Durant dècades hem funcionat sota la lògica d’una Catalunya dual: d’una banda, l’Àrea Metropolitana de Barcelona; de l’altra, la resta del país, sovint tractada com el rerepaís. Aquesta dualitat ha generat desequilibris i ha posat pressió sobre Barcelona mateixa, que arrossega costos socials, ambientals i urbanístics derivats del seu èxit.

És hora de superar aquest model. El futur de Catalunya ha de ser el d’un país en xarxa, format per nodes interconnectats on cada territori, cada ciutat i cada comarca pugui aportar la seva singularitat. En aquest esquema, Barcelona ha de ser la capital de tots, no un centre absorbent, sinó un node principal que col·labora i es reforça amb els altres nodes.

La mobilitat, els serveis públics i les activitats productives ja són de caràcter metropolità a diverses escales. Tots som metropolitans, perquè cada dia milers de persones es mouen entre ciutats i comarques, i perquè la vida real no coneix les fronteres administratives. És per això que cal ordenar totes les escales metropolitanes del país, des de les grans conurbacions fins a les xarxes comarcals.

El món local, amb els seus ajuntaments, ha de jugar un paper central en aquest nou model. Si hi ha un futur millor finançament autonòmic, ha de repercutir també en els municipis, que són els que coneixen més de prop les necessitats de la ciutadania. Amb més recursos, el món local podrà impulsar projectes de futur compartits: habitatge assequible, serveis de qualitat, mobilitat sostenible i promoció econòmica arrelada al territori.

Aquesta aposta per la Catalunya en xarxa també implica prioritzar la col·laboració amb el teixit productiu. Catalunya disposa d’una potència econòmica i industrial de primer nivell, amb sectors que exporten innovació i competitivitat arreu del món. Però aquesta força només es desplegarà plenament si tots els territoris poden activar les seves pròpies energies productives en xarxa amb la resta.

Des de l’Associació Catalana de Municipis i les associacions CatPaís i FemVallès fem una crida clara i directa: Barcelona ha d’incorporar les agendes de la resta del territori i caminar de la mà de les ciutats que articulen el país.

Només així podrem afrontar reptes enormes com l’envelliment demogràfic, la necessitat d’un habitatge digne, la qualitat dels serveis, les inversions productives i les grans infraestructures que han de cosir Catalunya.

El nostre futur no és una Catalunya de corones, on la capital concentra i les perifèries esperen. El nostre futur és una Catalunya de nodes, interconnectats i col·laboratius, capaços de repartir oportunitats i benestar arreu.

Tenim referents que ens mostren el camí. Jaume Vicens Vives va saber llegir el país com una suma de diversitats: costa i muntanya, industrials i polítics, voluntat de ser. Enric Prat de la Riba va concretar aquesta visió amb la Mancomunitat, una institució que va posar Catalunya en marxa. Ara ens toca actualitzar aquell esperit amb una Mancomunitat del segle XXI: una governança en xarxa que pensi el país com un tot fractal, on allò que funciona a petita escala pugui replicar-se a gran escala.

El temps de la Catalunya dual s’ha acabat. El temps de la Catalunya en xarxa comença ara.

Meritxell Budó i Pla, de l’Associació Catalana de Municipis

Antoni Abad i Pous, de les Associacions Catpaís i FemVallès

Però, amics i amigues de l'esport lleidatà, cal recordar que això de l’esport no és una ciència exacta. I el més habitual, ja us ho avanço, no és guanyar. Per molt que ens agradi la victòria —i a qui no li agrada?—, la realitat és que la pilota a vegades no vol entrar o els nostres objectius de la competició s’allunyen fàcilment. Hi ha vegades en què sembla que els astres s'alineen en contra nostra, i les dinàmiques negatives s'instal·len amb la mateixa facilitat que aquell mosquit que no et deixa dormir en una llarga nit d'estiu.

