple de constitució de les noves corporacions municipals, on s'investeix l'alcalde o alcaldessa i els regidors prenen possessió del càrrec per formar part del consistori durant els propers quatre anys.

Així, a les capitals de Ponent, els nous consistoris han quedat constituïts de la següent forma:

Lleida

Fèlix Larrosa, del PSC, és investit alcalde de Lleida, conscient que assolir consensos serà "difícil", però assegurant que ho veu "factible". Larrosa ha estat investit amb 9 vots del grup socialista, de manera que governarà en minoria. L'oposició, per la seva banda, ha mostrat en reiterades ocasions voluntat de col·laborar per assolir grans acords, tot i que l'anterior govern municipal, ERC i Junts, i també el Comú, han fixat algunes "línies vermelles", com la del model comercial comercial que ha defensat el PSC. 

L'extrema dreta de Vox ha estat l'altra protagonista del ple amb els dos regidors que han entrat a la Paeria

En el seu discurs del ple d'investidura de dissabte, on no van sortir alguns dels temes més polèmics dels darrers quatre anys, com és l'alberg per a temporers sense sostre, Larrosa va reiterar que vol dedicar els millors anys de la seva vida a la ciutat en un horitzó fixat "al 2030" i va remarcar que vol una Lleida "endreçada, neta i segura".

El nou batlle socialista va parlar en clau de "territori", "capitalitat" i "autoestima", insistint en la necessitat que Lleida esdevingui capital de l'agroalimentació, la innovació, la logística, les noves tecnologies, el comerç i el turisme i el patrimoni, alhora que esbossava una meta per aconseguir la declaració de Patrimoni Mundial de la Unesco per a la Seu Vella.

Les Borges Blanques

Josep Farran (Borges per la República) ha estat investit com a alcalde després d'arribar a un acord amb ERC Borges. La suma dels regidors dels dos grups suposa la majoria amb quatre i tres regidors respectivament, d'un ple format per tretze regidories. El pacte ha desbancat l'alcaldia a Junts, que es va quedar sense majoria absoluta en passar de set a sis edils en les darreres eleccions municipals.

Farran va encetar la seva legislatura amb un contundent i crític discurs en què va agrair a ERC la confiança dipositada i va reconèixer el "paper protagonista indiscutible de la força més votada en le darreres eleccions, Junts per les Borges, que va quedar a pocs vots de la majoria absoluta" i de qui espera una oposició compromesa. "Espero estar a l'alçada i us prego la màxima exigència amb relació a aquesta exigència amb relació a aquesta alcaldia des del primer moment", va dir. El nou batlle de les Borges va assegurar que es farà "política per combatre la desafecció política, caldo de cultiu del creixement de l'extrema dreta", i va destacar que cal treballar per millorar algunes realitats socials, com "un grau de pobresa cada vegada més alt", la "millora en l'accés a l'habitatge" i per "evitar els efectes devastadors d'una altra pandèmia que està patint el nostre jovent i que afecta la seva salut mental i emocional". 

Farran va citar unes paraules de Francesc Macià, fill de pares borgencs, i va homenatjar tots els càrrecs electes de la República, així com els borgencs de les anteriors i futures generacions

Precisament, referint-se a aquests últims, va assegurar que aquest mandat no es dirigeix "a guanyar les properes eleccions", sinó per governar amb la resta de grups "a fi i efecte que les properes generacions puguin encarar de la millor manera possible els reptes majúsculs que es deriven de la trible crisi ecològica, econòmica i social que vivim". "Aquesta és la raó de ser d'aquest govern, treballar pels borgencs i borgenques d'avui però, sobretot, pels que han de venir darrere nostre", va concloure.

Balaguer

Lorena González, del PSC, passa a ser la primera alcaldessa de la capital de la Noguera. Amb la seva investidura, aconseguida amb el suport de 10 dels 17 regidors que formaran la corporació del nou mandat, s'ha definit un govern compartit entre el PSC i Treballem per Balaguer. 

Un cop acabat el ple d’investidura, el paer en cap sortint, Jordi Ignasi Vidal, va acompanyar a la nova alcaldessa al que serà el seu nou despatx a partir del proper dilluns

En el seu discrus dirigit com a nova batllessa, Lorena va tenir un record per tots els alcaldes que l’han precedit i va parlar també de consens. “No perquè tinguem un govern amb majoria hem de deixar de banda el que opini la resta, al contrari”, va dir, destacant que una de les primeres accions que durà a terme serà reunir-se amb Ester Capella, consellera de Territori, perquè la C-13 entre Lleida i Balaguer es converteixi en una autovia de quatre carrils.
 

Mollerussa

En una sala de plens plena de gom a gom, Marc Solsona (Mollerussa Primer-Ara Pacte Local) va ser investit dissabte com a alcalde de Mollerussa. El batlle inicia així la seva quarta legislatura, que aquest cop assoleix sense majoria. Ho fa amb voluntat de diàleg i consensos, i anunciant que serà la seva darrera al capdavant del consistori. 

El candidat de la llista més votada en les eleccions, que en la votació del ple va obtenir 6 vots a favor de la seva candidatura, va agrair al PSC l'acord per governar en minoria, i es va dirigir a la resta de grups per remarcar la seva voluntat de fomentar "pactes, diàleg i consens".

El candidat de la CUP, Josep Miquel Varea, no va prendre possessió en no acatar la Constitució

En el discurs d’investidura, el batlle va destacar que “comença un nou capítol de la història de Mollerussa”, pel fet que “serà el mandat on es transitarà cap al canvi, un canvi en el model de governança de la ciutat, sense majories”, i va deixar la porta oberta per a la incorporació de nous grups en el govern.

Cervera

Jan Pomés i López (PSC) es converteix en el nou paer en cap de Cervera. En l'acte d'investidura, Pomés va ser escollit paer en cap amb 8 vots favorables: PSC (5) i Junts (3). 

El nou paer en cap va manifestar que està "molt orgullós del càrrec” i va assegurar que començarà a "treballar a partir de demà per portar un canvi de debò a Cervera i els nuclis agregats”. Ramon Augé, de Junts per Cervera, va afirmar al seu torn que entren "a l’Equip de Govern amb la intenció de treballar en positiu", i que volen "ajudar a prendre les millors decisions per al municipi”.

Joan Santacana (ERC), paer en cap sortint, va manifestar que passaran "a exercir una oposició responsable i compromesa amb les polítiques d’esquerra i independentistes", i va enumerar tots els projectes iniciats per l’Equip de Govern sortint, als quals espera que el nou equip "doni continuïtat”.

Pomés va rebre la vara de mans del paer en cap sortint, Joan Santacana

Tàrrega

Alba Pijuan Vallverdú renova l'alcaldia de Tàrrega per segon mandat consecutiu. La candidata republicana ha estat investida amb majoria absoluta amb els 9 vots favorables d’ERC (5), CUP (3) i PSC (1), amb qui han repetit pacte de govern per continuar els projectes iniciats quatre anys. Els 8 regidors/es de Junts per Tàrrega, amb Rosa Maria Perelló al capdavant, completen el nou arc consistorial des de l'oposició.

