Quina és la situació actual de les reserves de sang a Catalunya i a Lleida?

Ara mateix tenim reserves per a unes dues setmanes, que pot semblar poc, però el Banc de Sang treballa amb una logística que permet anticipar-se i evitar situacions crítiques. Tot i això, quan arriben èpoques com l’estiu o Nadal, les donacions acostumen a caure al voltant d’un 25%, i per això cal reforçar la conscienciació. A Lleida estem en una situació similar a la mitjana catalana. Hi pot haver variacions per municipi, però globalment estem igual. A més, Catalunya és autosuficient pel que fa a la sang: cobrim totes les necessitats dels hospitals del país amb les donacions fetes aquí.

En què no som autosuficients, doncs?

En plasma. Aquest component s’està utilitzant cada cop més i no en produïm prou. Per això s’ha impulsat la campanya El repte d’or, per fomentar la donació de plasma entre els donants habituals. El procés de plasmafèresi —extracció i retorn de components— és una mica més llarg que el de sang, i es necessita que la persona ja hagi donat abans i tingui bones venes. Però és molt segur i es pot repetir cada dues setmanes.

La ruralitat de Lleida dificulta l’organització de campanyes?

Tot al contrari. A les zones més rurals, com les de Lleida, hi ha més sentiment de comunitat i més implicació. On és més difícil mobilitzar gent és a Barcelona, on tot és molt més impersonal. Allí costa més trobar voluntariat, tot i tenir una de les associacions més antigues. Per això és tan important la xarxa local. A Lleida tenim més de 130 municipis amb campanyes de donació i a cada un hi ha una persona delegada que coneix la gent i ajuda a organitzar-ho tot. Aquesta proximitat marca la diferència.

Hi ha resposta ciutadana quan es fan crides urgents?

Fa uns anys, es feien crides massives quan hi havia mancances, però ara s’intenta evitar crear l’alarmisme. Donar sang, o plasma, no és només un gest solidari puntual: hauria de ser un hàbit. L’objectiu és que la gent doni de forma periòdica: tres cops l’any les dones i quatre els homes. Això garanteix una estabilitat que és molt més efectiva que una crida puntual. Però també cal tenir en compte que cada any unes 3.000 persones deixen de donar sang en complir els 70 anys. I amb els joves no n’hi ha prou per compensar aquesta pèrdua. Cal temps perquè els nous donants esdevinguin habituals.

Com es treballa la conscienciació entre joves i gent gran?

Treballem molt a escala local. A cada municipi on es fa una campanya hi ha una persona delegada que fa d’enllaç amb el Banc de Sang i la Federació. Aquesta figura és clau per coordinar, informar i mobilitzar. A més, ajuda molt que sigui algú de confiança, que coneix la gent del poble. I a més llarg termini, treballem amb escoles, universitats i entitats per sembrar consciència des de ben jove.

I el plasma, com es pot fomentar més?

Donar plasma és un procés segur i molt necessari. Personalment, he arribat a donar plasma 13 cops en un any. El cos el regenera ràpid perquè és bàsicament proteïna. Un cop donat, al cap de dues setmanes es pot tornar a fer la donació. I a més, com que se separen els components —plaquetes, plasma i glòbuls vermells—, el procés és molt eficient. Però cal que més gent conegui com funciona i s’hi animi.

Els primers grups de suport eren petits, però a mesura que es van anar coneixent va sorgir una necessitat comuna: visibilitzar una malaltia desconeguda i crònica. Així va néixer l’associació, amb l’objectiu inicial de trobar-se, unir forces i reclamar atenció sanitària. “La nostra lluita és per donar veu als que encara no han estat escoltats i aconseguir l’atenció que els afectats per la Covid persistent necessiten”, afegeixen.

“La nostra lluita és per donar veu als que encara no han estat escoltats i aconseguir l’atenció que els afectats per la Covid persistent necessiten

Cinc anys després, els afectats han impulsat teràpies grupals per afrontar símptomes com la fatiga crònica, els mals de cap o les migranyes, i han reforçat la promoció de la recerca científica. “La nostra tasca se centra en donar eines per afrontar el dia a dia i en fomentar la investigació científica per trobar una possible cura en el futur”, remarquen. Recorden que la Covid persistent continua sense cura i denuncien que l’única unitat d’atenció es troba a Barcelona, amb llistes d’espera de fins a un any i de difícil accés des de Ponent. “A Catalunya, només hi ha una unitat multidisciplinària a Barcelona, i és molt difícil per a nosaltres, que vivim fora de la capital, accedir-hi”, lamenten.

Els membres de l’associació alerten que conviure amb Covid persistent suposa un desgast físic i emocional constant. “Molts de nosaltres experimentem cansament extrem que ens limita les activitats diàries”, asseguren. El patiment, sovint invisible, és incomprès per una societat que desconeix la realitat d’una malaltia que no sempre presenta signes visibles. Segons dades recollides, només a la demarcació de Lleida hi hauria uns 750 casos, i a la regió sanitària, uns 600, tot i que només una petita part està diagnosticada.

Molts de nosaltres experimentem cansament extrem que ens limita les activitats diàries

Un dels principals entrebancs continua sent el diagnòstic. Diversos afectats expliquen que han trigat anys a obtenir el reconeixement d’una invalidesa, i relaten processos llargs i dolorosos, marcats per la incomprensió mèdica. Alguns admeten que van arribar a perdre les ganes de viure abans de veure reconeguda la seva situació.

El vincle entre afectats s’ha convertit en un dels grans pilars de l’associació. “Quan et trobes amb gent que pateix el mateix que tu, et sents alleujat, perquè no has d’estar excusant-te ni donant explicacions tot el temps”, expressen. Recorden amb emoció moments com el del Dia Mundial de la Covid Persistent, celebrat el 15 de març davant la catedral de Lleida, on una jove, després d’acostar-s'hi, va acabar plorant quan va poder expressar el seu patiment. Pel que fa a les seqüeles més habituals, destaquen la fatiga crònica, la pèrdua d’olfacte i gust, els problemes cognitius i alteracions emocionals persistents. Molts membres, inclosos els de la junta, pateixen discapacitats que els impedeixen continuar les seves feines habituals. Un concepte clau en el seu relat és el de descans no reparador: malgrat dormir hores, es desperten esgotats i qualsevol estrès pot desencadenar un col·lapse físic o mental.

“Quan et trobes amb gent que pateix el mateix que tu, et sents alleujat, perquè no has d’estar excusant-te"

Sobre l’atenció sanitària, reconeixen que hi ha professionals empàtics, però critiquen que el sistema no estigui preparat per gestionar una malaltia tan complexa. Consideren que aplicar tractaments uniformes a tots els pacients és un error, ja que cada cas és diferent.

Amb tot, l’Associació Long Covid Lleida continua treballant per fer visible aquesta realitat i per reclamar una atenció sanitària justa i adaptada. El seu compromís és ferm: transformar el sofriment silenciat en una causa compartida.

Què els va motivar a crear Octubre Cinema?