Aquí és on entra en joc el nostre veritable paper com a aficionats. Ser un bon aficionat quan tot va bé és fàcil sentir-te orgullós, portar la samarreta amb el cap ben alt i cridar amb força. Però el repte de veritat és ser-hi quan van maldades. Quan sembla que res surt com voldríem, quan tot costa més i els resultats no acompanyen, la frustració s’instal·la també a les graderies.

Mireu l'exemple de l'afició del Deportivo de la Corunya. Aquest equip, que anys enrere lluitava a les més altes categories, va veure com la seva realitat es transformava fins al punt de gairebé desaparèixer. I què van fer els seus aficionats? Van abandonar el vaixell? De cap manera! Van demostrar ser una afició modèlica, aguantant al costat del seu equip, fins i tot en els pitjors moments. No eren del Depor només quan aquest guanyava; ho eren guanyés o perdés, juguessin a Primera o a Tercera. Això, amics i amigues, és el que significa ser aficionat de veritat.

L’esport és molt més que un marcador. Va més enllà dels resultats i les classificacions. L'esport va de sentiment de pertinença, de compartir passions i de seguir junts en les bones i en les dolentes. Va de fer militància per la nostra ciutat a través dels nostres equips. Va de sentir Lleida a cada crit d'ànim, a cada aplaudiment, a cada moment compartit amb els nostres.

Per això, faig una crida a tots els lleidatans i lleidatanes: siguem-hi, amb força, amb passió i, sobretot, amb resiliència. Quan l'equip o els nostres esportistes tinguin un mal dia, quan les coses no surtin com esperàvem, és quan més ens necessiten. Que la nostra afició sigui un referent, no només pels triomfs, sinó pel suport incondicional. Perquè l’esport també fa Lleida gran!

I als jugadors, jugadores, atletes, entrenadores i entrenadors que lluïu la nostra ciutat a la samarreta arreu de Catalunya i més enllà: tingueu orgull i responsabilitat. Porteu el nom de Lleida al pit, i això és un privilegi i una responsabilitat. No us exigim resultats. Doneu-nos implicació, esforç i esportivitat, i sapigueu que mai no estareu sols, que darrere vostre teniu una ciutat que, malgrat tot, estarà al vostre costat.

Ara que estem a l'agost i la calor encara ens apreta, la majoria d’esportistes i d'equips professionals de la ciutat es troben en plena pretemporada. Les pistes comencen a bullir, els vestidors tornen a omplir-se de xivarri i la il·lusió es palpa a l’ambient. És un moment màgic, ple d'esperances, on cada entrenament és una nova oportunitat per preparar-se per a la lluita que ens espera. Com a exjugador de bàsquet, us ho dic per experiència: aquesta època de l’any és tant plena d’incògnites com d'il·lusions, expectatives i “agulletes”!

Però, amics i amigues de l'esport lleidatà, cal recordar que això de l’esport no és una ciència exacta. I el més habitual, ja us ho avanço, no és guanyar. Per molt que ens agradi la victòria —i a qui no li agrada?—, la realitat és que la pilota a vegades no vol entrar o els nostres objectius de la competició s’allunyen fàcilment. Hi ha vegades en què sembla que els astres s'alineen en contra nostra, i les dinàmiques negatives s'instal·len amb la mateixa facilitat que aquell mosquit que no et deixa dormir en una llarga nit d'estiu.

Aquí és on entra en joc el nostre veritable paper com a aficionats. Ser un bon aficionat quan tot va bé és fàcil sentir-te orgullós, portar la samarreta amb el cap ben alt i cridar amb força. Però el repte de veritat és ser-hi quan van maldades. Quan sembla que res surt com voldríem, quan tot costa més i els resultats no acompanyen, la frustració s’instal·la també a les graderies.

Mireu l'exemple de l'afició del Deportivo de la Corunya. Aquest equip, que anys enrere lluitava a les més altes categories, va veure com la seva realitat es transformava fins al punt de gairebé desaparèixer. I què van fer els seus aficionats? Van abandonar el vaixell? De cap manera! Van demostrar ser una afició modèlica, aguantant al costat del seu equip, fins i tot en els pitjors moments. No eren del Depor només quan aquest guanyava; ho eren guanyés o perdés, juguessin a Primera o a Tercera. Això, amics i amigues, és el que significa ser aficionat de veritat.

