A ningú se li escapa que la desinversió de l’Estat a Catalunya i la baixa execució dels pressupostos estatals han estat un llast per al país, també per a les comarques de Lleida. No fa massa, un estudi publicat per la Cambra de Comerç de Lleida assenyalava la magnitud d’aquesta realitat. Això fa encara més rellevant l’acord assolit de 900 milions d’euros d’inversions de l’Estat a Catalunya que seran gestionats per la Generalitat per millorar les infraestructures. Un mecanisme que garanteix que les inversions en infraestructures s’executen i a més, que permet prioritzar-les amb òptica de país. 

Els encàrrecs de gestió són un pas endavant enfront de la desinversió crònica que hem patit les comarques de Lleida i en la connectivitat de l’AP-2 com fa temps que va posar sobre la taula la Diputació de Lleida. A la millora de la connectivitat de l’AP-2 i l’AP-7 s’hi destinaran 250 milions d’euros els propers anys. També en l’àmbit de les infraestructures, a l’Alt Pirineu s’abordarà la necessària millora de l’Eix Pirinenc llargament reivindicada, amb una inversió plurianual de 260 milions d’euros. La millora d’aquestes infraestructures és clau per multiplicar les oportunitats de la ciutadania de la plana de Lleida i de l’Alt Pirineu i de l’Aran i suposen un pas endavant per revertir el despoblament. Els comptes també preveuen gràcies a la negociació d’Esquerra Republicana un milió d’euros per endegar estudis informatius per a la millora del Port del Cantó i del Port de Perves, dos dels trams més complicats de la N-260 i un reforç de 7 milions d’euros per al manteniment de les carreteres de Lleida que hauria de suposar una millora notable d’aquesta via i d’altres com l’Autovia A-2 que es troba apedaçada en molts trams de la Segarra i l’Urgell. 

Necessitem unes infraestructures dignes i també posem la força negociadora d’Esquerra Republicana perquè Lleida avanci. La convicció de l’Alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, ha estat imprescindible perquè en el marc de la negociació dels pressupostos s’hagin desencallat 7 milions d’euros per al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida. Lleida vol ser la capital agrobiotech del sud d’Europa i el PCITAL n’ha de ser un motor, per això aquesta injecció de recursos sumada al refinançament del deute contribuirà a alleujar la situació econòmica del Parc i servirà de revulsiu per a la seva activitat investigadora.

La utilitat passa per desencallar recursos en àmbits estratègics, per aplicar noves eines que garanteixin l’execució de les inversions, per desencallar projectes molt necessaris i reivindicats al territori. I tot això és possible mentre mantenim l’exigència davant l’Estat en defensa d’allò que creiem que és just per Catalunya, també per Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran, i la seva gent. En el mentrestant, fins a arribar a la República Catalana que anhelem, militarem en la utilitat.

La reivindicació d’unes infraestructures dignes per Lleida ha centrat els nostres esforços. Hem alçat la veu per un transport públic que garanteixi el dret a la mobilitat, per un tren digne. És des d’aquesta experiència pròpia com a usuària, així com a partir de les vostres experiències, que hem situat el dret a un tren digne a Lleida com una prioritat. Hem defensat una xarxa de rodalies completa a Lleida, però també una bona connexió amb alta velocitat. De fet, la comissió de Transports del Senat va aprovar, a proposta d’Esquerra Republicana, recuperar les freqüències d’abans de la COVID19 i rebaixar el preu dels abonaments. Encara que sabem que no és suficient amb retornar a la situació d’abans de la pandèmia, sinó que a nivell d’infraestructures ens cal anar més enllà. Perquè l’accés a les infraestructures i als serveis públics és, també, un dels punts clau perquè el jovent visqui al món rural. La falta d’infraestructures no pot continuar condicionant les seves oportunitats. Tampoc no hem deixat de treballar per unes carreteres segures des de la millora de la xarxa viària fins a l’alliberament del peatge de l’AP-2, una fita llargament reivindicada. Queden molts reptes pendents, però continuarem defensant-los fins que la mobilitat segura i sostenible sigui una realitat a les nostres comarques

