En aquest Nadal del 2023, volem fer memòria d'un fet històric que marcà l'esdevenidor de la història de Lleida i que ens evoca alhora el primer Nadal de la humanitat.
Fou el 4 de desembre de l'any 1297 (d'això en fa 726 anys justos) quan el comerciant lleidatà Arnau de Solsona lliurà al bisbe de Lleida i Roda, Gerald d'Adrià (1290-1298), la relíquia anomenada "Sant Drap" i que segons la tradició es tractava d'un bocí del bolquer amb el qual la Verge Maria faixà l'Infant Jesús en el moment del seu Naixement.
L'Arxiu Capitular conserva encara avui l'acta d'aquesta donació signada sota jurament pel notari de la ciutat Guillem Pulcrovicino i davant de quatre testimonis, Guillem de Roda, beneficiat de la Seu; Ricard de Llordà, ardiaca de Benasc; Pere Doato, clergue lleidatà i Raimundo de Tarazona. Important document que narra amb tota fidelitat les vicissituds de la relíquia, des dels seus orígens allà a Babilònia, fins a la seva arribada a Lleida i lliurada al bisbe Gerald.
El "Sant Drap" o Bolquer de Jesús, fou venerat durant set segles per generacions i generacions de lleidatans, sense cap interrupció fins a la Guerra Civil, en què va desaparèixer encara que es pot assegurar que mai ha estat destruït.
Aquesta preuada relíquia, per la seva importància històrica i significació religiosa, marcà l'esdevenidor espiritual i a la vegada cultural de la Seu Vella com posteriorment de la catedral Nova, coneguda arreu com la Catedral de la Nativitat; com de tota la ciutat.
Peça tèxtil hebrea de l’època de Jesucrist
El Sant Bolquer de Lleida, segons la relació testificada d'Arnau de Solsona, n'era solament un fragment; mesurava 365 mil·límetres d'amplada per 336 de llargada. Era de color cendrós i de textura tosca. Examinat el 27 de maig de 1904 pel doctor Faäh, bibliotecari del Monestir de Sant Gall (Suïssa), assegurà que es tractava d'una peça tèxtil hebrea i certificà que podia molt bé ser dels temps de Jesucrist, a la vegada que la va comparar amb la "Sabana Santa" de Torí.
El bisbe Guerald posà a la pública veneració la relíquia a la vegada que la litúrgia de la Catedral lleidatana s'enriquí amb la cerimònia de la manifestació del Sant Bolquer, que cada any tenia lloc amb tota solemnitat el dia de Nadal. Es constituí una confraria sota la seva invocació i protecció on s'inscriurien reis, prínceps, bisbes, cardenals i centenars de fidels de Lleida i d'altres contrades.
El poble de Lleida admirà amb tant excés la relíquia que molt aviat alguns es varen fer amb petits elements d'aquesta. Aquesta situació va donar lloc a què el bisbe Poncio de Vilamur fes pública, l'any 1330, una constitució amb prohibició d'agafar bocins del bolquer:
"....establecemos y ordenamos que en adelante no sea lícito a nosotros el obispo, ni el cabildo...dividir, rasgar, dar, conceder o permitir que se corte o se quite parte alguna de dicho precioso Pañal de Nuestro Señor Jesucristo"
Indulgències i visites reials
El "Sant Drap" cada dia era més venerat, tant és així que el 4 de gener de 1351, el Consell de la Paeria eleva a Roma una petició popular per aconseguir noves indulgències "a pena et colpa de tots aquells que veuran lo "Sant Drap" de certa part de pecats mortals". El Papa Nicolau V concedirà l'any 1451 a tots els confrares indulgència plenària a l'hora de la mort. Climent VIII farà el mateix el 12 de març del 1592 a tots els fidels que participin en la pública veneració en els dies de Nadal.
Els Reis d'Espanya ens van sumar també a la devoció popular pel Sant Bolquer de Lleida, tant és així que quan algun membre de la família reial visitava la ciutat, es treia especialment la relíquia, així va succeir el 14 de febrer de l'any 1669, durant la visita de Joan d'Àustria, tot venerant-lo amb devoció. I fins i tot, el 16 de setembre del 1830, la relíquia fou traslladada a la Cort amb motiu del naixement d'Isabel II. En aquells anys era costum que les dones que havien de donar a llum, anessin a venerar el Sant Bolquer per implorar la seva protecció.
