Just avui resten 365 dies per les properes eleccions municipals, les més properes. La dicotomia que ens trobarem davant les urnes d’aquí un any serà evident, votar els de sempre o votar als qui canvien les coses. Què ha fet la Paeria els últims 3 anys? El Carnet jove municipal o l’impuls de la masoveria urbana, entre altres. I encara queden moltes dinàmiques per canviar i conquestes de nous drets per aconseguir, com el nou casal autogestionat pel jovent o unes festes majors al servei de les entitats juvenils. Amb el nostre vot podem evitar que tornin a governar els de sempre. Per això, jove, cal que et mobilitzis, per seguir fent moure la Lleida que construeixes, il·lusiones i imagines dia rere dia. Que ningú mai més ens digui que no ens interessa la política, perquè la fem sempre i també la farem d’aquí un any elegint una Paeria al nostre servei. Governem-nos!

La ciutat de Lleida i la comarca del Segrià també han esdevingut claus per l’organització juvenil amb més històrica i més gran del país. Gabriel Ramon, Marc Estruch, Minerva Porté, Josep Espasa, Amanda Pujol, Raimon Segura, Pol López, Roger Blàzquez i Ramon Gras són només alguns dels referents de molts nosaltres, que militants com ells, van decidir optar per rebel·lar-se d’un estat i d’un sistema que ens priva de llibertat i ens ofega de vida. A la comarca i a la ciutat, amb 90 anys a les esquenes, som l’organització hegemònica del moviment juvenil i seguim amb els nostres ideals intactes com sempre. I és que les JERC, com tota eina, sempre serà útil fins que arribi als seus objectius. Avui, com  fa 90 anys, segueix afilada i sempre a punt fins la victòria final. Amb els objectius intactes: la independència i el socialisme. Per tots els que ens han precedit, i seguint el fil roig del combat, seguim i seguirem!

Molts cops les administracions entenen la infància com un apèndix en les polítiques públiques. L’actual regidoria d’Educació ha endegats canvis valents en la segregació escolar, però cal seguir. La infància de Lleida requereix de referents educatius que fomentin la llengua entre la canalla, la reducció de desigualtats i la cultura del servei cap a la comunitat, sempre sincronitzats amb la nova cultura audiovisual. L’apoderament d’una futura ciutadania crítica i implicada en els afers públics comença a la infància, i és necessari posar fil a l’agulla quan abans millor. Amb la nostàlgia encara s’escolta l’escatakatacruinx a algunes festes de joves, però la necessitat s’imposa sense més demora.

La simbiosi carrers-institucions és necessària per poder-los fer front. De fet, el moviment juvenil tenim clar que des dels carrers la podrem combatre, i per això ha sorgit la Plataforma Antifeixista de Lleida. Les institucions, doncs, tenen deures pendents. Vetar l’extrema dreta per fer actes a la via pública i als equipaments municipals ha de ser un imperatiu per totes les administracions, siguin del color que siguin. Si realment volem vetar el neofeixisme mereixem unes institucions valentes contra l’extrema dreta i disposades a construir la #LleidaAntifeixista amb fets.

L’alcalde més breu de la història de la ciutat es vanta que el PSC va crear els consells de barris entesos com una forma de participació ciutadana descentralitzada a les realitats veïnals més properes. La participació no és crear ens formals sinó bastir la ciutadania d’estructures estables per apoderar-la i ser proactiva en la generació de projectes i fiscalització de l’obra de govern. Però sembla que ja estaven satisfets amb les AAVV que els hi reien les gràcies i actuaven com a simples delegacions del PSC als barris. Altrament la Lleida saludable, Fèlix, segur que no es construïa preparant un POUM que pretenia destrossar un pulmó verd de la Bordeta com és el Bosquet. Cal recordar que, en campanya electoral, va presentar més d’un projecte urbanístic per tal d’afavorir els interessos de les empreses que pretenien instal·lar-se a Torre Salses, posant catifa vermella doncs a entramats empresarials que s’haurien carregat el comerç local.