L’esport és molt més que un marcador. Va més enllà dels resultats i les classificacions. L'esport va de sentiment de pertinença, de compartir passions i de seguir junts en les bones i en les dolentes. Va de fer militància per la nostra ciutat a través dels nostres equips. Va de sentir Lleida a cada crit d'ànim, a cada aplaudiment, a cada moment compartit amb els nostres.

Per això, faig una crida a tots els lleidatans i lleidatanes: siguem-hi, amb força, amb passió i, sobretot, amb resiliència. Quan l'equip o els nostres esportistes tinguin un mal dia, quan les coses no surtin com esperàvem, és quan més ens necessiten. Que la nostra afició sigui un referent, no només pels triomfs, sinó pel suport incondicional. Perquè l’esport també fa Lleida gran!

I als jugadors, jugadores, atletes, entrenadores i entrenadors que lluïu la nostra ciutat a la samarreta arreu de Catalunya i més enllà: tingueu orgull i responsabilitat. Porteu el nom de Lleida al pit, i això és un privilegi i una responsabilitat. No us exigim resultats. Doneu-nos implicació, esforç i esportivitat, i sapigueu que mai no estareu sols, que darrere vostre teniu una ciutat que, malgrat tot, estarà al vostre costat.

Les persones que acompleixen aquesta tasca demostren una abnegació excepcional. Sovint treballen sota pressió, en horaris poc convencionals, i amb el risc sempre present d’enfrontar-se a situacions perilloses. Aquesta dedicació requereix una vocació profunda, una passió per servir la comunitat que va més enllà de qualsevol altra consideració. Aquesta vocació els impulsa a continuar fins i tot quan les circumstàncies són adverses, assegurant-se que tots podem viure en un entorn segur i protegit.

El seu treball no es limita a accions visibles o espectacles heroics. La seva tasca diària inclou un treball minuciós i constant, que sovint implica patrullar carrers, investigar delictes, prevenir conflictes i respondre a emergències. Aquesta entrega es manifesta en les innumerables hores que dediquen a la seva formació, a més de la seva presència en moments crítics per a la societat. La seva capacitat per treballar sota pressió i prendre decisions ràpides i encertades és un testimoni de la seva professionalitat i compromís amb el seu deure.

La tranquil·litat i el benestar de la societat depenen directament del seu esforç. Sense el seu treball, no podríem gaudir de la llibertat i seguretat que sovint donem per descomptades. La seva presència constant és una garantia de pau i ordre, i el seu treball proactiu evita que moltes situacions esdevinguin problemes greus. És fàcil oblidar que, gràcies a ells, podem sortir de casa sense por, enviar els nostres fills a l’escola amb confiança i gaudir de la vida quotidiana amb una certa serenitat.

No obstant això, el seu treball no sempre rep el reconeixement que mereix. Sovint, la seva tasca es fa invisible quan les coses van bé, però és precisament aquesta absència de notícies negatives el que indica que els cossos de seguretat estan complint la seva funció de manera exemplar. La seva capacitat per mantenir la normalitat és una gran notícia, encara que sovint passi desapercebuda.

I com a societat és hora de valorar i reconèixer el seu esforç diari, agraint-los el servei incondicional que ens ofereixen. Aquests professionals són els herois anònims que, dia rere dia, fan possible que Catalunya sigui un lloc on val la pena viure. Celebrem la seva dedicació i compromís amb la nostra comunitat, i no oblidem que la seva tasca és essencial per al nostre benestar col·lectiu.

Així mateix el CTESC constata el delicat moment que viuen l’educació, la formació i la qualificació professionals al nostre país per la confluència de diferents fets: el tancament de centres i la resposta a la pandèmia, la definició i implantació dels currículums a la secundària, la regularització de les plantilles docents, el nou calendari escolar, l’ús del català com a llengua vehicular i les mesures per fer efectiva l’escola inclusiva, entre d’altres.