De la sagristia a altar propi
Per la seva consideració històrica i religiosa, el bolquer va ser sempre una joia preuada i molt ben custodiada, tant és així que els lleidatans solament podien venerar-lo i contemplar-lo en la Missa del Gall, en la qual es cantava "el Post Partum" i "l'Ave Stella Matutina" durant la seva exposició pública i solemne i el dia de Nadal que de nou era venerat després del Sermó. La resta de l'any la relíquia romania gelosament guardada en la sagristia de la Catedral, fins i tot en lloc amagat per evitar el seu robatori.
Així i tot (o potser també per aquest misteri que l'envoltava) el renom i la popularitat del Sant Drap, anava en augment fins que l'any 1400 la relíquia és col·locada en un reliquiari a la capella de les Neus de la Seu Vella, encara que posteriorment, a causa de reformes a la Catedral, retornaria a la sagristia i d'aquesta a l'altar major, tot ell embolicat en una caixa d'argent.
L'any 1708, tancada al culte l'antiga Seu, va ser traslladat a l'església de Sant Llorenç que feia de Catedral provisional fins que la nova Catedral no fos consagrada. En aquest nou temple catedralici seria traslladat el 28 de maig de l'any 1781. Anys després, concretament l'11 de maig de 1820, festa de Sant Anastasi, amb la presència dels paers, la relíquia, fou trasllada solemnement i dipositada en el sagrari de l'altar de la Pietat, el segon a mà dreta de la nau central i que havia estat construït per Joan Adam, entre 1777 i 1781.
Els fets del 36 al 37
En aquest altar lateral va romandre el "Sant Drap" fins a la Guerra Civil. Pocs dies abans de l'incendi i destrucció de la Catedral Nova de Lleida per la columna de "los Aguiluchos" comandada pel destacat membre de la FAI, García Oliver, el 25 d'agost de 1936. La relíquia fou treta de la Catedral per ordre del Comissari de la Generalitat Joaquim Vilà, per evitar així la seva destrucció, aquest interès de les autoritats republicanes que solament es tingué pel Sant Drap, ens demostra i evidencia la importància que aquesta tenia per tots els estaments ciutadans. La relíquia fou lliurada al Banc d'Espanya per Josep Vidal i Ruíz amb un dipòsit que va ser estipulat en 2.500 pessetes i amb l'anotació (segons consta en els arxius centrals del Banc d'Espanya a Madrid) que l'objecte dipositat era: "... un objeto artístico, relíquia conocida por el Santo Pañal, procedente de la Catedral de Lérida i a disposición del Gobierno de la Generalidad de Cataluña".
Vuit mesos després, el 26 d'abril de 1937, el Sant Drap va sortir del Banc d'Espanya i de Lleida. En el mateix document es pot llegir la següent anotació:
"Incautado por los rojos, sin que se conozca a quien se entregó, ni por cuenta de quién actuaba la persona que lo retiró"
La relíquia va ser retirada del Banc d'Espanya i segons testimonis, per una persona que va identificar-se com a militant d'ERC i que mostrà una ordre de l'autoritat republicana a fi i efecte de treure-la del país, a França concretament. Aquí es van perdre fins avui les pistes i el destí del nostre "Sant Drap" de Lleida.
Després de la Guerra Civil es van realitzar gestions a escala oficial i policial per recuperar-la i fins i tot hi va intervenir l'Interpol requerida pel Capítol de la Catedral de Lleida presidit aleshores pel degà Dr. Amadeu Colom que va esmerçar-se en poder recuperar-lo, sense cap èxit. Posteriorment, des de l'any 1988 fins a la seva mort l'any 1990, el lleidatà Santiago Farrús i Pijuan aleshores un jubilat de 79 anys, antic empleat de banca i amb familiars propers que van ser testimonis d'aquells fets, va iniciar tot un seguit de gestions per esbrinar el destí del Sant Drap, ja que estava segur que el trobaria doncs pensava que no s'havia investigat prou per a localitzar-lo.
Farrús va escriure i visità personalment a testimonis que van viure de primera mà tot el que succeí amb el "Sant Drap" com fou Francesc Viadiu, delegat d'Ordre Públic a Lleida; Agustí Seguí, que havia estat amic de Joaquim Vilà, el que diposità la relíquia al Banc d'Espanya; a Felip Solé Barri, que presencià com se l'emportaven del Banc i que residia a Perpinyà, etc.