Senyor Larrosa, la identitat dels barris no es construeix amb projectes urbanístics que ens han endeutat fins a la medul·la, sinó generant espais horitzontals de participació en pro del bé comú. No ens doni lliçons sobre els barris, els que hi vivim sabem perfectament que el PSC els ha dinamitat amb la seua estratègia per aniquilar les entitats veïnals que no li eren proclius. Ara Lleida, mal els pesi, comença a tornar caminar amb un protagonisme inequívoc amb els barris. En el cas de la Bordeta, l’Assemblea del Barri, les entitats culturals, i el Consell de Zona han mantingut viva la flama de la lluita veïnal altre cop, sense sectarismes i ànim constructiu. Els barris han estat la seua assignatura pendent, però no només amb la Bordeta, sinó també amb el Parc de les Aigües que pretenia privatitzar contra l’opinió de la gent.

Perquè sabem que el millor antídot contra el leridanismo és precisament generar espais com els que al meu barri hem anat construint i que evitin que tornem a ser provincians o fins i tot menyspreats. Contra els cants de sirena del PSC i el despotisme il·lustrat cal que enfortim les estructures veïnals contra els projectes de naftalina que va impulsar el Fèlix Larrosa i els seus lacais. Tenim memòria i no ens deixarem enganyar, tingueu-ho clar.

Tanmateix, hi ha qui intenta establir una falsa dicotomia sobre com derrotar-lo. Cal analitzar acuradament com part de la classe treballadora aposta per aquests partits i fer treball de base per desmuntar-los. Paral·lelament, també hem de prendre les places per restar-los-hi espais de visualització. Necessitem una Paeria valenta que els hi pari els peus, però des dels carrers també cal que fem mans i mànigues per aturar els seus discursos d’odi. Cal articular espais de confluència, des del moviment juvenil i popular, que fugin d’individualitats egoistes i creï estratègia pròpia. A Lleida urgim de generositat, unitat, formació i empenta per construir un dic de contenció contra el feixisme a l’alçada també dels anhels i de la lluita dels nostres padrins. Els hi devem i ens ho devem.

A Lleida hi ha més de 2000 pisos buits, i molts de la SAREB. La classe treballadora que okupa per poder tenir un sostre per viure no es mereix ser criminalitzada per uns partits que abracen als grans tenidors com a garants d’una seguretat que ells mateixos trenquen desnonant famílies vulnerables. L’única via viable per garantir el dret a l’habitatge és una República catalana on tenir un sostre no sigui objecte de l’especulació sinó que els poder públics la garanteixin. El greuge però, rau de la propietat privada, que no assegura una casa per tothom sinó només per qui se la pot pagar. Trenquem l’estigma de l’okupació, assenyalem els culpables, desemmascarem el problema de fons i organitzem-nos amb els col·lectius en defensa de l’habitatge!

Aquest any, entomem l’11S sense un relat republicà per part del jovent. L’independentisme juvenil, i també la resta de joves, no saben quin és el projecte per a ells al nou país, i ho hem de fer des dels moviments socials, organitzacions i associacionisme de base. Ens cal unitat estratègica, ens cal un full de ruta clar per oferir al jovent un país amb present i futur. Per ser més i més forts, primer hem de saber què volem ser.

Perquè sempre hem dit que no volem canviar una bandera per una altra, volem sobiranies per decidir-ho tot. Davant un règim espanyol capitalista en descomposició, el jovent de classe treballadora hem d’apostar per generar consciència col·lectiva i estratègia republicana. Els Països Catalans, l’única pàtria de les rels velles que ens permetrà viure dignament, guanyem-los!

El coronavirus ha desemmascarat l'individualisme que ha provocat, durant anys, el neoliberalisme hegemònic persistent. Contra això, ens cal reconèixer als que ho estan donant tot aquests moments i organització per evitar que continuïn mercadejant amb nosaltres. Cor obert a la solidaritat, però puny tancat als que, demà, ens diran que callem mentre retallen com ja van fer. Cuidem-nos, que venen temps de lluita.