El passat dimecres, 24 de febrer i vigília d’un any de pandèmia, el president del govern espanyol Pedro Sánchez va negar a la diputada Míriam Nogueras en seu congressual que els resultats del 14-F suposessin un reforç de l’independentisme, i va afirmar que el ‘51% dels vots en realitat és el 23% del cens’ (i fins i tot amb això no només menteix, sinó que també s’equivoca, ja que dividir 1.437.755 vots del bloc independentista pels 5.624.044 cridats a votar representa el 25,56% del cens).

 Per contra, va afegir que els electors van apostar pel “retrobament” convivencial a Catalunya, però es va callar el resultat de fer la mateixa operació aritmètica per al conjunt dels quatre partits del bloc unionista (PSC, Cs, PP i Vox), que exactament dóna la taxa d’un 20,23%, davallada molt allunyada per 13,99 punts del 34,22% que en resultà a les darreres eleccions del 21 de desembre de 2017 de la relació proporcional entre ambdues magnituds: 1.902.061 vots unionistes per a un cens de 5.557.901 persones cridades a votar. I per a ‘major escarn’de tothom, percentatge unionista més baix que el 37,41% obtingut llavors pel bloc independentista, tot i que convertit pel 14-F en un 25,56% actual, o sigui, només 11,85 punts percentuals menys per causa de l’impacte de la pandèmia de la covid-19, que va suposar passar d’una participació col·lectiva majoritària del 77,51% l’any 2017 a una marcada per l’absentisme presencial el 2021 amb tant sols el 49,25% de votants.

 Inútil és especular ara sobre què hauria passat amb una participació més alta, perquè des d’un punt de vista estadístic honest per detectar tendències sobre el grau de polarització en la dicotomia política i fixar el nombre d’escons parlamentaris, tant se val una massa de 4,31 milions de votants que una de 2,77 milions, sempre millor base que qualsevol altra pluralitat d’individuus de les emprades en les habituals enquestes. Tanmateix, allò que no es correcte, sinó de totes totes pervers, és desvirtuar-ne la realitat innegable de les xifres del 14-F amb formes adulterades i tramposes revestides com si fossin de caire públic administratiu per enganyar, com ho ha fet el cap hoste de la Moncloa.

 Tot plegat em reporta a una experiència personal d’ara fa la fotesa (sic) de 64 anys, un dilluns 18 de febrer, en què vaig examinar-me d’unes oposicions al Servei de Tabacs per a cobrir places vacants convocades a Talavera de la Reina, Mèrida, Plasència i Sevilla. El nombre d’opositors va quedar reduït només a sis i n’havien de suspendre tres, atès que només hi havia una plaça a cobrir d’immediat i dues més en expectativa de destinació.

 L’exàmen escrit de Tabacs va consistir en un problema complex en què calia saber quina varietat de tabac s’hi feia en una zona d’una climatologia determinada, quins rendiments se’n treien al camp, la capacitat que havia de tenir l’assecador, etc. En acabar, òbviament a ningú li havia donat el mateix resultat, ni de molt. Tants caps, tants barrets! Pel que fa a la prova oral, el tribunal va ser particularment primmirat i repelós amb mi, vull dir excessivament exigent en relació als altres. Més tard ho vaig comprendre tot.

 Havent deixat dit que el dijous dia 21 ens donarien els resultats, faig cap a l’estació d’Atocha després de 6:30 hores de viatge en autocar a Saragossa i tren exprés a Madrid, i tot seguit m’adreço en taxi fins al Servicio Nacional de Cultivo y Fermentación del Tabaco, per tal de conèixer la nota del meu examen escrit –ostres!, un 10 en absolut! – i la nota final de 9,00, mig punt per sota del guanyador, que era un tal Jesús Tejero Fdez. –compte amb els Tejero i el 21-F!–. Només recent arribat em van cridar al pis de dalt, on hi havia el despatx del Director General, i això em va fer pudor de socarrim. I, efectivament, aquest capgròs em va fer avinent la seva felicitació sobretot pel meu examen escrit, que coincidia exactament amb el projecte d’assecador de tabac que ell havía fet temps enrere, però tot seguit afegeix que malgrat haver empatat en punts amb el número u, a mi m’han adjudicat el número dos i mig punt menys perquè l’altre company guanyador de l’oposició està casat i, a més, ja fa tres mesos que treballa com a interí en la plaça concursada de Talavera de la Reina que es vol cobrir.