Nosaltres, tant la Marina com jo, vam fer carreres professionals independents i posteriorment vam coincidir fa un any i mig, per primera vegada. Ens vam adonar que els dos vam haver de marxar de Lleida per començar la nostra carrera professional. Per la meva part vaig marxar a Tarragona i ella a Barcelona, perquè a Lleida, quasi no hi ha demanda de cinema. A més  l’edifici del Magical, el centre de producció audiovisual, s'està quedant antiquat. Ara hi ha moltes produccions que, directament, no hi podrien rodar. La indústria cinematogràfica ara mateix podríem dir que està a Barcelona i a Madrid. A Tarragona i a Girona sí que és cert que hi ha molts més rodatges internacionals, però igualment no crec que hi hagi una estructura consolidada. En el moment que vam compartir les nostres experiències, ens vam adonar que era molt car viure en aquests pols de l'audiovisual i tampoc podíem seguir amb les nostres carreres a Lleida. D'aquesta manera ens vam llançar a la piscina i vam decidir arrencar aquest projecte.

Per què una cooperativa?

Perquè considerem que hi ha més gent com nosaltres, que no té aquesta bandera on agafar-se per intentar començar a fer produccions a Lleida. Nosaltres no només volem potenciar i arrencar les nostres carreres, sinó que també volem potenciar el talent de Lleida.

A Lleida, quasi no hi ha demanda de cinema, i l'edifici del Magical s'està quedant antiquat per a les produccions actuals

Com creu que aquest format pot ajudar al talent lleidatà?

Bé, per començar, som una cooperativa sense ànim de lucre. Això vol dir que qualsevol benefici extra que tingui la cooperativa que no vagi als nostres sous, són per a reinvertir-los en projectes de la cooperativa. Si aconseguim consolidar-nos econòmicament, reinvertirem en projectes per al territori. Actualment, a més dels nostres propis projectes, estem en la preproducció d’un curtmetratge a Golmés, amb un actor que debutarà com a director. D'altra banda, la nostra cooperativa es fonamenta en valors que volem preservar en un sector cinematogràfic on, tot i ser una de les arts més rellevants, el capitalisme hi té una gran influència. Per això, volem trencar certs rols establerts en la manera de treballar.

Quin és el repte més gran amb el que us heu topat?

Per crear Octubre Cinema no hem tingut molts problemes, perquè ens ha donat molt suport Ponent Coopera, que és una agrupació de Lleida, on fan un molt bon assessorament per a les cooperatives. També vam rebre una subvenció d'arrencada de la regidoria de joventut, de l’Ajuntament, que dona certs diners als projecte. Pel que fa a la creació de la nostra cooperativa ens va anar molt bé per tot el que són els costos inicials.

Nosaltres no només volem arrencar les nostres carreres, sinó que també volem potenciar el talent de Lleida 

Què comporta que els coneguin?

Creiem que per a Octubre Cinema és molt important que qualsevol empresa privada, fundació o institució, pensi en nosaltres a l'hora de desenvolupar projectes audiovisuals. Jo crec que també és beneficiós per a les institucions de Lleida, perquè volem construir teixit cultural.

Octubre Cinema només fa projectes personals?

Ni de bon tros. A més de la nostra producció cinematogràfica independent, oferim serveis com vídeos corporatius amb un enfocament narratiu cinematogràfic. A Lleida, moltes empreses es decanten per vídeos simples de producte, però nosaltres volem aportar una nova perspectiva: integrar una narrativa més complexa i creativa que es distingeixi d'aquesta oferta convencional.També oferim tallers i cursos monogràfics, amb un enfocament especial en entorns rurals, per apropar el cinema als joves dels pobles. Creiem e n l'origen social del cinema, un espai de trobada que fa anys connectava els pobles i les persones. Avui en dia, el consum individual ha disminuït aquest aspecte social, però volem recuperar-lo i oferir una experiència col·lectiva que uneixi les comunitats a través del cine.

Els beneficis extres de la cooperativa es reinvertiran en projectes per al territor

Quin objectiu tenen aquests cursos?

Amb aquests cursos, volem recuperar el poder socialitzador del cinema. La nostra proposta se centra a ensenyar els fonaments dels diferents rols cinematogràfics, ja que moltes escoles solen centrar-se gairebé exclusivament en la direcció. En el món del cinema, només uns pocs arriben a ser directors, uns pocs aconseguiran aquesta fita, però la resta descobrirà altres camins. Durant els cursos, els participants tindran l'oportunitat de treballar junts per crear un curtmetratge, i, un cop acabat, el projectarem al poble davant de familiars i amics com a espectadors, fomentant així una experiència col·lectiva i socialitzadora al voltant del cinema.

Els beneficis extres de la cooperativa es reinvertiran en projectes per al territori

Quins projectes tenen entre mans a Octubre Cinema? 

En tenim diversos en marxa. El primer curtmetratge que hem produït a través de la productora és El hombre que mató a Terry Gilliam, una creació pròpia que vaig desenvolupar gràcies als premis que vaig rebre al Notodofilmfest. És un curtmetratge de 18 minuts que vam rodar al desert dels Monegros. Fa poc ha començat la seva distribució, i la nostra estrena internacional serà al Bogoshorts de Bogotà, el festival de curtmetratges més important de Llatinoamèrica. A més, la seva secció nacional és qualificadora per als Oscars. 

Pel que fa als altres projectes, la Marina fa temps que treballa en el seu llargmetratge i per la meva part, també estic desenvolupant el meu primer llargmetratge, de moment anomenat Òpera Prima, que es va presentar al Festival de Sitges en la secció Producers Meet Producers, on productors emergents com nosaltres participen en una mentoria amb productores consolidades. A més, hem fet dos curts petits per a concursos com el Notodofilmfest i el festival Rueda con Rueda. I el 2025, rodarem el primer curt de la Marina, Niña Beata, que comptarà amb localitzacions de luxe a Ponent.

El nostre criteri principal és que els projectes reflecteixin la nostra identitat i el talent lleidatà

Com seleccionen els projectes?

D'ençà que vam començar amb Octubre Cinema, hem estat treballant estretament amb altres productors i talents locals, i una de les primeres coses que vam fer va ser crear el CLAC (Col·lectiu Lleidatà d'Audiovisual i Cinema). No és només una plataforma, és un espai on ens agrada compartir i connectar amb altres professionals de l'audiovisual de Lleida. Ens reunim periòdicament i treballem conjuntament per defensar els drets dels creadors de la nostra terra, així com per impulsar la nostra indústria cinematogràfica local.

Quan parlem de projectes per a Octubre Cinema, no estem tancats a un tipus concret de producció ni a un gènere. El nostre criteri principal és que els projectes siguin coherents amb la filosofia de potenciar el talent lleidatà, i que d'alguna manera reflecteixin la nostra identitat. Ens agrada veure que els projectes tenen una connexió amb Lleida, ja sigui pel seu contingut, els professionals implicats o per la manera com contribueixen a fer créixer la indústria aquí. A més, com a part del CLAC, també defensem que les produccions que arriben a Lleida tinguin en compte als nostres professionals. Per exemple, fa poc vam veure un rodatge important a la Seu Vella, però no hi havia ningú de Lleida a l'equip tècnic. Això és un tema que volem canviar, connectant amb les institucions per tal que les produccions rebin ajudes si treballen amb talent local.

A Lleida cal més suport a la producció local i laboratoris de guió per impulsar nous talents

Què s'ha de fer perquè el cinema es consolidi a Ponent?