La majoria d'aquests testimonis han mort, a la vegada que Santiago Farrús no pogué mai acomplir el seu somni de retrobar i retornar a Lleida el Bolquer de Jesús. Cal pensar, doncs, amb certa probabilitat, que la relíquia pugui ser una peça més del tresor particular d'algun col·leccionista d'art o producte de venda en una tenda d'antiguitats.
Les darreres pistes, per així anomenar-les la situaven la a Tolosa de Llenguadoc o Perpinyà. Llastimós final aquest per a una singular relíquia lleidatana, amb dos mil anys d'història, venerada i present entre nosaltres com a signe d'identitat ciutadana durant set segles, i per damunt de tot record i símbol alhora d'aquell primer Nadal.
La relíquia arribà a Lleida des de Babilònia
"Una Princesa, filla del Sultà de Tunis, havent peregrinat a la Meca, rebé del Soldà de Babilònia com obsequi valuós destinat al seu pare:
"... un bocí d'aquell Bolquer preciosíssim en què Maria faixà Jesús nou nat, que els meus predecessors -li digué- adquiriren a Jerusalem i jamai cap cristià ha pogut posseir. I donat que el teu pare té algun cristià a la família, vull per lo molt que l'estimo, que tingui aquest preciós Bolquer"
El Sultà el rebé de la seva filla i el guardà en el lloc on tenia desats els seus tresors, ordenant que fos guardat amb preferència a tots els altres i amb la diligència més gran.
Temps després, una expedició de les galeres del Sultà a Mallorca -conquerida pel Rei Jaume I-, va desembarcar a Pollença on feren captius, entre altres, Elisenda, el seu marit i una filleta anomenada Guillermona de quina boniquesa s'agradà, en veure-la el Sultà, manant que fos criada amb delicadesa especial, casant-la després amb el seu fill, Miramamolí; canviant aleshores el nom pel de Rocaya.
Mort el sultà, passà a governar el seu fill qui, en prova d'amor a la seva muller Rocaya, volgué ensenyar-li els seus tresors, fent-li esment, com de joia preuadíssima, del Bolquer que -li digué- era el mateix amb què Maria havia faixat Jesús: aquell en qui creuen i admiren els cristians. S'encengué en ella el desig de posseir-lo i, aprofitant una ocasió oportuna el prengué quedant-se'l ben amagat.
Arnau de Solsona era un marxant que exercí durant un temps a Tunis on conegué Elisenda, mare de Rocaya i s'hi casà.
Els Solsona eren una coneguda família de mercaders de la Lleida del segle XIII, dedicada a l'explotació de lli i al comerç de teixits. El fill gran, l'hereu el dedicaren al negoci i al segon, el cabaler, l'enviaren pel món a fer clientela. Arnau, que en un dels seus viatges arribà a Tunísia s'enamorà d'una captiva, visqué una història d'amor i ens portà a Lleida, sense saber-ho, el Sant Drap.
Esperonat pel desig de la que era ja la seva esposa Elisenda de retornar a la seva terra, decidiren emprendre el retorn. En acomiadar-se de la seva filla Rocaya rebé moltes i grans riqueses i, sense que ho sabés Arnau- el dit Bolquer, dient-li a la seva mare com era que el tenia i perquè amb tanta estima; que conserva en el seu cor vestigis del Cristianisme i com pensava que aquell tresor que tenien els infidels, valia més que estigués entre cristians.
Ja en aquesta ciutat de Lleida, havent-se adonat el sultà del robatori del Bolquer el reclamà al Rei Jaume I, denunciant a Arnau i Elisenda com els seus autors. Arnau no en sabia res, i es defensà. Elisenda va negar-ho sempre, però… malalta de mort i després d'haver-se confessat, un dia es llevà i corregué fins a una arca d'on en tragué un bolic que amagà dintre del llit; fet sorprenent donat el seu estat i que fou la causa que Arnau tingués -per boca de la mateixa Elisenda- coneixement de tot el descrit anteriorment i rebés de les seves mans el Bolqueret que li donà tot dient-li: "per la virtut de Nostre Senyor Jesucrist que en ell fou embolcallat, encara que es posés foc no es cremaria".
