Al maig de 2010, el Govern de la Generalitat va aprovar el projecte ”Execució de les obres d’ampliació i modernització del reg a la zona regable de la Conca de Tremp. Clau VR-03921” i el seu finançament per part del Departament d’Agricultura. Al 2011 va començar l’execució de la primera fase de les obres, que es va aturar al 2015 per la fallida d’una de les empreses que formaven l’UTE executora i que no s’han reprès a data d’avui.

Durant 7 anys no s’havia avançat ni un mil·límetre per desencallar l’obra, fins el 12 de gener d’enguany, quan en una reunió, llargament preparada, entre alts representants de la Conselleria d’Alimentació, Acció Climàtica i Agenda Rural de la Generalitat i la Junta de l’Associació de Regants i Expectants de la Conca de Tremp es van adquirir per ambdues parts els compromisos d’actualitzar els projectes executius de l’obra -a través d’ Infraestructures.cat - i de reunir les adhesions necessàries per reprendre les obres de finalització de la Fase 1 i per continuar les fases següents -en virtut de l’avançament dels recursos previstos al Pla Economicofinancer d’Infraestructures 2020-2032.

Reprenem el camí, la necessitat i l’oportunitat s’han d’imposar per sobre d’actituds i d’interessos particulars. Portem un segle espedregant, per sobreviure i transformar, cal que modernitzem els camins de l’aigua.

Acostumem a caracteritzar els territoris de muntanya a través de dades demogràfiques, econòmiques i socials; dades que plasmem en mapes i en gràfiques, que ens permeten prendre consciència visual de la realitat, o almenys d’una part de la realitat d’una part del nostre país. En aquest sentit, les dades de densitat demogràfica a les zones interiors de muntanya i als Pirineus són contundents: en molts casos no arribem als 5 habitants per km2. Com és evident, l’accés als serveis bàsics, digitals o financers, la mobilitat, etc. presenten dèficits que s’han d’abordar de forma específica.

Hem expressat en diferents ocasions que Catalunya té molt camí a recórrer en cohesió territorial. Urgeixen noves polítiques públiques que tinguin en compte, en primer lloc, totes les necessitats, encara no revertides, de les zones de muntanya; unes necessitats  marcades per geografies extremes: comunicacions més cares i difícils, gran distància respecte de vies ràpides i centres de decisió, agricultura menys competitiva, dispersió de la població, envelliment, emigració del jovent... Paral·lelament, també hem de tenir en compte que emergeixen noves prioritats, que poden convertir-se en noves oportunitats com són els casos de la banda ampla, el creixement verd o la transició ecològica. Vivim en un temps de transicions socials, econòmiques, ecològiques, energètiques: les muntanyes hem de poder aprofitar les oportunitats que comportin aquests canvis.

Creiem que també ens hauríem d’esforçar per canviar la visió que el món urbà té de les muntanyes i dels seus habitants per avançar cap a un reconeixement mutu, cap a una complementarietat. Els territoris de muntanya hem de deixar de ser perifèrics i allunyats, per això, les contribucions ecològiques, econòmiques o energètiques al conjunt del país, s’haurien d’entendre com una aportació al benestar col·lectiu. Aquest podria ser un bon punt de partida per dissenyar les noves polítiques de muntanya que reclamem.

Fa més d’un any que plantegem al Govern de la Generalitat la necessitat d’un nou marc jurídic i d’una nova governança per les nostres muntanyes. En aquest temps, s’ha fet públic l’avantprojecte del que ha de ser la nova Llei de Muntanya i s’han iniciat els treballs per l’Agenda Estratègica del Pirineu, que haurien de ser els primers passos esperançadors per avançar en cohesió territorial.

La problemàtica que afecta el món rural ve de lluny. De fet, l’èxode rural i la urbanització caracteritzen l’Europa del segle XX, en gran mesura, com a conseqüència de la industrialització, però ha continuat degotejant al llarg de dècades, sense pràcticament treva. Podríem exposar dades recents que il·lustren les dificultats actuals d’accés a serveis, la falta de relleu generacional sobretot en les explotacions agràries, la mobilitat, la connectivitat o les perspectives laborals en el medi rural, però l’efecte d’aquestes dades pot induir a la creació de visions negatives. Per això ens sembla millor centrar els esforços a contribuir a parar i, si és possible, a revertir la situació actual, que és complexa i profunda, posant en marxa polítiques integrals, perquè és escàs l’efecte d’impulsar una sola mesura concreta o un sol sector: la ruralitat té moltes dimensions i realitats diferents, per bé que comparteixi un gran gruix de problemàtiques.  

