La nostra actualitat encara permet una certa invisibilitat pel que fa a assumptes humanitaris que requereixen una immediata resposta i acció. I és que alguna cosa s’està fent malament si Espanya es considera el segon país per sota de Mèxic, amb més casos registrats d’explotació i tràfic de dones; arribant a generar fins a cinc milions d’euros de benefici. Per dia.

Estar al segle XXI no és pas sinònim d’avenç i progrés, no hi ha afirmació ni prova més contundent que la constant violació dels drets humans en el nostre actual context social. El tràfic i l’explotació de dones és un més d’aquests atemptats contra els drets humans, un negoci extens que es mou entre l’explotació sexual, laboral, tràfic d’òrgans, treballs forçats i tants d’altres tipus de maltractaments dels que es serveixen aquestes organitzacions delictives per treure un benefici econòmic considerable a costa del sotmetiment i l’esclavisme de persones determinat pel factor gènere, ja que la gran majoria de les víctimes, són dones i nenes. 

L’Institut Europeu pel Control i Prevenció del Crim afirma a través d’un dels seus estudis, que 500 mil persones aproximadament, resulten sent víctimes de tràfic cada any. Si desglossem aquesta dada numèrica per parlar de les persones que finalment acaben sent introduïdes en les xarxes de tràfic amb finalitats sexuals, s’estima que el 98% de les víctimes, són dones.

Són dones que resten sota permanent vigilància, que pateixen maltractaments tant físics com psicològics; dones i nenes que pateixen els prejudicis i la discriminació per part dels clients i sovint dels mateixos proxenetes ja que la gran majoria provenen de països pobres i discriminats. Aquestes dones, treballen entre 10 i 13 hores seguides exercint la tasca de satisfer el plaer sexual de l’home que la compra, no se’ls permet rebutjar cap client ni cap pausa de descans, per això sovint són drogades amb alcohol i altres substàncies per mantenir-se despertes, poder treballar més hores, i ser més rendibles econòmicament pels seus dominants.

El problema? Molts. El principal? Que al segle XXI encara hi hagi persones que consumeixin aquesta mena de serveis sexuals patentats per xarxes delictives de la mateixa magnitud a la del tràfic de drogues i armes. Que encara es consenti el concepte de la dona com a objecte. Com a benefici. Com a compra. Com a possessió.

Avui, dia mundial contra l’explotació i el tràfic de dones, que quedi patent que les dones no han nascut per ser exportades i explotades com objectes. Que quedi present que les dones, hem nascut per ser lliures. Per ser les úniques responsables dels nostres destins.

Però les aparences enganyen, ens ho han dit des de sempre; i potser, que l'11 de febrer estigui destinat a promoure la participació de les dones en condicions de plena igualtat en les esferes científiques, hauria d’estar plantejat com una petita derrota.

El fet que al segle XXI necessitem que es reconegui un dia com aquest, ens demostra que encara ens queda molt camí per fer. Molt camp per córrer.

Les dones i les nenes segueixen sent discriminades en molts àmbits de la societat. La lluita femenina és constant, però resulta difícil trencar les barreres econòmiques, socials i culturals en el camp de la ciència.

Quin valor, les dones. Quin exemple a seguir aquelles antecessores que ens van deixar milers d’escletxes obertes en els camps científics i tècnics per a que les poguéssim seguir. En un món que estava exclusivament reservat pels homes, elles van saber arromangar-se i no fer-se enrere. I malgrat l'àmbit hostil al que es veien exposades, van saber lluitar per obrir diferents camins de la investigació en el que avui les dones, juguem un paper important.

I seguim recordant els mèrits de Marie Curie, física i química polonesa que va ser pionera en l’estudi de les radiacions i la primera en emprar en terme de la radioactivitat. I a la Rosalind Franklin, a qui devem el descobriment de l'estructura de l'ADN i el desenvolupament de la biologia molecular. A l'Ada Byron, comtessa de Lovelace, que va ser la primera programadora de la història dels computadors i que va participar en el disseny d’una màquina analítica capaç de resoldre equacions diferencials.

El moviment ecologista li deu mèrits a Rachel Carson, biòloga marina i ecòloga precursora de tal moviment. Maria Margarethe Kirch, que va ser una astrònoma alemanya coneguda per la publicació de calendaris i efemèrides. O Grace Hopper, que a més d’haver estat pionera en el món de la informàtica, va ser miliar nord-americana amb el grau d’almirall.

És injust, haver triat aquests noms a l’atzar quan hi ha milers de dones que van fer descobertes gegants en aquests camps tan espectaculars de la ciència. Elles van deixar la primera petjada en el camí, nosaltres ara, les seguim.

Aparteu-vos. Aparteu el món, que vénen les dones amb ganes de córrer. Aparteu-vos, aparteu-vos tots que hem nascut del ventre de la mare ciència i li donarem un nom de dona. I si no ens hi feu lloc, tranquils, que venim carregades de paciència i que com bé diu la dita, és la mare de la ciència.

Durant les vacances de Nadal, el procés de recuperació que es va iniciar al 2010 per recuperar les trinxeres republicanes de Montgai, es va veure estroncat per un acte vandàlic. Un acte d’extenses destrosses immesurables que el poble no ha perdonat. 

La bandera de la covardia onejava sobre les trinxeres del Tossal de Montgai el 20 de Gener a primera hora del matí quan desenes de persones anaven apareixent per oferir les seves mans en la reconstrucció. Una bandera negra, amb els colors de la rancúnia, l’odi, la covardia, la crueltat i la por, planejava sobre els assistents que anaven arribant. Només l’he vist jo. Només jo he estat testimoni de la rebel·lió de límits descomunals de la bandera, que no dansava a so del vent, si no al ritme que ella imposava.

Què fàcil ha estat, malgrat tot, desterrar l’odi d’aquestes trinxeres quan desenes de persones s’han arromangat i han deixat amb les seves petjades, la cota plena de dignitat, de coratge, de valentia i d’amor.

No ha estat fàcil recuperar l’estat de les instal·lacions bèl·liques existents. El sol persistent ens ha fet mirar al cel. Dues banderes onejaven al vent mentre Raimon cantava omplint els silencis d’aquella guerra encara viva. La bandera de la república i la bandera de les brigades internacionals: s’havia acabat la foscor de la tela negra.

Som massa joves, sí, i també inexperts. I al cap i a la fi, uns entendrem més de banderes, i altres n’haurem de preguntar l’origen; però avui estem satisfets i plens d’orgull de la bandera que ha plantat la nostra gent ponentina. Una bandera que ja per sempre onejarà tossuda vetllant aquestes trinxeres.

Perquè d’això en sabem. Sabem molt més de principis i valors que aquells que van pujar a la cota amb el desig de destruir. I en sabem per aquesta gent nostra que portava per bandera un somriure d’orella a orella, pics i pales com a armes, granades de mà plenes de vida; i l’esperança i la il·lusió de munició. Amb aquest coratge mai necessitarem refugis. I potser som joves i no en sabem massa; però a arrelar banderes, ningú ens guanya.

Molt agraïts a l’alcalde Jaume Gilabert per haver-nos rebut amb l’afecte del que sempre disposa, i molt agraïts a totes les persones que avui han alçat la bandera de la dignitat i la victòria amb nosaltres.