S’ha fet molta feina, és cert i cal un reconeixement als moviments feministes, associacions de dones i moltes dones anònimes que van lluitar pel reconeixement dels nostres drets i segueixen lluitant perquè no es qüestionin ni patim cap retrocés en la seva aplicació. S’han introduït canvis importants fruit de la pressió de les dones però cal tenir clar que els que són realment decisius són els canvis de paradigma, canvis que han de tenir com a objectiu el desterrament del patriarcat dels nostres esquemes mentals. Si no anem cap aquí el poder masculí sobre les dones ens continuarà impedint arribar a una societat plenament lliure i igualitària.

S’ha fet molta feina però ens queda, tant o més, encara per fer. La bretxa salarial, la feminització de la pobresa, la doble discriminació de les dones immigrants racialitzades, la manca de valoració de les professions vinculades a les cures, el sostre de vidre, el ple exercici del dret al propi cos, la penalització de la maternitat en el mercat laboral o per promocionar professionalment....les múltiples violències que s’exerceixen contra les dones i un llarg etcètera de vulneracions dels nostres drets.

Des del moviment feminista es planteja aquest 8M com una jornada de vaga de 24 hores, amb accions, durant tot el dia de denúncia i reivindicació de totes aquestes i altres vulneracions de drets. Des d’ERC i Jovent republicà hi donem suport i cridem a la mobilització. Donem suport a la vaga laboral, de cures, de consum i estudiantil, la vaga total. 

Cridem també a la mobilització, perquè les dones hem de ser protagonistes en la  desconstrucció del patriarcat, arran del masclisme i les desigualtats que se’n deriven, però també perquè volem construir societats més justes i equitatives, societats on puguem gaudir de l’espai públic amb total llibertat i seguretat, de dia i de nit.

Fem una crida pel 8 de març a totes les dones a no treballar, no consumir, no anar a classe i molt important, deixar la cura de la llar i la família als homes que de ben segur seran aliats nostres en aquesta lluita i ens donaran suport, des de la vora, a les nostres reivindicacions.

Dones, sortiu al carrer i participeu, sigueu actives en la construcció del nostre futur.

Cada 25 de novembre recordem, honorem i commemorem les dones víctimes de la violència masclista, denunciem, rebutgem  i condemnem els nombrosos actes de barbàrie masclista que van degotejant impassible i reiteradament obstinats ant rere any. Comptem les víctimes, fem minuts de silenci, accions necessàries, però els homes continuen violant, assetjant i assassinant dones.

Aquest drama social és només la punta de l’iceberg, és en molts casos la darrera i culminant conseqüència d’un cúmul d’actituds de violència masclista de més baixa intensitat, de vegades de tant baixa intensitat que ens passen desapercebudes. Per això, em revela i enutja profundament quan, se’ns tracta d’exagerades a les dones que posem el dit a la nafra i parlem de l’origen, de la llavor que acaba germinant en violència extrema.

Cada cop que es fa una insinuació masclista o un petit forçament, ni que sigui verbal, o fins i quan s’explica un acudit clarament masclista i cap veu ho recrimina, estem adobant la llavor. Si no prenem consciència social de l’origen d’aquesta xacra, estem perdudes, la societat està perduda perquè mai eradicarem la violència masclista sinó és d’arrel, i any rere any, cada 25 de novembre continuarem escrivint articles per posar el drama en la seva autèntica dimensió, per posar-nos davant el mirall de la realitat heteropatriarcal, per alertar-nos d’on ve el mal, haurem avançat ben poc en l’eradicació del masclisme com a normalitat social.

Segur que bona part de la ciutadania de Lleida que hi viu o hi passeja no la coneix. Per què?

Passa sovint que els personatges a qui honorem amb un carrer ens són desconeguts, malgrat hauria de formar part del nostre entorn memorístic. Igual que coneixem més Víctor Fleming o Albert Einstein que no pas els lleidatans Victorina Vila o Albert Coma Estadella. En molts dels casos es tracta d’un oblit involuntari o, simplement, desconeixement. Però hi ha casos en què, si em permeteu, crec que l’amnèsia és volguda.

Qui voldria viure en un carrer que porta el nom d’un genocida o un feixista? De ben segur que els veïns del carrer Alcalde Areny no. Un alcalde que va tenir un mandat curt (1939-1941) però que en va fer molta, de feina. Durant el mandat de Ramon Areny Lleida tenia, a banda de la presó, tres camps de concentració i es van afusellar 558 persones, 148 de les quals sense judici. En aquests anys, 169 persones van morir a la presó i 359 persones van ser expedientades pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Com diu la Viquipèdia, sí, fins i tot la Viquipèdia ho recull: “tot i aquest polèmic llegat, actualment Lleida té al seu nomenclàtor l'Avinguda Alcalde Areny”.

