Ens trobem davant d’una fita històrica. Una remunicipalització llargament reivindicada pel nostre sindicat. Una lluita que ha costat anys de treball i esforç, però que finalment s’ha fet realitat gràcies a l’empenta del comitè d’empresa i de tots els treballadors i treballadores que formen part d’aquest servei. Estem parlant de la municipalització de la zona blava, el servei de grua i el dipòsit municipal, que torna a mans de la Paeria de Lleida després d’anys de reivindicació.

I és que cal recordar que aquesta petició s’inicia l’any 2016, quan finalitza l’acord entre l’empresa adjudicatària del servei i l’Ajuntament de la ciutat. Dos anys més tard, el 2018, surt a licitació el concurs, on constava que la nova empresa retallaria un 20% el nombre total de treballadores i treballadors que oferien aquest servei. Arran d’aquesta afirmació, el sindicat UGT va iniciar una sèrie d’assemblees amb la plantilla per decidir el seu futur; i es va acordar finalment, per majoria absoluta, que si no s’arribava a un acord i es mantenien aquest 20% de llocs de treball que es volien eliminar, es convocarien una sèrie de protestes i l’aturada del servei.

No obstant, a finals del 2018, el nostre sindicat va decidir denunciar aquesta licitació i portar el cas als tribunals. En aquest punt, la licitació s’atura i el jutge ordena una nova redacció del projecte; moment en el qual, la UGT proposa a l’equip de Govern una municipalització del servei i inicia una ronda de contactes amb els diferents grups polítics de la ciutat per estudiar la possibilitat que el servei de grua, dipòsit municipal i zona blava passi a mans de l’Ajuntament. Una mesura que s’estava aplicant ja en altres poblacions i que el sindicat volia implantar també a la ciutat de Lleida.

Arran de les diverses reunions -durant aquest temps es continua prorrogant el conveni-, alguns partits comencen a considerar la proposta del nostre sindicat com a prioritària. Fins a arribar a les eleccions del 2019, quan algunes formacions inclouen el compromís de fer un estudi de viabilitat de la remunicipalització del servei a través d’una empresa externa als seus programes electorals.

Ara, tres anys després d’aquestes trobades, i amb l’informe de viabilitat presentat, ERC i PSC, agafant el compromís existent, van portar la proposta de remunicipalització al ple del passat mes de juliol. Una moció que va ser aprovada i tirada en endavant, fent-se realitat aquest 2023 que ara iniciem.

És per això, que podem dir que arranquem el nou any molt satisfets de la feina feta des del sindicat UGT-Terres de Lleida i de la important fita històrica aconseguida per la ciutat de Lleida, gràcies a l’esforç dels companys i les companyes del nostre sindicat i dels membres del comitè d’empresa. Ara, els beneficis d’aquest servei revertiran a la ciutat, i no beneficiaran a una empresa privada. I això és el que hem d’aconseguir també amb altres serveis, com l’aigua i la llum!

Aquests dies, s’ha anunciat la nova oferta de treball públic del 2022, una oferta històrica i necessària, però que no solucionarà el greu deteriorament d’aquesta administració a la nostra demarcació, ja que es desconeix el nombre d’efectius que arribaran a Lleida. Una població on històricament s’ofereixen poques places. Una situació que, sumada al fet que la majoria dels aspirants seran d’altres demarcacions, probablement en un any o dos ja hauran abandonat Lleida per desplaçar-se a les seves províncies d’origen; tornant a deixar vacants places que són molt necessàries, i tornant a generar així el dèficit de personal que dessagna l’Administració General de l’Estat (AGE) a Lleida.

Aquesta és la dinàmica que es repeteix any rere any, i que lluny de convertir l’Oferta d’Ocupació Pública en una eina de gestió dels recursos humans de l’administració, culmina com una gran decepció pels treballadors i treballadores de l’AGE, davant la impossibilitat d’oferir el servei que mereix la ciutadania, donada la poca dotació de personal que presta el servei en aquestes administracions de la nostra demarcació.

La demarcació de Lleida, a més de patir les polítiques restrictives, en els últims anys en matèria de personal acusa un dèficit històric per la falta d’interès davant la possibilitat d’opositar a l’administració de l’Estat. Som la tercera província d’Espanya amb menor interès en el treball públic de l’Administració General de l’Estat.

Des de la UGT-Serveis Públics hem traslladat en diverses ocasions al subdelegat del Govern a Lleida la necessitat d’adoptar mesures urgents, com podria ser la creació de borses provincials d’interins. Un fet que facilitaria un accés previ a l’administració i permetria als futurs opositors de la nostra demarcació que guanyessis la plaça prop de casa. També s’ha plantejat posar en marxa campanyes informatives sobre el treball públic a Lleida, per tractar de pal·liar els efectes nefastos que la manca de personal provoca per la ciutadania de la nostra demarcació.

