Però això només serà possible si ens ho creiem i si apostem per transformar des de projectes concrets i valents. I ara en tenim dos sobre la taula que poden ser el revulsiu que necessitem: la Promenade i el Pla de l'Estació, tema que està cada dia present a la premsa de la capital. Crec que no hem de tenir por a projectes més grans. Ja va passar amb la superfície comercial "PRYCA" en el seu moment, i la gent no es queixa. La combinació d'aquests dos projectes pot marcar un abans i un després per Lleida. Però només si es planifiquen amb visió, amb la participació de la ciutadania i amb implicació o valentia. No ens podem permetre més reformes cosmètiques ni promeses buides. Necessitem accions que ens facin créixer com a ciutat i com a societat.

Lleida pot —i ha de— aspirar a més. Tenim recursos, tenim talent i ara tenim sobre la taula les eines per fer el salt. La Promenade i el Pla de l'Estació poden ser els principals motors per fer de Lleida com una ciutat extraordinària com ara Saragossa i com a mínim evitar que la gent se'n vagi de la ciutat.

Però el motor principal ha de ser la voluntat col·lectiva de deixar enrere el conformisme i construir una Lleida a l'altura del que podem fer. Crec que seria perfecte estudiar objectivament que en farem de l'Eix Comercial i com el sabem vendre temàticament, però descarto que es quedi sense cap funció o activitat. Entenc molt la frustració que pot generar als botiguers la hipòtesi que l'Eix desaparegui tal després de tants anys i com és, però estan creixent noves tendències en la joventut que no s'han de desestimar i ells són el futur i després d'ells vindran propostes més extravagants i disruptives. Si la precarietat general que vivim s'acabés funcionarien diversos models comercials. Portem dècades de decadència que fan que pensem d'aquesta forma. Tenim una economia que només fa que asfixiar a la ciutadania, però podem superar-ho a mitjà o llarg termini. Cal cercar nous usos per l'Eix Comercial com ara turisme, oci, entreteniment, etc. o cercar activitats innovadores que generin riquesa.

En saber-ho, vaig sentir una orfandat inesperada, perquè sí, els professors no només ens donen coneixement: ens acompanyen, ens impulsen, creuen en nosaltres quan nosaltres encara no ho fem. Ens fan créixer com a estudiants, però també, i potser sobretot, com a persones.

També vull recordar en Xavier Vives, el mestre de primària que sempre va apostar per mi, fins i tot quan jo encara no sabia ben bé cap a on anava. Ell em va ensenyar que l’educació va molt més enllà dels llibres: és una mirada, una paraula, una mà estesa. Ell, com la Maria José i tants altres, forma part d’aquella constel·lació de figures que, silenciosament, fan possible que el món giri i sigui una mica millor. Potser per això soc professor, perquè vull retornar tot el que vaig rebre, perquè vull ser per algú el que ells van ser per mi, perquè crec, sincerament, que el nostre ofici és un dels pilars de qualsevol societat digna: transmetem coneixement, sí, però també valors, pensament crític, esperit de superació i empatia, per això, indirectament també transformem la societat.

Admiro profundament els meus companys i companyes de professió. Sovint oblidem que, darrere cada aula, hi ha persones que lluiten contra la burocràcia, contra la manca de recursos, contra les condicions laborals precàries, contra la incomprensió social i malgrat tot, cada dia tornen a aixecar la persiana de la classe amb la mateixa voluntat de transformar, d’educar, de construir futurs i d’estar al costat dels nostres alumnes. És hora que la societat valori més la tasca dels docents, que s’aturi a pensar què passaria sense ells, que deixi de menystenir el seu esforç i comenci a reconèixerne el valor essencial. Aquest article vol ser un homenatge, però també una declaració d’orgull. Orgull de ser professor. Orgull de formar part d’aquesta xarxa de petites heroïnes i herois quotidians que, dia rere dia, sembrant paciència i esperança, ajuden a fer créixer un món millor

És habitual veure com molts estudiants compatibilitzem els estudis amb feines mal remunerades i sense cap mena de perspectiva. Sense marge de millora ni esperança real. Aquesta realitat no només ens desgasta físicament i mentalment, sinó que també perpetua una estructura de desigualtat que dificulta enormement el nostre desenvolupament personal i professional. Sovint acceptem qualsevol feina, a qualsevol preu, perquè no hi ha alternatives i si no ens agrada, n’hi haurà deu més disposats a fer-la per menys, i així, una vegada i una altra.

Aquesta situació es veu agreujada per l'encariment del cost de vida, especialment dels preus del lloguer, clarament abusius i fora de lloc. Accedir a un habitatge de lloguer ha quedat reduït a un petit grup de joves que s’ho poden permetre, convertint l’emancipació en un luxe inassolible per a la gran majoria. No parlem només de joves que volem viure de manera independent, sinó de persones adultes que, tot i treballar, no ens podem permetre pagar un habitatge digne.

Cal remarcar que no tots partim del mateix lloc. Els joves de classe obrera, aquells que no podem comptar amb el coixí econòmic d'una família benestant, tenim encara menys oportunitats. Sense xarxes de suport ni recursos per invertir en la nostra formació o en projectes propis, sovint ens veiem atrapats en feines precàries que perpetuen el cercle de la pobresa. Les desigualtats socials i les diferències de classe no només no disminueixen, sinó que s’accentuen i es cronifiquen.

La precarietat laboral dels joves no és una qüestió individual, sinó una problemàtica estructural dins d’una societat que sovint ens criminalitza i ens deixa de banda. No és fruit de la manca d'esforç ni de motivació, com insinuen alguns discursos paternalistes, sinó el resultat d’un sistema que prioritza el benefici econòmic immediat per damunt del benestar de les persones I que parla de futur mentre ens el nega a una generació sencera.

Els assoliments aconseguits no han estat només el fruit d'esforços individuals, sinó del poder de la unió i la sororitat de totes les persones, entitats, col·lectius i organitzacions que han format part d’aquests canvis. Ha estat la col·laboració de veus diverses, d'experiències compartides i de resistències que s'entrellacen, la qual cosa ens ha permès superar barreres i avançar en el reconeixement dels nostres drets, mentre exigim i concretem fer-los efectius. La UGT és un clar reflex d'aquesta força col·lectiva, un sindicat amb el qual continuem creixent juntes, amb el convenciment que el canvi es construeix entre totes i tots.

Avui, ens trobem en un context global on l'avenç del moviment feminista ha aconseguit desafiar estructures patriarcals, i alhora també hem vist emergir amb força l'amenaça de l'extrema dreta, que busca frenar i desmantellar els drets que hem conquistat. Alhora reforcen els governs i les institucions conservadores que aprofiten aquesta pressió per rebaixar recursos i drets. Aquests moviments reaccionaris intenten imposar retrocessos en les nostres llibertats, amb atacs que posen en risc els nostres drets, tals com, el dret al propi cos, la coeducació, la corresponsabilitat, així com el reconeixement de les diversitats. Davant aquest escenari és més crucial que mai reafirmar la nostra resistència, la nostra convicció d’erradicar les violències masclistes. No podem permetre que la por, la violència d’aquests sectors antidrets, la misogínia moral, de mites i costums, d’estereotips, minvin les nostres forces, ni ens facin retrocedir en les nostres conquestes. La resposta a aquesta ofensiva ha de ser, una vegada més, l'acció col·lectiva i organitzada.

Aquest 25N, la UGT de Catalunya, com cada any, vol posar de manifest la seva més contundent repulsa contra tots i cadascun dels actes de la violència que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho sota els patrons i regles del patriarcat, que sempre troben la manera de resistir i garantir la seva supervivència de diferents maneres, així com el nostre més ferm compromís de lluita per a l'erradicació de totes i cadascuna de les formes de violència masclista i de no acceptació d’aquestes, a través de la nostra acció sindical a cada empresa i participant activament amb les institucions en la implantació de polítiques públiques dirigides a l'eliminació de les violències contra les dones.

Cal lluitar tots i totes per acabar amb aquesta xacra; des dels centres de treball, a tots els llocs on estiguem presents per denunciar aquestes situacions, per acompanyar les víctimes i denunciar els assetjadors i assassins. Cal que posem el focus en la culpa de l’altre, de l’agressor, perquè la víctima ni té culpa ni ha de ser revictimitzada amb la vergonya.

Tots aquells elements que fins ara contribuïen a generar estabilitat i una perspectiva de futur, estan en qüestió com, per exemple, l’anomenada cultura de l’esforç. Els pares d’avui no gosem assegurar als nostres fills que si estudien i treballen de valent obtindran el benefici que en vam treure nosaltres del nostre esforç. Sabem que no hi ha altre camí, però és evident que ja no dona els mateixos resultats. La cultura de l’estalvi ha desaparegut perquè és impossible fer-ho, i només cal observar el mercat de treball i els preus de l’habitatge.

Les referències tradicionals estan en revisió. El principi d’autoritat o el civisme a l’espai públic són la mostra del que parlo. Però ens debatem entre el populisme bonista d’esquerres, que tot ho soluciona amb retòrica benintencionada i més despesa pública, i el populisme ultradretà i xenòfob que atia la por com a únic argument per activar solucions tan falses com perilloses.

La clau continua estant en la moderació política. Però ha de ser una moderació valenta, que ha d’afrontar el repte del moment amb tanta eficàcia com determinació. I ho ha de fer posant el focus en la defensa del model de societat que hem construït entre tots. Una societat de drets, però també d’obligacions, una afirmació molt repetida darrerament, però que hem de començar a declinar: Tens dret a uns serveis públics i el deure de cotitzar per tenir-los. Tens dret a tenir ajudes i el deure de no rebutjar les feines que se t’ofereixen. Tens dret que es respecti la cultura i el deure de respectar la llengua i cultura del país d'acollida. Tens dret que et recullin les escombraries i el deure cívic de no embrutar els carrers. En definitiva, tens dret que et respectin i el deure de respectar... entre molts d’altres.