Un carrer és un espai compartit, hi passegem amb la parella, esperem l’autobús i hi vivim, és una de les senyes de la nostra identitat, fins i tot hi estem empadronats. De fet, hi ha veïns i veïnes de Lleida que estan obligats a identificar el seu domicili amb personatges com l’Alcalde Areny, que va fer matar i depurar lleidatans i lleidatanes que van patir la repressió de la postguerra després d’haver patit la guerra.

Els espais públics són compartits, cert, però han de ser compartits en llibertat. La bandera de l’arc de Sant Martí és el símbol del moviment reivindicatiu del col·lectiu de LGTBIQ i segurament no està ben vist per tota la població, com tampoc el puny alçat que ha esdevingut el símbol comunista, per posar dos exemples. Tots aquest símbols divideixen? Crec que no, malgrat que no són compartits per la totalitat de la ciutadania perquè no vivim en una societat totalitària. El mateix passa amb l’expressió lliure de les persones i institucions que llueixen un llaç groc a la roba o als balcons. Hi ha causes amb més càrrega política que altres però aquesta càrrega no hauria d’implicar la seva criminalització ni discriminació.

Compartir els espais públics no implica, doncs, unanimitat. De fet, els espais públics han de ser plurals i no pas neutrals com alguns han defensat últimament. Perquè imposar la neutralitat, acaba esdevenint l’absència d’opinió. Perquè la neutralitat entesa com a homogeneïtzació del pensament ens acaba transformant en una societat totalitària.

Per què costa menys treure milers de llaços grocs que una desena de vestigis franquistes? Per què els ciutadans de Lleida hem de pagar amb diners públics la intolerància amb la llibertat d’expressió i en canvi se’ns estalvia la neteja de la brutícia franquista que resta als nostres carrers? Hem d’exigir, doncs, invertir els termes. Senyor Ros, el franquisme i el feixisme no representen a la ciutat de Lleida. Els llaços solidaris sí. Siguin roses, verds, negres o grocs.

Què passaria si totes les dones paréssim de consumir, treballar a casa en les tasques de la llar, deixéssim de tenir cura dels nostres, de treballar en la nostra feina remunerada, d’estudiar.... demostraríem que sense nosaltres no es produeix, i sense nosaltres no es reprodueix.

Aquesta gosadia la van començar les dones argentines que van promoure la primera vaga global de dones de treball productiu i reproductiu el 8 de març de 2017. Milions de dones de 70 països, des d’Argentina a Polònia o des de Turquia als Estats Units, han seguit l’exemple. 

Aquesta és una mobilització, una crida a la vaga que va més enllà d’una aturada laboral del treball remunerat, és una vaga que pretén posar damunt  la taula la discriminació que patim les dones no només des del punt de vista de la bretxa salarial, que també, pretén, com deia posar sobre la taula el paper de les dones en l’àmbit de les cures, de l’associacionisme, del consum (és imprescindible denunciar l’elevat cost dels productes d’higiene femenina, productes que hauríem de ser considerats de primera necessitat) i la vida estudiantil.

La bretxa salarial hi és perquè qui la patim som les dones i no perquè la nostra preparació professional sigui menor que la dels mascles, com alguna llumenera ha insinuat, la patim senzillament  per la nostra condició femenina.

Però res és gratuït ni intranscendent, perquè el sistema econòmic en el que estem sotmesos no entén de valor afegit quan aquest es refereix al capital humà femení. Com quantifiquem el volum salarial mundial que representaria pagar les tasques d’higiene i manteniment de la llar; l’economia domèstica; la cura, entre altres, dels fills i de les persones dependents; la gestió dels afers mèdics, escolars o formatius, i, en general, totes les accions que persegueixen el benestar del nucli familiar? Quan val el temps femení? Res.

Els números d’aquest  sistema  econòmic surten, perquè hi ha activitats i feines que no es paguen i que fan que el sistema productiu sigui rendible. Canviar això implica canviar-ho tot i estem fartes de sentir que els mercats volen ordre i estabilitat, no canviar l’estatus quo. Però, es clar a costelles de les dones del món.