Crec que el nou ajuntament està començant a fer les coses bé, especialment escoltant el sector audiovisual. És fonamental que ens escoltin, sobretot ara que estem aglutinats en un col·lectiu, el qual dona més pes a la nostra visió. El primer que em ve al cap és la necessitat d’un festival de ficció documental potent a Lleida. SomCinema ja porta 15 edicions, però necessita créixer més. Un festival que sigui capaç d’atraure públic de fora, com ho fa l’Animac. A més, som la província que menys aprofita les grans produccions que venen de fora. Tenim paisatges espectaculars, com els Pirineus, que serien ideals per a rodatges. Necessitem una Film Commission que faciliti els permisos i connecti les productores amb els recursos locals. També serien útils localitzadors amb una guia actualitzada de llocs de rodatge a Lleida.

Cal també més suport a la producció local. Ara mateix no hi ha concursos ni ajuts per al curtmetratge, que és fonamental per començar la carrera d’un cineasta. A Lleida hauríem de crear espais com laboratoris de guió i residències creatives.Finalment, cal fomentar més col·laboració entre institucions públiques i empreses privades per utilitzar l’audiovisual com a eina de màrqueting. A Lleida, encara no s'ha entès tot el potencial que té, a diferència de ciutats com Barcelona. També cal establir preus i barems clars per evitar el desordre i garantir una remuneració justa per a tots els sectors artístics.

Quin benefici té per al consumidor escollir un oli d'oliva de verge certificat?

Realment, la paraula ho diu. Quan compres un oli que està certificat vol dir que ha passat per tota una sèrie de proves i anàlisis, tant pel que fa a la qualitat de l'oli com de la seva procedència, la seva elaboració i la qualitat del fruit. El més important és garantir la traçabilitat per rastrejar l'oli fins a saber d'on provenen les olives, i això és molt important per assegurar la qualitat del producte. Per tant, un oli certificat sempre tindrà moltes més garanties.

És molt difícil, llavors, arribar a ser una DOP?

Difícil no, però has de tenir molt clar que vols fer les coses d'una altra manera. Això és fonamental.

"La nostra denominació d'origen va ser la primera que es va crear a l'estat espanyol, l’any 1975"

Què vol dir?

El territori que tenim aquí, amb la DOP Les Garrigues, abans era un lloc on s'havia fet oli de qualitat des de sempre. Perquè pel terreny i pel clima, les produccions mai podran ser com les d'Andalusia o d'altres llocs. Per tant, la gent només tenia una manera de defensar la seva vida: valorant el producte i fent un producte d'alta qualitat. Per això, la nostra denominació d'origen va ser la primera que es va crear a l'estat espanyol, l'any 1975.

Aviat farà 50 d'aquell moment

Amb mig segle hi ha hagut tota una evolució fins ara però la DO sempre ha estat al davant dels canvis. Va costar molt aconseguir aquesta producció d'origen en aquell temps, perquè no n'hi havia, excepte de vi. Però és un orgull de tenir una denominació d'origen, ja que és una part de la teva identitat.

"Un oli certificat sempre tindrà moltes més garanties"

Amb el temps se n'han creat moltes de DOP d'oli

Actualment, la DOP Les Garrigues ocupa la presidència d'una associació sectorial de denominacions d'origen de tot Espanya, que n'inclou 28. Què vol dir això? Que sempre hem estat al davant i que ens respecten molt a escala estatal. Respecten molt el que hem fet fins ara i el que estem fent. De fet, som referents en moltes coses, i això ens fa sentir orgullosos.

Per aconseguir-ho, s'ha fet treball de molts anys...

Hem hagut de picar pedra, molta pedra, per arribar on som. Però també la societat ha canviat molt. Al principi, venies aquí, venies a Barcelona, i ho teníem tot molt a prop. Ara, amb tot el tema d'internet, el món ha canviat. Pots fer una comanda en qualsevol moment. Això ens ha obert moltes portes, perquè, al final, et connecta amb molts països i llocs que abans eren molt difícils d'arribar. L'única manera de continuar és adaptant-se als canvis.

La Denominació d'Origen Protegida com ajuda a protegir aquest oli, aquest segell?

Fa anys que tenim una batalla contra els fraus. S'ha de fer un seguiment constant i estar sempre pendent per evitar-los. Per desgràcia, és un problema que va en augment. Això és part de la nostra feina diària. Hem de continuar garantint que el que s'hi posi a les ampolles i el que arribi al consumidor tingui la màxima qualitat i categoria per mantenir aquest segell. Molta gent no vol estar dins d'una DOP perquè el segell és molt restrictiu. Però alhora, és un distintiu de qualitat. És molt fàcil afirmar que un producte és excel·lent, però cal poder-ho demostrar, i això és el que pot fer una DOP.

"L’arbequina de les Garrigues té el doble o més polifenols que la d'altres zones"

Quines són les diferències entre l'oli de la DOP Les Garrigues i el d'altres regions?

La base de tot és l'arbequina, l'autèntica oliva d'aquí. L'arbequina va néixer en aquesta terra, i tot i que ara se'n cultiva més a Andalusia que aquí, si compares una arbequina d'allà amb una d'aquí, la diferència és abismal. Per exemple, un oli de la zona de Tarragona, està influenciat per un clima més suau, mentre que aquí, a les Garrigues, tenim un clima sec i fred a l'hivern, cosa que marca una diferència important en la qualitat. A l'estiu, en algunes zones, els olis perden cos i es tornen més líquids, gairebé com aigua.

"La gent comença a prestar atenció a les etiquetes, a preguntar-se què compra, d’on prové i què conté"

Què més?

Una altra cosa important són els polifenols, uns antioxidants essencials. L'arbequina de les Garrigues té el doble o més polifenols que la d'altres zones, això és gràcies al clima i la terra d'aquí. Els olis de les Garrigues són més verds i intensos. Actualment, el mercat demana molt aquests olis primerencs, d'oliva verda, amb molt de fruit i intensitat. Quan la gent veu un oli de color verd, s'entusiasma, però vull destacar que el color no sempre determina la qualitat. Un oli pot ser molt verd i no ser bo. Ara bé, normalment, els olis més verds solen tenir més polifenols i antioxidants, i aquí tenim les condicions ideals per produir aquest tipus d'oli.

L'oli primerenc doncs, és tendència?

La tendència actual està marcada per una aposta creixent de les cooperatives i empreses de la zona per avançar la collita per obtenir olis de més qualitat. Si abans es començava a collir l'oliva al novembre, ara es fa a mitjan octubre. Les olives més verdes donen menys rendiment -entre 15 i 18 quilos d'oli per cada 100 quilos d'olives-, mentre que les més madures poden arribar als 22 quilos. Tot i això, la qualitat varia significativament. Les olives madures produeixen un oli més dolç, que també pot ser verge extra i té el seu públic, però la demanda actual es decanta més cap als olis verds i afruitats.

En definitiva, la producció d'oli a les Garrigues està estretament lligada al territori, al clima i a la varietat d'oliva, i això és clau per assegurar el nostre futur i mantenir la diferenciació en el mercat.

El valor de la proximitat

Cada vegada hi ha més consciència sobre aquests temes. Malgrat que hi ha un component d'especulació i negoci, crec que la situació està canviant a millor. La gent abans agafava les ampolles i no mirava gaire cosa. Avui dia, per sort, es comença a prestar atenció a les etiquetes, a preguntar-se què és el que compra, d'on prové i què conté. Aquesta és la gran responsabilitat que ha de tenir el consumidor.

El procés d'elaboració també influeix?