Hem estat al costat del sector primari que ha fet mans i mànigues per continuar amb la seva activitat en plena pandèmia, reclamant tot el suport per a una de les principals zones fructícoles d’Europa com ho és la plana de Lleida. Hem defensat uns preus justos per al sector primari, una qüestió que és de justícia per garantir la continuïtat de l’activitat agrícola i ramadera. Com igualment, hem defensat el sector quan ha hagut de fer front als temporals DANA, Glòria i Filomena, exigint que es facin més accessibles les assegurances a l’ametller de secà.

Treballem per avançar en drets i  no deixar ningú enrere: volem transformar el país per fer-lo socialment just, feminista, verd, democràtic i amb equilibri territorial. Treballem per l’autodeterminació i l’amnistia. Treballem per la independència perquè entenem la República com a millor eina per posar el país al servei de la seva gent: un país lliure, pròsper i just. Per mi, tot això i molt més, vol dir estar al costat de la gent. Seguim!

Durant dècades les centrals hidroelèctriques de l’Alt Pirineu i de Lleida han estat en mans d’empreses que no han parat de veure créixer els seus beneficis. Lluny d’una vigilància activa, transparent i exigent de la concessió, els poders públics -la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre- han complert de manera molt laxa amb el seguiment de les obligacions de les concessions fins al punt que no han garantit el compliment dels terminis. D’aquesta manera, amb concessions per a 75 anys i amb màniga ampla, l’oligopoli energètic ha recorregut a diverses fórmules -també a la via judicial- per demorar el compliment de les seves obligacions i no retornar els actius a mans públiques. Alhora, els beneficis de la generació d’una potència equivalent a un reactor nuclear per part d’11 centrals no han revertit en el conjunt de les comarques que acullen aquestes infraestructures. Al contrari, les polítiques laborals de grans empreses com Endesa han tendit a retallar en els darrers mesos els drets dels jubilats pirinencs i lleidatans alhora que l’electricitat que consumim és de les més cares d’Europa.

Parlar de les centrals hidroelèctriques és parlar del model energètic que volem per al país. I es fa evident que cal reestructurar l’actual model i establir un mercat energètic amb control públic, lliure de monopolis i amb un sistema de preus de les energies just, equitatiu, competitiu i sostenible ambientalment i transparent. Això passa necessàriament per recuperar la gestió pública de les centrals hidroelèctriques de manera que puguin tenir un retorn positiu cap al territori i la qualitat de vida de les persones. I no n’hi ha prou amb desitjar públicament la gestió pública de les centrals quan acabin les concessions com fa el PSC a Catalunya, si a l’hora de la veritat el PSOE no es mou a Espanya per fer-ho possible.

Parlar de l’energia hidràulica és parlar del repte que el nostre país ha d’afrontar per optar decididament per les energies 100% renovables davant l’emergència climàtica i ambiental que viu el planeta.

S'acosta una oportunitat: Esquerra Republicana ha presentat esmenes a la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica que crearan, si s’aproven, un canvi a l'ecosistema hidrològic i de generació d'aquesta importantíssima i neta font d'energia, limitant les fins ara quasi eternes concessions, i ajudant a crear un marc més participatiu a tots els actors, començant per les entitats locals.

Les polítiques del dret a la mobilitat tenen la seva pedra angular en el foment del transport públic. I en aquest sentit, invertir en ferrocarril és estratègic perquè fa possible la reducció d’emissions, perquè garanteix l’accés a la mobilitat a tothom i perquè reforça les connexions entre els principals nuclis de població. La inversió en ferrocarril ha prioritzat els darrers anys l’extensió de l’alta velocitat i ha descuidat les rodalies que han vist empitjorar la qualitat del servei.

