La periodista i escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) ha publicat 'Estuve aquí y me acordé de nosotros' (Anagrama), un assaig on reflexiona sobre el turisme, la feina i la classe social. Ho fa a través d'un treball de camp que l'ha portat a infiltrar-se en diferents hotels de luxe de Barcelona amb l'ajuda d'un comitè sindical. Gràcies a les experiències extretes, retrata un model contradictori que, d'una banda, ofereix experiències de luxe a clients amb un alt poder adquisitiu, però, de l'altra, aboca els seus treballadors a una gran precarietat. En una entrevista a l'ACN, Pacheco lamenta que el turisme de luxe "no reparteix" la riquesa que genera i explota "igual o pitjor".
La idea de Pacheco neix de la imatge d'un cementiri de creuers d'una ciutat turca que se li va quedar gravat a la ment. Es tractava d'una escena molt suggerent, que escenificava "com aquells espais d'esbarjo i oci s'havien convertit en pura quincalla", i que la van portar a reflexionar sobre què estava passant amb el turisme i què podria passar en un futur. Aquest pensament va coincidir amb la proposta d'un comitè sindical que la va contactar per convidar-la a investigar sobre un hotel de luxe de la capital catalana.
"Em va semblar que tot encaixava", reconeix. A partir d'aquí, va començar una feina de múltiples mesos que la va portar a entrevistar-se en profunditat amb més d'una trentena de persones relacionades amb aquest món. A més, una part de la informació que ofereix a l'assaig la va aconseguir infiltrant-se ella mateixa en algunes reunions. "Em va donar accés a una naturalitat, a un material periodístic i literari sense l'artifici que tothom adopta quan manté una conversa amb un periodista", afegeix.
'Estuve aquí y me acordé de nosotros' se situa entre l'assaig i la crònica, amb capítols que fugen d'una estructura compacta i que es complementen amb parts més lúdiques. L'assaig posa sobre la taula les dinàmiques d'uns equipaments que tenen com a principal objectiu oferir una experiència d'alta gamma als seus visitants, amb un preu a pagar per part dels seus treballadors. "És una situació que no només passa als hotels, sinó en qualsevol altre sector", recorda Pacheco, "Per què encara treballen si saben que tot és un artifici i un teatre? Doncs perquè el treball és un xantatge on no només s'espera una actitud dòcil del treballador, sinó també un cert entusiasme".
En aquest sentit, l'autora afirma que una de les "perversitats" més grans en l'actualitat és que a més de fer el treball, s'hagi de "fingir" que aquest t'agrada. "No és només eficiència, sinó també altres atributs no tangibles necessaris per fer la feina correctament", afegeix. El llibre també parla de les reunions, les festes, els incentius o algunes experiències narrades pels empleats. També de les hores extra, un "monstre" a ulls dels treballadors i directius amb el qual "ningú sap què fer".
És aquí, per exemple, on Pacheco busca retratar petits moments de resistència per part del col·lectiu, ja que no es tracta d'un assaig "fet des del pessimisme tràgic" ni tampoc des de la "frustració". "No volia explorar la classe treballadora com un ens monolític i homogeni que sempre fa el que s'espera d'ella, sinó com una cosa diversa i heterogènia", subratlla, "i per això he intentat observar totes aquestes petites coses".
Durant tot el procés, la periodista admet que ha passat per tota mena de fases i que s'ha trobat amb diverses coses que l'han sorprès. Per exemple el concepte de "classe mitjana" que, assenyala, va sortir de forma "recorrent" en les converses amb els treballadors. Molts d'aquests se situaven en aquest llindar només pel fet de poder viatjar una mica durant l'any. Un altre vessant en el qual es va capbussar de ple va ser l'ús d'aquests espais de luxe.
"Ara que es parla tant de la sequera, si les restriccions continuen per la societat civil, però no pels rics, s'hauran d'expropiar les piscines dels hotels?", apunta, "vaig pensar en altres usos i ocupacions, vaig preguntar als treballadors en com els imaginaven i em va sorprendre les grans restriccions que tenien". No poder entrar amb roba de carrer, no poder entrar per mostrar l'edifici a amics i familiars sense permís d'un superior o no poder fer servir les instal·lacions esportives, en són algunes mostres.
La part final del llibre obre la porta a explorar el futur del turisme i es pregunta si la dinàmica actual ha arribat per quedar-se. "És veritat que s'ha democratitzat un viatge que fa cinquanta anys era impensable, però també s'ha de pensar fins a quin punt ens interessa mantenir aquest model", sosté. Per això, l'autora fa un al·legat a obrir un debat i no tenir por d'abordar un tema cal "parlar i discutir".
