De tant en tant, en Sánchez i els seus acòlits locals (Iceta, Cunillera o Granados) van repetint la mateixa cançó: que els referèndums divideixen. Tot i que ja sabem que en realitat no es refereixen pas a tots els referèndums, sinó només al que reclamem els catalans, la frase constitueix una barreja de cinisme, demagògia i falsedat colossals. I hi volia afegir d’ignorància, però ni els faig tan curts ni tampoc tan ingenus.

Un referèndum no deixa de ser una votació mitjançant les urnes com qualsevol altra, per expressar-hi col·lectivament una opinió política. Per tant, si un referèndum (que al cap i la fi només versa sobre una qüestió concreta) divideix, vostès poden imaginar-se perfectament el que poden arribar a dividir unes eleccions, on la població es pronuncia sobre multitud de qüestions. D’altra banda, acudir a les urnes no solament no divideix, sinó que constitueix l’única manera civilitzada de dirimir les divisions prèviament existents a la societat. És a dir, excepte en les dictadures, en la resta de comunitats polítiques quan la ciutadania està dividida sobre una qüestió (la que sigui) les urnes decideixen qui té la majoria i qui no, per tal que la divisió no paralitzi la presa de decisions i el criteri dominant pugui imposar-se democràticament. Per tant, en el cas que fos cert que les urnes poden dividir (en lloc d’expressar l’abast de la divisió preexistent) en el pitjor dels casos dividirien entre majories i minories, un forma prou plausible, diria jo, de resoldre un conflicte.

Què passa en una societat, quan la divisió ja existent no pot expressar-se civilitzadament a les urnes? Doncs poden passar unes quantes coses, però cap de positiva ni de desitjable. Pot passar que allò que no es pot votar, perquè uns quants dèspotes han decidit que és tabú, ho reivindiquin al carrer grups indignats emprant la força. Pot passar, també, que els qui consideren que són majoria i per això no se’ls permet votar, deixin de creure en la democràcia participativa i les institucions. I pot passar, finalment, que els qui no poden votar acusin amb raó als qui els ho impedeixen de tirans i de reaccionaris i els expulsin de qualsevol consens. És a dir, si en un país una majoria de ciutadans o un grup molt nombrós, no pot ni tan sols expressar a les urnes allò que vol o desitja i té la convicció que li han segrestat la seva voluntat democràtica, en nom de no sé quin principi constitucional o de quina unitat pàtria, el perill de fractura és imminent.

Si bé, doncs, els referèndums no divideixen, en el cas que s’impedeixi reiteradament celebrar-los, és molt probable que acabin fracturant la societat. Amb la diferència substancial que les divisions parteixen però les fractures trenquen. I no crec que passi desapercebut a ningú que una divisió, per profunda que sigui, implica la pervivència d’un espai comú, però el trencament suposa la creació de dos espais confrontats.

Els Estats Units, la Gran Bretanya o França (per esmentar tres democràcies sòlides) són avui societat profundament dividides. La Presidència de Trump, el Brèxit o la revolució de les Armilles Grogues, exemplifiquen la magnitud de les seves divisions. Ara bé, no són pas unes societats fracturades, perquè els seus ciutadans han pogut triar a les urnes quin president desitjaven o si volien pertànyer a la Unió Europea. I, sobretot, perquè els seus ciutadans saben que ho podran seguir fent tants cops com se’ls enxauti. S’imagina algú, per exemple, que amb l’excusa que podia dividir profundament els seu país, s’hagués vetat l’accés de Trump a les eleccions o prohibit el referèndum del Brèxit, invocant no sé quin precepte constitucional? És clar que no s’ho imagina ningú, perquè si alguns nord-americans o britànics, erigint-se en guardians de la resta, haguessin decidit què es podia votar i què no, els haurien titllat d’autòcrates. I els n’haurien titllat partidaris de totes les opcions, perquè més enllà d’allò que desitjaven votar haurien exigit poder-ho votar, fos quina fos la preferida.    

Ara bé, posseir una majoria absoluta només en escons no garanteix ni permet fundar una república catalana mitjançant una confrontació oberta amb l'Estat. No ho permet perquè podria afavorir una rebel·lió interna de gran envergadura, li mancaria legitimitat democràtica davant d’una comunitat internacional que tindria la major excusa de pes per oposar-s’hi i carregaria de raons l'Estat, que sempre podria invocar els drets de la majoria o de la meitat per reprimir-la durament.

