Aquest col·lapse posa en evidència la necessitat d’una resposta col·lectiva. I una de les més potents comença amb un gest individual: adoptar. Més enllà d’un acte solidari, acollir una mascota pot transformar profundament la vida de les persones i també la del territori, quan es construeix una cultura de respecte i convivència.

Diversos estudis científics han demostrat que conviure amb animals de companyia aporta beneficis emocionals i físics. Les persones que tenen gos o gat registren nivells més baixos d’estrès, ansietat i depressió. La presència d’un animal millora la sensació de companyia i redueix la soledat, especialment en persones grans o que viuen soles. A més, en el cas dels gossos, la necessitat de sortir a passejar afavoreix l’activitat física i el contacte social, dos elements clau per a la salut mental i cardiovascular. Un estudi publicat a la revista BMC Public Health indica que els propietaris de gossos caminen de mitjana 22 minuts més al dia que les persones que no tenen animals de companyia. En moltes zones de Ponent amb població envellida o dispersa, el vincle amb una mascota pot ser un factor d'equilibri emocional i una font de rutina saludable.

Els infants que conviuen amb mascotes desenvolupen valors com l’empatia, la responsabilitat i el respecte pel cicle de la vida. Tenir cura d’un animal, entendre les seves necessitats i establir-hi una relació basada en el respecte és un aprenentatge vital que no s’ensenya als llibres. I en famílies, el vincle amb l’animal pot esdevenir un punt de trobada emocional i de cura compartida.

Tot i aquests beneficis, el problema de l’abandonament persisteix. L’Ajuntament de Balaguer recorda que la identificació amb microxip i l’esterilització dels animals són eines bàsiques per evitar fugides i camades no desitjades. Segons el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, només un 35% dels gats recollits a la via pública estan identificats amb microxip, una dada que dificulta molt la seva recuperació per part de les famílies. També insisteixen que l’adopció ha de ser un acte responsable: cal valorar el compromís a llarg termini, el temps disponible, la capacitat econòmica i les necessitats de l’animal. Adoptar no és un impuls: és una decisió madura que implica temps, paciència i afecte.

Els refugis i protectores del territori ofereixen assessorament i acompanyament durant tot el procés d’adopció. Coneixen bé el caràcter de cada animal i poden ajudar a trobar el perfil més compatible amb cada família. “No és només que tu escullis el gos o el gat, també és ell qui et tria a tu”, resumeix una persona que ha optat per adoptar. I és precisament en aquest reconeixement mutu on neix un vincle profundament transformador.

L’adopció responsable és una eina poderosa: redueix el nombre d’animals abandonats, descongestiona els centres d’acollida, fomenta una societat més empàtica i genera vincles humans plens de sentit. Segons dades de la Xarxa de Protecció Animal de Catalunya, cada any s’adopten més de 20.000 animals, però encara hi ha milers que passen llargs períodes als refugis sense trobar una llar definitiva. En un estiu marcat per l’emergència als refugis, el missatge és clar: no abandonis, adopta. I si no pots adoptar, col·labora. Ser casa d’acollida temporal, fer voluntariat, difondre casos a les xarxes socials o fer una donació també és una manera de salvar vides i contribuir al benestar animal del territori.

Perquè una societat que cuida els seus animals, també s’està cuidant a si mateixa.

Des de la dècada dels seixanta, aquest mur natural ha estat conquerit i reinterpretat per apassionats de l’escalada que, amb esforç i dedicació, han obert vies i batejat rutes que avui dia són autèntics símbols de la memòria vertical del territori. Noms com la “Isaac-Gabriel” o la “Carnaval Rock” evoquen històries de superació, amistat i amor per la muntanya, i han esdevingut part del patrimoni intangible del món de l’escalada a Catalunya.

Tanmateix, l’encant d’aquesta paret ha estat sacsejat per l’amenaça constant d’esllavissades. El pas del temps, l’erosió natural i la pressió humana han convertit la zona en un punt crític de risc geològic. Davant aquest perill, la Diputació de Lleida ha emprès actuacions de seguretat que pretenen garantir la protecció dels més de 60.000 visitants anuals i evitar danys materials o personals a les infraestructures del municipi.

