Aquell 29 de juny de 1969, una batuda policial en un pub conegut com Stonewall Inn, ubicat al barri novaiorquès de Greenwich Village, va provocar una sèrie de manifestacions espontànies i multitudinàries que es van allargar durant cinc dies esdevenint l’embrió de la lluita moderna pels drets LGTBI+.

Si bé no van ser els primers incidents amb violència contra aquest col·lectiu, ni tampoc les primeres lluites per la reivindicació dels seus drets, aquells aldarulls es van estendre al llarg de tot el país i, poc després, arreu del món; alhora que van sembrar la llavor del reconeixement i la lluita, a cara descoberta, per la identitat de gènere i pels drets i la igualtat en la diversitat de totes les persones. Aquells primers dies d’estiu de 1969, homes i dones de dins i fora del col·lectiu LGTBI+ van manifestar-se plegats i plegades exigint la seva llibertat personal i col·lectiva.

Aquesta lluita també es reflecteix al nostre país on al 2014, finalment, es va aprovar la primera llei per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Una llei posterior aprovada el 2020 d’igualtat de tracte i no discriminació, va desplegar, entre altres accions,  la Xarxa de Serveis d’Atenció integral LGBTI+, oferint acompanyament i arribant arreu del país mitjançant el servei d’atenció SIAD dels nostres Consells Comarcals.

Actualment, la nova Conselleria d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya està elaborant una llei trans amb l’objectiu específic d’implementar polítiques públiques que accelerin aquest canvi social evolutiu i inevitable que, en sintonia amb la visió feminista i antiracista, ajudaran a construir una societat futura veritablement oberta, transinclusiva, justa, equitativa, i amb plena garantia de drets per a totes les persones.

La lliçó democràtica, que vam aprendre d’aquells fets del Stonewall Inn, ens interpel·la a tots i a totes per continuar lluitant cada dia, i des de tots els àmbits, per aconseguir que mai més en cap lloc del nostre país ningú pateixi un acte de discriminació o d’intolerància per motiu de la seva orientació sexual o d’identitat sexual i afectiva o d’expressió de gènere.

PIULADA:

@VeroSerulla, d’ @ERC_dones: ‘Cal continuar lluitant cada dia, i des de tots els àmbits, per aconseguir que, mai més en cap lloc del nostre país, ningú pateixi un acte de discriminació o d’intolerància per motiu de la seva orientació o identitat sexual, afectiva i de gènere’.

Sabem que fem avenços i sabem que són gràcies a totes: les que sortim al carrer avui i les que ens van precedir, sufragistes, republicanes, abolicionistes, antifeixistes... les dones polítiques que proven i sovint aconsegueixen legislar posant les persones al centre indistintament del sexe, gènere, identitat o orientació que tinguin, amb la mirada posada en l’equitat i la justícia, com les que des del Parlament Europeu han aconseguit tipificar la violència de gènere com a delicte "d'abast transfronterer”. O les dones científiques, que aconsegueixen apartar el model androgen en la medicina i en el tracte que es dona a les pacients, com també en la introducció de la mirada femenina a l’hora de manejar-se amb assumptes tan complicats com és la gestió del canvi climàtic sobre el qual la mateixa ONU reconeix, en un estudi fet l’any 2019, que s’assoleixen “els millors resultats en matèria de conservació i governança dels recursos” quan són les dones amb responsabilitats als seus països les que asseguren el compliment de les condicions d'economia, eficàcia, eficiència i qualitat. 

Aquests avenços són gràcies també a les joves que practiquen un feminisme bel·ligerant, dones amb un fort esperit crític que trenca amb estereotips, etiquetes i rols de gènere i reivindica sense por la llibertat de ser, sentir i decidir sobre els propis cossos i introduint al debat temes tan espinosos com l’abolició de la prostitució o la identitat de gènere. Exemple de dones lluitadores ho són també les nostres companyes andorranes denunciant la persecució que viuen, només imaginada en una societat medieval, pel fet de decidir sobre els seus cossos perquè l’avortament a Andorra segueix sent il·legal en tots els supòsits, inclosos els casos de violació, de malformació del fetus i de risc per a la salut de la mare. Aquelles dones que volen avortar es veuen obligades a fer-ho a França o, especialment, a Catalunya, però s’ha de dir que, malgrat que al nostre territori cada any es practiquen 20.000 avortaments i que segons l'Associació Drets Sexuals i Reproductius 1 de cada 3 dones avortarà de manera voluntària almenys una vegada a la vida, algunes ho hauran de fer lluny de casa, a més, només un 45% es practiquen en centres públics perquè 4 de cada 10 ginecòlegs del sistema públic són objectors de consciència i es neguen a practicar-los. Aprofitem per denunciar també avui que l'accés a l'avortament no és equitatiu a tot el territori, com al Pirineu, Lleida, les Terres de l'Ebre o la Catalunya Central. A Lleida en concret, gairebé tots els ginecòlegs de l'Hospital Arnau de Vilanova són objectors.