El CTESC és conscient que el moment actual és complex i que cal donar resposta als reptes apuntats, si bé vol posicionar-se a favor del diàleg i el consens, com a elements indispensables per tal de “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”, tal com enuncia l’Objectiu de desenvolupament sostenible 4.

Especialment els infants, tenen un vincle afectiu amb els animals amb què conviuen que és recíproc i que a més a més suposa un benefici en molts sentits, però, per què infants i animals s’avenen tan bé i en què els ajuda? Avui ho descobrim!

La ciència que estudia la relació que existeix entre animals i humans és l’antrozoologia. Analitza el comportament humà i l’animal a partir de diverses teories. Segons aquestes, tendim a sentir-nos atrets per la natura, els espais oberts i els animals que hi habiten, ja que hem evolucionat en aquests espais durant milers d’anys. Per aquesta raó, hi ha un motiu genètic que ens empeny a relacionar-nos amb altres animals no humans.

A més a més, vam vincular-nos fortament amb els gossos i gats, animals més habituals en una llar com a companys de vida. Especialment aquestes dues espècies ens proporcionen magnífiques possibilitats d'interacció social, una relació que demostra els canvis neurofisiològics que ocorren a conseqüència d’aquest intercanvi social amb ells.

Tot plegat té encara més força quan naixem rodejats d’aquests animals, ja que l’efecte sobre el desenvolupament i la conducta socials ens beneficia enormement. L’educació que reben els infants que conviuen concretament amb aquests animals demostra l’efecte beneficiós en les diferents etapes de desenvolupament, des d'una prompta empatia a l’autoconeixement, el llenguatge, l’ètica i la moral o els canvis físics, així com una millora del sistema immune. 

Els infants tenen un vincle afectiu amb les mascotes que és recíproc - Foto: cedida per Pixabay

Quan els infants comencen a desplaçar-se és quan els animals amb els quals conviuen els reconeixen com a iguals per interactuar a través del joc i la vida social. A partir d’aquí, l’adult ha de procurar una relació de respecte i cura de l’infant a l’animal, ja que el poc control sobre el seu cos i les emocions pot portar l’infant a tractar amb duresa i severitat a l’animal, sent inconscient dels seus actes. Així, cal aprofitar aquestes lliçons i experiències per anar més enllà i ensenyar a l’infant a tenir cura per tot ésser que l’envolta. 

A nivell físic, és interessant saber que es va fer un estudi amb 400 infants per valorar la relació que hi havia entre animals i infant quant al desenvolupament i/o transmissió de malalties respiratòries (com al·lèrgies), ja que sempre s’havia pensat que, precisament, tenir animals podria augmentar aquest problema. Però a sorpresa de tots, l'estudi va concloure que, durant el primer any de convivència, hi havia menor morbiditat i efecte protector sobre els símptomes i infeccions del tracte respiratori, ja que el contacte entre ells amb certs antígens estimulava el sistema immune.

Un altre estudi volia comprovar si aquest efecte era a llarg termini, i va estudiar-se amb adolescents de 18 anys que havien tingut gossos o gats durant la seva infància i com a mínim el primer any, demostrant que tenien la meitat de risc que els que no havien tingut aquests animals. L’estudi manifesta que el contacte amb ells s’associa a l'exposició a diversos bacteris que influeixen en la colonització bacteriana del tracte intestinal, en el desenvolupament de sensibilització a certs al·lèrgens i en la maduració de la resposta immune, preparant el cos per defensar-se i enfortint els mecanismes immunitaris.

Per tant, tenir gossos i gats sempre és una bona opció: ens beneficia a curt i llarg termini, a escala social, física i psicològica.

Bibliografia
Wegienka, G., Johnson, C. C., Havstad, S., Ownby, D. R., Nicholas, C., & Zoratti, E. M. (2011). Lifetime dog and cat exposure and dog-and cat-specific sensitization at age 18 years. Clinical & Experimental Allergy, 41(7), 979-986.
Bergroth, E., Remes, S., Pekkanen, J., Kauppila, T., Büchele, G., & Keski-Nisula, L. (2012). Respiratory tract illnesses during the first year of life: effect of dog and cat contacts. Pediatrics, 130(2): 211-220.
 