Entenc que serà molt difícil aconseguir una real i efectiva vaga de totes les dones, per això hauríem agraït més implicació i ambició per part dels sindicats majoritaris i institucions que han de servir d’exemple. Si més no, servirà per interpel·lar-nos ,tossudament un altre 8 de març sobre la discriminació real i constant que encara patim les dones només pel fet de ser-ho i les implicacions econòmiques que això té; sense perdre de mira l’objectiu final, que no és altre que subvertir l’ordre mundial basat en un discurs heteropatriarcal.

L’assassinat és l’expressió extrema d’aquesta situació, de com funciona la nostra societat respecte a la relació entre homes i dones. Tot i els anys de lluita no s’han aconseguit encara, arrencar de la nostra societat l’arrel del sotmetiment de les que estem discriminades.

La nostra societat ha construït una idea de mascle i dona determinada, fonamentada en el poder que té un sobre l’altre. En aquest ideari de mascle, el problema no és com són el homes, sinó quin és el paper que la societat ens permet tenir a les dones. La idea de que qui mana és el mascle no ha canviat. Quan es produeix violència masclista de qualsevol mena o intensitat, ell considera que la dona que té davant no està respectant o tenint en compte, el paper que la societat li diu, en tot moment, que ell té. Ell és el mascle i ell mana. Aquesta és la lògica ancestral i incrustada que perpetua les moltes violències diàries que patim les dones, les microviolencies, és a dir tots aquells elements que en la quotidianitat de les nostres vides, va posant les dones, “al nostre lloc”, al lloc que la societat ha convingut, hem convingut tenim.

Després de tants anys de polítiques públiques d’igualtat i d’implicació pedagògica els trets estructurals masclistes no s’han mogut. Ho demostra la campanya endegada pel Ministerio de Salud, campanya que alerta sobre els perills del consum d’alcohol en joves. La campanya és el fidel reflex del que estava dient, el missatge relaciona, en el cas de les noies, el consum d’alcohol amb les relacions sexuals sense consentiment. Senyores i senyors del Ministerio de Salud, les relacions NO CONSENTIDES són VIOLACIONS, anem begudes o no!

El dramatisme de tot plegat és que la campanya que surt del Ministerio és una mostra ben il·lustrativa, un reflex, de la societat masclista en la que homes i dones vivim. El més greu és la manca de responsabilitat social, la incomprensió, la incompetència  extremadament perillosa de les autoritats espanyoles, els responsables de les polítiques de prevenció, envers les agressions sexuals.

Com diu la sociòloga Cristina Sànchez, la societat ens ha fet masclistes, tots som sexistes, fins i tot quan no volem.

El primer pas és reconèixer-ho, el següent, adonar-nos que els patrons tradicionals on s’arrelen aquest tipus de comportaments no han canviat. Si gratem una mica ens adonem que les nostres conductes en les relacions home-dona són esclaves, es construeixen, en base a mites o creences associades a l’amor romàntic, i la seva deriva en violència masclista. Ho exemplifiquen les frases “Si sent gelosia és perquè t’estima” o “Renunciaria a tot per amor”.

La pregunta que ens hauríem de fer com a societat és perquè persones aparentment normals quan exerceixen qualsevol tipus de violència masclista, no es plantegen en cap moment que allò que estan fent no es pot fer.

La resposta està en la suma de tots aquells petits elements quotidians que situen les dones com a subjecte utilitzables, discriminables i responsables de tot allò que els hi succeeix, criminalitzant les víctimes. El darrer cas l’hem viscut en el judici de la violació a una noia per part d’un grup d’animals, anomenats La Manada, i mai tant ben dit, en la festa dels Sanfermins.

Mentre responsabilitzem les dones de totes les agressions que pateixen, sigui per la seva indumentària, les festes a les assisteix o el grau d’alcohol que ha ingerit continuarem perpetuant l’esquema mental masclista i continuarem lamentant-nos cada 25 de novembre per les dones mortes a mans de mascles, que això sí, les estimaven molt.

Aquell va ser l’inici de la política de la por; la por com element desmobilització, com a arma de violència política.

Aquella República que havia nascut com un esclat de llibertat es veia sotmesa no només a l’atac militar del cop d’estat, sinó també a la dictadura de la por. En una ciutat com Lleida, la por que van viure els ciutadans aquell fatídic 2 de novembre va amarar la pell dels lleidatans i lleidatanes per molts anys. La por va ser com la boira humida que, de mica en mica, et xopa la roba i s’endinsa en el més profund de l’ànima i no només per aquella generació, sinó també als que vàrem néixer molts anys més tard a qui, quan arribava tot sants no se’ns recordava només el dia dels difunts sinó també els assassinats en la massacre del dia de les ànimes.