Moltes d'aquestes qualitats provenen del mètode d'elaboració. Amb olives bones i sanes, es pot produir un oli excel·lent, però tot depèn del mestre de molí. Si les olives s'esmicolen abans de les 24 hores, l'oli serà perfecte; si es deixen tres dies, no tindrà la mateixa qualitat, ja que l'oli s'oxida molt ràpidament.

Fer un bon oli és un procés més complicat del que sembla; es necessiten professionals ben formats que sàpiguen el que fan. Produir un oli de qualitat és un esforç que val la pena, mentre que fer un oli dolent és relativament senzill.

"Fer un bon oli és un procés més complicat del que sembla; es necessiten professionals ben formats"

Ara s'està començant a parlar dels beneficis saludables de l'oli. Podries destacar algunes propietats saludables de l'oli de les Garrigues?

Entre els grans investigadors, destaca el doctor Ramon Estruch, qui durant molts anys va investigar sobre el càncer de mama. Els resultats són impressionants: van comprovar que una dona amb càncer de mama si prenia oli de llavors el tumor es disparava mentre que si prenia oli d'oliva verge extra, el tumor no desapareixia però s'aturava. Els romans ja ho sabien, per la pell, pels cabells, per un munt de coses.

Els llibres de text són, evidentment, un dels productes més sol·licitats. A més, tot el que té a veure amb la papereria i el material escolar necessari per a la motxilla: estotjos, bolígrafs, llapis, regles, calculadores, tant per a primària com per a secundària.

Quines novetats ofereix l'Abacus per a aquest curs escolar?

Com a novetat, tenim tota la nova carpeteria. Sempre apareixen novetats en carpetes i materials reciclats, a part de les motxilles i estotjos, que són un clàssic. També tornem a repetir una campanya que vam fer l'any passat amb Munich, que va tenir molt èxit. Quan realitzes compres acumulades de 100 euros, pots aconseguir unes Munich per només 15 euros. Aquesta campanya és una manera d'ajudar en la tornada a l'escola.

Quins consells donaries als pares per preparar els seus fills a la tornada al col·legi?

Primer de tot, que revisin el material que ja tenen, perquè creiem en el consum responsable. Comprovar l'estat de la motxilla, l'estoig, i si els llapis, retoladors i altres articles encara són útils. Això ajuda a fer una compra més encertada i evitar excessos.

Com ajuda l'Abacus a les famílies amb menys recursos?

No oferim ajudes específiques, però sí que tenim una àmplia gamma de preus. Per nosaltres, és important oferir productes de qualitat a preus diversos. Tenim marques econòmiques, com la marca Abacus, així com altres marques amb diferents rangs de preus. Intentem que hi hagi opcions per a totes les famílies.

Com ha influït l'actual situació econòmica en les compres de material escolar?

Hem notat una reducció en els imports dels vals escolars comparats amb l'any passat. L'any passat eren vals de 50 euros i aquest any de 30 euros. A més, l'any passat els vals eren només per a primària i ara inclouen primària i secundària. Això ha fet que les compres estiguin més repartides i diversificades. Aquest any hi ha més demanda de llibres de text i papereria, mentre que l'any passat es va notar més el canvi de motxilles.

Quines són les principals preocupacions o necessitats dels clients a l'hora de tornar a l'escola?

La principal preocupació és assegurar-se que no faltin llibres. A més, la previsió és important, ja que alguns pares potser vindran més a última hora. Per això, treballem amb editorials que garanteixin l'estoc. Amb les editorials que no poden garantir l'estoc, intentem aconseguir els llibres sota demanda, però no sempre podem garantir-ho.

Com us prepareu per a la campanya de tornada a l'escola?

Fem previsions per tenir els productes a temps. Els llibres de text es gestionen sota comanda, és a dir, els encarreguem i els tenim al nostre magatzem central. Això fa que l'estoc sigui més ajustat, però millor organitzat.

Són dures les campanyes de tornada a l'escola comparades amb altres èpoques de l'any?

Sí, són intenses. Són diferents a les campanyes de Nadal, per exemple, que tenen la il·lusió del regal. La tornada a l'escola suposa una despesa important per les famílies, i aquesta despesa es multiplica si hi ha més d'un fill.

També es compren llibres a les escoles o només per les famílies?

Les escoles també compren llibres, però això es fa a través d'altres canals, com ajuntaments o compres directes a editorials. Algunes escoles proporcionen llibres als seus alumnes, però això no es gestiona directament a la nostra botiga.

Quines novetats i articles específics s'han introduït per a la tornada a l'escola aquest any?

El material necessari per a la tornada a l'escola ha evolucionat amb els anys. Fins ara, les flautes no formaven part dels articles habituals però enguany sí perquè són molt demandades, especialment a primària, ja que molts nens comencen a estudiar música amb aquest instrument. Aquest any, però, s'han incorporat més articles per a secundària, com ara perifèrics d'ordinador, retoladors, auriculars, i també ampolles d'aigua, que les famílies han inclòs a les seves llistes.

El material escolar es va actualitzant segons les necessitats que es detecten. Per exemple, hem creat paquets amb diversos tipus de llapis, esborradors, fluorescents i maquinetes. Aquests paquets, que solien no estar disponibles, ara estan específicament dissenyats per a la tornada a l'escola. En teoria, aquests paquets són exclusius de la nostra botiga, segons el que hem acordat amb el proveïdor. No obstant això, no puc assegurar-ho al 100%, però és el que hem establert.

Com van ser els inicis de la seva aventura amb el vermut? Per què va decidir començar a fer vermut?

Sóc granger de professió i vocació. El meu pare era granger, els meus germans també, i jo volia seguir la mateixa línia. Tanmateix, l’any 2018, la meva dona, la Núria, em va regalar un viatge a Logronyo per al meu aniversari. Sincerament, el regal no em feia especial il·lusió, ja que el menjar sempre ha estat el meu gran interès. M’encanta cuinar i visitar restaurants, però el vi mai m’ha apassionat.

Quan vaig arribar a Logronyo, pensava que visitar cellers seria com anar a un museu, i els museus no m’atrauen especialment.  La Núria em va portar a Vivanco, on vam gaudir d’una visita molt bonica i del museu del vi. No obstant això, el moment decisiu va ser quan em vaig asseure en un balcó solitari, envoltat només per la tranquil·litat i el silenci. Va ser una experiència captivadora, com estar dins d’un bosc. Quan vam marxar, només podia pensar en tornar a aquell balcó i submergir-me en aquell silenci.

El viatge a Logronyo va ser un punt d'inflexió per a mi. Allà, en un balcó solitari, vaig descobrir una nova passió que va transformar la meva vida

En tornar a casa, la Núria em va preguntar si m’havia agradat el viatge. La meva resposta va ser un senzill “sí”, sense poder expressar-ho millor, ja que la meva ment seguia al balcó. Una setmana després, la Núria va notar que estava absorbit en els meus pensaments i em va preguntar què passava. Li vaig confessar que m’havia enamorat, no de ningú, sinó d’aquell moment.

Les nits posteriors es feien interminables, tot girava entorn del viatge, del moment, del silenci. Em va fascinar tant el món del vi que volia plantar vinya, però no era l’època adequada. Amb la impaciència d’un nen davant dels regals, vaig buscar alternatives i vaig decidir fer vermut, ja que la poma per a la sidra encara no estava disponible.