Segons Manel Ezquerra, fins al mes de juny, els lleidatans "anàvem bastant bé" en relació als casos de coronavirus entre la ciutadania i la incidència de la malaltia "no s'havia acarnissat amb Lleida". Tot canvia però, a partir de la finalització de l'estat d'alarma el 21 de juny, quan segons l'alcalde d'Alcarràs, Lleida i el Segrià esdevenen el "conillet d'índies" pel que fa a la gestió de la pandèmia.

Ezquerra diu que no es pot estar orgullós del confinament perimetral del Segrià decretat pel Govern a partir dels primers brots del juliol, així com també del que va derivar posteriorment amb un altre confinament molt més estricte per Lleida ciutat i sis pobles del Baix Segre (Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona, Seròs i la Granja d'Escarp). Segons Ezquerra, això va provocar que s'assenyalés i estigmatitzés tot un sector econòmic de manera "injusta" com "mai ningú s'hauria atrevit a fer-ho amb cap altre".

Un altre dels punts que critica Manel Ezquerra és el dels controls policials itinerants. L'alcalde creu que el canvi respecte del primer confinament perimetral venia condicionat per la falta d'efectius i per això assegura que els que hi havia anaven "dirigits i dissenyats per tal que els mitjans de comunicació els visualitzessin". Segons Ezquerra, no s'havia calculat que el Segrià consta, a part de carreteres, de 2.300 camins rurals que feien impossible tancar una comarca sense corresponsabilitat de tothom i per això, "qui volia marxava a la platja o a la muntanya".

D'altra banda, Ezquerra lamenta que els cribratges massius que va decidir el CatSalut a centrals fruiteres van arribar tard i sense la determinació i instruments preparats per assegurar aïllaments en cas d'aparèixer casos positius de la malaltia. Segons l'alcalde d'Alcarràs, els ajuntaments tenien preparats uns espais que mai van estar plens mentre veien com els casos augmentaven dia rere dia.

Així mateix, assenyala que els mateixos consistoris van detectar de seguida que el rastreig de persones positives i dels seus contactes no s'estava fent correctament per la manca de mitjans. Tot plegat, mentre la ciutadania alertava que hi havia veïns amb la covid-19 que no feien el confinament correctament.

Per tot plegat, Ezquerra està convençut que la circumstància del fet que la densitat poblacional a Lleida està molt per davall de la resta de Catalunya, ha facilitat que aquest territori hagi servit de "model per testar i controlar la població". En aquest sentit, demana rectificar i aprendre de les experiències per tal de no caure en els mateixos errors amb una aposta per la cooperació interadministrativa per garantir el rastregi dels casos i guanya eficàcia a l'hora de tallar les cadenes de transmissió.

Finalment, Ezquerra demana deixar de fer política de partits i treballar des de la unitat d'acció de tots els estaments implicats.

Aquesta foscor només la coneix qui l’ha vist. S’intueix als llibres d’història i a les notícies, però només se l’imagina qui s’hi ha trobat per desgràcia: és més fosc que el mateix negre, com d’un negre infinit. Negre incert. Negre sinistre. I tot i que de fora sembli que no, quan hi ets dins, descobreixes que, dins d’aquesta foscor, hi ha vida. Hi ha un dia a dia. Onades més fosques i onades més clares. Una excepció quotidiana, una quotidianitat de la supervivència. Hi ha llum. Llum de flames i de refugis que alberguen la vida. Refugis com el d’en Piu i companyia.