ERC, la CUP i el PSC repeteixen el pacte de govern a Tàrrega per continuar amb els projectes iniciats fa 4 anys

La batllessa, que va agrair la confiança dipositada per continuar liderant el govern municipal, va adreçar-se als ciutadans recalcant que continuaran "la transformació social, democràtica, sostenible i feminista que necessitem".

Mollerussa Primer va ser la força més votada el 28 de maig, però va quedar només a onze vots de Junts, amb qui va empatar en regidors (quatre)

L'acord amb el PSC Mollerussa, encapçalat per Joel Bastons, permetrà dividir el nou govern municipal en sis grans àrees alhora que deixarà la porta oberta a què s'afegeixin més formacions. D'aquesta manera, es preveu que Bastons assoleixi la primera tinència d'alcaldia, tot i que serà la setmana que ve que es donaran més detalls sobre el nou cartipàs.

Tant per Marc Solsona com per Joel Bastons, aquest acord ha de permetre treballar i consolidar projectes de ciutat concrets en els propers quatre anys i fer-ho de forma transversal, d'acord amb el que la ciutadania ha manifestat a les urnes. "La lectura que fem dels resultats de les eleccions és que la gent volia un canvi de governança, que s'acabessin els majories. Això implica pacte, diàleg i consensos. I és en aquest marc de responsabilitat que ens hem incorporat amb el grup socialista", ha indicat Solsona, qui assegura que, tot i que "aquestes setmanes molts han estat pendents de qui serà alcalde", amb el Joel han treballat "més en el 'què' i en el 'com'', referint-se a aquesta aposta com un "canvi disruptiu" en el model de governança que respondria a les demandes de la ciutadania. En aquest sentit, Solsona ha dit que ben aviat faran pública una "proposta de govern per projectes" que permetrà que "qualsevol grup del consistori, en funció de les habilitats i les ganes de participar, pugui trobar el seu espai per liderar i impulsar projectes", alhora que ha remarcat que deixen la porta oberta per a aquells grups que se vulguin sumar al nou govern. 

Marc Solsona:

El Joel fa un pas endavant, es mulla i dona la cara per Mollerussa

Solsona, que ha de ser investit aquest dissabte pels socialistes, també ha agraït al grup, i "en especial al Joel", la "predisposició" per arribar a aquest acord. "El Joel fa un pas endavant, es mulla i dona la cara per Mollerussa", ha manifestat indicant que, per la seva banda, el seu grup, amb una "llista de gent nova", aportarà "l'experiència de govern, el coneixement de 'la casa' i el compromís" a l'hora de "liderar aquest període de transició cap al canvi".

En aquest sentit, el cap del PSC Mollerussa ha assegurat que els resultats fragmentats de les eleccions els donava "més responsabilitat". Per això, i per evitar un bloqueig d'aquesta "situació inèdita a la ciutat", els socialistes han decidit "garantir la governabilitat de la ciutat" arribant a aquest acord, després de parlar amb totes les forces i prioritzant "els projectes" abans que "les alcaldies". "Teníem dues opcions: o quedar-nos a l'oposició fent un bloqueig, o fer un pas al davant i entrar per garantir la governabilitat", ha indicat. Com Solsona, Bastons ha remarcat que "es tracta no només de la gestió diària, sinó dels projectes dels propers quatre anys", i ha assegurat que és per això que hi ha hagut "una bona entesa" i que està "convençut que seran uns bons anys". "No hi estem acostumats, però el canvi és bo, i ara ja el tenim", ha conclòs.

ERC es queda a l'oposició

En una línia similar, Engelbert Montalà, cap d'ERC Mollerussa, entèn que la ciutadania va expressar el pasat 28-M la voluntat de canvi a la ciutat. Amb tot, i malgrat que hi ha hagut la voluntat per part del grup de configurar un govern alternatiu, no hi ha hagut entesa amb la resta de formacions sobiranistes, és a dir, CUP i Junts, que al seu torn han anunciat que faran oposició. Tanmateix, Montalà, que assegura que això es deu a què els falta "aprenentatge" en tant que són grups que no han estat mai a l'Ajuntament, no descarta un acord alternatiu d'última hora. 

El correu adjuntava un enllaç a un blog firmat amb el nom de claseturistadepaso, un il·lustrat mollerussenc orgullós de les seves arrels, on es resumia la vida del misteriós personatge a partir de les troballes que va fer i que va publicar Max Aub Mohrenwitz (París, 1903 - Ciutat de Mèxic,1972), l'escriptor valencià d'origen francoalemany, sobre l'enigmàtica figura de Jusep Torres Campalans.

Per altra banda, pocs altres s'havien fet ressò d'aquesta història, com El Periódico de España. La fascinació i intriga que aquest va despertar en Max Aub en creuar-se breument amb ell a Chiapas, a Mèxic, abans que aquest es perdés de nou entre les profunditats de la selva chiapanenca —indret on va exiliar-se durant la Primera Guerra Mundial—, va fer que Aub dediqués tots els anys posteriors, fins a la seva mort, a la reconstrucció de la vida de Torres Campalans a través d'un exhaustiu treball d'investigació i documentació, que va poder completar gràcies a la troballa del Quadern verd, un quadern de tapes verdes on Campalans recopilava els seus pensaments més personals.

Jusep Torres Campalans era un personatge absolutament fascinant i, efectivament, era de Mollerussa.

De la biografia que en va escriure Max Aub, i que se'ns presenta a manera de laberint intrigant, en sabem que Jusep Torres Campalans, nascut el 1886, era un home “alt de color, sec, al que anomenaven Don Jusepe”, i era el cinquè fill d'una prole de setze d'una família pagesa mollerussenca. Torres Campalans se'ns presenta com un home de pensament lliure que escrivia el seu nom no com pertocava, sinó amb u, “basant-se en l'oïda i en la seva real gana, d'acord amb la seva manera de ser”, segons indica Aub. Un desengany amorós va dur-lo de la romàntica plana a la frenètica Barcelona, on aquell cor fet miques per una actriu va tornar a batre per una altra causa diferent a la de l'amor, però no menor: l'art. I ho va fer al costat d'un dels seus màxims exponents de l'època: Pablo Ruiz Picasso.

Junts van freqüentar cabarets, circs i bordells i van establir una estreta amistat que permetria al mollerussenc ser testimoni del naixement de les sèries mítiques de Picasso sobre saltimbanquis o 'Las señoritas de Aviñón'

D'aquest encontre en va néixer la inclinació de Torres Campalans per la pintura, que el va dur a revelar-se a París com un dels pioners del cubisme i a desenvolupar una obra pròpia que, tot i que va passar per damunt de les exigències del mercat sense poder ser titllada de comercial (molta part, al seu moment, no es va vendre i va acabar oblidada en guardamobles), va acabar captant l'interès de marxants del caire d'Ambroise Vollard, de la Tate Gallery de Londres, la Galería Excelsior de Mèxic, la Bodley Gallery de Nova York i The New York Times, així com d'artistes com David Alfaro Siqueiros, Octavio Paz, Carlos Fuentes o Elena Poniatowska. 