Volem una societat on la igualtat entre homes i dones no sigui negociable, ni per raons culturals ni per cal altra raó. On la llibertat del culte no empari cap integrisme, vingui d’on vingui. On la defensa de la seguretat pública sigui un dels puntals de la nostra llibertat individual i col·lectiva.

Totes aquestes qüestions preocupen la classe mitjana de Lleida i del nostre país, que avui se sent amenaçada i empobrida. I el que és pitjor, se sent desplaçada de la centralitat política i fora de joc, mentre el debat públic sembla més interessat únicament en dirigir-se a les minories. Cal protegir les minories i els seus drets, faltaria més, però no podem sacrificar l’atenció als interessos i les preocupacions de la majoria, de la classe mitjana, i menys quan aquesta és la que sosté amb els seus impostos aquest Estat del Benestar. Un model de benestar que ni ens han regalat, ni és barat ni és infinit.

L’aposta per la nostra gent i la nostra singularitat ens porta, entre altres llocs, a fires com el Gastronomic Forum de Barcelona, que s’ha celebrat recentment i en la qual hem facilitat la participació de més d’una trentena de productors i productores de les nostres terres. Ser-hi no és només una oportunitat de mostrar els nostres productes a un públic més ampli, és també una eina per enfortir l’economia local i assegurar que les persones productores trobin espais per créixer. Amb la seva presència, no només exhibim el millor de la nostra terra, sinó que reforcem els vincles que ens uneixen i treballem perquè aquest llegat es projecti amb força cap al futur.

Els nostres productors i elaboradores són una peça clau en aquest engranatge que fa avançar les economies rurals i que, cada cop més, connecta el món de la gastronomia amb el de la sostenibilitat i la preservació de la identitat territorial. Per això, els acompanyem en aquest camí, invertim perquè els seus productes arribin més lluny i siguin reconeguts arreu. Quan participem en fires, no només hi anem per estar presents, sinó per demostrar que la qualitat dels aliments de Lleida és un reclam únic.

Fa poques setmanes presentàvem un estudi de la Universitat de Lleida que ha posat xifres al potencial firal que gira al voltant de la nostra producció agroalimentària: Uns 700.000 visitants atrets per les 83 mostres agroalimentàries que se celebren anualment. La despesa mitjana global per visitant va ser de 96,4 euros. Parlem, doncs, de 67 milions d’euros mobilitzats per esdeveniments que cada vegada més s’estan transformant en experiències turístiques i al temps en promoció directa de degustacions de productes de proximitat o visites per conèixer els productors locals.

Aquest context ens avala la idea que estem treballant amb el sector de fa mesos i hem anunciat al Gastronomic Forum: la creació i  llançament d’una marca alimentària pròpia de les comarques de Lleida que veurà la llum el 2025, en què Catalunya serà Regió Mundial de la Gastronomia. Aquest segell aixoplugarà els productes alimentaris de les Terres de Lleida, Pirineu i Aran i ens ajudarà a projectar-los més enllà i a demostrar que el nostre territori és segell de qualitat.

Tothom sap, i no cal que aquest article serveixi per reblar-ho, les enormes i colossals diferències de visió i de model de País, i de vegades de ciutat, que ens distancien a Junts per Catalunya i al PSC. Aquest fet, però, no volem que condicioni en cap cas la nostra vocació de govern encara que ara ens toqui demostrar-ho des de l’oposició. No crec que tingui especial mèrit mostrar aquesta vocació quan es tenen responsabilitats de govern o quan és un pacte per al repartiment de quotes de poder, que sovint els ciutadans veuen com un simple intercanvi de cadires. Quan sí cal fer-ho, i té valor, és quan el teu benefici polític no és altre que, modestament, la pròpia satisfacció d’haver contribuït a fer avançar la ciutat.

Els acords pressupostaris són difícils de veure’s materialitzats en els primers mesos del mandat i només un seguiment dels acords permet anar veient com es va avançant. Ara, en el darrer trimestre de l’any, podem començar a retre comptes: la construcció del pavelló 5 de la Fira de Lleida, la instal·lació de càmeres de vigilància, la creació de l’Oficina d’atracció d’inversions, la reactivació del Consell de l’FP... i, la setmana passada, la constitució de la comissió mixta de seguiment per avançar en el projecte del Pla de l’Estació on, Junts en formarà part.

La nostra primera reivindicació dels pressupostos del 2024 era l’aprovació de la modificació urbanística de l’entorn de l’Estació i, després de les consideracions d’Adif (propietari majoritari de l’entorn) sobre el cost del cobriment de les vies, hem continuat treballant amb l’equip de govern per tirar endavant una alternativa que pugui fer viable el projecte que ha de prioritzar la seguretat i la seva viabilitat econòmica. Això vol dir que comencem de nou? No. Fa tant de temps que els diferents equips d’Adif i de la regidoria d’urbanisme treballen en el projecte que, en aquests moments, els posicionaments són coincidents. Per tant, moltes gràcies a tots els equips i govern que hi han estat treballant fins ara. Estem convençuts que, en breu, podrem donar més detalls sobre la proposta i el calendari.

Però les ciutats no funcionen només amb pressupostos. També són necessàries les ordenances que han de regular com sufraguen els ciutadans els serveis municipals. Érem i som conscients que, com tot acord, aquest té riscos. Com el d’adaptar la taxa de la recollida d’escombraries al cost del servei, com han fet tots els municipis de la demarcació tal i com marca la llei. És fàcil fer un discurs del no a tot sense aportar solucions realistes i sense explicar com es pensa fer aquesta distribució. Des de Junts, creiem que el millor repartiment és a partir del padró municipal però, en aquests moments, no és possible calcular-lo a partir d’aquest paràmetre. Per això s’ha afegit una transitòria en les ordenances que ha de permetre, a partir del 2027, tenir una taxa que s’ajusti al màxim al que diu la llei: Qui més deixalles produeix, més ha de pagar.

Som conscients que dia a dia hem d’anar renovant les confiances, de la mateixa manera que és necessari mantenir el perímetre polític que et dona sentit com a proposta política. Un perfil que ha de saber mantenir la coherència en els plantejaments i la capacitat de negociació i pacte per complir amb la nostra vocació al servei del progrés de la ciutat. Així de senzill i així de complex.

Aquesta és la manera d’entendre la política municipal que tenim a Junts per Lleida. Som i ens sentim socis de la ciutat i aquest principi és el que ens inspira. Volem que la nostra tasca d’oposició sigui, sobretot, útil per als ciutadans, propositiva i constructiva. I, si cal assumir riscos, els assumirem. Un partit de govern ho demostra quan està a l’oposició. 

Sense la tasca imprescindible que fan aquests mitjans, els nostres pobles i ciutats, el territori seria més pobre, menys plural, menys participatiu i democràtic i amb menys sentit d’identitat i pertinença

I si parlem de la llengua, tots aquests mitjans utilitzen majoritàriament el català, fins i tot a les àrees metropolitanes i a les grans ciutats. 

Fa pocs mesos, l’AMIC vàrem celebrar a La Pedrera de Barcelona el primer Premi Internacional AMIC Mitjans de Proximitat, un premi que destaca el rigor i l’excel·lència professional amb una perspectiva catalana, europea i internacional. Els guanyadors van ser un mitjà nord-americà, ‘The Outlier Media’; un danès, ‘Der Nordschleswiger’; i un català, ‘Revista Cambrils’. Vam voler aprofitar la trobada per escoltar les experiències i la realitat del nostre sector en altres països dels quals ens volem emmirallar. 

Davant la baixada d’ingressos de la publicitat tradicional i de la necessitat de preservar aquests mitjans, ja que sense ells s’ha demostrat que apareixen els deserts mediàtics i amb ells la despersonalització i la pèrdua de referents i de participació, fet que dona pas als populismes i a la propagació de falses notícies, aquests països disposen d’eines per tal que aquestes capçaleres no pateixin per la seva viabilitat i desapareguin. A banda dels ajuts de les administracions a través de subvencions i campanyes de publicitat, tenen altres mecanismes, en el cas dels Estats Units, la feina la fan fundacions sense ànim de lucre destinades a invertir en projectes d’interès per al país i entenen que la premsa de proximitat és un bé que cal preservar. Això sí, en aquests països el mecenatge social i cultural té grans avantatges fiscals, tant per les empreses com per les persones, avantatges que en el nostre cas no hem sabut articular. 

Ben a prop, al País Basc hi ha exemples de fundacions que tenen un braç inversor a diverses empreses i una part dels guanys els reverteixen en projectes que difonen l’eusquera. Aquest model podria ser un bon mirall per enfortir el català, en un clar retrocés social i els mitjans de proximitat som la torre de defensa de la nostra llengua. Aquí voldria destacar l’encert de crear una Conselleria específica. 

Cada vegada més els mitjans d’informació, sobretot els de proximitat amb estructures difícils de mantenir, necessitaran alternatives complementàries als ingressos tradicionals agreujats per la crisi del comerç i per la dependència de les grans tecnològiques que monopolitzen les xarxes, amb un excés de missatges en gran part falsos o tendenciosos

Per altra banda, tot i que la intel·ligència artificial pot suposar una amenaça, també pot ser un aliat, sempre que al centre hi hagi el compromís de la missió periodística. 