Aquestes dues últimes setmanes el cos em demanava caminar. Caminades per anar a tot arreu, caminades llarguíssimes i solitàries per aquests carrers de Barcelona que han de ser sempre nostres. És així com he fet baixar les idees, una setmana després d’aquell divendres ferotge. L’anècdota de la festa improvisada al costat de la Delegació del Govern amb el DJ punxant música des d’un balcó no seria per mi la més gran d’aquell 18O. Primer Jardinets de Gràcia, després Delegació, i després, un beure amb una amiga. Tot seguit vam decidir reunir-nos uns quants amics per sopar junts. Ja ho havien dit mil vegades: divendres, vaga de consum. Però nosaltres ens moríem per un ramen. Aquella jornada ens havia obert la gana i, sobretot, les ganes de passar més estona tots junts, amics i coneguts. Així que de cap cap a l’Eixample Dret. Tot just escuràvem els últims fideus del bol quan al restaurant van abaixar mitja persiana, i nosaltres en vam sortir. Una vintena de persones corria carrer amunt davant dels quatre furgons de Mossos que enfilaven el carrer uns vint segons més tard. De sobte, gairebé sense fer soroll, tots els contenidors a la vista havien estat tombats a terra, a punt per ser encesos; els furgons s’arremolinaven amunt i avall, de dreta a esquerra, i viceversa. Era tot qüestió de segons. Dos dels meus companys tenien la moto aparcada allà a la vorera, en un lloc no massa adient. “Paguem i marxem”. Mentre la cambrera, que era xinesa -i que durant el sopar ens havia dit que “al final terminaríamos como con Franco”- ens cobrava, ens deia, “Tranquilos! Hay mucha policía”. Abans que tinguéssim temps de contestar -sense poder amagar una rialla- ho va rematar dient, “Lo mejor es que, por la noche, los chicos acompañen las chicas a casa”. Ja no vam contestar, però estàvem segurs que tard o d'hora ella també copsaria certa ironia en aquestes frases innocents. Mentrestant, els furgons reculaven i tornaven a baixar el carrer, ara en direcció contrària. Després pujaven de nou, baixaven, i així. Vaig perdre el compte. Pel carrer de baix, igual: d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra. La confusió envaïa l’ambient. Els meus companys van agafar la moto i van enfilar carrer amunt, creuant tots els semàfors en vermell i fileres i fileres de barricades. Era evident que la tècnica i l’estratègia s’havien afinat molt en aquests pocs dies -la resistència sempre aprèn a organitzar-se més de pressa-. Quan els altres tres corríem direcció cap a casa, les llums blaves ja suraven per tot arreu. Per darrere, carrer tallat. Per les vores, totes i cadascuna de les cruïlles que vam passar, estaven tallades. El desplegament policial era espectacular: barreres, antidisturbis i furgons a tots els carrers. Estàvem just enmig d’una mena de zona perimetral, atrapats. En la llunyania, véiem les llums rogenques de les primeres fogueres alçar-se davant les blaves. Arribàvem a Passeig de Gràcia quan va volar el primer tret entre el fum. “Per aquí no!!” Em van cridar pel darrere. Després, els meus companys diuen que ja tot va ser fum i el so de trets. Jo només recordo el primer, i els “tranquils, tranquils” que emanaven de mi mateixa mentre corria buscant un lloc on poder-nos refugiar -la meva companya s’ha enamorat i no em podia permetre que li passés res ara-.

Al tercer intent, vam aconseguir entrar a un portal. El senyor estava a la porta, i li vaig demanar si podíem passar. “Només som tres”, li vaig dir, i va accedir. Un cop dins, hi havia més gent. “Jo no sóc independentista”, ens diu aquest senyor, “però crec que aquesta nena és molt valenta. Diu que el seu pare vota Ciudadanos, però que ella vol expressar igualment el que sent”. “Estàs sola?” Li vaig preguntar a la petita d’ulls plorosos i vius (sí, als 10 anys sembla que ja es pot experimentar la indignació més profunda), que portava l’estelada de capa. “Amb la meva mare”, i va assenyalar l’escala. També hi havia les dues filles del veí, que molt amablement ens van servir aigua. Quan, asseguts davant l’ascensor, ja se’ns havia relaxat el pols, va travessar el portal una noia, que ens va preguntar si estàvem bé, i els tres vam contestar que sí. No es devia quedar tranquil·la perquè, al cap de no res, baixaven un home i un noi per l’ascensor per preguntar-nos si volíem pujar a casa. Ens vam quedar muts. “Si pugeu, veureu que amb ells s’està molt bé”, va explicar el primer veí. A fora es veia que anava per llarg, així que vam accedir tímidament. El que va passar a continuació, podria semblar força surrealista. Per mi va ser la nit més llarga, perquè mai més no l’oblidaré.