Vaig començar a investigar com fer vermut. Les primeres proves van ser força ineficaces, però la meva obsessió per aconseguir el resultat desitjat em va impulsar a seguir. L’objectiu inicial era elaborar vermut per a nosaltres. Però al continuar investigant me'n vaig adonar, que el tipus de vermut que es feia no m'agradava, no era el concepte que perseguia. Vam crear un vermut fresc, menys carregat de barrica i sucre, amb un caràcter més vínic.

Després de gairebé un any i mig de treball, vam aconseguir el vermut que volíem. Tot i que inicialment no teníem intenció de comercialitzar-lo, les respostes positives de persones expertes ens van animar a millorar la recepta i a desenvolupar la nostra marca a principis de 2020.

Per què va optar per començar amb vermut blanc?

Vam optar pel vermut blanc perquè volíem evitar essències i colorants. Volíem que els botànics aportessin el color i utilitzar menys sucre. Utilitzem una base vínica de Costers del Segre de gran qualitat, amb un percentatge de vi més alt del que és habitual en altres vermuts. Aquesta combinació dóna un resultat equilibrat que algunes persones fins i tot afirmen que no es vermut, que és un vi. Jo els hi contesto sempre que  l'art, depenent de l'angle de com mires les coses podem tindre una perspectiva o una altra.

Per nosaltres aquest és el nostre vermut, és la nostra versió del vermut, no és ni millor ni pitjor simplement és la nostra visió i el que volem és compartir aquesta visió amb el món, una visió diferent a el que s'ha vist fins ara, no volem seguir els camins establerts, sinó crear el nostre propi rumb.

Marnuthem és la nostra visió personal del vermut. No volem seguir els passos dels altres; volem compartir una nova perspectiva amb el món, una que sigui diferent del que s'ha vist fins ara

És més difícil començar a fer vermut a Lleida que a Reus o Barcelona?

Sí, la venda és més difícil a Lleida. Reus té un nom establert que facilita les coses, mentre que el meu origen de granger sovint genera dubtes i molts cops no m’han donat ni l’oportunitat de presentar el producte. Va ser frustrant perquè necessito interacció personal per convèncer, i no només trucades o correus. Marnuthem és una marca jove i preferim créixer lentament i de manera independent. L’any vinent produirem 500 ampolles més de cada varietat, un pas important que volem assimilar gradualment.

L'art, com qualsevol creació, pot ser vist des de diferents angles i perspectives. La nostra versió del vermut és una expressió personal i única que pot no coincidir amb les concepcions tradicionals, però és la nostra interpretació autèntica

Podria canviar la percepció i donar visibilitat a Lleida com a productor de vermut?

M’agradaria que Lleida es destaqués en la producció de vermut. Cada vegada més cellers experimenten amb vermut com a manera d’aprofitar el vi que no poden vendre. Espero que la nostra visió pugui inspirar altres cellers i contribuir a una nova tendència en el món del vermut.

Què ha significat guanyar aquest premi?

Guanyar aquest premi ha estat una gran emoció. Quan vaig llegir la notícia, em vaig sentir commocionat. És com un somni fet realitat, especialment perquè, en menys d’un any després de llançar-nos al mercat, hem rebut un reconeixement mundial. Estic molt orgullós de veure que el nostre producte és apreciat i que s’ha convertit en una part important de la nostra vida.

Per exemple, que els amos del Divinum, un restaurant referent a la província de Girona, utilitzin el teu producte des del primer dia que el van provar fa sentir ple d'orgull. Marnuthem és com un fill per a nosaltres; no és només màrqueting, sinó una passió profunda pel que fem.

Quins són els plans futurs de Marnuthem?

Entre el 2025 i el 2026, podríem ampliar la nostra gamma amb un o dos vermuts addicionals. Potser inclourem un vermut amb barrica, un gran reserva amb cinc anys de criança, o fins i tot un vermut negre o altres productes com un dry o una ginebra. L’objectiu immediat és incrementar la producció l’any vinent i continuar creixent de manera progressiva.

Què és el que més gaudeix a l’hora de fer vermut?

Gaudeixo de tot el procés, des del pesatge dels botànics fins a les activitats diàries relacionades amb Marnuthem. Fer vermut em transmet pau i emoció, i cada article que llegeixo sobre el nostre producte em commou profundament. El resultat monetari és secundari; el que realment m’importa és estar en el camí correcte i veure els nostres somnis fer-se realitat.

A Lleida no hi ha tradició en l’elaboració de vermut. Creu que Marnuthem podria canviar aquesta percepció?

M'agradaria que Lleida no només comencés a produir més vermut, sinó que esdevingués un referent en aquest àmbit. De fet, cada vegada més cellers comencen a fer vermut com una manera d’aprofitar el vi que no poden vendre, no el vi de baixa qualitat, sinó aquell que no tenen la possibilitat de comercialitzar. Crec que quan els cellers tradicionals de vi es comencin a endinsar en el món del vermut, s’obrirà un ventall més ampli per als vermuts frescos, i aquesta tendència fresc i crec que aquesta tendència l'haurà marcat Marnuthem.

Començar a fer vermut a Lleida ha estat un desafiament, especialment a l'hora de vendre. Reus i Barcelona tenen una reputació establerta, però nosaltres hem creat el nostre propi camí

No és important que es conegui el nom de Marc Cuenca o de la Núria. El que realment desitgem és que el nom de Marnuthem sigui reconegut, perquè el que volem que traspassi és el concepte i els valors que impregnen cada ampolla que elaborem. Esperem que, quan els cellers de vi es comencin a endinsar més en el món del vermut, aquesta tendència sigui reconeguda i adoptada, ja que si la paraula "vermut" ressona, beneficiarà a tots.

D’on prové el nom de Marnuthem?

Al començament, la recerca d’un nom no va ser gens fàcil per a nosaltres. Volíem un nom que reflectís la puresa del nostre producte, un nom que respectés la tradició i que transmetés un sentiment profund. La meva germana ens va suggerir el nom de Marnu, una combinació de Marc i Núria, però no em convencia. Tot i així, a partir de Marnu vam començar a jugar amb altres idees i se'ns va acudir afegir-hi una "th" de "vermuth". Ens va semblar encertat i encara més quan vam pensar: "Qui fa aquest vermut? Nosaltres". Així va néixer Marnuthem, que representa la unió de Marc i Núria, del "vermuth" i del fet que nosaltres “l’hem” creat nosaltres.

Marnuthem és la consecució del nostre matrimoni, reflectint l’equilibri i la harmonia que compartim com a parella. Cada ampolla és un testimoni de la nostra unió i passió conjunta

Aquest joc de paraules, que simbolitza una unió en la vida real, un matrimoni, és el que volíem que transmetés el nostre vermut. Marnuthem encapsula la fusió de quatre elements i, dins de cada ampolla, hi ha una unió perfecta entre vi i botànics, entre acidesa i dolçor. L'acidesa és crucial per contrastar amb la dolçor, mentre que els botànics i el vi han d'estar equilibrats perquè cap dels elements domini l'altre. La idea és aconseguir una harmonia perfecta, on cap element no sobresurti, perquè un matrimoni perfecte es basa en l'equilibri i el suport mutu, sense que cap part predomini sobre l'altra.

Com van ser els seus inicis en el món del disseny? Què el va inspirar a seguir aquesta carrera?