Darrerament, hem trobat més sensibilitat per part dels responsables de la Generalitat de Catalunya, s’han incrementat les campanyes institucionals i s’han recuperat els projectes per a mitjans en català, però continuem patint el barcelocentrisme i que la major part del volum d’inversió sempre se'n vagi als grans grups mediàtics. Cal fer un canvi d’enfocament i valorar el pes que representa aquesta riquesa singular, plural i diversa de mitjans. Per a la normalització com a país, sobretot lingüística, els mitjans de proximitat sempre hi som, el nostre compromís amb el servei públic i amb els interessos del dia a dia de la gent, està fora de dubte. Convé que els nous responsables de la Generalitat i aquí hi afegiria de la resta d’administracions, trenquin tendències sistèmiques i valorin de veritat l’actiu que representen els mitjans de proximitat, la que segons tots els estudis, gaudeix de més confiança de la ciutadania. Com diu la nostra darrera campanya publicitària; som el “batec de la comunitat”.

Són moltes les causes que expliquen els motius d’aquesta situació: un contracte de neteja de fa 18 anys, de l'any 2006, que ara treballa amb maquinària obsoleta i ofereix una plantilla insuficient; una ciutat amb barris amb diverses singularitats; una recollida selectiva poc dimensionada per una ciutat que ha crescut en població i dimensió i l’incivisme d'alguns ciutadans que no respecten l’espai comú i que augmenta la degradació dels nostres carrers i barris. Tot plegat, provoca una frustració creixent envers el nostre entorn.

Les solucions a aquesta situació són clares i tots ens hi hem de sentir interpel·lats, ciutadans i administració.

Els reptes per capgirar aquesta situació són molts grans. Per una banda, el repte de la sostenibilitat. Trobar l'equilibri entre l'eficiència mediambiental i l'adaptació a les necessitats concretes dels barris i dels seus veïns. Lleida, amb diverses singularitats urbanístiques, d’habitatges diferents, socials... i una Horta que compta amb més 3.000 cases disseminades, ha d’aconseguir implementar un sistema d’escombraries, que més enllà de posicions dogmàtiques, permeti als seus ciutadans fer aquesta recollida selectiva amb les màximes facilitats possibles. Només així podrem aconseguir la complicitat necessària per fer front al repte que se’ns encomana.

I m’atreveixo a afirmar que la recollida de les escombraries, amb la implantació del porta a porta en alguns barris, ha patit d’aquest mal. Molta ideologia, massa, i poc reconeixement de les especificitats que en cada barri condicionen l’eficàcia del servei amb l’aplicació taxativa d’un model que se sosté sobre el paper però que, en la pràctica, ha tingut un impacte negatiu que evidencia la seva inviabilitat i, per tant, la seva eficàcia. Les polítiques públiques i la gestió dels seus residus és un dels reptes més importants per a una comunitat. I s’han de pensar a escala humana. Què vol dir? Cal tenir en compte si és assumible per a la majoria dels veïns o, si per contra, es converteix no només en una incomoditat sinó que provoca efectes contraris en la seva aplicació.

Als veïns se’ls poden demanar certs esforços, però no tant com per trasbalsar de manera permanent els seus hàbits diaris. La societat s’ha d’adaptar a nous hàbits? Sí, si a canvi es genera un guany tangible més enllà de les dades que s’utilitzen per justificar discursos i models que no casen amb la percepció social de la realitat. Convé pedagogia, facilitats i un ritme d’aplicació que faci assumibles aquests esforços que, en el fons, ningú no es nega a fer. Cal escoltar i posar-hi creativitat per trobar les solucions que millor s’ajustin a les especificitats de cada barri i estar disposat a combinar models i evitar complicar la vida als veïns a l’hora de col·laborar en la millor gestió dels residus. És bo quan des de la política s’aporta visió i transformació al servei d’un futur millor i encara és millor quan ho fa situant-se de costat de la comunitat que representa i serveix per no caure en l’error de pensar que es pot prescindir del seu criteri.

El nou contracte de recollida d'escombraries ha de permetre que, en el futur, l'avenç tecnològic permeti una bonificació econòmica a aquelles famílies que reciclin millor. Aquest ha de ser el camí!

I per acabar, civisme, civisme i més civisme. És imprescindible modificar les ordenances i augmentar la formació cívica i viària. Les infraccions han de ser penalitzades perquè l’espai públic és de tothom. Només així, amb més i millor neteja, més i millor recollida i més civisme comentarem, quan tornem de viatge, quines ciutats més maques hem visitat però, sentirem orgull de Lleida i ens direm: que bé que s’hi està a casa!

La veritat és que em fa il·lusió aquest nou inici de curs perquè tinc la sensació que les coses només poden anar a millor. És simplement una sensació i haurem d’anar veient com transcorren els dies i els acords presos entre la UGT Educació i aquest nou govern. De moment, veiem que hi ha predisposició en seure i escoltar, i això ja és molt després de deu anys d’autèntica obscuritat.
 Els cent dies de gràcia els donarem com hem fet amb tots els consellers i conselleres d’Educació anteriors, però estarem alerta i si no es negocia en benefici dels drets dels docents, drets manllevats durant la crisi del 2008 i que encara avui arrosseguem, començarem a donar guerra.

No aconseguirem un ensenyament de qualitat si el treballador o la treballadora no exerceix a gust, i això comença per anar signant acords com el que la UGT ha signat respecte al retorn dels sexennis als sis anys i no als nou, o la recuperació de les dues hores lectives per als majors de seixanta anys

El i la docent ha de tornar a sentir-se una figura important dins el món educatiu, ha de tornar a ser el pal de paller i tornar a sentir-se respectat per totes i tots, començant pel mateix departament. Evitar la burocràcia i tenir temps per preparar-se les classes, coordinar-se amb els companys i companyes del centre i centrar-se en les tutories amb els i les alumnes i les famílies resulta primordial en la tasca de qualsevol docent. Sense oblidar una formació ajustada a les seves necessitats, atenent sobretot la salut mental dels docents.

Evidentment, és molta la feina a fer i, com a sindicat en som conscients, per això estenem el braç per ajudar en els reptes que tenim al davant: millorar els resultats PISA, l’excés de demanda de places a l’FP i la minsa oferta pública, la falta de recursos a l’escola inclusiva, la salut mental tant dels docents com dels alumnes, la conciliació familiar, i l’estabilització del personal interí, entre d’altres. I no només parlo dels docents de la pública, com a sindicat de classe també parlo dels docents de la concertada que també pateixen les mateixes retallades i tenen els mateixos problemes que qualsevol altre docent.

Com ja he dit, mà estesa per part de la UGT-SP Educació Terres de Lleida i telèfon despenjat a l’altra banda i estem segurs que amb consens i negociació podrem arribar a bon port.

Anem a fer pedagogia

Un dels aspectes que s'avaluen és el tipus de producte ofert. Així doncs, apareixen classificats en tres grups: productes de la província de Lleida (producte convencional), productes ecològics de la província de Lleida i productes de producció integrada i de la província de Lleida. Anirem a pams perquè sigui entenedor.
Producció convencional és tota aquella que no és ecològica, l'ecològica volem creure que tothom sap quina és, i la integrada que potser és la menys coneguda, és aquella què té en compte el respecte pel medi ambient, però on es poden utilitzar de manera regulada productes agroquímics (herbicides i plaguicides químics amb unes limitacions). De fet, actualment tota la producció convencional ha de fer, per normativa, gestió integrada de plagues i, per tant, hi ha poca diferència avui dia entre una producció integrada i una producció convencional.

Entenent aquesta classificació, el moll de l'os d'aquest plantejament és la repartició de puntuació de cada categoria. I quina és la menys valorada? Exacte, com ja hem dit a l'inici, la que ofereix productes ecològics. I no només això, sinó que si tant als productes convencionals com ecològics la puntuació màxima per criteri és d'1 punt, en la fruita i oli de la producció integrada la seva puntuació és d'1,5 punts.

És a dir, com més ens esforcem per cuidar, des de la producció ecològica, que els aliments siguin sans, de qualitat, que les nostres finques gaudeixin de biodiversitat animal i de cobertes vegetals, en una terra on la gran majoria de productores són de fruita dolça i on, cada cop més, hem d'adaptar els cultius i tractaments a un flagrant problema com és el canvi climàtic, no és que no se'ns doni un cop de mà i se'ns valori per la feina feta, sinó que ni tan sols les administracions l'equiparen amb la resta de produccions existents. Ens sentim més penalitzats que afavorits i creiem que els infants de la nostra comarca es mereixen menjar el millor, havent-hi actualment producció ecològica i de proximitat.

Els discursos en boca d'administracions i classe política, arran de les mobilitzacions de fa uns mesos queden buits de contingut si no se'ns escolta. Perquè l'educació alimentària que passa per les escoles, ens necessita a tots els agents caminant cap a la mateixa direcció.

Penseu que el Banc de Sang i Teixits és un banc de vida amb una activitat integral que va molt més enllà de posar a disposició dels pacients la sang, el plasma o les plaquetes que necessiten per als seus tractaments. Ho fa igualment amb els teixits, les còrnies, la llet materna, el cordó umbilical o la placenta, i les cèl•lules, gràcies al gest altruista de milers de donants. A més, en el camp de la recerca, actua de plataforma de teràpies cel•lulars i teràpies avançades al servei d'hospitals i centres de recerca, aportant una nova esperança a molts pacients gràcies als nous medicaments elaborats a partir de gens, teixits o cèl•lules humanes.

Cada dia, a Catalunya, ens calen al voltant de 1.000 donacions de sang per atendre a moltes persones que necessiten millorar la seva salut o fins i tot salvar la vida.En aquest sentit, no podem abaixar la guàrdia. Tot i que aquest estiu s'han pogut garantir les transfusions necessàries per als pacients, la disminució de donacions ha fet que les reserves de sang, plasma i plaquetes siguin encara molt baixes. I és imprescindible que, amb la tornada a la normalitat, també tornem a incorporar la donació de sang com un hàbit més.

Ens cal la implicació dels donants habituals, però també, sobretot, hem de fer arribar el nostre missatge als potencials i nous donants, especialment joves. És important que tothom entengui que per ser donant no cal cap condició extraordinària. Qualsevol persona, major de 18 anys, que pesi més de 50 quilos i que tingui bona salut, pot donar sang.