 Que sortís a dir-me això em va fer pujar la mosca al nas, ja que n’hi ha perquè baixi Sant Anton de la Pebrotera i ho beneeixi. Se’m pixen a sobre i em diuen que plou. D’això se’n diu tenir la màniga ampla i fer passar bou per bèstia grossa. Una irregularitat imperdonable que n’hi ha per ‘rabejar-se’. Potser malpenso i agafo el rave per les fulles o la cosa pel costat que crema, però estava segur que tenia raó i que m’havien fet una putada, una acció indecent per disfressar una resolució indulgent, un tripijoc o martingala amb ‘rabeig’ –recochineo, ensañamiento, cebarse, com dirien els castellanoparlants perquè m’entenguin–.

 Ara bé, d’altra banda el director va dir-me que jo era l´únic que no duia cap recomanació, i que ignoraven qui era jo i d’on dimonis havía sortit. Rara avis! Encara més fort, oi? M’acomiado amb ganes d’expressar el meu enuig al crit ufanós de ‘Viva el rei!’, com feien els pares quan les coses els anaven de mal borràs i calia dissimular-ho davant de tercers no fos cas que pensessin que estaven colpits i afligits. Vaig renunciar a la segona plaça quan va sortir la vacant i sortosament vaig aprovar davant d’un tribunal seriós les oposicions d’agent d’Extensió Agrària, amb un primer test escrit sobre temes de cultura general i matèries agrícoles concretes i específiques, a banda d’una tercera prova inèdita, consistent en exercicis psicotècnics, que havien de resoldre’s per raonament o deducció lógica, fent en acabat el curset de pràctiques a’El Encín’ (Guadalajara), finca d’experimentació agronòmica, d’unes 500 hectàrees, assentada damunt les terrasses al·luvials del riu Henares, a 38 km. de Madrid i a 3 km. d’Alcalà de Henares, en terme d’Azuqueca de Henares i a prop de Meco –on ara hi ha des de 1981 una presó i on van engarjolar els xoriços Ruiz-Mateos i Mario Conde, el mag de la enginyeria financera, i més recentment, pel febrer de 2019, quedaren ingressades les polítiques catalanes independentistes Carme Forcadell i Dolors Bassa–.

 Retornants a l’actualitat i al fil del que estàvem parlant, bo és fer un repàs comparatiu d’entre les dues eleccions autonòmiques catalanes del 2017 i 2021 pel que fa a percentatges territorials dels dos blocs polaritzats que considerem d’interés subratllar i diferenciar en ordre al seu comportament polític i ideològic: independentistes (ERC, JxCat, CUP i PDECat) i unionistes, més l’ambigu de Comú-Podem (CatECP), en primer lloc a nivell exclusiu de demarcació provincial i s’hi s’escau, mès endavant, a nivell també de l’Àrea Metropolitana global i amb el possible efecte immigratori dels nats a la resta d’Espanya.