Tal com vam creuar la porta del seu pis, ens va rebre el Piu, el gos - ovella, i després tota la família. Ens vam presentar al passadís, i en Piu i els sis parents (pares, filles i nebots) ens van fer passar al menjador. Ja teníem uns gots a taula i un lloc al sofà. Vam reprendre la pel·lícula que estaven mirant abans de la nostra arribada, Como robar un millón de dólares, amb l’Audrey Hepburn, vam menjar una coca francesa deliciosa i vam fer uns gintònics. Tot això amb una naturalitat absoluta. Cap de les petites de la família semblava sobtar-se per la nostra presència. Ningú d’ells. Ni tan sols en Piu. En algunes trobades familiars m’he sentit molt menys còmoda que en aquell menjador. Des d’aquella casa, tret del brunzit apagat de l’helicòpter, semblava impossible que tot allò pogués estar passant allà fora. Una d’ells ens va explicar el que acabava de viure al metro d’Urquinaona, on la policia havia disparat indiscriminadament contra la gent que intentava baixar les escales per anar-se’n. I així vam passar estones conversant, i molts d’altres mirant la televisió, estupefactes, en silenci. Un silenci que no era gens incòmode, però que aquella nit no em deixaria dormir. Era un silenci que parlava massa. 
El pare va baixar al carrer un moment, i en pujar ens va advertir que la cosa aniria per llarg. Marxar llavors no era bona idea.  “Bueno, os quedáis a dormir, ¿no?”. Ens van muntar un llit i el sofà i vam passar-hi la nit. Evidentment, jo no vaig aclucar els ulls fins ben bé mitja matinada. Per mi aquell era un silenci nou, el d’un acollit en una casa que no necessita explicacions per decidir acollir-te. Que, per alguna cosa, ja tens la seva confiança abans que -aparentment- hagin tingut temps de saber res de tu. Que no et consideren un intrús en cap moment i que, a canvi de res, t’obren les portes de casa seva i t’ofereixen recer. Però potser sí que sabien de nosaltres. Potser en sabien més, en aquell moment, que nosaltres mateixos.

Per ells aquell silenci era ben conegut. Aquell i el silenci més extrem. Amb els bascos vam callar massa. Hem callat massa i durant massa temps, tot i no creure’ns ni una paraula del que deia la premsa estatal i afirmar sentir la seva repressió com a pròpia. Potser encara és més greu fer-ho, justament, quan saps del joc brut i la monstruosa mentida. Sigui com sigui, avui aquest joc brut és viu i torna a expandir-se per les televisions d’Espanya, es fa amb l’opinió pública i amb els debats a la taula. Com un soroll sord i selectiu, ara s’ha fixat sobre un nou objectiu. Sort en tenim avui, és clar, dels mòbils per enregistrar-ho tot; sense ells, tal com ens va explicar aquesta família, hauríem de comptar “només” amb el boca-orella, les xarxes de confiança i el criteri propi. Saber destriar què és cert i que no, què és mentida i què no, què és el joc brut i quina és la realitat més grisa, que és injust i què és més just, allò que ens fa dignes d’allò que ens deshumanitza. Coincidireu amb mi amb que això no és poc. Que els telèfons, aquí, poc hi tenen a fer: per molt que avui tinguem la tecnologia de butxaca, aquestes eines tan bàsiques, tan humanes, ens seguiran fent falta. I tenim uns bons mestres prop de casa, a qui devem molt més que això. Que saber utilitzar la intel·ligència i criteris propis i posar a prova la nostra empatia, valentia i sentit de la justícia. Construir-los així de nou.