Penseu que aquest petit gest pot salvar fins a tres vides!Però, tot i ésser un gest senzill, menys del 2% de la ciutadania és donant de sang.Dit això, m'agradaria parlar-vos del voluntariat i de la importància de les persones altruistes que participen en alguna de les 35 associacions de donants de sang repartides arreu del territori, que treballen incansablement per promoure la donació.Aquestes associacions no només organitzen campanyes i esdeveniments relacionats amb la promoció de la donació i la transmissió de valors, sinó que també ofereixen informació i suport als donants. La seva tasca, impulsada, oficialitzada i recollida en el Decret 298/2006, és essencial per conscienciar la població i aconseguir que cada vegada més persones se sumin a aquesta causa.
Us animeu a formar-ne part?

Penseu que el voluntariat és una peça clau d'aquest engranatge. Sense les persones que dediquen el seu temps i esforç a difondre la importància de la donació de sang, les campanyes no tindrien el mateix abast. Els voluntaris i voluntàries, delegats i delegades d'associacions, entre moltes altres tasques, s'encarreguen de contactar amb potencials donants, d'explicar-los els beneficis de la donació i d'organitzar esdeveniments per aconseguir que més persones es mobilitzin. A més, sovint són els primers a predicar amb l'exemple, donant sang i animant a la gent del seu entorn a fer-ho.

Arreu de Catalunya, amb els gairebé 40 anys d'història de la Federació Catalana de Donants de Sang i la llarga trajectòria de totes les associacions de donants que en formen part, hem palesat com el treball d'aquestes associacions i dels seus voluntaris ha tingut un impacte molt positiu entre la ciutadania. Gràcies a la seva vàlua, a la seva tenacitat, moltes persones que mai s'havien plantejat donar sang han decidit fer-ho per primera vegada.

A més, el suport que ofereixen els voluntaris a les campanyes permet que aquestes arribin a sectors de la població que potser no estarien tan informats o conscienciats sobre el tema, perquè el Banc de Sang i Teixits no pot arribar a tot arreu. És per això que el paper de les associacions i dels voluntaris és tan valuós. Ells són els que ajuden a mantenir viva la flama de la solidaritat, recordant-nos que donar sang és un acte de generositat que no costa res i que, en canvi, pot salvar vides. Sense aquest teixit de suport, les campanyes com "Sang tornem-hi" no tindrien el mateix èxit ni la mateixa repercussió.

Si encara no heu donat sang, o si fa temps que no hi aneu, ara és el moment ideal per sumar-vos a aquesta causa. Podeu reservar cita fàcilment al web donarsang.gencat.cat i triar la campanya que vulgueu. I si teniu l'oportunitat de fer-vos voluntaris d'alguna de les associacions de donants, no dubteu a fer el pas. Ajudar a promoure la donació de sang és una forma ben directa i cívica de contribuir a salvar vides.
Aquest setembre, quan torneu a la rutina, recordeu: donar sang és un gest senzill, ràpid, que marca la diferència! Al cap i a la fi, salvar vides no és només una frase bonica, sinó una realitat que està a les nostres mans. Tornem-hi, perquè cada gota compta!

“Cal defensar la llengua com el pa, cal combatre a favor de la llengua amb tot el coratge i sense defallir.  Ningú no té vocació de mut. La meva llengua és la meva primera pàtria”. Amb aquestes paraules s’adreçava a la ciutadania de Lleida Josep Vallverdú ara fa 14 anys. Són uns mots més vigents que mai i que us esperono a fer-vos-elsvostres com ell mateix continua defensant-los de manera incorruptible superats els 100 anys d’una vida dedicada a la dignificació de la llengua pàtria.

Avui s’està convertint en un crit d’alerta generalitzat que l’ús social del català viu un difícil context de retrocés. Són diferents les causes, i no podem defugir l’autocrítica des de les institucions públiques, però dia a dia sembla guanyar terreny un paràmetre que és molt perillós per la seva falsa simplicitat i el lligam amb el discurs de la intolerància: el català retrocedeix a causa dels que venen de fora. 

A les persones nouvingudes, a Europa i, també, a Catalunya, se’ls culpa d’allò que nosaltres mateixos no sabem fer del tot bé

“Beneïm escoltar llengua catalana amb deixos i vacil·lacions en boca d’un immigrant, i ens estimem més no veure amb quina rapidesa canvien o canviem de llengua nosaltres en presència de qui manté la seva en el nostre territori”. Són, novament, paraules encertadesd’en Vallverdú.

Quan les administracions no acabem de trobar la clau per donar resposta als problemes i les necessitats d’una societat cada cop més exigent, s’obre la porta dels maximalismes simplistes que alimenten un discurs xenòfob que diu defensar una puresa nacional que ens han furtat, tot i que mai no ha existit. Arreu passa que l’arrossegament de vells prejudicis fa recaure sobre la multiculturalitat l’estigma de fer por i ser vista com una amenaça per al nostre model social i, fins i tot, per a la consolidació de la identitat cultural, lingüística i nacional. Com a societat acollidora que som des de segles, tenim la responsabilitat de mantenir polítiques de gestió d’aquesta multiplicitat d’accents i de cultures, i també tenim la responsabilitat i l’obligació de fer front la intolerància, s’amagui darrera la bandera que s’amagui.

Al seu dia, vam assumir de forma consensuadaaquelles reflexions d’en Paco Candel als ‘Altres catalans’, quan va formular que qualsevol nouvingut “necessita trobar, on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci”.  I mantenint la identitat pròpia aportem a aquestes persones allò que més desitgen: “que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment, ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura”… Aquesta mirada ha estat una de les claus del desenvolupament de la nació catalanaactual, sumant les noves generacions al projecte col·lectiu de forjar la màxima capacitat d’autogovern per a Catalunya, perquè el poble el tenim fet i no permetrem que ningú ens el desfaci!

Necessitem mantenir la mentalitat oberta i redoblar el treball a través de les eines que ja tenim: socials −la societat civil i les associacions que en treballen−, i institucionals, a través de l’escola i la immersió lingüística, en la qual no podem defallir, sense fissures

L’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida desenvolupa aquest mes de setembre el cicle ‘La veu trencada d’un poble’, que vol ser un crit d’atenció a la consciència i a l'acció, una oportunitat per compartir, aprendre i reivindicar la nostra identitat lingüística i cultural. Us convido a participar i a implicar-vos del tot.

A Catalunya ens hem forjat com a poble gràcies a la suma. Lleidatanes i lleidatans van combatre a la Seu Vella i el Roser la imposició de Felip V. Aquells herois i heroïnes volien evitar l’anorreament del que som i encara signifiquem. Siguem fidels a aquella resistència i aquell compromís nacional. No ens fem més petits expulsant de la nostra nació, pel color de la seva pell i l’accent del seu català, totes les mans que volen segar cadenes!

Si es consumeixen productes de temporada i de proximitat, estem ajudant al fet que aquell petit productor o productora pugui guanyar-se la vida de manera digna i amb uns preus justos, per ambdues parts. Els costos de producció dels productes ecològics són molt elevats: certificacions, manteniment d'instal•lacions exclusivament per a producte ecològic, inspeccions, més minves en molts casos etc... tots aquests tràmits i especificacions tècniques, sumades als factors meteorològics de rigor, fan que produir un producte sigui molt costós i sovint, per tal com s'organitza el mercat, s'acabi venent per sota del preu de producció.

Cal, en la mesura que sigui possible, anar a comprar a les petites botigues de barri o mercats setmanals, ja no per evitar així entrar en els grans circuits comercials on qui sempre guanya és l'intermediari, i el petit pagès cobra el mínim o fins i tot per sota del cost de producció. Aquest petit gest va més enllà de tot això, i repercuteix directament en la vida als barris, en el teixit social i econòmic del barri, poble o territori més proper. És aquesta economia circular la que realment dona un valor afegit a aquests productes.Ja des de les escoles cal treballar i parlar sobre la importància de consumir com més a prop de casa millor, perquè la riquesa es queda al territori, i d'aquesta manera s'enriqueix el patrimoni social, cultural i econòmic, aconseguint de manera indirecta, que els petits pobles tornin a tenir vida, que no hi hagi despoblament rural i que es pugui seguir mantenint un estil de vida proper, on les persones coneguin qui els ven la fruita, quina pagesa produeix aquelles tomates o quin restaurant fa servir aquells productes que s'han cultivat amb passió, saviesa i estima, tant envers els mateixos productes com pel territori i la seva biodiversitat.

Posar cara a la persona pagesa que hi ha darrere de cada producte humanitza el procés de producció i consum de qualsevol aliment, però si a més a més, es tracta d'agricultura ecològica, l'impacte és molt més sa, proper i real. Sabem que és molt més còmode anar al supermercat... però la nostra comoditat és la que està perjudicant en gran part la nostra pagesia.

Fem una crida a fer un esforç, encara que suposi invertir una mica més de temps en la nostra compra.
Us animem a consumir productes ecològics i de proximitat i revertir la tendència consumista, de fastfood i de no saber d'on ens arriba aquell producte que ens posarem al plat, per donar suport a la pagesia d'aquí, la que s'estima el territori més que ningú.

Des de la responsabilitat que suposa presidir la Generalitat de Catalunya, les i els socialistes volem fer-nos útils al conjunt de la societat catalana i enfocar totes les energies per fer fronts als grans reptes que tenim per endavant. Combatent els discursos de la port i l’odi des de l’esperança i oferint progressos per a la vida de totes i cada una de les persones; com deia el President Illa en el seu discurs d’investidura: “feina, habitatge i seguretat per a tothom i a tots els barris”.