La línia de tren entre Lleida i Manresa és un eix ferroviari estratègic per a la plana de Lleida. No només dóna servei a una població potencial de 300.000 persones, sinó que connecta quatre de les sis principals poblacions de la vegueria: Lleida, Mollerussa, Tàrrega i Cervera. També la coneguda com a línia de la costa uneix les Garrigues amb Lleida; a més de la línia Lleida - La Pobla de Segur i la línia a Barbastre. Totes elles configuren la xarxa de rodalies de Lleida sobre la que se n’ha fet un important anunci recentment amb la millora de les freqüències de tren i autobús i la gestió directa de l’R12 per part de la Generalitat. Ara bé, és necessari que aquesta aposta per la xarxa de rodalies de Lleida aprofiti totes les potencialitats de la xarxa ferroviària, doni resposta a les necessitats de totes les comarques i es posi en marxa el més aviat possible potenciant el tren per davant d’altres opcions de transport públic.

L’alta velocitat s’ha convertit també en una opció real de connexió ràpida entre Lleida i Barcelona si bé el servei AVANT, més econòmic que l’AVE, ha patit alguns efectes negatius que n’han afectat la competitivitat. D’una banda, i previ a l’emergència de la COVID19, el nivell de qualitat dels combois que uneixen Barcelona i Lleida es va veure greument afectat per la substitució dels trens per altres més vells i incòmodes. La situació de pandèmia ha suposat la retallada d’algunes freqüències i el desfasament dels abonaments per a viatgers freqüents per als qui ara combinen el teletreball presencial amb el teletreball. En aquest sentit, l’aprovació al setmana passada al Senat de dues mocions a proposta d’Esquerra Republicana situa les mancances de l’AVANT a Lleida sobre al taula del govern de l’Estat. És ara a l’agenda de Renfe el mandat del Senat de recuperar els horaris perduts per la pandèmia, de millorar la qualitat dels combois que uneixen Lleida i Barcelona i d’adaptar els abonaments a la realitat del teletreball. El desencís que vam viure respecte al servei low cost, l’AVLO, sense parada a Lleida, ens va fer prendre consciència de les oportunitats però també les amenaces que pot comportar per a la connectivitat de Lleida la imminent liberalització del servei d’alta velocitat.

Com en moltes ocasions, les reivindicacions d’institucions i entitats ciutadanes han estat la clau per avançar en la millora del transport públic a les comarques de Lleida. Iniciatives promogudes des de les institucions com la Plataforma per a la Millora de la R-12 i la taula de treball sobre l’alta velocitat a Lleida han posat en comú la visió de diversos actors i han encomanat una millor gestió a les administracions competents. Unes reivindicacions que necessàriament han de ser escoltades i ateses perquè el nostre territori disposi d’un servei ferroviari a l’alçada de les necessitats a les que ha de donar resposta i dels reptes que ha d’afrontar de manera immediata i també en el futur.

Uns quants mesos de govern de les esquerres no ha permès revertir aquesta situació. Les lleis Montoro segueixen vigents. I en lloc de resoldre el problema d’arrel, se’ns plantegen pedaços, que passen per cedir els romanents a l’Estat, a 15 anys vista. A canvi -i aquí trobem el greuge amb la ciutat de Lleida- l’Estat dotava un fons Covid addicional, per a la recuperació econòmica i social, al qual només podien optar els ajuntaments que prèviament haguessin cedits els seus estalvis a l’Estat. La Paeria de Lleida seria un dels que no entrarien al repartiment del fons de 5.000 milions, precisament perquè l’etapa anterior no en van deixar d’estalvis. I precisament, els qui ara obliden a Lleida en la seva proposta-pedaç, són els mateixos qui van deixar l’ajuntament en una situació econòmica força complicada. Per això nosaltres demanàvem, i ho continuem fent, una distribució per criteris de població, de manera que la ciutat de Lleida rebria gairebé 15 milions d’euros d’aquest fons Covid. Perquè recordem-ho, aquest fons es finança amb els impostos estatals que paguem tots i totes, també la ciutadania de Lleida.