L’endemà al matí d’hora, mentre la meitat encara dormien vam abandonar la casa els tres sense dir ni paraula. Ens van dir que no féssim això, que esmorzaríem croissants, però nosaltres ja no volíem abusar més de la seva hospitalitat. I estàvem en shock. “Bé, si hi ha res més aviat, ens tornem a veure”. Malgrat tota l’ansietat que havia passat, la meva companya va acomiadar-se així. En aquell moment vaig saber que escriuria alguna cosa sobre això, i vaig preguntar-li a l’altre company si també voldria incloure-hi alguna cosa. Al cap d’uns dies, em va dir: “escolta Gimme Shelter”. Dóna’m Refugi, dels Rolling Stones. “Sempre que l’escolto se’m posa la pell de gallina. Em recorda a aquella nit”

I així ho he fet mentre escrivia. Perquè resulta que es tracta d’això, d’alçar i donar-nos refugi. Recer, protecció, resistència, davant la violència estatal i la seva repressió. Entre la gent, de tu a tu, perquè no ho pot fer ningú més ni de cap més manera. Per molts ja no es tracta només d’intentar sobreviure, sinó de viure dignament. Alçar refugis per fortificar allò que hem lluitat i que anhelem. Refugis oberts als altres, perquè un dia serem nosaltres. Refugis físics i mediàtics. Refugis d’idees i refugis de foc que es neguen a la foscor. Babesleku. Refugio, 庇 (Bì), parastinê. D’aquí a Chile, Hong Kong i Rojava. I que aquest sigui un aprenentatge de per vida, els ho dec als meus companys bascos i tots els que estan en les seves lluites ara: que ningú no es trobi sol en la lluita per una vida digna. Prou d'això de callar i creure. Que si el silenci és aliat de la repressió i la mort, només el soroll ens tornarà la dignitat i la vida.

Sempre em sentiré en deute amb vosaltres. Espero que ens retrobem aviat, en nits i dies tant o més alegres com aquell, Piu i companyia. Que la propera vegada ja no ens hàgim de retrobar en cap refugi, sinó que ja siguem a casa.

Oh, a storm is threat'ning
Oh, una tempesta amenaça

My very life today
La meva vida avui

If I don't get some shelter
Si no aconsegueixo refugi

Oh yeah, I'm gonna fade away
Oh, sí, desapareixeré del mapa

War, children, it's just a shot away
La guerra, nens, està a un tir de distànca

Rape, murder, It's just a shot away
La violació, l’assassinat, està a un tir de distància

I tell you, love, sister, it's just a kiss away
Et dic, germana, que l’amor està a un petó de distància

Opten als reconeixements totes aquelles persones, col·lectius, entitats, empreses o institucions que, per iniciativa pròpia, a proposta d’altres o bé pel seguiment i valoració, poden ser distingits per la seva trajectòria en benefici i millora del medi ambient, la solidaritat, drets humans i desenvolupament social.

Dins dels XVIII Premis Ones Mediterrània, ens han atorgat la Menció Especial del Jurat per la nostra intensa acció humanitària i de cooperació que realitzem des de l'inici en col·laboració amb el missioner Ángel Olaran, a Etiòpia. Durant aquests anys s’ha permès escolaritzar molts infants orfes i desenvolupar diferents projectes productius basats en l’ecodesenvolupament, sumar un ampli llistat de feina i un calendari replet d’actuacions de sensibilització per mantenir i complementar la intensa tasca desenvolupada.

Es realitzarà el sopar de lliurament dels XVIII Premis Ones Mediterrània el proper dia 1 de juny de 2012 al Palau de Congressos de Tarragona, on hi assistiran l’Hble. Sr. Lluís Recoder, Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, l’Excm. Sr. Jordi Jané, Vicepresident del Congrés dels Diputats, l’Excm. Sr. Josep Fèlix Ballesteros, Alcalde de Tarragona, el I·lm. Sr. Josep Poblet, President de la Diputació de Tarragona, el Sr. Josep Andreu Figueras, President de l’Autoritat Portuària de Tarragona, el Sr. Ángel Juárez, President de Mare Terra Fundació Mediterrània, entre d’altres.