Els i les socialistes volem una Catalunya que combati les causes i els efectes de les desigualtats, que promogui la justícia social i una prosperitat compartida. Davant de la crisi climàtica, cal redoblar esforços per combatre el canvi climàtic. Davant la revolució tecnològica, hem de ser capdavanters i entomar-la com una oportunitat per millorar les condicions de treball, per avançar en sanitat, educació i serveis públics i augmentar, així, el benestar de les persones.

Catalunya inicia una nova etapa en la que cal deixar enrere la crispació i avançar amb responsabilitat i la política útil al servei de l’interès general. Els i les socialistes de Catalunya, afermats en la defensa del socialisme democràtic, del federalisme, del catalanisme, de l’europeisme, de l’internacionalisme, de l’ecologisme, del feminisme i de la pau, ens oferim a aquesta tasca. Per això, hem adquirit el compromís d’unir i servir el país i la seva gent, impulsant la tercera gran transformació per posar en marxa Catalunya, i que es recolza en tres grans pilars: L’autogovern –per millorar el finançament i posar les institucions al servei de tothom-, els serveis públics –per situar-nos a l’avantguarda d’Europa en sanitat, educació, habitatge i nous serveis socials-, i una nova industrialització verda –per generar prosperitat i llocs de treball de qualitat-.

Hereus i hereves de les polítiques transformades de Pasqual Maragall i José Montilla, iniciem un nou camí des de l’emoció i l’orgull; un nou període d’oportunitats per Lleida, pel Pirineu i per l’Aran.

Bona Diada a tothom!!!

En moltes festes majors, com les que celebrem al Pla d’Urgell, aquest color pren vida en els Punts Liles, espais segurs i d'atenció a les víctimes de violència masclista o comportaments abusius. Però és una llàstima que aquests punts hagin d’existir, perquè això significa que encara no hem arribat a una societat prou madura en la qual un "no" sempre sigui respectat.

La importància dels Punts Liles en les nostres festes és vital. Aquestes carpes no només serveixen per donar suport immediat a aquelles persones que puguin patir situacions de violència o assetjament en entorns festius, sinó que també actuen com un recordatori de la feina que encara queda per fer. Els Punts Liles són visibles, però al darrere hi ha un treball incansable del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) del Consell Comarcal, que atén, prevé i sensibilitza sobre la violència masclista.

Cal destacar que els Punts Liles no només protegeixen les víctimes en situacions de gran afluència, com les festes majors, sinó que també són un espai de sensibilització i educació, per tal que tothom sigui conscient de la necessitat de respecte i de la importància de la igualtat. Com a president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, vull fer una crida a tots els municipis i la seva ciutadania perquè participin activament en la promoció d’aquests espais i, alhora, treballin per eliminar la necessitat de la seva existència en el futur.

Encara ens queda molta feina per fer, especialment en l'educació sexual i afectiva. Des del Consell Comarcal oferim als ajuntaments la possibilitat d’instal·lar Punts Liles, i us convidem a apropar-vos-hi per conèixer de prop la seva important tasca. Aquests espais són fonamentals per garantir que les nostres festes siguin llocs de diversió, llibertat i seguretat per a tothom. Aspirem a un Pla d’Urgell lliure de violència masclista, on el color lila sigui simplement la barreja de colors, i no el símbol d’una lluita necessària contra les agressions.

Quan em dona un brot, ho passo molt malament, i per tenir una mica més de qualitat de vida, me n'he fet unes quantes. Però en aquestes dues últimes perfusions, en arribar a l'hospital de dia, la infermera em va informar que no podria conduir, ja que el metge havia decidit augmentar la dosi i les hores de tractament. Si abans eren un parell d'hores, de sobte eren 5 hores monitorada amb el tractament per vena. Jo no entenia res, però vaig fer la perfusió de 5 hores. Estava a punt d'acabar-se quan, de sobte, vaig començar a tenir nàusees i punxades al cap. Em vaig marejar, no podia moure ni braços ni cames. Van intentar reanimar-me, però com que no millorava, van decidir portar-me a urgències, ja que l'hospital de dia tanca a les 20 h.

A urgències em van dir que estava amb un "còctel Molotov" de tot el que m'havien posat per vena.

En resum: un metge que ni tan sols conec de la clínica del dolor va decidir augmentar-me la dosi i injectar-me Metadona, Ketamina i Lidocaïna perquè ells ho van decidir així, quan només m'havien de posar Lidocaïna! Vaig demanar una cita per parlar i que m'expliquessin per què havia passat això, però em van canviar el dia de visita diverses vegades. Finalment, quan vaig anar-hi, el metge que porta el meu cas no hi era, i em va atendre una doctora diferent. Em va explicar que el seu equip, quan tenen un pacient amb tant de dolor, prenen aquesta decisió de posar aquests anestèsics, i que no informen el pacient perquè, en principi, no s'assabenta del que li posen. Així doncs, ells fan el que volen; segons em va dir, és un protocol intern. També vaig tenir al·lucinacions! Fa tres mesos que vaig enterrar el meu pare, i el vaig veure, i em va dir: "Tu aquí no!!!".

La meva pregunta és: no haurien d'informar el pacient de qualsevol canvi que se li fa a un pacient?

Em sento molt enganyada i sento molta impotència de com es tracta al pacient. Això segurament els ha passat a moltes persones, però no podem estar quiets i que facin el que vulguin amb nosaltres. És una situació que m'ha passat a mi i no m'agradaria que passés per això ningú més!

Moltes gràcies.

Montse

Malauradament, en els darrers anys, una minoria petita, sorollosa i que no saben o no han estat mai al capdavant d'una explotació agrària o ramadera, s'han dedicat a idealitzar el model de les petites explotacions, ho han fet des d'un punt de vista bucòlic i romàntic (lícit), però obviant o sense analitzar si amb aquest model seria suficient per produir els aliments que necessita tota la societat. Ans al contrari, s'han dedicat a criminalitzar a la resta d'explotacions agràries i ramaderes de dimensió mitjana o gran. Tant de bo, si aquest únic model fos possible, els últims anys no haurien desaparegut centenars de petites explotacions.

Moltes són les polítiques que s'han implementat per tal d'ajudar al fet que aquestes petites explotacions es poguessin guanyar la vida. I sí, algunes han estat efectives i cal continuar salvaguardant-les, sobretot en territoris de muntanya on per exemple la ramaderia extensiva té un paper molt important en la gestió global del medi natural.

En canvi, poc hem fet per prestigiar un esglaó importantíssim; el de les explotacions agràries familiars mitjanes, les grans i les de ramaderia intensiva que han hagut de créixer per mantenir-se. Aquestes reclamen que se'ls deixi produir flexibilitzant la burocràcia i rebre preus justos pels seus productes. Hem de ser capaços d'analitzar quines conseqüències patiria la societat si les explotacions familiars no s'haguessin ampliat, augmentant produccions de manera eficient i contribuint a fer que l'augment poblacional de les grans ciutats tingui accés als aliments a preus raonables.

Paral·lelament, sota la premissa que volem ser sostenibles (que políticament queda molt bé), una petita part de la societat ha introduït el mantra de la paraula; "macrogranges"... i que és una macrogranja?... a partir de quants animals considerem macrogranja?

Per trobar una resposta, hem d'escoltar més a les empreses familiars agràries que encara existeixen, elles diuen:

-Si les granges s'han fet grans, ha estat per tal d'aconseguir viabilitat a l'hora d'escometre les inversions necessàries davant de les exigències dels mercats. Ho han fet de manera implicada per guanyar en eficiència, invertint en mesures tècniques innovadores, en sostenibilitat i amb una agricultura de precisió que només és factible a partir d'una economia d'escala ben dimensionada.

Per un altre costat, gairebé ningú les ha defensat ni reconegut que són les garants de preservar la biodiversitat i la qualitat ambiental, viuen d'això, són qui més necessita mantenir 'equilibri de la naturalesa i fa anys que treballen i fan esforços ingents per revertir el canvi climàtic, invertint com ningú per fer un ús eficient de l'aigua i apostant per les enèrgies renovables. Per aquests motius, no és just que uns pocs sorollosos, des del desconeixement, l'estigmatitzin i criminalitzin amb desinformacions interessades.

Un altre factor important que busca la resilient emprenedoria agrària, és la necessitat de millorar la conciliació familiar i guanyar en qualitat de vida. Els pagesos i pageses de les darreres dècades van pensar; "o creixem o serem esclaus els 365 dies de l'any tal com ho van ser els nostres avantpassats". Vostès pensen que es pot aconseguir relleu generacional si explicàvem als nostres fills que per guanyar-te la vida, hauries de treballar dotze hores diàries cada dia de l'any, sense vacances ni festius. Impensable, oi?

Aleshores, per tirar endavant, la clau era reinventar-se, ampliar i augmentar producció per crear nous llocs de treball dins de la mateixa explotació. Amb aquest augment productiu i de personal, el propietari i gairebé sempre l'únic treballador fins aleshores, podria fer torns i gaudir de dies lliures i amb una mica de sort alguns dies de vacances. Crec que és ben lícit aquest anhel, oi?

Per tant, crec que els que estigmatitzen les granges, els que utilitzen la paraula macrogranja i a sobre els culpen de tots els mals de la humanitat, farien bé en pensar en tots els factors positius i beneficiosos que han aportat; accés a aliments a un preu raonable, la creació de llocs de treball en el món rural i en les indústries transformadores a la vegada que s’arrelaven persones al territori. En definitiva, crec que hem de respectar un sector primari que ha convertit Catalunya en un dels epicentres de la producció agroalimentària europea. El conjunt d’aquest sector productiu és la primera indústria catalana amb una facturació global de 48.231 M€ i amb més de 175.000 empleats (informe elaborat per ACCIÓ Gencat i Prodeca).