La Generalitat està fent els primers passos per desplegar l’Agenda Rural, esperem que no defraudi, perquè és una eina per treballar contra la despoblació i per la cohesió territorial. En la mateixa direcció, estan en marxa 130 mesures davant del Repte Demogràfic del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) per reactivar les zones més afectades per la despoblació: millorant-hi la connectivitat digital i la mobilitat, diversificant-hi l’activitat econòmica, facilitant-hi l’accés a l’habitatge o creant-hi llocs de treball. Precisament, amb l’objectiu de crear empreses al medi rural, el MITECO habilita una xarxa de centres d’innovació que facilitin el teletreball, la col·laboració empresarial i la formació digital. Un d’aquests centre s’obrirà a Tremp, i juntament amb els espais de Graus i la Val d’Aran ajudaran al desenvolupament econòmic a les zones de muntanya.

Aquests centres, coneguts com a Hub rural, venen acompanyats d’ajuts per impulsar l’emprenedoria per part d’administracions locals, entitats empresarials o organitzacions sense ànim de lucre; concretament el MITECO acaba d’atorgar-ne un de 85.260 euros al Consell Comarcal del Pallars Jussà. És cert que aquesta és només una acció per ajudar al desenvolupament empresarial en un espai organitzat i col·laboratiu en territoris rurals, però té l’objectiu de generar noves oportunitats laborals i, per tant, vocació transformadora. Si es fa, és perquè siguin mesures útils i efectives.

El sector de l’oví i el cabrum inclou a Catalunya un total de 3.568 explotacions d’oví i 2.880 de cabrum, segons dades de 2020. El cens de bestiar oví és de 466.884 caps, principalment d’engreix, mentre que el cens de bestiar cabrum és de 72.093 caps. La demarcació de Lleida concentra el nombre més gran de caps de bestiar oví, 188.557, i de bestiar cabrum, 22.844, segons dades del Departament d’Acció Climàtica, Agricultura i Agenda Rural de 2021. En conjunt, però, el sector té un pes escàs en la producció agrària final.

A Catalunya, el sector de l’oví i el cabrum s’organitza en petites i mitjanes explotacions de tipus familiar, que tenen cura del bestiar de forma tradicional sobre l’aprofitament estacional de les pastures, segons la disponibilitat. En les darreres tres dècades s’han produït molts canvis en el sector, que s’han traduït en la reducció continuada del cens d’explotacions i de caps de bestiar d’oví, reduïts a la meitat en els darrers 25 anys.

També s’han incrementat ostensiblement els sous dels pastors, a banda de la dificultat de trobar-ne; la llana no té rendiment econòmic, de manera que s’ha perdut aquest ingrés; ha pujat el cost de la maquinària, de l’energia, del pinso i del farratge; la carn de corder ja no es consumeix de forma habitual, el preu de venda dels corders baixa i falta de relleu generacional per a la inviabilitat de les explotacions, entre d’altres causes. A més, a muntanya, els ramats estan exposats als atacs de l’ós, que no només causa baixes difícils de cobrar per les dificultats administratives, sinó que posa en greu risc tots els ramats.

L’any 2013, el Departament d’Agricultura va aprovar el Pla de recuperació del sector oví/cabrum de Catalunya, que proposava una bateria d’accions en els àmbits de la professionalització, la comercialització, el medi natural i la biodiversitat, la producció i la sanitat animals com també a nivell administratiu per enfrontar la situació. El nivell de compliment de les accions previstes és evidentment irregular i és necessari reprendre-les i renovar-les.

Des del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar hem presentat diferents iniciatives parlamentàries per elaborar i impulsar un nou Pla de recuperació del sector oví/cabrum de Catalunya, amb la col·laboració de les organitzacions representatives del sector. Aquest nou Pla hauria d’incloure, entre d’altres: l’articulació de mesures per promoure el consum i la millora de la comercialització de la carn d’oví, el disseny i l’aplicació de formació especialitzada adequada als interessos i necessitats del sector; la priorització d’ajuts al pasturatge real i efectiu, que fomentin el manteniment de pastures i la conservació d’hàbitats; la prevenció dels efectes sanitaris causats per la fauna salvatge, l’establiment de mesures per a la revalorització de la llana, la potenciació i millora dels escorxadors locals o la investigació de tècniques que permetin modernitzar la ramaderia ovina extensiva. També portarem el sector al Parlament perquè puguin posin en coneixement dels grups parlamentaris les mesures que caldria aplicar per la coexistència de la fauna salvatge amb la ramaderia extensiva.

La ramaderia, especialment la ramaderia extensiva i la d’oví i de cabrum, és inherent al nostre territori, per tant, element fonamental de la nostra cultura agrària, gastronòmica i ambiental. Cal treballar de valent perquè que continuï essent així.