Aquestes mesures, però, han provocat una forta polèmica dins la comunitat escaladora. Diversos col·lectius denuncien que les obres han estat precipitades i invasives, amb la desaparició de punts d’ancoratge, especialment en trams propers a la carretera. Temen que algunes rutes històriques quedin inutilitzades, la qual cosa suposaria una pèrdua irreparable per al patrimoni esportiu i cultural del lloc.

Els geòlegs responsables de les intervencions defensen la urgència i necessitat de les accions. Argumenten que les roques despreses tenien risc imminent de caiguda, i que no intervenir-hi hauria estat una temeritat. Les tasques s’han centrat en la consolidació de talussos i en garantir la seguretat global de l’entorn, amb la previsió d’habilitar un accés alternatiu.

Més enllà del conflicte, la paret de l’Os representa molt més que una destinació per a l’escalada: és un motor de dinamització turística i un símbol d’identitat per a la comarca de la Noguera. Com afirma Pol Ortiz, escalador balaguerí: “L’escalada aquí no és només esport, és promoció del territori i connexió amb el món”. No és casualitat que Jason Momoa hagi escollit aquest enclavament per capturar moments d’inspiració i aventura.

El futur de la paret de l’Os passa ara per una gestió consensuada i sensible que sigui capaç de compatibilitzar la protecció del medi natural amb l’activitat esportiva. La clau està a escoltar totes les veus implicades i treballar conjuntament per preservar aquest santuari vertical per a les generacions futures.

El patrimoni en disputa

Al municipi de Camarasa, la Roca dels Bous s’erigeix com un espai de valor incalculable. No només per les seves parets de conglomerat, sinó també per ser un dels jaciments més importants del paleolític mitjà a Catalunya. Habitat per neandertals fa més de 50.000 anys, ha estat objecte d’estudi per part de la UAB i l’IPHES des de finals dels anys vuitanta.

Amb la museïtzació del jaciment i tecnologia interactiva com codis QR i tauletes digitals, la Roca dels Bous s’ha consolidat com un model de divulgació científica i patrimoni viu. No obstant això, la declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) ha marcat un punt d’inflexió. La normativa prohibeix l’escalada a la zona, fet que ha generat fort rebuig dins la comunitat escaladora.

“Entenem la importància arqueològica del lloc, però també forma part del nostre llegat esportiu i emocional”, explica Jordi Ros, escalador local. Per a molts, la Roca dels Bous no és només una paret, sinó un símbol de connexió amb la natura i la història personal.

Per contra, els arqueòlegs defensen la necessitat de protegir el jaciment. “Qualsevol impacte físic pot alterar irreversiblement els estrats arqueològics”, afirma Rafa Mora, investigador principal. Les restes trobades —llars, eines de sílex i evidències de caça— són clau per entendre el comportament dels primers homínids del nord-est peninsular.

El conflicte és un exemple paradigmàtic del difícil equilibri entre la conservació del patrimoni i l’ús lúdic del medi natural. Mentre els escaladors reclamen diàleg, els arqueòlegs demanen respecte absolut. Algunes veus proposen solucions intermèdies, com habilitar sectors fora del perímetre arqueològic o regulacions temporals.

La Roca dels Bous continua sent un punt de trobada entre passat i present, on caldrà, més que mai, escoltar totes les parts per assegurar-ne el futur com a patrimoni comú.

Però aquesta història va molt més enllà de l’esport. És la història d’un poble que ha cregut en un somni i que, contra tot pronòstic, l’ha vist complert. D’una entitat que ha crescut de forma sostinguda, ambiciós però amb els peus a terra, i que ha sabut trobar la manera de competir al màxim nivell sense perdre la seva essència.

D’extraescolar al mundial

El Club Patí Vila-sana va néixer fa dues dècades (2003), gairebé per casualitat. Al poble hi havia ganes de fer esport, i l’hoquei patins va començar com una activitat per a la mainada. Sense instal·lacions pròpies, sense gaires recursos, però amb molt compromís. Amb el pas dels anys, el club va créixer i va començar a competir en categories federades. Les instal·lacions es van millorar, van arribar fitxatges de fora, i l’equip sènior femení va anar escalant fins arribar a la primera divisió estatal.