És per tots aquests motius que aquest ofici mil·lenari es mereix tot el respecte, estima i admiració per continuar resistint i sobretot se'ls escolti la principal reclamació que fan: que se'ls deixi treballar en pau. 

El desequilibri territorial, demogràfic, econòmic i social és un dels reptes més importants que pateix Catalunya des de fa molt de temps. Reconeguent que és un problema multifactorial i de difícil solució, voldríem fer algunes reflexions, basades en les experiències recents, que puguin ajudar a les futures actuacions en aquest àmbit

El Govern sortint va posar la problemàtica dels desequilibris territorials sobre la taula i va emprendre una sèrie d’iniciatives per intentar redreçar els aspectes més punyents. Així, des de la Vicepresidència, es va posar en marxa una proposta legislativa encaminada a donar més suport als petits pobles rurals, la majoria situats en espais naturals, i es volia elaborar fins i tot un pla estratègic al respecte. El Departament de Territori va presentar la seva iniciativa legal, amb una previsió i pla estratègic inclòs, per donar suport als municipis de muntanya, majoritàriament rurals i de baixa densitat, i situats en espais naturals.

Per la seva banda, el Departament d’Acció Climàtica, des del seu vessant de Medi Ambient, va continuar a última hora el tràmit per desenvolupar l’Agència de la Natura, que també tindria el seu pla d’acció i que se centraria sobretot en zones d’espais naturals, és a dir, en àrees rurals, majoritàriament en mans privades. Des de l’àmbit agrícola, es va establir la comissió de l’agenda rural, encaminada a fer propostes sobre el desenvolupament rural territorial.

Moltes iniciatives provinents de diferents departaments, amb bones intencions, però que no van sobrepassar l’etapa de definició de plans i la creació de nous organismes. Moltes iniciatives poc coordinades que, si es tiraven endavant totes elles, donarien peu a un laberint administratiu difícil d’implementar i, en el futur, de gestionar.

Per tant, al nou Govern li demanem una voluntat ferma per solucionar els desequilibris i mancances del nostre país i que aquesta problemàtica ocupi un lloc prioritari dins les seves accions

Cal fer-ho amb coordinació interna, evitant la duplicitat de propostes i amb un diàleg real amb les parts afectades: municipis, propietaris i població en general. Cal evitar la complexitat burocràtica, la creació de nous organismes quan ja hi ha molts existents que, en la seva actual configuració, complicaran prou la gestió diària, els exercicis formals de participació de dubtosa eficàcia i, sobretot, cal proposar accions realistes que resultin eficaces i no morin dins la teranyina administrativa. Caldria saber aprofitar la digitalització i la innovació tecnològica en tots els seus aspectes per obtenir resultats significatius en la solució dels desequilibris territorials.

En definitiva, que abordi amb valentia els problemes reals amb propostes que no els compliquin més. Que arribi a la població un missatge tan simple com que els humans necessitem menjar i que som molts, i que per això fa falta gent que produeixi aliments en volums i garanties sanitàries i ecològiques suficients, evitant plantejaments bucòlics. Les persones dedicades a aquest ofici han de guanyar-se la vida i tenir un estat del benestar equiparable al de la resta de ciutadans.

En un any hem avançat a ritme progressiu, especialment en l’agilització i les ganes de donar solucions als feixucs tràmits burocràtics que ens esgoten i ens paralitzen

La prova ha estat el sistema de transferències, que hem iniciat amb el Pla de Cooperació Municipal de suport al finançament de la despesa corrent i de capital dels ajuntaments. En només quatre mesos, tots els municipis de Lleida, Alt Pirineu i Aran i les entitats menors descentralitzades han vist ingressats als seus comptes corrents un total de 17,5 milions d’euros, estalviant mesos i mesos de moviment d’expedients. Aquest mecanisme intentem replicar-lo en els altres grans plans econòmics, especialment al de Salut Pública.

Això ha estat possible perquè, de fet, veníem de quatre anys amb canvis innovadors gràcies als quals vam revolucionar el sistema tradicional de repartiment dels fons de la Diputació als municipis, implantant els plans econòmics sobre bases equitatives, públiques, transparents i objectivables. A més, els criteris de discriminació positiva cap als pobles en risc de despoblament o que pateixen els efectes de viure a la muntanya han servit per trencar la injusta paradoxa d’invertir menys on menys gent es queda a viure.

La clau de tot plegat, sempre, és el finançament de les polítiques públiques. O, millor dit, el deficient finançament de l’administració local. I no parlo només dels ajuntaments, ja que la Diputació de Lleida igualment pateix els efectes d’un mecanisme de repartiment basat en el cens d’habitants.

La demarcació de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran és la més extensa de Catalunya, ocupant la tercera part del país en sumar la superfície de les demarcacions de Girona i Tarragona juntes. Però només som 450.500 habitants, el 6% de la població catalana, la qual cosa ens castiga en el repartiment de fons atenent al criteri poblacional. Per aquesta raó, la de Lleida és la Diputació catalana amb el pressupost més baix, 160 milions a tot estirar.

Les administracions locals, les que encertadament adjectivem com les més properes a la ciutadania, gestionem persones i territori, ja que és en els nostres pobles on aspirem a fer arrelar projectes de vida

I la realitat és que les oportunitats les hem de trobar en els 231 municipis que conformen la demarcació, la meitat dels quals tenen menys de 500 habitants.

Amb aquestes magnituds poblacionals, els ingressos per taxes o impostos són anecdòtics, però les necessitats de les persones i les empreses són les mateixes. Asfaltar un quilòmetre de carretera costa el mateix al Pallars Sobirà que al Vallès Occidental, però aquí no generem la capacitat financera suficient per fer-hi front.

Amb aquest desequilibri poblacional que patim en uns paratges tan grans, les inversions en les comunicacions són transcendents per accedir amb garanties als serveis més bàsics que, evidentment, no poden estar instal·lats un a cada poble. Les polítiques de repoblament són transversals i abasten una multiplicitat de factors, que són aquells que permeten que els nostres pobles siguin nius de vida amb oportunitats, serveis i futur. També ha de ser transversal la responsabilitat, i manta vegada tenim la sensació que al món local ens trobem sols per assumir unes obligacions a les quals no podem arribar.

De la mateixa manera que aquestes alcaldies mal finançades miren cap a la Diputació cada vegada que han de fer front un nou repte, jo estic traslladant a les administracions superiors la necessitat de donar un necessari tomb a aquesta injusta situació. I continuaré amb més força, si cal.

La generositat d’un gest que surt del cor és el motor que hauria de fer vibrar la societat actual, però malauradament no és sempre així.

Qui dia a dia col·labora amb entitats, institucions, plataformes, gent anònima i implicada socialment, segurament s’ha adonat de que vivim en una època que -més que mai- necessita humanitzar-se i fer-nos sentir més estimats i mimats (fent-se palès que som part imprescindible d’aquest engranatge).

I a la inversa, també hem de fer partícips a totes les persones que, per uns o altres motius, encara no han estat capaces d’invertir el seu temps vital en millorar un xic el món.

De la mateixa manera que en una campanya de donació de sang, quan observem que algú ens diu que s’ha oblidat d’anar a donar... o bé que té l’agenda molt plena... sempre hi ha mil excuses per deixar de banda les nostres obligacions cíviques i morals, fent minvar una societat potencialment millor i més solidària.

Educar-nos i educar als altres és una de les millors maneres d’assimilar els valors de la generositat i el compromís de l’altruisme, però perquè això esdevingui una realitat hem d’intentar aportar-hi la passió i l’entrega que duem totes i tots al nostre interior. Ningú se’n salva!

Avui sabem que podem donar sang, perquè tenim bona salut, però demà... qui sap? I si som nosaltres qui necessitarem algun component sanguini per poder viure?

Som uns privilegiats/des, per moltíssims motius, però sobretot per un de molt fàcil d’observar. Estem rodejats de bona gent, amb infinitat d’anhels i moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils -també socialment parlant- (i això, les institucions, les empreses, les entitats, també ho hem de posar en valor). Només cal que obrim les portes a l’associacionisme, al voluntariat, a la participació i a la col·laboració, perquè un bon nombre de persones pugui sentir que la seva aportació és única i especial.

Fem-ho possible i donem quelcom més del que pensem que rebrem!

Ajudant és com mostrem als i les altres el vertader sentit de la vida: compartir.

A ningú no se li escapa que el nostre sistema parlamentari, darrerament, no genera executius prou sòlids des de l’òptica d’implementar un únic programa electoral. Cap de les propostes que es presentaven ha obtingut una majoria absoluta al Parlament, i això obliga a articular majories empàtiques i plurals, o a tornar a les urnes. Aquest fet supera aquestes mateixes eleccions i ha esdevingut habitual en la nostra democràcia parlamentària. Cada cop hi ha menys majories i més necessitat d’arribar a acords.

Tot i això, vull ressaltar que aquesta capacitat d’empatia té un límit: no podem assumir com a pròpies, per aconseguir la governabilitat, les tesis xenòfobes o homòfobes que neguen la prosperitat a les persones que volen el millor per al país independentment del seu origen, gènere, opció sexual, color de pell o religió. La història de Catalunya l’hem fet, i l’hem de poder continuar fent, des de la multiplicitat de colors i aportacions culturals. Valgui com a exemple que la setmana passada commemoràvem el Dia Internacional contra la LGTBIfòbia, amb 302 agressions registrades contra persones per la seva identitat sexual en un any. És una barbaritat que estem obligats a continuar combatent.

Des del govern de la Diputació de Lleida volem donar un missatge clar per refermar la nostra voluntat de continuar implementant aquells programes d’acció de la Generalitat que beneficien la nostra ciutadania, i mantenir la col·laboració entre institucions que ens ha ajudat a sumar esforços en favor de les persones que volen arrelar els seus projectes de vida als municipis de les comarques de Lleida, Alt Pirineu i Aran.

