Ja fa dies que hem canviat d’any i, a hores d’ara, estem igual. Mentre, gràcies als Fons Europeus, s'havia d'ampliar el dispensari, que ja ha estat engrandit dues vegades i, ara, entre que sempre anem tard i malament, a les dues licitacions proposades no s'hi ha presentat ningú. Així, la promesa i esperada ampliació no està feta, tot i que segurament sigui millor, doncs era només un pegat.

Alpicat manté el consultori, quan realment el que necessita és un CAP, ja que és el centre de l'Àrea Bàsica de Salut Rural Nord. I tot i que la tasca que s’hi desenvolupa és molt important, hi ha mancances d’espai evidents. Així, molts serveis s’han de fer en altres dependències de l’ajuntament - fitoteràpia, pre i postpart, tallers de memòria, etcètera- i amb altres, com els d’higienista i dentista, obliguen als usuaris i usuàries a desplaçaments a Lleida.

Com he apuntat, Alpicat és el centre de l'Àrea Bàsica de Salut Rural Nord, que atén a la població de onze municipis i al voltant de 27.000 habitants.

Durant el dia el consultori actual acull serveis similars a qualsevol altre consultori  (de metge de família, d'infermeria, extraccions llevadores, pediatria, espirometries, petita cirurgia menor, ecografies, vacunacions, atenció administrativa centralitzada (dels 11 pobles), treball social, formació de professionals: metges i infermeres, referent de residències, gestora de casos...etcètera.

L'atenció continuada es fa diàriament des de les 15 a 22 hores i dissabtes i festius de les 8 a les 22 hores.

Alpicat no necessita ampliar el consultori, el que necessita és un nou Centre d’Atenció Primària. L'Ajuntament ja va parlar amb el Govern en el seu moment per a fer la cessió d'uns terrenys per a la seva construcció.

És per això que cal demanar ja amb certa urgència, per l’elevada atenció que s’hi concentra, un nou edifici destinat a l’Àrea Bàsica de Salut Rural Nord.

Doncs sí que pot ser. Perquè al Centre, la majoria d’interns no fan massa ús de la mascareta, per no dir cap, i no es fan els corresponents controls als familiars que fan visites de forma directa. De tot plegat, sorgeix també el següent dubte: Si per visitar un familiar a una residència es fan els pertinents controls i s’apliquen les restriccions corresponents, perquè no es fa també en el cas de les visites a la població penitenciària? El fet que la majoria dels interns siguin joves no els eximeix d’emmalaltir, i amb la concentració que es dóna en alguns moments, com en els dels àpats, el risc es multiplica. A més, es tracta d’un espai en que no és possible garantir distàncies de seguretat, no es fa ús de l’hidrogel i inclús, en alguns casos, hi ha manca d’higiene i d’ús de la mascareta.

Doncs bé, en aquest entorn, ni tant sols s’ha fet cap normativa específica que responsabilitzi als mateixos interns de la cura de la seva salut i, de retruc, de qui els envolta.

Aquest pandèmia sembla demostrar que això de la “immunitat de ramat” no és com en altres malalties susceptibles de vacunació i per això cal que les tan ja dites mesures -Mascareta, Mans i Distància - haurien de ser tan obligatòries com a les residències o qualsevol altre espai compartit.

Des de les respectives direccions de les presons tenen la responsabilitat i  han de vetllar per la salut dels seus interns i dels seus treballadors i treballadores. La població penitenciària ha de prendre consciència de la gravetat de la situació i cal que es garanteixi el control de les persones que entren i surten cada dia, ja sigui per tasques de vigilància, per fer tractaments o per permisos. Així mateix, exigir que familiars i amics que visiten als interns estiguin vacunats i, fins i tot potser dur a terme controls a través de PCR’s o tests ràpids.

Si exigim responsabilitat i apliquem restriccions i limitacions a tota la població, la presó no n’hauria de quedar exempta, sinó tot el contrari. Si una cosa ens ha ensenyat aquesta pandèmia és que el Covid-19 no entén d’edats, sexes, races, creences, ni murs.

Parlarem del 112, telèfon d’emergències, que ha de fer el seu paper com a tal i que, ves per on, aquells que ja varen avisar que la concentració d’aquests tipus de recursos en un sol punt per tota Catalunya no era la millor solució sembla que van tenint raó. L’exemple més clar són la unificació de les sales de mossos al 112. La pèrdua de qualitat en els serveis, la manifesta manca de recursos humans i la saturació del servei sense que hi donin solucions per oxigenar-lo fa pensar que, aquesta decisió no va ser la més correcta.

Concentrar aquests serveis en un sol punt fa que, en cas de fallida, la situació sigui d’extrema complexitat en quant a la solució. Això sense entrar a valorar el fet de què la gestió de bona part del 112 estigui en mans d’empreses privades. Ara, amb el brot de COVID que, segons els sindicats policials, ha patit la sala del 112, fa pensar, una vegada més, que el millor no és la concentració d’aquest tipus de recursos sinó el model deslocalitzat i d’adaptació territorial. Amb recursos repartits sí que es poden afrontar problemàtiques d’aquest tipus i ser efectius en el dia a dia. Si rectificar és de savis pensem que aquesta qüestió requereix d’aquest plus de saviesa