La polèmica sobre les mal anomenades “macrogranges “ ens hauria de motivar una pregunta a la societat, una pregunta que ens l’hauríem d’haver fet fa anys: Qui hi ha darrera de cada granja? Tal vegada, el titular de la granja sigui un pagès, que generació rere generació ha  anat fent créixer la seva granja, per poder viure.

Les demandes de la societat per tenir aliments més sans, segurs i sostenibles amb el marge de la ramaderia cooperativista o pròpia és difícil. Una opció per continuar en el sector va ser la integració a empreses vinculades a escorxadors o fàbriques de pinso. Penseu que, a Catalunya, el 75 % del porcí i el 90 % de l’aviram de carn estan integrades en aquestes empreses.

La ramaderia sempre ha estat un suplement a la renda dels pagesos, la seva principal font d’ingressos han estat les feines del camp sigui extensiu de cereals o fructícola. Però, a partir d’aquest canvis de tendència, dins de la ramaderia amb més professionalització, la necessitat d’optimització de les nostres granges i d’amortitzar les inversions s’ha treballat amb nuclis més grans per la cria dels animals i la ramaderia ha guanyat pes en els ingressos de la finca. En aquesta situació, altres no van poder seguir el ritme i van deixar l’activitat.

A partir d’aquí, en els últims temps, sorgeixen noves granges on els titulars són empreses sense arrelament a l’àmbit agrari, ja siguin fons d’inversors o grans especuladors, per poder suplir i ampliar la demanada que hi ha hagut de carn de porcí i d’aviram.

Com a país, hauríem de saber quina ramaderia volem. Les indústries del sector i l’administració catalana haurien de reflexionar sobre quin model és més interessant per al conjunt de la nostra societat. És a dir, si volem una ramaderia portada per pagesos i ramaders amb anys de dedicació treballant amb els animals o la ramaderia que està en mans de gent que ve de fora del sector. Sabem que les  empreses agroalimentàries volen més aquestes últimes. Amb tot, qui en sortirà perdent? Com sempre, serà el petit o mitjà  pagès, que viu i fa viure el món rural, a diferència d’aquells que venen al món rural a treure un bon rendiment sense aporta-hi res a canvi.