Evidentment, no poder institucionalitzar encara la república i dotar-la d’una corporeïtat jurídica adient, no significa que no es pugui governar amb un programa republicà, perquè el resultat adés esmentat prou que autoritza a fer-ho. D’altra banda, i com ja he explicat, no existeix un projecte alternatiu consistent i els Comuns podrien compartir molts eixos d’aquest programa republicà, sobretot si incideix en polítiques avançades de regeneració democràtica,  denúncia dels privilegis i redistribució de la riquesa. Al meu parer, el proper govern hauria de fonamentar la seva acció política en quatre pilars: la preservació dels consensos que vertebren el catalanisme, l’eliminació de qualsevol rastre de corrupció, l’aplicació de polítiques de redistribució de la riquesa i de reforçament dels serveis públics bàsics i el foment de l’economia productiva i innovadora en front de l'especulativa (començant pels preus dels habitatges i dels lloguers), la monopolística i la subvencionada a perpetuïtat. És a dir, alhora que consolida, neteja, garanteix oportunitats a tothom i dinamitza, hauria d’oferir a la ciutadania catalana un model ben allunyat de l’espanyol. Per tant, si bé cal governar amb eficàcia i honradesa abans de tot, de passada cal contrastar permanentment aquest model de governança amb el de l’estat espanyol, entestat en persistir en sentit contrari. Mentre el govern del PP intenta anorrear l’escola catalana i derruir TV3, s’amara de corrupció fins el coll, fa minvar l’estat del benestar i afavoreix els amics comissionistes del gran capital de l'IBEX, la nostra república incipient pot esdevenir l’antítesi capaç de seduir als qui encara no hi combreguen però poden compartir-ne molts dels seus valors.

Un programa d’aquesta mena podria permetre, doncs, no solament seguir exigint, sense fer cap concessió, l’emancipació nacional plena per qüestions de llibertat i de democràcia, sinó com a condició imprescindible per prosperar econòmicament i cohesionar la  societat. Incrementaria, per tant, la legitimitat del projecte republicà cara enfora i la credibilitat i les adhesions cara endins.

Ara bé, prioritzar la tasca de governar des de les institucions recuperades amb un president present al territori que no atorgui l’excusa a l’Estat per seguir paralitzant-ho tot, no significa acatar l’existència de dirigents polítics presos o exiliats, la deriva autoritària del govern i la resta de poders centrals o la repressió indiscriminada de la dissidència republicana. Perquè governar i gestionar és compatible perfectament amb seguir reivindicant, denunciant i rebel·lant-se contra l'Estat, que intenta escapçar el projecte republicà i atemorir les seves bases, i sense les institucions no és possible fer la República. Mentre a Barcelona es prenen les decisions que afecten els nostres interessos quotidians i es fa rutllar el país, a Brussel·les el govern de la Generalitat també s’hi pot reunir periòdicament per palesar que fins que no se’ns permeti autodeterminar-nos els catalans seguirem dempeus expressant la nostra sobirania nacional i reclamant el dret a fer efectiva la república que ja hem anunciat. 

Sense rendir-nos, ni renunciar a res ni recular ni un pam, posem-nos, però, a governar. Posem-nos-hi per tal d’evidenciar als catalans que encara no comparteixen el projecte republicà, que persegueix la regeneració democràtica, l'empoderament nacional i social i la dinamització econòmica i que no té cap alternativa plausible. És a dir, cal convidar-los a triar entre un règim tirànic i col·lapsat per la corrupció, endeutat fins al coll, amb un sistema de pensions en fallida i decidit a esclafar penalment i policialment el moviment d’emancipació català, o la nostra república en construcció. No tinc dubte que finalment la tria esdevindrà una qüestió de consciència, de dignitat i de possibilitat de prosperar, més enllà dels sentiments patriòtics o identitaris legítims  de cadascú.