Però més impressionant que tot això, encara, és el que estic a punt de revelar-vos sobre la seva mort. Encara que d'aquest punt no se'n sap massa (ens l'imaginem engolit feliçment per la selva, atrapat per la fascinant cultura i mode de vida de les tribus del lloc, de qui va aprendre el seu idioma a canvi d'ensenyar-los a cuinar “boletus a la catalana”) el que sí que us puc assegurar és que la seva mort està a punt de produir-se en aquest precís instant, i es produirà a mesura que aneu llegint els mots que venen: Jusep Torres Campalans no va arribar a existir mai. Va ser una creació de Max Aub.

Com tots nosaltres, durant molts anys i inclosos personatges coetanis al cubista, molts altres també van creure que era real. Entre ells galeristes, artistes, crítics, investigadors i col·leccionistes, que no van decidir sinó amagar i fins i tot destruir les seves obres quan van descobrir que el personatge havia estat una invenció de Max Aub.

Les poques obres que han sobreviscut al desengany i la traïció són custodiades pel Museo Reino Sofía de Madrid, que l'any 2003 va dedicar una exposició a l'artista “fantasma” i que avui ha cedit l'ús de les imatges de la col·lecció a Territoris perquè, amb orgull, puguem rendir-li l'homenatge que aquest personatge mereix

Jusep Torres Campalans, més que un personatge fictici, va ser una crítica descarnada a l'art que va adquirir vida pròpia, un alter ego de Max Aub capaç de generar una obra sencera, revelació de la faceta artística més amagada de l'escriptor que va brillar en galeries i parets de col·leccionistes i va provocar una reacció visceral en els més experts capgirant-ho tot, com una clucada d'ull a aquells qui tenen criteri propi i que, com Jusep Torres Campalans, amb u, estimen l'art per damunt de les convencions, del mercat, de la crítica i de totes les coses.

Si Max Aub va radicar l'autor en aquesta vila del Pla d'Urgell simplement perquè creia que ningú mai vindria a buscar els seus rastres fins aquí, serà difícil d'esbrinar a aquestes altures. Però en el puzle inacabat que és la figura de Jusep Torres Campalans tot encaixa i no hi ha res de casual, des dels paral·lelismes que comparteix amb el seu creador fins als secrets més recòndits de la seva obra, el seu Quadern verd i els seus orígens, que s'imprimeixen de forma evident en el seu físic i caràcter:

“Si surten bons, els cameprols de la meva terra solen ser així: com els àrbres, allà siguin les alzines [...] Alt, fort, de grans ulls foscos, enormes mans, peus en consonància, hi havia en ell la potència que només dona la terra a qui viu o ha viscut amb relació directa amb ella. Un pagès, fill de pagesos [...]”, es descriu a la seva biografia.

Jusep Torres Campalans va ser, sense arribar a existir, l'artista més autèntic de tots. Que sigui nascut a Mollerussa, no pot sinó enorgullir-nos.

L'obra, titulada Llanga, representa un gran llangardaix de ferro forjat de dos metres que s'emparra per la paret de pedra de l'Era d'en Guino, el centre neuràlgic de la vinya. Té tonalitats verdoses i oxidades i un ull de ceràmica roig viu, i ha cobrat vida a partir d'una aquarel·la realitzada per Vallverdú, qui a més d'escriptor, es declara un gran aficionat al dibuix i la plàstica.

Vallverdú, qui al llarg de la seva obra dirigida tant al públic infantil com adult ha mostrat una gran inclinació pel regne dels animals, assegura que el llangardaix i ell es troben "molt units": "M'agrada perquè és simpàtic i sinuós", indica tot mostrant la seva fascinació per aquest "animal prehistòric que no ha evolucionat mai".

L'obra ha estat presentada per la companyia Cassigalls, que ha representat alguns dels poemes del Bestiolari de Josep Vallverdú, com Abelles, que els actors han recitat a petició de l'esposa de Vallverdú, Antònia Vilajoliu, on s'anima a les abelles obreres a agermanar-se i fer-se republicanes: “Abelles germanes, / feu-vos republicanes / i engegueu la Reina a dida!”

"En l'obra de Vallverdú, cal entendre els animals com l'ètica per a tothom", indica la comissària de l'Any Josep Vallverdú, Carme Vidal, qui remarca que, encara que els bestiolaris estiguin il·lustrats, no es tracta de llibres infantils, sinó d'"una reflexió profunda del que és la vida, i també les pèrdues".

Joan Jové: un artesà poc comú 

Així mateix, l'escriptor assegura que en veure materialitzat en Llanga es va emocionar, ja que l'obra ha estat fruit d'un llarg procés creatiu on el fet artesanal i la cooperació han jugat un paper molt important. I és que en Llanga, com la resta de les dinou obres dels grans artistes que han deixat la seva empremta a la vinya, ha cobrat vida gràcies als treballs de forja de Joan Jové, responsable de la vinya i un dels pocs forjadors que queden al país, qui ha mantingut un diàleg constant amb Vallverdú per tal de portar a terme l'obra de la manera més fidel possible a la idea inicial de l'artista.

A més, el seu exercici d'investigació a la recerca de materials i formes ha fet possible la troballa d'un aliatge especial per l'execució de l'obra, així com una combinació característica de plaques de ferro i malla per construir la seva figura, tota una tasca artesanal que commou Vallverdú i que fa en Llanga d'allò més característic.

"Si no et poses a la pell de l'artista, és molt difícil. Però quan els tens aquí a la vinya, sopant i conversant, allò impossible es torna una mica més possible", indica Joan Jové, qui ha treballat al llarg d'aquestes dotze edicions al costat d'artistes cabdals com Susana Solano i Iago Pericot, entre molts altres

En aquest sentit, la filla del Joan i gerent del celler Mas Blanch i Jové, Sara Jové, ha volgut fer un reconeixement a la tasca del seu pare, que és a la vegada "un homenatge a la pagesia i a l'artesania": "Ell és qui doblega els metalls, qui es penja de les grues, qui es deixa les mans per forjar. Sense ell, a la vinya no hi hauria cap obra", recorda.

Sara Jové s'ha mostrat també molt satisfeta per acollir una obra de Josep Vallverdú, un artista que, assegura "ha marcat la infància de molts de nosaltres".

En Llanga es presentarà en societat el pròxim dissabte en un acte que tindrà lloc a la mateixa vinya, amb música de Jordi Montáñez i un sopar a l'era maridat amb vins de Mas Blanch i Jové.

La cantant catalana més internacional fa parada a casa enmig de la seva gira mundial i ho fa en un dels festivals que l'ha vist veure créixer de més a prop: el Primavera Sound. Rosalia celebrava aquest dissabte, l'última nit del festival, trobar-se a Barcelona després d'haver girat per tot el món i haver-se trobat durant tan temps lluny de casa.