Va ser una mica decisió per part del batxillerat artístic. Durant el curs et fan decidir un tema per desenvolupar el teu TDR i per la meva part vaig decidir fer un vestit. D'aquesta manera vaig elaborar la meva primera peça, un vestit de plomes. I a partir d'aquí, després de presentar el vestit al concurs de l'ESDI (Escola Superior de Disseny), vaig guanyar el segon premi i això em va fer decidir per continuar per aquest camí. Va ser un any molt dur, perquè el primer vestit va costar molt, no tenia gens de dots de patronatge, ni confecció ni res, però, tot i això, a la gent li va agradar molt i a mi també em va enamorar i això em va fer continuar.

En què es va inspirar quan va dissenyar aquest primer vestit?

En aquell temps era tendència la pel·lícula de Malèfica, de Disney, i em va inspirar per fer un vestit per una malvada. Eren dos peces, una part de baix i una part de dalt, la part de baix era tota plena de plomes, cosides una per una a mà i la part de dalt era com una simulació d'una cotilla.

Qui és el seu referent en el món de la moda i com ha influït en el seu treball?

Sempre dic que les meves muses són les meves amigues, la meva família, és a dir, totes les dones de la meva vida són les meves muses. Llavors, el meu referent jo crec que és el meu dia a dia. Poden ser des de celebritats que m'agraden, com, per exemple, Rosalía, que m'hi fixo molt en la seva estètica, o dones de la meva vida, com pot ser, la meva mare o la meva millor amiga. M'inspiro en les persones que m'envolten en el meu dia a dia.

Amb el creixement ràpid en el món de la moda, com gestiona la pressió que això pot comportar?

Tot el contrari, ho gaudeixo molt. Però no m'esperava que arribés aquest dia. Tothom em deia que arribaria i el que no s'ho creia era jo mateix. Estic molt content i gaudint de l'experiència al màxim.

Què l'ha inspirat a triar un estil oriental per a aquesta col·lecció?

Soc molt fan de l'estil oriental. M'encanta, trobo que la moda oriental és brutal, tant la d'home com la de dona. M'agrada molt el dissenyador Yohji Yamamoto, és un d’aquests dissenyadors que segueixen la línia, sent tot molt quadricular. Jo no tinc gens  de control en les línies, però en aquest cas vaig fer decidir seguir una línia. M'agraden molt els reptes, i quan vaig idear aquesta col·lecció, pel meu cap passava la idea fusionar la línia, tot quadriculat, amb la fora línia, el caos més absolut. Unint l'estil d'Alexander McQueen, que és el de Londres, amb caos, foscor i eròtic, i llavors seguir la línia japonesa, tot remarcat i quadriculat. A més, aquesta col·lecció serà blanca i negra amb detalls daurats, que és un afegit més a aquest repte per no poder jugar amb altres colors.

Com va néixer la idea per a aquesta col·lecció?

m considero un dissenyador que es guia molt pel món del tarot i el món espiritista. Un dia vaig anar a una tarotista i em va dir que faria un canvi molt gran en la meva vida. Em va afirmar que la meva vida no estava a Barcelona sinó en un altre lloc. En aquell precís moment vaig decidir fer una col·lecció sobre els canvis i la reencarnació.

Què l'ha portat a explorar el tema de la reencarnació en aquesta col·lecció?

Aquesta col·lecció representa la mort de l'antic Josep Rosell, la mort dels dissenys clàssics sent una transició cap al modern. Jo sempre he dit que la Covid m'ha canviat, per a moltes persones el confinament va ser un malson, però per mi també va ser un moment de canvi.

Quin és l'origen o significat del nom Kimyou per a la col·lecció?

Kimyou en japonès vol dir misteriós, perquè la reencarnació és un misteri per la humanitat, un misteri que mai podrà ser resolt. Em volia allunyar dels noms clàssics i que la gent es preguntés, que és Kimyou.

Després d'aquesta col·lecció, considera canviar o evolucionar l'estil?

No ho sé, ara mateix no em puc definir en un sol estil. Jo sempre he anat variant, mai m'he cenyit a un sol estil.

Com descriuria el seu procés creatiu? Com transforma una idea en una peça de roba?

Això és una mica difícil. En aquesta col·lecció hi ha dissenys que els he assumit a les 3 de la matinada. M'alçava del llit i agafava un llapis i començava a dibuixar. Per mi els millors dissenys de la col·lecció sorgeixen d'aquestes idees nocturnes o en els moments que menys t'esperes que pugui sorgir una bona idea.

Què el motiva més, dissenyar roba per a dones o per a homes? Per què?

La de dona m'encanta, però la d'home també és molt divertida perquè és un repte. Perquè l'home és més quadrat i no et pots recrear tant; i la roba de dona m'agrada més perquè pots jugar molt més amb les corbes. Per aquesta col·lecció em vaig trencar molt el cap buscant referents masculins, un d'ells seria David Bowie. Però, per exemple, un dels dissenys per home està inspirat en la Miley Cyrus i el seu videoclip de Flowers.

Hi ha alguna tècnica o material que prefereixi utilitzar en els dissenys?

No, no tinc cap preferència. Però el que et puc dir és que odio el neoprè. Aquesta aprensió ve d'un disseny que vaig idear combinant el neoprè amb pell. La pell és un material molt dur, mentre que el neoprè és molt elàstic i això feia que costés molt d'enganxar un material amb un altre. És un experiment que no vull tornar a repetir.

Quin és el proper gran somni o objectiu en el món del disseny?

Tinc dos projectes en ment. Tinc un projecte que vull fer amb un amic meu que és enginyer combinant moda i enginyeria i un altre, encara molt llunyà, on vull crear una nova marca de roba amb una amiga meva. Volem combinar el seu estil, ella és més urbana, més esportiva, i el meu estil és de vestits de passarel·la, no sabem si ho farem, però és un repte que ens agradaria afrontar.

Quin consell li donaria a algú que vol començar una carrera en el món de la moda?

Que lluiti i que no es rendeixi i no faci cas del que li digui la gent. A mi m'han dit moltes vegades que no arribaria enlloc. Des de ben petit a mi em volien fer quedar com a científic, que estigués dins del món de la ciència. A mi mai m'han agradat les ciències, llavors vaig decidir estudiar el Batxillerat Artístic i en acabar vaig estudiar a l'Ondara a l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Tàrrega. Per no fer cas del que em deien i continuar lluitant pel meu somni ara em trobo on soc ara. Qui es vulgui dedicar a la moda sempre sentirà la frase que nedarà en una peixera plena de taurons, sent ells uns peixos. Taurons sempre te'n trobaràs, però mai paris de nedar. Sempre continuar visualitzant nous camins, encara que tinguis 40 projectes al damunt, acceptant un més que et suposi un repte i que et motivi a continuar lluitant pels teus somnis. Si mai abaixa els braços i sempre continua nedant, segur que aconseguirà tot el que es proposi.

Quins són els principals objectius i missions d'aquesta fundació?
La Fundació Esclerosi Múltiple té com a objectiu aturar l'impacte de la malaltia en les persones, especialment les joves, que és quan es detecta més sovint. Provoquem un impacte significatiu i una gran incertesa que s'ha de gestionar. Per això oferim acompanyament inicial, informació, serveis de neurorehabilitació i assessorament legal i laboral. També invertim en la recerca a través del Centre d'Esclerosi Múltiple de Catalunya, amb l'objectiu de trobar un tractament definitiu per a aquesta malaltia de la qual encara desconeixem l'origen.