Sigui com sigui, el resultat va ser el rebuig majoritari a una proposta que va néixer i va acabar sense consens. El Gobierno va fer un últim intent a la desesperada, oferint a última hora desvincular una part del fons de la cessió dels romanents municipals, un simple compromís polític a futur, sense garanties, per intentar salvar el decret i convalidar-lo tal qual l’havien aprovat al Consell de Ministres. L’endemà anunciaven una rectificació. I per molt que, des d’aquestes pàgines, a vegades se’ns assenyali com a culpables de ves a saber què, es fa difícil de fer creure a la gent allò que no és. Vàrem rebutjar uns proposta que no venia del consens, que obligava els ajuntaments catalans a cedir els romanents a l’Estat que els impedeix gastar-los. I a més deixava Lleida- i tants altres- fora del fons Covid, quan ha estat una de les ciutats que més ha patit amb un doble confinament i la pressió sobre els serveis públics.

Potser qui s’entesta a vendre les virtuts d’una mala proposta pensa més en les sigles que en la ciutat. I potser és hora de reaccionar, d’anar a l’arrel dels problemes, de retornar als ajuntaments la plena capacitat d’ajudar la gent quan més ho necessita. Revertir les lleis Montoro i redefinir els criteris de distribució del fons Covid per evitar que cap ciutat en quedi exclosa, tampoc Lleida. És urgent.

La necessitat de millora del servei de la línia R12 entre L’Hospitalet de Llobregat i Lleida passant per Manresa és una reclamació històrica de les comarques de Lleida que no ha estat resolta. Les deficiències en el servei han generat diverses reclamacions al llarg del temps i que fins a dia d’avui no han estat ateses. El manteniment insuficient de la línia i l’escassa inversió reverteixen en incidències i endarreriments dia rere dia. Només en el que portem d’any s’han registrat 42 dies amb incidències a la línia Lleida-Manresa. És a dir, més d’un mes sencer amb problemes al servei ferroviari, que han provocat endarreriments constants i trasllats alternatius per carretera. Algunes de les últimes incidències d’aquest estiu han provocat llargues esperes en plena onada de calor, sense oblidar l’accident mortal que al mes de febrer van patir dos trens de les línies R4 i R12 a Castellgalí.

A les comarques de Lleida s’estima la que línia R12 ofereix servei directe a 190.000 persones, i a una àrea d’influència de 300.000 ciutadans i ciutadanes. Però quantes deuen ser les que l’utilitzen realment i les que han deixat de confiar-hi per l’acumulació d’imprevistos?

Aviat farà una dècada que l’Estat va traspassar a la Generalitat de Catalunya els serveis ferroviaris. Ho va fer de manera incompleta, ja que no es van traspassar ni els trens ni la infraestructura, ni tampoc els recursos econòmics per al seu manteniment. De fet, el traspàs anava acompanyat d’un pla d’inversions de 4.000 milions d’euros per part de Foment dels quals se n’ha executat només el 13% segons el govern català. Encara hi ha trens que no són accessibles, encara hi ha trams on els combois han de reduir la velocitat, entre altres mancances que ens impedeixen tenir un servei eficaç. Encara el trajecte de Lleida a Barcelona dura 3 hores i 15 minuts, més del triple que l’alta velocitat que necessita 59 minuts per fer el mateix recorregut o bastant més de les 2 hores que es tarda en autobús.

Una línia en condicions vertebraria la mobilitat entre les comarques de la plana de Lleida, seria una infraestructura que aproximaria l’alta velocitat, seria una línia que facilitaria els desplaçaments per motius laborals i educatius, podria ser una molt bona eina per multiplicar les oportunitats per a moltes persones. Una línia de tren en condicions faria possible també uns desplaçaments més sostenibles i la reducció de l’ús del vehicle privat. En l’àmbit de les infraestructures, com en tants altres, la gestió directa i propera des de Catalunya facilitaria l’adaptació a les necessitats del territori i de la ciutadania. Això, és clar, hauria d’anar necessàriament acompanyat de les inversions i els recursos suficients per dotar les comarques de Lleida d’unes infraestructures del segle XXI, per no perdre l’últim tren.