 Per començar, l’independentisme va passar a les comarques de Lleida d’un 65,10% de vots al 68,58%, o sigui un augment en termes relatius de 3,48 punts, xifres gairebé en paral·lel a les del Gironès en haver passat d’un 64,52% al 68,55%, i per tant un escreix de 4,03 punts percentuals. Això significa ‘grosso modo’ que el 56,29% del territori geogràfic català i el seu 47,73% de municipis, van votar el 2021 una mitjana ponderada de l’independentisme del 68,56% sobre el conjunt resident en ambdues demarcacions, constituït pel 16,03% de la població nascuda a Catalunya, l’11,11% de la immigrada de la resta d’Espanya i el 19,06% de l’estrangera. També en paral·lel les cotes de l’unionisme en ambdues demarcacions, però en aquest cas en davallada percentual, tot passant a Lleida del 30,94% al 28,10% i a Girona del 31,39 al 27,30%, amb descens mitjà de 7,26 punts relatius en haver passar en tres anys del 27,60% al 20,34% sobre el mateix conjunt de població resident suara descrit. D’altra banda, la formació Comú-Podem s’ha mantigut estàtica amb un 4,04% abans i el 3,88% ara.

 El nus gordià de la qüestió rau, però, en la demarcació de Barcelona, amb els seus 5.743.402 habitants, que al 2020 representen el 73,82% de tota la demografia catalana, inclòs el 70,09% de l’estrangera immigrada resident i sovint amb pocs drets polítics reconeguts, població assentada en 311 municipis sobre un territori de 7.725,7 km² i, per tant, una densitat humana de 743,42 habitants per km², ocupant un espai equivalent a tant sols la quarta part de la geografia catalana (24,06%).

 Doncs bé, aquí s’hi van donar 1.446.002 vots independentistes l’any 2017, amb una taxa del 44,74% sobre el total dels tres blocs, que tres anys després, ja amb plena epidèmia, foren només 999.962, és a dir, gairebé un terç (28,77%) menys en valor absolut, però en relatiu del 48,13% i per tant un guany de 3,39 punts percentuals malgrat tot.

 Tocant al bloc unionista excel·liren en la contesa electoral del 2017 amb una majoria de 1.508.949 vots i un percentatge del 46,69%, o sigui 1,95 punts per sobre del vot independentista, que això no obstant, amb la brutal caiguda de Cs en el sufragi de 2021 només es van assolir el 60,51% dels vots de les anteriors eleccions del 2017, o sia 913.019, xifra que suposa una taxa del 43,94% sobre el total, inferior doncs en 4,19 punts a l’obtinguda pel vot adversari independentista.

 No es pot ignorar el pes específic i abassegador de la demografía de l’Àrea Metropolitana (AMB), en gran part inclosa dins la demarcació suara explicitada, ja que de fet integra els 5 municipis del Barcelonès (47,5%), els 21 del Baix Llobregat (14,3%), els 23 del Vallès Occidental (19,6%), els 39 de l’Oriental (8,8%) i els 30 del Maresme (9,8%). En conjunt aquests 118 municipis apleguem una població de 4.694.570, que suposa al gener de l’any 2020 fins a un 60,34 per cent del cens total català.

 I si s’escau, aquesta anàlisi dicotòmica particular i complexa de l’AMB, junt amb l’omesa i pendent de la província de Tarragona, podrien encapçalar un altre capítol per tal de sublimar el 51,90% de vot independentista finalment assolit.

El meu interès personal en la qüestió rau en el fet que 68 anys enrere, un 8 d'octubre de 1953, vaig entrar per causalitat en coneixement i estimació d'aquesta finca per circumstàncies diverses que s'han perllongat fins més enllà de la meva jubilació l'any 1995. Perquè aquest dia vaig acabar tots els exàmens del curs de final de carrera amb només un suspens de 4,5 en l'assignatura de 'Construccions rurals, regs i sanejaments', i fins a la convocatòria extraordinària de gener per tornar-m'hi a presentar de la mateixa assignatura, tenia més de tres mesos desvagat i ociós, sense fer res de res. Per això vaig acceptar d'anar a treballar durant aquest temps de passant o escrivent auxiliar a la gestoria fiscal d'un cunyat del fill d'una família molt propera de casa meva, germà per tant de la seva dona, amb seu o despatx a la Via Laietana, aleshores molt a prop de la delegació d'Hisenda i de les dues catedrals al barri gòtic de Barcelona. Havia d'atendre trucades telefòniques, anar de tant en tant a fer ingressos a Hisenda, on encara penjàvem a les taquilles –o taquilles– els cartells d''Hable la lengua del Imperio', i llegir-me el BOE per extractar-ne les disposicions d'interès tributari per tal de confegir periòdicament una mena de full parroquial sobre fiscalitat per a informar els clients habituals de la gestoria.