Des del gran escenari d'Estrella Damm, Rosalia i amb el públic més mutlitudinari de tot el festival, va ser capaç de concentrar tota l'essència de la gira motomami en una hora i quart de concert, i fins i tot incloure temes d'altres àlbums com Malamente del categòric El mal querer; Beso del seu últim EP, RR, que ha llançat recentment juntament amb la seva parella, Rauw Alejandro; i fins i tot una commovedora versió de Héroe, d'Enrique Iglesias, que va interpretar després que sonessin les emotives paraules que la seva àvia pronuncia al final de G3N15. 

La cantant de Sant Esteve de ses Rovires es mostrava agraïda per ser un cop més al festival que l'ha vist créixer, i es referia a les paraules del seu avi, que amb el temps han esdevingut gairebé "un senyal del destí": "'Què trista, què trista és la vida de l'artista"'. "Jo no penso que ho sigui, però té les seves coses, i aquí hi ha gent amb famílies que porten un any i mig de gira. Trobem a faltar a la gent que estimem", indicava, recordant que Primavera Sound és el festival on ha tocat més vegades. 

Els italians Måneskin, els fills bastards d'Eurovisión, van trobar al festival una segona casa amb un públic expectant del seu rock ardent

Amb la confiança de saber-se a casa, Rosalía s'obria un cop més al públic per confessar que, ja al 2017, havia vist Grace Jones al festival barceloní i somiava que un dia ella també seria cap de cartell.

La mescla d'estils es donava una nit més al festival com una fórmula d'allò més efectiva, i és que abans de l'actuació, l'escocès Calvin Harris havia estat escalfant l'ambient a l'escenari contigu amb la seva electrònica de masses i remixs que es mostren impassibles al pas del temps, com Satisfaction i Destination Calabria, o amb hits explosius com Miracle, nascut de la col·laboració amb Ellie Goulding i amb el qual va posar punt final a la seva actuació.

La mítica St. Vincent va declarar-se "enamorada de Barcelona" des del gran escenari de Santander, des d'on va trasbalsar el públic amb el seu glam i art rock

El rock alternatiu continuava mantenint un lloc privilegiat al festival amb l'actuació de bandes que són tan fidels al festival com el mateix públic, com és el cas de The War on Drugs. El nord americà Adam Granduciel transportava un any més els assistents cap al seu interior i reflexions més personals a base d'una boira instrumental de sintetitzadors , guitarres brutes i una veu transparent que feia equilibris entre la bellesa i el dolor al més pur estil de les balades romàntiques americanes dels setanta. 

La nit també vivia un cop més un dels fenòmens més especials que caracteritzen Primavera Sound i que donen sentit a tot l'intens desplegament de la indústria que requereix l'organització d'un festival en pro de la música: la consolidació dels artistes dalt els escenaris, que d'un any a l'altre asscendeixen entre les línies del lineup per acabar al capdavant del cartell. És el cas de Caroline Polachek, que després de revelar-se l'any passat com una de les grans exploradores del pop del segle XXI a l'escenari mitjà de Plenitude, des d'on emetia els seus refilets de soprano com una profecia del futur, aquest any passava ocupar l'escenari principal. La de Nova York va hipnotitzar el públic -ja vingut a masses- un any més amb Welcome To My Island, Bunny Is A Rider, Sunset i So Hot You're Hurting My Feelings, entre altres, per confirmar que Primavera Sound, més enllà de ser un festival, s'ha convertit un fenomen sociocultural en si mateix.

Electro-rock i synthpop, rap, house, dance i altres estils que els crítics encara han acordat com catalogar s'han trobat a les pistes del Fòrum per oferir una intensa nit de concerts de gèneres molt diversos

Com qui s'aferra als seus principis, els pares del rock electrònic se servien de nou aquesta nit d'una fórmula única que pels coetanis representa un elixir mentre i, pels més joves, una autèntica revelació.

La combinació característica de samplers i sintetitzadors amb la veu i actitud desbordants tant de Gahan com de Martin Gore feia vibrar el públic com ho feien el primer dia tant a través dels grans hits (Just Can't Get Enough, Enjoy The Silence, Personal Jesus) com de nous temes (Ghosts Again).

El color únic de la veu de Gahan i l'elegància de la banda fan de Depeche Mode un referent atemporal, capaç de fer vibrar el públic generació rere generació

Unes hores més tard, al mateix escenari eclosionava un dels fills de la revolució de l'electrònica que, seguint el camí dels predecessors, està duent el fenòmen dels samplers fins a un altre nivell. Parlem de Fred Again, una de les grans revelacions actuals del panorama musical que en quatre dies s'ha guanyat una legió de fans que assisteixen als seus concerts com qui sap que presencia un fenòmen únic en molt de temps, i que veu en la seva manera de fer una nova manera d'entendre i de viure la música electrònica.

Si fins ara, un dels tòpics a què s'enfrontaven els músics de l'electrònica (tot sovint malanomenats djs) era l'automatització del procés de creació, l'artista britànic està acabant amb això: Fred Again manufactura les cançons en directe com ningú ho havia fet mai. El gran domini del teclat, els pads i els samplers, els seus instruments per excelència, es presenta a l'escenari com un espectacle trepidant que et manté atrapat a cada beat i que es desplega a mesura que l'artista els dona vida amb la seva execució impecable, sucumbint el públic en balls desfermats i la més absoluta entrega.

La seva capacitat per combinar els elements electrònics amb els orgànics obre nous horitzons per a la comprensió de la relació entre la tecnologia i el component humà. Des del primer instant, l'escenari s'ha obert amb múltiples pantalles verticals (el format 16:9 d'Instagram) on es projectarien les veus protagonistes dels samplers que donen cos a les cançons de Fred Again. A partir dels vídeos d'artistes i personatges diversos (en moltes ocasions caçats d'Internet i d'un carisma desbordant) que s'obrien pas a l'escenari com autèntiques aparicions, el multiinstrumentista construïa veritables himnes de house i pop per moure tothom al seu son a través d'una connexió única, com si estigués definint una nova identitat col·lectiva supradigital en què ja no importa la naturalesa ni l'origen de les coses sinó com ens fan sentir. I amb els seus aclamats temes, com Angie (I've Been Lost), Kyle (I Found You), Delilah (Pull Me Out of This) o Marea (We've Lost Dancing), Fred ha fet sentir el públic molt, molt bé.

Fred començava el concert enviant un missatge des d'una pantalla traduït directament al català, on confessava que el primer concert que havia fet anteriorment al Primavera Sound era dels millors que havia fet mai

Uns metres més enllà, el californià Kendrick Lamar liderava una altra mena de revolució, tant o més profunda que l'anterior: la sociocultural afroamericana, que guiada per la creativitat, desimboltura i el carisma de Lamar ha trobat en la música una via d'expansió a tots els punts del planeta. 

