Parar. Parar i sentir. Sentir i pensar. Seguir o soltar? Escriure o reescriure? Qui s'atreveix a reprendre un nou camí, passats els primers anys de productivitat? Qui és el valent de posar els fonaments per començar de nou, refent les seves passes, i entomant una nova drecera en el trajecte? O no és l'acció d'escollir part implícita del mateix camí? Per què no ens permetem més equivocar-nos i aprendre, i reajustar la nostra brúixola? És que tenim tanta por al fracàs, al que diran? I a qui carai li importa de veritat això?
Desenganyem-nos: es pot ser bo en més d'una cosa, a la vida (per fortuna nostra)! No som ésser "d'usar i tirar", ens reinventem, les vegades que facin falta. Ens poden apassionar mil i una habilitats, més enllà de les etiquetes, els títols i la nostra traça. Ens podem sentir útils en mil situacions, i potser en algunes d'aquestes mai ens ho hauríem imaginat. Potser ens hauríem de prendre més seriosament (i no fer-ho tant als "problemes" i les coses negatives o que ens pressionen), confiar més en la sort, en el que ha de ser, serà; en el tant de bo, en canviar el que té possibilitats de canvi, i deixar de banda el que no.
Podem aportar una infinitat de minúscules llavors al nostre entorn. I jo dic: "Sembrem-les!" Imaginem més, somiem en gran i inspirem-nos sense por! Deixem rastre en el recorregut, compartim! Mai s'acaba d'aprendre i d'experimentar del tot, mai! Sempre hi haurà coses noves a aprendre, o velles per desaprendre i reorientar.
Mai es deixa del tot de banda aquella criatura petita que vam ser i que ens acompanya en el nostre interior. Mai. I qui cregui que ho sap tot, i que amb aires de grandesa és expert de tot (i alhora de res), viu en la més absoluta ignorància (i arrogància)
Més humilitat, més amabilitat, més franquesa, més humanitat. Això és el que tothom necessita. Més "jo em puc posar a prova i jugar, i no passa res", i "jo puc posar-me a la teva pell i no jutjar-te", i menys "tant tinc, tant valc" i "tinc pressa, però encara vull acumular més i més".
Com deia Antonio Gala, "a la vida res és tan important". Potser és hora que relativitzem allò que ens preocupa, les pors anticipades, les situacions que segurament mai passaran i que ens atemoreixen. Degustem cada glopada com si fos la darrera, trepitgem fort, alcem la veu, respectem per damunt de tot, autocuidem-nos, agraïm més, estimem fort, sentim com passen les estacions de l'any, ballem sense complexos, mengem un tall més d'aquell petit caprici, esclatem de riure. No voldríem que la vida fossin més aquests instants? Trobem l'equilibri i forcem-nos a desaccelerar el ritme, a escoltar, a pensar, a escriure, a inspirar més profundament i a veure més capvespres (mai defrauden). Respirem.
Massa sovint a la vida oblidem el que és realment important, i posem la sisena marxa per arribar tard a tot arreu, d'ençà que ens llevem i fins que anem a dormir. Ni tan sols recordem que hem esmorzat. O si ho hem fet. O quant fa que no escoltem la nostra cançó preferida, la que ens porta en aquell moment tan tendre i tan íntim; o quant fa que no fem aquell cafè que tant ens reconforta amb qui més estimem.
Massa sovint a la vida oblidem que això és un viatge amb només bitllet d'anada. I que a l'horitzó, si mirem bé, s'endevina la propera andana.