En què em baso per afirmar que Espanya és una demodura ? Doncs posaré tres exemples crec que ben il·lustratius i fàcils de contrastar. Als EEUU el president Nixon va haver de dimitir per haver espiat els seus rivals polítics, en el famós cas Watergate. En la demodura espanyola, l'exministre Fernàndez Diaz i els seus acòlits del PP català van dissenyar l'Operació Catalunya, una cas escandalós i greu d'espionatge i encalçament a l'independentisme des de les clavegueres de l'Estat, i no solament no va dimitir sinó que ha estat premiat amb la presidència d'una comissió al Congrés. Fiscalia, malgrat que el propi Congrés ha corroborat l'existència d'aquesta operació d'estat bruta, ni tan sols ha obert diligències per investigar-ho. A Itàlia, quan es va constatar que el partit socialista i la democràcia cristiana s'havien corromput reiteradament i massivament, juntament amb altres partits, Mani Pulite (un grup de fiscals) amb la col·laboració de molts ciutadans indignats, va decidir processar els seus capitostos i molts empresaris, fins a provocar la seva dissolució. Aquí, el PP, que té més de 40 sumaris oberts per corrupció i supera els 900 imputats, segueix  presidit pel mateix senyor que figura als papers de Bárcenas i és alhora el president del govern, mentre desapareixen testimonis i inculpats, els casos s'eternitzen als jutjats, es recusen jutges i es destitueixen fiscals. La Gran Bretanya quan la nació escocesa, governada per un partit independentista que havia obtingut menys vots que Junts x Sí i la CUP,  va sol·licitar un referèndum d'autodeterminació, hi va accedir. Aquí hem vist tots què ha passat : després de cinc anys d'esgargamellar-nos sol·licitant un referèndum pactat, hem hagut de celebrar-ne un pel nostre compte que ens ha dut a rebre cops de porra indiscriminats, a tenir el país ocupat i a tenir mig govern empresonat i l'altre mig a l'exili.

A la demodura espanyola, doncs, hi impera un tarannà autoritari d'arrel franquista que emparant-se en les formalitats democràtiques conculca l'estat de dret, ignora la divisió de poders, utilitza l'aparell de l'estat sectàriament, manipula els mitjans de comunicació, reprimeix la dissidència ideològica i política brutalment i interpreta i aplica la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic sense cap garantia d'equanimitat ni d’imparcialitat. S'utilitzen doncs les institucions democràtiques trepitjant els valors que haurien de sostenir-les i per aconseguir propòsits oposats als fins pels qual van ser creades. És, per tant, una democràcia sense gaires demòcrates, que a sobre o bé són a l'oposició o bé són còmplices per omissió dels abusos i arbitrarietats que es cometen reiteradament. 

 Aquesta demodura té tres tabús fundacionals i dos enemics acèrrims a batre. Els tres tabús són: la unitat d'Espanya, la monarquia i la poderosa trama de poder de Madrid, que configura un capitalisme oligàrquic, comissionista, improductiu i radial que manté subjugats amplis territoris amb el repartiment indiscriminat de subsidis. 

El seu primer i ara principal enemic és l'independentisme català, perquè amenaça alhora la sagrada unitat d'Espanya, la seva monarquia catalanofòbica i els privilegis de la trama de poder descrita, que el BOE s'encarrega de preservar. En el cas de l'independentisme, com hem pogut comprovar aquests dies amb la querella presentada contra el govern i la Mesa del Parlament, el conceben com una malèfica heretgia que cal exterminar amb esperit inquisitorial prescindint de qualsevol garantia processal, inventant-se tipus penals i esquarterant l'estat de dret. Pretenen jutjar l'independentisme no pas pel que ha fet, sinó pel que representa, és i vol, com es feia amb els heretges medievals. L'altre enemic a batre, si de cas, és el moviment de regeneració democràtica i empoderament social  que va sorgir el 15-M i que Podemos ha volgut encarnar. Només cal veure com els gestors d'aquesta demodura van actuar quan semblava que Podemos podia desbancar el PSOE com a principal partit d'esquerra i es van dedicar a difamar-los sense escrúpols. Si una dia esdevinguessin una alternativa de poder real capaç d'anorrear els privilegis dels qui dirigeixen la demodura i expulsar-los del poder, patirien en la seva carn molts o tots els abusos i arbitrarietats que ha patit l'independentisme.

Per tant,  la disjuntiva és diàfana i evident : o demodura espanyola o república catalana.