Un públic totalment heterogeni s'entregava als himnes del rap alternatiu, jazz rap i rap polític amb cançons tan reivindicatives com ballables com són Humble, Money Trees i Alright. El seu estil propi prescindeix de filtres i pretensions per erigir-se com una de les més potents eines d'impacte entre els fenòmens de masses, segell d'un raper que tot sovint ha estat descobert com un dels impulsors d'importants iniciatives i moviments activistes als EEUU sense mostrar cap afany pel reconeixement públic.

Skrillex cloïa les hores més 'hard' de la nit amb els seus mítics remixs, mentre que Yves Tumor transitava de l'electrònica experimental al rock flamboyant amb un show vibrant que encenia la nit des de l'escenari Cupra

Invertir la tendència

L'equip del Refugi dels Peluts treballa activament per invertir les xifres d'abandonament, però necessiten de la col·laboració ciutadana. A l’estiu, és habitual que el nombre de gats i gossos sense família creixi. Entre els animalets que esperen una nova llar, al Refugi destaquen els de més edat i que fa temps que esperen l’adopció.

El problema més immediat ara mateix és el dels gossos, que es troben a l'espera de conèixer la seva nova família i començar una vida nova, alguns d'ells ja des de fa anys. L'equip del Refugi, però, treballa activament per acabar amb aquesta tendència: "Ens agradaria que hi hagués més adopcions que abandonaments", indiquen l'Arnau Siscart, dinamitzador del centre, i el Sergi Díaz, cuidador, convençuts que és cosa de tots fer-ho possible. 

Ells formen part de l'equip de professionals que es fa cura dels animalons mentre són al centre, treballa pel seu benestar i els prepara perquè siguin adoptats amb totes les garanties, tot seguint les indicacions dels veterinaris i fent una tasca constant de manteniment de les instal·lacions. L'equip també s'encarrega de rescatar els animals perduts o abandonats a la via pública a la zona de Lleida, Raimat i Sucs.

Decidir-se a adoptar

Adoptar és tot avantatges, tant per l'animal com per a la persona, i és força senzill. Cal contactar amb el Refugi per via telefònica (973 263 504) o per mail (refugipeluts@paeria.cat), i es rep assessorament pels professionals del Refugi d'acord amb el què cada família està buscant.  A partir d'aquí, s’ha de concertar una cita per anar a conèixer el possible futur amic pelut. La taxa d'adopció és de 81,70 euros. "Aquest import inclou més del que la gent espera: esterilització, xipatge i alta al registre, cartilles amb la vacunació completa, desparatitzacions actualitzades i fins i tot testos de malalties”, indica l'Arnau

PROTOCOL | Com actuar si em trobo un gat o un gos?

Encara que ens ho sembli d'entrada, molts animals que ens trobem no estan perduts realment. Seguir un correcte procediment evitarà ingressos innecessaris al Refugi que separarien l'animal dels seus amos. Així, en cas de trobar-ne un, no s’ha de moure de lloc sota cap circumstància. El que s’ha de fer és trucar la Guàrdia Urbana, que s'encarregarà de comprovar si duu xip i de contactar amb els seus amos, o bé el traslladaran al Refugi, en cas de ser necessari

Esborrar estigmes 

Al Refugi dels Peluts s’hi poden trobar animals de totes les races, edats i mides, tots ells amb la seva gràcia i personalitat pròpia que, de segur, aportaran molta felicitat a moltes famílies.
Entre tots els animals que hi ha al Refugi, també n’hi ha que corresponen al que generalment s’ha denominat races perilloses (GPP). En aquest sentit, l’experiència dels tenidors de gossos ens diu que la raça no determina necessàriament la perillositat d'un gos: l'educació i l'entorn de l'animal fa molt en la configuració del seu caràcter. La millor manera de revertir la xifra d’abandonament és anant a conèixer-los de primera mà per descobrir que, molts d'ells, poden convertir-se en els nostres millors amics. L'Arnau i el Sergi ens han obert les portes del refugi per presentar-nos alguns d'ells, siguin considerats GPP o no.

ROCKY

En Rocky és un gosset de tres anys, alegre com el seu pèl espurnejat, juganer i sociable. Ha viscut envoltat d'amor, però un dia, la seva propietària, força més gran que ell, no va poder acompanyar-lo més. Des d'aleshores porta un any i mig esperant la nova família amb qui compartir alegries. 

LOLA

Amb quatre anyets, la Lola és "la gossificació" de la bondat: tan juganera com tranquil·la, i molt obedient, està disposada aprendre allò que li vulguis ensenyar i a acompanyar-te allà on vagis. Que és ben bonica, no cal ni dir-ho. La Lola ho té tot!

TORXA

Els gossos i els gats negres són adoptats menys usualment. Això ha dut aquesta preciosa gosseta de sis anys a esperar durant any la seva nova família. Una incongruència total, perquè els ulls de la torxa brillen enmig de la seva negror i t'atrapen com dues estrelles en la nit. El dia que els ulls d'algú s'hi posin per enamorar-s'hi (que, creieu-nos, el més estrany és no fer-ho) i donar-li la vida feliç que mereix, la Torxa donarà tota la felicitat que cap en ella.

FOSCA

La Fosca és molt joveneta. Havent arribat al Refugi amb només sis mesos, aquesta adorable gosseta, que ara té tot just un any, s'ha acostumat a créixer amb altres gossos, de manera que és molt sociable tant amb persones com animals, i a part de la seva evident bellesa, desprèn bondat en tots els seus gests!

SPENCE

L'Spence és tan simpàtic i bonic com el seu nom. Alegre com ell sol, aquest gosset de cinc anys ja fa un any i mig que espera el seu nou amic o amiga de l'ànima afrontant els prejudicis que alcen la leishmaniosi, una malaltia parasitària crònica força comuna en canins, però que com en el cas de gossos forts com el roure com l'Spence, pot estar perfectament controlada durant tota la seva vida i no ha de ser cap barrera per donar-li tot l'amor que mereix.

QUISSO

El Quisso, tristament, és el gosset que duu més temps al Refugi: set anys! I en té vuit, és a dir, que hi porta quasi tota la vida. Una dissort que cal que acabi. La seva condició d’American Staffordshire Terrier el fa tan bell —té un increïble pèl tigrat— com vulnerable: és d’aquests gossos que, injustament, són titllats de GPP. En conèixer-lo, t’adones que és l’ésser més bondadós i carinyós del món. I amb una personalitat excepcional: li encanta rodolar per terra i fer-te carantoines a tota hora!
 

L'entrega a banda i banda de l'escenari es feia palesa quan el cantant entonava els clàssics com Beetlebump, Coffe and TV, Parklife, Boys and girls i la mítica Song 2, himnes dels 90 que confirmen Albarn com un dels màxims exponents del britpop. 