"La Fundació Esclerosi Múltiple té com a objectiu aturar l'impacte de la malaltia en les persones, especialment les joves"

Com van ser els inicis de la fundació? Va ser difícil?
Els inicis van ser molt difícils, sobretot perquè en aquell moment no es coneixia gairebé res sobre l'esclerosi múltiple, no hi havia cap tractament i les persones afectades no sabien com portar una vida millor ni com tractar la malaltia. Afortunadament, amb el temps i gràcies a accions com el "Mulla't", hem aconseguit trencar l'estigma, recaptar fons per a la recerca i disposar de 16 tractaments que aborden una part de l'esclerosi múltiple. Encara queda molt per fer, però la situació ha millorat enormement.

"Els inicis van ser molt difícils, sobretot perquè en aquell moment no es coneixia gairebé res sobre l'esclerosi múltiple, no hi havia cap tractament"

Podries destacar algunes de les principals activitats o serveis que ofereix la fundació?
Oferim atenció personalitzada a través de la neurorehabilitació amb fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional i neuropsicologia. Després oferim una part d'intermediació laboral, les persones poden perdre el seu lloc de treball, llavors els ajudem a buscar una nova feina o poden treballar en el nostre centre especial de treball, que és una empresa protegida, i tenim un centre especial de treball, una empresa protegida. A més, ens dediquem a la sensibilització i la recerca, així com a col·laborar amb institucions per donar a conèixer la malaltia i defensar els drets dels afectats.

Com es finança la Fundació?
Ens financem en parts iguals amb fons públics i privats. El finançament públic prové d'un concert amb el CatSalut per a la neurorehabilitació, però no cobreix el 100%, així que la fundació cobreix la resta. L'altre 50% prové de donatius, col·laboracions d'empreses, reptes i iniciatives de la comunitat. Aquest equilibri ens ha permès mantenir-nos durant més de 35 anys.

Quins són els reptes actuals més grans?
Tenim dos reptes principals. Primer, necessitem més fons per a la recerca per trobar tractaments que controlin la neurodegeneració, aturar aquesta progressió silenciosa que tenim de la malaltia. I el segon, volem garantir que el tractament neurorehabilitador arribi a totes les persones afectades, ja que actualment només tenim centres a Barcelona, Lleida, Girona i Reus, i és difícil arribar a altres zones. Estem desenvolupant un projecte de telerehabilitació i esperem que l'administració també hi contribueixi.

"Volem garantir que el tractament neurorehabilitador arribi a totes les persones afectades"

Quina és la funció dels voluntaris dins de la fundació?
Tenim 1.500 voluntaris que ens ajuden en diferents àrees, des de donar suport en actes com el "Mulla't", fins a fer tasques d'acompanyament a domicili per a persones amb una afectació severa. També tenim voluntariat d'empreses que, a més de col·laborar econòmicament, ens ajuden a formar persones per a noves oportunitats laborals.

Com afronta la fundació la necessitat de sensibilització i educació pública sobre la malaltia?
Hem aconseguit que la detecció precoç de la malaltia sigui molt més ràpida gràcies a la sensibilització. Abans, es trigaven molts anys a diagnosticar una persona; ara, gràcies a la informació disponible, es pot fer en qüestió de mesos. Treballem per eliminar l'estigma en les empreses, ajudar les escoles i famílies a comprendre millor la situació i fomentar un entorn més inclusiu per a les persones amb esclerosi múltiple.

Campanya de sensibilització "Mulla't per l'esclerosi"
Aquest diumenge 14 de juliol, la fundació organitza la 31a edició del "Mulla't per l'esclerosi múltiple". Tenim més de 500 piscines a Catalunya que obren les seves portes perquè la gent pugui participar en un salt solidari a les 12 del migdia. Aquesta campanya ajuda a sensibilitzar i recaptar fons per a la causa.

"Abans, es trigaven molts anys a diagnosticar una persona; ara, gràcies a la informació disponible, es pot fer en qüestió de mesos. Treballem per eliminar l'estigma"

Si vols assistir a l'acte del "Mulla't per l'esclerosi múltiple" trobaràs tota la informació i les piscines que hi col·laboren a la pagina web del FEM

-Per què s’ha creat la fundació i què li aporta al Castell del Remei aquesta nova figura?

-La missió de la Fundació Castell del Remei és preservar, mantenir i fomentar el patrimoni natural, històric, artístic, cultural i vitivinícola de la finca Castell del Remei. I suposa que l’entorn privilegiat estigui en les millors condicions possibles dintre de les nostres possibilitats. Fem un gran esforç que, sens dubte, contribueix a exercir la nostra responsabilitat com a propietaris d’un enclavament tan emblemàtic i esperem, també, que els valors que transmet vagin en consonància amb l’excel·lència dels vins que produïm al celler, el més antic de Catalunya en l’elaboració i etiquetatge de vins de criança. És una qüestió de coherència amb una manera de fer. I de ser.

-Encara no havia fet dos anys la Fundació, que la Universitat de Lleida li va atorgar el Premi al Lideratge Social. On posa l’accent aquest guardó?

-En la nostra tasca envers el desenvolupament social i cultural del territori. Tot un honor! Ens va fer molta il·lusió perquè mai no estem segurs si la nostra activitat de fons és percebuda, però el Consell Social de la Universitat la va detectar i ens la va reconèixer.

-Quins objectius t’agradaria assolir en aquesta nova etapa?

-En primer lloc, vull ajudar a vendre molt de vi per a obtenir recursos per a poder fer tot el que cal en l’àmbit de la promoció de la cultura i de la preservació de l’antiguitat: el foment de la biodiversitat, restauració d’edificis, pintures, mobiliari... Les necessitats de cura que requereix conservar el patrimoni que aplega Castell del Remei és molt per a un celler familiar i, tot i ser una propietat privada, hi ha una tradició i demostrada voluntat de fer-ne partícip a tothom. Considero que les administracions haurien de valorar aquest fet i fer-nos mereixedors del seu ajut per tal d’evitar el seu deteriorament. Voldria aconseguir-lo.

-Tu fa poc has rebut el Premi Mila de Periodisme per a la igualtat de gènere amb un reportatge sobre la necessitat de potenciar les vocacions científiques entre les dones. Dones al capdavant d’empreses, institucions, fundacions, en posicions on es decideixen coses, ajuden a fer aquesta igualtat. Però, una mentalitat ‘feminista’ sembla que no hi és tant en les noves generacions.

-Les dones del meu entorn en són, de feministes, però em temo que no és el cas de tots els joves. No obstant això, observo en noves promocions de dones que són molt més conscients dels nostres drets que no pas nosaltres a la seva edat i que estan disposades a defensar-los. Desitjo que la meva filla no hagi de passar per situacions que jo i moltes dones de la meva generació hem viscut i, ni cal dir, la de les nostres antecessores. Però la realitat és que aquests patrons encara perviuen i crec que tots els gèneres i edats ens hem d’unir en aquesta lluita contra una realitat que palesa l’estat d’una societat fracassada.

-Tu ets periodista, continues exercint la teva professió ?

-Sí, en la mesura del possible. De fet, el premi Mila és per un reportatge publicat l’any passat. Vaig descobrir força aviat que el periodisme és la meva vocació.