En aquest sentit, ens agradaria que un projecte de llei tan fonamental per al nostre futur, com el de l’Estatut dels Municipis Rurals, sigui assumit pels nous Parlament i Govern de la Generalitat

Després del treball fet conjuntament amb el món local, és desitjable que aviat puguem constatar la bondat d’una legislació pensada en clau de discriminació positiva cap als nostres municipis, la meitat dels quals estan per sota dels 500 habitants.

És clau no perdre de vista que l’alt grau de col·laboració amb el Govern del país dona rèdits: hem treballat conjuntament per la implementació de la transformació econòmica, creant el principal lobby de defensa del territori, el G-10, que té una visió compartida d’aquesta Terra d’Oportunitats; hem establert línies de finançament conjunt d’infraestructures com l’Eix de les Garrigues i els Camins locals del Pallars Sobirà, que volem estendre a la resta de comarques; hem incrementat el suport a la promoció de la cultura i la llengua als municipis; i, entre d’altres qüestions, mantenim inversions sostingudes en el temps en equipaments sanitaris bàsics per a la ciutadania a la Plana i el Pirineu.

Finalment, davant les incerteses que traspua el resultat de les eleccions, vull donar un missatge de confiança i seguretat al món local que, per part nostra, continuarem vetllant per la millora i la dignificació de les condicions de vida a l’entorn rural, i que volem continuar fent-ho acompanyats del Govern de la nostra nació.

Ho faig perquè el president així m’ho ha demanat, i perquè l’equip està encapçalat per la Jeannine Abella, una persona de gran vàlua, que ho ha demostrat tant en la seva vida professional com a  advocada, com en la seva vida política com a alcaldessa i diputada.

Precisament, el nostre lideratge no s’entén sense donar un exemple de bon govern, amb polítiques que incideixin directament en la llengua, la cultura, l’economia i, sobretot, en la salut, un tema que  em preocupa professionalment. Per això, vull millorar el benestar de les famílies -dels més grans fins als més petits-, així com incrementar els programes de suport a la salut mental,  i avançar en la prevenció i el tractament de les addiccions. Tot plegat, treballaré perquè Catalunya esdevingui un referent en aquests àmbits, a nivell nacional i internacional.

Fa més de 30 anys que treballo com a psicòloga. Fins fa 7 mesos mai m’havia dedicat a la política, però he trobat en Junts + Puigdemont per Catalunya una oportunitat d’aconseguir  tot allò  pel que fa tants anys que lluito: la independència. I aquest és el principal objectiu que em mou a presentar-me.

Soc conscient de dues coses: en primer lloc que la independència no la podrem fer l’endemà de les eleccions, però hi treballaré des del primer moment i m’hi deixaré la pell; I en segon lloc, que mentre arriba aquell somiat dia, haurem d’aixecar el país

En aquests moments cal treballar de valent per recuperar l’educació, per a dignificar la sanitat, per no perdre més quotes de català, per lluitar per la pagesia, per revitalitzar el comerç i per tornar a ser un pol d’atracció d’empreses. Es poden fer les dues coses a la vegada: avançar cap a l’alliberament del nostre país mentre millorem la qualitat de vida dels seus habitants i fer que el país funcioni. Hem de recuperar tot allò que, des del 155 fins ara, ens ha estat  furtat o malbaratat.

Amb la mateixa il·lusió i compromís amb els que inicio aquest camí, us convido a totes i tots a creure en aquest gran equip que ens presentem el dia 12 de Maig, a reprendre junts el camí per un país millor, un país que estigui orgullós d’on ve, tingui clar cap a on va i que aposti per ser pioner. De la mà del President Puigdemont, farem de Lleida i de tota Catalunya, exemples de bon govern, eficàcia i progrés. Visca Catalunya Lliure!

Compartir vorera a Ferran, curiosament, ens remet als orígens del Museu d’Art de Lleida, que fou inaugurat sota aquella denominació l’any 1914 amb uns fons conformats, inicialment, per les obres dels artistes pensionats de la Diputació de Lleida, un nombre determinat de dipòsits del Museu d’Art Modern de Madrid i per les donacions del pintor Jaume Morera i Galícia, realitzades entre el 1915 i el 1916, a les quals s’uniria més tard la donació d’obres de Carlos de Haes —mestre de Morera—, efectuada pel mateix Morera l’any 1924. Aquest fou, de fet, el motiu pel qual finalment es batejaria com a “Museo de Arte Jaime Morera”, en senyal d’agraïment a l’artista lleidatà, promotor i mecenes de la col·lecció.

En aquest segle, el Morera s’ha especialitzat en la història de les manifestacions artístiques d’ençà el segle XX a Lleida, abastant les diferents tendències i àmbits de la creació plàstica i visual contemporània.

El magnífic treball tècnic realitzat les darreres dècades ha servit per contextualitzar adequadament les aportacions dels artistes lleidatans contemporanis. No fa tants anys que, per fi també, Leandre Cristòfol va quedar integrat al discurs artístic de la millor etapa creativa dels inquiets ponentins, entrant en diàleg amb Antoni Garcia Lamolla, entre d’altres

La creació artística lleidatana és viva i el Morera ha anat bategant al mateix ritme per explicar la història de la ciutat i les nostres comarques a través de la visió que els creadors han anat plasmant d’aquesta terra d’oportunitats. Un passeig per la col·lecció permanent, que ara podrem fer de manera més còmoda i entenedora, ens transporta a la història més recent de la nostra terra, no només a la història de l’art pictòric. Lleida ha disposat sempre d’artistes ben arrelats a la seva societat i, per tant, les seves mostres culturals han estat importants des del punt de vista purament conceptual, introduint innovacions en les tècniques i els relats culturals, i des de la vessant d’explicar com ha evolucionat la nostra societat.

Així com els llibres d’història ens expliquen pas a pas quin ha estat el procés de transformació de Lleida d’una societat rural a una societat moderna abocada a una estructura econòmica i social innovadora, la nostra pinacoteca reflecteix aquesta realitat mostrant, a més, com Lleida es veia a si mateixa en cadascun dels moments que conformen el pas lineal del temps. A través de l’art podem gaudir i entendre els moments més brillants de la nostra societat, de les angoixes que es van haver de superar en les etapes difícils, i de la feina conjunta i tranquil·la amb la qual la nostra ciutadania va recuperar el pols de la modernitat.

De vegades, davant l’art o l’arquitectura, es fan lectures especialitzades que limiten la visió global que les obres culturals ens transmeten. Hem de ser capaços de saber mirar el llegat artístic i cultural dels nostres avantpassats amb mentalitat d’evolució, cultural i social, per tal que un museu d’art ens serveixi també per explicar-nos a nosaltres mateixos.

Aquí rau la veritable importància del projecte museogràfic del Morera, aquí cobra el seu sentit el procés de trasllat i l’obertura del nou equipament, amb voluntat de projectar el futur de la nostra societat a través de la dignificació d’una part del nostre passat. L’ambició que traspua el Morera i el desig d’esdevenir un nou atractiu de la rambla Ferran és un mirall de la societat lleidatana desacomplexada que afronta el segle XXI trencant el mite de “per Lleida ja està bé”, perquè Lleida és una Terra d’Oportunitats.

I no soc l'únic, aquestes setmanes he rebut moltes trucades i WhatsApp d'uns balaguerins i balaguerines que em deien que tenia raó que feia falta un canvi a la ciutat, amb una ciutat ben ordenada com s'està fent. Tres d'ells exvotants d'Ara sí, Junts i ERC. Vaja! Quina casualitat...

L'oposició crec que ja no sap què fer. Per mi que tremola de tants canvis i bones notícies que hi ha. A més es posa histèrica per veure com la ciutat avança en positiu. S'inventen el que faci falta per guanyar-se la confiança de ciutadans per les pròximes eleccions quan encara no sabem si els pressuposts que s'han tirat endavant beneficiaran la ciutat.

En l'àmbit urbanístic, la cap d'oposició proposa que la il·luminació del riu sigui una realitat, i a treure noves empreses a Balaguer. No tinc dubtes que és un somni del govern poder complir tot el programa electoral de la Sra. González. Hi haurà d'haver ma entesa, Sra. Trilla, ja en pot estar segura i em consta que és així. Però aquesta oposició en menys d'un any qualifica de forma denigrant, de "titella" les principals accions del govern, fruit del pacte entre treballadors i socialistes, que només respon a la voluntat d'un sol poble.

El centre històric és sens dubte un dels eixos comercials com diu la Sra.Trilla, serà el punt d'inversió més important gràcies als pressupostos valents. Enhorabona, treballadors i socialistes per apostar per aquest entorn històric i ara cal apostar per un pàrquing!

Aquests pressupostos que volen desqualificar amb persuasió, passen per un crèdit de sis milions d'euros que sabem que són l'inici d'una etapa pròspera per la ciutat comtal. Junts afirma que passem de sis a dotze milions d'euros de deute i es pregunta si calia. Jo els hi pregunto... Què varen fer ells quan van estar governant la ciutat? On tenien l'ambició? Ni Roigé ni Vidal (amb el suport de Masero), varen ser capaços de dur a terme projectes ambiciosos i ara n'estan pagant les conseqüències. No ploren, però saben que estaran permanentment a l'oposició i això els hi dol, i per això escriuen a la premsa per no perdre quòrum.

En definitiva: tinc el convenciment que el pacte entre treballadors i socialistes serà un exemple important per altres ciutats catalanes. Considero que la carta de la Sra. Trilla de fa unes setmanes (Junts) és pura propaganda per no perdre representació a les pròximes eleccions.

Amb optimisme, acompanyat de diàleg arribarem a fer una ciutat de primera, cosa que nega l'oposició. Ara ens toca un govern per a tots i totes, per a catalans o espanyol. Per transformar l'ambició del pacte local amb PSC amb optimisme de ciutat. Balaguer serà ciutat de marca ben aviat gràcies a Déu. Ja toca!