El poble va ser vençut per la desigualtat del combat, pels aliats que no van fallar al bàndol feixista i sí van fer-ho al republicà. El bàndol republicà, aquell que defensava el legítim ordre establert democràticament en forma de República, es va quedar sol per l’abandó d’aquells aliats europeus esporuguits per l’aterradora força dels règims feixista i nazi. Sí, ells també van ser víctima de la por i s’hi van rendir.

Però el poble es va aixecar i va resistir 80 anys les estratègies de l’estat per imposar la seva llei i el seu ordre continuen essent les mateixes, l’atac a la població indefensa. Avui mentre escric aquestes línies em venen a memòria les imatges dels darrers atacs a la ciutadania catalana que pacíficament esperava davant els seus col·legis electorals l’1 d’octubre per votar.

L’estratègia de la força bruta per sobre de les idees, la força bruta exercida sobre la població indefensa. Poques coses han canviat després de 80 anys. Vivim en un miratge de democràcia espanyola que continua ancorada a les pràctiques decimonòniques, “alzamientos” i règims de la por i la violència.

El millor homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 2 de novembre del 37 és la nostra ferma i pacífica defensa de la llibertat.

El patrimoni artístic i històric de les terres lleidatanes respon a un passat comú que no es pot obviar: els territoris catalanoparlants que formen La Franja i que vinculen Catalunya i l'Aragó, que n'és part intrínseca. Dit d'altra manera, no s'entén el patrimoni cultural, històric i, fins i tot social, català sense la realitat de La Franja.

Però el govern d'Aragó s'entesta a construir barreres humanes, socials i culturals per un interès polític, adduint drets patrimonials.

En les reclamacions presentades en tribunals d'Osca (que podríem considerar art i part) hi ha una clara voluntat política que res té a veure amb criteris de coherència històrica, museística i de conservació.

Cal tenir clar que totes les obres que conté el Museu tenen plena legitimitat per ser-hi i ser exposades i, no només legitimitat, sinó també la legalitat que emana del Dret mercantil. No estem parlant d'espoli, conseqüència d'ocupacions o conquestes militars, ni de compres fraudulentes o robatoris. No és això, senyors, encara que de vegades es vulgui vendre així. Estem parlant d'una compra-venda legal. Estem parlant d'accions que s'atenen a la legalitat vigent. Són obres comprades legalment, sota l'empara de la llei, la mateixa que tant agrada esgrimir segons a qui i segons li convé. Estem davant d'una qüestió de fermesa institucional i gairebé diria nacional. Els tribunals ja van dictar sentència i fins i tot el Tribunal Constitucional ja ho havia fet.

El govern d'Aragó fa trampa quan demana la restitució de les obres a la seva ubicació original, quan sap perfectament que això no és possible. La seva intenció és dotar d'obres el Museu Monzón-Barbastro, un museu que, d'altra banda, va néixer amb aquesta clara voluntat i ni està ubicat a La Franja ni tracta les obres en la seva contextualització històrica. És més, l'ignora, de forma volguda per criteris estrictament polítics.

Podria semblar que el govern d'Aragó va crear aquest museu amb pocs recursos i ara vol emplenar-lo amb obres que no són seves, que s'han restaurat i conservat per altres i a costelles de la Generalitat. Ens costa creure que sigui així.

Realment el govern d'Aragó està disposat a utilitzar la coacció econòmica per sostreure les obres del Museu de Lleida? S'adonen del que això pot representar? S'imaginen tribunals de diferents parts de l'Estat espanyol declarant nuls contractes legals de compravenda signats amb ens públics o bé particulars d'arreu de l'Estat, argumentant raons patrimonials? Començaran els tribunals d'Osca a reclamar totes les obres que ells considerin que són patrimoni seu? També ho faran als particulars?

Realment si no fos tant greu, seria esperpèntic. És, de totes totes, lamentable.

L'excepcionalitat de la situació demana unanimitat i fermesa per part de tots els estaments de la ciutat i del país. No és una qüestió exclusivament lleidatana, és una qüestió nacional. La preservació del nostre patrimoni és cabdal en la construcció de les estructures d'estat. De fet, és una estructura d'estat.

Per dignitat nacional, unanimitat i fermesa.