Tot i aquests avenços i aquesta forta implicació de cada cop més persones, institucions i països i dels bons propòsits de desenvolupament sostenible de Nacions Unides en la seva Agenda 2030 -on entre els seus 10 principals objectius hi ha els d’assolir la igualtat entre els gèneres i apoderar a totes les dones i les nenes, i el de la reducció de desigualtats- trobarem l’escull d’un vell patriarcat que permet conductes hostils com l'assetjament sexual, la violència i la discriminació contra les dones, però també un nou ordre mundial amb una Europa on reapareix un feixisme emmascarat eufemísticament com nacional populisme format per partits legals amb actituds i discursos clarament nacionalistes, masclistes, xenòfobs, homòfobs i negacionistes de la subordinació de la dona dins la societat.

Aquest 8 de març ens tornem a alçar en una nova jornada de reivindicació als carrers per a la lluita pels drets, la igualtat d'oportunitats, l'equitat i la justícia.

Des del 2007 fins al 31 de març del 2021, últim període analitzat, es van presentar 1.744.000 denúncies per violència de gènere a l'estat espanyol i des de que es comptabilitzen a Espanya (any 2003) les víctimes a mans de parelles o ex parelles han estat més de 1.100 dones i 41 menors, unes xifres de morts superiors a les produïdes pel terrorisme a l'estat espanyol les darreres dècades.

Cada 25N diferents manifestos ens aporten dades vergonyoses que ens posen davant del mirall com a societat. Dades que mostren que totes les violències masclistes són estructurals, arrelades a la nostra societat, a priori avançada, i neixen de tots aquells missatges clars o subliminals que rebem i que ens condicionen a acceptar i normalitzar injustícies i a interioritzar les agressions com quelcom quotidià.

És inadmissible, però que una societat sana permeti que les seves ciutadanes normalitzin la possibilitat de patir en algun moment de les seves vides violència física, psicològica, econòmica o sexual, per posar alguns exemples. I assumir que aquesta violència pot venir no només d’homes desconeguts, essent la recomanació protegir-se, passar desapercebuda en tots els àmbits i procurar no ser causa de cap incident, limitant i qüestionant així la llibertat de les dones i convidant-les a viure amb por. Tanmateix és inacceptable considerar la idea que els seus ciutadans homes puguin créixer i madurar en un entorn en el qual es sentin legitimats a sotmetre o disposar de les dones decidint el què, el com i el quan, sense límit.

Vistes les dades hem d'assumir doncs que parlem de violències estructurals i que la nostra societat està malalta de patriarcat. El remei: la feina en xarxa i l'educació en igualtat.

Reivindiquem però també els avanços i seguim convidant a homes i dones a implicar-se cada cop més per eradicar totes les violències. Una mostra d’aquestes lluites compartides ha estat la resolució que va adoptar l’eurocambra i que demana tipificar la violència de gènere com a delicte "d'abast transfronterer" a la Unió Europea. Amb 427 vots a favor –tot i que sorprenen els 119 en contra i les 140 abstencions- els eurodiputats i eurodiputades van aprovar un text que insta a afegir la violència de gènere a la llista de delictes europeus greus i a proposar-ne una definició comuna. La resolució apunta que "la violència de gènere constitueix un delicte particularment greu i una violació generalitzada dels drets fonamentals i les llibertat en la Unió Europea que ha d'abordar-se en comú amb més eficàcia i determinació", la companya republicana Diana Riba, per part del grup Verds/ALE, i la sueca Malin Björk, per part del grup de l'Esquerra Unitària van aconseguir que s’aprovés la modificació de l’article 83 dels Tractats per tal de d'incloure aquest tipus de violències en el llistat d'eurocrims. La feina en xarxa es demostra un cop més una eina útil i molt efectiva a l’hora de canviar processos i evitar privilegis. Fem desaparèixer la sensació d’impunitat i invertim en educació per fer baixar les xifres de violència fins a zero.