La primera Llei de la llengua, la Llei 7/1983, de normalització lingüística, té gairebé 40 anys i ha complert diversos objectius, principalment que la població escolaritzada domini el català i el castellà. Ara bé, l’ús social del català no ha avançat de la mateixa manera. Es veu afectat, entre altres qüestions, per canvis generals i estructurals com la globalització, la població nouvinguda, la digitalització, la tensió política o la judicialització, que interfereixen més intensament llengües mitjanes com el català. Aquestes qüestions es posen dins de les aules i, per tant, impliquen directament com es gestionen les llengües dins del sistema educatiu: unes aules que, com la societat, són multilingües i heteroglòssiques.

Entenem que calia una modificació normativa de les llengües en el sistema educatiu de Catalunya que recollís la realitat existent en els centres educatius i que atengués també la jurisprudència en aquesta matèria. De fet, calia haver reaccionat abans, actualitzant el marc legal per consolidar el model d’escola catalana.

La Llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari continuarà garantint el model d’escola catalana i donarà cobertura als centres educatius per part del Departament d’Educació. Els centres educatius fan possible que l’alumnat assoleixi la competència lingüística plena en les llengües oficials al finalitzar l’ensenyament obligatori. Aquest és el model d’escola catalana, un model de resultat.

La Llei estableix els mecanismes per determinar la presència de les llengües oficials en el currículum educatiu i en els projectes lingüístics de centre sobre la base de la flexibilitat, perquè l’ús de les llengües en l’ensenyament pugui modular solucions diferenciades d’acord amb els objectius d’aprenentatge, el context sociolingüístic, els objectius de normalització lingüística i els nivells de coneixements lingüístics acreditats amb instruments de control i avaluació.

Una de les metàfores més conegudes de Wittgenstein per interpretar l’activitat lingüística és la de la ciutat vella. El llenguatge, diu el filòsof, es pot considerar una ciutat vella, un laberint de petits carrers i places, de cases noves i velles, d’edificis de diferents èpoques, tot envoltat per una multitud de nous barris de carrers rectes i cases uniformes. A aquesta ciutat vella, a aquestes ciutats velles que són les llengües oficials en l’ensenyament, els hem hagut de redactar un “nou Pla Urbanístic” per regular i garantir el seu futur, per preservar-ne la unitat i la convivència.

El model d’escola catalana, basat en la no segregació per raó de llengua és el nostre patrimoni, el que dona eines lingüístiques a l’alumnat per poder exercir els seus drets lingüístics, el que treballa per la igualtat d’oportunitats, el que ens cohesiona socialment. Per això no podem aixecar murs lingüístics, per això no podem construir trinxeres. Els quatre grups parlamentaris hem impulsat aquesta actualització legal a través d’un pacte transversal i consensuat: les qüestions fonamentals com la llengua requereixen respostes conjuntes, mirada àmplia, responsabilitat i acció.

Els únics salvadors de les llengües són els seus parlants, humilment hem de posar condicions favorables per poder guanyar el futur.

FGC opera i explota completament la línia de la Pobla des del 2016 amb dos trens dièsel Stadler que circulen en via única sense electrificar i personal propi. En aquests moments, s’ha anunciat l’entrada en funcionament del tercer tren, que ha de servir per estabilitzar aquest servei ferroviari. El tram complet fins a la Pobla de Segur compta amb quatre circulacions per sentit els dies feiners, una de la quals obeeix a necessitats de gestió de la línia, és a dir, el tren no dorm a la Pobla sinó que en baixa de buit al vespre i hi torna a pujar de buit a la matinada. El tram Lleida - Balaguer compta amb deu circulacions per sentit en els dies feiners.

La millora de l'oferta de serveis de transport públic per ferrocarril és una obligació reconeguda al Pla de Transport de Viatgers de Catalunya 2020, que planteja l'eventual implantació de trens tramvia en el tram Lleida - Balaguer, però que no preveu cap actuació sobre la planificació de l'oferta de serveis ni la millora i/o increment de circulacions en la totalitat de la línia.

Administracions locals del territori de la línia i entitats econòmiques i socials estem insistint reiteradament a FGC sobre la necessitat d'implantar freqüències de pas que reverteixin en una major rendibilitat social i econòmica del servei, això és, possibilitat de connexió amb trens AVE, d’arribada i de retorn als centres de treball i de formació, de visites a centres sanitaris, etc.

Al juliol de 2021 la Comissió de Territori del Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics la Resolució 28/XIV sobre la línia de tren entre Lleida i la Pobla de Segur, presentada pel Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar, que insta el Govern de la Generalitat a implantar la millora dels horaris d’aquesta línia per incrementar-ne la utilitzat i l’eficàcia en tant que servei públic.