-Creus que els mitjans recullen bé o prou bé la petjada de les dones en tots els àmbits?

-És gairebé impossible fer-ho com seria desitjable i ens mereixem, per les limitacions dels mateixos mitjans, però crec que hi ha una voluntat evident per part d’alguna premsa. I això és molt positiu, perquè els mitjans de comunicació tenen una funció formativa molt important.

-El Castell del Remei, com el presentes tu a qui no el coneix?

-Qui valori el paisatge, assaboreixi el vi, gaudeixi la història, admiri l’art, desitgi cultura, qui es diverteixi amb alguna d’aquestes pràctiques estarà encantat de visitar el Castell del Remei. Tothom que ve sent, per tot arreu, molt present la petjada de les persones que hi han treballat i viscut en el decurs de tants segles. És com reconèixer-se en el paisatge. El Castell del Remei ens parla de nosaltres mateixos.

-De tot l’impuls cultural que duu a terme, què és el que més destaques, personalment?

- La nostra oferta, diversa i de qualitat, amb exposicions d’art, presentacions literàries, conferències, concerts, festes populars, i programacions com El Tast. Aplec literari, l’Aplec de Primavera, l’Aplec de la Sardana, la Festa Major, el concert inaugural del Festival Jazztardor, tot això  constitueixen esdeveniments culturals d’un nivell que en altres demarcacions serien encara molt més reeixits pel que fa a participació. Malauradament, trobo molt a faltar la massa crítica que tant ens manca en el nostre territori. Les conseqüències del costum dels nostres habitants de marxar fora els caps de setmana (a l’estiu a la platja i a l’hivern a la muntanya) impedeix programar moltes més activitats per al públic autòcton.

-La producció dels vins Castell del Remei, en què es diferencia, quina peculiaritat tenen que han  estat tan premiats?

-Són vins fets a consciència, a plena consciència. El Tomàs Cusiné es planteja assolir el màxim en tots els paràmetres que integren l’elaboració d’un vi: el terrer, la vinya, el moment òptim de collita, el procés de vinificació, la bota, la criança, el nom, l’ampolla, el suro, l’etiqueta... L’excel·lència a cada pas. S’estima la terra i això es reflecteix en els seus vins. I, de vegades, arriben premis. Són un gran reconeixement, però el premi més important de tots és que la gent begui els vins que un fa. 

- Fins ara quina havia estat la teva activitat al Castell del Remei?

-Jo m’estimo el Castell del Remei, el que significa, i el que veig que significa per a les persones que l’han fet possible, que van viure en l’antiga colònia agrícola. La gent em fan arribar el vincle emocional que hi tenen, el paper cabdal de modernització que va tenir en la història del nostre país, i el que suposa això com a tret d’identitat. I jo intento, amb la meva tasca, generar motius que el continuïn fent un indret especial.

-En la teva opinió personal, com a dona, com a periodista, com a ciutadana, quins trets diferencials creus que aporta la ment i el saber fer d’una dona en un càrrec empresarial?

-Depèn molt dels valors de cada dona perquè des del meu punt de vista -que no és gens expert en aquesta qüestió- la superior capacitat empàtica que se’ns adjudica crec que es deu a raons culturals i socials. I, per aquests factors, però no pròpiament per un motiu relacionat amb el gènere, opino que moltes de les desigualtats que es produeixen en les empreses causades per prejudicis, les dones no haurien permès que s’implementessin.

-A banda de més dones en càrrecs on es prenen decisions que afecten persones, què més ens cal com a societat vers la igualtat entre homes i dones?

-Doncs, evitar qualsevol situació en què es produeixen aquestes diferències. Erradicar-les. A més de càrrecs, sous, però sobretot el tracte. Si el tracte és el mateix, ho serà la resta. Per això l’educació és essencial.

-En la teva trajectòria professional, què és el que creus que t’ha permès ser tu mateixa, una època determinada? Una dedicació específica? Algun treball en concret?

-He tingut la sort -que no té tothom- de poder ser jo mateixa. Les circumstàncies m’han estat favorables en aquest sentit perquè he pogut triar. L’època, però, no ha estat fàcil en el sentit que comentàvem anteriorment. He estat víctima de la desigualtat respecte als homes patint assetjament físic i emocional, sous inferiors en comparació als meus homòlegs, humiliacions i, alhora, el fet de ser dona ha determinat alguns aspectes positius de la meva trajectòria professional: els llibres dels quals soc autora són d’entrevistes a dones; vaig rebre el primer premi que es va atorgar de la categoria Directiva de l’Any (l’any 2007); he moderat debats sobre temes relacionats amb dones... D’altra banda, he sigut plenament conscient quan han recorregut a mi pel fet de ser dona per tal de complir amb la quota.

Pel que fa a les feines, sempre em reconeixeré en la redacció d’un diari. I em va fascinar l’assessoria política, quan hi vaig treballar. Formar part de l’equip de Pasqual Maragall va ser una oportunitat extraordinària, poder conviure professionalment amb una persona amb tanta visió i una ment tan brillant, amb tanta categoria humana i intel·lectual va ser un privilegi. I actualment, exerceixo un càrrec que em permet promoure la bellesa i complaure els sentits, una aspiració màxima.

-Què hi veus quan mires el teu camí recorregut?

-Rigor, tenacitat, esforç... I també ingenuïtat, abús... Aprenentatge i agraïment. Satisfacció i reconeixement. Intento que el que penso i faig vagin en consonància, ser conseqüent.

-I què t’agradaria veure quan facis el mateix d’aquí a uns anys?

-M’agradaria continuar sentint que aprenc. Tinc moltes oportunitats d’enriquir-me amb experiències gràcies a les ocasions que em brinden moltes persones. Aprendre és estimulant, motivador. I voldria veure que hem estat capaços de fer créixer un llegat ancestral que perdura en el temps. Hi estem treballant de valent.

-Podries fer-nos una proposta de descoberta del Castell del Remei, tant per als qui el coneixen com per als qui el descobriran des de zero.

-Jo no em perdria la llum d’ixent i els paons blaus que apareixen a la fresca del matí. Passejar a qualsevol hora i en qualsevol època de l’any pel Castell del Remei és garantir una conversa amb un mateix. Cal descobrir el pati de la casa-palau i la serenor del santuari. Fer la visita guiada al celler centenari i tastar els vins és una activitat imprescindible. Prendre l’aperitiu i comprar els vins elaborats pel Tomàs Cusiné és una ocasió que no es pot perdre. Sens dubte, dinar al restaurant de la finca i, després de la sobretaula, visitar les exposicions d’art. Finalment, una altra passejada i admirar, des de l’embarcador del llac, la millor posta de sol de Ponent amb una copa del vi que hem comprat a migdia a l’enoteca del celler. 

-Al santuari del Castell del Remei, a banda de celebracions especials, s’hi fan misses habitualment?

-El santuari de la Mare de Déu del Remei és el conjunt de pintures més important -pel que fa a la concentració d‘obres- de l’obra de Josep Obiols, l’artista més representatiu del moviment del noucentisme català. La pica baptismal barroca i la gelosia del cor de fusta són dignes d’una visita guiada. El santuari acull la missa solemne de la Festa Major -el segon diumenge d’octubre, des de final del segle XIX- i s’hi celebren altres cerimònies dels sagraments catòlics a petició, però no s’hi celebren misses de forma regular.