Sovint a les tardes estava sol i avorrit, embolcallat gairebé en la penombra. En aquesta gestoria tenien atribuïda també la responsabilitat de dur la comptabilitat i supervisar la gestió de la finca agrícola de Vallmanya, propietat dels hereus del president Francesc Macià i Llussà (µ1859 / †1933), és a dir, les seves filles Maria i Josefina, però arran de la Guerra Civil l'heretat romania embargada i confiscada per la Falange i l'Estat franquista, període durant el qual, amb tota la família a l'exili, durant anys i panys va estar lamentablement abandonada.

Anys a venir jo hi faré força treballs: un plànol topogràfic el desembre de 1968 per encàrrec del nét d'en Macià que vivia a Mèxic, lliurat el juny de 1969 // el projecte de partició del que quedava de la finca el setembre del 1979 entre les dues germanes Josefa i Maria Macià i Lamarca, fins llavors hereves i copropietàries // la reconstrucció el juliol de 1981 de la boga o límit provincial de Lleida amb Osca entre els mollons 31 (fita 4) i 48 (fita 6) de l'itinerari aixecat pels geòmetres de l'Instituto Geográfico y Catastral el juliol de 1922, i que feia frontera d'atermenament entre els municipis de Fraga i d'Alcarràs o, al cap i a la fi, la frontera entre Catalunya i Aragó // el parcel·la ment l'abril de 1986 amb efectes cadastrals de la part segregada per l'IRYDA a la fi d'assentar-hi colons en les 2.761 hectàrees expropiades, arran de l'accés a la propietat de bona part dels colons encara sota tutela en l'anomenada Zona de Colonització.

Doncs bé, Vallmanya, de nom llatí 'Vallis Magno', latifundi situat en terme municipal d'Alcarràs, i segurament el més gran Catalunya, té un llarg historial. Al segle XV era propietat de la totpoderosa nissaga dels Santcliment, senyors d'Alcarràs i membres notables de la Paeria de Lleida, els quals se les van tenir amb Berenguer de Barutell –ardiaca major de la Canònica o comunitat de clergues lleidatana–, sobre les terres que aquests tenien entre Montagut i Vallmanya cedides el 1370 a la Seu i al Capítol lleidatà per Francesc de Santcliment, cessió que els seus descendents no van reconèixer i que generà una veritable guerra entre ambdós pledejants, fins que el 1432 uns assassins a sou mataren l'ardiaca Berenguer de Barutell. Malgrat una concòrdia el 1452 entre Capítol i Paeria, els germans Bernat i Joan Santcliment no cediren, motiu pel qual foren excomunicats i hagueren de demanar perdó.

Dinar familiar del president Francesc Macià i la seva esposa Eugènia Lamarca, les seves dues filles Eugènia i Maria –que té al costat el seu marit, el metge, Antoni Peyrí Rocamora- i els seus tres néts: Teresa, Antoni i Eugènia. Barcelona, c. 1931. [Família Peyrí Macià] (Fons l’Espai Macià de les Borges Blanques)

Posteriorment la pertinença de la finca passà als monjos del monestir de Poblet, que la posseïren fins a començament del segle XIX, quan fou venuda al matrimoni de naviliers asturians Eugenio Manuel de Mier y de Escalante i Maria Bernardina de Cháves y Llano per la quantitat de 50.000 duros, anant més tard, per enllaç matrimonial, a mans de l'arquitecte i enginyer Agapit Lamarca i Quintana (µ1821 / †1897), qui va dissenyar el pont del ferrocarril a Lleida sobre el riu Segre, la casa de la Maternitat al passeig de Boters i la façana neoclàssica de la Paeria pel costat de la banqueta fluvial, també a Lleida. Tenia fama d'estrafolari i d'ell s'expliquen anècdotes pintoresques que retraten un tremp ocurrent i poc atent a les convencions socials de l'època i en diverses fotografies disfressat, cosa que li produïa un plaer especial.