Un Damon Albarn confiat, com qui interromp la seva lectura a la butaca de matinada per oferir un directe davant de milers de persones, es veia tocat per la força del públic a mesura que avançava amb el seu setlist i deixava enrere els hits més comercials

El concert va virar cap a la genuïtat més desacomplexada a mesura que Albarn deixava enrere els hits més comercials per afrontar la sincera Tender i un dels seus últims temes, The Narcissist, single del proper àlbum del grup (The ballad of Darren, 21 de juliol) que per la seva sorpresa ja se sabien els assistents. 

"Tanta gent allà de peu, vaig caminar cap a ells [...], no vaig sentir l'eco", cantava mentre somreia perquè, paradoxalment, milers de persones el corejaven. L'evident connexió amb el públic va fer que Albarn no amagués les llàgrimes en acabar el concert, mostrant-se profundament agraït amb el públic de Barcelona: "I'm very grateful, you're a beautiful crowd", va cloure.

Unes hores, els exponents del so de la dècada anterior, New Order, havia revolucionat la pista fent un repàs pels grans hits de la banda de dance post-punk. Age of Consent, Bizarre Love Triangle i Blue Monday, entre molts altres, van transportar els assistents als 80 més vibrants amb el seu arsenal de baixos, guitarres, veus i, com no podia ser d'altra manera, potents sintetitzadors.

El grup, que no oblida -ni vol que ho faci el públic- els seus orígens, tan tràgics com extraordinaris, va acabar amb Love Will Tear Us Apart de Joy Division, tot un homenatge a Ian Curtis, el mite que, encara que va marxar massa d'hora, va tenir temps de deixar un llegat únic que New Order ha sabut transformar en el so d'una generació

Alison Goldfrapp, la veu del duet electrònic Goldfrapp que tot sovint ha sonat als nostres menjadors a través de grans anuncis comercials, rematava ahir els revivals recuperant els grans temes dels 2000, alhora que donava en viu les primeres passes cap a la seva carrera en solitari davant un públic expectant. La seva fam d'escenari, el color únic de la seva veu i els clams d'un públic totalment heterogeni però igualment d'entregat confirmava que sí, que Alison Goldfrapp podria estar tot just al principi d'una nova i emocionant aventura.

Per la seva banda, com si una millennial reinterpretés Avril Lavigne, Halsey invocava també les reminiscències dels 2000 amb una fórmula única (so i estètica inclosa) que assenyala la nord-americana com a referent de l'indie pop en el seu sentit més literal, capaç de saltar-se les directrius de la indústria per definir no només un so, sinó també un públic propi i incondicional.

Un dels altres descobriments indubtables de la jornada va ser Turnstile, que va desbordar energia alhora que feia una execució impecable (solo de bateria inclosa) que denotava un domini dels instruments per sota del que un professor de conservatori podria exigir, sent capaços de tombar del hardcore punk al melòdic sense despetinar-se (si més no, en sentit figurat).

Com de costum, el concert inaugural va oferir al públic les actuacions d'aquests i altres artistes de primer nivell i talents emergents de forma gratuïta, com els madrilenys La Paloma amb les seves guitarres distorsionades; Jake Bugg i el seu country britànic; els de Ferrara, Dagger Moth; els també italians Guatemala i els australians Confidence Man; que van telonejar els boys per revelar-se com a grans descobriments per als assistents que els desconeixien, o bé per confirmar-se com a promeses per aquells qui ja els estaven esperant.

El festival obria les portes així a tres intenses jornades que, fins al 4 de juny, ompliran el recinte del Parc del Fòrum de Barcelona d'artistes, melòmans i molta, molta música.

Segueix el festival en directe al canal de Twitch d'Amazon Music Live

Els artistes: la música per davant de tot

Fins diumenge, passaran pel festival més de 400 artistes que faran les delícies de centenars de milers d'assistents vinguts de totes les bandes del món, concretament, d'uns 121 països. El cartell combina els talents més internacionals amb els més emergents i locals, seguint la filosofia de fer primar la música per davant de qualsevol altra cosa, independentment de l'estil musical, edat i gènere; tot i tothom té cabuda al festival. D'aquesta manera, el festival manté la seva essència i apropa el públic a la música d'una forma única, sense prejudicis, des de la proximitat i amb les mires obertes a les noves tendències. 

Primavera Sound s'ha popularitzat arreu del món com un dels festivals més eclèctics que combina tots els gèneres, des del rock i pop fins a l'electrònica i la música urbana 

És per això que ens podem trobar un line-up divers que inclou des de la internacional Rosalía -la catalana que va viure al festival un dels seus primers grans concerts i que avui retorna després d'haver girat per tot el globus-, Kendrick Lamar -autèntic líder d'una revolució sociocultural als EEUU que s'estén arreu del món- i els popularíssims Måneskin -fills bastards d'Eurovisión-, fins als emergents Ciutat -el grup barceloní revelació d'electropop-, les coreanes Salamanda -i el seu ambient oníric minimalista- o la brassilenya Alissic, que apunta a ser la propera sensació del pop internacional. Tot, passant pels mítics Blur -famosos pel seu revolucionari Wooohooo de Song 2-, Depeche Mode i New Order, creadors dels clàssics que Primavera Sound maridarà amb els més populars de l'electrònica actual de Calvin Harris i Skrillex, entre molts altres.

Els escenaris: 16 espais oberts a totes les possibilitats

Fins diumenge, els Parc del Fòrum de Barcelona es convertirà en el paradís dels melòmans i amants del festival amb els seus 16 escenaris, cadascun amb espai per diferents gèneres i sorpreses, però tots ells oberts a tota mena de revelacions i fenòmens musicals que, un any més, marcaran tendència.

Al llarg i ample dels 192.000 metres quadrats que ocupa el festival, els assistents trobaran des dels escenaris principals més grans, com l'Estrella Damm, l'Amazon Music i el Santander, amb capacitat pels més grans exèrcits de fans, fins als mitjans i els més petits, com el Cupra, el Dice i el Barcelona Sona by Estrella Damm, que tot sovint actuen com a catapulta d'artistes emergents que poden perfectament acabar ocupant els primers escenaris en les properes edicions.

La promoció dels artistes locals és ja firma del festival, que aquest any ha instal·lat un escenari propi per atiar l'escena més local: el Barcelona Sona by Estrella Damm

Com a part del seu vessant més experimental, Primavara Sound també ha obert escenaris nous com el circular de la Boiler Room, que l'any passat ja va convertir-se en la revelació de milers d'assistents que van envoltar-lo de llargues cues al llarg de tot el festival.

El Primavera Sound, que acollirà enguany 317 shows, va donar el tret de sortida a la nova edició dilluns amb el Primavera a la Ciutat, que ha ofert durant durant tota la setmana concerts arreu dels barris en consonància amb el circuit de sales barcelonines.

Primavera Pro: el punt de trobada de la indústria musical

Primavera Sound és molt més que un festival: és un lloc de trobada, un epicentre cultural que tot sovint ha estat l'origen de tendències que des d'allà s'han expandit arreu del món. En aquest sentit, el Primavera Pro s'ha convertit en una cita imperdible dels professionals de la indústria musical, que any rere any es reuneixen al CCCB per intercanviar coneixements, contactes i generar sinergies a través de ponèncices, xerrades, tallers i música en directe que tindrà lloc fins al proper 4 de juny. 