El punt d’inflexió va arribar la temporada 20-21, quan el club va fer una aposta clara pel primer equip femení. La incorporació de jugadores internacionals i la consolidació d’un cos tècnic professional van fer créixer l’ambició del projecte.
“Cada any volem superar-nos, millorar. Sempre hem estat a prop i molta gent ha parlat, però nosaltres hem continuat treballant i creient-hi”, explica Lluís Rodero, entrenador de l’equip. L’any passat ja van disputar la final de la Lliga Europea. Aquesta temporada, però, han culminat el somni: arribar i guanyar la màxima competició mundial.

Un mundial en terres llunyanes

La World Skate Club Championship no és una competició menor. Es tracta de la màxima cita internacional per clubs d’hoquei sobre patins, amb la participació dels millors equips d’Europa i Amèrica. El Vila-sana va viatjar a l’Argentina com a aspirant, però va acabar convertint-se en l’autèntica revelació del torneig.

Després d’una fase de grups impecable, les del Pla d’Urgell van superar el Martinelia Manlleu a les semifinals i es van plantar a la final contra el Generali Palau de Plegamans, tot un gegant de l’hoquei femení. El partit, ajustat i intens, es va decidir als darrers minuts amb un gol decisiu que va fer esclatar d’eufòria l’equip i els seguidors desplaçats. Les de Vila-sana, campiones del món.

“Després de lluitar tant i aconseguir la fita més gran, la sensació era de molta satisfacció, il·lusió i ganes de continuar. Aquestes noies han continuat treballant i creient-hi, també en els moments dolents”, assegura Rodero, visiblement emocionat pel que han aconseguit com a grup.

Orgull rural

La gesta ha tingut un impacte directe al poble. L’Ajuntament va rebre les jugadores amb una rua pels carrers, i el pavelló, que habitualment acull partits amb una cinquantena de persones, ha quedat petit. A les escoles, les nenes volen jugar a hoquei. Al bar, només es parla de la final. I a les xarxes socials, l’etiqueta #VilaSanaCampió ha estat trending topic a Catalunya.

Aquest èxit no s’entén sense l’aposta per un model humà i cohesionat.
“Un dels secrets del Vila-sana és que busquem bona gent, no només bones jugadores. Volem portar les millors persones i les millors jugadores possibles”, diu Rodero, que insisteix en la importància de la connexió dins del grup per competir al màxim nivell.
Aquesta filosofia també s’ha estès a les estrangeres que han arribat al club: “No mirem d’on són quan estan aquí: per nosaltres són de Vila-sana. Elles també se senten com a casa, i això és clau per a l’èxit del grup”.

Mirant cap al futur

El tècnic té clar que aquest èxit és fruit d’un procés llarg.
“El Mundial el vam començar a guanyar l’any passat, quan vam perdre la final de la Copa d’Europa als penals. Aquella derrota ens va fer créixer”, recorda. Enguany, amb la lliçó apresa, han guanyat la Supercopa i la Copa del Món.
I no es volen aturar: “Volem acabar la temporada guanyant la Copa de la Reina. Ens ho hem proposat tot i saber que és molt difícil”.

A Vila-sana, la copa del món no és només un trofeu: és una bandera. Una declaració de principis. I un recordatori que, de vegades, els grans miracles comencen en pobles molt petits.

Celebreu 80 anys d'història. Què significa per a vosaltres aquesta fita?

És un repte enorme, sens dubte. Hem aconseguit arribar fins aquí gràcies als nostres clients, a les generacions que ens han visitat, i a l'esforç dels meus avis, que van obrir la pastisseria en una època difícil, en plena dictadura, i tot i les dificultats, van tirar endavant. Després, els meus pares van continuar amb la tradició, i ara la pastisseria la portem la meva mare i jo. Han estat anys d'alts i baixos, però seguim aquí.

Els seus avis van obrir la pastisseria l'any 1945. Quines dificultats van tenir al principi?

Van obrir la pastisseria en plena dictadura, en un moment de postguerra, amb la ciutat de Lleida en plena reconstrucció. No sé exactament com va ser, ja que el meu avi va morir quan la meva mare tenia 15 anys. Però imagino que va ser difícil, amb accés limitat a productes i molta feina manual, ja que no tenien la maquinària moderna que tenim ara. Recordo que, al principi, no tenien obrador, així que feien la producció en altres obradors i després portaven el producte aquí. La solidaritat entre els companys va ser essencial per mantenir el negoci en marxa.

