No fa falta sentir massa paraules per adonar-te que en Marcel·lí és una persona entranyable. Qui sap si és la seva mirada, el seu riure o el seu caràcter. Sigui com sigui, el miralcampí ha mantingut la capacitat d’encisar durant noranta-un anys, un tret que li ha fet viure una vida d’allò més plena i apassionant allà on ha estat —que no són pocs llocs—, i que l’any passat ja va captivar l’amplíssima audiència del programa del Foraster de TV3 tot recordant la seva dona, la Maria Carme de Cal Sito, “una dona extraordinària”.
Quan tot just era un adolescent, va estar molt a punt de fer les Amèriques, convidat per un conseller de Companys i la seva família, que havien anat a l’altra banda de l’Atlàntic a trobar exili, i que en la seva estada a Andorra havien coincidit amb en Marcel·lí en un hotel on ell treballava de botons. Ell devia captivar-los prou en la seva breu estada que per poc no li fan de padrins. “Oh, a mi, a bodes m’aconvides!”, deixa anar amb un somriure sota el nas.
Però en lloc d’embarcar-se amb ells, rumb a Mèxic, va transcórrer per quatre presons, tot per haver passat la frontera a Perpinyà sense documentació: Figueres, Girona, Barcelona i Lleida. Així i tot, ni tan sols això podia evitar que continués obrint-se de braços a l’aventura. No sabríem pas dir si en Marcel·lí és un nen que va fer-se gran abans d’hora, o bé un adult que sempre ha mantingut viu el seu nen interior. En parlar-hi ens adonem que tant hi fa, que al final, potser és el mateix. Ja en aquella mateixa època, coneixia a fons els mitjans i recursos que els grans tenien per fer calerons en un moment de misèria i cartilles de racionament.
“Quan va acabar la guerra, hi va haver dos productes que va controlar l’Estat, que venia a preus barats, comparats amb els del mercat: el tabac i el pa. Cada espanyol major de vint-i-vuit anys tenia dret a cinc o sis cigarrets cada dia, i a uns cinc-cents grams de pa, que anava a quatre pessetes el quilo, mentre al mercat negre anava a vuit o nou, igual que passava amb el tabac”, il·lustra.
Mentre el seu pare s’amagava a Barcelona, la seva mare s’havia convertit en estraperlista. Això no només va dur-lo a viure de prop l’estraperlo, sinó que també va fer que l’acabés practicant. Els estraperlistes, subjectes evidentment a situacions arriscades i a escrutinis constants —com els que va passar la seva mare quan li trobaven sacs de farina i llonganisses sota les robes, agafades al seu tronc i a les seves extremitats—, sempre trobaven la via per fer circular els productes en una cadena que no se sabia ni on començava ni on acabava. I la mare d’en Marcel·lí s’arribava fins a Calaf o Barcelona, Terrassa, Sabadell o Manresa, si feia falta, per dur els productes fins al seu destí. “Oi la mare… Que n’era de valenta, la mare”, recorda tot explicant els viatges i els mètodes que s’empescava per guanyar-se alguns diners que després estalviava o utilitzava per comprar peix, llonganissa i altres coses que no contemplava la cartilla de racionament i una dieta basada principalment en el pa.
El petit Marcel·lí va seguir els passos de la seva mare, una audaç estraperlista. “Que n’era de valenta, la mare”, recorda tot explicant els viatges i els mètodes que s’empescava l’estraperlista, que s’arribava sovint fins a Calaf, Barcelona, Terrassa, Sabadell i Manresa per dur els productes al seu destí
Seguint els passos de la mare
Calaf marcava una frontera pel que fa als preus del mercat negre, que augmentaven considerablement d’allà fins a Barcelona. I és aquí, sobretot, on el petit Marcel·lí jugava el seu paper. “Quan venien amb els camions de les 'Castilles' carregats de blat amagat —n’hi havia que portaven peix, altres portaven mobles…— i anaven cap a la província de Tarragona, feien parada a la farinera de Maldà. Llavors, mostraven la documentació que acreditava que allà hi feien farina, i quan després continuaven cap a Tarragona, jo agafava els documents i els retornava cap a Fondarella des de Maldà, en bicicleta, perquè l’endemà vindria un altre camió a fer el mateix”, explica.
A aquella edat, ja s’havia convertit en un apreciat company pels estraperlistes, tots molt majors que ell: “Mira, aquests vells companys, de tant que m’estimaven i de tanta confiança com tenien, em tractaven com si fos un fill seu. I em donaven les claus d’on guardaven el blat d’estraperlo”, indica.
L'estraperlista més jove
També a Mollerussa, comptaven amb el petit Marcel·lí els dies de mercat, que s’escapava durant l’hora del pati de l’escola per arribar-se a l’estació de tren, on els estraperlistes lligaven, en una arriscada acció coordinada feta a l’ombra de la màquina de vapor i amb la complicitat del maquinista —a qui s’havien guanyat amb una llesca de pa amb oli—, petits sacs de productes diversos que volien fer arribar a Terrassa o Barcelona.