La situació és crítica. Tenim organismes col·lapsats -Estrangeria, INSS, Serveis d’Ocupació Públic Estatal...- i això es tradueix amb que resulti impossible sol·licitat una cita prèvia; que una prestació pugui tardar fins a un any en ser tramitada; o que molts ciutadans hagin de recórrer a serveis professionals de pagament per efectuar gestions amb l’administració, quan hauria de ser gratuït.

Els treballadors i les treballadores dels serveis públics volen donar la millor atenció i ser àgils amb les seves gestions, però per això és urgent prendre mesures des de la pròpia administració i buscar solucions concretes per la nostra demarcació. Des de la UGT-Serveis Públics instem novament als màxims responsables de l’AGE a posar en marxa els mecanismes necessaris per revertir aquesta situació.

La lluita de la UGT és contínua i constant, des de fa més de 133 anys d’història, en els centres de treball, en el diàleg social, en el marc institucional i en la participació social, tant nacional com internacional. Des del sindicat hem portat i portem el missatge inequívoc de l’erradicació de la discriminació i qualsevol tipus de violència vers les dones.

Les dones patim la violència masclista en els diferents àmbits de la seva vida, a totes les edats i en totes les seves cares: la física, la psíquica, l’econòmica, la sexual i també la institucional. De forma directa i indirecta, des de l’assassinat fins a discriminacions més subtils. 

A més a més, a la feina, la segregació vocacional fa que arribem al mercat laboral en sectors feminitzats, que són sovint a la vegada els més mal valorats socialment i econòmicament. Tot això unit a la segregació, tant horitzontal com vertical, o el que és el mateix, el terra enganxós o el sostre de vidre.

La manca d’una conciliació corresponsable i la manca de polítiques públiques que apostin per emancipar l’atenció i les cures, fan que encara avui, a causa dels rols de gènere, siguem les dones les que majoritàriament assumim, coincidint tant amb els cicles vitals de reproducció com els cicles posteriors. Això ens porta a una alta taxa de dones subocupades, infravalorades, estancades en la feina i amb efectes negatius en la nostra salut.

Per tot això, per la UGT és primordial impulsar el diàleg social que ha comportat la pujada de l’SMI i l’acord de la reforma laboral, i que han tingut una afectació positiva directa sobre les condicions econòmiques i laborals de les persones amb pitjors condicions laborals i entre aquestes, sens dubte, hi som les dones.

Exigirem el compliment dels Plans d’Igualtat i l’adopció de polítiques amb perspectiva de gènere a tots els àmbits. Combatrem la violència masclista en els centres de treball, adoptant protocols d’assetjament sexual i per raó de sexe. Treballarem per la dignificació del sector de les cures, per aconseguir la plena equiparació dels drets de les treballadores de la llar i l’aplicació de polítiques de corresponsabilitat efectiva.

Per la UGT-Terres de Lleida la nostra lluita continua, perquè el 8 de març no s’atura mai.

Lleida, com a ciutat verda de referència, hauria de tenir un servei de transport públic amb una major qualitat i eficiència. També caldria minimitzar l'ús de vehicles particulars. I perquè això fos possible, s'hauria d'optimitzar i reforçar l'ús del transport urbà, incrementant el carril bus a la nostra ciutat. Actualment disposem de poc més d'un quilòmetre (1,4 km) de carril bus en tota la ciutat, per als més de 34 autobusos de les 11 línies que hi ha en funcionament avui dia. Si comparem aquestes xifres, amb l'esforç que s'ha fet al carril bici, clarament es demostra que no s'està potenciant el fet de tenir un servei d'autobús molt més àgil i funcional per als usuaris.

L'any 2019 ja s'havien construït més de 37 quilòmetres de carril bici a la ciutat de Lleida i ni un sol metre més de carril bus. És per això que clarament creiem que no s'inverteix a millorar aquest servei des de fa temps, ja que el trànsit amb vehicle privat, lluny de reduir-se, cada vegada va a més, fruit de no tenir un servei d'autobús més àgil i atractiu en el qual tothom pugui arribar en pocs minuts al seu destí.

L'aposta pel carril bici a la ciutat és aplaudida, però per contra en el servei d'autobús falten millores en molts aspectes: plataformes que agilitzin l'accés a l'autobús; reducció d'elements arquitectònics com ara arbres i/o bancs coincidents enmig de la parada...