Quins valors han permès que aquesta pastisseria es mantingui fins avui dia?

Els valors que ens han guiat han estat la qualitat, el compromís i la serietat. Sempre hem mantingut un nivell de qualitat molt alt, tot i la gran competència que existeix. Preferim oferir menys tipus de productes, però que siguin d'alta qualitat. La serietat també és clau: aquí no enganyem ningú, tot es fa artesanalment i sabem exactament què estem oferint. Si algú ens pregunta per al·lèrgies o ingredients, li direm la veritat. Sabem el que tenim perquè ho fem tot aquí mateix.

Com és el dia a dia? És molt dur?

No és dur, és molt divertit. Tot negoci implica sacrifici, però és agraït. Estar a prop de les famílies, celebrar els seus moments especials com aniversaris o Nadal, i veure com la gent torna perquè els nostres productes els agraden, és fantàstic. És un treball que et connecta amb les famílies, i això és una gran satisfacció.

Els titans són un dolç emblemàtic de la pastisseria Terés. Com va néixer i quina és la seva història?

A Lleida la gent coneix molt els granados, però els titans també tenen una història interessant. El 1956, es va fer un concurs per crear un dolç que pogués mantenir-se bé en el clima de Lleida, amb molta calor i fred. El primer premi va ser per la pastisseria Torres, amb els granados, i el segon premi va ser per la pastisseria Terès, amb els titans. Els titans són una pasteta fregida, com una petita rosquilla, feta amb productes locals.

Tot i que la resta de pastisseries van deixar de fer-los, nosaltres els hem seguit mantenint, perquè és una tradició de la nostra família. El meu avi va crear els titans, que són en honor als titans de raça gegantina que van construir la Seu Vella, segons el poema El campanar de Lleida de Magí Morera.

Com ha canviat la pastisseria en aquests 80 anys? Les receptes han canviat?

Les receptes no han canviat, però hem ampliat l'oferta i afegit noves opcions. Les tendències van canviant i els productes que abans eren difícils d'aconseguir, ara els tenim fàcilment. La xocolata, per exemple, abans era més difícil d'aconseguir, però ara és una de les coses que més s'ha desenvolupat. També s'han incorporat postres que abans no eren habituals, com el tiramisú o el panettone.

Quina és la clau per mantenir un negoci familiar durant tantes generacions?

La clau és mirar-se la feina de manera divertida. Si no tens aquesta passió, l'esforç que requereix un negoci com aquest et pot arribar a esgotar. Quan fas la feina amb alegria, gaudeixes de cada moment, fins i tot quan és un treball sacrificat. Si només ho veiessis com una obligació, no podries continuar durant tant de temps.

Com viu l’època de Pasqua a la pastisseria? Quina importància té per a vosaltres?

La Pasqua és la meva època preferida de l'any, més que Nadal. És un moment molt especial perquè veus els nens amb els ulls plens d'il·lusió mirant les mones de xocolata. Són unes dates molt importants per a nosaltres. Tot i que és una època molt sacrificada, veus la reacció dels nens i els padrins, i això ho compensa tot.

Quina ha estat la mona més curiosa que us han encarregat?

Recordo un cop, quan els barrufets estaven de moda, el meu pare va fer un poble sencer de barrufets amb xocolata. Fins i tot hi havia un molí que funcionava amb aigua, aquesta és la més impressionant que he vist a la pastisseria, També recordo, quan un any em vaig presentar a un concurs a Barcelona on vaig fer una figura que es deia Aquest any toca. Vaig recrear amb xocolata el Palau de la Generalitat, on pel seu balcó sortien tres jugadors del Barça, inclòs el Ronaldinho, i aixecaven la Champions, encara ara, la recordo amb molta estima.

I la més venuda?

La figura més venuda que hem fet per l'època de mona va ser la del Ronaldinho. Va passar fa anys, quan la meva germana, la Mariona, em va fer una caricatura de la cara del Ronaldinho, la típica de l'època. Les vaig vendre totes, no hi va haver cap figura que es vengués tant com aquella. Va ser un autèntic boom en aquell moment.

Hi ha alguna tendència o moda aquest any en les mones de Pasqua?