Fa dècades que les dones hem entès que la lluita de classes, que les transformacions socials de fons, estan íntimament lligades a la lluita feminista i a allò que en diem lluites compartides. La literatura feminista recull moltes definicions, però avui volem aturar-nos en dos conceptes. El primer: el feminisme de la igualtat, que es posa èmfasi en la idea que els homes i les dones són essencialment éssers humans, més enllà dels gèneres imposats. Aquesta definició entén que el gènere és una construcció social, que històricament ha servit per vehicular l'opressió cap a les dones a través dels rols de gènere assignats artificialment en néixer. En aquest sentit, Esquerra Republicana fa molts anys que ha fet els deures amb les llistes cremallera.

Però no en tenim prou, i ara fem un pas endavant, un pas qualitatiu. I aquest és el segon concepte: no es tracta només de trencar sostres de vidre sinó de deixar enrere els terres enganxosos. Es tracta de reivindicar els valors femenins en política i en les polítiques públiques, el millor actiu que tenim per donar una perspectiva diferent al dia a dia i al futur de la nostra societat.

Ja ho deia l'estimada i enyorada Maria Mercè Marçal i Serra: "Si hi arribem, si aconseguim impregnar el poder i els seus espais amb els valors que tradicionalment s'han entès com a femenins, estarem salvades. I de retruc, la humanitat". Dit d'una altra manera, no només pretenem accedir a llocs de responsabilitat per mantenir els mateixos esquemes que han sostingut els rols actuals, sinó que volem reivindicar els valors femenins i feministes per liderar.

No volem només arribar-hi unes quantes, sinó que volem poder arribar-hi totes i contribuir a capgirar també les polítiques públiques. Hem de passar d'un model pensat i fet per uns quants a una societat de drets per a tothom. I d'això ja n'hem vist orgulloses alguns exemples. La presidenta Carme Forcadell, i les conselleres Alba Vergés, Teresa Jordà i Meritxell Serret han obert pas, han canviat la perspectiva, han fet trontollar esquemes dogmàtics fets per homes en un món patriarcal que, incrèdul, sovint s'hi revela en contra.

I d'això, també en parlàvem fa uns dies en una trobada telemàtica per presentar-nos, les dones que formem part de la candidatura d'Esquerra Republicana per la demarcació de Lleida a les pròximes eleccions. Les dones d'Esquerra Republicana hem fet un pas endavant i volem ser la generació de l'empoderament femení, la que ha de trencar tenalles socials i fer irrompre les referents que tenim a la societat. Unes referents que han d'esperonar a dones d'aquí i d'arreu, compromeses amb els valors republicans d'igualtat, llibertat i fraternitat amb una vocació inequívocament humanista per posar les persones i la vida sempre, sempre, sempre al centre de les nostres decisions.

També després de 25 anys de la conferència de Beijing podem constatar que no hi ha cap país al món que hagi assolit la igualtat de gènere, ni que hagi estat capaç de desempallegar-se de la violència masclista, ni s’ha aconseguit tampoc, en aquells països on esdevé aquest fet, que hagi disminuït la quantitat de nenes que són abocades a matrimonis de conveniència amb o sense violació i/o embaràs previ.

Enguany, la pandèmia del covid19 ha fet augmentar els casos de l’anomenada violència “domèstica”, aquesta altra gran pandèmia que ens ofereix xifres esgarrifoses sobre la més greu, sistemàtica i impune vulneració dels drets humans de la meitat de la població mundial.

Les dones volem ser lliures, no valentes i des d’Esquerra Republicana de Catalunya, dones i homes rebutgem avui i sempre qualsevol tipus de violència i les denunciarem també sempre.  Confiem en assolir els nostres objectius feministes mitjançant la governança republicana perquè estem convençudes que és a través del valors republicans que podem construir una societat formada per dones i homes lliures, diversa i justa, igualitària i oberta, en la qual es garanteixin els drets de totes les persones, on cap violència sigui legitimada i on les violències contra les dones deixin finalment d’existir.