El 1992, les Nacions Unides van proclamar la data del 3 de desembre com a Dia Internacional de les Persones amb Diversitat Funcional. L’objectiu era sensibilitzar l’opinió púbica sobre la discapacitat i promoure la conscienciació pel que fa als beneficis que generaria la integració de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica, cultural i laboral. L’article 27 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, ratificat per Espanya el 2007, reconeix el seu dret a treballar en igualtat de condicions amb els altres i, per suposat, el dret fonamental que tenim totes les persones a la igualtat de tracte.
Segons les últimes dades de l’IDESCAT, el 2020, a Catalunya, tenen reconeguda la discapacitat un total de 616.052 persones, de les quals 315.485 són dones i 300.567, homes. A Lleida les dades del mateix any són de 33.693 persones, de les quals 16.994 són dones i 16.699, homes.
Igualment, les dades laborals a Catalunya per tipus de jornada, el 2019, segons l’INE, el 76,8 % de les persones amb discapacitat estaven contractades a jornada complerta i el 23,2 % a jornada parcial. Tot i que el percentatge comparatiu supera tan sols en un 10 % la contractació a jornada completa de les persones sense discapacitat, hem de tenir en compte que majoritàriament aquestes persones treballadores estan contractades a traves de CET —centres especials de treball—, en els quals el seu salari està lligat a l’SMI, que per sort aquests últims dos anys hem aconseguit que augmentés.
Tot i que la normativa vigent estableix una quota de reserva del 7 % de la seva plantilla per a la contractació i inclusió de les persones amb diversitat funcional, la realitat constata que a les empreses ordinàries es vulnera la normativa que alhora vulnera els drets reals del col·lectiu.
La passada crisi econòmica i, ara, la crisi sanitària sumada a les polítiques de retallades han vulnerat igualment l’estratègia, els drets i la igualtat de tracte.
La implicació social de les empreses mitjançant l’RSC —responsabilitat social corporativa— hauria de permetre impulsar la contractació del col·lectiu i regularitzar en els convenis col·lectius, tant autonòmics com sectorials i els d’empresa, clàusules específiques de promoció, formació i igualtat de tracte i d’oportunitats, tenint en comte la regulació dels mateixos CET, segons la qual aquests centres haurien de ser un servei d’inserció real i de pas per a questes persones.
A hores d’ara manca la sensibilització i el foment de polítiques pròpies d’igualtat i d’inserció laboral.
Manquen recursos públics per fer front a les dificultats del col·lectiu, hi ha un baix interès de l’autoritat laboral en l’aplicació de polítiques reals que vetllin pel compliment de la legislació per aconseguir la inserció i manquen polítiques socials que garanteixin la continuïtat dels serveis especialitzats.
Educar en valors, educar en el respecte i l’acceptació d’altres capacitats farà que la nostra societat sigui més justa i igual.