Aquest any, el bitxo japonès Labubu s'ha posat de moda, així que estem fent mones amb aquest peluix dins de xocolata. També s'ha recuperat la moda de Stitch, per la nova pel·lícula. A més, els tractors continuen sent una opció molt popular a Lleida, sobretot entre els més petits.

Com afrontareu que la mona de Pasqua caigui just abans de Sant Jordi?

Per nosaltres és un repte, perquè tot ho fem aquí. La mona es fa dilluns i Sant Jordi és dimecres, així que haurem de fer tot de cop. Però és el que ens fa seguir endavant. Tot i que serà una setmana intensa, ens motiva veure la il·lusió de les persones que compren els nostres productes.

Amb quin tipus de mona es quedaria, la tradicional de fruita i mantega o les modernes amb xocolata?

La mona tradicional de fruita i mantega és la meva preferida. Per mi, aquesta és la mona autèntica: mantega per dintre, llema d'ou per fora i ametlla al voltant. És la que més es ven, i sempre serà la meva preferida.

Un gos que anava deslligat i sense morrió va obligar els agents dels Mossos d'Esquasra a identificar el propietari, una decisió que va desembocar en una picabaralla que va anar creixent fins al punt que els policies van haver de demanar reforços a causa de l’actitud hostil del grup que s'havia reunit per fer costat l'amo de l'animal. Finalment, dos homes i una dona van ser detinguts acusats d’agredir els agents i de cremar contenidors. Tres mossos van resultar amb lesions greus. No és la primera vegada que passa un fet com aquest, i els veïns n'estan més que farts. Tenen por fins i tot de sortir al carrer: "Han arribat a atacar els Mossos d'Esquadra. Es creuen impunes", explica Jaume Millas, president de l'Associació de Veïns del carrer Jaume I.

Millas parla d'un nodrit grup de persones que es van instal·lar al barri en habitatges socials entregats per la Generalitat i per la Paeria de Lleida, i que tenen un modus vivendi sostingut en molts casos a partir de la delinqüència i del tràfic de drogues. Són clans que viuen en dos edificis, que no es relacionen amb ningú, reclosos en ells mateixos, i que fan la vida impossible als veïns dels blocs on resideixen per fer possible que marxin i que els pisos estiguin a disposició per a amics o parents. Algunes vivendes també han estat ocupades en els darrers mesos.

En aquest sentit, des de l'Associació "Som Veïns" s'apunta que aquesta greu problemàtica fa anys que està passant, un fet que s'explica per la "inacció dels executius de Lleida contra la delinqüència i l'incivisme". La sensació generalitzada entre els veïns del Centre Històric és que s'ha fet molt tard a l'hora de limitar els excessos dels clans, i que ara la situació serà molt complicada de capgirar. Sembla com una zona sense llei on els membres del clan es creuen amb la llibertat de fer qualsevol cosa. Aquest dimecres van amenaçar i tirar ous contra una reportera de Televisió Espanyola que informava des de la plaça.

Més vigilància policial a la zona

Des de la Paeria, la regidora de Seguretat, Mobilitat i Civisme, Cristina Morón ha remarcat que tant Guàrdia Urbana com Mossos d’Esquadra són al Centre Històric per donar seguretat al barri, amb presència estàtica al Centre Operatiu inaugurat l’any passat i patrulles fixes, tant a la plaça del Dipòsit com a la resta de carrers. Tot i això, el cap de la Guàrdia Urbana, Josep Ramon Ibarz, ha assenyalat que arran dels fets de dimarts, s’ha incrementat amb un reforç policial pels propers dies al barri perquè no es repeteixin els incidents. En aquest sentit, ha recordat que aquesta zona de la ciutat ja és un dels punts més vigilats per la seva pròpia “idiosincràsia”. En 13 mesos a la plaça Josep Solans s’han obert unes 212 actes de “naturalesa incívica” i se situa així com un dels punts on hi ha més conductes molestes cap als veïns.

Morón ha volgut llençar un missatge de tranquil·litat als veïns que han manifestat la seva preocupació pels reiterats incidents al barri, sobretot entorn de la plaça Josep Solans. Ha assegurat que “la policia hi és” i coneix a les persones i famílies que “no saben conviure amb respecte amb la resta”. També ha remarcat que tenen identificat un “cas particular” i esperen que la justícia actuï amb rapidesa amb els encausats.