El festival català més internacional

Primavera Sound arriba a la seva 21a edició amb un clar caràcter internacional. Després de Barcelona, la casa del festival que l'ha vist néixer, el Primavera farà tour cap a Madrid, Porto, São Paulo, Buenos Aires, Bogotá i Asunción, tota una mostra de l'expansió que ha viscut el festival des que va néixer l'any 2001, que ha vist també multiplicar el seu públic fins a arribar al mig milió d'assistents l'any passat en la seva edició de Barcelona.

L'Escola Agrària d'Alfarràs va ser ni més ni menys que la primera de formació professional de Catalunya i de tot l'Estat espanyol que s'especialitzava en formació agrària, oferint per primera vegada l'opció de professionalitzar-se en aquest àmbit a través d'uns estudis reglats, segons indica la seva directora, Rosa Cortés.

El centre ofereix cicles de Grau Mitjà i Grau Superior amb diversitat de disciplines i especialitzats especialment en l'àmbit de l'agricultura extensiva i la fructicultura

Amb aquest caràcter innovador i eminentment vinculat als coneixements de la terra, l'escola arribarà el pròxim 10 de juny als seus 50 anys havent assolit una evolució única que prepara els professionals del camp per a totes les possibilitats que puguin donar-s'hi, incloses aquelles que estan per escriure i que, de segur, idearan i impulsaran alguns dels seus alumnes, definint nous àmbits de treball dins del sector primari.

Com a mostra d'aquest esperit innovador i resilient, l'Escola Agrària d'Alfarràs imparteix el Cicle de Grau Superior de Paisatgisme i Medi Rural, una formació que s'emmarca dins el Perfil Professional de Gestió Agropecuària i que dona l'oportunitat als alumnes de professionalitzar-se en un sector estratègic en constant evolució, on conflueixen àmbits tan diversos com l'agricultura i la ramaderia, el disseny o el turisme. 

En aquest cicle, l'alumne descobreix les tècniques agràries sostenibles i aprèn a gestionar explotacions agràries, a restaurar paisatges i a desenvolupar capacitats analítiques per conèixer l'agrosistema, preservar-lo i millorar-lo.

El fet que es tracti d'un Cicle Formatiu de Grau Superior, a més, orienta l'alumne cap a un perfil de gestió, propi de llocs de més responsabilitat que li permetran liderar equips i encapçalar projectes en àmbits diversos, des dels jardins urbans fins a vivers o centrals de distribució com el Mercat de la Flor

La gestió de la producció ramadera i agrícola, la producció de plantes, el desenvolupament de projectes de jardins i zones verdes, la programació i organització dels recursos materials i humans aplicant criteris de rendibilitat econòmica, el compliment de la normativa ambiental, el control de la qualitat, la seguretat alimentària i el benestar animal són algunes de les principals competències del cicle que li donaran a l'estudiant un perfil multidisciplinari molt demandat actualment. 

Amb tot això, aquesta formació obre la porta a la diversificació de l'activitat agrària que, més enllà dels àmbits estrictament agrícoles i ramaders, pot donar diferents usos al territori i trobar noves vies de desenvolupament convertint una explotació en un punt d'atracció turística, com és el cas dels camps de lavanda de l'Horta de Lleida o les rutes de la floració d'Aitona, popularitzades arreu del món i on ja treballen alguns dels seus exalumnes, fomentant de retruc un impacte positiu en l'entorn i el municipi a través del concepte d'explotació sostenible. 

Alfarràs i els jardins, un vincle històric

A més a més, la inclinació d'Alfarràs pel paisatgisme no és nova: el Marquès d'Alfarràs ja era conegut per la cura dels seus preciosos jardins, que s'han mantingut fins als nostres dies gràcies a les tasques en l'àmbit del paisatgisme, com és el cas del majestuós Laberint d'Horta, que el marquès va alçar davant el seu palau de Barcelona. Per aquest vincle històric, l'Escola Agrària d'Alfarràs va organitzar una visita al parc barcelonès i va estudiar l'estructura del laberint i els jardins per implantar-los a l'escola, que avui, havent pres aquests com a referència, compta amb un laberint propi així com un jardí japonès, anglès i francès. 

Després del tancament de la séquia principal del Canal d'Urgell, alguns arbres fruiters, com ametllers i perers, ja han començat a tenyir-se de groc i a perdre les seves primeres fulles.

L'estampa tardoral que deixen, a plena primavera, és insòlita i és una mostra de l'estrès hídric a què estan sotmesos i que, d'extremar-se, pot acabar provocant-los la mort. 

Segons Afrucat, els fruiters de la zona dels Canals d'Urgell haurien de rebre durant l'estiu entre tres i quatre regs només per sobreviure, i ara per ara, només n'està garantit un, que es preveu que es farà a inicis de juny

Aquests arbres de fulla caducifòlia, com els d'aquesta finca de la col·lectivitat 16 de Bell-lloc, haurien de perdre les seves fulles a la tardor com a part del seu cicle natural. Perdre-les quan som tot just a la primavera no és cap bon senyal i reflecteix la situació crítica en què es troben, tot just quatre setmanes després d'haver deixat de rebre aigua (que en aquest cas, els arribava amb goters).

Si els arbres arribessin a morir

La patronal catalana de la petita i mitjana empresa (PIMEC) ha xifrat en 700 milions d’euros les pèrdues si la sequera, a part dels cultius, també mata els arbres. A més a més, si s'arriba a aquest extrem, es tem que molts pagesos abandonin el camp ja que es tractaria d'una inversió perduda que difícilment podran repetir.

La pèrdua dels fruits, que habitualment es cullen al setembre, serà la menor de les preocupacions dels agricultors davant la possibilitat de mort dels arbres

Els efectes d'aquestes pèrdues afectarien de forma directa les butxaques dels catalans, que veurien com es disparen els preus de la fruita, tot en detriment d'una sobirania alimentària ja molt debilitada, ja que l'autoproveïment (és a dir, els aliments que consumim sense necessitat d'importar-los) passaria a decaure per sota del 40% actual.

Catorze anys més tard, el 2014, es va aprovar finalment la llei 11/2014 del 10 d'octubre, la primera destinada a garantir els drets de les lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia

Així ho ha indicat aquest matí Raquel Pueyo, regidora de Joventut, Festes i Noves Tecnologies, qui ha fet un repàs per la història de les lluites del col·lectiu per recordar que, per celebrar-la i continuar-la en pro dels drets del col·lectiu, el proper 17 de maig se celebrarà el Dia Internacional contra la LGTBI+fòbia.