Doncs en aquest cas, malauradament, a la Diputació de Lleida no és ben bé així... Des de ja fa mesos des de Junts Impulsem estem reclamant que s’agilitin els procediments per convocar, atorgar i pagar subvencions d’esports, igualtat i fires, entre d’altres. Pel que fa a les subvencions d’esports encara no s’han cobrat els ajuts atorgats en la convocatòria de l’any 2022. Més de 2 anys per cobrar unes subvencions que són bàsiques pel funcionament dels clubs esportius de la demarcació i que poden ser la diferència entre que un o una esportista pugui guanyar una competició o ni tan sols competir-hi. 

Pel que fa a les subvencions d’igualtat, després de 3 mesos encara no s’ha fet la convocatòria de subvencions per aquest any. No pot ser que mentre cada 8 de març i 25 de novembre fem manifestos en favor de les dones, la igualtat i contra la violència de gènere però en canvi no convoquem les subvencions que facilitarien passar de les paraules als fets. I pel que fa a les subvencions de fires, les ajudes per poder-les organitzen arriben tard i malament. En multitud d’ocasions, els ajuntaments cobren la subvenció un any després d’haver fet la fira i això és una vergonya. Les fires omplen de vida els pobles i ciutats, aporten visitants i ajuden a dinamitzar l’economia.

És vital seguir facilitant l’organització d’aquest tipus d’esdeveniment i, per tant, que els ajuts per a fer-ho es paguin en temps i forma

Davant d’aquesta situació, el govern de la Diputació s’excusa en la complexitat del procés de subvencions, en l’augment de la demanda d’aquests ajuts i en la falta de recursos humans per a gestionar-la. S’excusa en la burocràcia. Un bon govern el que ha de fer és solucionar i facilitar, i no pas fer pagar a la ciutadania i al teixit associatiu els seus problemes d’organització interna. Si el procés és complex, simplifiquem-lo; si falta personal, intentem posar-ne més; si hi ha massa burocràcia, reduïm-la. 

Però sigui com sigui, fem tot allò que sigui necessari per convocar i pagar les subvencions en temps i forma. Perquè ho necessiten els municipis, les entitats i la gent de la Plana, el Pirineu i l’Aran. I perquè els diners han d’estar als pobles i ciutats, no a la caixa de la Diputació. 

En primer lloc, per la necessitat de passar pàgina d’una dècada pèrdua d’oportunitats i de fracassos llargament debatuts. Alguns d’ells són estar a la cua en energies renovables, la mala gestió de l’aigua, els mals resultats educatius demostrats a l’informe PISA, la falta de polítiques de desenvolupament rural o la nefasta gestió de la política penitenciària, entre d’altres.  Així com la política de blocs i enfrontaments que no ens ha permès avançar amb aspectes estratègics pel futur del país.

En segon lloc, els efectes de la inestabilitat i les incerteses globals; amb les guerres a Ucraïna i a Gaza, la crisi climàtica i l’increment de governs i posicions extremistes i populistes que estan tensionant i amenaçant el progrés econòmic i social d’Europa, i també de Catalunya.

Per últim, l’extrema virulència política de VOX i el Partit Popular a l’Estat espanyol i la seva falta de posicions moderades i sensates, sobretot pels que fins ara es presentaven com la dreta centrada, fa més necessari que mai una resposta clara i contundent de la ciutadania a la propera contesa electoral.

Voldria seguir les meves reflexions agraint de tot cor la confiança dels companys i companyes socialistes per encapçalar aquesta candidatura de la circumscripció de Lleida, Pirineu i Aran i contribuir a fer que el Salvador Illa pugui ser el proper President de la Generalitat de Catalunya.

També agrair sincerament el compromís de les 24 persones que formaran part de la candidatura i que representen perfectament la pluralitat i diversitat del nostre territori. Persones de les diferents comarques del Pirineu, de l’Aran i de la plana de Lleida que representen diferents sectors econòmics, socials i sindicals.

Enfoquem aquesta campanya electoral preparats per representar i defensar el nostre extens territori i la seva gent, per tal de garantir les oportunitats i el desenvolupament necessaris que massa sovint han estat oblidats, i fer-ho des de la responsabilitat de Govern. Hem treballat de valent durant la passada legislatura, a través del Govern Alternatiu de Catalunya, escoltant, dialogant i concretant propostes que facin avançar Catalunya i recuperar el lideratge perdut els darrers anys.

Per acabar, en nom de tota la candidatura del PSC de Lleida, Pirineu i Aran ens posem a disposició de tots els ciutadans i ciutadanes, com sempre, i els convidem a participar d’aquesta campanya electoral amb nosaltres. El nostre és un missatge d’optimisme i d’autoafirmació, convençuts que tots junts podem obrir una nova etapa de feina ben feta i de progrés.

La inversió per càpita prevista era de 415 euros per habitant a la plana de Lleida, i de 588 euros per habitant a l’Alt Pirineu i Aran, xifres molt per sobre de la mitjana catalana, que es troba als 248 euros per habitant. Es tracta d’un exercici molt semblant al que des de fa quatre anys es duu a la pràctica des dels governs d’ERC a la Diputació de Lleida, amb els criteris de discriminació positiva, invertint més als pobles que requereixen de les inversions d’administracions superiors donada la baixa capacitat de recaptació d’impostos que tenim els municipis rurals.

Tot això, ara mateix, està congelat, així com els projectes que tenien vinculades aquestes inversions: la nova comissaria dels Mossos d’Esquadra a Mollerussa, amb una inversió de 4,2 milions d’euros; la construcció del nou CAP a Almenar, amb 1,8 milions d’euros; la nova construcció d’una base dels Agents Rurals a Balaguer, amb 1,9 milions d’euros; la nova escola al Poal, amb una inversió d’1,3 milions d’euros, o bé la nova estació d’autobusos a Tàrrega, amb 1,1 milions d’euros. Són destacables també la inversió en fibra òptica, fins a 2,7 milions d’euros a les comarques del Pirineu, la inversió per a l’INEFC de la Seu d’Urgell, a banda de les millores en les carreteres i la línia fèrria Lleida–La Pobla de Segur.

I també hi ha aquelles inversions a equipaments de la ciutat de Lleida per a donar servei a la població de comarques, com la nova estació d’autobusos de Lleida, amb prop de 20 milions d’euros, i l’ampliació i reforma del bloc quirúrgic de l’Hospital Arnau de Vilanova, amb 24,4 milions d’euros d’inversió prevista fins al 2027. I molt especialment es posa fre a l’aposta per l’agricultura i els compromisos adquirits per a superar els entrebancs que van portar el camp a la revolta pagesa; així com l’impuls a una millor gestió de l’aigua i la sostenibilitat que ha de permetre garantir el futur de la nostra Terra d’Oportunitats, amb més de 31,4 milions d’euros, amb un repte prioritari: la modernització del Canal d’Urgell des del consens i l’acord.

Aquestes xifres no formen part de cap proposta electoral d’ERC, era la materialització del compromís del Govern de la Generalitat amb el país sencer perquè guanyi Catalunya

Un executiu en el qual el president Pere Aragonés s’ha vist obligat a remar en solitari perquè la resta de formacions polítiques fa temps que han deixat de prioritzar les persones per posar el focus en els seus interessos particulars.

Ara que tothom prepara els seus programes de cara a les eleccions del 12 de maig, si viviu en un poble rural és fàcil de determinar qui us promet que farà coses pel municipi i a qui li han impedit portar-les a la pràctica. Penseu en la credibilitat que us mereixen aquells que us prometran fer coses, perquè son els mateixos que han congelat millores que fa anys que reclamem i ja estaven preparades per a ser una realitat. Només faltava un vot, el vot que ens ha abocat a la paràlisi i ens ha fet perdre la inversió més gran de la història a les nostres comarques.

Els Armats de la Sang, constituïts en Associació, des de fa una colla d'anys, som tots congregants i donem suport a la nostra Congregació.

Tots plegats contribuïm a mantenir aquesta tradició de la qual ens sentim orgullosos. Ser Armat de la Sang és un honor que compartim i ens esforcem a mantenir, durant l'any, una relació com a grup humà

Crec, que hi ha tradicions que es mantenen i fins i tot augmenten dins de la nostra societat. Però no se m'escapa que les tradicions amb una base religiosa ho tenen més difícil. La nostra societat viu l'espiritualitat de forma diversa i diferent de com es vivia en els actes com les processons de Setmana Santa que eren seguides de forma multitudinària. Hauríem de reflexionar al respecte, i trobar la manera de salvar la tradició dels armats que tan orgullosos ens fa sentir.

La situació a les presons catalanes és insostenible. I aquest final de la història estava anunciat des de feia temps per part dels representants dels treballadors, qui han denunciat per activa i per passiva la inseguretat i la manca de condicions laborals que viuen a diari.

I tot i les reiterades queixes, els màxims responsables no han fet res per evitar-ho. Al contrari. Només s’ha perseguit i sancionat treballadors i treballadores, però en cap moment s’ha augmentat la seguretat i s’han aplicat mesures.

Ara, el mal ja està fet. I la situació és la que és. I hi hem arribat per la mala fe i actitud dolosa dels dirigents penitenciaris. És ben trist veure l’enfrontament a les portes de la Conselleria de Justícia entre les plantilles de presons i els Mossos d’Esquadra. Però cadascú fa el que ha de fer. És just i legítim.

La vida d'aquesta treballadora, la Núria, ja no la podrem recuperar. I suposo que els màxims dirigents polítics arrossegaran aquesta càrrega de consciència tota la vida, ja que en cap moment s’han pres decisions per evitar que es produís aquesta desgràcia.