“Alguns homes, que potser portaven uns cent quilos de 'gènero', esperaven que arribés el tren a Mollerussa. Al maquinista ja el tenien comprat amb una llesca de pa perquè no anés massa de pressa en engegar. Llavors, ells feien quinze o vint paquets d’aquests cent quilos i les lligaven davall del tren, i jo els havia anat a ajudar moltes vegades. El tren feia una mica de moviment per alertar-nos que arrencaria de seguida, i llavors ens quedàvem ajaguts a la via i el tren ens passava pel davant.
Quan passava l’últim vagó, fins i tot alguns estraperlistes tenien temps de córrer i pujar al tren!”, relata Marcel·lí, que rebia quaranta o cinquanta cèntims per ajudar-los en l’empresa i que ell es gastava en els “capricis” propis dels nens de l’edat i del moment, que no eren pas tants com avui. Què en feia dels dinerons obtinguts amb l’estraperlo, ja era cosa de cadascú. “Hi ha gent que, tal com va guanyar-los, va gastar-los, i d’altres que van estalviar”, assegura.
“L’estraperlo és una pràctica que va existir aquí, i es va donar entre els anys quaranta i cinquanta. Per sort o per una pràctica que va existir aquí, i es va donar entre els anys quaranta i cinquanta. Per sort o per desgràcia, el vaig viure molt”, assegura
Objectes de valor incalculable
De vegades, però, algunes de les majors joies podien romandre en el lloc menys esperat, com les golfes de casa. Aleshores encara no ho sabia, però allà hi reposava, en una caixa de fusta que aleshores ja era antiga (imagineu-vos ara!), el seu amor per la música. Un preciós i antic acordió esperava ser redescobert i seria la clau d’en Marcel·lí per entrar al meravellós món del sisè art.
L’origen de la història d’aquest vincle es remunta un centenar d’anys enrere, quan en Marcel·lí encara no havia nascut, però coneix molt bé la història i la relata magníficament:
“Em preguntaràs: ‘I per què aquesta afició per l’acordió?’. Jo t’ho diré: fa uns cent anys, en alguns pobles, la música pel ball es feia amb guitarres, però a Miralcamp es feia amb acordió, i en aquesta casa hi havia un local on es feia ball. Deien que hi havia peces de ball que les tocaven durant un mes seguit de tant que agradaven, com el Pisa Morena. Però quan va arribar la llum, que va ser cap a l’any deu, els d’aquesta casa es van comprar una gramola, i aquell que tenia l’acordió va haver de plegar. ‘Ara sí que m’has ben fotut amb això de fer ball, jo que disfrutava tocant l’acordió, i a més m’hi guanyava algun diner, i ara, ni diners, ni disfrutar; l’acordió, allà parat!’, es lamentava el músic. I aquesta conversa la tenien cada dia, fins que un bon dia li van dir: ‘Mira, arribem a un acord: jo et compro les cadires, les taules i l’acordió’, i em sembla que per cent pessetes l’hi va comprar tot.
Aquest acordió es va quedar en una caixa vora quaranta anys. I quan vam venir a viure a la casa, doncs allò que passa amb la canalla: ‘Què hi ha en aquesta caixa?’”.
Quan va obrir aquella caixa, en Marcel·lí tenia tot just dotze o tretze anys. Aleshores va començar a tocar-lo —nyigonyago, que diu ell—, fins que un dia en va sortir una cançó, purament d’oïda, i és així com l’ha tocat sempre. Per aquella època, però, les cançons estaven adaptades a una mena d’acordions de botons, que més endavant van ser substituïts en la seva majoria pels de tecles, i les notes no eren les mateixes quan la manxa s’estirava que quan es contreia.
Arribats en aquest punt, al cap d’uns anys, en Marcel·lí se’n va comprar un de nou. Concretament, va ser després de veure que a la televisió s’anunciava una trobada d’acordionistes a Arsèguel, a l’Alt Urgell, i va veure que la majoria de músics eren més grans que ell, i molts autodidactes: “Si aquesta gent ho pot fer, per què no ho puc fer jo?”, va dir-se. I així va ser. En Marcel·lí va assistir a la trobada, i des d’aleshores ja no ha deixat de tocar-lo mai. “La música fa bé a l’ànima, però també a la memòria”, ens confessa.
Catalunya es va emocionar en sentir les històries del miralcampí i el seu acordió en la visita televisada de Quim Masferrer a la vila al mes de març de 2022, i nosaltres ho vam tornar a fer un cop més.
En Marcel·lí va seure amb el seu fidel amic en braços, va adoptar un posat solemne i, d’entre un llistat infinit de cançons que se sap de memòria i d’oïda, va escollir la seva cançó preferida. En sentir la misteriosa melodia que entonava amb els seus dits, ens va semblar que l’acordió parlava:
Siboney…
Oye el eco de mi canto de cristal
No se pierda por entre el rudo manigual
Entrevista publicada a les pàgines de Territoris Magazín. Número #44, febrer 2023