De les dues filles d'Agapit Lamarca, la Maria es va casar amb l'hisendat, polític i bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat (µ1860 / †1948), cunyat doncs de Francesc Macià i Llussà (µ 1859 / †1933), primer president de la Generalitat restaurada durant la Segona República (1931-1939), per haver maridat ell amb l'Eugènia Concepció Lamarca i de Mier, germana per tant de la Maria.

I pel que fa a la finca que adquirí a Vallmanya, va caldre d'antuvi aplanar la superfície dels camps amb onze parells de mules per fer-los conreables i encara bo que el seu gendre, en Macià, va intervenir prop del monarca Alfons XIII perquè el traçat del nou canal de reg en construcció saltés de l'Aragó a Catalunya i de la portada del regadiu se'n van beneficiar doncs en primer lloc latifundis com les 3.714 hectàrees inicials Vallmanya i les 3.144 ermes de l'antic terme rònec de Raïmat (Lleida), aquest últim adquirit per Manuel Raventós i Domènec (µ1862 / †1930), hereu de la finca can Codorniu de Sant Sadurní d'Anoia i president de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, segons que sembla per suggeriment de Cambó i cas únic i titànic de colonització agrària a l'Europa del segle XX.

En proclamar-se la República el 1931, Macià ja tenia una llarga trajectòria política iniciada el 1907 amb la plataforma catalanista Solidaritat Catalana i el 1922 havia fundat el partit independentista Estat Català. I després del cop d'estat de Primo de Rivera el 1923, s'havia exiliat a Perpinyà, i el 1927 a Brussel·les. El 1926 havia liderat la temptativa d'invasió coneguda com el complot insurrecciona'l armat de Prats de Molló, i per a poder costejar la minsa tropa mercenària italiana reclutada de la legió de Giuseppe Garibaldi va haver d'hipotecar la finca de Vallmanya i exiliar-se a Perpinyà, tot i que allò que li va engruixir la seva figura política a escala mundial fou el posterior judici seguit a París el 1927 que, durant setmanes, alçaria la causa independentista i republicana catalana a les portades dels principals rotatius del món. Si el 1930 Macià encara no era president, ni la Generalitat estava restaurada, la seva figura política apuntava ja a un paper protagonista en el nou escenari polític que s'obria en l'horitzó republicà. Però, malauradament, va morir d'apendicitis el mateix dia de Nadal de 1933 als 74 anys, essent president de la Generalitat Republicana.

Arran de la catastròfica pèrdua de la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939, la família dels Macià es va unir a la diàspora republicana de postguerra amb un primer exili a França (Versalles, Montpeller) el 1939, i l'arribada en acabat al Nou Món, a Veneçuela i, sobretot, Mèxic, on la Maria Macià i el seu nebot Antoni Peyrí i Macià (µ1924 / †2017), fill de la germana Josefina Macià i del seu marit el dermatòleg Antoni Peyrí i Rocamora, nascut a Barcelona i a penes amb divuit anys, portaren una vida còmoda, ella sense cap altra motivació de futur que anar fent la viu-viu, mentre que el nebot i nét del ja difunt president Macià adquirí la nacionalitat mexicana i es llicencià a la UNAM d'arquitecte el 1950, exercint també de professor de disseny, dibuixant i pintor, havent-se casat amb una noia reusenca d'acreditada estirp, vinculada al Mas de Nicolau i a la família del polític i bibliòfil Pau Font de Rubinat, cunyat de Francesc Macià.

Malgrat tot, ambdós, filla Maria i nét Antoni, sentiren aviat la necessitat del retorn a Catalunya de Mèxic estant. Però aquesta és una altra història per a un segon capítol.