Aquí la diada se celebrarà amb un seguit d'iniciatives organitzades de forma conjunta per l'Ajuntament de Mollerussa i el Consell Comarcal del Pla d'Urgell, segons ha indicat Pueyo des de l'Oficina Jove del Pla d'Urgell, situada a Mollerussa. Ho ha fet acompanyada de Mar Torrent, tècnica del Servei d'Atenció Integral a les Dones (SAID); Carles Esquerda, gerent del Consell Comarcal; Lourdes Fort, cap de coordinació de l'Àrea d'Atenció a les Persones; i Montse Llovera, tècnica de Joventut de l'Ajuntament de Mollerussa. Aquestes iniciatives estaran dirigides a públics diversos per convidar al conjunt de la societat a la conscienciació i a actuar davant la discriminació des de diferents àmbits.

Com hem d'actuar davant un cas de discriminació

Segons ha assenyalat la cap del SAID, les accions tindran un caire tan informatiu com lúdic i participatiu. Així doncs, Torrent ha avançat que, per una banda, la primera acció estarà destinada a la intervenció davant casos de LGTBI+fòbia, és a dir, a il·lustrar-nos per saber com cal actuar en aquesta situació, i donarà continuïtat a la primera acció que es va fer l'any passat amb la publicació d'un glossari LGTBI+ conjuntament amb el SAID de les Garrigues.

Enguany doncs, es publicarà un tríptic informatiu que, a manera de manual, recollirà la llei i el protocol que cal seguir davant d'un cas de discriminació d'aquest tipus. Aquest tríptic es repartirà entre els professionals que treballen a l'administració pública, així com dels centres educatius i de salut, qui tenen el deure d'intervenir en situacions de risc i/o discriminació, i qui han de posar-ho en coneixement dels cossos de seguretat perquè puguin actuar. 

Pintar-se amb els colors LGTBI+: una acció visual

Per altra banda, per visibilitzar el col·lectiu i posar fi a la discriminació, s'ha organitzat una acció més lúdica i visual que convidarà a participar als alumnes dels centres escolars. Concretament, ha indicat Torrent, de cara al 17 de maig es proporcionaran banderes amb els colors LGTBI+ que se situaran en cadascun dels centres educatius. Allà al costat, els alumnes hi trobaran unes ceres LGTBI+, amb el color de l'iris, amb els quals podran pintar-se i fer-se fotografies amb els companys per compartir-ho a les xarxes, amb els hashtags #estimacomvulguis, #17McontraLGTBIFÒBIA, #SAIPlad'Urgell, #IniciativaJuvenilMollerussa i #Mollerussalliuredesexismesidisciminacions. "Es tracta d'una manera molt visual de lluitar contra la LGTBI+fòbia", ha assegurat Torrent.

Per acomplir amb la iniciativa, els centres faran una excepció i els permetran fer ús dels mòbils per un dia, tot per una bona causa: visibilitzar el col·lectiu i fer l'acció extensiva a tota la població

Aquestes ceres també es repartiran entre els centres d'altres serveis, com el Servei d'Intervenció Socioeducativa, el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) i el Centre Obert La Banqueta, per convidar a participar a tothom qui vulgui i omplir les xarxes dels colors de la bandera.

Una Sex Truck a la Festa Major de Mollerussa

A més a més, coincidint amb el Dia Internacional contra la LGTBI+fòbia, la Festa Major de Mollerussa, que tindrà lloc aquest cap de setmana, es presentava com un punt d'afluència de públic que la Montse i la Míriam no han volgut deixar escapar. Per això, durant la JoveFest, un dels actes musicals que tindrà lloc dissabte de les 19 a les 22 h a l'avinguda del Canal, prop de l'Escola de Música, s'instal·larà una Sex Truck, una autocaravana que, a través de diferents materials audiovisuals, llibres i objectes diversos, ens convidarà a reflexionar i aprendre al voltant de la sexualitat, els feminismes i l'afectivitat.

Formació en gènere i sexualitat

Finalment, per iniciativa de l'Oficina Jove, i davant les demandes dels tècnics de Justícia juvenil, s'ha organitzat una formació específica sobre sexualitats i gènere que té per objectiu fer un correcte acompanyament als joves en medi obert (joves menors d'edat que han delinquit), ja que els professionals d'aquest àmbit han copsat que era necessari. Es tractarà, doncs, d'una formació impartida per l'ICA que tindrà una durada de 12 hores repartida entre 8 sessions i que començarà aquest divendres. Aquesta formació està oberta a tots aquells professionals qui treballen amb l'atenció a persones i col·lectius vulnerables.

La campanya s'estendrà fins la mateixa hora del dia 26 de maig, moment en què s'iniciarà la jornada de reflexió, el període en què ja no està permesa cap manifestació que influenciï el sentit del vot de les persones.

Les formacions polítiques s'han endinsat així en el període previ al dia de la votació que permet a les candidatures demanar el vot als ciutadans per mitjà d'actes públics i mitjans de comunicació

A la capital del Pla d'Urgell, el tret de sortida s'ha donat amb un acte a la plaça de l'Ajuntament a les 12 de la nit, moment en què s'han reunit tots els grups per enganxar els cartells de les seves respectives formacions als taulons situats a la plaça, així com per penjar les primeres pancartes. 

Des d'allà, els grups han iniciat una ruta pels carrers per continuar enganxant i penjant cartells i pancartes, dispersant-se per diferents zones de la ciutat.

Pels partits, malgrat els mitjans digitals, continua sent elemental fixar el missatge de campanya de manera física, amb cartells i pancartes electorals

Set candidatures a Mollerussa

A Mollerussa, els partits que han assistit a l'acte de fixació de cartells i pancartes com a tret de sortida a la campanya han estat Mollerussa Primer - ARA Pacte Local, la candidatura pròpia de Marc Solsona (PDeCAT), qui es presenta a la reelecció després del tercer mandat consecutiu amb majoria absoluta; ERC, que repeteix amb l'ara diputat al Parlament Engelbert Montalà; Junts, que encapçalats pel professor de la Salle Raül Aguilar es presenten per solitari; el PSC, que continua apostant per Joel Bastons; la CUP, una de les novetats d'aquests comicis; i el PP, que també manté Joan Simeón com a cap de llista.

 Vox, que també s'ha presentat a les eleccions d'enguany, no van assistir a l'acte d'enganxada de cartells i penjada de pancartes.

L'equip, que ha quedat subcampió continental davant el Telecable Gijón, ha assolit una gran fita històrica després d'haver ocupat titulars en múltiples ocasions (sota la presidència de Ramon Porta, el 2017 va pujar a la màxima categoria, i al llarg dels anys ha anat guanyant notorietat fins a arribar a competir amb els equips favorits a escala nacional) pel seu gran joc assolit al llarg dels seus 20 anys de vida.

Aquest s'ha forjat gràcies a un treball fet a consciència, d'una compenetració única que defineix un estil propi i diverses apostes ambicioses del club, com la de fitxar jugadores de categoria internacional com Luchi Agudo, Valentina Fernández, Sandra Coelho i Lara Barcons

Des de dalt del balcó de l'edifici consistorial, les jugadores van mostrar un cop més als vila-sanencs que l'orgull és mutu, assegurant que l'equip té "la millor afició del món".