Els grans perjudicats són els usuaris de la tercera edat, les persones amb mobilitat reduïda i els joves. Tot i que aquests últims han optat per comprar-se patinets, que ocupen en moltes ocasions l'escàs carril bus de què disposem, i obstaculitzen la circulació de l'autobús.

Un altre punt a tenir en compte és l'estretor del carril bus. Quan hi ha trànsit moltes vegades no podem circular per aquest carril bus, en ser envaïts pels vehicles d'altres carrils. Tampoc hi ha excessiva vigilància per part de la Guàrdia Urbana per l'incivisme d'aparcar a les parades d'autobús, carril bus i les dobles files en general. Paral•lelament, la limitació de zona 30 fa que el servei sigui més lent, i si no tenim més quilòmetres de carril bus, això comporta que sigui molt menys atractiu el transport públic a la nostra ciutat. I acabarem matant-lo.

També hi ha un altre problema afegit i és la convivència entre les parades de l'autobús urbà i les parades de transport escolar. Un autobús urbà no triga més d'un minut o un minut i mig per parada; mentre que un autobús escolar té una tasca més complicada (recompte dels escolars, la recollida de maletes...) i per tant, el temps per parada és de més de 5 minuts. En cas d'anar darrere d'aquests autocars, i coincidint en les parades, fa que l'horari d'aquesta línia sigui pràcticament impossible de complir. Un fet que implica retards importants i malestar per part dels usuaris, que acaben comprant-se un patinet. Creiem que s'haurien de desdoblar les parades per als autocars escolars.

Per últim, no ens podem oblidar dels carrers estrets de doble circulació, espais en els quals per passar, els conductors i conductores hem d'esperar que no passi ningú en sentit contrari, o fer maniobres perilloses per no tenir cap accident. Exemple d'això són el carrer Pla d'Urgell o bé el carrer Xavier Puig Andreu. 

Per tots aquests motius, els temps aplicats en la majoria de les línies són molt difícils de complir i caldria una revisió d'aquests. És per això, que demanem una major implicació per part del Consistori per no deixar morir el transport públic de la nostra ciutat.

Article de José Luís Herreruela Serrano, delegat sindical de la UGT-Terres de Lleida de l'empresa Autobusos de Lleida

Les dades parlen per si soles. Segons xifres de l'informe 'Bretxa salarial: igual retribució per feines d'igual valor', elaborat per la Secretaria d'Igualtat de la UGT de Catalunya, a nivell català, la bretxa salarial mitjana de l'any 2018 (darreres dades disponibles) es va situar en un 22,17%, gairebé un punt per sobre de la mitjana estatal. És a dir, les dones cobrem 6.350 euros menys a l'any que els homes; o el que és el mateix, 529 euros menys cada mes.

I no sols això. Si a aquesta bretxa salarial existent des d'anys immemorials li sumem l'impacte de la pandèmia, l'empitjorament de tots els paràmetres valorats en aquest estudi ens permet afirmar que aquesta crisi té cara de dona i que la crisi de la Covid-19 només ha fet que amplificar les desigualtats estructurals i les bretxes laborals ja existents anteriorment.

A les dones se'ns apliquen més Expedients de Regulació d'Ocupació que als homes (entre un 1 i un 3,5% més); som les més afectades per la temporalitat i la parcialitat (3 de cada 4 contractes de jornada incompleta estan signats per dones); es destrueixen un 15% més llocs de treball de dones que d'homes; i els sectors més afectats per la pandèmia són els serveis essencials, que són els que tenen més presència femenina. Una situació que se solapa amb la necessitat de les cures familiars, que majoritàriament recau en les dones.

És per tots aquests motius, que la UGT treballem des de la negociació col·lectiva per reconduir aquesta situació, i exigim: trencar amb els estereotips i assignació de rols de gènere: a l’escola, la família, a la feina i a la societat en general; dotar de més valor les feines de cura i atenció; lluitar per millorar les condicions laborals d’aquells sectors més feminitzats on habitualment hi ha menys representació sindical per ser sectors nous i descentralitzats; valorar els llocs de treball de forma neutra, amb perspectiva de gènere; i atorgar complements salarials que reconeguin aquestes capacitats no valorades.

És indispensable la derogació de la reforma laboral implantada pel Partit Popular, atès que està afectant greument les condicions laborals i econòmiques de les persones treballadores més vulnerables i amb salaris més baixos, que ja hem vist que són les dones.

Acabar amb la bretxa salarial i trencar amb totes aquestes discriminacions és cosa de tots. Et necessitem! T'hi sumes?