La Generalitat de Catalunya porta anys invertint en el manteniment i la seguretat d’una línia de gran complexitat orogràfica; és imprescindible rendibilitzar-la al màxim, per això cal una adequació dels horaris del servei a les necessitats dels viatgers.

Són coneguts els beneficis ambientals, territorials i socials del transport públic i especialment del tren, per tant,  adeqüem els horaris del tren de la Pobla. No ens podem permetre que els seus usuaris l’haguem de descomptar com a mitjà de transport i de mobilitat.

Fa 38 anys es va aprovar la Llei 2/1983, de 9 de març, d’alta muntanya, una llei territorial única, destinada a dotar de serveis i d’infraestructures a unes comarques de muntanya, pobres i amb dificultats de desenvolupament, segons el plantejament clàssic.

La Llei 2/1983, que va tenir els seus bons resultats, va ser declarada obsoleta al 2011 i es va instar el Govern de la Generalitat a elaborar-ne una de nova. Tanmateix, en els darrers deu anys, com passa en tants temes referits a la muntanya i a la Catalunya rural, la qüestió ha passat a ser secundària i no s’ha desenvolupat.

Només un exemple: a l’Europa rural només el 60% de les llars tenen accés a la banda ampla, davant del 80% de les llars de zones urbanes; aquest fet es considera un problema greu en una economia que ha de ser digitalitzada. Davant d’això trobem, per exemple, el cas del Pallars, on el 60% dels municipis no tenen cap previsió de quan els arribarà la banda ampla.

Desafortunadament, no és cap notícia ni cap novetat que fem tard en noves polítiques públiques de cohesió territorial. Amb moltes necessitats encara no revertides: comunicacions més cares i més difícils, distàncies de vies ràpides superiors a 70 minuts, poca capacitat decisòria a nivell polític, mobilitat restringida, agricultura menys competitiva, baixa densitat i dispersió de la població, envelliment per emigració del jovent, manca d’inversions, etc., emergeixen noves prioritats, que poden ser noves oportunitats per a les zones de muntanya, com la banda ampla, el creixement verd o la transició ecològica.

Catalunya va ser pionera a reconèixer i a actuar a la muntanya, com França, en el mateix moment, amb la Loi Montagne. Avui, els francesos tenen aprovada la Loi Montagne II, disposen referents ministerials de ruralitat i acompanyen tots els projecte de llei de Declaracions d’Impacte Territorial, un exemple del que es coneix com a Rural Proofing, un moviment que treballa per ruralitzar les lleis.

A Catalunya ens quedem enrere i no ens ho podem permetre. Encara estem llegint el mateix conte clàssic de sempre, quan el que necessitem és un nou relat, que sigui autèntic i actual, per portar a terme les accions dinamitzadores adequades a les zones de muntanya.

Podríem discutir si tota aquest panorama millorarà amb una nova Llei de Muntanya, però el que queda fora de discussió és que per poder construir noves polítiques públiques eficients cal reflexionar a partir d’un nou enfocament de la muntanya, basat en el reconeixement de la seva realitat i en la utilitat general de la seva riquesa biològica i ambiental.

Actualment, a Catalunya prop d’un milió de dones vivim en les zones rurals, que suposen un 85% del territori català. La situació social del món rural, marcada per l’envelliment i el sobreenvelliment de la població, la masculinització, l’escassa presència de les dones en els llocs de responsabilitat o la llunyania respecte dels centres de presa de decisions, posa difícil la continuïtat de les dones en aquest territori, especialment les joves, també per la falta d’oportunitats laborals.

Malgrat això, en la darrera dècada s’ha incrementat el nombre de dones que es dediquen a l’agricultura. En aquests moments suposa el 0,5% de la població activa de Catalunya (segons dades del 2n trimestre de 2021 de l’INE), un 20% de les dones que viuen al món rural. Al final són les històries individuals de resiliència i de lligam a la terra de totes i cadascuna de les dones que emprenen i romanen en el món rural les que es converteixen en motor de desenvolupament sostenible, veritables agents de vertebració social i territorial.

Per al món rural, per a les seues dones i per als seus homes, és indispensable disposar d’una educació i d’una sanitat de proximitat i de qualitat, així com de garantia de connectivitat per poder aplicar tecnologia i innovació a la gestió de les explotacions agroramaderes, i d’una millora de les comunicacions que n’evitin l’aïllament. La cohesió territorial de Catalunya hauria de ser un dels pilars d’acció dels governs, atacaria també els problemes que afecten, encara més intensament, a les dones.